... Continuem a la penya del Morro de ràdio d'Esvern. Avui al programa us volem explicar una història una mica trista i també desgraciada perquè no dir-ho. Per tant, a veure si podem fer un canvi musical per adecuar-nos a això mateix. Parlem concretament avui al programa d'un home que va voler presentar-se a les eleccions del passat 25 de novembre, com a cap de llista del seu partit. Ha estat fent campanya perquè la gent, el botès, a través, sobretot, d'un programa ràdio, el versió RACU, en aquest cas, però també ha fet campanya a través de Facebook i les xarxes socials. Diem que és una història trista, perquè ens vam assabentar molts votants d'aquest partit l'altre dia, que, finalment, no es podia presentar perquè s'havia oblidat d'inscriure's. Un fet lamentable i molt trist, patètic, diria jo, que ha deixat en molts votants, per cert, tocats i orfes d'aquestes últimes eleccions, i potser per això, també no sé, apunto, les enquestes no han encertat ni una, perquè moltíssima gent pensava votar-lo, però no ho han pogut, perquè, finalment, aquest candidat no es va presentar. Senyor Buigues, bona tarda.Bona tarda, què tal? Com està? Ara que ja han passat dos dies de les eleccions, m'imagino que està una mica més calmat. Bueno, estic atocat. Ja no estem oblidats d'inscriure'n, però és que ningú m'ha informat, sinó que no se'n va a dir, i suposo que no interessa les noves idees, i, bueno, una mica de boycott contra nous participatis. Creu que hi ha hagut una campanya, perquè es trada d'algun lloc contra la seva persona? Sí, sí, tot, bueno, és tot el món contra mi una miqueta. Home, a mi ja m'havia convençut, només amb el seu Lema, que era vota Buigues perquè sí. Sí, bueno, el Lema era molt clar, va connectar molt amb el poble, i la gent, realment, estava amb massa per votar això, i tot estava molt preparat per a Ciufària, però, bueno, l'última hora va sortir aquest... Bueno, però un tal, però per què no sóc president de la Ruf? Quin perfil... Sí, una llàstima. Quin perfil de gent creu que l'hagués votat? No sé si ha fet algun tipus d'estudi amb els seus assessors, joves, gent de mitjanada, d'esquerres, de dretes... Jo crec que per a fer-me'n tothom, per a fer-me'n tothom. Sí, era tan convidient la meva idea, la meva forma de fer... Ja, el meu carisma, tots, saps? Jo calculo que per a tothom m'hagués votat. El que passa és que potser el programa no va... Més o menys, eh? Més o menys. El programa potser... Dic que a tothom dic més o menys que a tothom. Podria ser tothom, eh, també? No tant tu. Veig que no pera el sentit de l'humor, clarament. És que no, doncs ho dic en sèrio. A tothom, a tothom, va poqueta, va poqueta cosa. Llegim alguns missatges que s'han deixat del Facebook, aquests últims dies, per exemple, la Queenie Dodero, que diu llàstima que no es pogués inscriure a temps president, això que tenia el meu vot, una abraçada... Normal, no? El jet al cara diu... El telèfon no tens d'aquesta noia? No, no, és un missatge per Facebook. Si, de cas, suposo que li pot enviar un missatge privat, no? Una abraçada, també, però despullat. Ha, ha, ha, ha, que és diferent, eh? Diu, el jet al cara, per exemple, diu... Quina llàstima, senyor Buigues, vostè era l'únic esperança per il·legalitzar la cervesa sense alcohol. Sí, sense alcohol, evidentment. I l'altre projecte que tenia és tirar terra a Palau d'Agenetat i fer-hi pisos. Especular allà, allò és el plaça Sant Jaume, allò és caríssim, eh? Fots allà dublex, escolta, amb això, ja té tot el déficit. Després, per exemple, la Aurora Cabezas, que diu... Avui l'he pogut conèixer, m'imagino que en un d'aquests meetings que va fer, crec que ja tinc el meu candidat favorit. Diu, el que més m'agrada és el nom del partit. Per exemple, el Miquel diu president, president, cervesa calenta per tothom... Després abarcavem tot, eh? Hem partit, era republicà, però amb 4 o 5 reis volíem proposar. Però reis republicats, eh? Que fa allà, reis que no estiguin d'acord amb la monarquia. I fer de dretes és que res s'hi centra, una mica d'anar a donar la volta a la mercata, a demanar jarta. I volíem ser independentistes, però tots centralitzats en Madrid. Un país totalment independent, en una moneda independent, una frontera, tot independent, però tot dirigit des de Madrid. No, no. Per agafar una mica totes les tendències. Claríssim, amb un sentit d'una quarencia, no?, de país també enorme. Com es desprempa el que diu. I això ha estat federal, independent i soberanista. Escolta, ja acabem amb l'Isa, que diu... Senyor Vullgas, jo el voto segament amb vostè a la fi del món, però clar, què... Normal, normal. Què els diria tota aquesta gent que ha fallat i que ha deixat com a indecis a última hora? L'última hora, vaja. I no sé si això crec que ha pogut influir en les enquestes, que per això també... Sí, clar, hi ha molta gent que tenia pensada al vot, i que a última hora t'he hagut de canviar, i això ho ha deixat tot. S'ha de ser vist, que no ho entén, els que estudien això no ho entén. Perquè hi havia un grup, un partit que no estava legalitzat, que no el tenien present, en les enquestes, que és el que s'ha mogut, que he sigut jo. Clar, jo estic veient tot d'enalistes polítics que munten tertulis, tabla rodones, el 3-24, Àgora, i potser no compten amb això. Bueno, perquè no està ben fit. Però, bé, a altres formes, havíem anat pel copista a poc, a menys feina, perquè havíem d'anar allà a pla la gentitat, amb tot aquell amoquet, aquelles colòmnes, aquelles coses... Home, jo no sé si hagués arribat a entrar pel pla, perquè tinc aquí escrit que vostè va dir que tenia pensat d'imitir el dia del seu nombrament, concretament a mig jurat del seu càrrec. A la meitat, sí. Diu que era el país, si hagués estat president, fer-ho en aquell moment perquè hi hagués unes noves eleccions. Sí, bueno, jo crec que sempre s'ha de consultar la poble, com quina és la seva opinió, no? I, a mig discurs, ja han canviat d'opinió. D'imitir i convocar-les a les eleccions, jo crec, era el millor. T'he vist just en el moment que l'agafen a vostè, que s'haurà escollit, d'imitir el discurs. A mig jurat. A mig jurat la constitució, a la veritat, més o menys. Ja ho tenia tot previst. A vegades, un cop així, saps? Una vegada, això sortia a tots els mitjans, l'endemà, la primera vegada de la història, passaria una cosa així. I això t'ho aniria a conèixer amb el país, també. Sí, home, també ha passat una cosa semblant a la Junta General d'Accionistes de l'Espanyol, que només s'ha escollit Joan Collet. Allà ja li demanaven la dimissió, només s'ha escollit. Ja veuràs com l'Espanyol, ara, din a cap amunt. Bé, doncs escolti, no, senyor Boigues, una abraçada i moltes gràcies per l'entrevista en aquests moments tenduts. Gràcies, Boigues, gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Bé, el senyor Boigues, lògicament, és un personatge del versió Raku, amb el Toni Clapés i tota la trupa al capdavant, i darrere del senyor Boigues hi ha l'actor Eduard Biosca. Eduard, bona tarda. Bona tarda, què tal? Hola, bona tarda. Molt bé, molt content de tenir-te el programa. Abans de res, gràcies per deixar-nos parlar una estona amb el senyor Boigues. Bé, com va néixer aquest personatge, Eduard? Aquest personatge ja fa temps que va néixer, es deia, als vocasses. Bueno, és un vocasse de barra a bar. Jo el vaig treure amb la intenció de ridiculitzar una mica el pessimista mal informat, que tots tenim una mica dintre. Tots tenim un vocasse de barra a bar a dintre, no? Que sempre ho veiem tot molt fàcil, que això ho faríem així, que si jo fos president faria això i faria allò altre, i jo sempre pensava que les coses no són tan fasses com ens assemblem. Però sempre defineixo l'optimista, que no és el que pensa, que tot és molt fàcil, sinó el que pensa que és possible. Per tant, entre tu, Eduard Biosca i el personatge senyor Boigues, hi ha moltes diferències. Jo espero que sí, espero que sí. Hi ha coses molt positives de... Jo crec que el personatge de Boigues, m'agrada això, el que t'estic explicant, transmet bon rotllo, no? Perquè ell trenca amb tot la servicitat de les coses, que és la funció de l'humor, trencar esquemes. I això va molt bé pel pensament, no? Perquè trenca esquemes, no? I buscant noves fórmules, i ara... El Rhymes Stormings, és a dir, tonteries... Això no va dir a aquest home, és que diu moltes tonteries sense cap lògica. Però el Rhymes Stormings és això, eh? És a dir, tonteries sense cap lògica. I de cop i de dir-ne, moltes pots sortir una generitat, no? Una cosa que dius, això es podria fer, no? Si no fas això, si no hi ha bogeria, no arribes a la generitat, no? Jo crec que el Boigues fa això. És anar dient tonteries i de tant en tant, per casualitat, perquè ell és més burro que el que agar. Doncs tant en tant diu una, que dius, tira, o m'això? Clar, diuen tantes tonteries, no? Que al final no és veritat. Per cert, té algun tipus de relació, el senyor Boigues, amb l'espectacle que fas cada diumenge a la tarda, al Teatre Neu? Ja, amb una... El que faig al Teatre Neu és això. És un pràdicador de l'optimisme, sigui ser el contrari. I, bueno, doncs... Sí que hi ha algun esqueig que surt el personatge del senyor Boigues. Perquè això, que és el típic... Dic que els pessimistes van de crítics, i es pensen que això és super... els fa intelectuals, perquè ho criticen tot i ja està, i criticar és molt fàcil. I la prova és que qualsevol idiota pot criticar. La prova és que el Boigues ho critica tot. És la demostració que qualsevol idiota s'ha de criticar. Home, de fet, aquest és un monòleg que fas al Teatre Neu, que es titula com acabar amb els pessimistes. I, vaja, no sé si ja has acabat amb tots, o encara queda algun... No, hi ha molta feina. De fet, els pessimistes són majoria. I ja ho eren abans de que hi hagués crisis. Aquest espatac que ja vaig crear abans de la crisi, i tothom, la majoria de gent és pessimista, però això sempre ha passat. Ai, m'ha recordat, m'ho recordo i no, m'ho recordo, evidentment, però no hi era, però jo què sé... La mitjana, tot el món estava paralitzat per culpa. Els pessimistes que deien que l'horitzó era la fi del món. Hi havia uns monstres i no sé què. I això ho van paralitzar tot, perquè ningú s'atrevia a anar més allà. Menys mal que hi va haver un optimista i valent que va dir... Hòstia, anem a provar allà que trobem. I això sempre ha sigut així. Veig que tens dos personatges molt diferenciats, completament antagonics, un que és molt pessimista i l'altre que és més aviat optimista. Però tu estàs bé, no, Eduard? Sí, sí, jo crec que em dona... Vulligues em fa que pugui descansar d'aquest... L'espatac d'aquest com acaben els pessimistes és molt jo, no? És molt el que jo penso. Amb humor i tal, però és molt... Va bé després desconnectar i fer el vulligues, no? Que per cert, fa uns mesos vas organitzar la primera manifestació d'optimistes indignats amb els pessimistes a l'antiga fabricat Mauritsa de Barcelona. Com van anar aquesta... Molt bé, va venir força gent i vaig dir que tothom vingués amb una aprenent de color carbassa, que és el color del canvi de transformació i d'ultimisme. Home, diuen que el trobant de carbassa és també el color de l'energia. I, bueno, l'ambient que es va crear allà és la sensació que vam tenir tots. Això s'ha de fer més, perquè es crea un ambient tan positiu i després tothom té projectes, tothom té idees, tothom... Veus claríssimament que si tots fossin més optimistes, el món aniria molt millor, seguríssim, si no hi ha cap mena de dubte, perquè és d'on surten les transformacions i les idees surten sempre les optimistes. A més, aquest tema de l'optimisme et preocupa, perquè, per exemple, vas trobar en llibre que es deia optimisme global, sent arguments en contra dels pessimistes i a favor de la felicitat. Aquest és el que li va estar a les llibres ara, en català i en castellà. De fet, primer vaig fer el llibre i després l'espetacle. Primer, a còpia, jo sempre havia fet espetacles d'humor, però vaig trobar que sempre discutia amb els pessimistes. I vaig veure que era molt curiós que tothom... Això era en l'època que no havia crisi. Tothom era pessimista, la majoria de la gent que em protegia era pessimista, i ningú em sabia dir una època de la història on es visqui millor que avui en dia. I no dic que avui en dia es visqui bé, ni molt menys. El món encara està molt malament. Però menys malament que en el passat. Ningú m'ha sabut dir una època que dius, no, mira, hi havia tant època que a l'Espanya s'havia d'anar més gran, hi havia més llibertat, hi havia menys esclaus, hi havia menys misèria... No m'ho ha sabut dir ningú, i, en canvi, tothom és pessimista. No entenc si el món ha anat millorant, que ara que estiguem malament, per què collons hem de pensar que anirem a pitjor si fins ara hem anat millor? Sí, sí. Tens raó que l'està pensant que potser l'església, quan està amb el paradís... Però clar, això és una visió... Això fet molt mal. Em fa molt mal perquè identifiquem la naturalesa amb el paradís, perquè ocupa d'això de l'església. I, clar, quan abans vivíem en la naturalesa, pensem que la naturalesa és el paradís. Però clar, si mirem una miqueta, ens informem una miqueta, no passa massa. Quan vivíem en la naturalesa d'una esperança de vida, no arribava de 30 anys. Tu tenies un tacte de Bendicitis i la naturalesa que feies és matar-te. I la probabilitat de que, quan la teva dona estigui embarassada i tal, morís, era molt elevada, i no hi havia anestèsia, no hi havia res... Bueno, era més infern que paradís. No, no, escolta, m'has convençut, eh? No, no, esclar, és que és fàcil, convença, perquè tinc raó. Ja veig que ho tens molt estudiat, això de l'optimisme. Si tinc 100 frases típiques de pessimista, rebato de 100. Ah, sí? Com, per exemple? Doncs no ho sé, però hi ha una frase que diuen molts pessimistes que està allà, que és, piensa mal i acertaràs, no? Sí. Aquesta frase, si l'apliquessin tots, destruiríem la ciutat en un dia. Si la ciutat es basa en la confiança. Si tothom pensés malament de la gent que l'envolta, la família, la ferna... Horròs, horròs. Jo dic que piensa mal i algunes veces acertaràs, la majoria de veces t'equivocaràs i sempre t'hi amargaràs. Està bé, està bé. I això em parles de l'espectacle, no? Clar, sí, sí. Ja fa molts anys que fa humor, perquè va ser un dels fundadors de la companyia de teatre, Poc a Conya. Poc a Conya, perdó, eh? L'ha broma fàcil amb la companyia, perquè veu fer molts espectacles, com el Molts desgràcia, ara estan de poca conya, matrícula d'humor, veu estar a la Fira de Tàrrega, veu estar al Teatre Neu també, no sé si és el Club Capitòl, veu fer moltes gires, vull dir que no sé si et vas cansada de treballar en companyia, perquè està barrodejat de pessimistes o què? Bueno, algun, sí, sí. Però no, no, no, dic que vam estar... Perquè vam començar amb molts joves, amb 15 anys, estàvem fent esquetxos conjuntament, un d'ells era el meu germà, o sigui, que vam començar amb molts joves. I vam estar uns 20 anys fent esquetxos en un trio, i era fer-me esquetxos. Sí, home, jo recordo. Recordo, a més d'haver anat a veure algun, com el d'una pissarra, sobre uns càlculs matemàtics... Aquell, aquell, aquell... Triomfa molt, eh? Per mi, el millor esquetx que de tota la història de poca conya, un matemàtic que havia calculat el coeficient d'estupidez humana, no? Sí, senyor. Sí, senyor. Aquest era boníssim. A mi em va agradar molt, un dels millors, també. Comparteixo, que hi ha més a més, i tenia com un ajudant, que era una mica tontet, i al final... L'ajudant intentava que no li funcionés, perquè li feia molta ràbia, perquè era molt pedant, el matemàtic era molt pedant, i l'ajudant el volia fotre. Gràcies a que s'adonés a l'altre, però tot així li anava sortint del resultat que era correcte, gràcies a que l'altre l'ajuda... És veritat, és veritat, l'anava trobant, però gràcies a que... Si així li sortia bé, no ho sortia bé, no? No ho podia quedar a vegades. Per cert, tu vas estar a l'Omas Plus escrivint guions? Sí, em va agafar el Paco 1000, l'altre sí, clar, que feia els guions de... A l'Omas Plus hi havia un esquetx que es deia los cracks. I era un esquetx que durava, i me'n recordo, encara, 37 segons, perquè m'ha de dir, has de fer guions 37 segons, jo encara no havia fet mai televisió i vaig pensar, hòstia, s'ha de quadrar, això. Va fort la tele, va forta. I al final te costumes, eh? I durant... fas idees, vas tenir idees de 37 segons. I quant temps vas estar fent tu? No me'n recordo, vaig estar un any o així fent el que... Era ja l'última època de l'Omas... Hi havia diversos guionistes, de cada 4 o 5 setmanes, en sortien de meu, per allà, oi? Una què? No vull dir que hi hagués diversos guionistes, des de cada 4 o 5 programes, en sortien de meu, jo. Ah, va, va, va. I aquella època, de què anava tot això dels esquetxos aquests de l'Omas Plus? Era un mínim onòlogo. Era un tio i sortia i explicava una història. Però jo me'n recordo un que vaig fer jo, que era un pintor. D'allò em va sorprendre un pintor. I el tio era un pintor de les parets del Museu del Prado. I el tio no sabia si estava orgullós o no, perquè, clar, pintava el millor museu del país. Allò, quan les parets s'enbroten i tal, ell li passava una capa de pintura, no? Sí, però, clar, per altra manera, era un pintor de blocs agor, d'acord. Però, clar, no podia signular la seva obra, perquè feia un grafiti, no? Sí. I deia, però estic al costat dels millors pintors de la història. La meva obra està al costat de les millors. Eduard, tu em quedes inspirat per fer humor? Doncs no sé, jo ho bastan moltes vegades amb l'assort. Sí. I depèn de... clar, és molt diferent. El que m'haig d'inspirar, si faig el buig, és que si faig l'ultimista. L'ultimista, sempre hi ha una base, que és sèrie, que és el que vull transmetre. Ho crec. I crec que és el que sorprèn. Quan la gent va al teteneu i veu el monòleg, sorprèn de veure un actor que, realment, està fent de predicador, realment. Realment, predica allò que està dient. Pridica aquests friquis d'abans, no? Però, realment, creu amb el que diu. Això és sorprèn molt, és clar, és un tipus de humor que m'haig d'espirar amb unes coses molt diferents, que és el que jo crec. I el buig és anar a fer riure i posar-te dintre de la seva pell. Sí, aquesta és la sala de dalt, la gran o la de baix? La de baix. A l'alt mig? Sí, al restaurant, la gent és tan tauleta i tal. És un ambient molt xulo del teteneu, eh? Sí, sí. Tens el bar al costat i això ja et va i tot plegat. Doncs em ficava diumenge, dos quarts de set de la tarda, al teteneu, amb aquest monòleg com acabar amb els pessimistes. Sí, que agressiu el títol, però... No, però escolta, s'ha de terminar, no? Sí, jo faig broma que hauria dit com acabar amb el pessimisme, però a mi m'agrada més, perquè això coca collons de pessimistes. A mi m'agrada molt. Eduard, moltíssim, molt gràcies. Continua fent-ho, que riem molt. I bé, que vagi molt bé el teteneu, que diumenge. Gràcies per l'entrevista i bona tarda. A vosaltres.