Joan Gonzàlez - Paral.lel 40

I ara, per l'apena del Morro, el director i fundador de la productora Paral·lel 40, que produeixen i distribueixen documentals de tot el món, i que, a més a més, també porten el documental del mes a Sant Just, aquí a la Teneu. I també el convidem perquè ha estat atorgat recentment amb el premi EDN, que és l'Europèan Documentary Network 2013, per la seva contribució de més de 15 anys al desenvolupament destacat de la cultura documental al sud d'Europa, gràcies a la posada en marxa i organització de les iniciatives Documentary in Europe i Docs Barcelona. Joan González, bona tarda. Molt bona tarda. Bona tarda, enhorabona, per aquest premi. M'imagino que estaràs content. Molt content. La veritat és que sí, estic molt content. Què significa aquest premi, explica'ns. És un premi que em satisfa perquè reconeix una mica la feina que he anat fent amb aquests anys, però una mica no reconeix extraordinàriament. I el qual jo no m'havia presentat i que estigui atorgat per EDN, EDN és l'associació més gran del món, en el camp documental, amb presències de 60 països i abans aquest premi l'havia obtingut també la Televisió Pública de Finlandia o la Fundació Jean-Brickman D'Olanda, que ajuda a documentalistes d'arreu del món a fer documentals, o l'associació iraniana de documentalistes. Home, tot un honor. Sí, sí, la veritat és que... A més, nosaltres també estem contents perquè tu ets Sant Justenc a tota la vida, portes com hem dit ja amb moltíssims anys en el món del documental, què és el que té el gènere del documental que a tu et tiri tant? Jo crec que dues coses, una, que és una narració audiovisual, és una pel·lícula, i sempre m'han agradat les pel·lícules, i dues, que els protagonistes són els ciutadans. No és una ficció, sinó que està basada en la realitat i en persones de carniosos igual que els espectadors. Diuen que la diferència entre una pel·lícula i un documental és que en una pel·lícula primer s'escriu el guió, i després hi ha el rodatge, en canvi en un documental primer es fa el rodatge, i després s'escriu el guió per muntar-ho. Això sempre és així o no? Una de les vives respostes favorites és ni si ni no, ni tot el contrari. Home, doncs no m'ho faràs fàcil. Nogant-la major, jo no faig diferència entre pel·lícules i documentals, entre ficció i documental sí, però entre pel·lícules i documentals no, però són processos diferents. Sempre hi ha una recerca, en els dos casos, en la ficció hi ha més una creació d'un guionista, i en el documental hi ha una recerca amb els personatges, amb la història, després hi ha un rodatge, i a la sala de muntatge en la ficció estàs més condicionat pel guió, i en el documental ets molt més flexible, perquè pots construir la història de moltes maneres diferents, constantment pots reescriure la història de la sala de muntatge, no? Per tant sí, té similitud i té diferències. Queda tenir un bon documental perquè enganxi l'espectador, hi ha algunes peces bàsiques que t'ho agraïs, mira, si té això ja té molts punts. Ha de ser una bona història, i aquí obriríem la carpeta de què dimoni és una bona història, però ha de ser una bona història, ha de tenir un personatge central amb el qual t'identifiquis, i després les tres regles bàsiques de qualsevol obra que duri un temps, captar l'interès, mantenir l'atenció i resoldre les expectatives, és a dir, tant de fer un recorregut on hi hagi una transformació des d'uns personatges que al principi estan en una situació X i que a través del pel·lícula es van transformant i arriben en una situació Z, en aquest sentit no és gaire diferent de la ficció. Qualsevol història pot arribar en un gran documental si se sap portar-ho bé a terme? Sí, el que passa és que hi ha històries que pràcticament no cal fer res, com quan vas a pescar i pesques un peix fresc amb una mica d'oli i brases, ni a prou, i d'altres ens s'ha de construir molt més per fer aquella història interessant, i per tant una part depèn de la història i l'altra depèn del cuiner, que en el cas del documental li havíem director. T'has trobat algunes vegades produint tipus històries que potser no t'atreuen molt, però se li ha de posar una mica més de salsa, com ho has fet en aquests moments? Des que treballo com a productor independent no, quan estava abans del 30 minuts, com era la meva obligació i la meva feina i no podia triar jo, sinó que m'ho tornaven un tema, allà hi havia més suc de neurones, quan la història és difícil, tu depretes més per treure el millor rendiment d'aquella pel·lícula. El millor documental del 30 minuts, o un dels que més recordes, on vas participar a qui n'era? A mi em va agradar molt el Celí tal petit lama, que era l'història d'un nen de granada, que els divetans deien que era la reencarnació d'un lama, i van fer l'història d'aquest nen de granada i de cadmendú. Això t'anava a dir perquè em sembla que aquest nen va anar a visitar els monjos budistes, no? Sí, sí. I el veus seguir vosaltres a cadmendú? Sí. Com va calar aquesta història? Estudiar, al final del final no ho sé, però jo sé que va estudiar per monjo, volien que fos una síntesi entre Oriol i Occident, està previst que estudies a Harvard, i l'últim que sé és que ha penjat els àvits. Ho va deixar tot? Sí. Perquè jo recordo aquest documental i em sembla que molts ullens que ens escolten també, perquè va tenir molt de res en el seu moment, que aquest noi clar era com ja que tenia, el destí marcat a sobre, com a les tragèdies greges, quasi bé, i amb la família també que sí, que sí, que sí, que sí, que endavant. Sí, però la família era budista. No és allò clar, si se't presenta a casa teva uns monjos diuen, escolti, que el seu fill és de reencarnació en l'ama i tu ets, no ets budista, ets el que siguis, però no ets budista, dius, perdoni, però em sembla que se m'està acobant l'arròs, no molesti. Aquesta és la història més increïble que t'ha arribat mai a les mans per fer un documental? No, doncs aquesta història n'hi hauria moltes. Clar, perquè és que tu m'imagino que has vist milers de documentals a part i després n'has realitzat també centenars, o milers també podríem dir. No, no, no, jo he realitzat una cinquantena, he produït sobre un 150 i he visionat uns quants, no tinc ni idea de quants, però molt, sí. I la història, una història així també increïble que t'arribes a les mans? Mira, una història increïble que em va arribar a les mans, però que no va ser un bon documental. Estava a Colòmbia en un festival de cine i estava a la sala de visionat i veig una història que diu... El títol em sembla que era Andrés, diu aquesta és la història d'un home aquí se li mort la dona i se'n va viure amb ell el cementiri. Si se'n va viure amb ell, el seu llit menja allà, 24 hores amb ell el cementiri al costat de la tomba de la dona. Sí, i vaig dir no, això no és possible, no era un projecte, era una caseta, el documental s'havia fet i el vaig veure, efectivament, era això. I què va fallar? Perquè dius que el documental no era bo. Perquè no estava ben narrat, tu aquí tenies una història increïble però no està ben explicada i no s'aguantava. Per cert que jo aprofitant la teva experiència i veient documentals, com dèiem, n'has vist milers, m'agradaria que triéssim un parell de documentals pels nostres ullens. El primer, un documental que hauria de veure, sí o sí, una persona que no sigui un públic freqüent de documentals o potser que no n'hagi vist mai cap. Quin creus que hauria de veure per iniciar-se en el món del documental? I temba. I temba. I temba. Va obrir el doc personal de l'any passat i és la història d'uns nàdus, d'uns nanos de Simbaue, que van amb cadira de rodes, tenen diversos tipus de discapacitats i diuen neia i jo no sóc un discapacitat africanet aquí, jo sóc músic, perquè tenen un grup de música i fan una música extraordinària. I era un documental que la seva directora, després, a un d'aquests personatges, va fer un curmatratge i va guanyar un Òscar. I és una història positiva, engrescadora, amb personatges que tenen molta força i jo crec que per fer una primera aproximació al món documental seria una història fantàstica. I algú que hi hagi tingut un recorregut, n'hagi vist alguns, bàsicament el documental del mes, per exemple, quins recomanaries que no s'ha de perdre si jo sí? Jo sóc molt fan d'un petit documental que dura mig hora i que es diu Pavel Ilaila, d'un autor rus que es diu Víctor Kosakowski, i que és una història d'amor, però en aquest cas no és una història d'amor entre un home i una dona, sinó és una història d'amor i el mateix temps de comiat del director del Víctor Kosakowski cap al que va ser el seu mestre, i jo crec que és una llulleta de delicadesa, és en blanc i negre, i hi ha imatges per mi únicas, i hi ha un pla que per mi forma part dels plans de la història del cinema. Com és aquest pla? De Pavel Ilaila? Pavel Ilaila és un matrimoni, Pavel està postrat amb un llit, té gairebé 90 anys i ja no es pot moure, l'Ilaila és la seva dona, té prop de 90 anys, que ve llargs, blancs, en un moment hi ha l'entrevista entre Kosakowski que porta la càmera i l'Ilaila, ella està sentada a darrere d'una paret blanca, quan s'està produint l'entrevista tu veus que la dona està a punt de trencar-se per l'emoció, i en aquell moment el que fa Kosakowski és moure la càmera originalment cap a l'esquerra, continuar a filmar la paret sense la seva presència de la dona, i acabar l'entrevista així. Per mi és un dels plans més impressionants que he vist mai, perquè això no està planificat, i quan vaig veure aquest pla, que ho recordo perfectament, estava a Fort Worth, a Texas, vaig pensar qui ha fet això és un geni. En lloc de quedar-se allà, s'en va, i perquè l'espectador s'imagini el que no cal. I per respectar l'emoció de la dona, em va semblar impressionant. Per cert, fa un moment parlaves dels Òscars, tu estàs d'acord amb els guanyadors cada any de la categoria documental dels Òscars, què et semblen? Aquest any sí, tot i que hi havia una competència molt forta, aquest any va guanyar Searching for Superman, que és l'aventafox, però amb música, és a dir, l'història d'algú que fa... no sé si coneixeu la història... De fet, de fons estem escoltant un dels temes dels tics Torra Rodrigues, que és el protagonista, o wonder. Tu l'has vist, què t'has semblat? Jo coneixia el projecte, que és una cosa que em va encantar quan vaig veure el documental. Jo coneixia el projecte quan no era documental, quan el van presentar els directors de Copenhague, és una de la part d'un comitè que estava allà prenent decisions, i era la història... Perdona, tu formaves part d'aquí, va decidir la financiació o no? Una part. Una part de la financiació de Searching for Superman? Sí. Podríem dir que... gràcies. No, no, no. A tu? No, no. Gràcies al director i al seu atusodorí i al productor, que han estat picant moltes portes, però que és una història que tu veies que era una història també increïble, la història d'algú que fa una cançó que no té gens d'èxit i que a l'altra punta de món, aquella cançó es converteix en el que nosaltres va ser l'estaca, una cançó de resistència entre el sistema upper-head de Sud-Àfrica. I busquen aquest home, veuen que l'home es va suicidar, i s'abandona, però més tard torna a fer una recerca i veuen que no, que no s'havia suicidat, i finalment el troben. I li expliquen, escolti, és que vostè per nosaltres és el nostre ídol, vostè era el que havia fet la cançó de referència a la nostra, no? I la mà no s'ho creu, sí, s'ho creu, però diu no pot ser. El porten fins allà, fa un concert, per ells és més que Elvis i el Rolling Stones. En fi, aquest és un dels millors documentals que has vist últimament? Sí, jo crec que és un dels bons documentals que he vist últimament, sí. I competia, que estan en els Òscars amb Five Broken Càmeres, que era un documental també que jo postava més per aquest, per Five Broken Càmeres, però vaja, els dos ens semblaven molt bons. I he de dir que no els havia vist tots els altres nominats. Per res, Joan, ja hem d'anar acabant, però abans d'acabar, m'agradaria parlar d'una moda que ha aparegut en els últims anys, són els falsos documentals. Què opines dels falsos documentals? Allò que intenten enganyar l'espectador, m'agradaria ser la teva opinió. Un fals documental. Vaig a ser rotund. Un fals documental és un documental, el mateix que un fals Picasso o un Picasso. No serveix de res. És d'una altra cosa. Joan, moltes gràcies per haver-te passat una estona pel programa. Enhorabona per aquest premi EDN, per la teva contribució, segons diuen el jurat, de més de 15 anys el desenvolupament destacat de la cultura documental al sud d'Europa gràcies a la posada en marxa i organització de les iniciatives documentàries en Europa i Docs Barcelona, un festival de documentals, que em sembla que ja deu estar acabant l'última preparació, perquè hi ha el maig juny, això. L'última setmana de maig, sí. Doncs anirà bé, no? Aquest any? Pensem duplar el nombre d'espectadors, sí. Hi ha algun documental, ja que tenim aquí, algun documental que hi estigui programat, i que digueu que és una parleta que no us heu de perdre del Docs Barcelona. M'hauràs de tornar a convidar perquè fins el dia 28 està tot en secret. Ah, no dius res, encara. Bé, doncs ja faré un truc. Joan, moltes gràcies i que vagi molt bé. Bona tarda. Moltes gràcies a vosaltres. Bona tarda. I wonder how many times you've been had and I wonder how many dreams have gone bad. I wonder how many times you had sex and I wonder do you know who'll be next. I wonder, I wonder, wonder I do.