... Continuem a l'apenya del Morro, parlem ara de teatre, i ho fem amb el director i traductor d'una obra que s'acaba d'estrenar al Romea, l'itoral de l'autor libanès Wajdi Mwawad. Potser ho sona l'autor, perquè també n'és d'incendis que, juntament amb boscos, es forma en part de la mateixa trilogia. A més, també és director de la sala de triomf de Barcelona. No ho has dimwawad, sinó el nostre convidat, Raymond Molins. Bona tarda, Raymond. Bona tarda. Bona tarda, Raymond. Abans de res, enhorabona pel muntatge, perquè no és un text fàcil aquest l'itoral que heu estrenat al Romea. Què vas pensar, quan el Julio Manrique, director del teatre, et va dir de muntar i dirigir l'itoral? Doncs vaig pensar que era una gran notícia d'entrada. Me la vaig dirigir, vaig pensar en cara més gran notícia, m'agrada molt, i en arribem a posar. Sí, perquè, de fet, amb el Julio, ja heu treballat alguna vegada junts, no? El Julio havíem treballat d'actors. Al principi, al teatre lliure, vam començar junts, en les carreres, i hem estat pres el port de muntatge junts. Després, vam desapareixen el munt amb l'altre cas, que va fer el seu recorregut, i després em va trucar ell, quan li van proposar a la direcció del Romea, perquè fes d'ajudar en els seus muntatges. De fet, ja portes col·laborant amb ell, i va dir, escolta, mira, hi ha això de l'itoral, perquè no sé, la primera vegada que vas llegir el text, què et va semblar l'obra, en si? Em va semblar una obra molt gran, una obra amb moltíssimes possibilitats, i una obra impossible de fer. Impossible de fer, això és el que vas pensar d'entrada, ja. Impossible, completament, sí, i això em va agradar molt. Perquè vas pensar que era impossible per la quantitat de cenaris, per exemple, que hi ha? Sí, per la quantitat de cenaris, per la quantitat de realitats, hi ha un somni, un mort, el real, el passat, el futur, tot de coses, no? És un deserciament enorme, els llaguatges dramatòrgics, teatrals, i un director. Parlem una mica de l'obra, l'itoral comença... No desvallem re, tampoc, perquè és el començament de tot. Comença quan el protagonista, que és el Marro Dríguez, li diuen que el seu pare ha mort i el volen enterrar el seu poble d'origen, no? I a partir d'aquí, els problemes que es troba. De fet, diuen que quan un se li mora el pare es fa gran de cop, perquè el següent, en la línia, ja és ell, no? Aquest procés de maduració del protagonista també, de fet, es va veient durant tota l'obra, no? No sé si també això era un repte de l'evolució i tot plegat? Sí, és un dels planos que hi ha durant tota l'obra, no? És el que fem de l'adolescència, una adolescència que el món occidental dura molts 20 fins als 40 anys, i a vegades eternament, no?, a madurar i a fer-se responsable de els propis actes i del propi estiu, no? I no colpabilitzar tot el que hi ha d'envolta. De fet, no sé si l'autor, el Guàgim Oahuat, sempre va... Com va? Les ores que la mínim que han arribat, recorre molt això d'anar a trobar l'origen una mica de tot plegat, no? Sí, l'identitat, no? Per ell és molt necessari saber qui és cadascú, per poder crear una societat fora de bicis, una societat encarada al futur, no enclarir-se en els problemes que t'hi diuen, sinó assumir futurs millors i per tant, construir una humanitat millor. Per ser millors, hem de rescatar una mica qui hem sigut nosaltres o els nostres pares. Sí, qui som, i per fer-ho aquí, l'arrel més proper és la família, no? És el que passava, també, en canvis o el que passa a boscos, també, a l'altra obra. Si diguem qui és un mateix, podrem ajudar a fer els altres el que són, també, i, a aquest moment, a partir de l'indigualisme, crear una societat. I vosaltres heu fet aquest treball, el tipus personal, per enfrontar aquest projecte? No, cadascú ha fet el que hagi hagut de fer. No sé si tots he buscat l'arbre genevològic, la teva família... No, no, en absolut, en absolut. Però, artísticament, ens ha oblidat a ser-ho, eh, amb els origens, a entendre ben bé moltes coses, desbriar-nos de cap, i és un retorn, una mica, al teatre furg, al gran teatre. De fet, aquí també hi ha una mica la firma d'Atrium, perquè heu fet la producció, hi ha molts actors i actrius que també són d'Atrium. Quina és... com definiries la línia d'Atrium, a l'hora de muntar, dirigir? Jo crec que la línia d'Atrium, la principal, és muntar i muntar obres que parli d'ara i d'aquí, no? I que parli d'ara i d'aquí pel públic de Catalunya, de Barcelona, que és el nostre públic, però és un punt de vista contemporani. Jo diria el que intentem, comencem les tres germanes, per exemple, tenien ganes de preparar-nos a xerrof, però volíem donar-li un gir per preparar-ho encara més el que passava els nostres dies, en aquest moment de crisi, doncs clar, ja en parla, és un segle xerrof. I en l'hitoral que és el mateix, parla d'una societat perduda, d'una societat que viu d'esquena de la pintura, que viu d'esquena de l'altra vista egocèntrica, molt individualista, no?, i el preu que ha de pagar per això. Si no tinc malentès, tu t'has format molt a París, al teatre francès? Què té al teatre francès que no tingui aquí? Què has après d'allà? Què s'ha agradat? Sobre tot, és un cas molt desacomplexat, perquè els francèsos són tan francèsos i són entre el món, que veia el delí, no? Sí. Doncs és una cosa que també la té muavat, que està molt desacomplexat. És capaç de fer obres de tres hores o fa, perquè no. I, si vol, per les llenguatges, els barreja, perquè no. Perquè només ens hem de tenir unes récoles de tota la vida. Si les podem trencar i crear-ne de noves, però, en el mateix temps, s'encaga la tradició i coneixem-la molt bé. Jo crec que això de qui més és molt bé el teatre francès. I tu has intentat dirigir l'itoral de forma desacomplexada, sense, per exemple, la pressió que pugui suposar, que és el mateix autor d'incendis, i les inevitable comparacions? Ho he intentat, sí. Absolutament. Per això, vaig agafar el projecte sí. Si no ho hagués intentat i no l'hagués agafat jo d'aquest punt de vista, no l'hagués pogut fer. Et fa ràbia que comparin l'itoral amb incendis? No, no per ràbia. Em fa ràbia que no es pugui veure l'itoral de forma illada, també. Perquè l'itoral és un obra que es va escriure sense pensar en un incendis. Nosaltres ho hem viscut al revés. De fet, es va escriure abans l'itoral que incendis? Sí, i és la primera gran obra amb la qual va ser conegut molt abans, i, a més a més, és una obra que es va escriure sense pensar en una trilogia. Va ser a l'acabada l'obra i a l'èclic que va tenir que ell va continuar escrivint sobre aquest tema, que és un tema completament biogràfic. I el va escriure incendis. De fet, jo vull preguntar-te que, juntament amb Boscos, formen aquesta trilogia. Aquesta trilogia, què tenen en comú les tres obres? Per què són una trilogia? Tenen en comú la recerca d'un mateix laboratori i basada en la història de l'Amogalat. És a dir, en l'exili, la mort, la vida, la llifància, la família, el llibre, i també, encara que Boscos va parar més a Europa, ja... Tenen tots aquests grans temes de la trilogia en comú i passen més o menys per uns mateixos espais. De fet, el Muahauat va haver de marxar, si no tinc malentès, de veïruta a París. Sí, va marxar els 8 anys. A París i de París el van fer fora i va anar a parar al Canadà. És a dir, l'història d'un exili continuat, no? Sí, d'un exili continuat i després del retorn, no? Perquè després es va fer en el món occidental per entendre'ns en 8 anys, a partir dels 8 anys, i després ell va anar a recuperar el seu passat livanès i a partir d'aquí va ser per un bat, amb el sasculure del que ell podia escriure, que era de la seva pròpia història. De fet, et creus que és un dels grans autors contemporanis de la mateixa? Sí, és un dels grans autors segur. És un Muahauat, és un autor de la gran tragèria popular. Té alguna cosa que n'escriu de manera poèquica, però tothom l'entén, tothom hi entra, tothom té l'acció de la història amb la que s'ha sent reforçat, a través del terreny de Muahauat, és el gran tràgic del poble. De fet, com els grans autors, que perduren pels segles i els segles, parla també dels grans drames de l'humanitat, la mort, la guerra, la mort, també, no? Vull dir que ho intenta tocar tot, no? Sí, però és un poble... El Muahauat i tothom és realment el poble de visca tràgic, de vida o mort, és una cosa molt forta, el teatre del Muahauat. Molt necessària, és una necessitat absoluta. Després hi ha el meu drama, que és el gran autor, però aquí parlem més del benestar social, de si puc pagar la hipoteca o no, i això és un drama. Aquí és que si no sé qui soc, no puc continuar vivint moros. D'un nido, eh? Sí, és culpidó, clar, per això, després, quan els respectadors... Es que han garrat i vaig a la caïra, quan van veient l'obra, i passa el que passa. En fi, Raimón, moltíssimes gràcies. Enhorabona també a tot el repartiment, amb el Marc Rodríguez, el Lluís Marc, el David Bardagué, la Mireia Trias, la Patricia Mendoza, el Pepau Blasco, i el Xavi Ruano. Ja sabeu que podeu veure el litoral, el teatre Romea, fins quan esteu? Fins el 9 de juny. Fins el 9 de juny. Moltíssimes gràcies, Raimón, i enhorabona. Bona tarda. Bona tarda. Gràcies, Raimón.