Paco Mir

... Avui passa per la penya del Morro, un home que forma part d'una de les companyies més importants, vaja, mítiques de la història del teatre català, el tricicle, i acaba de dirigir un obra que s'estrena dins el festival grec de Barcelona, el Teatre Poliorama. Es diu La Banqueta, en Pep Ferrer i Ricard Borràs. Paco Mir, bona tarda. Bona tarda. Hola, bona tarda. Mi amico del programa. Que aquesta abraçagir representat a París amb cert èxit la Banqueta us fan més tranquils, perquè penseu que segur triomfarà? O teniu la pressió que va triomfar a França i és a part de la pressió acumulada? Bé, no sabia dir-te. Home, és millor cap a una obra que saps que he tingut. No, ni a tres persones, però aquí són diferents, s'acaba molt, S'han d'intentar fer unes meses, de totes les meses, de donar-li voltes a tots. I aquí no ho són tan directes, són mesos, com he dit, mesos làxics. El que m'he intentat és adaptar-la a l'humor espanyol, dir-me sense perdre el que és la contingut francès, doncs que sigui que un públic espanyol, un públic català, l'ha arribat perfectament. I com ho heu fet, això? Heu incorporat alguna... No ho sé, un tricaracterístic, alguna cosa? Bueno, en realitat ha estat més de treure en coses molt intelectuals, que de vegades destorven el text. Per exemple, connotacions, jo ho sé, sobre la can. Sobretot la can, que a la millor... No sé si això està molt familiaritzat amb la can, però aquí segurament no... Estàs dit que el públic espanyol no és tan intel·ligent com el francès, estàs dient? No, intel·ligent, cultural, potser. Tants coneixements, i tampoc sé si els francès sostenen tants coneixements, o per tenen tenir-los, diguem-ne. El que sí que sé és que, quan estàs d'humor, qualsevol cosa que el públic no entengui és una trava per entendre l'obra. Clar, s'han de tenir les referències comunes, que tothom... L'obra d'aquesta de la banqueta, tracta de dos reconegudíssims concertistes de piano, que a quatre mans preparen la seva propera gira pel Japó a Shlern, un poblet idíl·lic dels Alps italiens. Però tants anys toquen junts en lloc d'anar a favor els va a la contra i comencen els problemes entre ells. Et va ser sent identificat en algun moment? Bueno, qualsevol. I qualsevol que estigui molt més a temps junts amb uns altres, té els mateixos problemes. Ve sigui laboral o ve sigui un matrimoni. Perquè això no s'ho van dir a les primeres persones que ho va veure en una funció, en un assaig, que va dir que era com un matrimoni. I és veritat, no... Jo no vaig caure, només passava amb la relació laboral, que aquí és més que bient, no, però sempre que passes més de deu anys junts hi ha un armari ple de fantasmes, que poden sortir en qualsevol moment. Tu i jo, per exemple, no ens coneixem, no tenim confiança, no? Clar, si ens coneguéssim des de fa 20 anys, potser tindríem una altra actitud a l'entrevista, però no. La confiança fa fàstic, que és un bon aparat? Bueno, sempre fa fàstic, sí. Allà passa per si està a l'educació, no, diguem-ne, per no repassar la funció del fàstic. No sé si és una mica el que us ha passat amb tricicle, després de tants anys junts. Bueno, nosaltres tenim una relació com totes les parelles que porten 33 anys junts, diguem-ne, ens coneixem massa, però ens coneixem tant que ens donem gairebé 3 mesos de festa per començar a cada any. Sí, però està bé, perquè vosaltres, com també moltes parelles, us doneu permís per tenir mans, no? Sí, bueno, jo crec que és una obligació, viure una mica d'aire d'altres fonts, perquè, si no, això ja vam començar a fer, no sé si fa 15 o 20 anys, vam començar a treballar amb coses paraleles, i, si no, haguéssim caigut amb l'endogàmia. Tot era tricicle, tot era nostre, els rascos olorosos de tota la vida, i obrir-nos al mercat laboral normal ens va complir de sang nova. Els actors protagonistes de la banqueta són el Pep Ferreira i el Ricard Borràs, que ja han treballat junts amb algunes obres, com per exemple el Sopa dels Idiotes. Us heu passat bé treballant els tres, perquè, a més, ja us coneixeu de fa temps? Us coneixem molt, hem treballat moltes vegades, en diverses coses, i ha sigut molt fàcil. Bueno, és una obra que, a veure, ja és bona, quan la llegeixes ja és divertida, ja és bona, ja veus que pot tenir molt de suc, ells són molt bons, o sigui que ha estat un plaer fer-la, i veure una creixa, però és una obra que és una comèdia aparentment senzilla, però que obliga als actors a canviar consenament de personatges de roles, de poder del que té poder, i el que no el té, una mena de poder com els clowns, d'aquí una mica més intel·lectual. No és tan fàcil com semblar-se. Jo, de fet, no he vist l'obra encara, tampoc he llegit el text, no s'ha estrenat, però perquè es mantinguin l'atenció durant, no sé si l'obra que dura hora i mitja, a l'hora d'anar, amb només dos personatges, com s'ho fa l'autor, per n'estiran, i criden l'atenció del públic? Hi ha set capítols, set escenes diferents, com amb set negres mínims, i després hi ha el gran protagonista de l'obra, que és la banqueta. Això no sé si és un resecret que s'ha de dir o no, però la banqueta és una banqueta a mi en van, que va desaparèixent, perquè arriben a la teoria perquè l'habitat d'una parella reflexa l'estat de la pròpia parella, i com l'habitat d'aquesta parella és la banqueta, doncs la banqueta es va fent una vista, cada dia és més petita, va fins que desaparèixi tot. Ah, val, està bé. Una bona metàfora i molt visual, a més, que tu t'ha agradat tant dibuixar i l'humor gràfic, clar, això ja venia per te, però quan vas llegir l'obra et va encantar. L'obra és que té molt de suc, sobretot pels actors, perquè veus tot el partit que s'hi pot treure. I després de cara a direcció, és un repte clar de dues persones fixes, amb una sola banqueta, amb un piano que no existeix, però que no el veiem, doncs t'has de... t'has de cremar una mica el cap, perquè s'ho tinguin d'idees. Encara continua dibuixant i fent vinyetes còmiques, Paco? Molt poquet, però vaja, aquest estiu baraté, he de fer un compte... una cop i volta, he de fer un compte, i ara, sense pensar-ho, es fa de debò, i de cop i volta he de fer 64 dibuixos. 64 dibuixos? Sí, que de cop i volta estic aquí enfaïnat. Però en quin projecte és? Un compte per nens, un compte a poble, amb uns cubos de... que per cada cara hi ha un compte, i de forma que... pots així, 6 contes, però que si canvies el cub de cantor, també el contes d'aquell senyor. En el qual tens, no sé, 55.000 milions, 55.000 milions de recomanacions possibles de contes. És com una variant d'allò del... Sí, és com una variant d'allò del triat d'aventura, una mica, no? Més amb 3D, cada fet, i ara que parlem de vinyetes molt celebrades, les teves participacions, a la també mítica de revista, Teatre BSN, que va desaparèixer fa un temps, parlant de la professió, l'última pàgina, la gent començava sempre la revista pel final, a veure què diu el Paco, aquest mes. Volia preguntar-te, la professió, si haguessis de fer una piñata ara, com la veus, la professió teatral? Doncs home, la professió teatral està molt rara, perquè estan així en un nou moviment, que és la professió teatral, que no és la professió, perquè la professió significa que guanyes diners per treballar, i aquí hi ha molta gent que treballa sense només parlar molt de l'art, és una cosa nova. Tot el que són micro teatres, i d'aquestes experiments amb sales alternatives, o amb holes, a mi potser es dona més, i aquí hi ha tot el que hi ha més de gent que s'ha treballat per deixar-se veure, per estar a l'aparador, perquè alguns vegin, i arribin a una producció on suposadament haurien de cobrar. Home, és una mica trist, realment. De tot. Tu només d'una vegada has comentat que estàs al món de l'espectacle per casualitat. Home, tanta casualitat no deu ser, no? Vull dir, has quedat 8 obres amb el tricicle, has escrit 4, has guanyat dos premis max, has produït series de televisió... Dic jo. No, no, he fet moltes coses, però aquesta sensació de que sóc viuixant encara la tinc. Sí. I de què passaves per allà, i vas fer un dia gràcia, van agafar alguna cosa o què? Bé, vaig entrar de casualitat al món del teatre, i em van agafar de casualitat i em van agafar a les proves de casualitat, no? Vaig passar les proves de... T'ho vas explicar com si tu paris per allà davant de l'institut del teatre i t'hi dius, no? No, vaig estar 15 dies, però si no arribo a entrar, a la vida no hi seria al món del teatre, no? De fet, hi ha una anècdota, que és quan vaig sortir de l'agista, jo vaig mirar i no hi era, que em vaig llaprir automàticament, però al segon minut vaig dir, bueno, ara quins amics han entrat? Jo no vaig conèixer ningú del cap dels homes, de l'agista de titilles, m'havia equivocat de lloc, i després hable l'agista de mim si que hi era. Clar, està bé. Escolta, Paco, moltíssimes gràcies, no en molesteu més, que tinguis una bona tarda, i també que vagi molt bé aquesta banqueta, el Poliorama, que em sembla que són dels primers espectacles del festival grec d'anguany 2013, amb el Pep Ferreira i el Ricard Borras. Bona tarda, i quasi un èxit. Gràcies. Bona tarda.