Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem avui el primer programa de Sant Justenques, un programa en què repassarem la vida de 50 dones extraordinàries de Sant Just. I avui comencem amb la Miracle Serra. Hola, Miracle, què tal? Bon dia. Hola, bon dia. Ens fa molta il·lusió començar amb la Miracle, perquè és una persona empresària a Sant Just. La coneixereu per cuinar Miracle, que porta també el seu nom, però avui volem aprofundir una mica més en la seva persona i saber qui és la Miracle. La Miracle que va néixer l'any 1950 dins d'un taxi, oi, Miracle? Sí, sí, amb unes condicions una mica especials, la veritat que sí. Sí, com va ser això? Si ho recordes, no ho recordis. Jo no ho recordo, el que m'ha explicat. Vaig néixer un mes abans d'hora, va néixer en 8 mesos, pesava un quilo de cent, era una misèria. A la meva mare em deia que es treia la llet i me la donava amb una cullereta i jo em passava igual que un ocellet, perquè no tenia ni palada, era molt poqueta. Un quilo de cent, m'ha enginat, és un conillet. Vaig néixer quasi bé per casualitat aquí. De fet, jo no tenia que haver nascut aquí, jo tenia que haver nascut a Escó, que era on vivia el meu pare i la meva mare. I al final, mira, va ser una casualitat i així va anar. I penso que em vaig salvar de per haver viscut aquí. Si veig nascut en 8 mesos a Escó, possiblement no estaria aquí. Els teus pares, com has dit, eren d'Escó, de les terrores de Tarragona? Sí, el meu pare sí, la meva mare era de Mullà. Com és que van decidir venir cap a Sant Just? Home, perquè la vida allà era molt dura i molt, molt difícil. I la meva mare, que era de Mullà, estava acostumada, que treballava a la fàbrica, tenia un sou, i allà d'anar a viure de la terra era molt dur i no va poder aguantar. I van decidir venir de aquí a Sant Just, perquè aquí el Sant Just ja hi havia alguna persona, que era d'Escó, i li va tenir el meu pare a Pina, que estan construint, estan fent uns pisos amb un poesto molt bé, i el millor et podria interessar. Van mirar i li va agradar i s'hi van quedar. On van anar a viure els teus pares? On vau anar a viure? Vivíem a tota la casa nostra, sempre va ser el Carrem Montanya, el Carrem Montanya número 1. I llavors allà el meu pare hi havia el senyor Jalbert, que tenia una empresa on venia coses per construcció, i va ser el que li va vendre a la casa, el meu pare, en aquell moment. De fet, li va vendre era una bellíssima persona, jo sempre l'estimaré molt, aquesta família. Llavors li van deixar la casa, el meu pare, amb la condició que ho pagués, com pogués, i quan pogués. I això va ser en unes condicions, uns tractes que només es podien fer abans. Avui en dia això és impensable, jo comprovarà productes i els tinc a pagar abans que me'ls envin, perquè me'ls envin. I avui en dia la relació és una altra, i la gent hi havia com més confiança, i van fent panachís. I els meus pares es van quedar allà amb un petit local, molt petitó, i tenien la vivient del Radena, i de manera a la botiga. Una botiga de caviures, oi? De caviures, i van començar amb una botiga de caviures. Olives, jo què sé, el que hi havia en aquella època, hi ha unes llet condensades. Aceituna de l'ebro, oi? Sí, era aceituna de l'ebro. Perquè en aquella època també els entreros no podien estar en català, i bueno, es va posar-li aquest nom. Suposo que també fent referència a l'origen. Clar, l'origen, sí, perquè ells han començat a dir que van vendre amb olives, que l'escollirem de les nostres, i ells les feien trencades i les fens petites, les arvequines. I em recordo molt que al meu germà joving petitons, ens posava dos tamborets petits, ens feia partir olives, i ens les pagava, i cada covell d'olives complia, ens donava alguna cosa. I per cada covella us donaré jo què sé, 20 cèntims, no ho sé, no me'n recordo de les quantitats, però clar, en aquella època eren mínimes, i menys per criatures. Però ens va ensenyar ja el valor de l'esforç. I per mi això també sempre ha sigut una cosa molt important, aquest ensenyament. I després, quan tu seràs una mica de més gran, els teus pares van deixar la botiga que viures, i van obrir un supermercat, que en aquella època era una revolució. Clar, una revolució, perquè la gent estava acostumada a anar a comprar amb el seu cistell, i això de tenir que deixar el seu cistell, per ficar les coses amb un altre cistell, i passar per una caixa i agafar-t'ho tu. Era tot molt raro, la gent estava acostumada a comprar el sucre de 100 grans en 100 grans, i llavors eren paquets de quarta quilo o de mig quilo. Era molt raro, va costar, va costar molt, però també et diré que en aquella època, on vivíem al carrer muntanya i al carrer la creu, que era quan es van fer els pisos, hi vivien molta gent, hi havia pisos que vivien, hi havia tres famílies. El meu pare va agafar entre cometes, es pot dir que en una època la gent no circulava, com ara que hi ha cotxes i en tants centres comercials, era tot tan diferent, que llavors la gent comprava a la botiga del costat, i clar, venien molt. També et diré que el meu pare, el dia que es va morir el meu pare, i la meva mare igual, jo no havia vist mai un enterrament multitudinari. Sí que el vaig veure ara fa poc quan es va morir la mare de les meves amigues a Mat, que realment també va ser així, multitudinari. Era gent estimada al poble. Sí, molt, molt, perquè el meu pare, si no tenien diners, mira com el meu pare no en tenia ni pobres, perquè anaven vindre perquè no tenien diners, justament per treballar i guanyar-se la vida. I els hi donava fiat, no cobraven, no cobraven fins al final de mes, fins que aquella família cobraven, però venien i et pagaven. Vull dir, és que era una fidelitat mutua, i un entendiment mutu, i confiança, clar, és que era una relació d'amistat amb aquella persona. De carinyo, d'estimació. Encara ara, a vegades, em trobo en famílies que fills, com jo, de la meva edat, que em diuen, me'n recordo tant dels teus pares, perquè era un altre tipus de relació. Avui en dia és absolutament diferent. No hi és, això. S'ha perdut, són valor. És una relació més freda. Valors que els perden. Em sap molt greu que sigui així, però és la realitat. A tot això, la Miracle era una nena que, evidentment, com en aquella època solia passar, va creixer el negoci familiar i va fer els seus primers pasos laborals també, el negoci familiar. Què recordes d'aquella primera època treballant en el supermercat? Aquella primera època va ser una decisió molt personal, molt meva. Jo no volia estudiar de la manera normal i tradicional. Jo sempre, des d'aquella època, jo tenia 11 anys, que me'n recordo que avui ja volia fer belles arts, i volia estudiar sempre, deia, vull fer dibuix i pintura. Però en aquell moment no es devia veure amb bons ulls. El meu pare va considerar que allò no era estudis. I va dir, bé, t'apuntaré en una academia a les tardes i anava de les 4 a les 9 del vespre amb una academia que havia al carrer Nord, un senyor que es deia Luis Coder, que era francès. I aquest senyor, bueno, va anar bastant bé i vaig estudiar allà. El que passa és que realment no m'agradava, perquè a mi no m'han agradat mai els números. Jo no sóc jo amb els números, no és el meu. Vull dir, jo sóc més a lletre. Jo tinc molta facilitat per escriure o per explicar, inventar-me contes o a transcriptimes. La teva vasant creativa potser és la que... És la meva part i aquesta no és la de números. I mai he portat els números de les nostres contes, mai sé ben bé com tinc els números, perquè és que no m'agraden. Va ser una mica per on et va portar la vida. No va ser el camí que t'ho havies triat. No. I m'has dit també que el teu pare era un home estricte, no? Sí, perquè allà m'ha dit que tu vols treballar però tu aniràs a estudiar encara que sigui les tardes i em va ensenyar que sí o sí, que tenia que fer-ho així, que no hi havia altre mèdic i que jo havia d'estudiar. Hasta que ja tenia 16 o 17 anys, que jo ja vaig dir que aquest tipus d'estudis ja tot això ja s'havia acabat. I, bueno, després va vindre la meva mare, que em va fer estudiar, va aprendre a brudar, amb una noia que es deia Rosa, que vivia en el carribador, amb moltes amigues de la meva edat, anava allà a aprendre a brudar, després em va ensenyar a aprendre a cosir, em portava a puestos, a estudiar francès. Jo feia activitats extrasculars, cosa que no hi havia cap amiga meva, que ho feia ni una sola, només jo. Per què això? Perquè se suposa que les noies no havien de... No era corrent, no se'n feien d'activitats extrasculars, no era corrent. Jo, quan jo anava a cosir, les nenes anaven a brudar, però que em fes anar a estudiar piano, que em fes anar a estudiar francès. La meva mare era una dona molt moderna, tenia el cap molt obert, la meva mare havia llegit molt, era una dona molt espavilada per la seva època, molt moderna, dona molt moderna. Si vas tenir una educació poc habitual per la època. Sí, poc habitual, la veritat que sí. La meva mare no em deixava anar a dormir sense llegir una mica d'un llibre, sempre tenia llibres per llegir, els buscava, els demanava, amb amigues el buscava, i jo sempre tenia llibres, era com una obligació, i a la veritat, les obligacions al final acaben agradant-te. Mira, una cosa molt curiosa, a 11 anys la meva mare va penjar el davantal, em va dir, no penso cuinar mai més. I jo li deia, ostres, mami, jo no en sé, dius, vos ho faràs tu, i jo ja t'ho aniré dient, però ho faràs tu. I a 11 anys em va... com que jo no anava al col·legi tal de matí, em feia cuinar, i després de dinar em anava a l'acadèmia a estudiar, però em feia cuinar a mi. I ara imagina tu ara una criatura, treballar al dematí, fent el dinar al migdia, a 11 anys, i que a les tardes em feien anar a estudiar a l'acadèmia. Era una vida una mica diferent. Els teus pares et van fer creixer de pressa? Sí, em van fer creixer de pressa i espavilant, vull dir que no em deixaven encantar-me. Abans m'ho explicaves també, abans de començar l'entrevista, que quan va morir la teva mare va ser un punt d'inflació important, i quan es va morir la meva mare d'entrada, jo veia el meu pare i el meu germà tan desesperats, que jo em vaig fer més la valenta, junta amb el meu marit, que jo estava casada, tenia 24 anys, la veritat que va ser un cop. Vull dir un cop, perquè em veig que amb aquell que li fumen un parell de mestagots i et despertes de cop, perquè vaig donar-me a compte que, ostres, i ells no hi és, tenia com al·lucinacions, moltes vegades la sentia, quan ella ja no hi era, i jo la sentia, jo li deia a un germà, mira, està allà, la mama la sento, i no era impossible, però jo la sentia. Va passar sense, no vaig plorar, no vaig estar amb molt temps, i al cap de dos anys vaig tenir una presa important en aquest tema, i era per això. Els mitjans em van dir que sempre que havia sigut per això. Això per mi va ser una lliçó, que m'ha abans t'he explicat, ha sigut una lliçó de vida superimportant, m'ha enviat donar moltes, perquè a la meva mare, cada tarda o al vespre, parlaven amb mi cada dia, cada dia, abtàvem molt de rato parlant amb mi, amb Nora o Dugas, no li importava si anava a dormir tard, era igual, i sempre em havia de donar moltes lliçons. Vull dir que allà es va morir molt jove, però em va dir que sí... Em va marcar molt. Em va ensenyar molt, i ja la va ser va mort, ja va ser l'altre lliçó més important. Em deies que és com si d'alguna manera, intuïssiu o sapiguessiu, que el vostre temps juntes era limitat, no? Exacte, sí, sí. Encara m'emociono, eh? Parlant d'això, m'emociono, sí. Després, amb 14 anys, que és molt jove, la Miracla va conèixer el seu marit, i m'agradaria escoltar aquesta cançó. Quina és aquesta cançó, Miracla? De l'Adamossi, sí. Quins records, no? Sí, sí. Em emociones, eh? T'he visat, és tremendo. Sí, són uns records de molt jove, de molt jove, de molt jove, de molt jove, de molt jove, de molt jove, de molt jove, de molt jove, de molt jove, de molt jove, de molt jove, de molt jove, de molt jove, un records de molt jove, de com vaig conèixer el meu marit, ja ho tenia 14 anys, això va ser, jo tindria 15, perquè el primer any només ens vam escriure per carta, no ens vam veure, i el segon any, ja que ja tenia uns 15, tu no ho has viscut, però segur que has sentit més d'una vegada, i els feien en el esgoteu, i les feien amb les festes a casa de amics. I aquesta era una de les cançons que era popular en aquell moment, i que ballàvem amb el meu marit. Aquesta cançó es diu Mís Mano Sento Cintura, de Adamó. Una cançó de recordes de quan vas conèixer el teu marit, que ella estava fent la Milia Regos, el Saló Militar. Ell feia milícies i estava fent les milícies, que era allò que feien tres mesos, allà dalt... Ara me'n recordo, que m'estimo una muntanya, que hi ha allà. Llavors, feien els tres mesos, però durant l'any estudiaven. Un tema, una manera de fer la mili, partida amb dos o tres anys, perquè tinguessin temps d'estudi i amb temps de vacances feien la mili, i així era com es feia en aquell moment, i ell encara va fer així. Després... El veig conèixer, Riusco, us vau conèixer tu, que tenies 14 anys, molt jove... El primer ball que vaig anar a la meva vida. A Vasques amb 20 anys. Exacte. També amb força jove, almenys pel que ara estem acostumats. Deies que tenies ganes de casar-te i de fer la teva vida, no? Sí, perquè ja, clar, feia molts anys que estava amb ell. I no era com ara, que hi ha tantes llibertats i tantes maneres de fer diferents. Llavors, allà, donar-te la mà ja era molt, fer-te un potor va ser una barbaritat, i el guato ja ni parlem-ne, vull dir, no, t'hi estic, això. Llavors, sí, ja teníem tots dos ganes de casar-nos-hi, de fer-les la vida, tots dos treballàvem, el meu pare havia deixat una part del supermercat, perquè la portés jo, i llavors jo portava i començava a portar la carnisseria, ella havia acabat la seva ingenieria, va començar a treballar la empresa a la companyia Roca, que és la que ha treballat tota la seva vida laboral. Vaig treballar amb una companyia més abans, doncs sembla, però molt poc temps, i després ja va venir a treballar a la empresa Roca d'aquí d'agafar, i ja està que es va jubilar tota la seva vida. I, bueno... Després, la Miracle ha dit que, de joveneta, va anar deixant els estudis per donar pas a la feina amb el negoci familiar, però després, en 27 anys, cosa que és poc habitual, va estudiar, el que sempre havies volgut estudiar, belles arts. Sí, sí, en 27 anys vam arribar a un consens amb el meu marit, es cuidava ella a les tardes del Joan, que el Joan, quan jo vaig començar a estudiar, tenia 4 anys, llavors ell se'n cuidava, i jo a les 4 i mitja, jo plegava les dues, m'anava corrents a casa, feia el dinar i el sopar. Jo moltes vegades quasi ben hi dinava, és la veritat, i llavors m'anava corrents perquè a les 4 i mitja tenia que estar a l'escola. A veure, no a l'escola, jo anava a llotxa i veia a fer belles arts al llotxa, i, clar, jo moltes vegades anava amb exposicions i quan entrava em van dir a la professora, i jo els deia, no, jo sóc alumna, i se'n va estar estrany, perquè, clar, les noies que hi vien eren tots molts joves, en 17, 18, 19 anys, i jo era gran comparat amb ells. Però això era una avantatge molt important per mi, perquè jo tenia molt clar que jo havia anat a allà per estudiar i per aprendre, i jo anava allà realment i treballava moltíssim. Jo treballava molt, vull dir, si la gent tenia final de curs, fer una escultura, jo em havia fet 4. I si s'havia de fer un projecte, jo em havia fet 3. Jo sempre he sigut molt treballadora. Molt treballadora. I això és molt enculcat i no sé, de portar la sang, no ho sé, sóc així. Segurament ve moltes coses de la teva vida, ets una persona inusual, segurament, pels seus temps, que va fer coses que altres persones no feien, no podien, no van voler o no van tenir l'oportunitat de fer, i em deies que també el teu marit et va ajudar molt... Sí. Amb el teu fill, perquè segurament en aquell moment s'assuposava que la dona era la que s'havia encarregat els fills. Tu vas estudiar i el teu marit... I el meu marit es cuidava... Em va fer costat. Exactament, sempre. El meu marit i jo sempre hem sigut una pinya, sempre hem anat a l'una. Clar, que hem tingut coses, normal, que són personals i som humans, i un dia té un mal dia o dius en la paraula que amb l'etra no li ha agradat. Això són coses normales, vull dir, no. I llavors el nostre projecte de vida sempre ha sigut únic i tots dos junts. Això ens ha portat a treballar molt, molt dur, i a viure molt i a tenir tot el que hem volgut. Tot el que hem volgut amb uns límits, naturalment, amb els límits que et permetia el teu butxaca, no? Tot això que ens ha donat, ens ha donat molta vida, molta vivència. Vull dir, primera, perquè tenia que treballar molt, que estaven molt ocupats, i després, quan teníem el temps, per poder-ho fer, hi havia a viatjar. Amb el meu marit, hem viatjat molt, hem viatjat moltíssim. Vam viatjar per tot arreu del món. T'obre els ulls, viatjar. Molt. A mi m'ha obert els ulls. Bé, els ulls ja m'ho he obert molt, la meva mare, però vull dir, amb aquest aspecte de tenir la mena oberta, però m'ha ensenyat molt. He vist moltes cultures i totes, en moltes maneres de viure, hi ha molts països que he tornat moltes vegades. Jo he anat moltes cops a la Índia. Moltes coses, molt. Jo he estat fent un viatge de dos mesos i mig per a Austràlia. També m'ha estat a Nova Zelanda. A l'Àsia m'agrada moltíssim. Jo em sento... m'agraden molt les coses d'Àsia. M'agrada molt el Japó. El Japó, de mi, és de diverses vegades. La manera de viure, la cultura... Sí, la cultura. A veure, per viure, jo vull veure Espanya. I la cultura m'agrada la meva. I a Sant Just. I això mateix. Vull dir, és el meu pastó. El meu pastó està aquí. Ara, aquí hi ha altres llocs que m'agraden. Sí, mira, com a menor, que ja ho saps, que també és un altre mòrquet. Després en parlarem, però abans, ara fem un sal en el temps. L'any 1999 obriu la teva família amb el teu fill, cuina Miracle. Exacte. Suposo que molt contenta també de poder compartir un projecte com aquest amb la teva família i amb el teu fill, no? Sí, sí, sí. En principi, quan vam obrir això, de fet, ho vaig obrir... Ho veurem obrir com una societat. El meu marit, el meu fill i jo. Però, de fet, el que jo treballava era jo. El meu fill encara estava estudiant. I ell va seguir estudiant, va fer dues ingeneries. Ell va fer una vida d'estudiar, hasta que va treballar fora, i va decidir que es volia quedar amb nosaltres. De fet, com que ja l'empresa l'havíem obert amb nom dels tres, que el problema va quedar amb nosaltres. I, clar, que estic molt contenta d'aquell segueixi amb un projecte que, en realitat, en principi era meu. Era una il·lusió meva. A mi m'ha agradat sempre... Fixa't que va ser quasi una obligació que em va posar la meva mare a molts anys, i que ha acabat sent la meva vida, i la meva professió, i la meva passió. I encara avui, encara avui, que es diu Vilada, estic fent projectes gastronòmics de moltes diferents formes. Colaboro amb moltes coses solidàries, i és veritat que això ho faig jo perquè avui, i perquè m'agrada. I ara, quan torni a sortir el tema de l'Anna Menor, t'explicaré que també tinc coses gastronòmiques pendentes. Ja ho has comentat una miqueta. Volia preguntar-hi. Està jovilada, però ets una persona jovilada d'aquelles molt actives. També tingues meus ratus de sofà. Fins i tot jovilada, però tens molts projectes. I, a més a més, a cuinar Miracle, tot i que no estàs allà treballant, sempre estàs per si cal algun consell. Exacte, exacte. Això dels projectes que m'has comentat, m'ha vingut a la memòria una frase i d'una persona que l'estimo molt i que m'agrada molt, que és la Carme Ruscalleda. Vam anar el dia que jo vaig fer 65 anys, vaig anar a dinar al restaurant de la Carme Ruscalleda. Jo havia anat al de Ruscalleda de Tòquio, al Sant Pau, al Sant Pau. Qui un dels dos és el Sant Pau i el Sant Pau. Allà em sembla que és Sant Pau, el de Tòquio. D'aquí és el Sant Pau. Vam anar al seu restaurant i una frase que em va dir, perquè li vaig comentar que em jovilava. I que era el meu aniversari de 65. Mira, una cosa molt curiosa. El meu fill i jo fem un aniversari mateix dia. Sí. Ell ens portem 23 anys. Ell feia el compleatge al mateix dia que jo, i vam celebrar tots dos el compleatge a la Ruscalleda. La cosa curiosa de la Carme, el que em va dir... Mira, una cosa molt important. No deixis mai de tenir projectes. Mentre estinguis projectes, si n'has una vida. Quan s'atacaven les projectes, la vida es torna a avorrida. No tens al·licients. Ja he seguit el seu consell de P.A.P. Em va calcar això. Té tota la raó del món. A mi de projectes no me n'han faltat mai per seguir. Tinc un cap que no para. Segurament ara que estàs jovilada, tens més temps per poder dedicar a la teva altra passió a banda de la cuina, que és a l'art. La veritat és que si ara m'hi dedico molt més... Tinc el temps que jo vulgui. Tantes hores que me'n doni la gana. Tinc un estudi estupendo i un espai molt ideal per treballar i realment jo m'ho agafo com una feina. Vull dir, jo me'n vaig a treballar i m'estigui 4 o 5 hores o 6, i jo segueixo treballant allà com si fos una feina. Ara amb exposicions també a Manorca, una terra amb qui la Miracla té una relació especial, oi? Sí, sí. T'agrada molt Manorca. M'encanta, m'encanta, m'encanta. Per què? Què significa per tu, Manorca? Doncs ja significa la naturalesa, significa el respirar, significa la llum. Jo, la llum... Per mi, la llum de Manorca és especial, les seves postes de sol... Tot això m'afecta, m'aintre dintre, em traspassa la pell, és massa, m'agrada molt. I aquí, encara que sóc la persona més feliç del món de aquest poble, de quan em agrada escapar-me. Necessites les dues parts, no? Exacte. Si tu les dues parts és la veritat. Sí, sí. I ara, mira, ara d'aquí pocs dies me n'anim, va, i penso estar-me en una bona temporada, i després torno corrents cap aquí. Doncs mirar, clar, esperem que et vagi molt bé per Manorca, i tornarem a tenir aviat aquí a Sant Just. Moltes gràcies per haver vingut al primer programa de Sant Justenques, i avui hem descobert la persona lluitadora, i has parit sempre de fer coses i tirar endavant, que és la Mirac la Serra. Moltíssimes gràcies. Moltes gràcies, i que vagi molt bé. Moltes gràcies. Nosaltres. Adiós.