S'enjustenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de s'enjust amb Sergi Pón. Avui, segon programa, segon entrevista de S'enjustenques amb una altra dona il·lustra de S'enjust, una altra s'enjustenca destacada, en aquest cas la Maria Quintana, o la Maria, què tal? I Cortès. Maria Quintana i Cortès, destacat també el cognom de la mare. I de l'avi. Sí. La Maria, una persona s'enjustenca d'aquelles de Socarrel, de tota la vida. Soquíssima, soquíssima reus. Sí. Avis i besavis. Nascuda s'enjust. Sí, tant. Concreta. Carrevedor número 11. Carrevedor número 11. I que va anar a l'escola Núria també. Com molts nens d'aquella època. I tant. Què recordes de l'escola Núria? Ah, jo vaig ser molt feliç, ja aquí no i ja aquí sí. Home, tenia les meves sessions de despatx, no creguis? Perdó. I què? Però era feliç, perquè, a més, no sé per què, però és que des de molt petita, doncs cantava, ballava, feia teatre, els actes segmentals d'allà, vull dir sempre hi ha hagut una mica... mira, així, xerideta, que deien, i llavors... Et movies pel poble, t'agrada fer coses a s'enjust? Sí, no, potser no tenia molta vergonya i era decidida, doncs, a cantar, i com que tenia una veu, gràcies a Déu, bastant agradable, doncs feia els solos, si feia unes petites intervencions a teatrals, doncs també feia una mica la protagonista si tocava, aquestes coses. Des de ben petiteta ja estava a l'Orfeo, fent teatre, és a dir, sobretot... Sí, no, ja em ve. Ho portes a les benes, de sang. Jo hi he sortit a la cenària abans de néixer, perquè la mare estava embarassada i jo era allà. Sí, la Bibirge, la Bircadi, que va ser a èpoques glorioses del teatre, i la mare va ser una meravella d'actriu, una meravella d'actriu, va tenir premis a nivell deficionats, però l'havien vingut a buscar per ser actriu professional i l'avi no va dir que no. Després parlarem més d'aquesta base cultural i artística de la Maria, però també m'agradaria parlar de la Centraleta de Telefons, que era una feina familiar, i que segurament molta gent s'enjusten que, de certa edat, s'en recorden. I tant, que s'en recorden. La mare havia fet de telefonista la Centraleta d'Espluga Sany Just, i llavors, el posar la Centraleta només de Sany Just li van adjudicar, li van poder donar, i tenien vivenda, era ara un tia corralesca Fide, el que arriba a la vista, costat del Forne 9, que dèiem, i allà hi havia la Centraleta, que no té res a veure amb el d'ara, anàvem clavijes, anàvem... Fide, era completament diferent, era una altra història, veient com estan les tecnologies avui en dia, això és com si fos de la prehistòria. I deies que havies de passar-te les nits allà al costat de la Centraleta. Jo anava a escola, i quan sortia a la tarda d'escola, o sigui, tenia leures el que tenia que fer, però després, al vespre, a la nit em posaven un catre davant de la Centraleta, i jo dormia allà per si algú trucava de nit, i hi havia pobles que a partir de les 10, ningú a la Centraleta es tancava, i sabia tothom que no es podia tocar, Sany Just no, i a Sany Just també teníem el Xipi, que era, esclar, a les 5 del matí o les 6 et demanaven taxis, però sonava un timbre com si fos de bomber, jo, al moment de fer el rin primer, ja estava a dreta, i llavors jo contestava, sí, sí. A més, a més, amb aquesta feina tan particular que teníeu, podíeu saber moltes coses. Sí, però no es podia dir. Del que es colla Sany Just, encara no es pot dir, avui. No, no, no. Secret de Sumari. Si jo podies escoltar per si funcionava, vull dir, deius, a veure, parlen, perquè de vegades podies ser que no estés bé la connexió, i jo tenia el medi d'escoltar el que deien, sí que hi era aquest medi, però jo no diré mai el que escoltava. Com dèiem, la Maria, una persona que s'ha mogut molt en el món cultural, que li agrada molt el teatre, la música, i bé, abans ens ho explicaves, el teu avi. L'avi el que ha dit, sí. Es dedicava al teatre. Dirigia. I la teva mare, també si va estar a punt de dedicar professionalment. Sí, però l'avi no la va deixar. Justament l'avi que es dedica a la teatre no va deixar la mare com... Tampoc em va deixar a mi, tampoc em va deixar a mi. Per què no? Perquè deia que no, que aquesta vida que és això, no, no. A mi a la mare la van venir a buscar a la seva època la Maria Vila i els Pius de Vi. I a mi, quan tenia uns 16 anys així, que ja no tenia el pare, perquè el pare es va morir als 44 anys, jo en tenia 13, l'avi, quan en Capri li va dir que volia que jo anés amb ell, va dir que ni pensar-ho. Que no, que no. Perquè jo amb l'avi vaig anar a tots els teatres de Barcelona, a tots, i vaig conèixer molts actors i trios i directors, perquè anàvem a dintre, veiem els Camarinos, anàvem a dintre, vull dir, a Seiem, a la platea on fos, però després entravem a saludar-los i tot. Jo tenia autògraf de tothom, però a més a més, des de... bastant petita, eh, que en duia. Sí, sí. I creus que el fet de ser una dona va influir en el teu avi no ho veies clar? I tant, i tant. Del tot, no? Del tot. I a més a casa hi havia una gran biblioteca de teatre. I hi havia una gran biblioteca que jo vaig aprendre a llegir llegint teatre. I llegint altres coses, però sobretot teatre. La figura de la teva mare també va influir molt, oi? Sí, molt, molt, molt. Va ser una persona que et va marcar després amb el que ha estat els teus gustos i la teva vida, no? Sí, sí, sí. Jo me'n recordo una vegada que feien allò de la comarca que no es visita, que era de Radio Barcelona. I van venir aquí Sant Lluís i es feien el Teneu, un diumenge al matí, eren directe i tot això. I jo m'havia d'aprendre tot el recital del Manxaira del Ferrer de Tari. És una obra de teatre que aquell moment era emblemàtica. La mare l'havia fet aquest Manxaira, vestit de nen, bueno, de noi, així. I jo havia de... la mare em va dir, veus capaç de fer-ho? Jo sí, sí, sí. Era petit, eh?, devia tenir 9 anys o una cosa així. I la mare em deia, va, digue-ho, i no em va deixar sortir. Va dir, no vull que sortís a fer el ridícul, perquè no ho fas bé. Bueno, no els saps segur, i pots quedar en blanc a mig de l'escenari. I això no. I no el vaig dir. Sí, era tan bé exigent. Molt. Però és que jo penso que tota la gent que ha conegut a la Maria Matí al diumenge, a la Maria Rosa, a la Rosa Maria Sardà, aquella gent que diu en el sagar reien guimarà també, cosa de la mare no tenen res a fer. Com es deia la teva mare? Francesca Cortés. Era la Francesqueta, la gent de Sant Josep, però era la Francesca Cortés. Però la mare deia Albert com ningú. Com ningú. La Maria i la Francesca van aparèixer juntes en una obra emblemàtica, que era l'hostal de la Glòria, i en el que, a més a més, havíeu de rivalitzar per un mateix home. Sí, perquè ella feia la Glòria, que era la dona del marit. Ja m'ha dit, és clar, era casada. Jo era la germana soltera més jove, i que li volia prendre al marit. I ella aquí va ser antològic. Fins i tot teniu una fotografia molt maca. Mítica. Sí. Aquesta obra del Josep Maria de Sagarra, que se va representar a la Teneu. A la Teneu, sí. Després et vas casar, més endavant, a quina edat vas casar? Els 22. Els 22 anys, jove. Sí, aquella època era el que tocava. Era el que tocava. Més o menys, més o menys. I vas tenir dues filles, també. La Marta i la Mireia, sí. Amb quina edat les vas tenir? Els 26 i els 29. No, perdona, t'ho dic malament. Una va néixer als 68, i l'altra va néixer als 73. Després aquestes dues filles també s'han dedicat al món de l'art. Sí. La Marta, és la Marta Domingo. És actriu. La Mireia és professora de dansa. Tu et sents orgullosa, també, de que les filles hagin seguit aquest camí artístic. I més de sentir-me orgullosa que la gent escollit, és la seva professionalitat. Vull dir, totes dues, això és una heredat del seu pare. Potser també el veu una cosa, no dic que no, perquè jo també sou molt... M'agrada que, si vull fer una cosa, intentar fer-la també com sé. Però tant el Josep Maria, Josep Maria es va morir als 46 anys, vull dir, i era un artista creatiu, i la gent que l'he conegut ho sap. Però era molt exigent en si mateix, i era un professional íntegre. I això a les meves filles era una heredat. El teu marit també s'havia dedicat al teatre? No, era... no. Ell era creatiu, era publicista, i era més dibuixant, pintor, havia escrit guions de pel·lícules, havia presentat premis de poesia de Ciutat de Barcelona, i era crític de música radiojuventut. Quan era jove, sabia només en dos compassos, sabia dir quina obra anaven a tocar. Era un home enriquidor, culturalment era una persona admirable. D'alguna manera, t'has vist atreta també per gent del món de la cultura, no? Sí, sempre. I tu mateixa també ets una persona molt... No, i a mi la passió és llegir, llegir. La música i llegir, són les meves passions. Amb una judiària no et faré res, però amb una llibreria et faré molt de mal. Després la Maria, amb 42 anys, es va quedar viuda, i amb dues filles que han adolescent-se aquell moment, va ser una època complicada. Sí, dolorosa. Sí, sí, perquè com que va ser una... Bueno, és que jo, l'any 86, es va morir la mare el mes d'agost. Va ser per mi terrible. El mes m'operaven a la Puigver, amb una operació difícilíssima, en a mi. I el juny, que no feia l'any de la mare, es va morir el Josep Maria. Va ser molt, molt traumàtic tot. Vas quedar sola, entre cometes, amb dues filles que hi ha... Sola mai, perquè tinc germans que valen tot l'ordre del món. Sola mai. Has tingut també una relació molt propera amb els teus germans? Sempre, una pinya. Sempre, per sort. Per sort, perquè no tothom pot dir el mateix. Canviar puc dir que els germans hem sigut sempre una pinya. Hem sigut sempre nosaltres tres davant de tot. El que sí que vas... Quan tenies 42 anys, vas quedar viuda, en aquell moment, no treballaves? Jo havia treballat abans de casar-me, havia treballat el Carlos Berba, que era uns laboratoris farmacèutics desplugues. I després, doncs, el casar-me no vaig treballar. I després va canviar l'escenari... Sí, després vaig fer alguna cosa, però puntual. Vull dir, no, no era una feina concreta. I després, el que vull dir és que, encara que no treballés o que treballés, mai vaig deixar de fer coses culturals. Si vas ser una persona activa, però en qualsevol cas, en aquest moment vas tenir necessitat econòmica, també. I tant, i tant, i tant. És clar que sí, perquè és el que em deia sempre el Josep Maria, quan li deia, mira, perquè jo vaig estar a la Junta de les Corals Juvenils, en de Catalunya, i teníem molta feina. Estava a varios llocs fent coses i em deia, però això no porta ni un duro, oi? I li deia, no, no, tot això no porta ni un duro. Però jo ho feia, i sempre ho he fet, de casa de com de sortir-hi, sempre he estat fent coses, sempre. Després on vas treballar? Després, el que d'Armavídua, vaig estar ajudant aquests amics que tenien al Bar del Jacob, que és al carrer de la Creu, en Taràlia, al Místic. Vaig estar en temps allà, i després vaig anar als calçats Padevi a fer de caixera. Allà hi vaig estar 3 anys, i després vaig tenir la immensa sort de fer el treball de la meva vida. Explica'ns quina és la següent feina. Acomradiu. Què hi feies, acomradiu? Acomradiu van voler una persona amb un perfil determinat, perquè estigués a la receptió, i aquest perfil determinat va ser el meu. Una persona que no fos molt jove, jo ja tenia 52 anys, que culturalment fos una persona una mica... amb una mica de cultura, i agradable. Es veu que ho van trobar tot bé, i vaig entrar a la com, fins al dia que em vaig jubilar. I dius que aquesta feina passa la millor que has tingut. Perquè ja coneixies un món de gent. Explica'ns a qui havies conegut allà. Doncs mira, en Pujol moltes vegades hi he vingut. Hi he vingut en Felipe González, hi he vingut el Zapatero, hi he vingut en Bono, hi he vingut el Ser. Polítics, ara parlo de polítics. Els més macos o els no estan macos? Vull dir, aquells que també dius, bueno, hola, bon dia, i punt. Altres que en canvi els assolodaves amb molt d'efecte. Perquè és clar, hi havia una cosa, la gent que entrava tan si era en polítics com si no, d'entrades vien d'esperar vaja amb mi, a l'entrada, a la recepció. Fins que no baixava un productor o el mateix director, el que fos del programa, a buscar-los. Clar, doncs, a vegades donava peu a poder fer un diàleg, que tenia un diàleg amb aquestes persones. Hi havia gent que venia tant, que caiguin de família, vull dir que eren entrenyables, i jo vaig ser molt feliç. Amb algunes d'aquestes persones, fins i tot, vas tenir una relació d'amistat, no? Sí, sí. Algun exemple que ens puguis posar? Amb en Xavier Trias. Amb en Xavier Trias. Una bona relació. Boníssima, a més, és una persona encantadora. Jo, quan vaig fer els 60 anys, se'n va declarar un càncer de Colón. D'entrada, va ser molt traumàtic, a més, em van deseguçar. Vull dir, no, ja fa 13 anys, però, en canvi, aquell moment no ho veien gens clar que em pogués salvar. Ell es va preocupar molt de que... i jo me n'anés l'oncològic. Em trucava, em deia, Maria, perquè primer, doncs, no havia anat l'oncològic. Quan va saber que no havia anat prou bé, la primera intervenció, i tot plegat, em va trucar a casa, Maria, ves l'oncològic, per favor, dic, sí, sí, ahir sóc, perquè llavors hi havia el Ramon López, i això el Ramon li agrairé tota la vida, el bé que es va portar amb mi, és el Jeren, aquell moment. I li vaig dir, ja ho estic, ja hi vaig, ah, ja estic tranquil, ja estic tranquil. I a partir d'allavors, ell va anar a estar al tanto de com anava amb mi les coses, i quan vaig tornar a la com, va ser una alegria. D'alguna manera, aquesta amabilitat que vas mostrar amb la gent que vas conèixer allà, després, a perretornar, no? Sí, perquè ell els llac també en deixava notetes, i el Gerard Quintana, que sempre fèiem la broma de dir, hola, cosí, i no eren cosins ni molt menys. Amb el Gerard Quintana? Sí, però fèiem de cara, anirem a la redactació, diré que el meu cosí, vull, i les nenes es posaven, les redactes, ah, el teu cosí, el teu cosí. Fem Gerard, mira, avui ja he dit que venies, i així. I gent molt maca, gent molt maca, i polítics molt macos, que no eren de la meva corda, però això no té res a veure, amb l'educació i amb la mabilitat, i via gent encantadora. Recordes més amècdotes d'aquesta etapa? Sí, recordo una. Potser ningú que no es pot explicar. No, recordo una, perquè va ser molt poc abans de jubilar-me. Era quan en Tremosa es presentava per anar a Europa, i va venir a fer la campanya, no? I va entrar a la com, era un moment al matí, que hi havia molta gent a la receptió, bueno, la gent que entrava, que preguntava, o els judistes que entraven, i se n'aven cap a la feina dalt, i va entrar i venia acompanyat així, però va venir un aire molt super, per mi. Vull dir, per favor, després no em puc esperar, no sap qui sóc jo, una mica així, una mica, no veig així, però jo sóc qui sóc. I no es va portar molt educatament amb mi, amb el tracte d'aquest proper xís. I se me n'ha quedat. Va venir a buscar i va anar a quedar-hi, i jo em vaig quedar tremolant. Jo que estàs, saps el que li heu d'haver dit. Hi havia una persona allà que anava a treballar i diu, qui és aquest senyor tan mal educat? Si ho faci, malament ho té. Vull dir, perquè venia a fer campanya. I jo vaig quedar-me baix, saps allò, i la gent que ho havia vist, i la gent que ho havia vist es quedava saps una mica, això no havia passat quasi mai. Alguna vegada, si em havia passat, tenia gent que deia, el tanto, aquí vostè, per favor, s'espera fins que jo li digui que pugui, i si ho feien, bé, tot. I quan va baixar, el vaig cridar. I vaig dir, senyor tremosa, vingui un moment. Dic, miri, jo soc una persona que normalment voto el partit que vostè es presenta. Dic, però en aquest cas no sé si ho faré. Dic, perquè de la manera que vostè ha entrat, i soc comportat, no em mereix cap respecte. Ni seguretat. I què et va dir ell? Perdó, perdó, però què? Dic, sí, és veritat. Si vostè ho analitza, ho veurà com s'ha comportat. Dic, a mi hi havia una persona que pujava a la censura amb vostè després que m'ha dit, qui és aquest senyor tan mal educat? Ho sento molt, ho sento molt, no era pas el meu intenció i tal. Bueno, i va quedar la cosa així. La gent que va ser, nena, que bé, que ho has fet. O saps la Maria, saps què ha fet? Li ha plantat cara al tremor, els van així. Van passar dues hores. I era devien ser l'una, mentre ell en dues roses, en tremosa. Diu, aquesta per vostè, i demanar-li excuses i perdó, i l'altra per la persona que també s'ha sentit ofesa. Vaig dir, ara té el meu vot. Al final vas votar. Però vull dir, són aquelles coses, que després clar, oi, t'ha tornat, i li ha portat una flor i tot plegat, sí, sí. Diuen que a vegades cometre un error i saber-lo reclar, de reforça més que... Potser vaig ser feliç de fer-ho, perquè em faltava molt poc per jubilar-me, saps el que et vull dir? Que vaig dir, què caramba. No tenia res a perdre. No. Em deies que vas jubilar als 65 anys. Com el foc, no? El dia que toca. L'única de la ràdio, pobrets, és que vaig poder-me jubilar com el foc, què dius tu? Perquè la com ja saben que no, ara és la xarxa, però hi va haver-hi molts problemes, i es va acomiadar gent d'unes maneres bastant desagradables i tristes. La veritat, amics meus, eh? Hem repassat la vida professional de la Maria Quintana, si per una cosa és coneguda la Maria Quintana s'enjust, és per la implicació que ha tingut en mentidats, l'Orfeó, a la Teneu, on va ser vicepresidenta, i vas presentar unes eleccions a la presidència, que vaig perdre per 7 vots, i ara el centre d'estudis s'enjustencs. Explica'ns una mica de forma resumida. I també puc dir que fa més de 30 anys que faig ràdio, eh? També, perquè jo estava a la com, i abans de la com, ja feia ràdio aquí, ja feia el meu programa. A la com de donar punts per treballar a la com? No, no, perquè no ho sabien. No, no, no, no, no, no, no, no va ser això, va ser... Mira, que aquell moment va baixar un àngel de la guarda, i va dir la Maria, ja estava. Doncs a la Teneu, aquesta vicepresidència. No, però jo a la Teneu era casa. Quan jo era petita, molts de nosaltres teníem 3 cases. La casa, nostra, casa nostra, l'església, o la parròquia, i la Teneu. I això era el triangle en què ens movíem. I a la Teneu, doncs, hi havia l'avi, hi havia el pare, que era tramoísta, més cantava el cor, el coro, i així. I el Pep, també, el meu germà, i jo, i jo tota la vida a la Teneu, tota la vida, i va venir un punt que la mare va ser presidenta de la Teneu, l'única dona que ha sigut presidenta de la Teneu, i va morir sent presidenta de la Teneu. I llavors jo encara treballava, que hi va haver-hi unes eleccions, ja després, i no quan es va morir la mare. Unes eleccions no ho veien gaire clar, i llavors els llorris figures es va presentar, jo em vaig presentar, també, i va guanyar ell, però com que havien quedat tan ajustats, va ser tan gentil de dir-me, Maria vols venir amb mi, i vaig dir, sí, sí, a la Teneu, sí. I vaig ser vicepresidenta, però amb una època molt trista. Va saber greu no haver pogut ser presidenta, més per un marge tan petit. No, perquè també hi vam treballar, veient el percal, com va anar tot. Potser fins i tot encara va sortir. No, de dir, mare te diu, mare, perquè no és ara, no és l'hora. Ens van tancar el bar, no pagaven els del bar, perdona, no pagaven els del bar, tenien molts deutes, i va ser una època més aviat trista, i sense gairees alegries, per entendre'ns, sense gairees alegries, i llavors ho vaig deixar. Sempre he sigut sòcia, això sí. Ara estic en la comissió del Sant Anari, de la Teneu, després també em vaig implicar amb la ràdio No cal dir-ho, amb l'Orfeó, abans d'una mica del càncer, això encara hi cantava, i després també he estat vinculada a la parròquia, i a través de la parròquia era el Xiprestat, i era el Xiprestat del Bisbat. I a dins del Bisbat he sigut el secretariat dels Likes, amb el senyor Bisbat, ara hi heu deixat, perquè hem sigut quatre anys, qui ha dedicat, però estava juntament dedicant-me al Bisbat i als centres d'estudis, i els centres d'estudis porta feina, si ho vols fer bé, i més val, fer una cosa i fer-la molt bé. Ara presidenta del centre d'estudis? Sí, però allà ho era, de junta, ja fa anys, que era primer vocal i després vicepresidenta. Però sempre hi he treballat, però jo, quan vaig agafar la presidència del centre d'estudis, vaig dir, seré capaç, allò que penses. Adavant tenia els canviants precedits, com era el meu germà, el Perafón, i deia, ho faré, sabré fer-ho, i doncs mira, Déu-n'hi-do. Estàs satisfeta d'aquesta etapa? Estic molt contenta de la junta. Jo tinc una junta fantàstica, com que tinc una junta fantàstica és fàcil. És fàcil? Doncs, Maria, acabem parlant del present, d'aquesta presidència del centre d'estudis, i acabem també amb aquesta cançó que m'has dit que volies escoltar, que la posem i em expliques. És fàcil? Segur que moltes persones que ens escolten coneixen aquesta cançó és amor particular de Lluís Llach, una cançó que et porta records. Molts. A veure, a mi sempre la música m'ha acompanyat. Jo, una curiositat, quasi cada dia quan em desperto tinc una música al cap. N'hi ha algunes que em duren varios dies, n'hi ha algunes que no. I aquesta t'ha adorat una vida? Una vida. Però bé, la primera primera de tota una vida ha de ser les folles mortes, de... de... francesa. I després la música sempre m'ha ajudat, en els moments tristos, melancòlics, com els alegres. L'he disfrutada més quan he sigut melancòlics, la veritat. A mi la música barroca m'agrada molt, gent diu que m'agrada molt, m'acompanya quasi sempre, però hi ha aquelles cançons i aquells autors i aquells músics que t'arribarà al cor i a l'ànima i a les entranyes. I Lluís Llach és un d'ells. En té moltes que m'agraden, moltes. Però aquesta... Et porta records de la teva vida. Sí. Sí, sí. Doncs amb aquesta cançó acabem l'entrevista. Moltes gràcies, Maria. Un detall, que ara te'l dic. Sí. Quan jo li he posat alguna vegada aquesta cançó sempre he dit que per mi tenia un altre nom. Sí? Jordi. Doncs amb aquesta cançó acabem. Moltes gràcies, Maria. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies.