Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques avui amb una dona artista, com és la Maica Duenyes. Hola Maica, què tal? Hola, com esteu? Doncs avui, bé, ets una veu coneguda de la ràdio, de fet fa molts anys que véns aquí a la ràdio, però avui venim a parlar de tu, de la teva vida. I estic molt nerviosa. Sí? No és el mateix? No, no, no és el mateix. No és el mateix parlar de teatre que parlar de la mateixa? Exacte, o fer un programa de ràdio, de concursos que he fet molts, o en fi, és molt diferent, sí. Doncs com que avui és un programa biogràfic sobre la teva vida, començarem pel principi. Tu vas néixer lluny d'aquí, lluny de Sant Just. Sí, vaig néixer a Córdoba. Els meus pares van venir aquí quan jo tenia dos anys, i bé, i aquí ja estic, des de les hores, i que fa molts anys que estic aquí. Els teus pares van venir des d'Ac Córdoba, quan tu havies només dos anys, a què es dedicaven els teus pares? El meu pare era músic, era guitarrista, i la meva mare era mudista. I, bé, formaven una parella, potser molt artística, no ho sé. Potser d'aquí ve la teva passió artística. Després ho repassarem, però bé, els teus pares es van instal·lar a Barcelona. No van venir directament a Sant Just. No, no, no, vivíem a Carre València, a l'Eixample, a Can Tuna de Viladumat. I vas anar a l'escola Reis Catòlicos, que era una escola pública. Què en recordes d'aquella etapa a l'escola? A veure, fa tants anys que no recordo gaire, però ja... Sí, alguna cosa m'ha quedat de los Reis Catòlicos. Una d'elles és que entraven a les 9 del matí, ens posaven tots en fila, i en 1, 2, 3 començaven a cantar el Caral Sol. Després marxaven a casa dinar, tornaven a les 3 de la tarda, i feien el mateix. O sigui que sempre es començava al pati, allà en fila, molt seriosos tots, i molt cantant el Caral Sol. I després una altra cosa que recordo, perquè em feia molta por, quan feien gimnàstica hi havia el potro. I el potro ja saps el que és, que has de saltar molt alt. Per què? Per acrobates. Una mica difícil, i llavors em feia moltíssima por. I quan ja ens posaven en filera, i quan ja estava, no sé, que hi havia 3 nens davant meu, una cosa així, mirava a veure si la profe estava mirant per una altra banda, i plaf, i m'anava al final de la cua. A veure si tenia sort i no havia de fer el salt, el potro. Era atrapella, la mica? No, no, no. M'agradava molt parlar, això sí. Encastiaven moltes vegades per parlar fora d'hores. T'agradava i t'agrada encara? No soc persona de parlar massa, m'agrada més escoltar. Jo sempre he dit que el que més m'agrada de la ràdio, el que més, és fer entrevistes, escoltar a la gent el que m'explica. Doncs digues, però... No, però baixa, clar. Estic fent ràdio, vull dir, que he de parlar. Has de parlar, has de parlar, evidentment. Els 8 anys, si no m'equivoco, és quan la teva família va marxar a Mallorca. Sí, el meu pare li va sortir un contracte molt bo, i en principi vam marxar per un any, i després d'aquests anys es va convertir en 4 anys. I la etapa de Mallorca la recordo amb molt de carinyo. Va ser una etapa feliç? Sí, molt feliç, perquè tenia molta llibertat allà. A Barcelona no la tenia, i a Mallorca vaig trobar que els meus pares em deixaven bastant perquè pogués anar a jugar amb els nens, que estaven allà vivint. Tot i que és normal, perquè vivien en un lloc que era com una mena de cases, que estaven totes, donaven un pati molt, molt, molt gran. I llavors, clar, totes les escritures sortien de casa i estaven allà, com si estiguessin a casa. I després també anaven al cine, també. Totes les escritures juntes. Era una altra rima de vida, segurament. Sí, va ser una altra rima de vida totalment diferent del de Barcelona. I després vas tornar cap a Barcelona? Vaig tornar cap a Barcelona, tenia 12 anys. Vaig continuar estudiant, evidentment. Tu ja tenies el cap que volies certista, des de Petita? Jo des de Petita, o sigui, tenia les coses tan clares que des de Petita. Jo era la nena del barri quan a l'Eixample era un barricle, i a Mallorca igual, que sempre tot el... Ai, canta alguna cosa, o explica en un conte, o digue'm una poesia. Sempre jo cantava, ja dic poesia, en comptes, sempre estava disposada a fer-ho, no? I tenia molt clar que seria que llavors es deia artista, no es deia actriz, com ara actriu o no. I vaig anar als 14 anys molt, molt il·lucionada a apuntar-me a l'Institut del Teatre, perquè llavors estava el carrer Elisabet, que era un casero fosqui, molt poc agradable. Vaig fer les proves, que evidentment no eren tan difícils com ara, evidentment, i em vaig necessitar, van dir que sí, que estava aprovada, i que el setembre, doncs que tornés, que faríem la matrícula i tal, vaig anar a casa supercontenta, superfeliç, uaaah, que bé, que bé, que bé, que el setembre començo, vaig dir a casa, i els meus pares es van posar, uaaah, li pots imaginar, no? Van dir que no, que no, que no, que no rotundament, i em vaig quedar les ganes, i vaig passar-ho molt malament, molt malament, vaig estar uns quants mesos, plorant de dia i de nit, sense menjar amb fi, amb una, suposo que el que ara es diria una depressió, no sé si era ben bé, però que ho vaig passar molt malament, però vaig tenir una gran sort, perquè al cap de uns mesos, la voz de Catalunya, vaig sentir que fèiem un concurs que es deia, que es deia, que es busquen locutores, i t'hi vas presentar. Ai, me'n vaig presentar, me'n vaig presentar, ets allà de parant, no? Sí, sí, sí, em vaig presentar, i curiosament el vaig guanyar, i llavors el premi era presentar un programa, i jo vaig dir, vale, molt bé, bueno, vale, molt bé, llavors parlàvem que està allà, vale, molt bé, presento el programa, però jo el que vull és ser actriz en el quadre radiofònic de la emissora. Si volies fer radioteatre. Sí, i llavors ens em van quedar mirant, i me'n recordo que el cap de programa es va dir, bueno, bueno, tu grava primer el programa, i llavors ja parlarem, o sigui, jo vaig pensar, i que no m'agafaran, no? I vaig gravar el programa, que vaig redactar-lo jo, i tota la mandanga, i quan vaig acabar de gravar el programa, li vaig dir, oi, i el del radioteatre, i llavors em va dir, sí, sí, sí, sí, em parlaré, i llavors em van dir, t'ha sentit la veu, el director del quadre teatral, i ben quan vulguis que t'ho presentarem, ja parlaràs amb ell. I llavors era Arturo Tintore, el que portava el radioteatre en la voz de Catalunya, i em va dir que sí, i llavors a partir d'aquí vaig fer totes les criatures que sortien en les radionovelles, en el radioteatre. O sigui que vas tenir sort, perquè et van acceptar la teva proposta de fer radioteatre. O sigui, si sortia un nen dient, mamà, mamà, doncs era jo la que feia, que tenia la veu, evidentment, molt més jove, perquè era molt joveneta, no? I després de la voz de Catalunya, vaig passar a Radio Juventud, allà va ser una època de prendre moltíssim, moltíssim, sóc de l'època que estava allà... Vas conèixer molta gent del món de la ràdio. Del món que després erien famosos a la ràdio, des que després erien famosos... Quan estaven començant, també. Estaven allà estudiant, i la veritat és que va ser una època superbonica, i molt, molt bona. Deia que a la teva família que fessis ràdio no els va semblar tan malament. No, no li va semblar tan malament, no. Tu dic que el teu pare era artista, de fet. Sí, però no volia que tingués cap contacte, cap contacte en el món de l'artisteu. I en canvi, la ràdio els va semblar una millor solució. Li va semblar una feina. Com que era una feina, doncs mira, van acceptar-ho millor. I allà a Radio Juventud, per exemple, entre d'altres companys, que després han estat famosos i grans, grans locutors, i periodistes, estava el Joaquim Maria Pujol. En Vell Vas tenia amistat, també. Sí, tant i tant, molta, molta. Estava estudiant ell en aquell moment, i a més a més estava fent ràdio a Radio Juventud, o sigui que està molt bé. I després, Radio Juventud va passar a Radio Nacional, la va absorbir a Radio Nacional, i llavors va xarribar a Radio Nacional. Ja s'ho eren paraules maiores. I a Radio Nacional, doncs també vaig tenir ocasió de fer alguna coseta en el quadre d'actors de Radio Nacional, quadre d'actors de Radio Nacional, que dirigia Juan Manuel Soriano. Allà vas fer ràdio a teatre. La voz, sí. Juan Manuel Soriano, la voz. Era una maravilla, una maravilla, la voz que tenia, i el bien que lo hacía. Allà vas fer ràdio a teatre i doblatge, també. Sí, doblatge en la voz d'Espanya, també. Vaig fer doblatge. No de pel·lícules, el que més vas fer són filmets, que es deia en aquella època, que eren anuncis que anaven directament al cinema. No eren anuncis de televisió, eren anuncis que es posaven al cinema. I després et vas casar. I després et vaig casar i ho vaig deixar tot. Sí. Per tu vas ser com una... És a dir, la vida familiar, diríem, que va interferint la teva carrera professional, d'alguna manera. Bueno, ho vaig pensar-ho bé. Ho vas meditar. Ho vaig meditar. Vaig tenir molt clar que perderia el tren, perquè el tren, si no, s'agafa en el moment adequat. Es perd, però sí, ho vaig fer. Però també una mica... jo penso que en teoria tinc sort, perquè sempre m'arriba una ajuda, no? Per dir-ho d'alguna manera, en un moment delicat i difícil, no? Vaig casar-me, vaig tenir els meus fills, i al cap de bastants anys, bastants, doncs l'any 83, em va trucar una persona d'aquí de l'Ajuntament de Sant Just, dient-me que estaven pensant de posar en marxa una emissora de ràdio, una emissora municipal de ràdio, que, si volia participar en el projecte, que estaven buscant professionals, doncs que tinguessin una mica de... que entenessin una mica el que era la ràdio. I vaig dir que sí. O sigui, quan vas casar i vas venir a viure a Sant Just, diríem que es va tancar una porta, però llavors va obrir una finestra. Exacte, sí senyor, sí, sí. I vas tenir l'oportunitat de començar el projecte d'aquesta ràdio. D'aquesta ràdio, d'aquesta. Un projecte preciós, meravellós, que ho vam passar molt bé, vam treballar molt, tot sigui dit, molt, molt, molt. Ens van donar un espai a les golfes de Can Ginestar. Can Ginestar estava tancada, estava plena, pleníssima, fins al cap de munt de Moples vells, a les parets no es veien, només es veien Moples apelonats, saps? I no tenia només que un punt de llum, que era una bombeta a l'escala, perquè nosaltres estaven a les golfes, evidentment. I la veritat és que la casa donava molta por. Feia por. Molta por, feia. Han canviat molt les coses. Han canviat molt les coses. Però, vaja, eren una gent que estaven disposats del que sigui, va ser una època meravellosa. Allà ens vam arremengar, vam netejar el rotot, vam pintar, vam posar totes les parets de suro, vam fer els Moples de fusta, vam posar el Rebox, vam posar la taula, vam fer també una estanteria per posar el disc, els LPs, i va fer molta feina, perquè inclús el terra el vam pintar, perquè era un terra una mica... Bé, com de ciment, vam posar una miqueta de pintura també, no només a les parets, sinó al terra també. Tu, Mica, estàs a la ràdio des que abans que... Des del 83. Sí, des del 83. I, finalment, vam arribar el dia de la primera emissió, l'emissió en proves, evidentment, i es va fer una programació de 6 a 12 de la nit. I recordo, perquè ara fa riure, i llavors també es reia molt, la veritat és que ho vam passar molt bé, ningú es volia quedar fins a les 2 de la nit a fer programa. Perquè era terrorífic. Després havíem de sortir de l'espai que havíem muntat nosaltres, que era una cosa cuidora, no? I havíem de sortir, baixar les escales, a travessar tot el que ara és la sala d'exposiciós, tota plena. Vam riure molt, era una època preciosa. Va ser una època feliç, la ràdio. Després de la inauguració oficial de la ràdio, vaig dedicar a fer entrevistes a tothom, a tothom, o sigui, vam tenir entrevistes, vaig de... jo crec que des del president Pujol, fins a jo que em maria a pujar, el passant per tothom, o sigui, vaig fer entrevistes a tothom. I dèiem que aquesta col·laboració que vas fer a Radio Esvern, aquesta feina que vas fer a Radio Esvern, després et va conduir a altres ràdios, com per exemple Radio Hospitalet, o Radio 84 també. Després de ja posar-me en marxa la ràdio, vaig pensar entre mi... què faig? Ho deixo córrer i torno a la meva vida de mestresa de casa, de mare o de família, o continuo. I ho vaig pensar molt, i la veritat és que la segona vegada, dia 10, a la ràdio em va... vaig pensar que no ho podia fer. Vaig pensar que jo ho he fet una vegada i no ho torno a fer. Sí, i aquí estic. Sí, en aquella època, després de que va començar la ràdio, ja funcionava més o més bé amb tot de programes, cadascú presentava el seu programa i tal, vaig estar a Radio 84, a Radio Hospitalet, després es van muntar uns cursos per la gent que començava la ràdio, per tenir una mica més d'idea del que era la ràdio i tot això, i allà em vaig coincidir amb el cap de programes de Ràdio Nacional, que va obrir les portes a un altre món, no? Sí, em va tornar a obrir les portes a Ràdio Nacional. Sí. Li vaig explicar ben coincidint, no? Jo li vaig dir que havia estat treballant allà i tal, i llavors em va trucar, escolta'm, vols tornar a treballar a la ràdio, a Ràdio Nacional i jo vaig dir sí. I llavors estava a Ràdio 5, que llavors no era programa d'informació, sinó de programa, de programes normals, i després a Ràdio... a Ràdio feia cròniques per Madrid, de coses que passaven, no? Jo sempre m'he mogut de totes maneres, dins de la ràdio, és molt curiós, perquè sempre m'he mogut dins del que és la cultura. Sí. No he fet... Els concursos no sé si es poden dir cultura, concursos també he fet molts. Potser entreteniment i cultura. En concursos sí que he fet molts, però sempre m'he mogut dins del món de la cultura, no? He parlat de la ràdio de cinema, de teatre, de música, de concerts, sempre m'he mogut en aquest aspecte, sí. I en aquesta etapa a Ràdio Nacional va ser on vas tenir l'oportunitat de conèixer una persona clau per tu, en el món del teatre. Sí senyor, clau i que l'hi estaré tota, tota, tota la vida agraïda. És el Calisto Vieito. No, a Ràdio Nacional vaig conèixer el Jordi Daudé. El Jordi Daudé, perdó. El Calisto Vieito va venir després. Sí, el Jordi Daudé era un grandíssim actor. Vaig... Em va saber molt de greu quan va morir, la veritat. Era un grandíssim actor. Estava ben coincidit a Ràdio Nacional. El Jordi Daudé i el Josep Maria Pau. I llavors, com que a mi m'agradava molt el teatre, i era el que volia fer i tal i qual, doncs em va fer amics i anava a fer cafè junts, i parlàvem per allà quan teníem una estona i tal i qual. I el Jordi Daudé sabia que jo el que volia fer era teatre. Tot i que a la Ràdio m'encanta. I un dia veia i em diu, escolta, Maica, diu, el Calisto Vieito, jo no el coneixia de res, ni havia sentit parlar d'ell. El Calisto Vieito està muntant una cosa que jo participo, que és de la Mercè Rododera. I li he dit que com que tu saps molt de tot el que escrit i la vida d'aquesta dona i tal, i és veritat, perquè m'agrada molt la Mercè Rododera, doncs li he dit que potser tu li donaries un cop de mà. I jo li vaig dir, vale, però és una obra de teatre la que farà. Sí, sí, sí, una obra de teatre. Dic, ah, doncs a mi m'encantaria fer teatre. Diu, bueno, parla amb ell. Diu, jo li he dit que tu ets una gran coneixadora del món de la Mercè Rododera, de nom. No has parlat amb ell. Sí, em vaig trucar, li vaig quedar a la plaça del Sol, li vaig comentar tot això que estic dient, va estar tota l'entrevista rient-se, o sigui, em mirava i reia. I jo pensava, i aquest noi què li passa? Perquè riu, no? Després al cap d'uns anys de treballar amb ell, li vaig preguntar i em va dir, ah, no, perquè em feia molta gràcia la teva passió, la teva energia, les teves ganes. Diu, perquè et veia molt, molt entusiasmada. Dic, bueno, vale. Total, vam fer l'entrevista, jo li vaig parlar, ell va parlar, i al final de l'entrevista, que jo no sabia com... Diu, escolta, comença el demà. Dic, com? Com que començo demà? Jo sí, sí, sí, com a ajudant de direcció, comença el demà. Vale, vale, vale. Va sortir d'allà, del bar de la plaça del Sol. Bueno, per als núvols, per als núvols. Vaig estar amb ell uns quants anys. Al calixte hi ha gent que li agrada molt, i hi ha gent que no li agrada. Però és una mà molt treballada. Molt, molt, molt. La feina parella és el primer a la seva vida. La feina li encanta, i la feina és el primer. I vam treballar molt, molt, molt perquè encabalcaven les obres, saps? No s'havia acabat una i ja ha començat l'altra. Exacte, i a vegades no havíem estrenat una, i ja em deia, comença a preparar això perquè demà passat comencem. Va ser una època de treballar tantíssim. M'arribava a casa les 3, les 4 de la matinada. M'havia de xecar per fer la meva vida, amb la família. No veia els meus fills. Va ser una època, per mi, molt bona, molt feliç, però a la vegada... Duran. Molt estressant, sí, molt estressant. I la teva relació dren professional amb el Calixto Vito va acabar quan ell va decidir voltar al món. Exacte, ell em deia que... Li havia quedat petit, això, sí. I que volia anar amb un avall. Llavors, clar, jo li vaig dir, doncs, m'encantaria acompanyar-te, però no puc. I llavors vam acabar allà. I llavors, en aquesta època, vaig estar treballant amb unes quantes persones, directores i directors de teatre. Al final, vaig estar treballant... durant uns quants anys, també, amb el Antonio Rodríguez Simón, que ben treballat molt, també. I quan l'Antonio... el van agafar a l'Institut del Teatre, per un... per un... No sé si era cap d'estudis, o en fi, per un puesto important, no es va deixar de dirigir. I va donar una altra vegada, és el que t'estic dient, que sempre la vida... D'alguna manera, en dona, sí. Ja feia un cert temps que la Ima... de la Teneu, la Ima Ripoll de la Teneu, m'havia trucat unes quantes vegades, a veure si podia venir perquè volíem fer teatre, la Teneu i tal i qual. I llavors, al final, li vaig dir, doncs, va, fem un corset, a veure com està la gent, i a veure com... i vam fer un corset, va haver-hi moltíssima gent que es va apuntar al corset, ho vam passar molt bé, molt bé, molt bé. I a partir del corset, doncs, ja... Bé, ja ve... Diguem que al cap d'un parell de mesos, ja vaig començar a portar el Just Teatre, que encara no tenia nom, el nom li vaig posar jo, perquè allà era el quadre d'actors, no? No era... I amb el Just Teatre, un d'obres que s'han estrenat de Sant Just, no? Ui, sí, amb el Just Teatre hem fet... bueno, portem molts anys, eh? Més de 20 anys, ja. Sí, sí, sí, hem fet moltíssimes obres, moltíssimes. I de tot genera, més a més, vam començar amb un espectacle que em van demanar, des de la Teneu, que era per fer un homenatge a tots els actors i actrius que havien sortit de Sant Just, i llavors jo vaig fer la dramatutge i la història que era, doncs, una companyia de teatre que arribava allà a la sala de la Teneu per fer una obra, una obra, i que de cop i volta sortia un fantasma, que era la representació del Joan Faneca, que és Mim, i a partir de que ell sortia per allà i els anava tocando i tal, doncs, començaven a assajar una obra. I llavors vam fer, doncs, per... vam fer uns quants trossos d'obres en representació de cadascú dels actors. En aquestes obres van homenatjar diversos actors coneguts de Sant Just, com el Ferran Ranyer. El Ferran Ranyer havia fet el micado, feia poc, i llavors he d'agrair-li de sempre i per tota la vida d'acoll de gom que em va deixar tot per fer el micado, per fer un tros del micado, em va deixar el ciclorama, els vestits dels actors, les sabates, tot. O sigui, el micado que es va fer aquí va ser en tota la parafernalia que portava el micado de Gull de Gom per rehumanitzar Ferran Ranyer. I després, per la Clara Segura... En fi, per tots els actors d'aquí de Sant Just va fer un tros de les obres que l'havien, diguem-ne, adonat la fama, per entendre'ns. Amb què et quedaries de tots aquests anys de just teatre? D'obres. O en general? En general, que sempre ha hagut molt bon ambient, molt bon ambient. Al principi era una boixeria, perquè pensa que el segon espectacle, penso que va ser el segon o el tercer, que es deia un hue-ue-mi-conto, quan Sant Just estava germanat, en Nicaragua i en Camuapa i tot això, es va fer un musical d'això, d'un conte, d'un conte d'una escritora d'allà, Nicaragüeng, que explicava la història de Nicaragua. I es va fer un musical amb música en directe, amb gent cantant, veient la història des que començava Nicaragua amb els teus, que sortien veient, clàssic, fins als indis, que sortien, doncs... Jo me'n recordo d'aquell espectacle, el que més me'n recordo és que, clar, els indis no tenen pèl, el cos. I llavors, que tots els homes que havien de sortir en com... Vaja, mis nus, no? Com taparrabos, que sortien, com taparrabos, doncs li vaig dir i diuen, bueno, hauréu de passar per la cera, perquè... T'has d'apilar. Sí, perquè no podeu portar ni un pèl, i tots, oi, què dius, Mica? I ho han fet, finalment? Com ho fan les dones, a la cera, no. El que van fer és repar-se amb la... Enfeitar-se. Enfeitar-se, sí, tot el cos, sí. I després, molts d'ells van anar a prendre el sol, a les màquines, al solari, no? Ficats en una màquina, perquè estiguéssim una mica morenos i tal. Va ser molt divertit, però molta feina, perquè eren gairebé 60 persones a l'escenari. Anecdotes de just teatre hem repassat una vida dedicada a la ràdio i el teatre, dos grans pacients de la Mica, i ara segueixes fent ràdio i fent teatre, també. Sí, sí, des que vaig començar ràdio d'Esber, que he pogut continuar fent les dues coses que més m'agraden a la vida, que és fer ràdio i fer teatre. Mica, abans d'acabar el programa, m'agradaria que em diguessis una cançó que recordi alguna cosa o una cançó que t'agradi. Uau, que difícil, Déu meu. M'agraden moltíssimes cançons, però moltíssimes, m'agraden de cançons de Polanca, Francinatra, no sé, m'agraden molt els boleros. Doncs diguem en una, una. Una, una. Amb què acabarem el programa. Que difícil, me'n poses. Mira, la que m'ha vingut ara. Jo es diu... Sab JERlo. Saberathmis. Oh, que bé, no escoltaré en carinyo. Amb aquesta cançó, acabarem el programa. Adéu. Yo cuardo tu amor, pero tú llevas también sabor a mí. Sin dejaras mi presencia en tu vivir, bastaría con abrazarte y conversar, tanta vida yo te di, que por fuerza tienes ya sabor a mí. No pretendo hacer tu dueña. No soy nada, yo no tengo fanidad. De mi vida doy lo bueno. Soy tan pobre que otra cosa puedo dar pasaran más de mil años, muchos más y yo no sé si tengo amor la eternidad pero allá tan como aquí en la boca llevará sabor a mí. No pretendo hacer tu dueño. No soy nada, yo no tengo fanidad. De mi vida doy lo bueno. Soy tan pobre que otra cosa puedo dar pasaran más de mil años, muchos más y yo no sé si tengo amor la eternidad pero allá tan como aquí en la boca llevará sabor a mí.