Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Avui quart programa de Sant Justenques i avui el dediquem a la Teresa Ferró, o la Teresa, què tal? La Teresa Ferró, una persona vinculada a Sant Just, evidentment, que ha viscut a Ual d'endurant molts anys, però que va néixer a Horta. Sí, sí, vaig néixer a Horta i vaig estar fins a l'any 1975, o sigui, del 47 al 75. Ella hi vas passar els anys d'escola, de joventut. Vaig començar a treballar a Horta fins i tot, però l'empresa em va anar a fora i vaig començar a conèixer més gent de fora. Fins que un dia vaig anar a París i vaig conèixer el Lluís, i el Lluís era dissenyador, va conèixer el Walden. O sigui, el teu home, el teu home és d'aquí? No, no, ell era de Sant, però ens vam conèixer a París, els dos. Jo era d'Horta i ell de Sant, i llavors... És curiós que una persona d'Horta i una de Sant es coneguin a París. Com va anar aquesta història? Doncs estàvem en un restaurant i jo vaig anar amb la Núria Ribó, que és periodista, i estàvem allà dinant. I llavors al costat hi havia una taula que hi havia un quatre nois i ell va dir que eren jovenets. Que em mires, i que em mires. Pots un cigarro, no sé què, encara a les hores es podia fumar en els restaurants. I a partir d'allà ja van a tot rodat i ja vam començar a sortir amb aquesta gent, amb aquests nois, quan vam tornar a Barcelona, i jo vaig començar a sortir amb el Lluís. Hem fet un petit salt en el temps ja, a l'època que vas conèixer el teu marit, però de l'època que vas viure a Horta, què en recordes, va sonar a bona època? Sí, perquè ara a Horta torna a ressorgir una mica, no? Perquè la meva família encara hi viu allà, la meva germana, els meus nebots, s'han quedat allà. I torna a agafar una mica, però abans era molt poble, era molt poble. La meva àvia, els meus avis vivien en una casa d'aquesta, no era una masia, però érem jardí, anaves per carrers que no estaven ni asfaltats. No ens imaginem viure a Barcelona, no? No, no té res a veure. Era com un petit poble. Nosaltres quan anàvem a Barcelona, que anàvem a Barcelona, és això, era Barcelona a Horta, però no ens sentíem part de la ciutat, diguéssim. En aquesta època és quan vas estudiar comers? Sí, vaig estudiar comers i anava a les Montges, vaig estudiar comers i llavors, quan vaig acabar, vaig entrar a treballar amb una empresa de secretària. Els teus primers passos professionals van ser, com a secretària. I després és quan vas venir a viure a Sant Just, amb el teu marit que havies conegut a París, i va venir a viure a Sant Just abans de casar-vos. Abans de casar-nos. Que això no era una cosa veritat habitual. Bueno, no era habitual, però sí que ho era una mica. Hi havia molta gent que... O potser no era el més... No era el més corrent, no era el més corrent. Doncs no, al final ens vam acabar casant, perquè la família no ho veiem a saber, i nosaltres al final vam dir, bueno, va, casem-se. Però ens vam casar per l'Ocivil, que llavors això sí que era una cosa fora de mida, perquè et tenies d'esborrar de la iglesia, tenies d'anar a la teva parròquia. Jo, per exemple, que el rector de la parròquia el coneixia, perquè havia anat d'excursió amb ell, perquè anava a les monges, no? I li vaig tenir, mira, em tinc que esborrar, bueno, em va allà fer un sermó que no veig. I després tenies que anar al jutjat, i tenies que portar uns testimonis conforme que no practicaves les relí... Bueno, unes coses al·lucinants, i... Us vol casar aquí a Sant Just? No, ens vam casar al jutjat de Barcelona. Va venir a viure a Sant Just, com dèiem abans, i no va anar a viure a un lloc qualsevol, va anar a viure el Walden, concretament. Si el Walden hagués estat a un altre lloc, hauria anat a un altre lloc, no? És possible que sí, perquè el que ens interessava del Walden era el projecte, el projecte vivencial del Walden, i llavors en la primera època hi va anar molta gent de professions liberals, i estava molt bé, era molt interessant. Hi havia poca gent, no com ara que ja està ple el Walden, llavors hi havia poca gent, i bueno, van ser uns anys que van ser molt macos, molt macos. Però el Lluís i tu erau Waldenites convençuts? Sí, sí, sí, sí, perquè el Walden al principi no és que fos massa ben acceptat aquí en el poble, era una gent a part, no formàvem part del núcle i núcle, ara potser ja no passa això, però en el principi érem a part. Quina és la part que més us va traure del projecte del Walden, què és el que us va traure? Doncs aquesta part de llibertat d'estar en un espai que tu et podies fer la teva mida, que tota la gent que hi havia allà era una mica com tu, teníem més o menys el teu mateix pensament, i bueno, tot això ens va treure molt, sí. Em comentaves abans, fora de micro, que hi vivíem moltes persones al Walden en la primera època de professions liberals, que tindríem intel·lectual entre cometes. Sí, molts arquitectes, molts músics, molts poetes, el Margarit hi vivia al principi també en allà. Hi havia molta gent de dissenyadors. Un dels projectes dels primers anys del Walden també va ser la revista SET. SET al Walden. SET al Walden. Aquesta revista es va fer a real que uns quants van crear com un espai de cultura, no? Era la comissió de cultura d'allà. Un dels espais que hi havia en el pàrquing el vam adecuar, i passaven pel·lícules, feien exposicions, i feien coses culturals allà. Llavors es va crear aquesta revista, que era SET al Walden, que la van fer entre el PP Baldenàs i el meu marit, i que només se'n va fer un número, o sigui, després no va tenir continuació. Va tenir continuació quan als 25 anys la vam tornar a editar, però també va ser un número i prou. La Teresa no només era una Waldenita convençuda, sinó que a més a més vas formar part de la Junta. Pot semblar un tràmit per a una escala de veïns, formar part de la presidència, però en el cas de Walden no té res a veure. Ni ara, vull dir, no té res a veure, perquè ara són mil persones, vull dir. Hi ha molta gent... Pràcticament és més com una associació de veïns que una escala, o més, incluso. És molta feina, és molta feina. Nosaltres vam ser la Junta, que va anar després de tots els que van portar la recuperació del Walden, perquè el Walden va tenir molts problemes. O sigui, li caien les rejoles, va estar molt temps amb xarxes, després es va decidir amb un conveni amb l'Ajuntament, es va poder arreglar, es van treure totes les rejoles, que vam estar tapats, no sé quant de temps, i es va pintar com està ara. I la Junta aquella va tenir una de feina, que no té digüent nada. Però, clar, arriba un moment que la gent es crema. Llavors la vam agafar nosaltres i vam estar durant 5 anys, era amb l'Isabel Ortuño, l'Albert Gener, el Carmelo Palomo i jo. L'Isabel era la presidenta i jo la secretària, i els altres tots els vocals. Per tant, una feina ditànica, diríem, de conduir al Walden, d'alguna manera. M'has dit que fèiem reunions que acabaven a les pantals. A les 4 de la matinada, era una cosa que no es podia aguantar. I el que vam fer nosaltres va ser com un... com unes directrius per veure quan la gent, per exemple, s'obria finestres o feia alguna obra en el Walden, doncs que tothom seguís els mateixos criteris. Patrons, sí. No sé si el final es va fer per escrit i tal. Si s'ha complert o no. Si s'ha complert, però bueno, és que al principi tothom obria finestres allà on li donava la gana, el feia del color que li donava la gana, i nosaltres vam fer això amb l'assessorament de, per exemple, de l'Anna Boffill, que havia intervingut en la creació del Walden, i de la Laura Beringo també va intervenir gent ja especialitzada, no? Després, a tot això, la Teresa i el Lluís van tenir dues filles. Més o menys a quina època van néixer, els anys... La Maria, que és la gran, va néixer el 78 i l'Aulàlia el 80. Per tant, finals dels 70, principis dels 80, dues filles que les dues s'han acabat dedicant al món de l'art, d'alguna manera, no? Una és mestra de música i l'Aulàlia és ballerina. Que l'Aulàlia va estar nominada a un Òscar, i que m'has dit que molta gent et parava pel carrer i deien que eres la mare de l'Òscar, no? Sí, era la mare de l'Òscar, sí. Tu t'ha vingut, ah, tu ets la mare de la teva filla, oi, està nominada, sí, sí. Bueno, que al final no se'l va endur, però, bueno, se n'ha endut molts premis aquest curt, eh? Vull dir, és un curt que està molt bé, no sé si l'has vist. Sí, sí, sí. Per tant, només el fet de que la nomenessin per un Òscar, evidentment, la va posar, la parada... Sí, sí, sí. A més, van ser els primers que van guanyar el premi a Cants. Vull dir que això ja va ser molt important, molt important. I després van guanyar el Goya i el Gaudí. Doncs la Teresa, com diem, a finals del 70, principi de la dècada als 80, va ser mare, va tenir dues filles, i a tot això també es va dedicar a l'Empada a l'Escola Montseny a coordinar les activitats. Aquesta va ser una de les teves feines, coordinar les activitats a l'Escola Montseny. Les activitats estrescolars, sí, les activitats estrescolars, sí. Perquè, bueno, quan va endre la meva filla, que la Maria, que és la gran, l'Escola Montseny venia del que era l'escola Teneu, que era una escola molta solera aquí, en el poble, no? I era el primer any, o sigui, ella la va estrenar, diguéssim, no? Llavors, els pares ens vam implicar molt en tot aquest projecte. I, bueno, jo em vaig començar a posar a la comissió d'activitats diverses, i llavors vam veure que hi tenia que haver algú que... que hi dediqués hores, diguéssim, que estigués en allà. Que fos un treball professional, romanat. Sí, sí. I llavors, com que jo, de tots de la comissió, era l'única que en aquell moment no treballava, doncs... M'hi vaig posar jo. Bueno, vaig estar 37 anys. Vull dir que té un ídol. També vas fer una de les activitats, que és la de la Bors. Que és la de la Bors, i després feia biblioteca, perquè... Que vas estudiar biblioteconomia, també. Sí, i com que vaig estudiar això, ens portava el que era la biblioteca escolar, i feia la hora del conte als nens petits, organitzava la biblioteca, catalogava els llibres que arribaven nous, i després feia biblioteca amb els grans. Sí. Que per cert, això no ho hem comentat. Vas estudiar biblioteconomia ja de gran, diríem. Sí, amb dos filles. Sí, sí. Va ser complicat? Bueno, no. Els meus pares em van ajudar una mica, anaven a recollir vegades a les nenes i així, però no va ser complicat. I tens de dedicar moltes hores. No podia sortir massa, tenia... que ha fet feines i coses d'aquestes, però bueno, hi ha molta gent que estudia de gran, que s'ho menega bé. Si ho vas poder tirar endavant sense... Sí, sí, sí. No vaig repetir curs. Dèiem també que fes activitat de labor que era de cosir. Sí, era de cosir, o de fer ninos, de feltre, coses d'aquestes, o feien agafadors. O sigui, el que vaig decidir era que havien de fer coses que després els hi servís. No fer coses que després no serveixen per res, com jo quan era petita, que feia labor a l'escola, però feia drapets, que després posaves en un algú i no servien. Nosaltres feien coses agafadors de la cuina, coses d'aquestes, coses que servien per penjar testos, feien macremé, feien coses... I el que és bo és que s'hi apuntaven nens, també. Nens i nenes, tot. Nens i nenes, sí. Quan eren petits, era obligatori passar per allà, però després de grans ho triaven, i ho triaven nens. I eren bons, eh? Era molt bons, sí. Sí, amb una mica aquest mita o aquesta creença que s'ho d'acusies per les nenes, és fals. És fals. Com tots els mites aquests, que hi ha de les nenes i els nens. Són falsos tots. I també comentaves abans que... volies que les coses que prenien els nens i les nenes a labor fóssin útils. I ho vas aconseguir perquè hi ha gent que, al cap dels anys, té... Sí, sí, sí. O em trobo mares i em diuen, 3, encara tinc aquells agafadors que em va fer el meu fill a l'escola i encara els utilitzo. I això agafa anys, eh? I això, o nens que em diuen, 3, mira, vull fer un regal i m'agradaria fer, perquè fèiem clauers, també, m'agradaria fer un clauer. Què et sembla, jo? Molt bé, molt bé. M'agradaria fer il·lusió, no? Suposo que és un reconeixement a la feina feta, no? Sí, sí, sí. Que la gent després et digui, encara me'n recordo el que em vas ensenyar quan anava a l'escola. O a vegades em trobo... A l'altre dia em vaig trobar amb una nena, bueno, que ara anava amb el seu fill, ja no és una nena, no? I me la vaig trobar a la biblioteca d'aquí de Sant Just. I anava amb el seu fill i li diu, mira, aquesta és la que em feia amb mi biblioteca a l'escola. I vaig pensar, bueno, molt bé, molt bé. Sí, em fa il·lusió, aquestes coses em fan il·lusió, sí. Al Monsentives està molts anys. 33, a 37, no? 33, 37. I els últims cinc anys de la teva carrera professional van ser a l'escola Monserrat, ja a l'edifici Nou. A l'edifici Nou, com a secretària de l'AMPA. De l'AMPA, sí. Què recordes d'aquests anys, bé, d'aquests anys recents, eh? De la Monserrat, pel fi. A mi em va agradar molt, perquè a més era una escola que al principi aquí en el poble havia sigut una mica la neguetlletx de les escoles, no? Era, bueno, al Monserrat, i tal, no? I quan hi vaig anar, vaig quedar entusiasmada, jo. Em va agradar molt, o sigui, hi havia un equip amb unes ganes de treballar i tenien uns projectes supermacos. Em va entusiasmar, no sé, em va sorprendre, no? I vaig ser molt feliç, la veritat, en els cinc últims anys que hi vaig treballar, i vaig treballar fins al setanta, o sigui, no... Ah, no, fins al 67, perdona. Vaig treballar dos anys més de la jubilació, perquè és que hi estava molt bé. M'agradava molt, molt. Va ser una bona manera de jubilar-te. Va ser una bona manera, sí. A tot això, hem passat per al tema que la repassarem. També es col·laborat en l'espai de Carme Malaret, l'espai d'art que hi has fet amb la Carme Malaret. Bueno, en l'espai d'art de lliure creació de la Carme Malaret, jo estic en el petit comitè, que som els que decidim més o menys quins projectes es presenten, o es fan durant l'any, i a més a més sóc la comptable, a partir d'una manera, no? I llavors, doncs, aquest espai té uns projectes molt macos, com, per exemple, el projecte custòdia. El projecte custòdia és un projecte que recorda una mica l'un de les capalletes de quan jo era petita, que es portaven les capalletes de les verdes i es passaven d'una casa a l'altra. Doncs aquí ho fem amb obres d'art. Agafem 11 artistes de la especialitat que sigui, i llavors hi ha 11 custòdis. I llavors cada mes, aquest custòdi té un obra d'aquests 11 artistes, que el més següent li passa amb un altre custòdi, i van fent la rotació. I això està molt bé perquè tens un obra a casa d'un artista, un obra que conviu en tu durant un mes, i pots tenir 11 obres d'un artista, i és molt interessant, molt interessant. A més, aquesta gent, aquests artistes, normalment fan alguna conferència o presenten, o fan el que diem, exposicions express, que durant un cap de setmana es posen part de la seva obra, i llavors primer fan una xerrada i l'expliquen una mica. També es fan xerrades culturals i científics, i es fa allò del projecte parador, que és que els vidres de l'espai intervé un artista. Llavors això també ho explica, i després, cada dos anys més o menys, fem un projecte que hi pot col·laborar tothom, que vulgui, per exemple, l'últim que vam fer va ser una cadira, una idea, perquè la imatge de l'espai és una cadira, i llavors hi van col·laborar 90 persones, vull dir, del poble, de fora del poble, i tothom va presentar una cadira, com vulgués, en fotografia, amb escultura, i d'això hem fet un llibre. Tinc entès que també has fet alguna cosa d'escultura? Bueno, sí, sóc un alumne del Gaudim Crea en Art, i faig escultura. Has fet els dos pinitos, diríem, amb l'escultura. Exacte, amb l'abastre i amb faig. Sí, amb la Carme Malaret i amb la Genira Romero. Per tant, també és una base artística que t'agrada. Sí, sí, m'agrada, i disfruto molt, sí. I un altre... El llibre que m'has comentat és el projecte que teniu ara, que us ha proposat l'Ajuntament. Això és del món il·lustrat. Això és del món il·lustrat, sí. Que el món il·lustrat és un projecte que va durar 3 anys, amb 5 cerrades cada any, i en què vau voler posar en valor persones vinculades a Sant Just, que d'alguna manera han transcendit les fontes. Sí, o sigui, volíem posar de relleu tots els veïns, perquè els coneguessin, diguéssim, els altres, que d'alguna manera tenien una professió més o menys lligada a l'art, i que eren importants dintre la seva especialitat. I llavors vam fer 5 cerrades cada any durant 3 anys. I llavors això estava organitzat de manera que la persona que tu triaves, o sigui, nosaltres vam escollir les persones, moltes vegades algunes no han pogut venir, doncs ell ho volia... Si volia, ho feia amb un presentador. Si volia, ho feia amb un altre tertulià, que llavors eren dos. O si volia, feia una conferència, com per exemple va fer el Jaume Plensa, que va ser l'últim, que va fer una conferència. Hi havia gent que feia un teta-teta amb una altra persona, com per exemple la Clara Segura, que és actriu, i l'Axel Pí, que és músic, doncs ells van fer una xerrada entre ells dos. O la Clara Pella i la Lluia Iguade, que també van fer una xerrada entre ells dos. O altres, com el Margarit, que va presentar la Pilar Sampau, o altres persones. Jo no vaig presentar-ne alguns, oi? No, jo els presentava... Ai, no, perquè... Ho hagués passat fatal. No, jo presentava l'acte, diguéssim, quatre paraules i prou. Quina valoració fas d'aquest projecte, ara que ha passat un temps? Jo penso que ha sigut un projecte molt interessant i que ha agradat molt a la gent, perquè encara ens trobem a gent, a organitzar la Lola Castany i jo, i encara trobem a gent que ens diu, oi, ja ho heu parat i no em feu més i tal. I va passar gent molt important, eh? Molt important. Vam començar amb la Sorsana. I a més gent, per exemple, la Sorsana Solana, és una escultura molt reconeguda. I ens va dir, a mi aquell poble, ningú m'ha dit mai res, no? Heu sigut vosaltres, que m'heu donat... A mi la trobes a museus, importants. A vegades és difícil valorar que tenim, i el món que feia era posar un valor. Exacte, i a més ho presentàvem d'una manera... no... aviam, molt propera, no? Més com a veïns que tenien una professió que era molt vistosa en el món, però que eren molt propers, no? Perquè després els veïns li podien preguntar el que volguessin, la entrevistat. I ara sí, el que comentàvem abans, l'Ajuntament us ha proposat fer un llibre sobre aquestes converses. Sí. O sigui, nosaltres, quan acabava la conversa, feia un recull de la conversa, o sigui, ho gravaven, i llavors ho transcrivíem i es presentaven el bloc de l'estiu històric. I llavors aquests reculls és el que recollirà el llibre. Perdona, aquest és el projecte que ara tenim entre mans. Sí, exacte. Doncs moltes gràcies, Teresa, per haver vingut, per haver passat per Sant Justenques. Molt bé, moltes gràcies a vosaltres. I acabem, com sempre, amb una cançó. M'has dit que t'agrada Antonia Font. Sí. M'has dit la cançó que vulguis, Antonia Font, que és un grup que m'agrada. Exacte. Doncs mira, acabem amb aquesta cançó d'Antonia Font. Una cançó d'Antonia Font. Que té un... Inici una mica psicodèlic, però segurament les persones que ens escoltin i que coneguin Antonia Font de seguida l'identificaran. Doncs moltes gràcies, Teresa, per haver vingut i molta sort amb els nous projectes. Gràcies a vosaltres. Moltes gràcies i bon dia. Gràcies a tots. Gràcies a tots. Gràcies a tots. Gràcies a tots. Gràcies a tots. Gràcies a tots.