Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques avui amb una altra Sant Justenca il·lustra, amb l'Ola Castany o l'Ola, què tal? Com estem? La veritat és que estic molt bé, m'alegro molt estar aquí amb tu i puc fer aquesta entrevista. La Lola Sant Justenca, perquè ja porta molts anys a Sant Just, però no va néixer a Sant Just, va néixer a Fraga, oi? Sí, a la Franja, i allà parlem al Fregatí i ara ja no sabem si som d'un lloc o de l'altre. Està allà com entre amics de dos mons, pràcticament, a Fraga? Sí, però allà hem sentit molt fregatins, no sé per què, pot ser perquè estiguem a la Franja i... Ni catalans ni aragonèsos, fregatins? Més o menys. Doncs la Lola va néixer a Fraga, allà va creixer, suposo va escolaritzar, què recordes d'aquells anys a Fraga? Per mi van ser uns anys molt macos, perquè tinc sentit de la família, tota la meua família és agricultura o pagesa. Allà treballem tot el camp, jo he anat al camp a l'estiu, tinc aquest sentit de la terra, jo quan torno allà sento l'aula de la terra i la calor d'allà, i no sé, m'agrada tornar, vaig a veure la família, fer les festes amb ells, no totes les més importants, però encara en reunim amb els cosins una vegada l'any, i després vaig a veure habitualment a la família, i estem allà i fem els diners de sempre, i no sé, tenim aquest sentit amorós, i m'agrada tornar. També en reuneixo una vegada l'any amb totes les amigues, de quan érem joves, i sempre recordo, doncs, el riu de Fraga, els vanjar al riu, i totes aquestes experiències viscudes de la teva vida. M'has dit que t'agrada tornar a Fraga, però abans de començar l'entrevista també m'has dit que ets una persona de ciutat, i vas venir a Barcelona primer. Sí, perquè a mi m'agrada molt la lectura, i sempre quan jo estava a Fraga somiava venir a la ciutat, viure a la ciutat, anar als espectacles, tenia aquest accés a la cultura que un poble no tens. Clar. Llavors, quan jo vaig venir, que ja vaig venir de gran, ja vaig venir directament a treballar aquí, jo vaig disfrutar de la ciutat, passejar, veure els bars que tu havies pot ser llegit, recordo la lectura del Juan Marce, d'últimes tard es conteressa. Altres coses que et parlàvem del paral·lel, d'altres llibres, bueno, per mi era un plaer, puc estar aquí. Vas venir primer a treballar a una immobiliària? Sí, quan vaig arribar a Barcelona, vam començar a buscar treball, m'he va sortir el treball d'una immobiliària, vaig treballar allà, però quan era l'horari de tot el dia, jo volia tenir temps lliure per mi. Llavors vaig buscar un altre treball i vaig començar a treballar en una pastisseria confiteria de luxe, i tota la gent que venia em semblava que eren guapíssims, perquè tots eren rics, que diria jo. Si ho vas estar en contacte amb la Jet Set. Més o menys, eh. És actualment la fargi a Diagonal en passeig de Gràcia, que abans tenia un altre nom. Llavors treballava solamente per la tarda i per el matí tenia un temps lliure per fer altres coses. Després la feina que t'ha ocupat gran part de la teva vida ha estat a l'administració. Sí, haig treballat a l'administració, primer a l'administració d'una empresa, i després vaig treballar a l'administració pública, i jo valoro molt a tota la gent que treballa a les administracions públiques, perquè hi ha tot un treball de fons, que és el que fa que les coses funcionen. I sense tots requisits, la societat no estaria també com està ara. Entre tant, hem comentat la transactòria professional de l'Ola, però entre tant vas conèixer també el teu marit. Sí, el vaig conèixer a Barcelona. Van viure junts, vam tenir un fill, els tres de tenir el meu fill van voliguer canviar de lloc, i van venir a Sant Just. És a dir, vau decidir que volíeu que el vostre fill també creix que és en aquest ambient, no? Sí, un ambient més de poble per la meva part, perquè a més a mi passejar a l'esfalt a mi me causava malestar. Tinc aquesta sensació de poble, de terra. I vam venir a Sant Just, i vam buscar un lloc que s'adéqüés a les nostres necessitats, i vam trobar el Walden. També t'he dit que el Walden va venir donat una mica, perquè un amic del meu marit, del Rafael Sender, de la família Sender, de l'escriptor, els seus pares tenien un pis aquí al Walden. I els van ensenyar, ens va agradar, vam trobar molt divertit el Walden en si, i vam decidir venir aquí. Es va ser una mica per casualitat, casualitats de la vida. Sí, a que se'n puc anar a una altra població, però no. Em deies que tu també t'agradava el projecte del Walden. I vau venir una mica convençuts que us agradava aquest projecte del Walden de comunitat. Sí, perquè a mi m'agrada molt relacionar-me, i vaig pensar que això era un lloc que no quedaves aïllat a dintre de la teva casa. I de fet, també em comentaves abans que et va saber greu d'entrada que semblava que causava una mica de rebuig, el Walden, a Sant Just. Bé, és que quan vam arribar vam veure el tableau d'anuncis de baix del Walden, els articles que sortien als diaris de que el Walden no era ben rebut per la població de Sant Just, que era un edifici que no l'agradava, i que la gent que venia tampoc, i jo em vaig sentir com a incòmoda de dir-ho. I jo què faig aquí, no? Sembla com que et sentis rebutjada, en aquell moment. Sí, vaig dir, igual, si no ens accepten, aquí no estaré amb gust. Almenys més que rebutjada, no benvinguda per anar al Walden. Sí, seria la paraula, sí, seria aquesta. Que suposo que en aquell moment també, per un poble que hauria de ser molt més petit que ara, que posicionés una edifici tan gran, s'obtava, no? S'obtava, i resulta que és molt l'és per tothom, potser no? També quedava molt aïllat, i igual, molta gent que vivia al Walden no feia vida de poble, nosaltres vam fer vida de poble, vol dir, vam fer totes les activitats, la meva parella va participar molt aquí, també, a la ràdio, després també va fer barganitzar les nits de música, vull dir que hem sigut gent participativa, nosaltres sempre hem estat vivint la vida del poble. De fet, vas formar part de la Comissió de Cultura del Walden, explica'ns què era aquest projecte. Bueno, això sempre va estar una comissió de cultura al Walden, i durant uns anys es va paralitzar, i després, amb una sèrie de veïnes del Walden, tot dones, vam decidir que volíem fer una altra forma d'activitat del Walden, i érem 6 o 7, i vam estar 7 anys, jo penso que del 2008 al 2000, bueno, més o menys, i vam començar a fer quatre activitats, que era retornar a fer una mica que el rei passés per les cases del Walden, perquè això jo ho recordava quan jo vaig arribar al Walden, que era una festa molt maca pels nanos, i ho vam tornar a fer. Després vam fer la festa de les lletres, que vam fer cartells amb tots els idiomes de la gent que vivia al Walden, que es va costar una mica perquè era complicat, en àrab, en rus, en italià, francès... Bueno, tots els idiomes vam anar buscant totes les persones que vivien de fora del Walden. Això era un acte que feu per Sant Jordi. Sí, i vam demanar als veïns que tots els llibres que no volguessin que es baixessin, que en titaix de llibres van fer un forat a una de les puntes del llibre, i els van taladrar, i es van penjar per tota la part baixa de l'edifici, va ser molt maco, això un any. Després vam llegir poemes amb tots els idiomes, estan xino, una de les persones xineses que viuen allà, estava recitant un poem i el va cantar, vol dir que van fer activitats molt macos. Una altra festa que feien era la xocolatada pels nanos, amb activitats, i després concerts, també, a la sala de cultura. Fins i tot va venir gent amb cert renom. Sí, els puertes, la big mama, vol dir que tots van venir, i això ha durat sis o set anys, vam dir que ja estàvem cansades, i després no s'ha apuntat ningú més. D'alguna manera t'has implicat també en el Walden, a formar aquesta comunitat i efectivitats. Sí, perquè penso que les coses són més divertides, i t'impliques i participes. Després una altra projecte interessant, el que també ha participat a l'Ola, és el del món il·lustrat. Explica'ns quina era la intenció d'aquest projecte. Doncs un dia jo vaig pensar que hi havia persones que estaven molt, molt... com diria jo, que a nivell professional tenien una trajectòria internacional molt important, i que aquí moltes vegades ho desconeixíem aquí al poble, i que viuen aquí. Llavors vaig parlar amb les meves amigues, i aquest projecte li va semblar bé. I vam anar a parlar amb l'Arxiu Històric, perquè la idea que a mi se me va ocorrer tenia que estar les converses, i les fèiem, que quedessin també dintre de l'Arxiu. Clar, que quedés per la posteritat. Sí, perquè eren gent molt important, bueno, professionalment, i que també era una forma de que s'apropessin també a nosaltres, a la gent del poble. I van tardar dos anys a poder-se realitzar. Van ser de gener a maig durant tres anys i una per mes. L'acceptació va estar molt gran per part de la gent, i també pels conferencians. Van estar superagraïts que poguessin expressar-se al poble, a un viuen, i explicar-nos què fan, i de la forma en què ho fan. Jo, si vols o tenim temps, té el número tres o quatre. I tant, em pots explicar algunes d'aquestes sessions que recordis amb més carinyo o que t'agradis més? La primera va ser la Susana Solano, perquè va ser la escultura que va trencar amb les formes convencionals de la escultura. Ella li va sorprendre que li demanéssim, i va ser la primera, i va trencar una mica el gel de ser la primera que ho fes, i no sabíem si vindria gent o no. I la va presentar al mercader, que és el professor, ara està jubilant, d'Arxvisuals de la Pompeu, i jo penso que va estar molt bé. I es va ensenyar la seva obra, totes les coses que ha fet, per tot el món, i a mi m'he impactat també coses que ha fet per a Israel i per a altres poblacions del centre d'Europa i per a Estat Units. A mi m'he agradat. Una altra que m'he va emocionar, perquè va ser com una classe de filosofia, va ser la Pilar Sant Pau amb el poeta Margarit. Va ser genial. Una altra va ser l'Anna Bofill amb el Gabriel Brenzi, com a compositores musicals. Bé, va estar molt bé com van expressar el sentiment d'una composició i de música contemporània, que són ells, una forma d'arribar més al públic. El ferratè, l'arquitecte, va ser també molt innovador, perquè ell recorda com van introduir per primera vegada un taller d'arquitectura totes les noves tecnologies que va esnofeien perquè va ser el jardí botànic de Barcelona, que van posar des d'un ingenier, un botànic, totes les disciplines que hi ha. I al cap de 10 anys va tornar a revisar el jardí botànic i com havia canviat des d'un principi al final. I va explicar tots els conceptes que ell té de la nova arquitectura i com l'està desenvolupant per tot el món. I va estar molt bé. I un altre que va estar bé, perquè molta gent la troba o ha anat al col·le amb les seues filles, és la Montse Solsona, que és sociòlega i fastudis de gènere. I va estar molt bé perquè va ser també pel dia 8 de març, el dia de la dona, vull dir que van ser també coincidències. T'he dit més o menys per enumerar algunes. Ha explicat alguns dels personatges que van passar per aquest molt il·lustrat, que d'alguna manera va acostar aquestes persones, que eren conegudes per la seva tasca professional, però que, en canvi, el poble sembla que eren anònimes. Bueno, perquè algunes no es coneixen. Potser poden anar a comprar al mercat, però moltes vegades no sabem qui són. Clar. I en canvi... Aquestes xerrades, les sessions, es van fer a les golfes de Can Ginestar. També buscar un espai on es creix aquesta complicitat, proximitat amb la gent. Sí, jo penso que els espais són importants. El fer-ho a Can Ginestar és un lloc idoni, i les golfes també. Tenen una capacitat i el lloc dona de sí. Després, un altre àmbit en el que la Lola també ha treballat molt amb l'associació de salut mental. Explica'ns què hi has fet, en aquesta associació. Aquesta associació es va formar aquí a Sant Just per dues mares. No cal dir-nos noms, perquè ara no el recordo. L'any 1995. Però la seu està corne allà perquè és millor a nivell de desplaçaments, perquè el Sant Just és complicat arribar a la gent. Tenim aquí també un espai al centre cívic, Salvador Espriu. Tenim 11 pobles que ens correspon per demarcació, perquè tot el veig llobregat ve determinat per els hospitals que es correspon. A nosaltres, com a Sant Just, es correspon Sant Boi. Llavors, ens correspon 11 pobles. Llavors, l'associació tenim socis d'11 pobles. Hi ha alguns també de Barcelona, perquè s'han trasladat, però volen estar a la nostra associació. Reivindiquem, que ara actualment la paraula aquesta reivindica potser sigui més, treballar conjuntament, més que reindica amb els ajuntaments, amb la Generalitat, i amb la Federació de Salut Mental. Les necessitais no tan sanitàries sinó socials. Què vol dir? Treball per les persones que tenen aquesta malaltia. Habitatge, perquè les persones fins ara vivien a les segues cases. S'ha de sortir de casa. Tenen que viure en habitatge protegit, pisos tutelats, residències, però no a casa amb la família. I això és una labor que s'ha de fer. I també a nivell social, que es diu vida bona. Què vol dir? Que tenen que participar en les activitats que es fan al poble, amb l'aplicació, amb el centre cívic, amb altres coses. Fer la vida normal. I això sol·liste que donar un primer pas ajudant-los, perquè se reincorporen. És a dir, que no es tracta només de donar un tractament a aquestes persones, és el punt de vista mèdic, sinó que tinguin una vida plena, com qualsevol altre ciutadà. Després també m'has explicat que hi va haver unes sessions d'obregat a debat, que aquí es van tractar diversos temes, i també hi vas participar, oi? Mira, això va ser... Ho vam començar des del Consell Comarcal i el centre d'estudis del Baix Llobregat. El centre d'estudis comarcal, que està a Sant Feliu. I cada setmana, durant un any, van fer jornades a cada poble. Aquí realment hi vam fer una sobregènere, que va estar molt bé. A mi m'agrada molt, perquè va venir una senyora dels pisos de Sant Cosme, una iaia, que va dir el que estaven fent les iaies per als seus nets, vull dir. Era sobre gènere. Però cada setmana se'n fa una a cada població, i era sobre urbanisme, infraestructures, pagèsia, cultura, de tot. I quan van tocar el tema de la salut, de salut mental no hi havia res. Llavors nosaltres, com a associació, vam protestar als organitzadors que no podia ser que la salut mental no es toquis. I van dir que acabar el Baix Llobregat a debat, farien una jornada. I la van fer al Cluster de Sant Boi, perquè d'aquesta forma unificarien millor el tema. Van invitar la Generalitat, Ajuntament de Barcelona de tots els ajuntaments. I d'allà d'aquesta jornada va sortir el grup impulsor Baix Llobregat, salut mental comunitari al Baix Llobregat, i són 24 o 25 persones, regidors, tècnics, associacions i persones que volen participar-hi. I en reunim una vegada al mes, al centre d'estudis comarcals del Baix Llobregat, a Sant Feliu. I ara, pel dia 27 de maig, es farà una jornada al Parc Torreblanca, que és salut comunitari al Baix Llobregat, amb molta gent que vulgui participar-hi. Per donar a conèixer una mica aquest pas que volem fer de la integració de la vida social de les persones amb el dia mental. Ha estat un tema en què has estat molts anys treballant i batallant, com el de la salut mental. Sí, des del 2000, que estem fent coses a les poblacions que ens correspon, aquest any ho han fet, han fet conferències, aquí han participat les regidores a cada conferència que han fet, les han fet, quasi sempre, a la begoneta, i han sigut les conferències per tota la població. La primera vegada que es va parlar sobre el suïcidi va ser la química que ha canviat el pensament, una altra va ser com fer frona a la depressió, una altra sobre el suïcidi, va ser les primeres vegades que es va parlar sobre el suïcidi, i encara recordo una persona que deia això, aquesta paraula, jo vull explicar i no podia nombrar la paraula suïcidi, perquè el seu fill s'havia intentat suïcidi la primera vegada que ella s'atrevia a parlar en públic d'això, i a mi em sorprèn que amb un públic tan numerós les persones puguem parlar directament, però jo penso que és el entorn propici. Clar, aquest és un tema que és interessant parlar-ne, perquè segurament està molt excess, és a dir, hi ha moltes persones que pateixen malalties mentals, ni algunes que són molt, molt generals, com la de pressió o l'ansietat inclús, i que sembla que és un tema que no està en l'ordre públic, que és un tema que molta gent no vol parlar. T'explico, tu pots dir a una persona que tens una depressió i ho entendràs, i el teu veí de casa no tindràs problemes, per entendre i t'heu de ajudar, tu deus que tens un trastorn mental que vol dir bipolar, que tens una gran depressió o una gran eufòria, ja no ho entenc. Si tu dius que, a part d'això, tens un altre tipus de malaltia, esquizofrània, com que no s'entén, hi ha un... no sé com es diu, rexazo, com es diu... Sí, un rebuig, no?Un rebuig. Les persones, quan no en tenim una cosa, les apartem, però si tu ho entens, tot s'acceptarà. Si hi ha uns pisos a Mas Lluís, que no han volgut acceptar que sigui un pis tutelat, perquè no en tenien les persones que posarien allà, que eren uns minuts vàlids, uns minuts vàlids. Clar, clar. Una persona que pateix una malaltia mental pot portar una vida completament normal, que això és el que a vegades costa d'entendre. La gent la porta normal, però al final dius, no direm què tenen això, direm tots que tenim una depressió, ja està. Dic tots per pluralitzar. Si tu dius que tinc esquizofrània, diran, ui, i això què és? A la notícia del diari que te diuen, un esquizofrènic ha golpeat a la seva mare, ui. Tu et dic en castellà, perquè quasi sempre la notícia surta als diaris, en general dic per tota Espanya. No. Si haguéssim posat al diari una persona amb un trastorn mental ha fet alguna cosa. Hosti, vale. Però i si el senyor que ha matat a la seva dona què li passa? Que té el cor a un roto o què? Sí. Potser just del cor podrien estar també separats de la societat. Llavors, tenim que canviar el xip. Sí. És important això, tota aquesta tasca de canviar mentalitats. O no dir, aquesta persona que ha agredit algú, l'ha agredit i ja està, no cal especificar, perquè ja això ja entra en la intimitat de la persona. Doncs estem arribant al final de l'entrevista. Moltes gràcies, Lola, per haver vingut i explicar-nos una mica la teva vida, en general, i coses en les que has participat. I per acabar, posem una cançó que has demanat, que és Sam Erinceam, que és una cançó de pocs. Ens la posarem, i amb aquesta cançó acabarem l'entrevista. Moltes gràcies. És aquesta cançó, una de les teves preferides. Sí, m'encanta. Doncs, amb aquesta cançó acabarem l'entrevista. Moltes gràcies, Lola, que ha estat per haver vingut a un programa, el programa de Sant Justenques, i ja ens veiem. Adeu, bon dia. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies.