Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques i avui ho fem amb una persona segurament coneguda per a molts per ser mestre de l'escola Montseny, amb la Rosa Candial o la Rosa, què tal? Hola, bon dia. Més de l'escola Montseny durant molts anys, deixem parlarem més endavant, però comencem pel principi, perquè la Rosa és Sant Justenques de tota la vida, de neixement. Bueno, en aquell moment, naixíem a Barcelona, però els 3 dies ja estàvem aquí. Sí, vaja. Podíem néixer Sant Just, però la meva mare era llevedora i vaig néixer on te treballava. A Barcelona? Sí. Va estar 3 mesos a l'escola Montserrat quan tenies 6 anys, vas començar a l'escola. Sí, el meu primer contacte amb l'escola, els 6 anyets. No va ser un primer contacte molt exitós? No, suposo que començar l'escola als 6 anys em deies un trauma i plorava molt i em venien a buscar perquè plorava molt. No era com ara que els anys comencen tan petits. Era tot una climatació. Vaig acabar anant-hi a unes monges desplugues que s'havien inaugurat, que es deien Nazaret. Sí, i era una escola amb un projecte que feia molt per a tu, no? Més progressistes i que suposo que hi havia com més atenció, potser menys nens paraules, no ho sé, o que ja ho havia plorat tota l'escola Montserrat. Potser ja vas passar aquest primer tràngul, no? I bueno, ja està, i tot té un temps i vaig ser molt feliç en allà. D'acordes aquesta primera etapa a l'escola Nazaret? Doncs molta llibertat. És a dir, ara ho veus a la distància. Era una escola religiosa com més oberta i més progressista. Jo penso que hi havia una dimensió humana molt important i jo m'hi vaig trobar molt bé. Vaig fer moltíssimes amigues. Durant molts anys van ser amigues. Amb etodologies que ara sorprendrien, amb unes relacions molt progrés amb el personal. Molt oberta. I després, quan vas estudiar batxillerat, també vas triar un centre que era molt progressista. Sí, vaig poder entrar a l'institut Jonot Martorell, d'Esplugues, que era un centre pilot, i allà es va obrir tot un ventall de possibilitats i de camins inesperats, perquè jo venia d'una escola religiosa, però a més a més, on només hi havia nenes. I ell era un projecte de coeducació, de llibertat, un centre pilot. I van ser els primers viatges en solitari. No sé, molt interessant, molt, molt interessant. Sí, se'n va obrir tot un món en aquesta etapa. Em vaig adaptar molt bé. I després va estudiar Magisteri a la Universitat Autònoma. Sí, en aquells moments estava situada a Sant Cugat, amb la qual cosa sortia de casa quarts de set del matí per anar als ferrocates. D'una idea. Sí, no hi havia els mitjans de transport d'ara, va ser un esforç, però molt bé, molt bé. Tenies clar que volia ser mestra des de jove? Ens van fer un test, i van sortir com tres possibles afinitats, que eren ciències de la comunicació, psicologia i pedagogia. I finalment vas tirar pel camí de la pedagogia? Jo treballava en l'esplai en aquell moment, i me n'adonava que sincerament era la carrera més curta, i tenia moltes ganes de treballar, de viure sols, de viure sense els pares. Magisteri era una opció més ràpida. Sí. Les primeres passes professionals van ser a l'escola Ateneu, a l'escola de la Ateneu. Què recordes d'aquella escola? I eren els últims anys de l'escola de Ateneu quan vas començar? Sí, era el moment que s'alvirava un procés que determinaria un canvi, amb tot el tema de l'escola pública i de catalanitzar. Per mi va ser a donar-me en que jo volia aquell ofici, aquell ofici que vaig veure en aquells mestres que vaig entrar a fer pràctiques. Jo vaig veure que allò que feien aquelles persones, aquell ofici jo volia ser com aquelles persones. T'agradava com treballava? M'agradava. Vaig empatitzar amb aquella dinàmica, amb aquella llibertat, amb aquella autogestió, d'aquell humanisme, i vaig anar fent dos o tres anys de pràctiques, i vaig tenir la fortuna que vaig entrar en petits contractes de substitucions, fins que ja vaig tenir la meva primera nòmina oficial, allà i tal. Això era els anys 70? 77, 78... Com era l'escola d'aquella època? Últims col·letazos, diríem, del franquisme. Sí, era tot aquell moment que... Era la recerca del que no s'havia tingut, de llibertats, d'oportunitats, de socialització, tot el tema de la defensa de la llengua, de la pedagogia activa... Bueno, era això. Busca el teu propi model, també personal, i un treball molt maco, com molt de xarxa entre pares, alumnes... Jo recordo molt aquesta part de tots en la mateixa... en direccions similars, tot i sent diferents, perquè el treballador sempre és el treballador, per un treball de cooperació, i sobretot de recerca, i de profunditat, i de passar-m'ho molt bé. Després vas passar a l'escola Montseny, després en parlarem amb més profunditat, però també m'agradaria parlar d'aquesta època de joventut. Tu volies començar a treballar i tenir independència. Havies treballat fins i tot a la llibreria de Resenya? Sí, comences fent classes, cangurs, aquelles cosetes de l'època, però en un moment determinat, gràcies a la meva amiga Àngels, vaig entrar a treballar allà, un parell d'anys, fins que va ser compatible amb el contracte amb l'escola. És a dir, estudiaves, treballaves, fes pràctiques... El dia semblava que tenia més que 24 hores, i va ser també molt interessant, vaig conèixer gent molt interessant a la llibreria. I aquella va ser una època, com deies, de molts projectes, un dels destacats va ser el col·lectiu Txiveques. Què era el col·lectiu Txiveques? A partir de gent orfeonista de la Teneu, i amb inquietuds, diguéssim, amb tendents, és una mica així, en caótiques, en inicis, sorgia un grup molt fresc, feien performance i coses adreçades a la comunitat de Sant Just. Llavors era una època de molta creativitat, de molta autogestió, de molt companyerisme, de compartir-ho tot... I era amb els nostres propis comedians. Volíem ser com els comedians, volíem ser com tots aquests grups que viatxaven pel món... Era l'època dels hippies, no? Exacte, l'època... Era els hippies, et definiries així? Bé, tots anàvem amb els estallets, amb l'amor libre, amb aquestes coses, però hi havia un esperit sense definir. Sense definir, perquè la gent s'atgecava per treballar, s'atgecava, tenien feines... No era allò de l'hortet i tal, però sí que era amor lliure, sí que era cançó, música, autogestió, creativitat a tope... Mira, que parlaves de música. Una dels grups de l'època que m'has comentat que t'agrada, era Peter Polanmeri, i escoltem una cançó d'aquest grup. Quina és aquesta cançó? 500 miles. La recordo molt amb l'època de l'esplai, que va ser una època molt rica, amb molts àmbits, i, bueno, era... Doncs això, el Pizziger, el Dylan... Doncs una cançó de l'època que porta molt record, suposo, de... Parlaven del col·lectiu Chiveques, que havíeu fet performance, m'has dit, inclús havíeu fet de talones, dels comedians o de la Fora dels Baus, no? Sí, els Fora... Es feia a Barcelona, en el Pargüell, una activitat que es deia Tamborinada, on s'aplegaven grups que feien animació de carrer, i nosaltres vam tenir contactes amb el grup de... amb els Fora dels Baus, vam compartir amb ells aquell cap de setmana, i vam muntar una història junts. Vam muntar una història junts. Posteriorment, amb les festes de tardor, els comedians van ser convidats com organitzadors, vam conviure amb ells, vam estar en un parell de setmanes o més, a casa nostra, estaven ells allà, i vam fer tot un tema a la Preventon, molt bèstia, molt maco, amb focs, amb pirotècnia, i érem animadores i animadors de festes de tardor, fèiem cabarets artístics, i vam tenir la sort de que ens va dirigir durant un temps bastant interessant en Joan Faneca, que li vam agrair molt que ens donés aquesta oportunitat, i va ser molt bonic. També vas estar vinculada a les playa de la mateixa, la primera dècada de les playa, amb ells casades, amb ells segura, també què recordes de les playa? Doncs energia, molt voluntarisme, sense horaris, una mica d'activitat relacionada amb l'humanisme, amb voler canviar el món, unes amistats que no s'acabaven mai, fidelitat a la vida, no sé, molt bé. I també vas fer de voluntària la creu roja? No sé com tenies hores durant el dia, per fer tot això. Amb els 17, 18, 19, focalitzes coses que interessen, i és aquella època tan màgica que tot s'estira. El meu pare treballava a la creu roja, també tota aquesta part de creació del que va ser el primer cap, les consultes externes, i m'hi va apuntar, primer vaig rebutar-me molt, perquè eren dissabtes i diumenges, i una vestideta amb uniforme, amb una mica militar oïda de l'època, però després també vaig aprendre molt, no li tinc por a la sang, vaig fer el curs de socorrista... Fins i tot vas conduir una ambulància? Fins i tot, doncs no vam salvar la vida d'una persona amb accident de trànsit, perquè no hi havia més efectius, no hi havia més personal, i em va tocar a mi, soc petitona, doncs vaig agafar l'ambulància, vam arribar a temps i vam salvar aquella persona. Una experiència que marca, suposo. Em va marcar molt, sí. Em va marcar molt aquella època. A tot això la Rosa vivia al Walden, que eren també els primers anys del Walden, que era un... Ara potser el Walden s'ha normalitzat, com un edifici normal entre cometes, però en aquella època viure al Walden volia dir alguna cosa més. Sí, viure al Walden significava, per una persona de 20 anys, doncs amb un sou, que ara estaria, per aquella època estava molt bé, començar una mica el viatge personal. Primer vaig estar sola, després amb la meva amiga Núria, i a partir d'aquí van ser unes èpoques de viure amb gent, amb pisos diferents. Has vingut a viure diverses parelles en un mateix pis? Sí, també, també. Per unes qüestions logístiques i de feeling, doncs vivies amb les persones que tenies bona relació, i anaven caient els companys o companyes de l'època, i eren petites, entre cometes, petites històries comunitàries, comunes, no? I, bueno, i així va ser. Aquesta vida a ritme frenètic, va ser que vas portant-te als 18 i als 28 anys? Sí, frenètic en aquest sentit. I després, amb 30 anys, ja vas tenir una filla? Sí. Canvia una mica la vida, no, això? Canvia una mica, sobretot... Bueno, canvia perquè les feines es van determinant que t'exigeixen més. Jo ja treballava a l'escola Montseny. Us ha amicat o plegat, només ser mare, si no... És que les vides van canviant, les edats van canviant, les gent es digrega, s'acaben els grups, no tot dura d'aquella manera, entren altres interessos i també altres limitacions. Treballar, doncs, moltes hores amb una feina, portar a casa teva o tenir una relació de parella o ser mare, doncs, i ampliar amistats, canviant les amistats, canviant els interessos. També, en aquesta època, vas fer viatges a Nicaragua amb el Lluís Casals? Bueno, sí. Em sembla que tenien 25 o 26 anys, vam fer un viatge interessantíssim amb sindicalistes mestres. I al tornar, doncs, també moltes altres persones d'altres indrets havien viatjat a Centroamèrica, a Sudamèrica, i al tornar, doncs, també hi havia les inquietuds de cooperació i de fer coses per millorar la vida d'aquests col·lectius. I va començar a fer posquexar germenaments, cas i tal, després va venir el senyor solidari, no? Sí, jo va ser la llavor del senyor solidari que tenim avui, no? Llavoretes, llavoretes, sí. I diguem, doncs, que a partir dels 30 anys també la feina és més exigent, després ja va passar l'escola Montseny, això no ho hem acabat de definir, quan l'escola de la Taneu va acabar tancant, va passar a l'escola Montseny. Va ser un procés que era el col·lectiu del CPEC, col·lectiu d'escoles per l'escola pública catalana, i va ser un treball d'una lluita feta per moltes persones, i va fructificar això, no?, a ser una de les primeres escoles de la xarxa pública, no? Abans em comentaves, també, abans d'entrar a l'entrevista, que els primers anys de l'escola Montseny, l'esperit era un altre, no?, era com que s'havia de lluitar per aconseguir tenir l'escola que es volia. Clar, nosaltres veníem d'uns mitjans molt precaris, el que significava pocs mitjans pedagògicament parlant, hi havia mitjans humans, moltes ganes de fer, però sí que és cert que van ser uns anys de lluitar pares i mestres i nens per aconseguir aquell model, per implantar aquell model d'escola pedagògicament viable, integradora, pública, laica, que en aquests moments parlem d'una època, que encara estem parlant de posfranquisme, de molta rebel·lió, i de buscar el moment, el moment de cadascú, el moment polític, i sí, sí, van ser uns anys que tot era possible, que aprovaves moltes pedagogies, molts sistemes, anàvem una mica venuts i venudes de molts canvis de professorat, de tenir, per exemple, dos, doble línia, tenir barracons al pati, perquè eren molt alumnats. Les famílies també es van implicar molt, en aquesta època. Es van implicar molt, sí. I l'escola havia d'anar, o bé, a anar al costat del cementiri, al costat del polígon industrial, que ara em semblarà una tonteria, perquè s'han justa crescut i està al costat de Walden o de molts altres edificis, però aquella època costava, no? Ser un repte, doncs, primer, perquè, entre cometes, s'arrossegava una mica, doncs, que a l'escola teniu, doncs, com si no tingués mètode, com si fos... doncs, que mancava autoritat, mancava línia, clar, tot això des de dins es veia diferent, no? Però, a més a més, tot el que significava solir l'estrena d'un edifici gran, i, a més a més, a les cavalles del poble, davant d'un cementiri, també va ser un hàndicap inicial, els vespre's de l'hivern, deixar els nens a les cinc, crear fosquet a vingu d'industria solitariament, doncs, va ser un temps, no sé, de molta voluntat dels pares, de venir allà, d'acompanyar, i, mica en mica, allò es va urbanitzar, es va mimar, també, per part de l'Ajuntament, més, i, bueno, ara, doncs, una escola absolutament salubra i òptima per com s'ha vist. Sí. A dintre d'escola Montseny has fet de tot, pràcticament. Has fet molts cursos, nens més grans, nens més petits. Una mica l'ofici té això, que la meva especialitat, diguéssim, de formació era parbolista, però després es van canviar les coses, i jo he estat en el cicle inicial, el que més he fet és allò d'aprendre lletra, que es deia abans, molts cicles inicials, cicles mig, i després, doncs, quan vam entrar en el projecte Escola Verda, que ens va donar uns trets d'identitat, doncs, em vaig responsabilitzar bastant d'aquesta part, de l'ort. Ja sota marcat bastant, no? Sí. La gent et deia la rosa de l'ort. Sí, he estat, he plegat, ara fa un any mig, i marxava la rosa de les gallines, la rosa de l'ort. Hi ha molt orgull, perquè era important aquella part, que els nens. Era un projecte molt distintiu i propi, no? Sí, que té molt sentit, i cada vegada han d'entendre més tal com van les coses, l'educació medioambiental. I ara fa poc, fa un any mig desovilat, com ha sigut aquest moment de fer el pas desovilar-se? Era una opció claríssima, perquè jo tenia la sensació que ja... com que hi havia una etapa que ja es podia finalitzar, jo tenia els anys cotitzats, es podia finalitzar i volia marxar molt contenta, volia marxar allò que diuen no, satisfeta, sense cansaments, sense més cansament. Jo em notava una mica fatigada, tot era molt més exigent. Jo tenia la sensació que havia acabat allò, i la il·lusió em podia fallar, i no m'ho volia permetre. I vaig veure que familiarment també era un bon moment per mi, i vaig fer papers, em van acceptar, i amb el xixanta vaig poder fer aquesta opció, i marxar contenta, alegre, i amb satisfacció. Has parlat de la lluita que vau haver de lluitar al principi, per aconseguir tenir una escola catalana, amb els recursos que volíeu. Ara que darrerament es discuteix amb el model d'immersió lingüística, que hi ha escoles en què posen les nens amb barracons, tens la sensació que estem tornant una mica el mateix? Fa anys que no es prioritzen recursos humans i acadèmics. Fa anys que es veu on van els percentatges d'ajudes. L'ensenyament no té els recursos, però a part d'això, tots sabem que estem passant per uns moments de triar, i de crisi a molts nivells, sociopolític, i de buscar un model que sigui viable per tots. Per mi el model d'immersió és intocable per mi. Jo l'he viscut com a persona, que ha estat fent aquesta feina allà. Per nosaltres era democratitzar l'escola, era donar recursos, era igualar una sèrie de recursos, i nosaltres sabem ara que l'anglès hi ha d'ocupar molt. I que som bilíngües, vull dir, és innegable, són bilíngües, els mitjans de comunicació ens ho demostren, la música, la premsa, és a dir, ja és una societat bilíngua i, per tant, hem de protegir el català. El català és la via de socialitzar, de unificar d'alguna manera d'aigua a la criteri, de donar oportunitats. Per mi, i potser això no agradarà molta gent, però per mi aquest model és bo, és bo, i s'ha de protegir. Doncs bé, hem repassat una mica tots aquests anys de dedicació a l'educació, però també en els anys de juventut, en moltes altres entitats culturals de la Rosa Candial, moltes gràcies per haver vingut a Sant Justenques, i bé, moltes gràcies per haver vingut a explicar-nos la teva vida, i estic segur que a aquest programa molta gent l'escoltarà i saberà qui és la Rosa, perquè crec que hi ha pocs oficis que lliguin més una persona a un poble que el de mestre. Segur que molta gent et troba pel carrer i... Sí, sóc la que té el Rècord d'Abraçades per metro quadrat. Doncs mira, potser també tindràs el Rècord del programa més escoltat. Moltes gràcies Rosa, adéu un dia. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies.