Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem una nova entrevista del programa Sant Justenques, i avui ho fem amb una altra Sant Justenca de Socarrel de tota la vida il·lustra, la Dolors Cardona. Hola, què tal, Dolors? Hola, Sergi. Encantada d'estar aquí. La Dolors Cardona que va néixer a Can Cardona. Exactament. Mira, ahir va fer 65 anys. Ahir va fer 65 anys, doncs felicitats, Dolors. Moltes gràcies. Va néixer a Can Cardona, al cor de Sant Just, al centre, i deies que per tu, des de petita, el carrer era el teu món. El meu espai, ara que m'he fet gran i penso molt, el meu espai d'aprenentatge, junta amb l'escola, va ser el carrer. Era un carrer que no hi havia tants perills, perquè els nens i les nenes jugaven al carrer, aprenien moltes coses, com relacionants, com coneixents, com entrar amb un grup, aprenien jocs... No sé, era un espai d'aprenentatge. Jo sempre ho vec com un espai d'aprenentatge. Vaig anar a l'escola Núria. Vaig anar a l'escola Núria des dels 3 anys, la tenia molt a prop de casa, i és una escola que molta gent de Sant Just la coneix. Penso que en el seu moment ens va fer un bon servei, també, com a persones. La Dolors és neta d'un personatge il·lustre de Sant Just, del Daniel Cardona i Cibit. No vas arribar a conèixer el teu avi? No. Va morir l'any 42, al març del 42. Llavors és un avi que el seu coneixement ha vingut sobretot de casa meva, però de persones que ara hi ha moltes nois són, que m'explicaven cosetes, m'anaven a explicar coses. I de l'àvia Madrona, que és l'altra puntal d'aquesta casa, va morir molt jove, en 32 anys. D'un par, en un moment en què la policia vigilava aquell instant, perquè l'avi Daniel estava a l'exili i ell venia, cada vegada que naixia un fill, li van donar una bufetada. No va morir en el moment ni molt menys, però d'aquella impressió es va morir. Va morir d'un par mal portat. Com a conseqüència, també, d'aquell moment? D'aquell moment històric. Polític. Polític li va tocar viure la parella, els avis. Per tant, els avis de Can Cardona no els he pogut conèixer. El teu avi és una persona molt implicada políticament, com ja has sabut. També va, d'alguna manera, implicar la família. Exactament. Tant la tieta Súncion que va recollir els tres joves, perquè quan el seu pare va morir, i ell encara era l'exili, i quan va acabar la guerra, la tieta Súncion, d'aquella casa, s'hi va posar amb els tres fills d'avi Daniel. Doncs aquell sentiment hem de continuar en aquella casa va quedar. I que l'endestinament, el meu pare i els tiets, ells van continuar treballant. Quan el pare va conèixer la mare, la mare havia sigut una seguidora de jove, de l'avi Daniel. La meva mare és Sulsonina, i el padrí de Sulsonol va tenir amagat quan estava molt greu, que baixava per morir a Can Cardona. Doncs la meva mare de seguida es va implicar políticament amb el pare. I ells dos van ser joves, i feien les seves coses d'anar d'un cant o l'altre, d'amagar gent. Era una gent implicada. De petit encara recordes reunions que es feien clandestines? Hi havia cosetes, quan ets molt petit. Hi ha coses que no preguntes, perquè aquella manera de fer de casa, sabíem que hi havia coses que nosaltres no en teníem. És una intuïció infantil. A mi de que ens vam fer grans, sabíem que hi havia coses que no havíem de dir. I és curiós com agafes com una doble personalitat. I això va ser com lluitava, perquè el que sí vull agrair els meus pares, és la llibertat que ens van deixar els tres germans, perquè ja va haver-hi una època políticament que va començar a haver-hi canvis, la nostra llibertat d'escollir el que volíem ser políticament. És a dir, vaig tenir la sort que no em van imposar el que ells durant 40 anys havien carregut tant i es havien arrisesgat tant. Aquest és la gran agraïment que tinc el meu pare i la meva mare. Durant els anys de infància i joventut, era en ple franquisme, i evidentment la teva família era del costat perdedor. Això va fer que estiguessin molt vigilats a casa. Certament. Era una casa molt vigilada, els telèfons s'havia d'intentar fer una normalitat de la vida. A pesar d'aquells continuàvem fent coses, no sé, circustilant coses que estava prohibit, propaganda que havia d'anar d'un cantó a l'altre, reunions que havien descobert on eren, i al final buscàvem un lloc i la feien entre ells. Aquesta part de lluita quedava com un seguiment normal amb la nostra vida d'infants. Caseméva estava oberta, el barri era obert, i nosaltres els amiguets entraven a casa i sortien a jugar, un partit de futbol amb botons, nosaltres amb les nines, o bé feien les coses normals, però en paral·lel i molt clandestí via l'altre. En Cardona tenia dues vides. En aquell moment sí. La vida amagada i la vida pública. Exacte, exacte. Recordes algun acte si polític clandestí especialment? Hi havia una assemblea de Catalunya que ens sembla que l'havien de fer amb un cerrat, i es va fer can Cardona. El cas clar, teníem l'Ajuntament allà mateix, nosaltres. Uns vigilaven al davant i els altres vigilaven al darrere, sortien d'una manera molt determinada i entraven d'una manera... És a dir, que es vegués normal aquella nit, que hi havia aquella reunió o aquella tarda, no sé si era tarda o nit, i es va fer, es va fer. O bé la feien cap a la muntanya, això també és veritat. Quan no podia ser dintre d'una casa, ells tenien uns punts de trobada. La Dolors va anar a l'escola Núria, on, evidentment, a l'època s'agregava per sexes, és a dir, els nois entraven per un costat i les noies o les nenes per un altre. Però tu vols destacar també que la teva família sempre va tractar molta naturalitat, diríem, la diferència de gènere, i sempre van promoure, no?, que et relacionessis també amb nens i més. És el que he dit al començament, Sergi. El carrer va ser el meu lloc d'aprenentatge, i després la casa, evidentment, jo tinc un germà, vull dir, nosaltres la relació dintre de casa, el tema home o dona ho teníem bastant assumit. Teníem bastant assumit. Llavors sí que és veritat que el col·legi Núria ens separàvem per classes. Però, com que sorties i jugaves al carrer, jugaves amb altres nens, amb nens, negociaves coses. És a dir, aquesta tapa, jo penso que la va anar fent d'aquesta manera. A partir dels 13 anys o 14, el pare i em va apuntar a les seves. I anava als campaments, i anava a excursió amb nois i noies, i la Teneu va ser l'altra part cultural, de molta força que em va fer veure que era normal. Jo sóc de parròquia, perquè el meu espai proper de Can Cardonera era la parròquia. Allà també jugàvem a Pimpum amb els nens, amb els nois i xins, però realment a l'aspecte cultural, Catalunya, la manera de relacionar-nos semblava més republicà, per dir-ho d'una manera, del que es podia fer, ho vaig respirar més a dintre de la Teneu. Les seves i la Teneu van ser un moment de joventut, de plenitud. Què recordes d'aquells anys a les seves? De les seves recordo, la manera que sortíem en grup, recordo que sé les marxes de regularitat, les excursions normals, les excursions alta muntanya, com els més forts, que no era necessari que fos un home, sinó els que eren més atrevis d'alguna cosa, ensenyaven a l'altre a no tenir por. Jo que sé, feien, intentàvem fer escalada, no, jo no em veia aficionar mal, però grimpada, quan ens trobàvem alta muntanya, com ens ajudàvem uns als altres, no? Tota aquesta relació normal, que jo no li dic home o dona, sinó de persones que convivíem junts, ho vaig anar veient allà, preparàvem les sortides. Jo que sé, un mirava una cosa, l'altre mirava una altra, tots eren igual en el saber, i en l'aparenentatge, no? Havies portat també grups de nens? Sí, de joveneta, vaig fer alta muntanya i tot això, però sobretot després va haver-hi una temporada que vam portar una secció excursionista de nens petits, potser 4 o 5 anys, i vam fer una última experiència molt maca, perquè quan no hi havia res organitzat, vam aconseguir anar a Menorca, 40 nanos, i vam aconseguir una casa que ens el va deixar al visbat de Menorca, i vull dir que no hi havia llocs per fer campaments allà, sinó que ens ho vam haver de muntar des de baix. Va ser un bon moment, també, una experiència molt maca, molt bonica, vull dir, de les seves, de la Teneu, i també és a dir la Perroquia, perquè la Perroquia va haver-hi un moment que va muntar a la grupament, jo vaig entrar a l'Aciés a l'any 67, doncs a l'any 68-69 es muntava, es tornava a formar la grupament, la segona etapa, i recordo que el mossèn, que era un mossèn Ramon, em va venir a buscar per si volia formar part del grup de Daines, jo ja estava integrada a l'Aciés, però la Perroquia també va haver-hi un moviment de canvi arrel del Consili Baticà II, després potser s'ha tornat una mica diferent, però va haver-hi un moment d'eufòria des dintre de l'Església. A tot això la Dolors amb 14 anys va deixar d'estudiar, però ho va arreprendre més endavant, ho va arreprendre. Sí, als 14 anys vaig anar a treballar. Un altre tema que és molt important pel poble de Sant Just és el que va representar els laboratoris prodés. L'laboratori prodés, jo vaig entrar en 14 anys, ja portava 3 anys que estaven al 4 que estaven aquí, i allà va ser un lloc de trobada, i d'integració, de dues maneres de ser del poble, gent que era de tota la vida del poble i gent que havien vingut de fora. Allà ens vam integrar gent que havien anat a l'escola Montserrat, que era l'escola nacional, i gent que havíem anat al Núria, i va ser un espai d'integració i de coneixement d'uns amb els altres. De què anava la pregunta, Sergi? Que vas estudiar no als 14 anys, sinó més endavant. Exacte, allà als 20 anys em vaig tenir necessitat d'estudiar per dos motius, un perquè em vaig sentir capaç de poder estudiar, i l'altre és que vaig agafar l'Àrgia, un producte de laboratori, i vaig veure el meu futur una mica negre. Llavors, arrel d'això, amb un grup de Sant Jusquera, amb 5 o 6 noies grans, vam anar a estudiar, ens vam preparar pel batxillerat antic, i vam anar a les escoles Montserrat, i ens va preparar el senyor Solàngel, el senyor Figueres, i ens vam presentar lliures amb uns exàmens que feien a l'Institut Auxiesmar. I vam poder fer aquell sal, i vam anar a estudiar de nit a Sant Feliu, vam entrar en un quart de batxillerat, i allà va ser una experiència preciosa, a mi em va anar molt bé, perquè anàvem amb nens, jo tenia 20 o 21 anys, amb nens de 14 anys que estaven fent un quart, i començaven a treballar, i anaven de nit. I ens van obrir les portes, eren nanos molt reivindictatius, perquè era un moment de canvi, de aconseguir coses, com em van introduir la seva reivindicació obrera. Va ser molt interessant. I això també lliga amb el fet que aquesta edat, més o menys, va començar també a formar part dels sindicats. Exacte. Una mica més abans. Abans, sí. Perquè si et parlava de 19 o 20 anys, allà als 16 anys, aquí al laboratori, com que hi havia el moviment obre bastant fort, ens vam apuntar a tot un grup a fer coses, a reivindicar drets laborals. Uns eren de comissions, jo personalment em vaig apuntar a la TNT, era un grup que treballava molt les trobades a casa, treballava amb les assemblees, però després poder-ho dir a l'hora del menjador de l'empresa. Clar, vam agafar una força i una manera de fer les coses, que aquí vam tenir la sort que els tres vam escrivint. Hi havia un que es deia el Dr. Bravo, que va ser una bona persona, perquè vull dir que en aquest sentit hi havia vegades que el vam posant molt entre l'espasa i la paret davant dels seus socis, però ens va escoltar, sobretot ens va escoltar, ens va pensar una tercera paga extra, ens va escoltar moltíssim. I penso que és una experiència de jove, que a mi em va... la vaig madurar amb els anys, a dins del laboratori, i vaig anar a parar altres coses, no? Si abans hem parlat que les seues, diríem que va ser un punt d'inflexió important també, com a dona, per diríem, doncs per relacionar-te amb nois... També la feina, l'has valorat molt, aquest sentit, de donar-te independència econòmica. Exacte. Primer, vam aconseguir, era molt uns sols petits, perquè el donàvem tot a casa, el que guanyaves ho donaves tot a casa, però et senties que tu guanyaves uns diners, que estaves en igual condicions que el noi que et coneixies al laboratori. Després, per relació de treball, depèn de la secció on t'estaves, tenies un company al costat i havies de donar els teus coneixements a l'hora de fer un comprimit, o a l'hora de fer una barreja per fer un xerop, i hi havia... ens parlàvem, escolti, ja ho faria així, és a dir, a nivell de coneixement, els coneixements eren iguals, tant si era un noi o una noia que els deien. Aquesta relació també la recordo molt bona, molt bona. I a més a més, et vas casar més aviat tard, per l'època. Sí, vaig tenir la sort aquesta, ho dic sort, perquè, normalment, quan venia un noi de la mili, que venia amb 22, 23 anys, ja havia marxat, la majoria tenia nòvia. Llavors, quan venia, ja tenien el seu sou, i llavors es casaven, i en aquell moment legalment, la noia no es podia quedar en el món industrial, i donaven un finiquito. Dic que vaig tenir la sort de casar-me tard, perquè, com que estàvem en plena revolta de canvis de lleis, jo ho vaig fer a l'any 79. Per tant, hi havia una llei en què ens permetia que, a pesar d'estar casades, ens permetia continuar treballant. És a dir, que vas poder casar i seguir treballant, cosa que si t'hagessis casat amb 21 o 22 anys, no hauria estat. Mira, hi puc treballar a 45 anys, el laboratori, tota una vida. Després, la deca dels 80, és quan vas tenir 3 fills. Sí, entre el 80 i el 90, néixen els 3 fills meus, el Jordi, la Núria i el Marc. Aquí s'amobren un altre camp, sempre m'ha agradat el compromís, no sé per què, trobar-me en gent i poder parlar de coses i fer coses amb equip, sempre m'ha agradat. Quan entro al col·legi Canigo pel Jordi, em va implicar amb l'AMPA i, a nivell d'AMPA, vam treballar amb molts temes. Vaig trobar un grup de gent magnífica i no sé, vam crear la revista, vam crear el delegat pare, vam fer moltes coses. I el mateix, home i dona, amb coneixements, ens anàvem creant una AMPA activa. Per una altra banda, davant ens va entrar el temps lliure, una cosa és l'època escolar dels fills. En el temps lliure, als 6 anys, el Jordi va entrar a la secció de castors de l'agrupament. Del cau, sí. Era el primer any que es va muntar la part més petita als castorets. I allà també, un grup de gent hi havia el Ferran, la IMA, la Consol, el Vicenç, el... Hi havia tot un grup de gent, de caps, amb una marxa, ara a mi em van donar una feina molt concreta, com que he sigut sempre perroquiana, he sigut a la parròquia, ells buscaven un representant pel Consell Perroquial, perquè les dependències de l'agrupament depenien de la parròquia. I em van demanar, doncs, ja també vaig entrar, i la meva feina amb ells va ser aquesta, d'entrar a la parròquia i ser la seva representant, i l'altra em feien anar a reunions del cau, de així, de comarcals, per fer-se barantar-se de coses, i em van fer fer la promesa. És a dir, jo he fet la promesa com a dur, com a mare del cau, dos vegades. L'època que el Jordi era de Castoret, i després de més grans ens ho van tornar a fer fer. És curiós, perquè la Dolors, en el seu moment, diríem que no vas entrar al cau, perquè estaves a la seu, estaves a gust, i després, a través dels fills, vas tenir aquesta segona oportunitat d'entrar a l'agrupament. Sí, a mi l'escoltisme m'agrada. El que representa l'escoltisme m'agrada molt. Ja tenia referències de l'època del meu pare, perquè havíem fet un grup d'escoltes anterior a la segona etapa del Martí de l'Utterquín. Jo havia vist el meu germà que havia anat amb els escoltes, que després, quan es va acabar aquesta etapa, perquè el van tancar uns anys, se'n van a parar les seves. Per tant, el món de l'escoltisme n'hi ha sentit sempre parlar des del punt de vista de Catalunya. És aquell espai l'údic en què els nois estimen el país, respecten la persona, es comprometen a ser bons companys, defensar la terra, els drets humans, tot aquest llenguatge a mi sempre m'ha agradat. I la dolors no només s'ha implicat amb el cau, amb l'escolta i amb l'ampa, sinó, per exemple, amb la parròquia durant molts anys. La parròquia és tota la vida... Va haver-hi una època que el vaig deixar 11 anys. Sempre es passa una crisi espiritual. Jo la vaig tenir a la meva crisi i la vaig passar. Però em vaig tornar a incorporar com va venir mossèn Anton. Llavors, aquí sempre hi ha estat el Consell Perroquial o en grups. Per exemple, hi ha moments en què hi ha justícia i pau dintre de la parròquia, jo m'implico en justícia i pau, i encara hi estic, en el grup de la nostra dona, que són dones d'església, que estem intentant, encara que no ens en sortim gaire, que el paper de la dona dintre de l'església sigui igual, sigui el de l'home, ens estem implicant molt que pensem que l'home hauria de tenir... el mossèn hauria de tenir les possibilitats de ser homes casats. Vull dir, estem buscant dintre del món de la Bíblia i dintre coses que eren normals en la vida de Jesús en aquell moment, però en canvi, més tard, això canvia. Des de dintre ens agradaria canviar, o retornar a trobar aquelles coses. És difícil, no, canviar coses a l'església? A més a més, en paral·lel, en aquest grup de nostra dona, jo em via compromès en el Consell de la Dona de l'Ajuntament, i allà el Consell de la Dona, per mi, és una plataforma que pren moltíssimes coses, perquè allà coincideixo amb l'Isabel Ortuño, amb l'Acost i Rubio, i amb altres dones de partits, que tenen tan clar quin és el paper de la dona i que el faig amb elles. Tot el que més o menys la vida m'havia donat i que més o menys havia recol·locat, ho puc arribar a concretar-ho, coneixent aquestes dones en el Consell de la Dona, i aquí m'hi estic una temporada llarga també. També és Justícia i Pau. Sembla que anem fent una llista, perquè la quantitat d'entitats amb què ha col·laborat la Dolosa és llarga. Després em vas deixar en unes quantes, però Justícia i Pau és allà, els 13 humans. En aquell tema dels drets humans, estàs amb el tema de la pau, és a dir, la guerra no ens porta res. Però hem de fer que la societat avanci, que la sigui justa, que la dignitat de la persona, llavors tot això et porta a aquest grup, aquest grup que et dona els elements per fer la lluita pacífica, per lluitar pacíficament, que és el cas del procés, que és el cas que vivim en Catalunya. A mi m'ha sigut la sabiesa, m'ha vingut de Justícia i Pau. I ara la Dolosa està jubilada, des de fa uns anys, i col·laborant també amb òbniom. Ara, pel context polític, t'ha conduit cap aquí. Exacte, el tema de l'Òbniom, vull dir com a soci, fa anys que hi som, perquè la llengua catalana i tot el tema de l'immersió, segons qui hem tingut al davant, de polítics d'aquests de l'estat espanyol, no ens han deixat tranquils, però amb el tema del procés i sobretot aquesta última tongada, com que hi havia aquells comentaris que si volien posar tant amb la llengua i es volen posar tant amb la llengua, crec que era el moment d'actuar. I, novement, és un poble de gent magnífica. Trobo un grup de gent que fa molts anys que lluiten, molts anys que estan al darrere d'això i de les tradicions a través de la tradició, a través del que sigui, i em permeten posar-me al seu costat i aprendre del que ells hi han après en molt de temps. I ara, aquests últims temps, estic amb això. I també amb el tema de cantar i amb el tema de càrites. T'agrada molt cantar, també. Molt, això és... el cantar és teràpia. Si algú necessita una teràpia, li aconsello que canti. Com afronta una persona que ha sigut tan activa i que ha treballat tants anys i amb tantes entitats? Com afronta aquesta etapa de jubilació? Quins objectius aproposes, què vols fer aquests anys? Mira, n'hi ha objectius que em van venir a real de la prejubilació per on eren, que ens van fer. Llavors, em vaig marcar diverses coses. A nivell, la primera cosa que vaig aprendre des de ser dona, és que una sada cuida. Sada cuida físicament, perquè està molt bé donar-se, està molt bé fer coses, però has de ser piguer, cuidar-te, has de ser piguer, també trobar-te tu mateixa. I llavors, quan vaig començar, ja des del primer dia, vaig plegar amb un divendres, i em vaig apuntar d'anar a caminar, a fer gimnàs. Una hora, diària, intento, d'alguna manera, cuidar-me, perquè m'agrada molt caminar. I m'agrada molt moure'm. Però trobar-me amb mi, sola, no sempre amb gent, sinó jo sola. Aquest instant de poder fer aquestes coses em dona en ple. Després d'això, em vaig plantejar el tema càrites. Càrites, doncs, està bé, doncs, és una cosa que està molt ben organitzada s'enjús a través de serveis socials, està molt bé. I després ens veia veure que càrites, en aquest moment, des de l'església, és un treball que fa l'Ajuntament de captar les famílies a través de serveis socials, i nosaltres fem l'apartat de poder donar els aliments. Però que realment capta la família, tota aquesta unió entre Ajuntament i Parròquia per al poble a mi m'ha agradat. I llavors, m'hi vaig entrar amb aquest tema. Càrites canta amb dos corals. D'una idea. Quanta'm, agrada molt. I bé, doncs, la vida et va portant a altres situacions. Si deu vols, si deu vols, seré àvia, el setembre del Jordi, de l'Anna, si deu vols. Doncs jo sé que això serà una altra situació, perquè el temps que disposem és sempre el mateix. Necessitem un temps per descansar, un temps per ser actius, un temps per jo que sé. Doncs el temps que disposo per estar amb aquestes coses és el mateix. Doncs aquest límit em farà deixar altres situacions. Doncs mira, la dolors que he acabat amb aquesta notícia que serà àvia, d'aquí poquet. I bé, com que ens has dit que t'agrada molt cantar, i aquí sempre ens agrada acabar el programa amb alguna cançó, tu has triat Vots per tu. És que saps què passa quan estàs amb una coral? Al final t'arribes a modernitzar una mica, una mica. Jo sé que a redera del Vots per tu hi ha altres cançons molt interessants. Vots per tu ja deu tenir uns 20 anys, però és una cançó... Mira, Sergi, la primera cançó que em van ensenyar va ser fent les catifes de Flos, una senyora veïna meva, que es deia Teresa Ferras, ens va ensenyar amb 6 o 7 anys una cançó preciosa, que estava dedicada a una planta, una floreta, que posàvem. Però això ja em ve de petits. Doncs mira, avui escoltem el Vots per tu. I amb el Vots per tu acabem l'entrevista amb la Dolors. Moltes gràcies, Dolors, per haver vingut a Sant Justenques i a explicar-nos, obrir-nos les portes de la teva vida. Moltes gràcies, Sergi. Moltes gràcies. I serà vint i acabar. Vots per tu. Sé molt bé que des d'aquest bar jo no puc arribar al on ets tu. Jo dins la meva copa veig reflexada a la teva llum. Me la vener. Serà vint i acabar. Vots per tu. Quan no siguis el matí, les llàgrimes esperaran entre la cuja que caurà avui. Em quedaré a la trapa. Ebrir d'aquesta llum serà vint i acabar. Vots per tu. Sé molt bé que des d'aquest bar jo no puc arribar al on ets tu. Però dins la meva copa veig reflexada a la teva llum. Me la vener. Serà vint i acabar. Vots per tu. Sé molt bé que des d'aquest bar jo no puc arribar al on ets tu. Sé molt bé que des d'aquest bar jo no puc arribar al on ets tu. Però dins la meva copa veig reflexada a la teva llum. Me la vener. Serà vint i acabar. Vots per tu. Serà vint i acabar. Vots per tu.