S'enjustenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de s'enjust amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de s'enjustenques i avui ho fem amb una s'enjustenca coneguda per a molts, que és la Mèlia Nogués o la Mèlia, què tal? Hola, hola, tothom. I, de fet, s'enjustenca, t'ho dic, que no va néixer s'enjust, va néixer el Poblenou. Exacte, jo soc s'enjustenca, diguéssim, d'adopció. S'enjustenca adoptiva i d'acord, també? També, doncs sí. Però del Poblenou de Neixement va néixer l'any 1943 al Poblenou. Què recordes d'aquella etapa? Un barri obre, el Poblenou? Exacte, res a veure, eh? Amb el Poblenou d'avui en dia. Aleshores era un barri obre, amb molt de moviment de resistència política, molt de moviment obre, molt de moviment cooperatiu, i res de pisos d'altes tànding, res. I res de platja. Molt diferent del que és ara. Exacte, sí, sí. Quan ni vas a alguna vegada pel Poblenou, si passes pel Poblenou no ho reconeixen. És una pena per mi, eh? Perquè és com si m'ho haguessin pres. Perquè no conec res ja. Tot ha estat canviat en dia de terra tot, la que les cases amb elles i amb fàbriques, he sigut per millor, no? Però ja no és el meu barri cas i bé. Has dit que era un barri molt obre, de fet vas estar molt vinculada a una cooperativa que es deia Pau i Justícia. Explica'ns què era aquesta cooperativa. En aquell temps s'estilava molt les cooperatives de consum. No sigui, perquè hi ha cooperatives que són per fabricació, per fabricar. Llavors, en cooperatives de consum en què els socis podien comprar preus molt més econòmics, perquè els mateixos socis carregaven de despatxar, una cosa molt feta. I a part d'això també hi havia... era com una mena de teneu. Hi havia seccions culturals que ho cuidaven molt, perquè era com un núcle on es feia una mica de... No, una mica, es feia tot el que es podia de resistència antifranquista. Era en l'època més dura del franquisme. Clar, perquè pensa que l'any 43 imagina't tu. Allà les reunions, quan es feia una reunió, venien els policies a veure què parlàvem. I havíem de fer la reunió amb castellà, perquè ells, si no ho entenien, es posaven molt nerviosos. Aquesta cooperativa, el teu pare també, ja havia estat molt vinculat. I ja va ser dels fundadors, que això va ser abans de la guerra. I quan jo vaig començar a col·laborar activament, primer em beneficiava dels serveis, anava amb la discussió, feien sardanes, feien relles, feien ball per Sant Josep, ball de casats i totes aquestes coses, però d'això ja era petita. I quan vaig ser gran, vaig participar activament. Estava a la junta i estava col·laborant, però llavors la cooperativa ja va començar anar... No, perquè estigués jo a la junta. No va ser això. Va ser perquè ja hi havien molts supermercats i va començar anar una mica malament la cooperativa, ja. Perquè el concepte de vendre ja havia canviat moltíssim, no? Havia canviat molt tot. La Mèlia va anar a l'escola fins als 13 anys, al poble nou, i amb 13 anys ja vas començar a treballar. Sí, però has de dir que anava a escola nocturn. Vaig començar als 13 anys collint punts de mitja. Jo penso que els que m'escolten molts no sabran ni què és això, perquè avui en dia les mitjes ja no s'arrituen, ja fa molts anys. Però jo dedicava això. Quan la senyora tenia una carrera a la mitja, me les portava, jo les arreglava, i llavors a la nit anava a l'escola i feia el que en aquell temps deien comers, però era estudiar, aprendre a estudiar màquina, anar a la catequirafia, algú de correspondència comercial. Fins que als 14 anys ja vaig començar a treballar en una oficina. Aquella època vas començar a treballar en una oficina, i a la cooperativa també seguies molt activa. De fet, allà on vas entrar en contacte, diríem, amb el món associatiu. Exacte. Allà on vaig començar a entrar amb acte amb el món associatiu i amb les inquietuds polítiques, perquè també es deia que a casa no es parlava de res. No es parlava de política a casa? Perquè és que ja després hi he anat parlant amb la gent, i és una cosa bastant generalitzada, no? Perquè com que hi havia molts espies i molta gent que vagilava, i si tu a l'escola fes un comentari o alguna cosa, igualment venia a la policia i se t'emportava el pare a la presó. Aleshores, la gent no parlava. Peus de plom. Sí, perquè els nens dintre de la nostra inocència si es pugui fer algun comentari o alguna cosa, tot el que es parlava molt poc de la guerra, molt poca cosa. I en la cooperativa això t'ho deia, perquè allà va ser quan hi havia un cultura que fèiem xerrades i coses, i jo vaig començar a obrir els ulls, no?, a les coses. I llavors comença a fer sardanes, també, que ha estat una de les teves aficions de tota la vida. Doncs sí, sí, sí. I de fet, a les sardanes també és on vas conèixer el teu marit. Exacte. Anàvem a la cooperativa, estava la gent en les hores, com que no viatjava, a mi no sortíem gaire, ens relacionàvem amb la gent del barri més que res, saps? I allà vaig conèixer l'Ismael i amb ell ja vaig casar-me, que sofís els caps dels anys. Això van passar encara uns quants anys, des del que vas conèixer fins que no, que se van passar... Vam ballar bastantes sardanes, primer. Em deies també que en aquests primers anys de feina, quan vas començar a treballar, que eres joveneta, també vas tenir alguna mala experiència, i hem pel fet de ser dona. Si no hi ha això, és una cosa que no ens acabem de treure de sobre. Ja vaig començar de jove, que si volies anar a l'estranger, havies de fer el servei social, com si fos una espècie de mili pels homes. Si volies tenir una conta al banc, no ho podies tenir. Havia de ser l'home, el titular, que tingués la conta. Tot això a mi m'afectava teòricament, a nivell legal. Pràcticament no m'afectava, perquè el meu home era molt liberal, i jo no tenia problemes amb això. Però oficialment les lleis sí que eren així, no? I en la feina també vaig patir no coses greus, però vaig haver de presentar una queixa a la direcció, perquè hi havia un senyor que jo tenia 17 anys, i això és com l'imaginat, era bufona, i jo era una iaia com ara. Però és igual, vull dir, no va ser regreu, però sí que és una cosa que... que l'ha bastat que encara me'n recordo, i jo no és que tingui molt bona memòria. I sí, i amb un altre lloc on vaig treballar també. Vull dir que... Una experiència desagradable. Sí, sí, sí. Emèlia va treballar, més endavant, treballaria a la empresa europea de plàsticos, també amb el teu marit, els dos treballaven a aquesta empresa. Sí, sí, sí. A principis dels anys 70 va ser quan vas tenir els teus fills, dos fills i una filla, i vas de ser a treballar durant una temporada. Sí, aleshores treballava a casa, fent feinetes a casa, dedicava una cosa... uns inoteix de fusta que els decorava, fi, per poder-la fer. I després ja vaig tornar a treballar amb un ofici només als matins. I com que tenia... el meu pare vivia amb mi, o jo vivia amb ell, digues com vulguis, i m'ajudava molt el meu pare a mi amb els canallars, i em permetien a treballar. Jo vaig anar a treballar altra vegada, però amb tan mala sort que treballava a la mateixa empresa com el meu home, i la empresa va començar anar malament. I aleshores l'avantes a redar a qui s'enjuus l'empresa. I aquest va ser el motiu de venir a viure aquí al poble. O sigui, vau venir per casualitat. Exacte. Perquè l'empresa us hi va portar. Exacte. Va ser complicat, al principi, perquè, clar, m'imagino que d'entrada ningú li agrada haver de canviar el lloc de residència per la feina. Doncs sí. El que passa és que en aquell èpoc estàvem tan absorvits per la feina, i per la preocupació dels fills endavant, que a menys es preocupava, era haver de canviar de domicili, m'entens? O sigui, el portant era, m'ha pogut mantenir la feina, que ja anava, tranques a barranques, que anava una mica de corcoll de coses, saps? I després vam venir a viure aquí, els nens aquí a l'escola també, fins que tan mala sort que com que l'empresa, quan va venir cap aquí, anava a les coses de corcoll, doncs van tancar. I entens, a mi a l'Ismael, dos, dos, a la Tur, amb tres fills petits, i imagina't tu. A principi, quan vau arribar a Sant Just, treballàveu en cara a l'empresa europea de plàstics, uns locals que es diuen Calguarro. Exacte, sí, que... Potser molta gent tampoc sabrà el que és. Sí, sí, doncs jo, quan vaig venir aquí, ja li deien així, perquè havia sigut una tàplica de teixits, em van explicar, i això no ho he vist, eh? I és el que aquest senyor, quan va tancar la tàplica de teixits, va llogar els locals, per pisos, a diferents empreses, i la europea de plàstics aquesta, doncs estava ubicada en uns locals de Calguarro, que ara hi ha pisos estupendos, allà. Això està perquè ens entenquem el carrer indústria, la zona i l'ambulatori, més o menys. Sí, una pel altre cantó. Aquí hi va haver una empresa que es deia Dissa, que es va incendiar alguna cosa. De lesius. Exacte, doncs allà, ara hi ha pisos, i antigament hi havia hagut una fàbrica de teixits, que li deien Calguarro, no per res, perquè l'AMUS deia Guarro, i les senyores que anaven a treballar, els deien les guarres. Les de Calguarro, doncs les guarres. Exacte. Doncs aquesta anècdota és que la Mèlia i l'Ismael van començar a treballar aquí s'enjust, o bé, van continuar amb la mateixa empresa, els locals de Calguarro, una euro de plàstics, però per desgràcia es van quedar sense feina, però en el moment en què em vas quedar sense feina, ja, gràcies als fills, i a haver-los portat a l'escola aquí, ja havies començat a tenir un vincle social, oi? Exacte. Jo de seguida que vam venir aquí, com que venia d'un món associatiu i tot això, jo trobava a faltar això també, saps? I em vaig fer de seguida la associació de pares de l'escola, els meus menets van anar a l'escola que ningú. I allà, doncs, veig fer bastant bona feina, ajuntar-me amb tot un grup que en aquell moment estava amb l'associació, perquè vam posar en marxa totes les activitats extrescolars del migdia, que no existien, amb molt d'esforç, i amb molt d'èxit, i amb molt d'èxit. I en allà va ser com vaig començar a tenir la relació amb gent del poble. I en aquests moments els primers que em van ajudar, adreçant-me, quan la gent quedava sense feina, dient-me que anés a l'ajuntament perquè tenien notícies d'aquí hi havia la plaça de conservaria, que hi havia un concurs per participar i tenir aquesta plaça. Sí, que gràcies a aquesta penta, de voler col·laborar amb l'escola, després tenir aquesta oportunitat o vas saber d'aquesta oportunitat. Exacte, perquè és clar, és que si tu no tens vincles, i no et ballugues, i no participes, també tu ajudes, i ajudat ajuda tu també. I el concurs públic que s'obria era per portar al bar de Can Gina Està i per gestionar tot l'equipament. Aleshores allò no funcionava diferent d'ara. Abans tu feies la conservaria, la neteja, el manteniment, portaves al bar, tu tenies un pac. I fins i tot tenies un petit habitatge. Sí, tenia una vivenda allà. Molt bé, era una mica terça amb un disc de la veritat. Però com que estava en un lloc tan bonic que quan sorties al petit, tenies el part de Can Gina Està que era el teu jardí, que passa que se m'estava prenent gent que no s'havies quedat. De vegades teníem un jardí comunitari. Era en aquestes casetes que hi ha com l'entran a la dreta. Sí, entran a la dreta, que ara ja queden més mitja, perquè la biblioteca, quan van fer les obres, van anar a fer un tros. Però si en aquell fons, allà abans hi havia la misura de ràdio, estàveu en allà, vosaltres, en el fons d'allà. Doncs si la Mèlia ja havia començat a entrar, d'entrar, diríem, en la vida associativa del poble, per portar els fills a l'escola, quan vau portar, amb l'Ismael, al bar de Can Gina Està i l'equipament de Can Gina Està, ja vau passar a ser gent molt coneguda. Doncs sí, sí, sí, penso que sí. Això ens va donar molta vida, saps? Perquè allà sempre hi ha hagut un ambient molt bonic a Can Gina Està. I a més a més hi ha moltes activitats culturals, la gent que ve són gent amb inquietuds, amb ganes de fer coses, vull dir, un ambient bonic, no? I hi vaig trobar molt a gust. I des d'allà també nosaltres vam ajudar bastant, perquè sempre estaven movers a les activitats. Veníem de les xarxes de pares, de jo que sé de quants seves les coses. Volíem fer un sopar, però clar, si ens poguéssim deixar la terraça, però després posaríem-les el menjar, i pot posar-les les vegudes. I com que nosaltres ja veníem d'aquest... Ja teníem aquest darenar de col·laborar, no? Jo penso que vam fer també una bona feina en allà, col·laborant amb coses, no? Vas trobar algun paral·lelisme entre el món associatiu d'aquí a Sant Justo i del poble nou? O és molt diferent? No ho sé. Jo diria que amb essència sí, o amb la forma sí, però amb la bàsica en allà, que és el que era d'una trèpoca, també. En allà hi havia un moviment més... més de gent més obrera, un moviment... No ho sé, potser això, més que una ambient més obrera que aquí. En aquella època, la Mèlia també va fundar les sardanes. Sí, també, eh? Això va començar amb una activitat d'estiu. Conquinova la cosa. Ajuntament ho vanitzava activitats per l'estiu, per la gent del poble i tot això. La activitat va ser fer un corset d'ensenyament de sardanes. I d'aquest corset, una colla que ja estàvem en el corset, jo ja en sabia de ballar sardanes, però està ballar posada perquè els corsets es feien allà que enginestar, doncs vam pensar de formar una agrupació. I jo vaig estar amb aquesta gent que vam fundar l'agrupació i hem fet una bona feina de dos molts anys. Hem fet la tira de corsets d'ensenyament, organitzar les ballades, organitzar plecs, però també els he de dir que actualment doncs l'agrupació aquesta ja no existeix, perquè això de les sardanes no triomfa. Falta un relleu, potser. Un que no s'ha acabat de trobar. Quants anys de l'agrupació de sardanista? Ara em fas una pregunta, que jo amb la meva memòria que tinc, em sembla que són 30. Pots ser que sigui 30. Més o menys, 30 anys. Són molts anys de sardanes a Sant Just. Un altre àmbit en el que també ha estat vinculat a la Mèlia, és el de la solidaritat, concretament amb l'ONS de Sant Just Solidari. Doncs sí. Vaig començar també a anar a les reunions i això em vaig fer de la junta també. I jo que sé, ho organitzàvem tòmboles en aquell temps, amb l'Arurdes Burzón, que era amb la meva compinxer, i totes anàvem a les tendes al buscament material de les fàbriques i jo una altra gent que ens ajudava. I molt bé, i vaig tenir l'ocasió d'anar de viatjar en Icaragua, quan es va signar la Germanament, que és un dels pocs viatges que he fet en la meva vida. Què recordes d'aquell viatge? Doncs mira, molt bé, molt maco, tot l'àstima és que vam estar només 15 dies, i no vaig poder veure gaire del país, perquè teníem reunions amb totes les entitats. Els treballadores del cuero, les que treballaven a les de les escoles, els grups de joves, tothom es pensàvem que nosaltres érem papa Noel, saps? I home, coses s'han fet, per això, coses s'han fet. I molt bé, m'agradava la gent, que era, no sé com dir-te, més planera que nosaltres potser, el tenim unes necessitats més bàsiques. Doncs no sé escalfar el que potser penso jo amb coses que no són bàsiques. Sí, que va ser una bona experiència a Camuapa. Tu dic que no vas poder veure el país tant com t'hauria agradat. Doncs quasi res, quasi bé. I en aquell mateix viatge, com has dit, es va assignar aquest acord de germanament. Exacte. Aleshores era l'alcalde i la Lluís Segura. Jo tenia conegut molt, perquè clar, era el meu jefe, la Lluís Segura, era l'alcalde, i jo treballava per l'Ajuntament, com aquell que diu, perquè no era funcionari ni molt menys, treballava per l'Ajuntament. I em va escalfar el cap, vina, vina, i jo em sabia greu per la feina, però el meu home, que sempre ha estat molt bona persona, havia estat, deja por. Va dir-s'hi d'una vési, vési, tot el que vaig deixar el meu home aquí amb tota la feina, i me'n vaig anar de gresca, jo ja, a Nicaragua, amb una colla, que ens ho vam passar molt bé, molt bé. Doncs la Mèlia molt implicada amb entitats del municipi, amb les Ampes, amb l'Europació Cerdanista, amb Sant Josulidari, la seva basant més coneguda, la de portar l'equipament, el bar de Can Ginestar, que el van portar amb l'Ismael fins fa uns 10 anys, aproximadament, una mica més de 10 anys. Uns 12 anys deu fer ja. O sigui, exactament, no me'n recordo. Va ser quan van tancar, van tancar el bar, perquè van fer un derramador, va ser tota la casa, i va estar el bar tancat. I aleshores, nosaltres encara no us volíem jubilar, perquè ja érem grans, però encara no volíem deixar la feina, el bar que ja ha redirat el mercat, el bar del milenari. Però vam estar molt poc temps, perquè el meu home va caure malalt, he tingut la mala sort de que el meu home s'ha posat malalt, i aleshores ja la malaltia, la feina, i que els anys també ja érem grans, vam deixar la feina. I llavors ja... Els van unir moltes coses? Sí, el meu marit va morir per desgràcia al cap de poc, un any i així va morir, i vaig començar una vida nova després de morir ell, perquè la vida es canvia molt. Aquí comença una nova etapa, suposo que un moment complicat també, quan va morir el teu marit. Sí, però llavors en aquell moment em va servir molt la ret que tenia d'amistats, i de coneixències, la gent de les sardanes, i em vaig... Estava col·laborant en el... en la cal, també per ho de la llengua, em vaig... em vaig... Em van demanar de fer de voluntària lingüística, i jo vaig fer. I encara ho faig, sí. Sí, sí, com que això de parlar se'n dona bé, doncs ja... No sé si és que parli molt de català, però sempre em deixo una castellanada, però s'intenta fer-ho bé. I després també vaig agafar i em vaig apuntar al grup de pastorets, que amb pastorets ja fa... 5 anys, em sembla. Aquesta ha estat una afició nova. No havies fet mai teatre. I què et va semblar, aquesta sensació aquí, per primera vegada, ja de gran? Sí, sí. Jo tinc molta afició, però tinc poques aptituds, s'ha de dir tot. Afició no me'n falta. I és molt divertit, molt divertit. Passa molt mal de panxa abans de sortir, però després és molt gratificant, la gent t'aplaudeix, què vols més, i és molt divertit. I ara també estic a Justeatre, que ja he fet coses una miqueta més que no pas amb els pastorets. I això també em dona molta alegria, saps, a la vida, perquè en transacciones amb la gent i fas activitats que t'obliguen també a estudiar el paper, que t'obliguen estar al peu que no i no quedar-te allà a casa mirant el salvament. I el voluntari lingüístic, també una de les activitats que m'has explicat que fas, molt interessant, suposo, hauràs conegut gent de diverses parts del món, no? Tres parelles he tingut, però les dues primeres... parelles lingüístiques, eh? Sí, s'entén, s'entén. Perquè jo dic així. Les dues primers eren d'aquí, el que passa és que estan parlant. Sí. I ara actualment tinc una parella lingüística aquí, és de Filipina, és una noia jove, molt bonica, que s'ha casat amb un noi d'aquí i té molt d'interès en aprendre la llengua i ens anem veient. I què tal, què et sembla aquesta experiència? Mira, et penso que aquesta experiència està bé, però de nota com n'està de malament l'assumpte de la llengua. Perquè un que està vivint a Catalunya, que està vivint a Sant Just per parlar en català, tingui de buscar-se un voluntari que li parli, això ho sembla bastant, bastant malament. Sí? Sí. Això vol dir que no... no parlem prou català, en carrer? Exacte, exacte. Clar. Perquè ella ho diu, és que jo vaig a la tenda i jo intento parlar en català, quan veuen que tinc dificultats. Clar. Llavors, és clar, jo penso que és... no crec que es dongui a cap lloc del món, que per parlar la llengua d'aquell país tinguis de buscar-t'ho un voluntari i que li parli. No ho sé, no tinc notícies que es dongui en lloc més, això, no? I fins i tot la Mèlia, també, a banda d'aquest voluntari lingüístic en català, has fet una incursió a l'anglès també, últimament. Oh! Sí, sí, sí. Has sigut una incursió de fasta. Els primers dos anys, hòstia, em pensava que era la reina, jo, perquè anava prenent, i bé, i a més a més, molt divertia molt, no? I m'interessava, i anava avançant, i veia que anava sumint, anava sumint. Però de cop i volta, no sé què ha passat, que és que ja em van començar a posar lícenings i coses que havies d'entendre quan ells parlaven i com que aquesta gent quan parlen. No hi ha qui us entengui. Doncs jo ja em vaig sentir fustrada i ho vaig deixar. L'any passat ho vaig deixar, perquè veia que era un esforç molt... molt poc... No em veia un fruit. Exacte, em veia un fruit, ja, d'això, i tampoc tenia cap objectiu pràctic. Era un objectiu ludic, per mi, perquè m'agradava fer-ho, no? I mira... A tot això, bé, la Mèlia, com poder comprovar una persona que, des que s'ha jubilat, també s'ha mantingut molt activa, i amb moltes aficions. Doncs bé, hem fet un repàs per la teva vida des del poble nou fins a Sant Just i acabem aquí l'entrevista. Moltes gràcies a Mèlia Nogués per haver vingut a la ràdio, a Sant Justenques, i acabem el programa amb una cançó que t'agrada molt, que és... Vaig posar-ne una mica de problema a l'hora de tirar la cançó, eh? Perquè a la llar de la vida... N'hi ha moltes. N'hi ha moltes de cançons, però mira, aquesta és una cançó de les que m'agrada. Tu mateixa presenta-la, quina cançó és? Doncs el res no és masquí, que la canta home del Serrat. Res no és masquí. Doncs amb el res no és masquí de Joan Manuel Serrat, posem-ho fins a l'entrevista. Moltes gràcies, Mèlia. Gràcies a vosaltres. Adéu. Adéu. I la rosa d'Esclare, que el sol surt i sui pren i té de l'indubant, que tota cosa feta. Res no és masquí, i tot ric comodi, i la gauta colrada. I l'onada del mare sempre riu, primavera d'hivern, primavera d'estil, i tot és primavera, i tota fulla verda, eternament. Res no és masquí, i tot és primavera. I tot és primavera. I si l'heu demanada l'hostíssim una un clon. Per què paret tornar neix a necessiteu morir i no som mai un plor? Si no un somriure fi que es dispersa com gris de taronja res no és amb esquí perquè la cançó canta en cada brida cosa avui demà i ahir s'esfullarà una rosa i a la verge més jove li vindrà a lletapir.