Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques i avui ho fem amb una dona emprenadora, amb la Montserrat Ferraz. Hola Montserrat, què tal? Hola, bon dia. La Montserrat Ferraz, filla de Sant Just, va néixer Sant Just l'any 53. A la plaça de l'Església? A la plaça de l'Església, més cèntric, impossible. Una família, més a més, de generacions de Sant Justenques. Sí, el meu avi, els besavis i no sé, encara m'he perdut. M'he perdut perquè no tinc exactament... Moltes generacions de Sant Justenques. Però són vàries, sí. La Montserrat era de família de comerciants, la teva família tenia i té, de fet, una floristeria. Ah, sí? Com va començar aquest projecte de la floristeria? Abans, abans, abans, quan la meva mare venia dolot i era una dona que li agradava ja ser una mica independent i li agradava, sobretot, no dependre de l'economia que només aportava el pare. Llavors, ella va començar a vendre flor el mercat. El mercat de Sant Just? El mercat, sí. Primer amb un cistellet i després, quan es va fer el mercat, se li va posar una parada i va estar allà, fins que es va fer el mercat nou, i després, finalment, quan la mare ja es va retirar, ho va agafar la meva cunyada i el meu germà i van començar amb la botiga que ja te fa tants anys allà al carrer de la Creu. Estem parlant de que la teva mare va començar un negoci d'una floristeria en una època en què per molta gent, diríem que el món laboral i el món dels negocis estava més reservat pels homes, però ella va ser una persona, diríem, empenta. Sí, el que passa és que ella ho va posar-ho on, en un lloc que era més de dones, on t'hi era posar la plaça. Hi havia botigues on les dones treballaven a vendre la plaça. La teva mare era una dona decidida. La meva mare era una dona decidida. El meu pare era un home molt treballador, però la meva mare era una dona decidida, sí. Amb les idees més clares, però en una generació jo crec que la meva mare hauria estat més còmoda uns anys més enredera, més enredera, més cap aquí, vull dir. Una dona avançada als últims, segurament. I va néixer el que és Flos Loreto. Flos Loreto, que ara és Floreto, perquè ara ho porta una neta, diríem. Un projecte familiar que encara continua. Doncs bé, la Montserrat, com diem, va néixer a Sant Just l'any 53, va anar a les escoles Núria, que era l'escola on anaven... La majoria n'és del poble, no? Nens i nenes del poble. Bueno, la majoria no, però una part important, sí. I què en recordes d'aquella etapa al Núria? De l'escola Núria? Bueno, l'etapa escolar, vull dir, dintre d'una època franquista, amb el que hi havia, jo recordo amb molt de carinyo la senyoreta Sinteta, que era un referent per nosaltres, i les activitats que es feien allà... No tinc un mal record, no tinc un mal record, no? I de la vida de carrer, recordes... De Sant Just? Sí. I, bueno, sortíem, doncs allà encara feien vida de carrer, jo feia vida... Jo vivia al Passatge Serral, molt a prop del Núria, anava a casa, que feia berenar, però jo m'anava sempre a casa als avis, que era la plaça de l'església, i feien vida a la plaça de l'església, recordo. Doncs les èpoques de jugar allà amb els amics, recordo les alfombres... Coses que ara potser s'han anat part de mica en mica. S'han perdut del tot algunes, però quan les penses, les penses amb una nostàlgia a tendre. La Montserrat va anar a l'escola Esnúria, i després vas anar a durar en una època a l'Institut de Sant Feliu. Sí, però molt poquet a època, molt poquet a època, perquè aquí no hi havia institut, vaig anar a l'Institut de Sant Feliu, però vaig començar a treballar de seguida, i llavors vaig trobar una feina que tenia que veure amb temes internacionals, jo ja parlava francès, perquè a casa hi havia una professora que des de petita ens ensenyava, i jo ja parlava francès, llavors vaig trobar una feina que ja tenia que veure amb temes internacionals, molt a l'antiga manera, no? I em vaig començar a formar, vaig fer una mena de formació professional que tenia que veure en comerç internacional. Això vas compaginar amb les tres primeres feines també, que van ser aquí a Sant Just. Quines feines vas fer a Sant Just? Mira, jo vaig començar aquí a Sant Just amb una empresa que es deia Instituto Electroquímico, que estava allà als 300, a la vagineria d'allà, després me'n vaig anar a esplugues una altra temporada, i després vaig tornar al cap d'un parell d'anys, amb una empresa que hi vaig estar força temps, que estava a costat del Prodes, allà al Pont Reixat, una empresa que es deia Indemo, i la veritat que tinc un record fantàstic d'aquesta empresa fantàstic, i allà és un talló que puc dir que professionalment em vaig formar, amb tot el que era logística i temes d'importació i exportació. Després t'has dedicat al comerç, al comerç internacional? Clar, aquest era el meu bagatge, llavors va haver-hi la crisi del 92, que començava a venir, i el 90 l'empresa feia així una mica de tantines, i amb una companya ens vam muntar pel nostre compte, i també hi havia un moment en què la gent començava a mirar Europa, les condicions legals havien canviat una mica amb el tema, s'obria el mercat internacional lliure de lliure comerç, i nosaltres ens vam muntar al principi una mena d'assessoria entre dues persones, i vam tenir un despatx a la plaça Molina, i després ens vam anar creixent, vam anar trobant clients, vam anar trobant gent que confiaven nosaltres, perquè francament treballaven bé, i vam acabar tinguant representacions d'empreses de ceràmica, de castelló, i altres productes que bàsicament tenien l'ambient sanitari, hi havia griferia amb gent d'aquí de Parça en Feliu, etcètera, i treballant bàsicament en països d'Europa de l'Est, i Nord d'Àfrica. Des de l'any 90, va ser quan va obrir aquest negoci a Barcelona, i em comentaves també que era un món molt d'home, un món molt masculí, de comerç, va ser difícil per dues dones obrir-se camí en aquest món? Difícil obrir-se camí, no, perquè nosaltres teníem dues dones, que teníem bona empenta, però havies d'anar continuament, et gastaves molt marcando els límits, perquè ningú t'entrees, ningú et menys pres, perquè no et tractaven com a una igual mai. Això t'has trobat molt? Sí, molt, molt. Tu has de treballar el doble, i sobretot t'has de valorar el doble, perquè no és el mateix si tu demanes una comissió, és molt més negociable, perquè si ets una dona, hi ha sempre com el rei de fons, però tu treballes una mica, tu ja tens un marit que et manté, això ho he sentit un munt de vegades, que té que veure, jo treballo jo, jo si tinc un marit que treballa, ell treballa, però jo tinc les meves necessitats, o les meves ganes, o simplement el meu dret a cobrar per la feina que jo faig. Tu també tens dos fills, un fill i una filla, que van néixer la dècada als 80, aproximadament, i tot i així vas seguint davant amb el negoci. Aquest també és un tema que, segurament, moltes dones de la teva generació, de generacions anteriors, diríem que van deixar en un segon pla, la feina no va ser el teu cas. No, no va ser el meu cas, però jo de totes maneres, crec que jo formo part d'una generació que ens van professionalitzar primer. Llavors, el tema de la família, no, en el meu cas no va quedar a segon terme, perquè ho cuidava molt, però em vaig gastar molts diners també amb algú que m'ajudés a casa, amb els fills quan eren petits, per no portar-los cap aquí, cap allà, jo tenia una persona a casa que m'ajudava, llavors era una mica cobrar per gastar molt, també. Però és difícil, eh? És difícil compaginar aquestes feines, i quan has de viatjar una mica, jo, per exemple, el tema, jo viatjava menys, perquè jo tenia fills a casa, la meva companya, com que no tenia fills, doncs mira, li tocava agafar la maleta cada dos per tres. Clar. Deies que la teva mare havia sigut avançada al seu temps, tu també t'hi consideres una mica per haver entrat en aquest món? No, no, no, no. Per res, jo crec que insisteixo, soc d'una generació que crec que ens hem professionalitzat molt. Després, l'any 2009, deies que el cap et va fer un tom, i vas dir, estic farpejar. El cervell em va fer un quart de volta. T'havies cansat del món del comerç? Sí, perquè és un món molt fals. Era també el moment que els meus fills eren grans, i a cadascú se'n va anar fora de casa per estudiar i tal, jo tenia un altre temps, tenia els pares grans a la vegada, i vaig decidir que ja en tenia prou, i vaig tancar. No sé ni si ho vaig pensar gaire, però em vaig trobar dient-li a la meva sòcia, saps què? Per Nadal jo plego. No vull seguir més. Sense tenir cap projecte, simplement plego, perquè estic saturada. No vull més, no vull més. Llavors vas decidir acabar amb aquest tema del comerç, i vas pensant noves idees. Sí, perquè un dia em vaig trobar dient, i ara què faré? I ara què faré? I no en tenia gaire idea. I vaig començar a pensar que el que volia fer és alguna cosa sàngius, però no perquè sàngius em tirés especialment per obrir-hi un negoci, sinó que volia un negoci a sàngius perquè jo em pogués cuidar una mica dels pares. Clar, si volies estar més a prop de casa. Sí, que em fos més fàcil d'anar i venir. I aquí és on va arribar el projecte d'essència. Exacte, i aquí llavors vaig pensar què fas, i primer vaig pensar una mica de botiga. Va començar així, de fet, d'essència. Hi havia una mica de botiga, d'artesania, tot de materials de ONG, una mica de literatura més espiritual, més humà, tot de caire una mica més humanista. Però es posa a sensi i es va anar transformant. I com va venir aquesta idea al cap? Perquè no tenia gaire a veure amb el que havia sortit abans. Doncs jo em sembla que em va venir per una necessitat personal, era un moment de canvi personal. Segurament com menys tingués a veure amb el que havia sortit abans millor. Sí, és que vaig dir, és que no vull res més, això és un món tan fals, jo vull tocar el món real. Mentrestant jo havia estat fent voluntariat amb altres persones, amb més necessitades, i tenia l'ocasió de veure molt la vida de prop de la gent, sense els personatges, la vida despullada, la vida nua. I, bueno, vaig tirar per aquí. Potser per això també el nom d'essència. Buscaves l'essència? Exacte. El nom estava molt pensat. Estava molt pensat. Què hi feu en essència? És un projecte que, evidentment, està encara en continuació? Sí, està en funcionament. El menys de moment, però està en funcionament. Essència és un espai d'acompanyament psicològic i emocional. Així és. Tot el que fem allà són activitats, són fleixes que apunten a la mateixa diana, i la mateixa diana és acompanyar la gent a sentir-se, a viure a presents, acompanyar-se la paraula perquè ajuda no quadra gaire, no m'agrada gaire. A sentir-se a presents, a que tingui la capacitat i la força de mantenir-se allà on tenen la veritat, on tenen les coses autèntiques, i s'apiguer a sostenir quan els vents de l'exterior se t'emporten una mica cap aquí, cap allà. És un espai de benestar, sobretot. Que busca benestar? Benestar és una paraula que està tan generalitzada. Podríem un missatge que també et porta benestar. Benestar és estar bé. Però nosaltres resquem una mica més cap al fondo. Benestar no només benestar, sinó un benestar conscient. També em comentaves abans que Essència és més un projecte personal, que no pas un projecte per fer-hi diners. No, està clar, és que jo començo a Essència quan tinc 55 anys. 55 anys, sí, 55 anys. A 55 anys un no comença un no fa... Per més que hi hagi arredera un pla d'empresa, que evidentment ni tenia que ser-hi, s'han de plantejar, no és un projecte que jo pugui aguantar durant molts anys. Jo estic ara ja entre els 65 estic en fase de jubilació. Vull dir, jo sé que ja quan vaig començar, que era una inversió molt gran, que jo no amortitzaria mai. Per què no? Però era una aposta. Era una aposta per treballar en alguna cosa que realment me l'hi mantés. Però, com que tonta tonta tampoc sóc, de mantenir-me, jo de la feina prèvia he conservat algun apartat que més fàcil de gestionar des d'Essència i que m'ajuda a mantenir-me una mica més bé. Tens pensat si cegiràs molts anys amb el capdavant d'Essència? Ara aquesta és una pregunta molt complicada en aquests moments, perquè jo just faig els 65 anys i estic donant voltes al tema. No sé si agafaré una jubilació parcial, si trobaré algú que ho vagi seguint, si ara mateix no tinc resposta. Estic així volint en el tema. És una pregunta ara del moment. Ah, sí? Com te canvia la vida, obriri Essència? Ah, mira, Essència... Essència ha sigut, bàsicament, com si fos un màster per a mi. I amb això ja em dono per satisfeta. Perquè m'han ensenyat la veritat, i m'han ensenyat sobretot la distància curta. Jo vinc del món de l'empresa, d'anar vestida de pantalonets i americaneta, i, bàsicament, contacte per telèfon, i aquesta cosa tan freda, jo compro-t'ho ben des. Però això és una altra cosa. Essència és el tracte directe. A mi el que m'ha passat, bàsicament, és que jo abans tenia diferents personatges, el personatge professional de l'americaneta i els talons, la mama a casa, i després la dona quan podia sortir. Però amb Essència el que ha passat és que tots els personatges s'han ajuntat. Ja no hi ha personatges, ja sóc jo. I això... Bueno, això és el que m'ha marcat, bàsicament. I el que haig d'agrair Essència i la gent que ha vingut per allà, perquè m'han nutrit, m'han nutrit. Abans parlàvem de les complicacions de ser dona a un món com el del comerç, que sempre era un hàndic cap afegit. Has just estat complicat obrir un negoci com a dona? Com a dona, no, obrir un negoci, sí. Obrir un negoci per temes legals, i així va ser una mica més dents, o més lenta del que hauria de ser a nivell legal. Per ser dona, no, no he trobat cap conflicte. No, cap ni on. A més a més, vull dir, al cap de poc temps, des de l'Ajuntament, no ens van agafar 3 o 4 persones dones que estàvem en actiu, i va començar, va sorgir dona i empresa a partir de llavors. No, jo com a dona s'han just, no he tingut cap conflicte. Ets membre fundadora de dona i empresa? Sí, sí. Una de les empresaris que va començar? Sí. 5 anys fa aquesta any ara dona i empresa, que ha estat a la junta fins a l'últim assemblea, que vaig dir, ara ja canvio. Què et sembla aquesta iniciativa? De dona i empresa. Mira, em sembla una iniciativa molt bona, molt bona, i jo soc de les que quan van començar vaig pensar, ui, no sé pas, si ens en sortirem, no? Però van començar a margar les dones com flors en un prat. La veritat és que va ser molt bonic, molt bonic, i està molt viu, està molt viu. Jo penso que potser està ara en aquests moments una mica massa en una visió, massa del sector comercial. Penso que s'han de fer alguna altra cosa que tingui més que veure només amb la dona i prou. Perquè hi ha altres persones que es dediquen, que són professionals, dones emprenadores, i no estan davant d'un negoci. Una dona autònoma, per exemple. Una dona autònoma que treballa des de casa, i llavors estarà com molt enfocada a les activitats de com si fos aquí a Sant Just, una unió de botigueres, que no és una unió de botigueres, perquè hi ha l'associació nova, i dona i empresa. Però si està una mica per mi massa enfocada el tema comercial. La Montserrat Ferrà se'ns dubta donar emprenadora, definiries així, com emprenadora o empresària? Dona amb inquietuds particulars, perquè jo no sé si he sigut tan emprenadora, o perquè, com que m'agrada treballar pel meu compte, crec que és una qüestió més d'independència que d'emprenadoria. I d'individualitat. No m'agrada gaire que em diguin el que haig de fer. Doncs persona independent. Sí, jo crec que sí. Doncs moltes gràcies, Montserrat Ferrà, per haver vingut a Sant Justenques i obrir-nos les portes de la teva vida i de la teva experiència vital. I acabem amb una cançó que t'agrada, que és aquesta, escoltem. Per què has triat aquesta cançó? Això són molt records d'infantesa, però aquests records no els tinc de qui, Sant Just, aquells records els tinc de casa a la mare. La meva mare era filla d'una casa de pagesa i el vols d'acostat Dolot. I llavors jo tinc molt present els vespres a costat de la llar de foc amb el meu padrí i ell me les cantava i ell me les ensenyava i les tinc com cosides a la pell, aquestes cançons. Cançons populars catalanes. Ell en deia cançons de cega. Molt bé, doncs amb aquesta cançó acabem l'entrevista, moltes gràcies. A vosaltres. M'entrava marcadejant la nau, prende-la, la nau, prende-la. I en despertar-se la nau pel mar navega pel mar navega. Mare i neva, mare i neva, torneu-me en terra, torneu-me en terra, camió deires de la mar m'agona en pena, m'agona en pena. Això sí que no ho faré, que heu de ser meva, que heu de ser meva. Set anys fa capaç pel món per vos, d'on és ella, per vos, d'on és ella. Jo no sóc amari meu i vostè reu reina, vostè reu reina. Que jo sóc el fill del rei de l'anglaterra, de l'anglaterra. Com si fóssiu rei del món i les estrelles i les estrelles. Si de debò m'estimeu, torneu-me en terra, torneu-me en terra. Els amors no en saben pas, de reis, ni reines, de reis, ni reines. Si em voleu de guanyar amb la tendresa, amb la tendresa, i si és gran el vostre cor, jo em fa pesa, jo em fa pesa, amb el meu es podrà humir, jo em fa pesa, jo em fa pesa.