Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem una nova edició del programa Sant Justenques i avui fem una altra Sant Justenca il·lustra que s'ha dedicat al món de l'educació, el món de la política i també feminista convençuda, que és la Costi Rubió. Hola, Costi, què tal? Hola, què tal? La Costi Rubió va néixer lluny de Sant Just, va néixer extrema dura. Quin poble d'extrema dura? Un poble que es diu en partida de Placencia i que està al norte de Càceres. La Costi va néixer, com dèiem, extrema dura, filla d'agricultors. Sí. Estos pares eren agricultors. Sí. I més endavant també van dedicar-se... Forners. Van ser forners. La meva mare i el meu pare em van fer forners donant bastants anys. Fins que es van jubilar. La Costi de Mons anys va entrar a una escola de monges. Sí. Un internet era. Internet, sí. I aquesta experiència d'alguna manera et va marcar, oi? I tant, i tant, perquè són uns anys molt complexes en el que estàs creixent i hi ha una part que creix lluny de la teva família, perquè es veia amb poc, amb els meus pares, amb lluny. I després, clar, també viure interna en un centre o en un lloc en què hi ha una manera de viure i unes imposicions, jo estic parlant dels anys 60, i amb la mentalitat, la religió és el primer, i tot passa per la religió. I la moral, una certa moral. I clar, són uns anys que et marquen, perquè t'educen amb unes idees i amb un principi, amb un prestejament, que després, quan surtes, veus que la vida real no és això, que hi ha moltes altres coses. Quins moments recordes d'aquests anys? No sé si és per la meva manera de ser o per què, però jo recordo que sempre he estat molt protestona, no ho sé, em rebenava tonteries, vull dir. I llavors, contestava a les monges quan deien que feia alguna cosa, si no m'agradava contestar, i això, el principi d'autoritat, per elles era importantíssim. Llavors em castigaven, sempre que jo deia alguna cosa em castigaven, i em castigaven una cosa que sabien que era el que més m'agradava, i era sortir a passejar el diumenge a la tarda. A partir d'una certa edat estarà allà, ens deixaven soles, unes dues o tres hores a la tarda del diumenge, i passejàvem o anàvem al cine, i tornavem ja quan érem una mica més grandetes. Llavors, jo recordo que sempre estaven esperant, jo pensava això, i a més ho tinc clar. Estaven esperant que jo digués alguna cosa per castigar-me, no sortir el diumenge. Això és una de les coses que tinc. D'allí, bé, el síndrome del diumenge a la tarda, que durant molt de temps jo vaig viure, els diumenges a la tarda eren horribles, i jo crec que venia d'això. A veure, és molt psicoanalític, no?, però bueno... Jo n'he tutat també molt gràfica, no? Sí, sí. Era una de les coses que m'agradava, era sortir del col·legi. Va ser el internet de monges, i vas estar fins als 18 anys, i aleshores va ser quan te'n vas anar a estudiar a Magisteria Cáceres, oi? Sí, bueno, en el mateix Cáceres, o sigui, perquè el col·legi estava en Cáceres, i jo vaig continuar allà, però ja d'una altra manera ja estava en una pensió, ja sortia i entrava i feia el que volia, sí. Vas estar en Magisteria Cáceres, i després vas decidir anar-te'n a la Sevilla. Després volies sortir d'extremadura i provar un altre lloc. Sí, bueno, les circumstàncies en aquell moment, jo vaig dir, bueno, doncs jo vull marxar d'aquí, i tenia a la manca a Sevilla, d'on havia universitats, perquè en Cáceres, en aquella època, havia Magisterio i ja està. I poca cosa més. I llavors, tota la gent del meu voltant anava a la manca perquè estava més a prop, però jo no sé per què mirava i volia marxar al sud, i veien en la Sevilla, allà, a l'aventura. Va ser una bona època a Sevilla? Sí, van ser uns quatre anys de bogeria, érem quatre anys locos, de viure més que d'estudiar. El que passa és que en el segon any d'estar allà, el segon any d'estar allà, vaig començar a treballar en una escola, en una escola d'aquelles de garage, en una privada d'aquelles escoles de barri, perquè necessitava treballar perquè el meu pare ja no... Per poder sobreviure. Exactament. I vaig estar estudiant i treballant, i vaig estar allà quatre anys. I després vas decidir venir cap a Barcelona. Per què? Bueno, a veure, en aquell moment... Mira, tenia el meu voltant d'on gent molt preocupat per la situació en què estàvem vivint, són els anys primers 70, els últims anys del franquisme, i vaig coincidir amb una gent que estava bastant preocupada per aquest tema. I una de les coses que jo feia era llegir el triomfo. I triomfo a la revista, era una revista en què es feia aquí, es feia a Barcelona. I sobretot, perquè també a Madrid hi havia periodistes, perquè el basquen muntant van en l'Aro-Teglin. I llavors era... Reflectia molt el que estava passant en aquest país, en els anys, no és bo, recordo el Carrero Blanco, el 2001, el juicio del 2001, el Carrero Blanco, i després el Puig Antíc, que va ser la primera manifestació a Sevilla, a la que jo vaig anar, a aquelles clandestines, en protestes per l'assassinat del... D'alguna manera vas veure que a Barcelona hi havia moviment. I llavors a Barcelona hi havia molta vida, jo tenia ganes de veure, però a més a més també és perquè volia fer contemporània, i aquí hi havia un pla d'estudis que se m'ha adecuat bastant per el que jo volia. Les dues coses. Llavors va ser quan vas venir a veure a Barcelona un pis compartit, un i vas estar 6 anys. Què recordes aquella primera etapa a Catalunya, a Barcelona? El començament era una soletat, perquè jo venia de Sevilla d'estar molt acompanyada i amb molta marxa, i era una vida absolutament diferent, era molt radical, i després ja vaig conèixer gent, i vaig anar incorporant. També hi havia bastant vida cultural, de sortir, de... I a més a més hi ha una mica més en el compromís polític des de l'ensenyament, l'educació, els moviments d'ensenyants, i ja començo a fer una altra vida. Com més compromís en altres aspectes, però també, clar, seguia estudiant i també seguia treballant. Jo feia història contemporània, i l'ambient de la facultat era molt també d'acord amb l'actualitat i amb molta informació. Vaig estar treballant en escoles privades, perquè en aquell moment havia de fer oposicions, i jo volia estudiar, i quan veia acabar històries és quan ja vaig decidir entrar a la pública. Que la pública va centrar-hi a través d'una escola a Martorell? Sí, era... Vaig presentar les llistes, a l'escola pública vaig fer el contracte d'interina, i vaig anar a Martorell. Està cinc anys treballant en una escola de Martorell. Que gràcies a treballar a aquesta escola de Martorell també vas saber que Sant Just existia, per entendre'ns, i de la sònia que passen Just. Sí, gràcies a una companyia de la Rosalía, que de l'escola que vivia aquí, i va parlar molt bé de Sant Just, ella estava molt a gust, i va venir un dia, diumenge, en cap de setmana, i veia que havia molt d'ambient, la teneu, ja havia molta marxa, i el carrer també, i em va agradar Sant Just. I no va venir immediatament, però sí que va venir al cap d'un parell d'anys, de venir, poc a poc em va venir a viure aquí. Era l'època del col·lectiu Chivecas, que no vas formar part directament d'aquest col·lectiu, però sí que hi vas estar relacionada. Sí, sortíem junts, es trobàvem junts, feien coses junts, i fins i tot una d'elles, la Rosa Faleguera van viure en una casa al carrer de Creu, durant un temps juntes. Vaig fer-me aquesta gent. I també vas començar a treballar a la Vall d'Avers, que va ser també un... Va ser una miqueta més tard, bueno, sí, però també. Tot això, mentre treballaves de mestre, treballant. Però ja en aquell moment, quan entro a la Vall d'Avers, ja treballo a Sant Feliu, ja m'he canviat. Ja està a Sant Feliu, a Sant Feliu més a prop de Sant Just, i a l'escola que hi està fins que més lloglat. A la Vall d'Avers també va ser una mena de via d'entrada, el que després significaria molt més per tu, que és la política municipal. Escrivies les cròniques, oi? Sí, anava fet bastant de temps, vaig estar fent les cròniques després municipal. Ara cada mes a veure primer aquest informe del que està passant pel poble a nivell institucional, i després també veus com funciona, això més o menys. I és per això que... A veure, és per això, no. Em va donar unes eines o un coneixement del funcionament de l'Ajuntament, que quan des de la iniciativa em van proposar a les llistes, doncs vaig dir que sí. El principi, quan escrivies les primeres cròniques, havies de buscar moltes paraules més tècniques. Sí, clar, un llenguatge institucional que jo no coneixia, perquè, bueno, no era del meu vocabulari normal. I gràcies a les cròniques, i gràcies al que sentia, hi anava seguint cada mes, i, a més, si feies entrevistes a alguns regidors, o regidores, o fins i tot a l'alcalde, que era el jo segura, en aquella època. I doncs vas entrar una mica en el llenguatge, en el funcionament, més o menys, no sé. I sobretot també vas veient la gent, o sigui, quin lloc o quin paper tenen els diferents partits que estan en aquell moment a l'Ajuntament. Coneixen els intringolismes, una mica, de l'Ajuntament. I precisament la Vall d'Avers, diríem, que va ser aquesta porta d'entrada a la política municipal i també a través de la Vall d'Avers. Sí, també una cosa que va ser Sant Josolidari, perquè jo vaig estar en el moment aquell de la Fundació de Sant Josolidari, i com que era una cosa que, en el moment en què se funda la ONG, l'Ajuntament forma part de Sant Josolidari, doncs tinc la possibilitat de, des d'aquest altre partat, també conèixer una mica com funcionava. Per tant, a partir de la Vall d'Avers i Sant Josolidari vas anar entrant, diríem, en aquest món, i vas una persona vinculada també a la Vall d'Avers que et va oferir que entrecís a iniciativa, va insistir fins i tot, no? Sí, era el que li tocava, el Pere Oriols, que era el que s'encarregava de portar aquests assuntos. Sí, sí, sí. Bueno, i és que és molt difícil dir que no el Pere Oriols és en aquests temes. Va haver d'insistir gaire? Bueno, sí, la veritat és que sí que va haver d'insistir, perquè jo d'entrada no em trobava a veure. Una de les coses que ens passa molt sovint a les dones és que tenim una certa inseguretat en la vida pública, en el que és la vida pública. Llavors, el fet d'enfrontar-me a estar en la vida pública i de parlar, d'explicar, de tenir aquest protagonisme en primera fila, a mi em donava molta por, se'n feia molta por, sí. Però per altra banda, des d'iniciativa i des de dones amb iniciativa, aquest treball, el col·lectiu que treballem en el tema municipal, també d'alguna manera ens anàvem formant per entrar en la vida pública, perquè una de les coses del que ens passa a les dones, bueno, el que ens ha passat, la majoria de les dones, és que no hem estat, o sigui, no se'ns ha considerat capaços de fer el que fan els romans, és a dir. Des del patriarcat és el rol que sense judiques és de tu a casa i la vida reproductiva. Si va presentar que la vida pública no és per les dones. Llavors, en aquella època, encara, eren molt poques dones les que estaven en la primera fila de la vida pública. I després, és molt masculinitzada. La política està molt masculinitzada encara ara. Ha estat difícil dedicar-te al món de la política com a dona? Això ha estat un escoll? Clar, una de les coses... Jo ho vivia, en molts moments em sentia que a mi no m'escoltava, no em feia cas. És a dir, he viscut, he arribat a viscure en moments concrets, en el que jo deia una cosa, feia una proposta en un lloc, i no, no, aquesta no se m'agafava. Al cap d'un temps, aquesta mateixa proposta la feia un home i era escoltada, és a dir, això les dones que s'havia dedicat... Això ho saben, no? Sí, ho saben, perquè és que ens hem trobat en moltes situacions d'aquest tipus. No hem estat considerades, ni estem considerades al mateix nivell, bueno, a veure, la bretxa salarial, perquè les dones per la mateixa feina cobren menys, per exemple, o els sostres de vidre. Hi ha un moment en què les dones no fem el sal al lloc de responsabilitat, perquè el pàtriar que ha tancat encara és molt potent, té molt de pes, i llavors jo això ho vivia, i a més a més ho vivia conscientment, perquè com que des del món feminista això ho analitzaven i ho veien i buscaven alternatives i ho caven solucions, doncs això estava com molt bé. Hem començat ja a parlar de la teva època política, però, de fet, no em compta que vas presentar primer unes eleccions a la número 3 de les llistes, allà no va sortir. Va ser anar al 96, veient ara la número 3, sí. I després en les següents eleccions ja vas anar com a número 1, i aquella vegada vas sortir i vas sortir sola, cosa que va ser complicat, no? Bueno, era iniciativa Sant Jurs, el pèssol primer i després iniciativa, des de la segona selecció de la democràcia ha estat en el govern municipal, i sempre ha hagut dues persones, han sortit dos regidors en regidores. La primera vegada que jo entrec que va haver-hi un problema, va haver una fractura en la iniciativa, i això la gent d'alguna manera es va castigar, però, a més a més, és que necessitaven molt més vots que els altres, doncs al final no van poder arribar als dos. I és l'única vegada, perquè després en el mandat següent ja sí que van sortir dos. Va ser l'única regidora iniciativa i vas tenir responsabilitats importants, perquè portaves medi ambient, educació, i el programa de la dona del que després en parlarem. Medi ambient va ser un moment important per dos temes. Es va iniciar la recollida selectiva i després també el tema de l'organica. La recollida organica. Ja havíem fet tant l'Ameri Barranco i després el Josep Sánchez ja havíem fet molt bona feina en temes de residus en el medi ambient, en temes de recollida selectiva, la veritat és que sí, però com que se anava incorporant el tema de la recollida selectiva, quan vaig entrar jo el Josep Sánchez ho va començar, però em va tocar la part més decisiva, va ser la recollida selectiva d'organica. És a dir, que estic parlant que des del 1999, o 2000, en aquell període, se incorpora la recollida selectiva d'organica, que va ser una feinada molt gran de gestionar-lo, perquè era molt novedós, perquè es va fer una porta a porta d'informació, per tot això, i va sortir bé, perquè després els anys següents va funcionar bastant bé, tot i que ara, per exemple, sí, estàs tancada. I després el tema de la ball. És quan vas clatar aquest tema. Sí, ja portava temps que s'anava preparant això, sobretot, i l'ofort va estar quan el PP, en el 1999, fa una llei en què diu que es pot urbanitzar totes les zones urbanitzables, no programades, encara que estiguin en llocs protegits, es poden urbanitzar. I llavors va ser quan això va donar molta força a la gent de la ball, a les constructors, a propietaris, tot això, i llavors van entrar a l'Ajuntament, una demanda per planificar l'organització de la ball. Això a l'Ajuntament tenia una pressió molt forta, i van decidir començar a fer planificacions. I jo, com que estava a medi ambient, totes les informacions que sortien d'urbanisme que estava a la informativa, i en una informativa vaig veure el que allò que podria resultar del plan que s'estaven fent, i a mi em va entrar molta inquietud, i això no era el que pensàvem que es faria, això és més bèstia, és més gran del que preferien. I llavors, juntament amb el partit, amb l'initiativa, doncs ho van parlar i van dir que nosaltres això no estàvem d'acord, perquè a més a més havia hagut altres municipis on s'havia aconseguit no construir, perquè els drets que reclamaven els propietaris no se'ls reconeixien, i llavors van començar a treballar per aquí, i va ser un problema bastant de pes, aquest va ser un dels temes importants, un altre també va ser el programa de la dona, que va ser una mica l'embrilló del que després seria la residuria de polítiques de gènere. Com va començar aquest projecte? En el programa municipal que va ensignar amb el socialista xemesquerra, vam acordar que incorporaríem polítiques de gènere a l'Ajuntament, perquè necessitàvem prestar l'atenció a les dones. Ara hem molt conegut i ara es veu molt clar, però en aquell moment en molts municipis del voltant sí que hi havia molta activitat, hi havia residuries, era important, però aquí no s'havia vist. Estaven les coses que es feien com el sopar de les dones, que es feien des de benestar social. Perquè era qui portava aquestes cosetes, que es feien en aquell moment, que es feien i es donava atenció, perquè jo recordo que l'Anardet, com educadora, tenia un programa d'acompanyament amb una sèrie de dones, que es feien coses, però es feien coses des del Besant Assistencial. I nosaltres pensàvem que a les dones només era un objecte d'assistència, sinó que són subjectes polítics. És a dir, són la meitat de la població i tenen espanyol. Volies que el tema de gent era fos més transversal. Exactament, ahí está. I llavors per això vaig proposar el programa. Un programa de la dona en comptes d'una residuria és igual, és una eina. I el programa perquè podia agafar totes aspectes en què participa la dona, en el sentit del que he dit abans, com a subjectes polítics. I llavors, i a més a més, jo vaig demanar que estigués situat no en benestar social, sinó en l'alcaldia, perquè l'alcalde és el que té la visió més amplia de tot. I bueno, a partir d'aquí va començar molt discretament i poc a poc jo vaig fer una crida a dones de la població que coneixia i que anaven dient i van respondre molt bé. I es va formar el Consell de les Dones, en el qual és un Consell de Participació Ciutadana molt activ, molt dinàmica, i que jo, a més a més, sempre he de reconèixer que gràcies a aquestes dones que estaven al meu costat, que em demanaven, però també en responien, aquestes polítiques van ser més fàcils de posar en marxa, i entre elles les dones des partits que estaven al govern que es van implicar moltíssim. És a dir, que ahir no hi havia aquesta rivalitat que hi ha entre partits, sinó que anaven tot a junta. Unes iniciatives, per exemple, va ser la de posar en homes els carrers de més lluïde de dones. El feminisme sempre ha sigut un dels teus cavalls de batalla, diríem, un dels temes que ha definit la teva vida, i abans m'expliqueu que en part creus que ha sigut per la teva mare. Sí, a veure, és que la meva mare, ella, i tres setmanes més en la meva àvia, es van quedar soles perquè el meu avi va morir molt, molt jove. I llavors les quatre, en l'època de la posguerra, es van trobar soles i van haver de sortir endavant. Llavors la meva mare, des que petit em explicava què feien les seves germanes, primer feien pa i el venien després... Bueno, i a més a més, les propietats que tenien, que tenien camps. I llavors, a mi, d'alguna manera, tot això que m'explicava ella en el que m'explicava, com quatre o cinc dones sense estudis, van poder tirar endavant, gestionant sense cap home, allà al seu costat és més, si hi havia homes de la família, aquells ens feien la guitza, però ell es van tirar endavant, i tot això que em va explicar, a mi em va crear el pensament de que les dones doncs podem, podem i podem. I a partir d'aquí, jo vaig veure les coses. A veure, ni la meva mare sabia que és el feminisme, ni jo vaig saber que és el feminisme fins que no estava allà a la facultat. Tot això és intuitiu, però jo dic que soc feminista per la meva mare. Hem d'anar a acabar l'entrevista, perquè la hora ha passat volant. Moltes gràcies, Costi, per haver vingut als Sant Justenques d'avui. I bé, doncs gràcies també per explicar-nos la teva vida. Moltes gràcies a vosaltres, vinga. I bé, doncs gràcies també per explicar-nos la teva vida. I bé, doncs gràcies també per explicar-nos la teva vida. I bé, doncs gràcies també per explicar-nos la teva vida. I bé, doncs gràcies també per explicar-nos la teva vida. I bé, doncs gràcies també per explicar-nos la teva vida. I bé, doncs gràcies també per explicar-nos la teva vida. I bé, doncs gràcies també per explicar-nos la teva vida.