Un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pòn. Comencem un nou programa de Sant Just, i avui ho fem amb l'Anna López o l'Anna, què tal? Bon dia. L'Anna López, psicòloga, ha treballat per l'Ajuntament de Sant Just durant molts anys, però l'Anna va néixer a Barcelona, a Sant Just durant molts anys, però l'Anna va néixer a Bilbao, l'any 51, filla d'una família tradicional i bursès, oi, de Vasca? Sí, correcte. Un país molt tradicional, el país Vasca. Realment ho veig, sí, ho era. Potser ara ja no ho estan, però sí que ho eren llavors. Llavors tot era tradicional, en aquella època. La teva mare era de la Vall de Carranza. Sí, provenia, provenia d'allà, sí. I allà has passat tots els estius, és un lloc on estàs arrelada, no? Molt arrelada, i malgrat haver estat 36 anys vivint a Sant Just, a Sant Joan, en Catalunya, sempre he estat molt connectada amb la Vall. I fins i tot ja tinc una neta que és d'allà, no vull dir. Malgrat que els meus fills han viscut aquí, i realment ells parlen català i no han après ser esquerra, perquè jo no ho sabia, i la meva neta ha tornat als orígens. I de petita, bé, vas veure Bilbao, i vas anar a un col·legi de monges. De monges, sí, com més o menys tocava a l'època dins d'una família tradicional. Dins de tot eren monges que quan ja estàvem en els últims cursos eren relativament progressistes, relativament, eh? Relativament. Què recordes d'aquella etapa, a Bilbao? Bé, recordo tot el que era... Suposo que és molt comú a tota la gent que ha viscut a ciutat i que pertany en una classe social mitjana, i no sé, les típiques coses que pots veure a les pel·lícules... No tinc records gaire... gaire... sí que és cerca, bueno, que no les noies vivien d'una... Estaven molt separades dels nois, això continua a ser una cosa bastant comú al país basc encara, teníem... Bé, vivíem una situació molt clàssica, molt tradicional. Les noies, llavors, havíem de fer allò que es deia el servitiu social. No podíem sortir del país sense el permís del pare, després sense el permís del marit, no podíem obrir comptes corrents, això com... el que passa és que sí que és cerca, a una manera les dones en el país basc a ciutat, no parlo del poble, a ciutat sí que, malgrat ser tradicionals, sí que sortien més al carrer i hi havia un moviment més d'una certa rebeldia per les imposicions del que després jo sabria que es deia patriarcat. Quan llavors el patriarcat no per mi no era res, després vaig saber què representava. L'Anna va anar a la Universitat de Deusto, va estudiar història moderna i contemporània i va ser una època convulsa quan estaves a la universitat. Sí, sí, va ser molt convulsa per mi que venia del Col·legi de Montges i molt protegida, van començar totes les moviments en contra de la dictadura, la reivindicació de la llibertat del país basc, etcètera, i va ser un xoc important i un aprenentatge molt ràpid, molt ràpid. Vas comentar que als 18 anys vas decidir... Venia una família molt religiosa i als 18 anys vas decidir que s'havia acabat. Que s'havia acabat, sí, sí, que la meva relació amb l'Església s'havia acabat. Al principi ho vaig fer demagat i vaig explicar que era com ho feia el meu pare, que l'àvia i la mare eren molt tradicionals i el pare havia de dissimular que sabia què pistola és oi, què evangèlia és oi, perquè, si de cas ens preguntàvem, d'alguna manera jo tenia certa complicitat amb el pare i ells conservaven la tradició del tema de l'album. Suposo que són molts anys, no sé fins als 17 a Montgolers de Montges, i fins als 15, pràcticament, missa diària i obligatoria. Això són coses que... En final vas cansar, no? I també en aquesta època de la universitat vas començar a llegir llibres d'un sobrefeminisme, et va començar a sonar, aquest tema. Sí, va començar a sonar aquest tema. D'alguna manera ja estava dintre, però va ser les primeres obres, eren opúscles, eren llibres petitets, i quan estàvem fent primera carrera ja començaven una part de les dones de la universitat ja començaven a fer aquest tipus de reivindicació. Amb poc èxit, també t'ho he de dir, amb poc èxit. A més, a la facultat de filosofia i llitres era una molt feminitzada. Hi havia alguns nois, la majoria eren antics que havien estat al seminari, i alguns que es deien una mica raros, perquè els nois no estudiaven llitres en general, hi anaven cap enginyer, sobretot a Bilbao, que l'escola d'enginers era la típica masculinitat, la típica típica. També, en aquella època era curiós el que em va explicar, que només hi havia dos metges en tot Bilbao que donessin anticonsaptius, i totes les noies de la teva edat anaven aquells dos metges. Quan et casaves o et posaves en parella i no volies tenir fills, la possibilitat de comprar preservatius era complicada, les farmàcies de la ciutat, hi havia alguna que es negava a vendre'ls, hi havia dos metges relativament coneguts que eren els que receptaven anticonsaptius. I la gent intentava... I s'anava una mica demagat, s'anava una mica demagat, perquè encara, de seguida, et preguntaven que no et quedes embarassada, que no tens fills, o sigui, que ets en parella. La vién era molt tradicional. Aquesta anècdota és molt característica del tradicionalisme, de la societat. I després sí que vas tenir fills, amb 24 anys vas tenir primer i amb 26. La primera i la 26. La primera filla i després un fill. I més endavant, vas anar a viure Santander, també durant 3 anys. Ja va ser molt dur per mi, perquè era una colònia d'una fàbrica, i era un ambient... Si a Vilva era tradicional, Santander era molt més tradicional. I fins i tot la gent que hi havia allà, i les dones que hi havia allà, la majoria no estudiaven, no treballaven, i l'esquema era encara més tradicional que el que jo havia viscut tota la meva vida allà. Va ser complicat, va ser una adaptació complicada. També es va guanyar perquè la gent, al final, t'acabes adaptant, intentes buscar les teves sortides, intentant estudiar, intentant fer coses, intentant... Perquè allà era complicat treballar, anar a treballar, si no et tenies una cosa... Què?Sí, sí. I quan vas casar vas seguir treballant? De l'entrada al principi? Al principi no, al principi sí. Un parell d'anys després, en el canvi, vas tenir la primera criatura, la segona criatura relativament ràpid, i en el canvi aquest no vas treballar. I després d'aquestes etapes Santander, va ser quan vas venir cap a Barcelona? Com és que vas venir amb la teva família a Barcelona? Anàvem a família a Barcelona per treball del pare dels meus fills, per treball del pare dels meus fills, que jo sempre havia volgut estudiar psicologia, i venia molt contenta cap a una ciutat que em semblava oberta i amb un horizó molt diferent. Em semblava, potser pensaves que ho seria més del que després era. Després ja ho explicaré. Vaig començar a estudiar psicologia, i dos anys de psicologia no treballava, no treballava. O sigui, simultanitzava els seus estudis amb la cura dels fills. No és una feina, diríem, remunerada, però també és una feina. Sí, també és una feina. Això ja en parlarem també de la reivindicació del treball de cura. I després, tot això va venir a viure Sant Joan d'Espi, per tant, hi ha a prop de Sant Just, i vas entrar a treballar com a psicòloga primer l'Ajuntament de Barcelona. Sí, no exactament com a psicòloga. La titulació era de psicòloga, el que realment van fer és muntar una ludoteca en el barri de Sants. Vaig treballar en temes d'infància, en temes del joc, la infància. Que va ser una experiència molt interessant, però, paral·lelament, el treball a la ludoteca vaig començar a fer... Jo que et explicarem que em preguntaràs ara, segurament, sobre el tema dels cursos de la dona aquí a Sant Just. Perquè estàs buscant alguna cosa més, professionalment? Jo estava fent allò i bé, perquè s'ha de treballar. Però no era el que m'agradava. En canvi, quan vaig començar a fer els aquí a Sant Just, els cursos de formació i promoció de la dona que provenien de serveis socials, que va ser l'any 87, això sí que és un tema que a mi m'agradava molt. Era el tema del que jo em sentia vinculada i em sentia, digue-li, si vols, en vocació, que no m'agrada la paraula, però podríem dir que s'assemblava una mica... Segurament, de les feines que has fet, aquesta que vas fer a Sant Just va ser... Per mi, la més interessant, la més interessant i la més rica. Doncs explica'ns què és el que vas fer quan vas començar a treballar a Sant Just. El que comentava l'altre dia era que el buscaven des de serveis socials, es buscava una persona, una psicòloga, dona, per treballar amb grups de dones que des de serveis socials s'havia detectat que tenien ganes, necessitat o simplement ganes de fer coses en els horaris que no treballàvem fora de casa, però que, a canvi, tenien un temps lliure quan estan-nos-hi estava a l'escola i que volien fer coses que fossin riques i agradables per a elles. Aleshores, això va a partir de serveis socials, que llavors estava... com a política estava Clàudia Cortés i com a cap tècnic estava Carme Sagarra, a treballadora social, van començar a muntar una mena de programa que es deia Curs de Formació i Promoció de la Dona, que comptava amb la grup de gent, eren dones de serveis socials, entre cometes, que sembla que les serveis socials són tots i totes, i van començar a fer uns cursos... Jo coordinava tota l'organització, feien cursos de xerrades sobre sexualitats, sobre l'alucació dels fills, sobre sortides culturals, i algunes xerrades de tipus d'art, de naveure museus, de petites classes, i després costura i dietèntica. Aquests grups, més enllà de l'activitat cultural o dels avantatges que puguin fer les dones que assistien, també tenim una funció molt important com terapèutica, pràcticament. Sí. L'idiom de creixement personal, no? Perquè, de fet, l'efecte, jo crec que era terapèutica. Ara l'objectiu no era estrictament terapèutic. L'objectiu era donar una mica de suport i acompanyament a les dones per resoldre certs problemes de la vida quotidiana, per poder sentir-se més lliures, per poder sortir de casa sense que passés res amb el marit, per poder no sentir-se culpables de deixar els fills en un moment determinat per fer alguna cosa, per tenir dret a fer les seves pròpies coses, i decidir si volien fer, si volien treballar, si no volien treballar, si podien o no podien, etcètera, etcètera. Aquests eren aspectes molt bàsics que vau trobar que havien necessitat a Sant Just, no? Hi va haver moltes dones que vinguessin als programes? Jo penso que van passar al voltant del llarg dels anys una 180 dones. Tu estic dient de memòria, però diria que aproximadament... Deu n'hi do. Els objectius eren diferents. Segons si eren més grans o més joves. Evidentment, si les dones eren més grans, l'acompanyament era una mica d'ajuda per fer coses de temps lliure i fer-les una certa qualitat, i sentir-se acompanyades. Si eren una mica més joves, les possibilitats de fer un canvi, si elles estaven disposades a fer-lo, era... El que passa és que en aquell moment, el treball del canvi, que era enfocada a la independència, a l'augment de l'autostima, a creure un paper igualitari, respectar l'home, respectar el pare, respectar els fills, i a les filles, era el que més es treballava. Petites decisions de la vida cotidiana, que eren molt importants a l'hora de sentir-se bé. I això es treballava. Els objectius que s'aconseguien depenien de la capacitat de la dona, de la por. Són coses molt complicades. No hi ha grans canvis. Si hi ha petits canvis que fan que la gent se senti millor. Es vol notar aquests canvis al cap dels anys? Jo crec que sí. Jo crec que elles ho han manifestat. No... Ara, quan jo em vaig obrir la fa un any i escacs, un grup de dones vam fer un sopar i vam estar parlant i tal, i comentaven que havien fet... que havien après, que havien fet coses diferents. I això, clar, és molt gratificant. Que pensis que una mica amb el teu suport, d'empuje, han pogut fer algunes coses que les han fet, com a mínim, una mica més feliços. Que tampoc no pretenem... És difícil fer un canvi molt radical, no? Els petits canvis en la vida que et fan sentir-te millor i que no et sentis culpable per dir... No, en un moment determinat, un fill que t'està demanant massa, o per no preparar la sopa del marit. O coses per l'estil que llavors era un tema important a treballar. Abans, fa un moment m'has comentat que quan vas venir a Bilbao, pensaves que a Barcelona seria un altre món, que seria una societat molt més avançada. En aquesta mena de programes, et vas adonar que no era tant com em pensaves. Sí, però no tant en aquesta mena de programes, perquè penso que moltes zones podien provenir de pobles, provenien d'altres parts de l'estat, que eren de castellanes o el que fos, i les claretoies havien nascut i havien viscut en un ambient que no propiceva tot això. Jo, en general, vaig veure que... A mi em va sorprendre molt veure les processions bajo pàlio. Jo deia... Jo què m'he escapat de la catòlica Úscar i... Bé, he escapat, te'l cometes, vull dir, que era una cosa que ja no m'agradava. Trobava que aquí això encara estava molt. I respecte... Jo penso que hi havia més llibertat aparent que real. Més llibertat aparent que real. Sobretot en el tema de la emancipació de les dones catalanes, han treballat sempre més fora de casa que dintre, més que altres dones. Parlo de les dones... Estem parlant d'un tipus de dones que hi ha dones que han treballat, perquè han necessitat treballar tota la vida, han treballat tota la vida dintre i fora de casa, i han treballat quan el mercat... han necessitat que treballin les dones, perquè no ens enganyem. El mercat, el mercat, el treball de les dones, moltes vegades... Quan no convé, no treballen, i quan convé, treballen. Penso que és important... Tot això sí que Catalunya estava més avançada, però no tant. No tant com jo ho pensava. Aquests rups de... Estic parlant de fa més de 30 anys, eh? Dels anys 80, approximately. Aquests rups de creixement personal van durar 10 anys? Sí, entre 10 i 12, una cosa. No recordo molt bé. Quan acabàvem una bicicletada, que recordes amb... És entrenyable, no? Entrenyable i divertida. Penso que... També tu comentava que jo penso que el factor de que la gent rigui, la gent es diverteixi i pugui fer coses una mica infantils, una mica que no són tan serioses i tan important. Jo també treballava amb volar aquest aspecte amb les dones. La capacitat de riure, la capacitat de ser feliç, de fer coses diferents... I... I aquest programa va acabar? Per què va acabar? Jo va acabar... Es va diversificar tot el que era la part més d'activitat de treballs manuals i de costura. Va passar el debatament de cultura, per... I es va normalitzar, va entrar dins d'un programa que es podia apuntar a qualsevol. La resta, el gran rups de creixement personal, es va valorar que ja no eren necessaris, es va valorar políticament que no eren necessaris, després d'un període de temps, i es va decidir que s'acabessin. Tu personalment no et va semblar... A mi no, jo no vaig estar d'acord, i continuo, no és tan d'acord. Jo accepto la... Jo soc una treballadora municipal, per tant, la meva... Era... Havies d'acceptar... Penso que s'hauria pogut seguir. I no calia que fos amb mi, amb una altra persona. No és que jo vulgués seguir en aquest tema. Penso que el fet de... Després es va demostrar, perquè des d'una associació de dones, es van agafar aquests grups, es va seguir fent coses, i jo penso que calia seguir. I, de més, després, amb els anys de les serveis socials, es va veure també que... i treballant amb l'àrea bàsica de salut, amb la treballadora social de l'àrea bàsica de salut, que van detectar que hi havia moltes dones desconectades, que aquest tipus de situació de grup, que no calia que fos de cresciment personal, que podien ser grups de trobada, de coaching, del que tu vulguis, però una mica emparats per algú que eren necessaris, que eren necessaris. Que l'important era crear aquests espais de trobada. I després va seguir treballant per l'ajuntament amb altres projectes. Sí, en temes de serveis socials. Temes de serveis socials, treballant amb famílies i amb infants, i treballant directament amb dones maltractades, amb el circuit de dones maltractades. Després, més endavant, també hi hauria una iniciativa, que va ser el programa de la dona, i aquí t'hi vas afegir també com a tècnica. Sí, sí, sí. Va ser un programa que va impulsar la Costi Rubió, la regidora de la Borsa, que estava a l'ajuntament. I també des de serveis socials van començar a fer coses, en aquest sentit, amb una col·laboració molt important de l'associació Just Dones, i es va crear el Consell de la Dona, que va ser una fita molt important, i jo no era llavors com a tècnica, ho vaig entomar després, quan vaig arribar, quan ja estava fet el reglament, es va treballar moltíssim, es va treballar en grups, i que va ser el grup impulsor de tot aquest moviment, amb la política que era una persona feminista, amb una consciència feminista molt important, i que va lluitar molt perquè això s'implantés, i amb tot el suport, i tot l'ajuda de l'associació, i del Consell de les Dones, que suposo que moltes dones de Consell estaran... Han estat molt importants per al moviment femení i feminista de Sant Just. I quin va ser el teu paper dins aquest programa de la dona? El meu paper dins aquest programa de la dona va ser l'encàrrec tècnic de fer les polítiques d'igualtat, de començar a fer diversos plans, de començar a fer un pla d'igualtat per l'Ajuntament, de continuar fent les reivindicacions del 8 de març, el 25 de novembre, de començar a fer tot el que era la tasca de conscienciació dins de l'Ajuntament de la Igualtat, que no existeix, de l'acost del tema de l'assetjament sexual, l'acost de l'assetjament sexual, o per raó de sexe. I sobretot que jo insisteixo molt, treballant molt transversalment en totes les àrees de l'Ajuntament, perquè des de tot arreu es contempla la visió de generar, des de urbanisme, que no hi hagués un exemple que serien els lavabus, que els canviadors de bebès estiguin en un lloc neutre, no només en el lavabo de dones i tal, des que estiguin en compte els accessos, la dificultat o la percepció del perill de les dones, que és molt més gran que la dels homes, a l'hora de construcció, l'arquitectura amb visió de genera, moltes. Que fos un tema transversal. Molt transversal i sobretot, i després també molt important el treball amb l'educació, i penso que és bàsic. La Naropet, com heu pogut escoltar durant l'entrevista, està sempre una persona amb vocació per aprendre, i vas estudiar també un màster en polítiques de gènere. Què vas aprendre, aquest màster? Va servir per després poder obligar a la teva feina? Sí, sí, sí, va ser molt útil, i penso que amb aquest màster van poder fer... i amb una companya que també havia estat en el màster, i que va estar treballant un temps paral·lelament amb mi, com a gent d'igualtat, es va poder fer una pla inter d'igualtat de l'Ajuntament, va ser molt útil. Molt útil de cara. Jo penso que també es va començar a fer entendre els polítics i les polítiques de l'Ajuntament, que la qüestió del gènere no era banal, era transversal, que era important, que és important. Això costa molt fer-lo entendre. Va donar eines per fer-ho d'una altra manera. Això facilitava congresos, intervencions en congresos, treballes molt directes que hem fet amb l'arxiu, amb històries de dones, coses molt... La teva última etapa professional ja l'has fet sota el paraigües de la residuïa de polítiques de gènere. Les polítiques de gènere han anat evolucionant i ara hi ha una residuïa. Què va semblar aquesta última etapa treballant en la residuïa de polítiques de gènere? Va haver-hi un temps que va haver-hi un impuls molt gran. Va haver-hi un impuls molt gran. Després, amb el tema de la crisi, un impuls molt gran, que realment es va treballar molt i sobretot es va treballar molt amb el gènere que deia en transversal i intentant molt treballar el tema d'educació. Jo sempre t'he dit que era bàsic, no? Jo penso que el tema del gènere, dels estereotips, comença per la família, primer, que aquest és com comença l'educació de les criatures, i això és un tema que es treballa dintre de la família. I que cada persona pot fer aquesta tasca dins de la família, i en l'educació. I en l'educació, el tema del gènere és important. És important que les escoles siguin conscients que els estereotips estan reproduint, i que moltes vegades els instituts veus conductes que són molt masclistes, i que la desigualtat i el masclisme generen violència, porta la violència. Això és un missatge molt bàsic. La desigualtat sempre genera violència, i la violència de gènere és producta de tota la desigualtat. No es pot separar. Això és una tonteria, no? Això és molt important, perquè això generarà una relació de poder i generarà violència. Podrà generar-la, com a mínim. L'Anna López, que ha treballat durant molts anys a l'Ajuntament de Sant Just, en temes de gènere i també en temes de serveis socials, i l'any 2016 vas jubilar i vas tornar cap a Poscadi. I ara estàs vivint a Bilbao? Sí, estic vivint a Bilbao. Ara, retirada, jubilada i molt tranquil·la i molt bé. Vaig estar molt contenta en el 8 de març d'aquest any, que la manifestació va ser multitudinària, transversal, variada amb tot tipus de noies, amb transgènere... Va ser molt emocionant. Ara tot això s'ha de canalitzar, que és la cosa que sempre hi ha al risc, que hi ha moviments d'aquests tan impressionants que jo penso que són necessaris, perquè realment, no sé, amb el món que estem vivint, si no hi ha moviments d'aquests... No sé si podríem... Si les polítiques de gènere estan patint, i això és important que reivindiqui. I reivindiquen les dones al carrer, i el que parla també amb la incorporació dels somars. Si no s'incorporan els somars, no s'incorporan a tot, sinó que només ha quedat bé, i ha escrit articles i ha anat a les sopars. S'ha d'incorporar a tot. El treball cotxeïdea i el treball de cura i reproducció, fins que no s'incorporin entre aquest treball de cura i reproducció, al 50%, no... No estarà fent. Però som la parella. Més igual, si la parella és homosexual, les dues persones. Doncs avui hem parlat a Sant Justenques amb l'Anna López, treballadora de l'Ajuntament durant molts anys, en temes de gènere. Moltes gràcies, Anna. Moltes gràcies, Sergi. Acabarem l'entrevista amb música del Miquel Aboa, un artista basc. Sí. Un cant autor basc, un cant autor basc. Molt entrenyable. Doncs acabarem amb el Miquel Aboa. Moltes gràcies, Sergi. Miquel Aboa. Miquel Aboa. Miquel Aboa. Miquel Aboa. Miquel Aboa. Miquel Aboa.