Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques, avui una Sant Justenca il·lustra que ha col·laborat amb moltes entitats. És la Maria 3 Acots. Hola Maria 3, què tal? Hola, bon dia Sergi. La Maria 3 Acots, que justament avui és el seu aniversari. Felicitats. Moltes gràcies. I que va néixer a les casetes de la Santson. Vas néixer ja a les casetes de la Santson? Sí, sí, vaig néixer al carrer Santson, a les casetes de la Santson, justament a la cantonada del carrer Major, a l'última casa que hi havia. Unes casetes de la Santson que estaven evidentment pensades pels treballadors de la Santson i que estaven una mica aïllades del que era la resta del poble. El que avui coneixem com el barri sud però que a les hores estava força separat del nucli. Sí, eren unes casetes adossades i justament les nostres tenien dues plantes, eren unes casetes molt maques. Tot i ser dels treballadors eren molt maques i molt boniques i teníem jardí per davant i per darrere hi havia uns patis que es comunicaven i entraven per les cuines. Els nens jugaven i ens podíem anar a totes les cases. Era una zona humil. Els teus pares també venien de famílies humils, especialment el teu pare. El meu pare sí, venia d'una família molt humil ja que no coneixia el seu pare. I la teva mare també els dos van començar a viure allà a les casetes de la Santson? El teu pare treballava a la Santson, justament? Sí, i la meva mare va néixer al centre del poble on hi ha el parador, la mare va néixer a la masia que hi havia al centre de Calcampanyà. I la mare va viure allà, quan era petita, fins que es va casar, que llavors se'n van a viure a les casetes de la Santson. El teu pare treballava a la Santson? Sí, el pare era l'ampista electricista de la Santson. I la mama de jove va treballar a Calguarro, de teixidora. I quan vaig néixer jo, i com la seva mare estava malalt, te va plegar. I més endavant, quan el pare va estar malalt, va tornar a treballar a Calguarro fins que va plegar. És a dir, ella va deixar de treballar, però després les circumstàncies la van obligar. Sí, el tindrà el pare malalt, que va estar oberculós ingressat al sanatori de Terrassa, i amb tres fills petits es va veure amb la necessitat de tornar a treballar, perquè el que pagaven en aquella època a la Seguretat Social era amb molts pocs diners. La Maria Teresa Cots va anar a l'escola Núria, on també havia anat la teva mare, per cert, que, si no m'equivoco, és l'alumna de l'escola Núria, o l'exalumna de l'escola Núria, més gran que encara queden vida. Sí, perquè quan es van fer la foto ara fa l'any passat o l'altre, avui dia és de les més antigues, la mama t'hi era 93 anys i va fent, que queda ara de les més antigues. Totes vam anar al col·legi Núria amb el meu germà, que em portem 20 mesos, i la meva germana també, que ens portem 7, la Montse. El Salvador és el noi i la Montse, la petita. Per tant, va anar a l'escola Núria, que quedava una mica lluny, de les casetes a Sànson, era un camí complicat, per anar a l'escola. Sí, era un camí complicat, ara sembla més a l'hora, però en aquella època ens semblava molt lluny, sobretot pel que arribava a ploure i pujar tot el carrer i tenir-se l'hora de dinar, anaves a casa, o sigui que havies d'anar i tornar... Amb quatre viatges. Fins quatre viatges i ho veia molt lluny, i sobretot, però quan es feia fosc, que al carrer de la Creu hi havia unes minis bombetes, que feien com por anar cap a casa sola, quan eren molt petits ens venia a buscar la mare, però després, com era jo la gran, ja baixàvem amb el samit que anaven al Núria, baixàvem, que no eren molts, per cert. No n'hi havia gaire que viscessin a les casetes de Sànson? No, no eren molts, eren poquets, i tots aquells pisos que ara hi ha per allà al voltant no hi eren. Era el que parlàvem abans, que tota aquesta gent emigrant, que hi ha d'estromadura, Galícia i d'altres, de Múrcia, que van viure al barri sur, quan era petita no hi eren. I llavors va ser com un increment de més gent humila en aquella zona, però hi havia una gent molt maca, realment. La gent era humil, s'ajudava moltíssim, i això en tinc un molt bon record de veritat. Era un barri humil, i una de les coses que volies destacar també l'entrevista, era l'ajuda d'entre els veïns, la fraternitat, que es vivia en aquella època. Moltíssim, moltíssim. Els veïns si li faltava alguna cosa, algú estava malalt, o li passava alguna cosa, el veí ja estava a casa. No ho sé, com ho han explicat com a anècdota, una veïna que era de fora, de Múrcia. Me'n recordo que sempre era la mare. Ai, pobreta, diu a vindre, Maria, que no tengo camisón, i va venir el mèdico, i no tengo camisón. Ara ens pot semblar una cosa d'això, però la gent era molt humil, deixa-me el camisó, que vindrà el metge i no en tinc. I la mare li va deixar el seu camisó, per quan vingués el metge que la pogués visitar, com realment es mereixia la persona, la veïna, i encara que fos imigrant. Una anècdota que diu molt del que era l'època. També m'explicaves, per exemple, que hi havia molts accidents a aquella zona de la carretera. Era terrible, quan no és clar els que viviu al centre del poble, potser no ho sabíeu, però hi ha aquella baixada, i abans de que fessin l'autopista, jo recordo allà haver vist tants accidents, i morts, era molt petita per veure aquestes coses. I clar, a casa meva, quan sentia un potopom, ja sortíem al carrer. Fos de dia, fos de nit, sortíem allà a ajudar. Un altre anècdot, una vegada haver imitjat un accident a la carretera, i tota la carretera va quedar plena de vents. Es va dormir un camió de vents, i tota la carretera va quedar plena. Això és una cosa anècdota, encara gràcia, però quan hi havia morts ja no era... No era tan divertit, de veritat. No era tan divertit, sobretot per uns nens que tenien 7 o 9 anys, però ja sortien tots a fora amb l'abat a guatiner, en plena nit, allà, ajudar, atreure, l'ajudar, el que necessites, i apareix un cotxe que se l'endú, és a l'hospital. Llavors, el Vall d'Hebron, això de Bellvitge, no hi era. Era difícil, era una experiència agradable, i això també m'han odrit molt personalment a l'efecte d'ajudar la gent, no? Perquè això que a casa meva m'ho han ensenyat sempre. Si tu sents que hi ha hagut un accident al carrer, no et quedes al llit dormint. Te lleves i baixes i surts. Els teus pares ajudaven molt a la gent, no? I aquesta ajuda també els va retornar, no? Sí, perquè sobretot quan el pare va estar ingressat a Tuberculosis durant un any i mig a Terrassa, va ser molt dur, la meva mare es va agafar de posar a treballar, i mira, de pas aprofito que tinc aquest mitjà i agraeixo molt, per exemple, a tots els veïns que ens portaven a casa el bufet, un pot de llet condensada, una quesitós, una altra portava una llauneta, pot semblar molt poc, però una persona et portava una llauneta de fagres, que per ella era molt una llauneta de tionyina. El superalena, l'alena, quan anava la mare a comprar, li deia, mira, això no m'ho paguis, això pels teus fills. La madalena del peix, mira, aquest tros de cip hi ha que la millor no d'això, mira, això t'ho arreglo per als teus fills, i això per mi, ho he de donar les gràcies a tothom que ens ha ajudat, però suposo que aquestes coses et rebarteixen, reciprocament t'ho ajudes i després també els reps, no? Fins i tot també quan el teu pare va estar malalt i la teva mare es va posar a treballar, tenies certes dificultats també per pagar-vos l'escola i també qui vol tenir ajuda, no? Sí, si la mare tampoc no volia ens volia entreure de l'escola Núria, perquè érem tres nens, i clar, com ja sabeu, hi havia les escoles nationals, que ja no es pagava, i l'escola Núria sí, i la mama ens volia treure perquè no tenia diners per pagar tres fills a l'escola, i llavors es van enterar la meva mare, ja sabeu, és molt de missa d'anar a cada dumentia, i llavors se'n va enterar el mossèn i la va renyar la mare, i la senyora tecinteta li van dir, no es preocupis, Maria, nosaltres ho arreglem, i si eren tres, només pagàvem un i mig, ens ho van arreglar, mentre per no treure'ns de l'escola, i això també vull donar les gràcies públicament. Hem parlat de l'etapa d'infantesa, de la Maria Tresa Cots, les casetes de Sansson, que era també molt característic, després vas estudiar a Barcelona. Vaig a l'Institut Montserrat allà al Carreco Pèrnic, primer vaig estar al Núria, i després ens allà, fins al Núria vaig fer fins a Primer de Batxell Arat, i el segon, tercer i quart, i revalida, el vaig fer a l'Institut Montserrat, perquè llavors aquí no hi havia instituts a propers, llavors allà l'examen ja era oficial i et valia. Tots les maneres vas haver d'interrompre els teus estudis, justament quan el teu pare es va posar malalt, el que vas posar a treballar també. Sí, el pare sempre... Quan jo tenia 9 anys va estar a Tuberculosis, però sempre ha estat malalt tota la vida, i llavors econòmicament, per ajudar la família, els 15 anys em vaig seguir de posar-me a treballar, i vaig entrar en una empresa que feien dossiers de plàstic, llibretes d'anelles, durant un any i mig, vaig fer secretariat a les tardes, i llavors em vaig entrar en una empresa als pluges, deia Juan y Córmanos, per la gent que antiga que coneix allò, li deien les sedes, una fàbrica tèxtil que hi havia. Després vaig estar dos anys treballant al notari Macià, qui s'ha en just, i després he estat 27 anys treballant a TV3, fins que vaig plegar fa dos anys, avui fa dos anys, perquè quan vaig fer l'Héroe, a la gent que vam néixer l'any 55, quan vaig fer 61, vaig haver de plegar, i ara actualment estic a l'atur. Deiem que vas posar a treballar jove, suposo que eres la germana gran, i una mica per això va tocar aquesta responsabilitat. Els teus germans eren més petits i no es van posar a treballar? El meu germà, quan va tindre l'edat també, el van posar a treballar també. És clar, ara en aquest èpoc potser es paga més, però en aquella època el que pagava a la Seguretat Social era molt poc, a més el meu pare agafava un costipat, i es podia, quan nosaltres un costipat, amb unes setmanes el traiem al pare, com que tenia èpoc, li durava dos mesos el costipat, i a més heu de pensar que havia l'atximeneia de la Sant, que traia molt de fum i molt de por. Això tampoc ajudava, no? No ajudava el pare, però les necessitats era el que passava. Hem fet una mica de repàs del que ha estat el currícul, el professional de la Maria III Acots, que m'has passat per Juanico, per també dos anys a la notaria, 27 anys després a TV3, fins que hi va aquest heroe, però de totes maneres, durant tots aquests anys, paral·lelament a la vida professional, també has col·laborat molt amb entitats del municipi. Segurament la més representativa, o pel que més se coneix, és per a l'agrupació sardanista. Sí, hi ha molta gent que en diu la Teresa de la Sardana, suposo que m'ha quedat una mica el sagent, no? Jo vaig ser una de les que vam fundar l'agrupació sardanista fa 32 anys, crec que ara, perquè he estat 30 anys a l'agrupació, primer vaig estar de secretària, i aquests últims, ara no són 5 o 7, vaig estar de presidenta, el titul no té menys d'allò. Amb la Mèlia, per exemple. La Mèlia va passar per aquí, ens ho expliquem. Sí, la Mèlia va ser una de les que ho fundo a dòra, amb la Marina, el Toni Fuentes, que fa aquí el programa de ràdio, també. Vull dir que m'ha estat sempre durant aquests 30 anys, a mi de veritat em fa molta pena haver-ho deixat, però és que no hi ha relleu, però imagino en totes les entitats. A mi m'hauria agradat trobar un relleu i passar-li, encara que hagués estat dos anys més ajudant i tal. Vés estat bé que hagués hagut un relleu generacional, i ara em sap greu perquè em fan molt poques al poble, i com a persona que m'agrada les sardanes, em dol, però també vull fer un nou canvi de vida, 30 anys és molt amb una entitat. Pràcticament una vida dedicada a les sardanes. És una de les teves passions? Tinc moltes. Sí que m'agraden molt les sardanes, però jo no sóc d'anar cada diumenge a ballar sardanes, dissabte, diumenge, no. M'agrada fer de tot. Soc una mica testaulleta, m'agrada fer moltes coses. N'al teatre, anar al cine, anar a concert, viatjar, que és la meva gran passió, anar a excursions, també havia anat. He estat durant 30 anys portant l'excursió curta de les seues, durant 30 anys, vull dir que hi havia molts llocs de la muntanya, també m'agrada molt. Per exemple, també m'agraden a l'excursió, però no cada diumenge, no? T'agraden a fer coses diferents. Fem coses diferents. Després parlarem també d'altres entitats, però per acabar amb les sardanes, amb què et quedes d'aquests 32 anys de grupació sardanistes en just? Doncs em queda que amb molta satisfacció i orgull de haver pogut ensenyar sardanes a molta gent en just, a molta. I per exemple, una cosa que m'amplo d'orgull és a vegades que veig nens que he tingut el curset, perquè jo normalment ensenyava els nens, perquè els nens s'ha de tenir una gràcia especial, no tothom té la gràcia. I llavors els nens que han passat per l'agrupació, ara hi ha nens de 7, 8, 9, 10, 11, em fa molta gràcia perquè te'ls trobes pel carrer i ara tenen 20 o 22 anys, o 25, i et veuen pel carrer, esperen, a través de la sara, i et venen a fer un petó i a saludar. Ara no ballen, perquè tot té una època, un temps ja tornaran després a ballar. És com anar amb bici, que no s'oblida, no? Però tenen aquell bon record d'haver passat per l'agrupació, i això amb un pla d'orgull, i després d'haver pogut difondre la sardana al meu poble. Són aquelles coses que queden després de tants anys a l'agrupació sardanista. Una altra entitat que has participat durant molts anys en què s'ha estat part activa, és la CS, com comentaves, organitzaves l'excursió curta. Què és aquesta excursió curta? La CS fa normalment l'excursió amb autocar, la d'autocar, que es feia un cop al mes, que es fa un cop al mes, doncs hi ha una excursió llarga que es caminen uns cinc o sis hores i van a un ritme més accelerant, més ràpid, són gent potent, que en sap molt, i pujant les pujades, molt d'això. L'excursió curta és ara una excursió de quatre hores, però amb un ritme més relaxat. Es caminaven a la millor 12 quilòmetres o 14, o el que fos depèn de la pujada, perquè a les muntanyes té pujades i baixades, i si hi ha... El màxim carfeia m'hi era amb 500 metres de pujada, però no són 5 metres, 500 metres... Sí, 500 metres de desnivell, sí. De desnivell, no? I llavors aquesta excursió l'ha portat durant molts anys, durant 30 anys, no? I, bueno, així ha passat. Hi ha una altra etapa. Una altra afició amb l'excursionisme, també. Una altra grup, també, del que ha format PARO, de fet, membre fundadora, el Just 55. Cada any a Sant Just es fa una trobada de les persones que compleixen 50 anys. Tu formes part de la generació que, en 2005, va fer 50 anys. I sou aquest grup que dius Just 55. Sí, li vam voler posar Just 55, perquè ja que Just és el nostre poble, vam estar divangant amb els noms i tal, i finalment es va quedar amb el nom de Just 55. No el tenim donat d'alta cap en l'associacionisme. Però sí que el grup ja fa 13 anys que funciona. Ja portem fetes 90 activitats. Amb aquests 13 anys anem a sopar, anem al teatre, fem activitats culturals. Per exemple, aquest diumenge farem la visita guiada a Guimarà. Sí que és un grup de l'any 55, però és un grup, aprofito per dir-ho, que qui vulgui venir pot venir. No és un grup tancat, no només anem les persones del 55, o sigui que si tu tens una mica un familiar que vol venir aquell dia a l'excursió, o l'activitat que hem muntat, es pot venir. És a dir, diríem que la generació del 55 va ser una mica embrió i l'excusa per començar aquest grup, però és un grup obert. A més o menys fem unes 9 o 10 activitats a l'any. Vull dir que se'n van fer llanys, que se'n fan 7, 8, depèn, no? I s'ha quedat, bueno, que la gent que ve, han fet molta pinya perquè després de 13 anys, no, no, no hi ha mal rotllo, tothom està content, feliç, hi ha gent que a vegades, aquell diumenge té un aniversari un complet anys, o no li va bé, o no li agrada, ningú. Llavors la G ve quan vol, s'envien ells, ja tenim un grup fet, llavors envies Mery, la gent contesta, també tenim un grup de WhatsApp, per quan ens hem de dir les coses, no? Solament el WhatsApp no molesta només quan sortim, com anem en cotxes particulars, és una manera d'estar connectats una amb els altres. I després també Justícia i Pau, una altra de les entitats amb les que ha col·laborat. Si fa uns anys, no sé si fa 10, o més que estic a Justícia i Pau, el que faci falta. Una dona molt activa en les entitats del municipi, la condició de la dona t'ha condicionat, i vali que la redundància en l'hora de participar al municipi, o... No, jo penso que no. El que sí, és veritat que hi ha més dones que col·laboren gomes. Bueno, em dona aquesta sensació a mi. T'has trobat amb treballant, diríem, cols a cols amb més dones que momes en les entitats de Sant Just. Sí, es nota de més com va ser quan se vol l'activitat, que fan conferència i tal. Normalment hi ha més dones com es. És una mica estranya. Potser els homes els fa més vergonya, no ho sé. Sí que hi ha noms que col·laboren. Però potser més les dones, en aquest sentit. Hem parlat del principi, sobretot del barri sud, de les casetes de Sants, on va viure la Teresa, on va néixer, i va viure els primers anys de la seva vida. Vas arribar a tenir l'honor, diríem, de fer el pregó del barri sud. Sí, fa uns anys, o sigui, 4 o 5, em van avisar que si volia fer el pregó, ja que era una persona molt vinculada al barri sud de les primeres que va néixer, perquè clar, tot aquest grup d'immigrants que hi ha ara no hi eren. Estàvem allà, eren molt poquets, quedàvem una mica com abandonats del poble, com abans passava també el barri nord, el barri sud. Passa que el barri nord hi havia els pisos i hi havia més gent, no? Però ja el barri sud era molt poquets el començament. Jo crec que cada amigues només en tenia una de la meva data. O sigui, que tenia un any més que jo, a la Maria del Puerto, no havien més amigues, no tenia amigues allà baix, perquè no hi havia... Hi havia potser més nois, alguns eren més petits, i clar, avui no. Va costar, després, quan van vindre els immigrants, ja va començar a haver-hi més gent pel començament, i hi havia molt poca gent. I ja va fer il·lusió, suposo, fer aquest prego de les festes del barri sud. Sí, sí, vaig explicar unes quantes batalletes, que no me'n recordo, vaig fer un escrit, ho vaig preparar totes les batalles, llavors hi havia calmascaret, totes les botigues, que la gent abans anava a comprar la botiga propera, el barri, i clar, tot eren anècdotes, no? La meva mare li agradava molt disfressar-se, ara pobra, ja no té tant humor, i li feia... es veia disfressat a gastar-li bromes a calmascaret, a la botiga, aquí hi havia el carrer salet en creu, i hi havia una leixeria, me'n recordo, que anàvem amb la lletera a buscar la llet, jo me'n recordo, a calma d'iroles. Però eren botigues molt properes, no? El que comentàvem abans, de l'ajuda entre els veïns i de la proximitat, no? Sí, sí, allò que a vegades, els problemes que hi havia a casa econòmica, una cosa que em puc sentir molt orgullosa de casa meva, que nosaltres eren pobres, però no devem res en ningú, va, la mama em feia anar a comprar, i deia, digues que ho apuntin, que ja aniré al dissabte com cobre i passaré, això no m'agradava gaire, que em feia desanar a comprar, però la meva mare el dissabte tant just cobrava, anava allà apagat o apuntava, anava amb un paper allà que deies, i això em feia una mica no bastanta vergonya, però la meva mare sempre va pagar puntualment els seus deutes, i això m'enorgulla molt de la meva família. Abans d'acabar, m'agradaria també parlar de la faceta viatgera de la Maria 3 a Coig, perquè a la Vall d'Avers, sobretot a l'estiu hi ha fotografies de viatges, de Sant Justencs i Sant Justenques, que es fan fotografies amb la Vall d'Avers a llocs que han visitat, i la Maria 3 a Coig és una de les habituals d'aquesta secció, t'agrada molt viatjar, oi? Oi, m'encanta, m'encanta, i ara que estic aturada viatgeria molt, però clar, el tindre la meva nena a 93 amb costa, si no viatjaria més encara, és que m'agrada moltíssim, a més que s'apren tan viatjant, aprens tant, i després que una cosa que és important que viatges, s'ha de saber una mica d'idiomes, algun o no, perquè, si no, una mica difícil, m'agrada molt conèixer la gent, poder parlar amb la gent, interrolar-les... Estàs aprenent en anglès també, oi? Sí, he retornat a l'anglès, ja tenia fet el quart de l'oficial d'idiomes fa 12 anys, i ara m'he tornat a apuntar a l'escola oficial, i estic a... me'n fan repetir quart, perquè fa molts anys que no l'he fet, el tercer no te'l fan repetir, perquè és títol, i llavors, bueno, estic fent... donant a repetir el quart, i després estic estudiant piano. És com una faceta pendent de petita, com a casa no m'ho podien pagar, no vaig poder estudiar piano. Ens vam veure allò que has dit al principi de testaulletes, i ens vam veure així. No farem la llista de tots els llocs on has estat, perquè... Seria més fàcil fer la llista dels llocs on no has estat, però digue'ns un viatge que t'hagi marcat o que recordis amb especial... Mira, els últims que he fet que han estat superxulos, recomano Islàndia, Groenlàndia, és una passada, Groenlàndia és un país que no visita molta gent, i és superxul, veus les glaceres, i després vaig veure les aurores boreals, que això abans no t'ho he explicat. Vaig tenir de la sort a la nit de veure 3 nits seguides aurores boreals. Això era un festival, no? Superxulo. Després, fa dos anys vaig fer també la gran ruta de Locavango, i s'entrava a Sud-Àfrica, a Namibia, a Botsbana, a Zimbabwe, i he estat a Tiópia. És que m'he estat a molts... són superxul... Bolivia, Bolivia. El Salardo y Bolivia, es que es superxulo, és un país tan bé desconegut. I tots els que queden encara. I a Bolivia et fas un fart de menys que no t'ho he explicat, menjar fulles de coca, perquè allà a l'Alsada, tot el dia està sobre 4.500 metres, i aquí estem a sobre el nivell del mar. És que són molts països, són molts xulos. Doncs d'aquesta manera acabem l'entrevista amb la Maria Tresacots. Moltes gràcies, Maria Tresacots. Moltes gràcies, Sergi, per haver-me convidat. Moltes gràcies per haver vingut als San Justenques d'avui, i acabem l'entrevista amb una cançó dels Beatles, que és un grup que t'agrada. Jo soc de l'antigua època. Però els Beatles segueixen estant de moda. Sí, tant. Són un clàssic. No passen de moda. Doncs acabem l'entrevista amb el Love Me Doodals Beatles. Gràcies, Maria Tresacots. Gràcies a la ràdio. Gràcies, Maria Tresacots. Gràcies, Maria Tresacots. Gràcies, Maria Tresacots. Gràcies, Maria Tresacots. Gràcies, Maria Tresacots.