Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques avui amb una altra Sant Justenca il·lustra, perquè he treballat molts anys al municipi. Com és la Celia Marcos? Hola, Celia, què tal? Hola, muy bien. La Celia Marcos va néixer lluny de Catalunya, va néixer a la Línia de la Concepción, a Cádiz. I allà vas viure durant els primers 12 anys de la teva vida. Exactament. Vivimos en la Línia, o sea, nací en la Línia, y luego viví en Algecira, en Ceuta, porque mi padre era funcionario del Estado. A los 13 años, el hombre decidió volver a su tierra, que era león, y nos llevó con él, éramos 6 chicos, 6 hermanos, y mi madre, y nos fuimos a vivir a León. Allí aprendí a hablar castellano. I, bueno... Perquè Andalusia no es parlava de castellà. El Andalusia, se habla Andalusia, es un idioma precioso. Pero yo cuando llegué a León me tiraron un colegio de mojas, que era lo típico allí de las chicas que estudiaba, y las mojas me quitaron el Andalus, porque no era de señoritas a hablar Andalus. O sea, que aprendí el castellano, y es lo que hasta ahora voy hablando. Hablo catalán perfectamente, pero me expreso en castellano. Què recordes als primers anys d'Andalusia? Els primers anys de la teva vida, ja, Andalusia? Pues mucho sol, y mucho muy buen tiempo, y mucha alegría de la infancia. Éramos 6 hermanos, y realmente era muy lindo compartir con ellos toda la infancia. Es más, ahora mismo que ya somos todos muy mayores y alguno ya ha muerto, pues yo pienso que la infancia es lo que nos mantiene todos vinculados y todos con mucho cariño. Després, com m'has comentat, vas traslladar-te a León. Allà vas passar-hi els anys de la adolescència. Com era viure a León? Era diferent, no? Era diferent, hacía mucho frío. El clima es muy diferente. La verdad es que tiene su encanto a León, tiene unas montañas preciosas, y el aire es fresco y es sano. Y bueno, allí viví mi adolescencia, estudía hasta lo que entonces se llamaba preuniversitario. Ahora sí, es el bachiller, pero yo fui de las últimas que hice el preuniversitario, y de allí salté a estudiar medicina Valladolid. Pero ya empezé a meterme de alguna manera en temas políticos, de ir en contra de todo lo que estaba pasando, en aquel tiempo que era muy duro, y era muy duro en Castilla y en León, era muy duro, mucho más duro quizás que aquí en Cataluña. León o Castilla al Lleó era una zona molt conservadora, no? Bueno, yo pienso que es una alosa de la derecha, y además de la derecha más bruta, de la derecha más inculta, y ya lo era, ya lo era, por supuesto que sí. Tu t'incomodava viure en una zona tan conservadora? Era bastant còmode, vivir allí, porque además es que en través d'un barito obligaban a levantar la mano y cantar el carasol, y había muchísima represión, y muchísima... muy conservador, muy conservador. Era bastante desagradable vivir allí, y en cuanto pude, nos escapamos de allí. I com a dona, també? Com a dona, más. Com a dona, más. Yo me acuerdo de ir, pues yo que sé, en aquellos tiempos llevaba la minifala, y chicas jóvenes, pues eso, y vamos de minifala, y de alguna manera, trasgrediendo, que era lo que toca cuando eres jove, y realmente había un rechazo y un muy, muy negativo. Yo cuando se murió mi padre, que se murió muy jove, no me puse deluto, y no veas, casi me pega. O sea, que sí que había un... Las costumbres de allí son muy rancias, muy rancias. Segurament aquest va ser un dels motius al principal, no? Perquè amb el teu marit, vas a casa jove, vol decidir venir cap a Catalunya. Sí, para nosotros, Cataluña era una meta, era como unos aires de libertad y de lucha, y de pelear por lo que nosotros estábamos allí y apeleando. Y mi marido, yo me casé a los 19 años, mi primer marido, sacó posició a la telefònica, y elegimos Barcelona, elegimos Cataluña. Queríamos venir aquí porque pensábamos que aquí era más fácil... Había otros aires de libertad y de poder pelear por algo, que nosotros, en lo que nosotros creíamos mucho, por supuesto. Va ser el que t'esperaves, Cataluña, quan vas arribar aquí? Sí, al principio sí. Sí, sí, sí, yo he sempre estado muy contenta de vivir en Cataluña, y desde el principio, que además ya llegamos, y nos pusimos a vivir en Sanyús arriba a Camelia. Perquè, aleshores, el teu marit treballaves plugues. Sí, mi marido cogió plazas en plugues de telefònica, y cogimos un pequeño piso ahí arriba de Camelia, y ahí estuvimos. Y muy bien, la verdad es que yo siempre me he sentido muy a gusto en Sanyús. Me siento de Sanyús, y ojalá, ojalá, como yo digo, me pueda morir aquí, porque estoy muy feliz de estar aquí. També vas tenir certes implicacions en política, no? Bueno, siempre hemos sido personas que hemos participado mucho en política, política de izquierda, por supuesto. Y ya cuando vinimos aquí, pues conectamos con los grupos más... más que... más se movían en aquel momento, como era la asociación de vecinos, fuimos con el Jordi Sánchez y la Lourdes, su mujer, participamos en la asociación de vecinos, y participamos en todo lo que veíamos que valía la pena. Estábamos muy implicados en política en aquellos tiempos. L'any 76, amb 24 anys, vas tenir el teu fill, l'únic fill que tens, i vas estar dos anys cuidant el teu fill, i després vas posar estudia, vas tornar a estudiar. Sí, sí, a veure, jo em vaig estudiar en Vall d'Eli i Medicina, i lo dejé cuando me vine a Cataluña, i lo dejé d'entrada, porque ya era otra manera de pensar, otra manera de hacer cosas, pero después de tener a mi hijo, que nació aquí, lo que hice es volver a retomar los estudios. Yo era universitaria y quería seguir estudiando, entonces decidí hacer trabajo social. Era una carrera que pensaba que me podía ir bien, no era muy larga, y con el nivel que yo tenía me era muy fácil hacerla. I vas estudiar treball social a quina universitat? A la pública, de la Calla Mallorca, en què el tiempo estaba. A la universitat de Barcelona? A la universitat de Barcelona. I què recordes d'aquella etapa universitària? Fantàstica, sí, porque fue como volver a recuperar un poco la jovialidad, y la... no, tengo cantidad de amigas, y tenemos amigas íntimas de ahí de esa época, y fue una etapa para mí muy bonita, muy linda. Tenía que hacer el esfuerzo de llevar la casa, de atender a mi hijo, de atender, y estudiar, pero creo que es una de las etapas más bonitas que yo he tenido. Mentre vas a estar estudiant a la universitat de Barcelona a treball social, durant aquells anys ho vas compasinar amb la feina a l'escola Canigó. Sí, vale. Explica'ns com vas accedir a aquell lloc de treball. Sí, a ver, yo estaba como estaba con la asociación de vecinos, estaba implicada, resulta que en un momento terminado en la Escola Canigó los profesores decidieron dejar el comedor. Lo hacían de una manera voluntaria, fuera de horarios, de según ellos, y en un momento terminado que había un director que se llamaba Manolo, decidieron dejarlo, dejarlo en quien hubiera comedor en la escuela. Entonces, elampa, en aquel tiempo, se llamaba APA, no se llamaba AMPA. Sí, no se les ha canviat, a Tomsans. Sí, que estaba la Anna Hernández, estaba... bueno, una serie de gente que conocíamos, pues decidió cogerlo a través de la asociación de padres, y me contrataron a mí para llevarlo adelante. Y yo también estaba allí, mi hijo, y entonces también formaba parte. Y lo llevé durante unos años, la verdad es que empezábamos de cero con el comedor, con muchos niños, con muchos problemas, unos precios muy asequibles, pero también fueron años muy agradables, muy agradables. El contacto con los niños es una maravilla, es precioso. Y la verdad es que aquellos niños en aquellos momentos eran un poquito salvajillos, porque estaba mal, pero poco a poco fuimos entrando y lo hicimos bien. Comenteu abans que no va ser una empresa fàcil començar el menjador des de cero. Fue difícil y fue complicado, pero bueno, ahí está, y ahora el comedor, a veces cuando voy por el colegio o iba por temas de trabajo y tal, y los veo tan limpios cepillándose los dientes y tan educaditos, pienso que es bien, que alegria. Sí, que bien, de verdad que sí, muy bien. I després, quan la Celia va acabar la carrera, l'any 86 la Generalitat la va contractar per un programa de marginats socials d'educació compensatòria. A veure, explica'ns què és el que feies en aquesta feina. Sí, a mi m'he contrató la Codina, Teresa Codina, una pedagoga que trabajava en ensenyament, en la Generalitat, per un tema de diversitat cultural. Se trataba de hacer refuerzo a los niños que venían de otras culturas o de otros países. Y estoy hablando de gitanos, estoy hablando de Magrevís, estoy hablando de niños diferentes que venían con unos déficits incluso de lengua y tal. Y había un programa que se llamaba compensatòria, que estaba formado por pedagogos, por trabajadores sociales y por maestros, que apoyábamos a las escuelas y apoyábamos la escolarización de estos niños desde todo el tema familiar, el tema social. Y entonces a mi me contrató la Teresa Codina para precisamente entrar en un campamento gitano que había en Ripollet, se llamaba Ryusek, en que estaba al lado de un río todo contaminado, todo sucio, y había allí como unas 300 familias gitanas portuguesas. Los niños eran mendigos, i iban a pedir, no estaban escolarizados. Y entonces, a través de este programa, yo entré en el campamento con mis compañeros maestros, hicimos un ceso y se hizo un trabajo muy bonito de escolarizar a todos estos niños. Aquella va ser una feina molt gratificant, per tu. Para mí es de las cosas más bonitas que he hecho en trabajo social. Incluso escribimos un monográfico, sobre todo el tema gitano, campamento, con una antropóloga y con un médico, que además nos lo subvencionó una fundación y fue un trabajo muy bonito. Escolarizamos a más de 300 niños, pero incluso con el rechazo de los payos, porque eran niños que tenían déficits de limpieza. Me acuerdo que incluso nos pidían que estuvieran vacunados. Y con las madres gitanas fuimos al cap de Ripollet, al ambulatorio, se llamaba entonces a vacunarlos. Y acabamos con todas las vacunas, vacunamos a todos los niños. Y además, era muy divertido porque había niños de cuatro años, así que no estaban vacunados. Y cuando les pinchaba, la mamá gitarra les ponía al pecho para consolarlos. Y muy bien, vacunamos a todos los niños. Fue muy lindo aquel programa, muy bonito. Era un programa en què la teva feina era de contacte amb la gent, contacte molt directe, no? Era un programa en què jo no, ni tenia despatx o ni tenia consulta, simplement era ir a veure les famílies en les barracas i acompanyar-les en tot el procés de escolarització de los niños. Des de sentarme con ellos o tomar café en la barraca que siempre te invitaba, era gente muy acogedora, muy acogedora. Jo encara me los encuentro alguna vez en algún semáforo y me saludan, señorita Celia, no sé qué, porque hice cantidad de... Bueno, yo me acuerdo que dejaba mi coche a la entrada del campamento y ellos me lo cuidaba. Lo podía dejar abierto, que a mí no me tocaba. Me hicieron sentirme como una de ellas, me imitaban a las bodas. Vas a establir vincles personals, no? Sí, muy profesionales, pero muy de empatía, muy de empatía. Y aún bueno, hay algunos que aún los veo. Després l'any 90 es va obrir el cap a Sant Just i va sortir una oportunitat que per situacions personals vas decidir intentar agafar, no? Sí, a ver, a mi me... el doctor Gracia, que en aquel momento estaba aquí de médico, me comentó que se iba a abrir una plaza de asistente social en el cap y coincidió con que mi hijo acababa la primaria i empeçava l'institut, amb el qual ja no havia de menjar. I a mi m'interessava per l'edat del meu fill, perquè, a més, estava recient separada, estar amb ell a l'hora de menjar. I pensé que estant més cerca en Sant Just, que podria compaginar el meu treball amb les meves obligacions familiars. I em presenté a la plaza i em van agafar. Això va ser en el 90, en el 92 va sortir a l'oposició i em va prendre plaza com a funcionari. Pedí excedència, ané a ensenyar-me, i aquí m'he jubilat. I des de les dues, ja treballant al cap, amb programes, doncs sobretot de tensió a les persones, tu sempre es dic que t'agrada el tracte personal i no tant el tracte d'espatx, sinó sortir al carrer i parlar amb la gent, no? Sí, a veure, jo venia amb una... o sigui, incluso a nivell académico m'havia format molt a nivell comunitari, a nivell de desarrollo comunitario. Havia treballat amb una de les persones que més porta aquest tema, se'n va marco Marquioni. I, doncs, a veure, jo estava preparada per això, i, doncs, a mi, el que m'agrada és sortir a la calle, saludar a la gent, conèixer els barris, conèixer les necessitats des de dins, des de la proximitat, i, per descomptat, que en el cap tenia un despatx i ha tingut quantitat de gent, i amb tota la professionalitat de la qual he estat capaç. Però, a mi, si no tenia consultes o si no tenia l'agenda aberta de consultes, jo el meu era sortir, sortir, anar a l'allotament, anar a les escoles, veure què passa, veure les associacions, i fer la meva idea, des del principi, era que el cap i la comunitat i els municipis anys fos un ente, que es convirtien en alguna cosa de la gent dels anys, que els vivien com una cosa seva, i que participaran, participaran des de sus propias associaciones. Evidentment, 27 anys treballant al cap, han donat per molt, repassem alguns dels projectes més destacats que va dur a terme la Cèlia, el cap, l'ambulatori, un d'ells, per exemple, el Consell de Salut, no? Sí, a veure, jo de quan em vaig començar en el cap, m'hi deia era, ja t'he dit, la participació de la comunitat, i muntem un Consell de Salut, el qual venia des de l'Ajuntament, des de les escoles, venien des de les associacions de veïns, les diferents entitats que tenien alguna funció sanitària, i muntem un Consell de Salut, que s'havia fet amb la participació de totes aquestes entitats, aquestes associacions, i que ells mateixos ens expliquessin les necessitats que veien. Doncs que resulta que els nens, els diners com els bol·licats. Bé, doncs vamos a hacer un proyecto per entrar a les escoles i fer un projecte que fos els mursos saludables, que és anar a les escoles a donar una xarxa amb les infermeres, i després desayunar amb els nens d'una manera saludable, pan con tomate, azeït, fruita, leche... A veure, que en funció del que la població ens va indicar, nosaltres intentàvem organitzar coses de salut, i la participació de tots. Un altre tema també important va ser el programa de tensió a la dona, que és volgat també moltes energies, i moltes hores de treball. Sí, jo penso que el tema de la dona és molt important, hem de seguir treballant molt en aquest tema, i des del cap jo era la referència en el tema de la dona. Des del cap se detecta muchísimo el sufrimiento de las mujeres, se detecta mucho, porque ya no es que te venga con un golpe que vienen y vienen con el policía y hay que hacer una denuncia. Un parte de lesiones, los médicos están obligados a hacer un parte de lasiones cuando viene una mujer maltratada, con golpes o con... Pero aparte de eso hay una serie de datos que nos indican como una mujer tiene un sufrimiento, que es, por ejemplo, dolor de cabeza, sufrimiento, frecuencia al médico, con quejas de alguna manera poco definidas, y entonces trabajar todo ese tema a hablar con las mujeres, intentar saber qué pasa, te llega a entrar en una empatía, una manera de sentir, una manera de acercarse a ellas, que permite que ellas te vayan explicando cosas, y ahí se detecta, se detecta y se trabaja. Es fundamental, una empatía y un acompañamiento muy próximo para llegar a estas mujeres que se sienten tan mal y que están sufriendo. A partir de ahí, por supuesto, toda la coordinación, con el circuito de donas, con los recursos del ayuntamiento, y sí que hemos trabajado mucho. El tema del maltractament és un dels que més has treballat, no? Sí, sí, a veure, aparte de temes d'alconisme, de tos i comanies, de niños, con problemas de ancianos, con problemas de residencia o de soledad, el tema de maltratament és molt important, i sí que lo hemos trabajado muy a fondo. Yo he participado en el Consell de Donas, como ca y también como mujer, por supuesto, y es un tema que tiene muchísima importancia. Fins fa molt poquet encara treballaves al cap, quina evolució creus que hi ha hagut en aquest tema? A veure, jo penso que les coses s'han anat consolidant a partir dels anys. Per exemple, comencem fent projectes a les escoles, a l'institut, i ara hem arribat al mes per la salut, que ja és una cosa totalment consolidada, coordinada, per des del ayuntament. El ayuntament és el que ha de portar sempre la voz de totes aquestes participacions de tots aquests projectes. A partir d'aquí, tots els projectes petits que s'han anat fent s'han convertit en el que ara es diu el mes per la salut, que inclou instituts a les escoles, i en gran tot, i s'ha consolidat. I amb el tema de la dona, tenim un circuit molt bé treballat, en què intervieneix la policia, i penso que les dones... O sigui, el fonamental és que les dones veuen que l'ajuda és pròxima, que l'ajuda és empàtica, i que, d'alguna manera, és la situació en què es trobarà i podem no juzgar, sinó ajudar. També, abans, preguntava, si creus que aquesta professió, de la tensió personal, està molt feminitzada. Està molt... Sí, sí, a nivell de treballo social, segur, però segur, perquè, des del grup que jo estic de treballadors socials sanitaris, et pot dir que hi ha un dos o tres homes. Tots els altres som les dones, i tants. Però jo, fins i tot, et diria que no només treballo social, sinó que totes les professions de serveis estan feminitzades. Estic parlant d'educació, estic parlant de sanitat, en tot el que és serveis, ho estem copant a les dones. I això, per descomptat, és una meta, i està molt bé, però el que seria negatiu és que, quan copar-ho a les dones, baixen de, com diríem, de categoria, per dir-ho d'alguna manera, i es converteix en un segon sueldo. No hauria de ser així, clar. No, és veritat, vull dir que el mèdic abans era una persona, una figura que tenia, i ara mateix, és una dona, i és el segon sueldo que entra en una casa. A nivell de famílies i a nivell de... i he ensenyat el mateix. Hi ha molts mestres, hi ha molts, però catedràtics són homes, la majoria. És un tema també, també tenint en compte. De la teva feina al cap, també volies destacar que l'any 2008 vas unaitzar unes jornades de tensió primària des de la proximitat. Sí, a veure, des de la tensió primària de salut, cada dos o tres anys s'han fet unes jornades a nivell de tot Catalunya. I en el 2008 les hicimos des de Sanyús. Fui jo la presidenta, la que coordiné les jornades, fueron a nivell de Catalunya, se hizo el Sanyón de Déu, i el títol era des de la proximitat. Perquè pensàvem que des de l'ESC, els treballadors socials ens acercàvem molt a la població, detectàvem molt més. És a dir, a l'entrada és molt més universal, que és des d'uns serveis socials de l'Ajuntament. Aquí entra a tot el món i es detecta possibles problemes socials. Si es treballen els problemes socials. I llavors les jornades van en aquest sentit. Des de la proximitat. Una tensió social des de molt pròxim i des de molta... O sigui, amb una universalitat d'entrada. Que en el fons... No fem diferència entre gent pobra i gent rica. Entren tots i et puc assegurar que la gent amb un nivell incluso econòmic o altor també es complica la vida moltíssim. I la vida, a vegades, és molt dura per a tots. Aquest ha sigut una mica el teu laimotiu, com a treballadora, sempre la proximitat i el tracte personal, la gent. Jo, en aquest aspecte, la veritat, és que he disfrutat amb el meu treball. He disfrutat i, a més, crec que ha sigut una privilegiada. He pogut treballar bé, amb molta població, una gent molt educada, molt amable, que s'han expressat bé, que han confiat en l'ajuda. I, per descomptat, sempre ell sempre ha dit que la població, la gent, la gent que té la dificultat, és la que surt davant. Nosaltres simplement fem una mà, un poc, explicant coses que jo no els han passat, però els recursos i la possibilitat de sortir davant sempre són les persones, en elles mateixes. I ara, des del mes de desembre, jubilada? Sí, estic jubilada des del mes de diciembre. A veure, et diria que m'agradaria molt haver treballat en el CAV, en què per a mi ha estat una etapa molt bona. I bé, ara se m'obre una altra etapa. Intento disfrutar-la, mentre tingui salut, i, de totes maneres, m'haig d'explicar que soc un treballador social i m'imagino que, abans o després, ara estic encara en l'etapa de no tenir a un, dar-me cuenta que estic jubilada. Però m'imagino que l'Àraca posaré voluntària. Estaré d'on necessiten que estigui allà. Doncs, moltes gràcies, Celia, Marcos, per haver vingut al programa i explicar-nos la teva vida i la teva tasca professional, també, a Sant Just, moltes gràcies, Celia. I acabem la cançó que ens has demanat, que és Imagine de John Lennon. Moltes gràcies a vosaltres. Adéu. I i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i i