Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques i avui ho fem amb una magesa dietista i nutricionista, tot i que no de formació, sí, de... professionalment, després en parlarem, què és la Pila Sant Pau o la Pilar, què tal? Hola Sergi, hola a tothom. La Pila Sant Pau ha viscut a Sant Just des de fa molts anys, però va néixer a Lleida l'any 55. Vas néixer a Lleida i allà diríem que vas passar els primers anys de la teva vida, de infantesa i adolescència. Sí, sí. Què recordes d'aquella etapa a Lleida? La Boira, la Boira de Lleida. Quan anaves a col·legis, la Boira sempre ha barrijat la Boira, perquè la Boira, la gent que som de Lleida, l'estiment molt, perquè s'ha barrijat en la infància, en jugar al petit del col·legit, en anar amb els pares a passejar. I llavors és una cosa curiosa, com de la ciutat que has nascut, te queden coses. I llavors la Boira m'ha quedat i és una cosa que m'encanta de Lleida. Ara, la infància, doncs va ser feliç, tot i que se me va morir el pare quan era jove, i llavors la moa mare ens va tirar endavant els fills, i no sols estic vinculada al morir el pare i anar a Barcelona a estudiar sense la figura del pare, doncs no va ser fàcil i la moa mare ens va tirar endavant. I llavors d'alguna manera, he tingut una infantesa en un exemple d'una dona que ha tirat endavant els fills, i això suposo que ha repercutit a l'Ollard de tota la moa vida. I vas creixer sota, diríem, la custòdia d'una mare forta. Una mare molt potent, en un dels llibres que vaig fer, el dedico a la mare i dient a la moa mare que em va ensenyar a caminar sola. Quan vas estudiar, quan vas decidir estudiar medicina, va ser quan vas venir cap a Barcelona i concretament a Sant Just, amb el que després seria el teu marit. Sí, quan a Sant Just, en aquella època, els pisos eren molt baratets, molt més que a Barcelona. Ha canviat les coses. I vam llogar un pis a Sant Just quan encara érem estudiants, vam acabar la carrera, el meu marit la va acabar d'arquitectura, jo la vaig acabar de medicina, i ja ens vam quedar viure tota la vida a Sant Just. Per tant, més anys ja a Sant Just que a Lleida, evidentment. Sí, sí. És curiós com de tant en quant necessitaven a Lleida i tornar. I cada vegada ho necessito menys, i el sentiment que tenia quan arribava a Lleida, ara el tinc quan arribo a Sant Just. Encara et sents arrelada a Lleida, o ja sents més Sant Just en què queda a Lleida? Té scents de Lleida, perquè has nascut allà, tens la infància allà, però hi ha un poema del Joan Margarit, que diu que no hem de tornar als llocs, a recordar, perquè no hi ha res de què hi havia. I és veritat, cada vegada que torno a Lleida, trobo menys coses de les que recordava, però no en el sentit físic, sinó en el sentit de sentiments. Per tant, cada vegada tinc més records de Sant Just, i cada vegada se'n va lluny a més Lleida. I és veritat, com diu el poema del Joan Margarit, no hem de tornar a buscar el passat, perquè el passat ha passat. Suposo que bona part del motiu de que els teus sentiments estiguin a Sant Just, és que aquí vas casar i aquí vas tenir els teus dos fills, un fill i una filla. Sí, aquí em vaig casar, aquí tindré els meus fills, aquí vaig escolaritzar els meus fills, aquí vaig exercir, vaig començar la meva vida professional, ho he fet tot aquí Sant Just. Vas estudiar medicina, com hem comentat, però els teus prins passos professionals van ser en la docència. Sí, quan vam acabar medicina, vaig presentar en unes oposicions, que era per donar classes de formació professional, com a professora, i sí, sí, les vaig poder guanyar, i vaig treballar dos anys a cornejar en un institut de formació professional, donant la branca sanitària. I després vas començar a fer de metgesa de capçalera. Sí. Allò em feien substitucions, al principi. Sí, guardies, urgències, era l'època que també hi havia molta feina, i podies fer una substitució aquí, una allà, hi havia molta feina de metge, i vaig poder treballar uns quants anys, i molt agús, i ho vaig fer molt contenta. Però va ser en aquesta etapa que ja et vas adonar que hi havia una branca concreta de la medicina que t'interessava més, no? Sí. Va ser, quan fas l'últim curs de medicina, el rotatori, que es diu, vas passant per totes les especialitats, i abans una de les especialitats m'hi va quedar, que era endocrinologia, i sobretot el sobrepes. I vaig tenir un metge que m'hi va ensenyar a estimar molt, aquesta especialitat, que era un doctor que és Llegonfalo Llovera, que està molt vinculat al Barça. La gent que és gran se'n recordarà perquè sempre portava una pajarita, i aquest metge em va ensenyar molt estimar aquest tipus d'especialitat. I m'hi vaig començar a dedicar a nivell privat, i a tota la vida m'hi ha anat dedicant. Vaig deixar tot el que era públic, i em vaig entrar molt a la meva consulta privada, de obesitat, i relacionada, sobretot, amb el estrès. Era una branca que, en aquell moment que tu vas començar, era pràcticament desconeguda, no? A nivell de patologia, de malaltia, no, perquè hi havia els endocrinòlegs, hi havia la dietètica, hi havia molt poca cosa, no existia encara la nutrició com a carrera, llavors no existia la dietètica, s'havia d'anar fent cursos al clínic, a França, i em va anar fent una formació, però molt al meu ritme i a la moa manera, i no hi havia massa gent que ho fes en aquella època, i encara queden metges que ens han dedicat amb això, però ara ja hi ha una carrera dedicada amb això. Em comentaves abans que dediques concretament, sobretot, a la relació entre l'estrès i l'obesitat, i que aquest tema acostuma a afectar moltes vegades a les dones, i que també té una visió equivocada, diríem dels desencadenants de l'obesitat. Sí, és un tema que ha lluitat des de fa, crec que 30 anys, deixant clar que moltes vegades, moltes, l'aument de pes, està produït per un excés de voluntat d'una persona que ha lluitat per tirar endavant una part de la seva vida. Aquest excés de voluntat vol dir que treballa molt, que lluita molt per els seus fills, per el que sigui li comporta un nivell d'estrès tan alt, i aquest nivell d'estrès provoca una sortida d'adrenalina, i l'adrenalina li provoca una sortida d'insulina, que és una hormona, que t'agafa el sucre que tens a la sang, i t'elfiqui el múscul perquè corris, perquè es pense que has de córrer, que estàs en perill, i que en aquell moment no corres, perquè estàs davant d'un ordenador o a la cuina, pensant en els dos fills, no el creme i s'acumulem forma de greix. Llavors, explicar com està vinculat el patiment humà, a l'aument de pes, li he dedicat tota la vida professional, i també molt centrat al tema, sobretot, de les dones, perquè és el que més vinien a la consulta. Ara el món s'està ja començant, i venen homes i dones a primars, però en aquell moment era un tema molt femení, i molt vinculat a l'estètica. Ara, gràcies a Déu, s'ha vinculat a la salut, i venen ja homes i dones, i el problema és el mateix, un excés d'estrès, un excés de generositat. Si t'has trobat que les dones sempre han estat més preocupades, diríem, per la seva imatge. Sí, perquè abans se relacionava l'estètica només en un augment de pes. Avui en dia, gràcies també a que ha evolucionat molt tot el món feminista, ha lluitat molt, avui en dia una dona se vol aprimar o un home per tindre salut. I la salut és síquica i física. Evidentment que també ens agrada agradar-nos i agradar. Però cada vegada la gent és més per agradar-se un mateix, per trobar-se còmodos no són pròpies cos, no per agradar. Això toca els 18 anys, però a mesura que et fas gran, te vols agradar tu mateix. I al agradar-te vull dir trobar-te còmodos, poder flexionar, etcètera, etcètera. I cada vegada la gent ve més per salut, síquica i física, i no només per de cara a l'exterior. Però el viquini va a desaparèixer. Deien fa un moment que quan vas començar aquest camp era poc conegut, no hi havia formació reglada, amb els anys ha canviat, no? Sí, ara ja hi ha totes les carreres, hi ha molt potents nutricionistes, molt dietistes, molt, molt potents, i cada vegada se van fent especialitats en funció del mercat i en aquest moment està molt ben coberta la especialitat de nutrició i de dietètica. La Pilar Sampau també s'ha dedicat molt a la divulgació, diríem, de temes de dietètica i nutrició, i tot va començar una mica per casualitat. Sí, va ser un... vaig fer un article sobre un dia escrivint, vaig dir, bueno, vaig parlar de la prevenció de la pròstata, que li va bé la tomata, i vaig fer un artí, un escrit, i vaig dir, mira, li portaré a un amic meu que treballava directament en un diari de Lleida, i li va agradar molt, i em va dir, Pilar, si vols, pots fer cada setmana un article, i així va començar una manera d'escriure el meu primer llibre. Gairebé per casualitat comença a escriure columnes... Semanals. Semanals, al diari de la mañana, de Lleida, d'aquí se'n fa un llibre, que em deies que era un llibre molt maco, fotografies... Maco i un punt... Volia trobar la paraula, però com que no la troba, la dic directament, no era ortera, la paraula, però van agafar les fruites, i les van fer fotos de totes les fruites de Lleida, i les van camuflar dins d'objectes, era una cosa una mica... Sí, per exemple, l'Oirginia potser li ficava en una flona, però va ser un llibre molt maco, de molts colors, i aquest llibre, un dia li vaig regalar a la Romi... També gairebé per casualitat, per fer el cotxe i la guantera. I vaig pensar a la Romi, que era professora del meu fill, li vaig fer arribar, perquè vaig pensar que també era de llei d'aigua el que jo, i que li agradaria, i la Romi li va ensenyar al seu marit, que en aquell moment, en l'Isidor Consul, era el director de l'editorial Proa, i li va agradar i em va trucar, i vaig començar a fer llibres amb l'Isidor Consul per Proa, i va en funcionar molt bé, i n'he fet molt, sí, sí. També com aquell que diu com qui no vol la cosa... Sí, em vaig trobar el meu llibre... I n'has fet més d'un? Sí, sí, no els he contat mai, però suposo que s'ha tocat segur. S'ha tocat llibres sobre aquests temes de dietètica i nutrició. També vas estar donant un temps fent col·laboracions al ICO, tot això va venir arreu d'una situació personal, però quan tenies 46 anys el teu marit va tenir càncer. Sí, el meu marit va tindre un tumor cerebral, això em va portar mentre ell va morir al cap d'un any, va estar estudiant molt tota la part neurològica, per veure si li podia ajudar d'alguna manera dietèticament, i això també va fer que em formessa molt a nivell neurològic. Llavors va reis una mica el tractament a nivell mèdic, a nivell dietètic, quins aliments van fer per la prevenció del càncer, i quan ell va morir d'alguna manera va seguir vinculada al ICO, que és el lloc on ell va morir, el van tractar, però ja ha fet un voluntariat i continuant amb ells durant uns anys. Aquesta situació personal va portar a fer aquestes xerrades i aquestes col·laboracions al ICO. A nivell personal, com et va canviar la vida? A nivell personal, les persones que tenim fills es de tirant davant, llavors no et plantegis, mai quedar-te enrere, si no es de tirant davant, i llavors vaig pensar els meus fills que els hi puc donar. I una cosa la tenia clara, potser perquè, com que jo em vaig quedar sense pare quan era jove, tenia molt clar el que s'ha de fer, el que un fill vol, perquè precisament se me tornave a reproduir la mateixa història, em va passar com a filla i ara em passava com a mare. Jo me'n recordo que el que volia és que la meva mare fos molt mare, ja que no tenia pare que la meva mare fos molt mare, i això sí que ho vaig tenir clar, no fer de pare. Jo vaig dir-ho i de fer de mare, però no de pare. I llavors què fa una mare? Una mare fa el que de fer una mare, però no intentes, si jo no puc aixecar un mòbil, no la checo, evidentment. Llavors vaig intentar donar-li el únic que veia que havia de fer, que era donar-li molta confiança en què es pot tirar endavant a la vida, que qualsevol situació, si tu lluites, pots tirar endavant. I els meus fills han entès que la vida, tot i que porta problemes, un pot tirar endavant, i per la manera com els veig, i que són riuen, i que la vida, i quan veig que els hi brilla els ulls, jo sé que van tirar endavant. Per tant, donar-li confiança, i abans també em deies amor i vol estudiar. Jo sempre els vaig dir, mira, la vida ha de fer dues coses, que no es les prendrà ningú i les ha de poder fer. Primer, estimar. Estimeu en algun molt, molt, molt. No tingueu por d'estimar, perquè després us pot desaparèixer la persona, però si ho has estimat, us queda allò, ho heu fet. I segona cosa, uns estudis, un ofici, una cosa que no et pugui prendre ningú, perquè una de les raons per les que jo he pogut tirar endavant amb vosaltres, i no viure d'una viudetat que avui en dia és vergonyosa, la manera és que tingueu uns estudis, que tingueu una formació del nivell que sigui, però que ho feu molt bé, i m'hi sembla que els dos ho tenen, i em sento molt satisfeta d'haver-ho vist. Aquest també és un aspecte important, perquè com a dona vas decidir estudiar, tirar endavant també la teva carrera professional, i això et va donar després una independència, que amb una situació personal complicada com aquesta, t'ha permès tirar endavant, el que comentaves. Sí, jo vaig començar a estudiar medicina en una època que tampoc començaven a vindre moltes dones a estudiar, era una època que la dona començava a entrar en força a la universitat, en deu anys més, menys, no, però en aquella època ja començàvem a anar, i vaig tenir la sort que tenia una mare, que també era potent, d'alguna manera, i vaig poder anar a estudiar a Barcelona, que en aquella època ja no hi havia la carrera de medicina, ara sí que és, però no era fàcil que jo pogués anar a Barcelona, i la meva mare va treballar moltíssim, la meva mare tenia una botiga de roba, i sempre recordo que pujaven les cames completament onflades, de tantes hores de treballar darrere d'un mostrador, i gràcies amb aquelles cames onflades, jo vaig poder estudiar la meva carrera, m'ho va ensenyar la meva mare, jo ho he ensenyat en els meus fills, i sempre els dic una cosa, i aprofito el teu programa de ràdio, però hi ha un vers d'un poeta que diu que la vejez s'ha d'arribar en dues qualitats, cansat i commovido, perquè és un poeta que es diu cansado i commovido, han d'arribar la vida, al final cansats, d'haver donat, d'haver fet, i commovido, que encara hi hagi coses que mos entusiasmi, que encara hi hagi coses que ens facin tindre aquell punt que els ulls ens brillin, i llavors jo he vist en la meva mare que encara està viva, i ara viu en mi assenyós, i encara la meva mare se canse per mi, i això és com s'ha d'arribar a la vejez, i els meus fills ho han vist, suposo que ho seguiran vivint amb mils, i ho he ensenyat també, tot el que ens escolti ha continuat donant, i cansat i commovido, que en català commovido, commogut, commogut. Exacte, tornant a les col·laboracions que vas fer, la època que vas escriure llibres també, entre els 50 i els 60 anys sobretot vas tenir una època d'activitat professional molt forta, i també l'àmbit de la difusió, de la dietèdica i la nutrició, has col·laborat amb molts mitjans de comunicació, un d'ells a aquesta casa. Sí, a aquesta casa hi va haver un temps molt altres, oi? Molts altres, ja he estat a la comràdio, ja he estat a Catalunya Ràdio, en l'operetàpia, és una persona que em va ensenyar molt, té coses a nivell de ràdio, molts trucs, i me'n recordo un de molt bo que sempre em deia, Pilar, tu que et pregunten el que vulguin, tu contesta el que et doni la gana, el qual era molt co. Unes polítics també agafen aquest resultat. I en l'operetàpia després vaig estar a TV3, molts anys també, en la Maripau, en l'Elisenda, he estat a televisió espanyola també, a tots els llocs. Jo crec que en aquell moment, si me van ouvir tot a les portes del món, a les comunicacions, tot i que jo crec que era perquè en aquell moment no hi havia massa gent, tampoc ho fes. Vull dir que jo ho feia el que podia, i ho feia en tota la dignitat que podia, però també no hi havia massa gent que n'és als mitjans. Per tant, et va arribar una mica de forma no vulguda, sinó per casualitat. M'ho passava bé, era un món, a més, molt alegre, era un món que jo no coneixia, va ser agradable, i tot un començament i tot un final. Amb 60 anys és quan vas dir s'ha acabat. Per què vas voler tallar, diríem, amb tot això? Va ser un estiu, que me'n recordo que estava a la platja, i em van trucar aquell estiu de Catalunya Ràdio, de televisió espanyola i de TV3, tots per col·laborar setmanalment. I quan el mateix setmana em van trucar els tres mitjans. I em vaig agobiar. I vaig dir per què m'hagués d'agobiar, si això és una cosa que la feia perquè era bonica i tot. I vaig pensar molt i vaig dir, potser s'ha acabat aquesta etapa. Potser ja comença a ser una cosa que no és el que tu volies, està pensant per què ho feia, per què no, i a vegades quan reflexiones, ho fiques al seu lloc, les coses. A vegades la vida no et dona temps de reflexionar, perquè has de lluitar, has de tirar endavant i no pots ficar les coses al seu lloc. Però ho vaig estar pensant i vaig dir, potser ja s'ha acabat aquesta etapa, i crec que vaig fer molt bé, i des de fa 3 anys faia alguna cosa esporàdica, com ara que estem fent això, doncs és molt vinculades més a un sentiment que no a una altra cosa. I estic contenta d'haver-ho fet. No vol dir que el 70 torna a obrir una altra etapa i si encara em vol algú, doncs hi puc tornar. Però en aquest moment crec que és el que toqui per la... Una cosa que se'n diu la dignitat, per un mateix. Jo crec que en aquest moment les tomates, les carxofes, tot això, hi ha gent molt potenta que ho pot fer molt bé, i crec que et dona... toqui tota aquesta gent jove, que entri al món de la dietètica i de la nutrició i ocupin els mitjans de comunicació, que és el que toqui, la gent jove. Ara d'alguna manera has fet un pas al costat. Sí, però... Amb aquest tema, i tornes a dedicar-te plenament a la teva consulta privada. Sí, la profundizo més, segueix escrivint, i el dia que en tinc ganes, vostre hauré un altre llibre, però sense preces. Despacito, com diu la cançó, despacito. És també que has estat durant molts anys sent la pila cap en fora, i ara vols ser també la pila cap en dins. Què vol dir això? Això vol dir que hi ha un moment que es de plegabeles, però plegabeles, la pila cap a dins vol dir que has de saber què vols. Quan tu tens els fills petits i tot, has de saber què vol en ells, i has de tirar endavant, i no tens temps de pensar què vols. Llavors, quan te vas fent gran, dius, bueno, què vull? Ja te vas fent gran, la peixa rugue, la vellesa és un altre, la vellesa en ve alta, és un altre, i llavors és quan has de dir, bueno, tinc que tindre l'interior en molt brillo. Llavors intento traure brillo a l'interior, i a l'exterior és menys important, i el brillo vol dir les coses que m'agraden. Per exemple, a mi m'agraden molt, molt, molt, dos coses. Una és professional, que és la neurologia dins de la dietètica, hi ha molt pocs professionals que barregin aquestes dues especialitats, a mi m'agraden molt parlar del cervell humà, de la serotonina, que és el neurotransmisor del benestar, tot això com se sintetitze, quins aliments lo potencien, i això segueixo estudiant cada dia un retet, i després la poesia. Per mi la poesia és la millor eïna per créixer com a persona, cada dia de la moevida, i això és una de les poèmes, i poèmes potents que m'ajuden a avançar. Per exemple, aquell poema, aquell vers que abans els he dit, de cansado y conmovido, és un poema que el dia que jo el vaig llegir, que és d'un poeta que m'hi sembla que és Sevillano, que és Diu García Montero, que és molt amic del Joan Margarit, que és un poeta que jo segueixo molt habitualment, i a més el que sempre li he de donar les gràcies, que em va fer el prolec del meu últim llibre. L'últim llibre que vaig fer eren relats sobre dones, el 90% del llibre són dones, dones que els hi passi alguna cosa molt greu, molt important, el llibre és titular gent que ploren silenci, són aquelles dones que no diuen res, que no es fan pesades explicant el seu problema a la gent, sinó que en silenci ploren, i lluiten per tirar endavant a la seva vida. I aquest llibre, que és sobre dones, en un 80 o 90% que, a pesar d'un problema greu, tiren endavant en la seva vida, i el Joan Margarit me va fer el prolec, doncs donar les gràcies, sempre el Joan que s'ha portat molt bé amb mi, i fer-me el prolec d'aquest llibre. I, tirar endavant, ara hem anainat del tema, Sergi, no sé... No, endavant, endavant. D'alguna manera, la poesia a mi m'ha canviat la vida. M'ha ensenyat la diferència entre l'amor i la por. Això el dia que la vaig descobrir, a vegades lluites per tirar endavant els teus fills, i et penses que és per amor, i no és per amor, és per por. I llavors no ho fas bé. El dia que descobreixes, quan fas les coses, la diferència, i és molt clara. Un fill t'hi diu, mamà, voldria fer, deixar d'estudiar, i voldria fer un ofici. Tu li pots contestar per amor o per por, i la contestes és molt diferent. I el dia que em vaig donar compte, moltes vegades per por i no per amor, he pogut rectificar moltes contestes en els meus fills, moltes contestes a nivell personal, i una d'elles era, per exemple, la de les radios i teles. A vegades un fa les coses, perquè té por de perdre el fill, que després no el truquin, que després no vinguin gent, i quan em vaig donar compte que hi havia més por que amor, és una de les coses també que em va fer donar un pas enrere. Intento, des dels 60 anys, moure'm més pel camí de l'amor, que pel camí de la por. Per exemple, avui estic aquí amb tu, Sergi, perquè no perquè vulguis sortir llibres, sinó que crec que per amor al poble, amor a la gent que m'ha trucat i m'ha escollit entre les 100 persones, jo tinc que estar aquí. Però intento que aquest sigui el baix que em porti fins al final de la meva vida. Veig que també la literatura ha tingut un pes important a la teva vida. La té, perquè el cervell s'alimente de dos coses. El cervell s'alimente de pienso de dos tipus. Sense nutrients, sense els aliments, el cervell no funciona. El cervell per fabricar, per exemple, el neurotransmisó de l'alegria i del benestar, necessita 3 nutrients que estan als aliments. Si tu no te'ls menges, tu no tens felicitat. Però després, quan ja tens el benestar, dius, ara la literatura, per què? Perquè sense la literatura ets ignorant, sense saber, tu no progresses, no tens llibertat. La llibertat, com deia el Joan Marguerit, és una llibreria. Per ser lliure una persona ha de saber-hi coses. La única manera de saber-les és a través de la cultura. Per tant, per ser lliure, necessito saber-hi coses. Per saber-hi coses necessito llegir. I dins de la literatura, jo crec que el més potent és la poesia. I aquí ens soneixen la nutrició i la literatura. La literatura, que són dues de les teves passions. Són les passions que nutreixen el cervell. L'última persona és el que tenim al cervell. Per cert, has escrit molts llibres en català. I abans em comentaves... Hem de dir també que jo no sabia escriure a català, perquè l'educació era en castellà en l'època en què et vas formar, i vas estudiar a català aquí a Sant Jordi. Sí. Em vaig donar compte que quan escrivia, escriure un sentiment en castellà, tu l'has dit en català, quan t'ho has dit estimo el teu marit, els teus fills, en català, després escriu-lo en castellà, m'hi sembla bé llunyar. I vaig dir això, s'ha de fer en català. I llavors vaig anar a l'escola de la Teneu, vaig fer el curs C i vaig fer el curs D, els professors d'aquí Sant Just, i tots els meus llibres els he escrit. En molt, és fals, és suposo, però en català, i llavors me'ls han revisat, i tots els llibres que he escrit, me'ls han traduït el castellà, però no he tingut que ser jo, o sigui que estic molt orgullosa d'aquest esforç. I ja per acabar, ràpidament, què li depara la pila del futur? El futur de la pila li depare, una cosa molt important. Quan jo vaig veure que els meus fills ja tiraven endavant, vaig dir que bé, ara ja em puc morir quan vulgui, i llavors he perdut la por a morir-me, i el futur, cada dia que passi, quan m'aixeco pel matí, dono gràcies de ser-hi, i em sento privilegiada de ser-hi, i sobretot he perdut la por a morir-me, perquè ja veig els ulls dels meus fills la confiança que poden tirar endavant sols, i per mi això, jo no em vull morir, evidentment, i vull viure molts anys, però la por... Però estic molt tranquil·la, i era el meu objectiu, puc deixar els meus fills que pugui sentir endavant, i no em vull morir. Enseñals-hi a caminar sols. Doncs amb aquesta mirada cap al futur, acabem l'entrevista amb la pila Sant Pau. Moltes gràcies, Pilar, per haver vingut. A tu, Sergi. I acabem amb una cançó de Gemma del Serrat, que és De Be Sen Cuanda o La Vida. De Be Sen Cuanda o La Vida. I a colores se despliega como un atlas, nos pasea por las calles en volandas, y los sentimos en buenas manos. Se hace de nuestra medida, toma nuestro paso, con ejo de la vieja chistera. Yo no es feliz como un niño, cuando sale de la escuela, te ves en cuanto la vida, te ves con amigo café. Y está tan bonita que te da gusto verela. Se suelta el pelo y me inhibita a salir con ella escena. De Be Sen Cuanda o La Vida. Se nos brinda en cueros y nos regala un sueño tan escurrilizo que hay que andarlo de puntillas por no romper el hechizo. De Be Sen Cuanda o La Vida. Afina con el pincer, se nos eriza la piel y faltan palabras para nombrar lo que ofrece a los que saben usarela. De Be Sen Cuanda o La Vida. Nos gasta una broma y nos despertamos sin saber qué pasa. Supando un palo sentado sobre una calabaza.