Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques i avui ho fem amb una Sant Justenca artista, com és l'Elisa Almont, o l'Elisa, què tal, bon dia. Hola, bon dia. L'Elisa Almont, Sant Justenca des de fa molts anys, però no va néixer a Sant Just, va néixer a Motril, a Granada, sí, sí, els teus pares van decidir venir cap aquí, van portar-se de molt petita, com és que la teva família va decidir venir cap aquí? Doncs, clar, jo era molt petita, no t'ho puc dir segurament, però el meu pare era comptable i poder que es va quedar sense feina, perquè eren temps de la postguerra i eren temps molt difícils i segurament que li havien de dir que aquí tindria millor futur i es va vindre. I llavors, doncs, l'Elisa i la seva família van venir cap a Barcelona i cap a Sant Just, primer va estar en una temporada a Barcelona i després hi ha cap aquí i cap a Sant Just i vas anar a les escoles nationals. Sí, amb la senyora. Bueno, jo era petita i vaig anar a la senyoreta Florentina, després a la senyoreta Carmen, i hi havia, no era com ara, que eren, igual eren 30 o 40 més alumnes i eren de diferents edats. Jo, de la més petita, la més gran, portaven 4 o 5 anys de diferència, no? Però era, no sé, recordo la època molt bonica. Us va costar integrar-vos a Sant Just, a la teva família, o us va integrar ràpid? No, els meus pares es van integrar ràpid. A mi, com a nena, em va costar una mica més. A vegades et feien el 8? Sí, però jo de què no era catalana. Es notava molt, no sé per què, però després tot això va passar i tots som amics i jo penso que ara no hi ha diferència. Deies que sobretot el teu pare era una persona molt activa i que de seguida es va fer, diríem, que es va fer el seu lloc, no? Sí, sí, ell estava a tot arreu, jugava al billar, jugava a escacs, feia de la comissió de festes del barri nord, era de la comissió de quan feien catifes pel corpus, de la cabalgata de reis, ell estava a tot arreu, era un home que li agradava molt estar a tot arreu. A vegades la meva mare diu, tu eres com a teu pare, que estàs en totes partes. Sí? Creus que això ho has agafat una mica del teu pare? És possible, perquè no sóc la típica ama de casa. L'Elis al Món va estudiar, com deia, amb les escoles nationals i després va anar a l'acadèmia de la senyora Sinteta, a estudiar cultura general, que abans havies d'escollir entre dos camins, no? Sí, o estudiaves comerció, anaves a Barcelona o a un altre lloc, o feies cultura general o batxillerat, que costava, tenies que estar en un altre lloc, i així. Sempre t'havia agradat pintar? Des de petita, des de molt petita. Els mestres ho veien? Sí, sí, sí. A tot arreu que anava, quan era petita, sempre deia, el món ens deia pel cognom, el món surta a la pizarra i dibuixa el que tocava, si era una casa o un cavall o el que sigui, i jo era la que anava allà i ho dibuixava. Per tant, sempre t'havia agradat, però al principi era més aviat un hobby. Sí, sí. No havia pensat mai en dedicar-me, ni ho feia. Mira, ara que dius que estava la Miracle, amb la Miracle anaven totes dues, a pintar el carrer, a pintar macies, les cultures, els parcs, perquè ens agradava pintar, però no havíem pensat mai que serien professionals. La gent us veia pel carrer pintant i era com una forma de passar l'estona i de passar-vos el bé. De fet, les primeres feines de l'Elisa no tenien res a veure amb l'art, per exemple, vas estar fent de telefonista. Sí, a Sant Llursos, tres o quatre mesos només, però sí. Després dels Quintana. Això mateix. Sí, sí. O bé, també vas treballar en un laboratori a Esplugues. Sí, a Carlo Herba. Allà vaig estar fins que em vaig casar. I bé, doncs en diverses feines, diríem que no tenien res a veure amb l'art, però més endavant, el vas casar l'any 69, i et va sortir una oportunitat a l'escola Núria. Sí, de donar classes de pintura, per això, perquè ja em coneixia les unitats sintetes i dius, per què no dones pre-tecnologia i plàstica. I dius, vostè creu, sí, sí, ho faràs molt bé. La veritat és que va ser molt interessant, perquè si ens presentaven a concursos ja en algun lloc sempre guanyaven, i estaven contents, era bonic. Sí. Els nens els hi agradava, això de pintar i... Sí, ja has vist que estava al Carlo, si se'n recordava, i diu que el passaven bé. Sí, els nens els hi agradava, sí. Si creus que aconseguies que s'apassionessin, també, per l'art. Sí. I en aquella època, també, els mestres, diríem, que tenien una titulació especial per ensenyar, cobraven més. Ah, i tant. I tu vas arribar i, com que no havies estudiat una d'aquestes formacions regalamentàries, vas decidir tornar a estudiar. Sí, vas començar a estudiar per guanyar una mica més. I, aleshores, vas estudiar una carrera que es deia Procedimientos Pictóricos, que era com l'apartment d'Hemtècnica de Bellas Arts, en 29 anys. Sí. Com va anar això de tornar a estudiar més tard? Doncs mira, va ser una cosa molt complicada, perquè la meva amiga Miracle ja estava estudiant, va començar a ella a estudiar, i m'animava, però jo no tenia temps, perquè treballava, tenia els nens, i no em veia encara. Però quan van dir que, que tenia que, que si tingués títol pagaria més, vaig decidir de començar a estudiar. I llavors, la Miracle em va dir, mira, no t'hi posis a primer, perquè, llavors, t'hi van fer un curs que es diu, era polivalent, i després començava a primer, a segon, i t'apuntes a segon, i, com que no t'hi cogeran, t'hi posis a primer. Llavors, m'apunté a segon, i resulta que vaig aprovar primer, segon, i vaig entrar directament a tercero, que ella era la part més professional, i en tres anys, puc poder sacar-me la carrera. Sí, que vas anar per la via ràpida. Massa, massa, perquè a mi m'agrada, m'hauria agradat començar des de més avall, però bueno. I després d'estar cinc o sis anys ensenyant plàstica a l'escola Núria, van decidir tallar alguns dels programes, retallar alguns dels programes, entre ells el de plàstica. Això mateix. I, aleshores, aquí vas de treballar al Núria, però va ser una altra oportunitat, pràcticament, per casualitat. Sí, és veritat. Una noia de Cornellà, que estava estudiant veient allotxa també, deia que volia un reforç que on ho podia trobar, i li va preguntar a un professor que havia estat professor meu, i li diu, doncs mira, per allà hi ha una noia, que es diu Elisa, al món, si posa-te en contacte amb ella, aquella noia t'ensenyarà molt bé. I va vindre amb l'amí, que amb mi, que es diu Francina Carrera, ens vam fer molt amigues, ella l'encantava com jo estava ensenyant-la, i vam començar i vam decidir començar una acadèmia a totes les xuntes, les dues plagades. L'escola Pincells. L'escola Pincells. Que ara ja fa 30 anys que funciona. Sí? O més? Sí, sí. Tots aquests anys has estat ensenyant pintura a l'escola Pincells, t'agrada ensenyar pintura? M'encanta. I, a més, me sorprenen la gent com apren, és tan bonic, sí. Paral·lelment a tot això, l'Elis al món ha presentat les seves pintures en moltíssimes exposicions, s'enjust prou a molts altres llocs. Drem que les exposicions han estat una de les teves activitats habituals. Sí, la veritat és que sense buscar-les van començar a cridar-me de puestos, de galeries, i va començar a esposar, pràcticament, no a tot el món, sí que tinc pintures a tot el món, perquè tinc pintures a Xina i a Japó, però ja no és posat. És gent que es va anar a viure ja i es va portar pintures meves, però sí que és posat a Alemanya, a Bèlgica, a França, a Itàlia, a Neu York, a New Jersey, a Mónaco, a bastants puestos, la veritat. La teva obra que va tenir un serresó internacional. Sí. Quina és el teu estil, com definiries el teu estil pictòric? Jo penso que és un figuratiu neoimpressionista. Aquest és l'estil de l'Elisa, que, com dèiem, ha exposat a molts llocs i també és guanyat diversos concursos. Sí. Quan una vegada havíem concursos de pintures ràpides i vaig pensar que aniré, jo què sé, per provar. I quina sorpresa que vas guanyar el primer premi. I llavors hi hagués això que t'empiques una mica i anava els que estaven una mica prop. A Corrella, Sant Joan d'Espi, havia anat a Olot alguna vegada, havia anat a llançar, també tinc un primer premi allà i em feia molta il·lusió perquè guanyaves els primers premis quan hi havia gent que es dedicava professionalment a això, a fer pintura ràpida. Després vaig començar a tenir problemes amb un peu, amb la cama, de salut i de tot això i ja ho vas deixar, però era molt interessant. Ja se presentaves efectivament com qui no vol la cosa, perquè t'agradava pintar i hi havia gent que era professional i et plantaves allà i guanyaves o aconseguies un premi. Sí, sí, tinc bastants primers premis, sí segons. T'ho hem comentaves abans, dius, si fos un home potser m'haurien anat diferent la carrera. Home, segur, segur per als meus temps i jo no em podia... Precisament quan deien de fer pintura ràpida, jo guanyava un premi i veia els que estaven darrere meu, que deien, mañana nos vamos a lo groño o la semana que vienen nos vamos a no sé qué, que hay un premio que dan tanto. Clar, jo no podia fer això, deixar casa meva i anar-me a Madrid o a Vigo o a un altre puesto on feien pintura ràpida, no? I clar, em vaig quedar bastant tallada amb aquest sentit, no? Hi ha moltes coses que... que el trenir fills i una professió i una feina també tallen de ser aquelles coses liberals, que tens tot el temps per tu i ets una professional. Jo no he pogut fer-ho. Creus que la teva vida andreu privada o la teva vida familiar d'alguna manera interferit en la vida artística? Sí, jo no dic que hagi interferit, penso que jo he posat primer la meva vida familiar que abans que la meva vida artística. És a dir, ha estat una decisió personal? Jo penso que sí, una mica de tot, no? Però clar, sempre el culpable de que les coses passin així ets tu, jo penso que he sigut jo. M'has explicat també que havies viscut alguna anècdota, fins i tot, que pel fet de la dona semblava que et menyspreaven d'entrada i després resulta que eras més important del que la gent es pensava. Sí, quan estàvem en concursos i parlàvem gent i deia... I tu també has participat i què has fet, què s'has posat? Perquè jo sempre he anat de senyora de casa, no he anat mai d'artista amb els meus barrets i... He anat de senyora de casa, no? Un altre dia et contaré una història també molt interessant. Bueno, doncs... I deien, tu què has posat? Jo no veia. Mis cuadros son estos. Ah, ah sí? Ja s'anaven cap a la sala, diguéssim, de... De l'arrere. De l'arrere, sí. Ah, doncs els estem comentant, però és que semblen que siguin d'home, no semblen de dona. Bueno, són... són quadros normals. Jo no sé per què, de dona o de... o dona. Havia sentit això, semblen quadros pintats per a un home. Sí. I hi ha una cosa molt, molt interessant, quan vaig guanyar el primer premi de pintura ràpida, el premi ho donaven un diumenge. I jo em vaig presentar amb el meu traje de xaqueta, els meus sabates de taló i el bolso. I estava allà, amb tothom, i un dels... dels participants diu, però, bueno, quan comença això, oi, és que es tenia esperant a la noia que ha guanyat. I... i dic, és que sóc jo. Sí. I per les pintes no ho semblava, no? No ho esperaven que fos una senyora tan normal. I, bueno, coses així que m'han passat, m'han passat bastant, sí. Sí, que ha sigut una artista atípica. Atípica. A Sant Just també has presentat diverses exposicions. Sí. A Can Ginesta, per exemple. Sí, sí, he posat vàries, sí. I tens fins i tot també diversos quadros... De les juntaments. De les zones de Sant Just. Sí, quan feien pintura ràpida, a Sant Just jo també em presentava i també tinc premis d'allà. I hi ha una part que està davant del meu estudi, que és la font aquella que està al costat del Vallart, que tinc un quadro que el té a l'ajuntament. Sí. També m'agradaria parlar una mica d'una part més personal de la teva vida. Tu i el teu marit, Josecano, teniu tres fills, dues filles i un fill. Com es diuen els teus fills? El meu fill es diu César, i les dues nenes són persones, i es diuen Elisabet i Sònia. Doncs una de les tres filles fa un parell d'anys va fer unes xerrades a Sant Just, perquè havia patit mal tractament i va voler explicar-ho i que quedés constància d'això i ajudar altres persones. Sí. Com has viscut com a mare aquesta situació? Jo vaig viure molt malament perquè jo sabia que estava patint. No sabia tot, perquè ja no m'ho comptava, però jo sabia com era el meu xendre, diguéssim en aquell moment, i que ja ho estava passant molt malament. I, bueno, quan es va divorciar, hi ha amigues, amigues que em van dir, ell te felicitó, perquè sabien que jo el que volia és que ja deixés el seu home i quedés sola. Sí. No, és bastant. Quan tu veus que els teus fills ho pateixen, és molt dur de passar-ho. També una decisió valenta, la d'explicar-ho, i diríem que volia difondre-ho, perquè això no tenia a passar o passi el mínim possible. El mínim possible, i que la gent, la meva filla diu, és que jo no sabia que era tan maltratada. No es donava compte. Fins que no ha passat el temps i ha viscut d'una altra manera, no s'ha donat compte de lo maltractada que era. I ella no vol que l'altra gent li passi el mateix. Sí que està bastant involucrada amb això. Sí. Doncs amb aquesta història més personal, la que vam l'entrevista amb l'Elis al món, una artista típica, així definiries, segurament... Per el que diuen la gent, no? Perquè, almenys, la imatge que altres persones s'han fet del que era un artista, però en qualsevol cas, un artista molt reconeguda, que ha exposat internacionalment, per tant, a una carrera amb molts mèrits i molt reconeguda. Moltes gràcies, Elis al món, per haver vingut a la ràdio, al programa Sant Justenques i a explicar-nos la teva vida. Gràcies a tu, que has estat molt amable. I acabem amb una cançó que de la Jenny Ferrages, que es diu, Si tu eres mi home i jo tu mujer, que és una cançó que t'agrada. Molt. M'agrada molt. Doncs amb aquesta cançó acabem. Mi cuerpo es casa y tu yo, tu cuerpo es casa y yo. Dos islas que se busca entre la niebla de las dos. Si tu eres mi hombre i jo tu mujer, te quiero que estés a vos, contigo estaré. ¿Por qué el sol puede mentir? ¿Por qué el mar puede engañar? Todo puede ser mentira, pero nosotros somos verdad. Si tu eres mi hombre i jo tu mujer, te quiero que estés a vos, contigo estaré. Me vola del color, tú lo quieras o no. La vida no estupide, no estupide el corazón. Si tu eres mi hombre i jo tu mujer, te quiero que estés a vos, contigo estaré. Me vola del color, tú lo quieras o no. Me vola del color, tú lo quieras o no. No hay muerte en el mundo que nos siga la paz. No hay muerte en el mundo que nos siga la paz. No hay muerte en el mundo que nos siga la paz.