Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques, i avui ho fem amb una Sant Justenca que he treballat durant molts anys a l'Ajuntament de Sant Just en l'Àrea de Serveis Socials. Ella és la Carme Sagarra, o la Carme, què tal? Hola, bon dia. La Carme Sagarra, com deia, m'ha treballat i he viscut molts anys a Sant Just, però va néixer al barri de Sant Gervasi, aquí a prop a Barcelona. Què recordes d'aquella etapa al barri de Sant Gervasi? Esclar, els records d'Ajuntament són macos, recordo una cosa que recordo per exemple el Pasqual Maragall que vivia a prop de casa, quan era jovenet, que ens detenen tant venia a jugar amb nosaltres, recordo que era un barri molt barri. Ha canviat molt? Ha canviat molt, sí, ara suposo que la gent no es coneix tant com abans, es coneixia amb tots. La Carme Sagarra anava a una escola de monges, a les Domes Negres, també recordes, vivies davant de l'església, i recordes algun episodi famós de l'època de franquisme, oi? Sí, ara no es recorda exactament l'any, però va ser aquella famosa, aquella vinguda del Galí en soga amb una missa i es va xocar i va dir que és tots catalanes i el rector es va encarant bé i va ser una cosa que se'n va parlar molt i jo t'he dit a governar el cibri, no, era el director de la venguardia i va haver-hi una mica de rebombori. Jo vas viure allà amb la primera fila, la Carme Sagarra va estudiar el batxillerat i quan vas acabar anaves per mestra d'entrada o això era el que semblava, vas treballar com a ajudant de professora inclús, 3 anys, 3 cursos, però em vaig esanimar perquè vaig veure que aquell tipus d'ensenyament no era el que jo em pensava i ho vaig aixar. No, vas veure que no anàvem tu, la disciplina, crec que vaig viure un ensenyalment molt concreta amb l'escola, aquella concreta, però vaig veure que allà no era el meu, no. I llavors vas decidir-te per estudiar el títol d'assistenta social o així com es deien en aquell moment, a l'Institut Catòlic d'Estudis Socials de Barcelona. Al Lifespo, sí. Allà vas tenir fins i tot alguns professors cèl·labres? Sí, coneguts, t'havia d'haver-ho buscat perquè ara ho recordo, per exemple, el Jordi Pujol era el que em ve més al cap, a què del vaig tenir, sí. Va ser una bona etapa? Va ser una etapa boníssima, va ser tres anys d'estudis molt, molt interessants, molt interessants. Perdona, un parent que sí. Vam coincidir amb les inundacions del Besòs, de l'any 62, si no m'equivoco, i vam anar-hi a primera fila a ajudar el que vam poder. L'any 62 hi va haver unes inundacions que van afectar la zona del Besòs? Del Besòs. Val importància. Bueno, hi ha el trasc i el ballers, sobretot, també. Mira, precisament l'àrea del Besòs, o més una de Barcelona, més tocan cap al Besòs, és on vas treballar, quan vas acabar els estudis, vas treballar al Somorrostro. Al Somorrostro, sí. Que era un barri, doncs, de barraques, un barri molt enradarit, no? Molt marginat, totalment. I vam posar-hi una paret, perquè allà prou havien acabat de fer l'hospital del mar, i perquè els agitanos no puguessin sortir per allà, vam fer una paret, però ells vam fer un forat i passaven pel forat. I jo cada dia per anar a treballar passava pel forat, però si l'havia de donar una volta fins a Sanadrià... Suposo que una d'aquelles experiències professionals que et marca, no? Em va marcar, sí. A vegades encara recordo coses d'aquelles, sí, sí, sí. Et va agradar treballar-hi? Sí, sí. Potser em va anar millor no a l'acaba de sortir de l'escola, no, sinó que hagués tingut una mica més d'experiència, però bueno, va anar així i va ser molt, molt interessant. Em va ajudar com a professional i com a persona, també. De nècdota, suposo que un món al Somorrostro. Moltes, moltes. Jo recordo un paio a damunt de la taulada amb una olla d'aigua calenta tirant-la per damunt dels gitanos que passaven per sortir del barri, no? Em deies que el 70% de la gent que vivia al Somorrostro eren gitanos i el 30% eren pescadors i no es portaven bé, prèviusament. No. Hi havia picaveralles. I com que aquella no hi entrava ningú, ni la policia, ni la guàrdia, ni res, doncs no s'acabava, com s'acabava. La teva tasca era, sobretot, inscriure el registre a aquestes persones que vivien al Somorrostro. Moltes no estan inscrites i per tant... No existien, no existien. De cara a l'administració no existien. Exacte. Sí, podria dir que la meva tasca era fer persones, perquè no eren res i per qualsevol cosa, per exemple, molts volien feina i per allà al Poblenòvia hi havia empreses que agafaven la gent. Si no tenien nom ni tenien registre ni tenien re, no podien treballar. Suposo que era un canvi important, el simple fet de poder estar escrit al registre els i canviava la vida. Passa que era uns tràmits molt llargs, però es aconseguia, es aconseguia. Suposo que aquesta para era gratificant. Exacte. Exacte. Desendavant, amb una visita del general Franco a Barcelona, van decidir que s'havia de rentar la cara a aquell barri i van construir pisos. Sí. A veure, no, el barri el van endarrocar, per dir-ho així, no? I el van deixar. Després, posteriorment, s'ha organitzat, però en aquell moment es va deixar i es va fer pisos a Badalona per la gent del Somorrostro. Molta aquesta gent va anar a viure a Badalona, però també es van trobar en una situació nova que no coneixien. M'has explicat abans algunes anècdotes, realment curioses. Sí. Bé, som a l'emportar les gallines i tot el que tenien i jo vaig veure amb una planta baixau, un burro dintre d'una banyera, que això s'explica com un acord brusca és real perquè ho vaig veure. Anècdotes sense dubte, sorprenents d'aquell moment, és que també una de les coses que queda més és l'olor, recordes l'olor del Somorrostro? L'olor del Somorrostro, la recordo perfectament. Després d'aquesta primera etapa professional de la Carme Somorrostro, una etapa que se'ns dubta va marcar, vas treballar a Terrassa, en una escola de discapacitats, allà hi vas ser feliç. Molt, molt. Vaig conèixer gent molt interessant, sobretot el director Josep Maria Jarque, que no fa gaire que és mort. Vaig aprendre molt i vaig treballar molt també, però va ser una etapa molt, molt interessant. Va ser que la vaig tenir que deixar. Vas haver-ho de deixar perquè el teu marit, per situacions professionals, se'n va haver d'anar a França i tenies vas anar amb ell. Exacte, i al darrere. Va ser greu haver-hi de deixar la feina. Molt, molt. Encara tinc una amiga que encara la veig molt i vaig molta gent i no sé, els nanos que hi havia allà ja no arribis més perquè són grans, però tot un conjunt de coses va ser. Suposo que en aquell moment especialment el marit doncs marcava la pauta, en aquest sentit. És clar, és que ja no tu qüestionaves, no tu qüestionaves, era el que tocava. I vau anar a viure a París, la Rúder Lluís de París? Sí, a uns quilòmetres al sur cap a Vrop de Bluà, amb un poblet que es diu Sant Norandesó, que hi havia una central local, i vam viure allà un any i mig i després a París un altre any i mig, aproximadament. No vas perdre la temps tampoc a França i vas estar en contacte amb associacions de treballadors socials? Sí, sí. Em va permetre aprendre també aquesta etapa a França? Sí, perquè aquella època ells estaven molt més avançats que nosaltres i em van ensenyar, van ser molt acollidos, vaig poder anar a diferències de treball amb les companyes que treballaven i vaig veure que estaven a anys llum del que feien allà i em va agradar molt la veritat. Sí? Hi havia molta diferència? Hi havia molta diferència. Clar, aquí estaven vivint en una època de pressió, de dictadura, les persones com més poca iniciativa tinguessin millor, que millor al revés es potenciava molt la personalitat de la gent, les iniciatives, treballar amb grup. També durant aquesta etapa a França, una curiositat, és que vas voler buscar familiars que d'alguna manera durant la guerra s'havien perdut entre cometes o havien anat cap a França i ja no s'havia sabut res. Exacte. Vaig trobar l'Ònclea Marcel i va ser una alegria perquè ell no havia tornat més a Barcelona i nosaltres sabíem que vivia perquè era tant en tant escrivia alguna cosa però no coneixíem la seva dona ni els seus fills i són els meus cosins i encara m'hi ha relacionat ara, no? Va ser una descoberta. Va ser complicat trobar-lo? Lo complicat va ser saber l'adreça perquè no hi havia ningú que res sabés, ja anar a veure un amic, que l'amic no sabia si em podia donar o no i al final borxant molt em van donar l'adreça, el vaig trucar i ell va estar content però volia que li parléssim de la família però no de les circumstàncies que es vivia a Catalunya, no volia saber res. Va marxar i no va voler mirar cap endarrere. Exacte. L'any 1970 la Carme va tenir la seva primera filla, la Clara, i la vas voler tenir a Barcelona per tant vas tornar de França. Sí, sí, vaig tornar uns mesos abans però al moment de la neixement el fons ja era aquí. Molt bé. I a més endavant tindries dos fills més, la Mariona, el 72 i el Joan, el 75. Va viure també 5 anys a l'Hospitalet de l'infant però el teu marit treballava en centres nuclears i a Bandallós n'hi ha una, va treballar a Bandallós. Sí, a Bandallós, 5 anys, 5 anys, no vaig poder treballar però em vaig poder dedicar molt als fills i vaig ir sota molt també i vaig fer uns amics que encara ens veiem ara, o sigui ara dos o tres copes d'any anem a l'Hospitalet a veure els amics i després vaig ser matricula a la Universitat de Tarragona i vaig estudiar pedagogia però fins que va néixer el Joan, aquella època ho vaig tenir que deixar perquè no em veia en cor, no tenia família allà, els amics m'ajudaven però no havia d'anar cada dia a l'Hospitalet a Tarragona i ho vaig deixar. Va ser complicat poder compasinar la vida familiar amb els estudis. Sí, mentre tenia dos encara però ara que va venir tercer la cosa ja, va ser massa, sí. De totes maneres vas estudiar 3 anys de pedagogia. El tercer hauria de mirar, a veure si em falta alguna cosa o no. Sí que et queda menys del 50% ja de la carrera, has pensat alguna vegada en reprendre-ho? Sí que ho he pensat però en aquells moments he estat treballant molt bé i molt a gust i treballar i estudiar i els nanos potser hauria sigut massa i la veritat és que no ho he fet. I l'any 1976 va ser quan vau decidir venir que passi en just. Exacte. T'hauria agradat tornar a Sant Gerbasi? Mira sí, sí i de fet hi vaig volar cara. M'ho hauria agradat per tots els racons que tenia perquè tenies meus pares també però vam decidir venir-me a un poble perquè ens anaven a passar a l'Hospitalet a l'infant. A Barcelona era massa dur, era molt petit i a Sant Just m'hi vaig trobar bé decidida. Vaig trobar l'escola de la Teneu que ens van acollir fantàsticament bé i molts amics, la veritat. Estos fills ja van a l'escola aquí Sant Just, per tant es vau integrar... A la Teneu, a l'escola Montseny. Us vau integrar ràpidament. Ràpidament, ràpidament. I en aquest moment vas menjar un concurs per entrar a treballar a l'Ajuntament de Barcelona? Sí. Però no acabaves de tenir el lloc de feina? Exacte. No m'acabaven de dir, no havia d'anar. I llavors, mentre tant, va ser el moment que m'han trucat a l'Ajuntament, per si m'interessava venir a treballar a l'Ajuntament de Sant Just. En aquest impàs mentre esperaves la plaça, m'han trucat a l'Ajuntament i aquí va haver un dilema. Exacte, exacte. Hi havia una altra persona que també es presentava a l'Ajuntament de Sant Just, un xicot. Però en aquest, el van trucar a l'Ajuntament de Girona. I ell va preferint la Girona i sembla la Girona. No sé si encara hi és. I després de pensar-me molt, de consultar-ho, de... Vaig a ser l'Ajuntament de Sant Just. Quin era el dilema entre l'Ajuntament de Barcelona i l'Ajuntament de Sant Just? A veure... Sant Just estava tot per fer, vull dir que això era un repte, també. I també era còmoda, perquè jo vivia molt a prop i tenia els manos aquí. Però per l'altra banda, l'Ajuntament de Barcelona em criava l'atenció, perquè ells ja tenien molta feina feta. I era incorporar-me en un lloc on ja tenia coses molt engegades. Finalment vas optar per Sant Just també perquè... per la comoditat, de compaginar una vida familiar. Sí, en aquell moment tenia el Joan Malala, bona i petitis, que després la vaig agafar jo. Vull dir que no em vaig poder incorporar el moment que tocava, perquè vaig estar un any bastant fotuda. Per finalment vaig entrar a l'Ajuntament. I després d'uns primers mesos d'observació, de quina situació, ja vas posar en iniciatives l'Ajuntament de Sant Just. Des que estava tot per fer. Sí, a veure, la persona que hi havia, que jo la coneixia, anava fent coses, però només estava dos o tres dies a setmana als matins, molt poques hores, no? I es dedicava a donar recursos, i tampoc podia escoltar massa a la gent, perquè en la situació que estava a darrere del taulet i on estaven els funcionaris no hi havia intimitat. Ella va, com si diguéssim, trencar el gel i obrir el camí, perquè quan jo vingués m'hi trobes bé, no? I va ser així. Bé, vaig tenir el meu despatx, el meu equip, poc a poc, l'educadora que era l'Anna, la treballadora familiar, i poc a poc vaig anar obrint el camí i fent coses, implementant programes. Tu ja vas començar a treballar en jornada completa, 40 hores setmanals, entenc? Bueno, no, les que fan els funcionaris, de mig a tres, 37. I aleshores, un dels canvis que vas fer és que al principi les persones que anaven a demanar assistència o serveis socials ho havien de fer, el mateix mostredor que qualsevol altra persona que anava a fer un tràmit a l'Ajuntament. Això no és la millor manera, segurament, per atendre una persona. I aleshores vas agafar un despatx. Sí, aquell despatx que vaig agafar, o que van donar, era el que havia hagut el senyor Martízener, que era el jutge a pau, durant molts anys. O sigui, el meu despatx era el despatx del senyor Martízener, que curiosament tenia un timbre al darrere de la taula, per si algun dia hi havia algun problema, pogués trucar, no sé si anava a la policia municipal o què, no? Bueno, hi havia un espai, s'entrava directament des del carrer de l'església, amb el qual la intimitat era total, i vam fer un equip. Vull dir, eren les dues treballades familiars, l'Anna López. Jo teníem una alumna de pràctiques, i teníem una alumna de pràctiques també administratiu. Era una colla de gent que treballava molt bé. Hi havia la regidora, que jo la recordo amb molt carinyo, amb molta estimació. La Claudi Cortés. Exacte. Quines problemàtiques les que us havíeu d'enfrontar? Quins problemes tenia la gent que us venia a veure en serveis socials? L'altra cosa era les problemàtiques que tenien, i l'altra cosa era lo que elles volien que se solucionés. Hi havia problemes de gent amb discapacitat, hi havia gent gran, molt sola, hi havia infància maltractada, dones maltractades. És el que volien, eren recursos, sobretot econòmics. Hi havia beques de menjador, bals d'aliments, m'hi recordo molt de, que estàvem en tractes amb una botiga de caviures, un colmado, que llavors era un colmado, que anaven allà, i agafaven el que necessitàvem per un valor concret amb un vale que ja els hi donava. Això és el que la gent volia, però això era aprofitar la circumstància de parlar amb ells per anar més a fons, amb aquesta situació, que està passant, no hi ha ningú a casa seva que ingressi res, on tens el seu marit, la seva parella, etcètera. Intentar una mica anar al fons de la qüestió. Deies que en tots aquests anys, que són els serveis socials, han anat passant de ser una assistència de beneficiència, pràcticament, ja buscant desenvolupament de la persona. Això t'has trobat aquesta evolució. Sí, aquesta evolució s'ha anat fent poc a poc, perquè la gent poc a poc ha anat entendent que ella és la protagonista dels seus problemes, que no despera que els resolucionin des de fora, i la treballada social és la persona que acompanya en aquest camí de reconeixement de la seva pròpia situació. Llavors se li donen també mitjans, hi ha programes, el programa de la dona, programes d'infància, programes de salut mental, etcètera. I poc a poc la gent es van situant per entrar en aquests programes i poc a poc van sortir ells sols dels seus problemes. També hi havia el servei de treball familiar, que era una persona que ajudava a domicili. Hi havia dues, que encara hi són. Ara hi ha una cooperativa, que és la que fa aquesta feina, i les dues treballadores familiars que van entrar molt aviat han estudiat treball social, i ara fan desistència de treballadores socials. S'havia de fer pedagogia sobre qui era el seu paper? Exacte. La gent deia, les senyores que l'impien, les que m'hi vindran a ajudar a l'impar, i no era aquest el seu paper. El seu paper era... Doncs això, fer pedagogia. Com s'havia de portar a una casa, com s'havia de cuidar un malalt, com s'havia de cuidar un nadó. També els programes de la dona, van ser unes iniciatives en què la Carme Sagarra ha treballat. Què recordes aquests programes de la dona? Mira, jo recordo moltíssimes coses molt agradables, i estarien moltes hores treballant. Ens reunen. Ho vam començar amb un local que tenia l'Ajuntament, a la plaça Maragall, que era una botiga de parcianes, al costat de l'escala que puja, a l'escala mecànica. Perdó. I allà vam muntar un local amb una cuina. I per què? Perquè trobàvem persones que ens venien de veure per demanar-nos altres coses. I vam pensar, si aquestes dones s'ajuden l'un a l'altre, si es poden trobar aquests problemes que ells et venen a explicar a tu, se'ls podran explicar entre elles. No estaran tan sols com estan a la majoria. I realment va ser així. Viu que hi havia una necessitat que les dones tinguessin també un teixit social. Exacte. A l'espai on pogués trobar, parlar i fer alguna activitat física, que després la cosa va evolucionar amb treballes manuals, amb cuina, amb còrter, amb confecció. I jo tinc un record molt especial per la professora de còrter i confecció que hi havia aquella època, que és l'Agostina Sabater, que és la mare del Montserri Verola, una excel·lent persona que ens va ajudar de seguida, primer voluntàriament, després ja va fumar a part de l'equip, i com una treballadora més. I inclús vam arribar a fer una cooperativa, suposo que això l'anà hi ha, tot el que pot ser millor, vam fer una cooperativa que no va durar massa, era molt dur per les dones, treballant a la cooperativa, portar tots els tràmits que la cooperativa exigia, i a més ser mares de família, etcètera, però van ser uns anys molt intensos. Estàs satisfeta d'aquesta feina que es va fer amb el problema de les dones? Molt, molt, molt. Una de les coses més... de les quals em sento més satisfeta. L'any 2004 la Carme Sagarra es va desovilar, i des de fa uns anys també participes al grup Nostradona, vinculat a la parròquia. Què hi feu el grup Nostradona? Perquè sí, som una colla de dones, de la parròquia, que ens reunim un cop al mes, i seguim uns programes que ens porten d'alguna manera des de Barcelona, que és un grup de Barcelona que es diu... ara no recordo el nom, té un nom... són dones en l'església, i intentem aquests programes aplicar-los a qui s'enjust. Hem fet aquest any, hem treballat la pobresa, hem fet algun acte allà a les escoles. De fet, són coses de caire cristià. Doncs amb aquesta etapa grup Nostradona acabem l'entrevista. Moltes gràcies, Carme, per haver-nos explicat anècdotes, històries de la teva vida i també de la teva transactòria professional, i per haver passat aquí pel programa Sant Justenques. Acabem amb una cançó que t'agrada molt, que és el Let it be the hospitals. Acabem d'aquesta manera. Gràcies, Carme. Gràcies, Carme. Gràcies, Carme. Gràcies, Carme. Gràcies. Gràcies, Carme. Gràcies, Carme. Gràcies, Carme. Gràcies, Carme.