Entrevista a Rosa Carbonell i Alardi

Un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pòn. Comencem un nou programa de Sant Justenques i avui ho fem amb una entrevista a Rosa Carbonell i a l'Ardi. Esteve néixer a Camp de Vano l'any 30 i em deia que no hi va viure gaire temps allà. No, no, per què? El pare li ha de treballar amb una fàbrica i una fàbrica no. No li agrada la treballar a la fàbrica. Llavors, a van agafar una casa de pagès i llavors hi havia cams, podien tenir vaques, podien tenir xais, podien tenir un empatit zanat, saps? Llavors, ha anat a viure a Sorroc adogassa, que és on tenien aquesta casa de pagès. Sí. Llavors, li agrada viure amb els animals, i a vostè li agrada viure amb els animals i el camp. Jo m'adaptava de terreny. En aquells temps, en aquells temps era una criatura, encara, doncs m'agradava veure els vens, els cabres, les vaques que teníem, teníem una mula també molt maca. Si quan s'és jove és fàcil, no, adaptar-se a viure a tot arreu. Sí, molt bé, molt bé, molt bé. M'ha dit que anava a l'escola, que estava lluny. Sí. Perquè per anar a l'escola havia de caminar 4 quilòmetres fins a Sant Joan de les Sabadeses. Sí, sóc pujant i baixant. I com era el camí? Era complicat? Més a més, més bé i més malament, però bueno. I si havia de tornar de nit? No, no, de nit, no. No hi tornava mai de nit? No. M'ha explicat que si el temps era molt dolent i no podia tornar, es quedava amb la segona família. Es quedava baixant a la segona família. I ja estava bé amb la segona família? Sí, molt bé. La tractaven bé? Sí. Era un amic de la seva família? Sí. I a casa seva? Només sabien si s'havia quedat o no, si apareixia. Clar. Si vostè apareixia a la tarda, és que havia tornat. I si no? Si no ho diga allà. No, però tot anava molt bé. Estava tot coordinat. I mai va passar res. I aleshores, després d'estudiar Sant Joan de les Abadeses, d'anar a l'escola allà, vostè va anar cap a Barcelona. I allà va anar a la maternitat. La maternitat, a fer proves, i allà d'allà. I allà va estar estudiant informària i treballant, també. Treballant, també. I què tal, què recordo d'aquella etapa, que va estar a la maternitat? Molt bona, molt bona. Vam tenir quatre companyeres i... molt bé, molt bé, molt bé. Tenim molts metges molt simpàtics i... molt bé. I eren tornoyes a l'escola a la maternitat, oi? No era com ara que estudien nois i noies just? No, no, eren tornoyes, tornoyes, sí. I allà sí va estar fins a l'any 55. El seu cap era el senyor de Seus, oi? Sí. El doctor de Seus, que era d'una família de doctors molt important. Molt important, i tant, i tant. I era bon cap? Sí, sí, molt bé. I també el doctor Sass, també, era cap seu, oi? Sí, sí, el gallego, el gallego. I tenia bona relació amb els... amb els seus caps, amb els metges? Sí. I amb les companyes, també? Sí, sí. Sí, no estava molt bé. I aleshores, l'any 55, vostès va casar amb el Julio Candial. I com va anar, com recorda, el dia del seu casament? Molt bé, bé. Un dia feliç, suposo. Feliç, suposo, contenta. Sí, clar. I vam venir cap aquí. I ens vam quedar aquí, i llavors ja vaig posar un dispensari aquí. I llavors la gent venia aquí. El seu marit era de Sant Just, i per això vam venir a viure a Sant Just. I què li semblava, venir a viure a Sant Just? L'agradava? Ah, a mi em agradava tot. Sí. S'adaptava a tot arreu? Tot arreu, a tu i jo. Tot arreu. I aleshores vam venir a viure aquí a Sant Just, al barri nord, i van muntar un dispensari. Un lloc on... Diem que curaven la gent amb el seu marit. Aquí, aquí, aquí, al dispensari. Aquí, aquí, al dispensari. Tenia un dispensari a casa. Sí, i l'altre, allà baix, la carretera. Mm-hm. Va bé. I aleshores, en aquella època, a l'època, a la seva generació, moltes dones, quan es casaven, ja les saben de treballar. I vostè va seguir treballant, li va agradar seguir treballant. Molt clar. Totista casada. Mm-hm. Era el que li tocava, no? Ja va ser molt treballador, ara, sempre. Sí. Sí, sí, sí, sí. Mm-hm. I aquí hem arribat. I vostè, a part de dedicar-se a la feina del dispensari, també havia de cuidar fills. Claro. Està per la casa. Tenia els avis. Havia de cuidar els seus sogres, també. Els sogres, el primerament, ja me'ls cuidaven. Eren grans, però bé. I això. I jo, pues, feia que, aleshores, tenia el dispensari aquí. Bueno, si venien a entrar a orar, jo punjava. I no era molta feina per a vostè? Sí, jo adelantava. Si venien a entrar a orar, ah, que vinc del metge, necessito una injecció, però passi, ah, li posava, i se ganava. I vostè ja tenia temps per fer-ho tot? Tot. Tot ho feia. I bé, bé, bé, bé. Però devia tenir molta feina. Doncs, bueno, ja ha sigut molt treballant, ara sempre. I, aleshores, quan tenien aquest dispensari, la gent venia per posar-se injeccions, per urgències, per fer cures... I podien venir a qualsevol hora? Sí. M'havia negat, jo tinguessin l'hora que venien. Jo, jo les punxava igual, o la tendia. Era de fosos. O sigui, podia venir algú a la nit, a la matinada? I vostè obria la porta? Doncs també el Julio. I cap a dins. I el Julio havia anat, sí. Alguna vegada de nit, el venien a buscar i anava, sí, sí, sí. I també feien domicilis, oi? Oi que anaven a casa de... de gent. Venien a buscar amb cotxe. I anava allà amb fos. I què recorda dels pacients? Li tenien estima, no? Els seus pacients? Sí. Oi que li tenien un nom especial. En lloc de dir-li rosa, li diuen Rucita. Sí. Era coneguda, s'enjust. Sí, tant. I tant, i tant. Sí, el crec que sí. I moltes vegades la gent venia per... perquè els metges els havien dit, que anaven a la senyora Rucita. Teníem bona relació amb els doctors del poble. Sí, perquè si s'havien de posar una rista d'injections, no els havien de posar el metge. No s'havia de venir cap aquí. I quins metges hi havia, a Sant Just? Quins metges recorda aquella època? No me'n recordo. No. I m'ha dit que havíem vingut també famosos a tractar-se. I que venien gent que era coneguda, també, aquí. Sí. I tant. I... I també tenia un company, entre cometes, que l'ajudava, que era el seu gos, oi? I tant vostè a la consulta? El meu gos. Ah, que maco era. Sí. Tenia una habitació, aquí, petitona, al despatx, i després... i després... donava una porta, que ara ja és esclar, i dona la habitació. I el gos es posava a la porta. I s'ha entrat gran, eh? És un gos gran, no et pensi que sigui petit. I al dades venien nens i t'ocroven. El calaix, doncs, anava i els agafava al braç. Eh, per aquí no passis. Si algú es feia com de policia. Sí. I els doctors del poble, i el doctor Carbonell, Gràcia i Rivalta, se'n recorda ara? I tant. I els doctors deien, per posar-se una injecció a la ruscita. Sí. O telefonava, escolta, que aquest senyor necessita una injecció ara mateix. Pots que vingui. Sí, que tenia bona relació amb els doctors. Sí, jo no he fet res, no mai he tingut... I la gent quan venia també li explicava històries, no? La gent li agradava patalar xerrada als pacients? Sí. I després tenia el meu fill. Sí, agradava molt estar allà amb mi. Els seus fills també estaven a la consulta? També estaven a la consulta. Sí? Almenys, sí. I aleshores vostè també estava molt pendent de les injeccions que s'havia de posar a la gent. Tenia controlades a tot el poble? Tot el poble. Tot el poble ha passat per aquí? Ui, s'hi ha passat de gent per aquí, fill. Ara és quan no es punxa. Ara aneu a una baix, no? Suposo, però aquí ha passat moltíssima gent. Moltíssima gent. I vostès van estar... treballant fins que van obrir el cap, més o menys, fins que van obrir l'ambulatori, però fins i tot quan es van jubilar, encara hi havia gent que volia venir aquí. Sí, encara venien, encara venien, sí. I hi havia gent que volia que fos vostè, i també la que li posés la injecció. Sí, sí, sí. Sí. I els nens tenien por de posar-se injeccions? Sí, no els he guardat gaire, però bueno... Vaig lo que havia. Però al final s'anaven contents i el recorden amb carinyo, no? La gent li diu coses pel carrer. I cada dia en diuen coses, sí. S'en recorden de vostè? Què li diuen? Com posaven injeccions? Com s'escriven? Sí. Pobres, què dius? Has estat contenta de fer aquesta feina, li ha agradat? Jo sí, jo sí, sí. M'has ajudat la gent, m'agrada. Perquè li ha agradat... dedicar-se a curar la illa. Home, és una acció humanitària. Doncs moltes gràcies, Rosa, per rentar-l'hi. Els diumenges no punxava ningú. Els diumenges no punxava ningú. Però vostès no fèiem festa mai? Ah, no, no. Perquè diu que les malalties no hi entenen de festes. I tant. No, no, jo... Sí que vostè era igual que fos diumenge, dia de Nadal, si aquí venia algú... Aquí venia gent de fàbrica, que venien de Barcelona, de casa... Ai, vinc a posar-me en injecció. Ah, sí. I jo deia, no, no, no, no és hora de consultar. No, mai a la vida. Aquí se tenia tothom. Passi, passi. Sí, eren coneguts només a Sant Jordi, no fora, també. Fora, també. Sí. Mm-hm. Doncs... moltes gràcies per l'entrevista. Ha, ha, ha. Allò que t'has d'haver servit. Tothom t'admeneja, això. I ja s'ho mirarà. I jo, en el cor a sol, el deixé, guai i sol, jo jo serà suspira. I ballar en el seu somni amb amor. I la pensa tranquil·la i viciosa. El meu vent pel meu món i un teresor. I n'adorm tot cantar el dia amorosa. Fes-mona, reiet, fes-nones, el fil meu, que ets una gelet que m'apuïa Déu. El ves a la cara, el ves al fons, que torns d'una mare, l'ú més gran del món. Fes-mona, reiet, fes-nones, el fil meu, que ets una gelet que m'apuïa Déu. El ves a la cara, el ves al fons, que torns d'una mare, l'ú més gran del món. Dels bursis treballa la història, i t'apalgui els efectes que té. La consell amb carinyo i el guia, el camí d'altaraball del bé, que és el que hi ha desitza i ansia. Corbones i meu, porjotats de mi, que el meu cor a Déu formó el mal camí, que malta consell, adiós el conigo. Fes cas d'una bella que sols viu per tu. Vaient-te perdut de tot l'esplosió, per què no has vingut aquí al meu costat? No mai sis la cara, aixeca el fons, que et queda una mare, l'ú més gran del món. Fes cas d'una mare, l'ú més gran del món.