Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem el programa Sant Justenques avui amb una altra Sant Justenca molt coneguda, sobretot per la seva feina a La Taneu. Ell es descriu com un colinquiet, és l'Immarripoll, o la Imma, què tal? Molt bon dia. La Immarripoll, a Sant Justenca, va néixer a Sant Just, aquelles escaletes que pugen al costat de la iglesia, i després va anar avui al carrer Badó, una bona etapa al carrer Badó. Molt, molt bonica, perquè és que eren tots com una família, allà no hi havien, per reberi no hi havien ni tàpies, els patis estaven oberts i estaven molt bé. És a dir, feia vida al carrer, pràcticament al carrer, que t'hi fas de flors, per exemple, festes, sopars i de tot, de tot ho aprofitàvem. Ha canviat, no? Moltíssima. El teu pare treballava als comptadors a Barcelona, la teva mare treballava a la fabriceta, i també feia bores d'amocadors. Sí, feia bolillos i tenia senyores que treballaven, que l'ajudaven. I moltes gent la coneixia a persona, al poble. Després la Inmarripoll sempre ha anat a l'escola Núria, què recordes també de l'etapa a l'escola Núria? La ciutat de Sinteta. Sí? Sí, i després també vaig tenir la ciutat de l'Olita, vull dir, també, però clar, era molt petita. Recordo, bàsicament, les companyes, vull que ens ho passàvem, i valiu que acabem, i quan ens castigaven, perquè com tu ja ve n'has dit, sempre hi ha hagut un col inquiet, i això d'estar molt estona callada, o d'estar, doncs no era cosa meva. Després vas anar a estudiar les monges de Sant Josep a esplugues. A esplugues de llobrats. Ell vas estar entre els 9 i els 12 anys. I els 12 anys. Fes el certificat d'estudis. I després vas anar a treballar a una llibreria. Una llibreria que la creu, la creu 3, i d'allà treballava durant el dia, i a la tarda me l'anava a estudiar a l'acadèmia Poliglota. I a l'acadèmia que estava al carrer nord, allà hi vas estudiar comerç. Allà vaig estudiar el comerç. T'agradava estudiar? A mi sempre m'ha agradat, molt, sempre. Després ho veurem a mi, que anem avançant, que l'Imma Ripolla ha estudiat de tot, moltíssima estudiant l'Imma, després d'estudiar a l'acadèmia Poliglota, també vas entre treballar a les histories col·lebres d'Esplugues. A les histories col·lebres, sí. Què hi feies, a les histories? Estava a la secció de personal, primers xius i després a personal. Vas estar treballant a les histories col·lebres, com deies, i ho compaginaves també amb els estudis? Amb els estudis que anava a Barcelona, a l'escola de secretàries, estudia secretariat. Moltes hores, suposo, de dedicació. Sí, però no... érem joves, vull dir, que hi havia vegades que com que sortíem a les 10 del vespre, perdíem amb l'últim autobús i teníem que pujar a peu, des de la rambla que pujins aquí s'enjusa a peu. Des de la rambla de Barcelona? Sí, clar. No hi havia autobusos. Quant trigades? Ui, ben bé, amb unes tres horetes. Tres hores? Sí, però ja anàvem preparats, perquè sempre portàvem les esperdenyes a dins de la cartera, i a la que perdies l'albus, ja, pels esperdenyes i... Però a quina hora tornau a caminar? A partir de les 10, 10 i mitja del vespre, i aquí a la diagonal m'esperava quan la meva mare veia que no hi havia mòbils, quan la meva mare veia que no havia passat l'últim autobús i no venia, llavors ell també baixava cap a esperar-me. Sí. I pujàvem aquí fins al pont desplugues, pujàvem una colla i allà em recollia la meva mare, que era l'única que anava s'enjús, i pujàvem amb la meva mare. Ostres, de unidor. Com han canviat les coses, també, en aquest sentit. Després de l'estudiar, a l'Institut Francesc, allà feia un diverses sinutores, però sobretot vas aprendre francès. Sí, allà el que vam prendre francès. És que fa molts anys i no l'hi he practicat gaire, i se m'ha olvidat bastant. Vull dir, a vegades sí que la meva filla té una agència i de manejament, i a vegades venen neies franceses, i algú parla amb elles, però no és el mateix. I després, obrim un altre dels capítols, també que defineix la Maripoll, que és el fet de viatjar, per practicar francès, te'n vas anar a Suïssa. Sí. Que és on hi vivia la teva tieta. Allà, vaig estar a privir, vaig estar un any. Allà, jo vaig anar per practicar francès, però la meva filla vivia a la part italiana, i allà, aleshores, el que vaig aprendre perfecte va ser l'italia. Per tant, ja parlaves francès i italià. Sí. Allà vas aprendre italià, vas tornar cap aquí. Vaig tornar, vaig entrar a treballar amb l'Uber, allà hi havia el meu marit i estava treballant, vam començar a fer el tonto, però jo, com que no estava segura de les coses, me'n vaig tornar un any més. Per tant, allà, vas conèixer el teu marit. Bueno, el marit jo el coneixia de tota la vida, perquè els pares... Ho va començar a fastajar. Els pares eren amics. No, fastajar no, fer el tonto, fastajar no, fastajar fes després que no vagi a tornar. Però vas decidir que abans de casar-te encara volies... Sí, volies estar segura. ...més aventura. Sí. I jo només tenia 19 anys, quan vaig fer això. Te'n vas tornar a Suïssa? Sí. A mi, sola. A 120 anys hi havies estat vivint dues vegades a Suïssa. A Suïssa. Primer vaig estar a Irolo i després vam estar a Lugano. I què et va semblar aquesta experiència de viure a l'estranger? No gaire gent ho hauria de fer, en aquella època? No, a més a més, la gent et tenia que, si és que te n'anaves i te n'anaves sola, doncs que eras una panxa contenta. Vull dir, ja es pensaven que perquè te n'anaves a l'estranger, que tenies dret a tot i no realment jo me n'anava, a conèixer l'estranger, jo a la meva família sempre he sigut estudiar i conèixer. Llavors no era per anar-me'n de huerga, jo, que volia conèixer la vida de la gent, sempre el que sempre m'agrada. No s'entenia gaire que algú s'anés a l'estranger? No, no, no. A més a més, clar, quan vaig vindre aquí, aquí encara no es coneixien els biquinis ni res, i vaig vindre amb el primer biquini, amb els primers biquinis que es van posar, la gent es va dir que ja era buss, la ima buss, fes que em vaig prometre i el Josep va veure que de buss res, que estava zero de tot. Suposo que vas diries que vas tenir un punt transgarassó, en certa manera? Sí. De fer coses que en aquell temps no estaven acceptades? Sí. Però no amb això, moltes coses, perquè en què també em m'agrada molt i m'agrada ajudar la gent, doncs era educadora de carrer i en llavors t'anaves per Barcelona, era tot una colla, i doncs ajudaves amb un borratge, amb un drogadicte, amb una criatura que veies, anaves a ajudar els titanos, vull dir, sempre m'ha agradat. Que això no estava considerat una feina en aquell moment, era atruista, i voluntari, i a més a més que tenies que posar veles, perquè quan algun nano d'aquests els tenies que rentar, els tenies que portar les dutxes que hi havia a la plaça d'una universitat i pagar-ho. Has dit que el teu marit de so és a veure que d'of res, què vol dir això? Que estava completament verga i que no m'entrava de la missa la meitat, perquè jo sí, per parlar, però de la vida sexual i de la vida morosa, jo no ho havia mai, mai, vull dir, jo ho que volia era divertir-me i conèixer, però no, jo penseu a l'altre ja vindrà, a més a més que sempre deia que no em casaria mai, i allà volen mirar. Ja en 21 anys. Sí, i només vam festejar 8 mesos. En 21 anys la Imarri Polles va casar amb el Josep Maria Campanya, de Campanya, i també vas estar treballant a la xorreria que tenien allà, que en Campanya. Sí, ells tenien una xorreria llogada, però amb aquella xorreria no feia res, llavors vam decidir, nosaltres ens volíem fer la caseta al costat de casa de la meva sobra, a la plaça enrimorera, i llavors vam decidir tirar-la endavant. I ell estava al taller i jo estava a la xorreria pels dematins i a les tardes a la teneu. Moltíssima feina, com hem dit un col inquiet, ja ho podeu començar a veure, perquè deia amb això. També en aquesta etapa, has dit que feies d'educadora de carrer, que això no era considerat una feina, i aquí vas estar també amb un grup de persones batalladores que van voler que reconegués. Sí, perquè clar, en el natus teníem una responsabilitat molt gran, amb una persona que li podies fer molt de mal o li podies fer molt de bé, i consideràvem que això mereixia uns estudis i s'apigués. I llavors poso uns quants, bastants, una cinquantena de persones, ens vam reunir i vam anar a l'ensenyament i vam parar les paradetes i les tendes, i no ens vam moure d'allà fins que no vam aconseguir... Ens vam fer moure diverses vegades, perquè vam anar dos o tres vegades al quart a l'ill i dormí, però fins que vam aconseguir que fossin estudis. L'Imarripoll, juntament amb més en què s'ha manifestat, van aconseguir que l'educació social fos una carrera, i després la vas estudiar. I després, sí, com que jo tenia comerç mercantil, però no tenia batxillerat, llavors els meus companys van dir, ara no faràs la carrera, l'has de fer, i em van animar entre tots i vaig fer la prova dels majors de 25 anys. I els meus companys van començar el mateix any que es va començar la carrera i jo vaig començar el segon curs. Però vas entrar de forma molt brillant a la universitat, que vas poder escollir on volies anar i tot. Sí, vaig treure un nou i mig, que ni jo em pensava, i llavors em van dir que escollís i vam anar a la Ramon Llull. Vaig anar a la Universitat Ramon Llull, a totes soja tenies dos fills, el Toni i la Marta, i és clar, tenies la teva feina, els fills. Construint la casa, els estudis, com tu feies? Organitzant-me. Organitzant-me, perquè vull dir, i a més a més, jo sempre estic molt orgullosa dels estudis, perquè també van servir perquè els meus fills, els meus fills no em podien dir, és que el mestre no em temenia, perquè si jo no sospenia treballant, ells encara menys. Aquesta època estaves treballant a la xurreria, què recordes de la feina a la xurreria? Que la gent del poble coneixia, no? Sí, i amb el campanyar, i amb el meu marit, perquè el doming és el de matí, feia el xurro, feia tot, jo també és dies de cada dia, però amb més ell, i feia pollastres alas, que va vindre gent, venia gent de tot arreu, venia gent coneguda, era com si venessin a casa. Vull dir, era com si... Com que eren gent de Sant Just, i havien que no, després també van vindre molts jugadors del Barça, venien a comprar xurros, i bueno, ens vam fer molt famosos, que passa que després l'ajuntament no va voler-ho tirar a terra, tota aquella plaça, i vam fer aquelles torres, i vam tenir que deixar. No ho vam deixar-ho per gust, ho vam deixar-ho per obligació, perquè ho van tirar a terra. Entre tant, però la Ima Ripoll va tenir una oferta de la Francesceta Cortés, que era la presidenta de la Taneu, en aquell moment, va oferir d'entrar a treballar a la Taneu. Sí, d'entrar a treballar amb ella, ajudar-la, i bueno, primer, va entrar... que el senyor reforma l'Elet, ell era el que em va ensenyar tot, i ell va entrar només per ajudar-los, però després, quan la senyora, quan la Francesc, va tornar a sortir a la Gida, llavors ja va entrar a treballar-hi. 30 anys treballant a la Taneu, que es diu Ràpid. Suposo que amb moltíssimes experiències que regues a la Taneu. I coses molt marques, perquè vam fer... Vaig formar ajudar per l'altre, però va ser l'initiativa meva del grup dels Valls de Saló, després a la Taneu, el futbol americà, que també inventin de futbol americà amb el Vicent Rodríguez, moltes activitats que no hi eren i les vam fer noves. Suposo que és segurament la feina que més està marcat, més anys. Sí, i és que a la Taneu me l'estimo molt. Varies persones que han passat pel programa han dit que és com la seva segona casa. Sí, sí, a mi. Et sumes aquest grup. Sí, sí, era casa nostra. Era casa nostra, perquè el meu marit, també, quan plegava de treballar-me, us deia que se n'anava el coro. Els meus fills estudiaven allà el surfet i música. També estava en el futbol americà. Era casa nostra. Més endavant, quan el Jordi Figueres va ser president, vas complir els 25 anys. Sí, jo vaig fer els 25 anys a la Taneu i... Quin va ser el regal? El regal va ser que em va assegurar, perquè va dir que com que no pots portar relògic, jo t'asseguro. I així, pròxim president que entri, et tindrà que aguantar, tant si vol com si no. Per mi el Jordi va ser un dels millors presidents que he tingut. A veure, no tinc cap de cap, vull dir, perquè tots, vull dir, d'una manera o altra, vull dir... Tens un record especial, el Jordi. Sí, sí. Entretant, l'Ima Ripoll també ha format part de diverses entitats del municipi. El gegantés és segurament una de les més destacades. La més destacada, el gegantés era la nostra vida. Nosaltres també fèiem els capgrossos entre nosaltres, amb la Teresa Faneca i la Palmyra, i la Rosa Màri, vull dir, que érem una família. Més a més, totes les festes que es feien, els compliance de tots i tot, sempre es feia a casa. Era una família. I entre els fills que jugaven i es coneixien, era molt maco. Sí, casa teva, era la Teneu, i el gegantés era la teva família. Sí, sí, sí, així mateix. L'Ima Ripoll, una persona molt compromesa amb el municipi, també compromesa amb els moviments de dones. També es forma part, per exemple, de Just Dona. Sí, està amb l'Isabel Ortoño fent alguna coseta, després també... No és que amb les dones, és que estic compromesa amb la humanitat. Just Dona, una etapa també a Dona i Empresa, Sant Just Solidari. Quina feina has fet a Sant Just Solidari? No, el Sant Just Solidari només ajudava i era sòcia, i col·laborava quan feien alguna coseta col·laborar. No estar-me allà, no. Jo col·laborava, m'ho quedaven. Doncs mira, hi ha tal festa, s'ha de col·laborar, perquè s'ha de fer un pantomà, que tu saps el que sigui, col·laborar-me amb ells. Sempre disposada a donar un cop de mà? Sí. També, més endavant, vas treballar en una casa de productes de neteja, això va ser, a més endavant, vas fer de comercial. Sí, a Beislen, però també ho compaginava amb la Teneu. La Teneu no el vas deixar mai. A 25 anys és quan van assegurar, diríem, el bastanitzar la teva feina de forma vitalícia, per dir-ho d'alguna manera. A veure, jo puc donar gràcies, perquè gràcies a això cobro una petita pensió, però cobro una pensió, que si no no cobraria res. I a tot això, l'any 2004, vas tenir un accident. Un accident de cotxe molt greu, que va estar sis mesos al Vall d'Hebron i sis mesos a la Goodman, i després tres mesos més a la Goodman de recuperació. Va ser un accident que... Que jo no recordo res, només sé el que m'han explicat la policia. El teu cotxe va caure per un barranc de 200 metres. I va tenir que vindre una gruva d'aquelles que venen tan grans, van treure el cotxe a la carretera, el van obrir pel mig, a veure a mi. D'entrada, van dir que no ho diries gaire. No, em van portar a l'aigualada, i a l'aigualada van dir que era cosa d'hores. I els meus fills van decidir portar-me a Barcelona, i bé, però que els hi hagi dit que estava a punt de morir, unes tres o quatre vegades, els hi han dit que això ja s'acaba, això ja s'acaba, però bueno, no es va acabar. Tu recordes quan vas sortir del coma, que li vas preguntar al doctor quina era la situació? Sí, quan et venen allà i et diuen que jo estava a Tretreplegi, que a mi no em funcionaven les cames ni el braç dret, només en l'esquerra, i jo tampoc no havia sortit d'àngel al cap, ho de més tots els budells, tots costelles, tot. I llavors el metge em va dir que no caminaria mai més i que estava a Tretreplegi, que el millor arribaria a moure el braç dret, però jo alguna vegada podré anar al lavabo sola, perquè la meva buscació era anar al lavabo, ni que siguin coses, va dir-ho, i quan els anys sí que podràs dir-ho, doncs jo en darrere. Vas posant la tercera sèrie que tornaries a caminar. Jo sí, però bueno, si els ginners el tancaven a les 9 de la nit, fins a les 9 estava allà. Va ser molt, suposo, una dedicació i un esforç molt gran, no? Sí, però bueno, valgut la pena. A l'Institut Goodman t'hi vas estar una bona temporada. Sí. 6 mesos interna i després 3 mesos de recuperació. Dèiem que no és un lloc on escollis enari, però tot i així vas anar per fer la recuperació i tens bon record. Molt bon record, però a més a més és que va costar molt, perquè no et deixen entrar a la Goodman. Que passa que els meus fills van buscar un bon abogat perquè pogués entrar a la Goodman. Perquè jo tinc uns records preciosos i tinc amics i monitors que encara ens envien gossabs, on ens telefonem, on ens veiem, perquè allà també fas, bueno, allà on no es veu gaire cosa maca i fas unes amistats precioses i unes carreres pels passillos, i de tot, fas de tot. Abans de començar l'entrevista, m'has dit que això que veiem a la televisió, que això passava. I tant, i tant. És a dir, corredisses per la nit amb cabillar de rodes, tots reunim-vos a l'habitació d'algú. I a més a més, això, a vegades es posaven a cada punta perquè la Goodman té uns passillos molars i molables, i llavors es posaven el gent a la punta per vigilar que no veguessin els metges i llavors fèiem les carreres. I ens disfressàvem i ens vestíem i... Vull dir que si no t'ho agafes així, allà dintre, t'agafes així o no camines mai més i surts en depressió. L'Imarripoll, sense dubte, és una història d'èxit de l'Institut Goodman perquè ara, si l'avaiéssiu, ningú diria que ha hagut de passar per tot això. Se'n va a sortir i després al cap dels anys va haver de passar un altre tràngul perquè aquella casa que tenia costat de construir es va a perdre. Per circumstàncies de la vida, la vam tindre que vendre de pressa i corrents per poder salvar el meu germà i així. Són coses que passen a la vida i ja està, ja ha passat, ja ha passat. Diu que tothom que es pot pagar materialment... No tots naixem en una casa sota el braç. Vull dir que llavors estàs adaptant. Llavors del que em van donar per accident que em van donar poquet perquè la parc contària es va donar la fuga. Llavors el Loveri parc contària em van donar poquet però el que ens va donar ho vam invertir en un pis de vila seca, que és una mica cara, perquè la meva filla estava vivint allà. I la meva filla va dir que no hi vindrem més impossible, doncs heu de vindre cap aquí i allà vam anar. Per tant, a tot això, ara li hem començat, diríem, una nova etapa a vila seca, des dels fons anys i jo me'n podrien pensar. L'Imma és una persona molt la relada s'enjust, a veure com s'haurà adaptat a vila seca, doncs, de seguida també. De seguida, de seguida, va anar perquè jo volia fer algo, jo no podia estar d'aquella manera, jo tenia que fer algo. I, clar, i vindre aquí, jo no podia vindre, jo anava en cadira de... ja començava a xecar amb les crosses. I llavors va anar a l'Ajuntament i l'Ajuntament em va dir, la regió de Cultura, diria, mira, faria falta aquí un casal de la dona, no sé què, va anir menys, i ens vam animar, vam fer el casal de la dona i ara ja fa 10 anys que soc la presidenta del casal de la dona i estic posada dins el Consell Comarcal de Tarragona, dins la Federació de Dones del Tarragones, vull dir, i anar estudiant i anar aprenent també. Molt implicada en moviments de dones. Sí, sí, això sí. Ara més que abans, ara sí. Què t'ha condicionat la vida, el fet de ser dona? És una pregunta molt àmplia, no? Sí, però bueno, a veure, aquí hi ha moltes discussions, perquè jo sempre els he dit, i és una discussió que tenim molt amb l'Institut Català de la Dona, allà Tarragona, perquè demanem-li igualtat, igualtat, igualtat, però dins els nostres estatuts, els homes no hi poden ser-hi. Llavors jo és una cosa que no veig lògica. Penso que si la demanem és per ser-hi tots. Hi ha activitats, hi ha coses que no, aquí els homes no poden vindre perquè són nostres. Com? Hi ha coses que jo, a la meva entitat, hi ha nomes. La majoria d'entitats de dones de Tarragona no hi ha nomes. I jo a la meva entitat, al dins de les activitats, hi ha nomes. I jo també estic tenint un grup de teatre, que si deu vol, cap a l'octubre de novembre, vindrem a fer l'obra aquí, que jo també hi estic actuant, i tinc homes. Vull dir, ja ho sento, però si volem igualtat és per tots. Creus que els moviments feministes han d'estar formades per homes, també? Perquè volem que sàpiguen els nostres problemes, els volem en les reunions. I, en canvi, quan és l'hora de veritat, els diem que no poden entrar. Jo no veig lògica aquí. Vull dir, si són i són. I no ens hem de mirar com homes i com dones, ens hem de mirar com a persones que lluiten per a algú. És la meva manera de pensar, vull dir. Doncs amb aquesta reflexió acabem l'entrevista. Moltes gràcies, Ima Ripoll, per haver vingut als San Justenques d'avui i a explicar-nos la teva vida. A vosaltres. I acabem amb una cançó que t'agrada molt. Quina cançó és? Amb el Blue. Amb el Blue Moon acabem l'entrevista. Moltes gràcies, Ima. Moltes gràcies. M'agrada molt. Now I'm no longer alone without dreaming my heart without a love of mine. Now I'm no longer alone without a love of mine. Without a love of mine. Without a love of mine. ... blown you saw me standing alone without a dream in my heart, without a love of my own. You knew just what I was there for. You heard me say the prayer for someone I really could care for. And then they certainly appeared before me. The only one my arms will ever hold. I heard somebody whisper please adore me. And I looked, the moon had turned to gold. Blue moon, now I'm no longer alone. Without a dream in my heart, without a love of my own. Blue moon.