Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques. Avui ho fem amb la Maria José de Molina. Hola, què tal, Maria José? Hola, què tal, Sergi? La Maria José de Molina a Sant Justenques ja fa una bona pila d'anys, ha col·laborat amb entitats com Sant Just Solidari, on ja estàm molts anys, però la Maria José que va néixer a Valls l'any 53, vas néixer a Valls pràcticament per accident, com aquell que diu? Sí, vaig néixer a Valls perquè el meu pare funcionari li tocava una plaça i va ser a Valls, a Tarragona. Sortosament no va ser una temporada curta, sinó que vam estar 20 anys i vam poder estabilitzar una família, una gran família. De fet, una família de 9 fills, jo soc la 8ena, i vam néixer a Valls, vam néixer els 5 petits, els 5 últims. Per tant va ser una estada que havia de ser provisional, però al final es va allargar força. Es va allargar força i vam gaudir molt del poble, de la gent, de l'escola, de la formació que vam tenir molt bé. Com has dit, eres la 8ena, germana, de 9. Molts dels dos germans grans van haver de sortir quan acabaven l'escola, perquè a Valls només podia estudiar la primària, per anar internats. En el teu cas no va haver de ser-hi. No, no va ser així, perquè sent jo petita, i veient, sobretot els meus pares, veient que hi havia una idiàspora, que havien de marxar molts fills a estudiar fora, van decidir traslladar-se a Barcelona. Això va coincidir en que el meu pare va trobar una feina a Barcelona, no com a notari, sinó com a registrador, però va començar a poder en tenir plaça a Barcelona, i també perquè va coincidir que la meva àvia paterna va morir i ens va deixar el seu pis. Tot plegat va fer que la família ens reunifiqués i vam poder, jo concretament als 13 anys, poder ja traslladar-me a Barcelona i continuar estudiant. En 13 anys va tornar a la família que va a Barcelona, 10 i 2, 13 anys a Valls, però va agrada viure a Valls. Molt, molt, i a Valls teníem un gran jardí on era la nostra vida, i aquest jardí sempre m'acompanyarà. Incluso a vegades tinc ganes d'escriure alguna cosa sobre aquest jardí. És un jardí de 9 fills, 9 germans jugant amb amics, hem fet trepalleries, hem inventat coses, i poques joguines, però molta invenció, atrapangats, vull dir, també moltes gambarrades. Però era un jardí lliure, els pares estaven a casa, el pare treballava a casa, tenia el despatx a casa, i aneu al jardí i aneu al jardí, i anar al jardí volia fer el que volguessin, i és una sensació interessant. Després anàvem a pescar amb bicicleta, jo redé els meus germans, després anàvem a robar ballanes. No ho sé, és com una vida... És lliuretat, segurament, que la ciutat. Sí, és com un fet vinculada a la natura. Jo de Valls recordo molt també això, la lliuretat i la natura. En 13 anys, com dèiem, la Maria José amb la seva família es va traslladar cap a Barcelona, i dius que vas tenir sort perquè et vas lliurar d'haver d'anar a un internet. Sí. Segurament no era el que els germans volien, no? No, jo penso que en aquella època es feia molt perquè no hi havia tantes oferiments d'escoles com ara, no hi havia la diversitat d'escoles que hi ha ara, i llavors el fet que els meus germans haguessin de marxar suposava un trencament familiar important, però un derralament també dels vincles. És com un... el meu germà, el més petit, deies que jo els meus pares només el veig per Nadal, i durant l'any no venen. I no venen perquè d'alguna manera és com s'estableix, no hi hagi res contra aquest fill, no el volen castigar, però són unes dinàmiques que ara no les concebim. Era el que s'havia de fer si volia seguir estudiant, no hi havia un altre camí. Sí, exacte, era un cos important, el que sí que és veritat que treta un fruit, perquè tots els germans han pogut estudiar després el que els ha interessat. El teu cas va estudiar batxillerat a una escola de monges a Barcelona, i dius que no ets molt bon estudiant, no t'agrada. Era bona complidora, diguéssim, entreia les matèries i estudiava, però justament al quart de batxillerat vaig suspendre la química, i em vaig passar l'estiu estudiant i vaig dir al setembre a quart, i vaig dir, és que mira, això no em diu res. I no vaig fer cinquè i sisè, com es feia aquella època i després es feia el preu. Per tant, no vas acabar, diríem, els estudis de batxillerat, però paral·lelament a tot això, tu et vas adonar que hi havia alguna cosa que t'agradava, i de fet els teus pares et van guiar. Sí, de fet ja des de Valls me n'anava a cas als veïns i ajudava la veïna a cuidar els seus fills, i ajudava a vestir-los, i ajudava a jugar. I me n'anava amb ells, amb els meus cosins. O sigui, em van despertar i em van ajudar en l'orientació a que m'agradava molt tot el relacionat amb l'educació dels nanos, amb el cuidar dels nens. De fet, jo no sabia si volia ser educadora o volia ser infermera. I, bueno, jo tinc una germana infermera, una germana metge, també m'agradava molt la medicina, de fet m'agrada molt la medicina. Però, bueno, em vaig anar per l'educació i n'estic molt orgullosa, perquè crec que no sé si és un do o una vocació, però sí que és el com que va amb mi. Tu veus que t'agradava treballar o tractar amb nens? Sí. Era una cosa que tenies innata, d'alguna manera? Sí, jo crec que sí. I els meus pares m'ho van fer veure i vaig continuar estudiant. Primer, educació infantil, el CIC, dos anys, i vaig tenir professors estupendes, la Diaz Playa, vaig tenir el Joan Triadu, vaig tenir gent boníssima en aquella època, i em van despertar les ganes de seguir estudiant. Però ja estudiava, llavors, vinculat a l'educació i a la psicologia, la psicologia educativa. Després, amb 17 anys, vas començar a treballar menjadors, va ser el teu primer contacte professional amb els nens. Sí, vaig començar a treballar amb menjadors, perquè jo ja tenia ganes de tenir diners a la butxaca, i vaig pensar la única manera és que jo treballo i estudi, i vaig fer-ho durant molts anys, incus casada, i amb les meves filles encara seguia estudiant. Penso que un dels principis de mi i de moltes dones de la nostra època és justament això, els seus autònomes, en les decisions, en l'economia, perquè quan vulguis fer parella hi hagi equitat, i per haver-hi equitat hi ha haver-hi condicions igualitàries. En aquest sentit, l'economia és molt important. Jo sempre tenia clar que per mi el treball em portava la independència i la llibertat, a part de dedicar-me al que més m'agradava. Creus que aquesta característica de comentàles de la independència econòmica defineix bastant la teva generació? Sí. És una generació que ha fet aquest pas? Sí, jo crec que quan em miro enrere, si puc aportar alguna, o portem en aquesta generació, és poder tenir aquesta doble via molt clara on el treball dignifica, en el bon sentit de la paraula, en quant a que si pots inclús treballar amb el que has estudiat o el que t'agrada és magnífic, però si no, també. I vol dir lluitar pel teu espai com a persona, com a persona, independentment si després construeixes família, parella, el que sigui. Després sempre sembla que quan es construeix una família, la dona també és la que es tira del carro. Sí, sí. Sí que és veritat, però jo he tingut una parella extraordinària i sempre hem tingut molta complicitat amb això. Potser sí que jo portava a la iniciativa, hem d'anar al Pediatra, hem de comprar els volguers, però m'hi he d'igual mentre sempre estaven al costat, estem junts en aquest sentit. Però bueno, hi ha moments com tot costa, no? Però jo tenia molt clar per exemple arribava a casa, però crec que la meva filla la gent em deia, mare, fas olor a moto, perquè jo venia de treballar i portava la xupa i venia de treballar, i deia que feia olor a moto, feia olor com a aire, no? Però entreia la xupa, entreia la caçadora, i jo era la mare a partir de llavorans. I això ho he tingut sempre molt clar, com que hi ha un abans i un després. Jo tinc la meva vida professional, les meves filles a l'escola, o el que li estudiaven, i després, quan estàvem juntes, estàvem juntes, i fèiem coses juntes, no? I bueno, és intentar... Compaginar, no? Aquestes dues vessants de la vida, deies que no eres bon estudiant, però vas estudiar infantil, psicologia aplicada i magistrari. És a dir, per no ser una bona estudiant, al final has estudiat-hi molt. Vaig trobar el teu camí. Vaig trobar el meu camí, perquè el que et deia abans, vaig trobar professors molt bons, em van obrir les ganes de saber més, i em va portar primer a fer psicologia aplicada, després a magistrari amb pedagogia terapèutica. O sigui, ho vaig fer paral·lelament, em van convalidar moltes assignatures, i ho vaig poder fer convalidatament. I llavors això em va donar un ventall de sabers que no s'acaben mai. I llavors, que actualment encara segueixo estudiant, i m'hi ha format amb pedagogia sistèmica, amb constalacions familiars, i, bueno, soc també terepeuta en aquest sentit. Em comentaves abans de començar l'entrevista que va ser una estudiant tardana, i que això també ha sigut un aprenentatge important, que t'ha ensenyat el fet d'haver estudiat més tard del que potser estava estipulat. Sí, doncs ser diferent amb tot el que comporta, perquè les teves amigues estaven fent cinquè i sisè, i estaven a la universitat, jo el millor estava fent altres estarrutes, afiançar-me del que jo volia, però sobretot també ara, com a si culpa de goba, que estic orientadora amb joves, m'ajuda molt, per exemple, poder-los dir que sempre hi ha moments, sempre hi ha camins per seguir aprenent, i que si ara no t'agrada el que fas, segurament trobaràs el que t'agradarà. És com que la meva experiència em dona llum en aquest sentit, perquè penso que com a altres joves els està passant això, que jo estic ara amb joves de 12 o 16 anys, que us he dibuït, i a vegades no troben el camí i es desanimen, i jo sempre els he dit que hi ha moltes possibilitats, i que hi ha pedres en el camí, però les hem de poder superar. T'has treballat com a mestre a escoles perbolàries, després també vas obrir un centre terapeutic per fer rehabilitacions amb unes amigues. Com era aquesta experiència d'empernadoria? Va ser interessant, perquè vam sortir de psicologia, quatre amigues vam muntar un centre privat, amb on treballàvem reeducacions, amb nanos que els costava aprendre, acompanyant les famílies d'aquests nanos, i a nivell terapeutic, quatre anys. Després vam veure que els camins de cadascun es bifurcaven, o es dividien, cadascú va agafar una trajectòria diferent, i després vaig apostar per seguir treballant amb equip, però des de la pública. T'ha agradat la cooperació de treballant aquí? Vas fer oposicions a secundària i volies treballar en els equips d'assassonament pedagògic, d'aquests equips d'assassonament pedagògic? Sí, quan jo vaig opositar d'ocent de secundària, tens l'opció d'entrar a Cicopa de Goga, de centre, o B sectorial, que són equips de sector, on assessors, els mestres, l'equip directiu i les famílies, amb els nanos que els costa aprendre, i els que tenen estats educatives especials, bàsicament. Aquest acompanyament institucional li he fet arreu del vaig obregat. També, després, per una qüestió burocràtica, vas haver de treballar en un centre igualada, i vas decidir encarar aquest repte. Sí, vaig encarar aquest repte i em va agradar molt. Em va agradar molt, puc estar en un centre, en un claustre, en una... El que jo trobava a vegades en els equips d'equip pedagògic d'una setmana a l'altra, perquè vas rotant, vas rotant pels centres, pots tenir 5, 6 centres una setmana, i has d'anar rotant. Llavors, el fet de poder estar en un centre és com que et concentres més amb els mateixos alumnes, el mateix equip de profes i les mateixes famílies, i hi ha una continuïtat en el teu treball. I també llueix més. Potser té un impacte més gran, no? Sí, hi ha com un seguiment més gran amb aquestes persones. Vas estar treballant a Igualada, i ara estàs en la recta final de la teva carrera, a l'Institut del Palau, s'entendreu? Segurament molta gent que n'escolti li sonarà, a l'Institut del Palau, perquè últimament ha sortit molts mitjans. Sí, des de fa, doncs, jo diria que fa 13 anys que estic a l'Institut del Palau, i acabo aquest any, i sí que és veritat que l'Institut del Palau, aquest any, està patint i estem patint tots, jo diria, un assetjament mediàtic i un maltracte per part d'algunes famílies de guardi civis, algunes poques, però que han fet molt soroll, ha fet un assetjament mediàtic molt potent, i el Departament d'Educació, en el seu moment, va dir calma, silenci, tranquil·litzem-se, i anem fent pas a pas, però ha sigut molt dur, aquest silenci, molt dur, perquè els processos d'imputació d'alguns companys, això no es pot explicar ara en 5 minuts, hi ha un dolor molt gran, tenim 4 professors en aquests moments, no, 6 professors de baixa, 100 companys que estan de baixa i patint-ho, patint-ho, cada dia, ara se sap, perquè estan imputats, les mitjans han dit que prou el silenci, les assemblees del professor van dir prou silenci, i tenim un enllà sindical, que és professor de l'Institut, que està saltant a les mitjans, que ens fa un acompanyament magnífic, tant a dins de les assemblees que estem a l'hora del pati, que fem les mini-assemblees de mitjana, com en els mitjans, com amb el que calgui, amb l'equit i tot. Rebut també moltes mostres de suport per part de companys, mestres. Moltes, ha sigut un allau i ho està sent, cada dia tenim uns correus específics per poder recollir, tots som al Palau, un Tweet, tots som al Palau, hi ha un compte mail també per rebre, i ara hem d'ordenar tot això perquè pensem que aquesta bonança de bones vibracions, perquè arriba a l'ànima tot això, perquè et quedes molt tocada. Aquestes bones vibracions apaivaguen, ajuden, i les volem canalitzar i volem seguir treballant. Ja no per nosaltres, sinó també per l'escola pública, per l'escola catalana, per l'escola moderna, per l'escola que volem, i no volem de fallir, i nosaltres ens ha tocat, però com així moltes escoles, poc o molt, ho estan patits també. Hem parlat de la teva transactòria professional, però ens falta parlar de Sant Just, perquè l'any 86 va ser quan vas venir amb el teu marit i amb les teves filles, la mare i la Gina, a viure cap aquí que va passar en Just, pràcticament també per casualitat, o perquè el teu marit li agradava molt, no? Sí, quan passejàvem així per fora de Barcelona, sempre deies que Sant Just és bonica i tan a prop, i bé, casualment uns amics buscaven també pis, i es van dir, mira, encara n'hi ha un que, en la mateixa comunitat, una comunitat que s'estava construint, vam anar a mirar i per aquells moments econòmics ho podíem assumir, vam començar a unir hipoteca i vam anar endalt. I des de llavors no ens hem mogut. Des de les hores no s'ha mogut, i a més a més ha col·laborat amb entitats, sobretot Sant Just solidari, ha estat l'antitat en què es volcat més esforços i més temps, des de l'any 89, formes part. Sí, no saps quan et ve, perquè les coses són molt casuals, o és quan el moment t'ho te l'escoltes, perquè va ser aquell moment i no un any abans, un any després, perquè et va tocar la qüestió més a prop, i van ser dos circumstàncies, una conferència sobre dones, aquí va haver el casal del centre cívic, els 89 o així, i després hi va haver les festes a Tardó, i això ho sap la Núria Jiménez, que estava presentant un projecte de los Tejaditos de Camuapa, i em vaig apropar i li vaig demanar que m'expliqués, segurament era aquell moment en què jo podia escoltar què volia dir la cooperació, posar-se a treballar per la cooperació. Jo no estic a territori, treballar en la cooperació vol dir també estar a territori, però aquí estem fent una tasca de gestionar el que destina l'Ajuntament en cooperació i solidaritat, una gran part, no tot, una gran part, va per la germanament, aquestes germanament es va signar als anys 1991, que he de recordar, i aquestes germanaments des de Llavorans, amb Lluís Segura com a alcald, va impulsar des d'una amistat, no me llargaré perquè molta gent ja coneix, des d'una amistat, perquè moltes de les coses de treball solidari comencen des de l'amistat i les relacions, i llavors vaig treballar i segueixo treballant en l'equip, en la Junta Directiva. Està molts anys a la Junta Directiva. Sí, treballant amb el que calgui, si toca Junta Directiva d'Òrvia i si toca una altra cosa. Crec que és important que jo soc aquí, però hi ha un equip formidable de companys de Sant Joan Solidari, que fem una tasca dia a dia d'ajuda, de treballar en equip, que ha discutit diferents àrees, diferents roles i diferents tasques, però que hi ha un treball molt sòlid. Hi haut diversos projectes en què t'has focalitzat més, un d'ells és la Camuapa, has viatjat a Camuapa per conèixer la contrapart. Sí. Si no es va a Camuapa, no es pot entendre la germanament, perquè viure el que vius allà és d'una preventatge brutal. Pel que no hi hem anat, com ens expliques la germanament? La germanament és una construcció del dia a dia, és una construcció de relacions, de pactes, de treball, d'incerteses d'anar endavant enradera, de desànims, però no és de fallir. Per exemple, ara en aquests moments que a Camuapa políticament no està en un moment crític, però també ho està en Nicaragua en general, tot això mou la germanament, perquè la gent pateix, la gent té por de perdre el que tenia, de fer-te un dels projectes del CDI, se tinguin que redreçar perquè el que hi havia no ha interessat pel govern de Managua, hi ha molts canvis, polítics, socials, i la germanament vol dir acompanyo, acompanyo, acompanyo, amb el que sigui, amb temps, amb paciència, i això s'agraeix, perquè 25 anys de treball, la gent ens coneix, la gent formem part d'aquesta comunitat, en quanta que hem deixat patjada i la seguim deixant, perquè tenim molts projectes en dansa encara. També has viatjat a Gàmbia, allà hi ha un altre projecte sobre el tema de l'ablació. Sí, Gàmbia ha estat un altre projecte que molt més recent, però molt significatiu en quant que és un altre context, centre-amèrica d'Àfrica, però sí que a través de la Glòria Martín, he dit la Maria Vilella, que és un altre projecte, i vaig tenir l'oportunitat d'anar-ho a conèixer, també conèixer la situació com es viu, com viu la dona allà, quin és el seu rol amb la família, quina... Aquesta entitat que fan DEMA, és el que està, diguéssim, com a contrapart nostre. Però ara, en aquests moments, més que aquest projecte, és un altre projecte que s'està obrint a un altre poble, de l'Ambanaca, és a dir, estem a la Glòria, com a formadora i sòcia de l'entitat, està fent un treball molt interessant, des de la cultura de la dona, del respecte de la dona, del autoconèixement del seu cos, per si després el dia d'amà pogués decidir què vol de la seva vida, no? I un altre projecte també important, que m'agradaria comentar, quan acollim endavant refugiats del Sàhara. Això va ser fa uns anys. Això ja va ser fa uns anys, ara no recordo les dates, però si vols ja te les comentaré. Va ser un projecte que ja portaven en xenteriós, de fet jo vaig començar bàsicament amb aquest projecte, ja es portava quan jo vaig entrar, me'n recordo que portava... la Orduño, no sé com es diu de nom. Sí. La Isabel Orduño. Gràcies, la Isabel Orduño. I ja me'n recordo que ho portaven amb altres persones, i llavors ell ho va deixar, i vam seguir nosaltres amb l'Angelina Estany, amb l'Assunta Arqués, amb la Maria Vinella també, i llavors el que vam fer és un treball de continuïtat, en què venien cada estiu nens refugiats dels camps de Tinduf, i llavors venien aquí, venien les famílies de Sant Just, i cada any persones diferents. Tenien una experiència única, i nosaltres acollíem, i l'Ajuntament ens oferia el casal, diguéssim, per exemple, de l'esport gratuït, ens oferien gent que ens oferia dentistes, o sigui, hi havia molta gent que col·laborava en el projecte, i el que construia és que les famílies poguessin gaudir d'una experiència amb els seus fills, i jo personalment, amb els meus fills, els vaig gaudir molt. Suposo que hi ha una experiència molt gratificant, tots aquests anys de cooperació a Sant Just Solidari. Sí, realment molt gratificant, i preservar sempre que el important són les persones per sobre de tot, i per mi és el que més em val. Llavors, si jo, una persona que tinc salut, i que tinc energia per poder col·laborar, col·laboraré a Sant Just Solidari i on calgui. O sigui, és la meva política de ser, de ser, com a persona. Doncs en aquest missatge acabem l'entrevista amb la Maria José de Molina. Moltes gràcies, Maria José. A tu, Sergi. I acabem amb una cançó que t'agrada, que és el cordes claus de l'Òpera Nabucó, amb aquesta cançó. Una altra vista, moltes gràcies. A tu. Gràcies. A tu, Sergi. A tu, Sergi. A tu, Sergi. A tu, Sergi. A tu, Sergi. A tu, Sergi. A tu, Sergi.