S'enjustenques. Un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de s'enjust amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de S'enjustenques avui amb la claustra Cardona o la claustra Quetal. Hola, què tal? La claustra Cardona que va néixer a S'enjust, va néixer a Can Cardona l'any 1950, quan tocaven les campanes de les 8, oi? Del vespre, sí. Això és el que t'ha explicat la mare. Filla d'una família coneguda, de S'enjust, el teu avi ha estat alcalde i una persona molt coneguda. Com va afectar-se quan eres petit? La gent deia, mira, la filla de Can Cardona. No, quan era petit no. Potser més gran, no? Quan ja formaves part social, que ja et sorties de l'entorn familiar. O sigui, alguna vegada, ser de la casa que era, també... És una mica problemàtic, sí. Podia tenir les seves... Lectures. Exacte. Vas anar a les escoles Núria i vas anar durant 3 anys... Perdó. Vas estar uns anys a l'escola. Fins els 12 anys. Fins els 12, perdó. Aquí ho teníem mal apuntat. Vas estar fins als 12 anys a l'escola Núria i a les hores vas haver de marxar de l'escola Núria i et van portar a Sulsona. Sí. El tema de les escoles Núria van demanar a casa que em fessin estudiar, però en aquell moment econòmicament Can Cardona estava bastant nevall. La mare feia de pagès. Ella que havia estudiat per ser bibliotecària. Resulta que va decidir que no podia estudiar jo, perquè no tenia diners per pagar un altre batxellerat. El germà ja estava estudiant. I a les hores la seva solució a aquesta situació va ser portar-me a les monges de Sulsona, que ella sí havia educat, perquè ella era de Sulsona. Resulta que la cosa havia canviat molt de quan ella era jove, o quan ella era noia, que no, com hi vaig anar jo. A les hores per mi va ser un xoc a les monges. Per dues coses, un el tema a llengua. A l'escola Núria sempre havien parlat en Cadala i a les monges de Sulsona eren castellà tot. Per començar ja va ser un xoc. A part que em van posar a segon de batxillerat, perquè per 12 anys em tocava anar a segon de batxillerat, però jo no havia fet ni ingrés ni primer. I després també el tema religiós. Em recordo que vaig fer exercicis espirituals. Per mi va ser un xoc al anar a les monges i m'escapava, com podia, me n'anava. I al final, quan la maura em va venir a buscar per Nadal, li van dir mirar, saps què? Val més que te l'emportis cap a casa. I la teva mare agafa els trastos i se'n va endur cap a casa. Ell es pensava que tindria un gran disgust, perquè a mi m'ha agradat sempre i m'agradava molt en la Sulsona. Per mi Sulsona ha sigut el lloc de ser lliure. I m'agradava molt, però clar, no que era anar-hi a l'estiu i l'altra anar-hi a monges. I es pensava que em disgustaria, però no. Per allà em va dir que no hi tornaries més. Cosa que no està veritat. I llavors es va anar cap aquí i vas anar a estudiar les monges d'Esplugues. Sí, perquè no sabia no emportar-me, amb més de gener, on n'havia d'anar a escola. I aleshores va parlar amb la mare de l'Aberta Quintana, i que l'Aberta anava a les monges d'Esplugues i anàvem caminant cada dia fins a l'escola. Allà vaig fer un canvi radical. Vaig tenir una mica la sort de la vida, que em traguessin de les monges de Sulsona, perquè no sé què hagués fet. De fet, vas a el quadre d'honor de l'escola. Exactament. Vaig fer un canvi radical. I també davant meu, la superiora, em va dir un dia que et fes venir la meva mare, i davant meu li va dir que és una llasta menofèria. Fas-hi estudiar aquesta noia, aquesta nena, i jo m'agrada que jo vull ser mestra. Ho tenies molt clar que volia ser mestra. Ho tenia molt clar. Jo, de petit, havia jugat sempre mestra. Ho tenia molt clar que volia ser mestra. I em considero mestre, mestre. Dic, en sèrio, eh? Vas estudiar Magisteri? Vaig estudiar Magisteri. Aquell estiu que havia perdut el curs anterior... Vaig fer l'ingrés a Badxellerat, vaig fer el primer que em va preparar la Núria... la Núria Vullíc. Vaig aprovar-ho tot, i quan vaig tornar a començar el curs, ja estava fent segon de Badxellerat. Llavors vaig fer Magisteri, quan vaig acabar, que llavors s'accedia a quart. Feies fins a quart de Badxellerat, i aleshores feies ingrés de Magisteri, tres anys de Magisteri, de això, i va. Dits que la carrera de Magisteri no va acabar de complir les teves expectatives. És que era una època determinada, era una època dels anys 60, amb un muntatge educatiu molt desagradable, fins i tot. Era moltíssima gent, a part de que era moltíssima gent, doncs mestres, professors, vaja, molt franquistes, la veritat. Entretant, vas començar a treballar, encara 16 anys van començar les escoles de la Taneu, van reprendre les escoles de la Taneu, i vas entrar-hi a treballar, però va ser una mica complicada aquesta entrada, explica'ns-ho. Sí, són d'aquelles situacions que quan intervenen molta gent i gent amb interessos diferents, doncs a vegades l'últim que arriba és el que té més problemes. A mi va ser el senyor Vanyos, jo, en aquell moment, era de la Junta de les Sees, i el senyor Vanyos, que era el president de les Sees, un dia va passar per davant de Can Gardona, estava allà fora i em va dir, escolta'm, t'he proposat perquè l'escola de la Taneu reprendrà l'escola, i aleshores tindran una directora i un ajudant, i hem pensat que tu podies ser l'ajudant. Ostres, a mi em va fer una il·lusió, no us ho podeu imaginar, de veritat, va fer molta il·lusió, però després, clar, això que dic, quan hi ha molta gent, hi havia el grup de joves que, en aquell moment, tenien canalla petita i que el seu interès més proper era presament tenir una escola, no? I s'havia mogut i havíem buscat una directora i un ajudant, per tant, no havia lloc que jo pogués ingressar a l'escola, no? I aleshores, si que em van dir, bueno, sense cobrar. El meu pare va dir que això no era lícid, que no, i que no ho volia de cap manera, que anés a treballar, però jo volia anar a fer de mestra, i el vaig desobeir. Fins i tot em va venir a buscar, eh? I vas anar a treballar tot i que el teu pare no ho volia de cap manera, que ja anessis sense cobrar. I també el fet de ser de la família Cardona et va jugar amb la passada. Bueno, no és tant el fet de ser de la família Cardona, era el fet de que es havia de justificar el perquè, en aquell moment, el tema de la gent jove, hi havia el Pesuc, que no era ben bé Pesuc, encara era bandera roja, llavors, des del punt de vista d'ells, la meva família era una família de terratinents, cosa que jo vaig discutir moltíssim, però jo vaig dir a un meu pare, que es treballa ell, la terra, no té qui li treballis, la meva mare va acollir la verdura. M'hi vaig plantar i tenia 16 anys. I fins i tot, quan vaig demanar, al primer any, finalment vaig cobrar mil passetes, perquè me'ls va pagar, ho vaig saber després, l'entonet de la seva butxaca, l'entonem a l'aret, i l'any següent em vaig plantar, que jo volia cobrar, recordo, 6.000 passetes, em sembla que era, perquè els altres cobraven 12, i aleshores em van dir de tot, que tu no tens vocació, i això sí que no és veritat, però vaig acabar cobrant les 6.000 passetes. O sigui que eren decidides. Bueno, sempre ha sigut una mica queirrera. Doncs l'Austre que va acabar ens treballant a l'escola Núria, perdona, l'escola de la Teneu, i això va ser durant una temporada, després es passarà a una altra escola. Exactament. Bueno, mentre estava a l'escola de Teneu, vaig conèixer l'escola d'estiu, de mestres, que per mi va ser un descobriment molt important. I vas aprendre altres mètodes, també, d'ensenyament. La primera cosa que a mi m'ha agradat molt, explicar contes molt, i disfrutar explicant contes als nens, i la primera clàssica que vaig anar a l'escola d'estiu, hi havia una persona d'aquí Sant Just, Rosa Maria Pujador, que era mestre d'una escola a Sarrià, que estava explicant com explica contes als nens. Sempre que la veig, em plau dir que a mi va ser com obrir el meu món. Després, en aquell mateix any, vaig fer classes amb el sistema Montessori, vaig aprendre a fer el Montessori, que ara torna a estar de moda, torna anys, no s'ha anat parlat, però torna a estar de moda, que penso que és un bon mètode. I al cap de dos o tres anys, ja me'n recordo, quan finalment vaig marxar de l'escola de Teneu, vaig treballar un any a l'escola d'escors, i després a la següent escola d'estiu que vaig anar, em van dir que hi havia uns mestres que estan buscant una mestra per P3, i m'hi vaig presentar. Just era la Rosa Maria Pujador, i vaig accedir a la plaça de P3 amb una escola de la Teneu, amb una escola que l'Ajuntament d'Esplugues va amuntar. Era una prova pilot, diríem, de l'escola. Això sí que va ser un somni, de veritat, però molta gent, la gent quan l'avant tancar, els pares ploraven, perquè era el barri més d'immigració. No teníem alumnes d'Esplugues originaris, d'Esplugues eren tots immigrants, i va ser una escola, va ser un somni. Jo vaig aprendre molt allà. Va acabar tan cant per problemes amb els mestres, perquè no tenien les condicions, no teniu les condicions. No, Esplugues, el tema va ser que no teníem les condicions. Havia de passar a escola pública, perquè l'Ajuntament no podia aguantar. Havíem caigut 3... Estàvem des de P3 fins a segon, ja no podia aguantar més. I aleshores, per poder continuar, s'havia de tenir oposicions, i només una de les mestres tenia oposicions, i a més no estava disposada a deixar l'equip. Jo sí que vaig deixar l'equip, per això. També vas estudiar pedagogia terapèutica. Sí. La Causta també és una persona que ha estudiat molt, però va estudiar primer magistrat i després pedagogia terapèutica, i després veurem també que vas estudiar logopèdia, i vas entrar treballant en una altra escola, vas anar canviant d'escola en escola, oi? Sí, a veure, tot he dit que l'escola, aquesta d'Esplugues, va ser un somni, i que m'hagués agradat anar amb l'equip, que van anar a cornellar. Jo me'n vaig anar a Barcelona, perquè volia fer pedagogia, i vaig comprar una moto per poder anar a classe, i en llavors podien anar a treballar, anava de buit a nou a l'universitat, entrava a dos quarts de deu a l'escola, i a la tarda, quan plegava, tornava a anar a l'universitat fins a les deu de la nit, i vaig fer això durant 5 anys. Durant 5 anys. En aquella època és quan et vas casar, també? Sí. I vas tenir fills? Sí. La condició de tenir fills és que jo hagués acabat la carrera, i en tota la carrera no vaig suspendre cap assignatura, accepta, vaig fer un pla d'estudis, que jo era de pedagogia, però podies agafar assignatures de psicologia. I el tema servell, a mi m'interessava sempre molt, i vaig agafar l'assignatura de servell, de desenvolupament, i em va costar aprovar-la, que em van fer repesca la vigília de Sant Joan. Sí? Sí, la vaig aprovar, però em va costar molt. I vas posar-ho en condició de no tenir fills? Fins que no, exactament. Evidentment, amb aquest ritme de vida, la difícil, a més a més, tenir fills i poder-se fer càrrec. Després vas treballar a l'escola Tau, aquí vas estar amb la temporada, també. Sí, em van venir a buscar, em van estar dient que necessitaven algú. Aquí m'arrependeixo una mica, perquè llavors... Jo he estudiat anglès, vaig fer anglès, podia ensenyar anglès, estava a l'escola aquesta que vaig estar allà a l'escurt, donava classes d'anglès a Batxillerat i podia fer classes. A mi m'agradava més el tema d'escola-escola, l'escola infantil, la Tau aquesta. I vaig acceptar, però el contracte aviat era temporal, vaig estar tres anys amb contracte temporal, i quan tocava ja, definitiu, em van dir que preferien un noi, perquè ja tenien tot el perbulari només hi havia noies, i que preferien un noi. L'ensenyament de perbulari sempre s'associa molt amb una feina que fan dones, en aquest sentit va jugar a la contra, va sortir perjudicada, d'alguna manera. Van ser massa moderns. Pel fet de ser dona, d'alguna manera vas perdre aquesta feina. Saps allò que es diu? Jo penso que a vegades es compleix, allò que no hi ha mal que per bé no vingui, però em sembla que passa una miqueta això. Perquè com que estava apurada, vaig fer oposicions. Em vaig presentar per anglès, era una base, era una aposta... Una aposta més segura. Segura, perquè de la meva època poquíssima gent sabien anglès, i vaig apostar per anglès i, en les hores, penso que vaig aprovar allà. I aquí també hi va una d'aquelles casualitats coincidències, que és que el dia que vas anar a veure on t'apuntaves, vas trobar amb una persona de Sant Just. Vaig provar amb una persona que el tenia vist, i en les hores ells se'n va acostar, i em va dir que tu ets de Sant Just. Diu que has aprovat oposicions, he aprovat oposicions. Llavors em va explicar que era el Manel Filella, que era el director de l'escola... No sé si en aquell moment ja es deia Montseny, i a les hores va ser la primera escola de Catalunya que va passar a Pública, del CPEC, que era un grup d'escoles que va passar a Pública. Els va donar l'inspecció, els va donar la possibilitat de triar dos mestres però amb les condicions que tinguessin oposicions. I ell mateix em va preguntar si hi havia algú més, hi havia Josep Florença, d'Esplugues, que també havia guanyat oposicions, i ens van agafar per dos anys. Al cap de dos anys, el fet d'haver guanyat oposicions ens obligava a demanar escola. Per tant, vam haver de buscar l'escola que volia demanar. Aquí vas anar a Sant Joan d'Espi. Vaig anar a Sant Joan d'Espi, vaig optar per, com que havia estudiat pedagogia amb l'especialitat de terapèutica, vaig optar per l'Aula d'Educació Especial. Va ser la primera vegada que vas fer que canviïa d'educació especial? Sí, sí, la primera vegada. Era un camp que t'agradava, especialment. Bueno, sí, la veritat és que sí. A mi m'ho he passat bé, amb el que fos, per aquest tema. Més endavant, com d'ent, també vas estudiar logopèdia, que anaves a l'Hospital de Sant Pau. També va ser un àmbit que va cridar l'atenció i va interessar. Home, això d'estar fent pedagogia terapèutica amb una escola, també veies nanos amb problemes importants de llenguatge. Llavors vaig sentir parlar de la logopèdia, n'havia sentit parlar a l'escola i viure una mestra que estava fent logopèdia, i vaig decidir que m'interessava. Em va agradar moltíssim. I aquella assignatura que vaig suspendre i que vaig haver d'anar a la repesca sobre el cervell a Sant Pau, vaig treure una matrícula, perquè és que me l'havia estudiat tant. Va costatant que al final et vas aprendre del tot. I a partir d'aquest moment ja vas començar a treballar més per aquest àmbit, diríem, de la logopèdia. Previament m'havia presentat com a pedagoga, em va tocar una plaça amb boi, però que no vaig ocupar mai, perquè prèviament, mentre estava fent de logopèdia, vaig demanar un permís per anar amb un congrés a Anglaterra, sobre tristors de llenguatge, i com que va haver de demanar un permís, van saber que podia tenir una formació determinada. I aleshores, quan van crear, en aquell moment, a nivell d'apartament d'educació, s'estava creant centres de recursos per nens amb problemes d'audició, nens sorts, per deficients auditius, exactament, recursos educatius per deficients auditius, que els primers es van crear a partir de centres d'escoles, d'assorts, i en el cas del bas llobregat, no hi havia hagut mai cap escola d'assorts, i aleshores van crear llocs d'itinarància, que anàvem d'una escola a l'altra, i anàvem amb els logopèdes. Va arribar un moment que també es va crear el creda del bas llobregat, i com que havia demanat permís per anar amb un congrés, havia tret plaça de Cicopa de Goga, i... El van tenir fixada. Ens van oferir les duces que estaven a corallar, el meu acompanyament ens van oferir de muntar el creda del bas llobregat. Però la meva companya s'havia presentat en el mateix concurs de pedagogia, però havia agafat hospitalet, i hospitalet no era bas llobregat. I el seu inspector no va donar el permís perquè pogués incorporar-se al bas. Per tant, va ser la directora del creda? Exactament. Tu sola? Amb una miqueta d'angúnia, perquè vull dir... No ho sé, però, bueno, tot va sortir. Al final, si em van posar una persona d'ajudant, una persona molt especialista amb nens en pèrdues auditives, amb un mètode que es deia hi ha verbotonal, que és un mètode que es feia llavors, i, bueno, després hi ha de mica a mica van anar creixent l'equip. Aquesta feina has tingut durant els 20 de res anys de la teva carrera professional fins al 2011, que és quan va jubilar quins són els projectes més importants o què és el que més recordes d'aquesta etapa de direcció del creda. Bueno, ja el tema, el gran canvi que va ser, el creda del bas llobregat es va crear l'any 91. De fet, el curs 91-92, sense que ja era 92, i el canvi... En aquella època, els nens en perda auditiva, millor et venien en quatre anys que se'ls hi acabava de detectar, una pèrdua profunda, i és que quatre anys de la vida hi ha, a part dels audífons tampoc no eren massa potents, etcètera, i en el temps va anar millorant, i una de les coses que ha representat un canvi radical no només han sigut els audífons, sinó ha sigut el tema dels implants coclears. A la perda auditiva, generalment, és degut problemes a nivell de coclear, i aleshores el que es fa és fer servir un implant que fa la funció de la coclear. I això, bueno, és que a part que Sant Joan de Déu, que ha sigut sempre un lloc pioner, doncs en aquell moment també van... dues coses, ells implantaven nens, i, a més a més, també feia que les famílies, etcètera, poguessin estar en contacte amb centres que els orientessin. Aleshores, entre mig, una altra cosa bona, l'escríning universal que es fa a tots els nadons, només neixa, primer només es feia Sant Joan de Déu, quan anà extenent a tot arreu, i les clíniques privades ara també fan aquest escríning, que es detecta si hi ha una perda auditiva. Si la primera vegada que es fa, que es fa just, acabats de neixar abans de tornar cap a casa, surt amb problemes, se'ls repeteix els tres mesos. Si els tres mesos mantenen aquests problemes, se'ls tornen a repetir els sis mesos, i els sis mesos ens els enviaven ja a nosaltres. És a dir, que s'avança molt en matèria d'altaxió, de... El canvi és radical. Jo feia els nens aquests, en perda auditiva, que havien d'entrar a escola P3, feia el seu informe, havia de dir com estaven de llenguatge, és que estaven com qualsevol altre nen, que podien amb molta capacitat. Això ha sigut una revolució, la veritat. Des de l'any 2011, com diem, la claustra està jubilada, però segueixes vinculada amb aquest món, estàs com a vocal a Catalunya d'una associació, també, sobre aquest tema, oi? Sí, sí. Bé, sí, estic de vocal amb una associació que es va crear aquí, que a Catalunya, es va crear tota una sèrie de doutorrinos, que es van plantejar que calia tenir formagent, logopedes, per poder atendre els nens que ells veien, i aquesta associació és d'àmbit estatal, porta el nom en castellà, en aquell moment, temes de 40 anys, es diu AELFA, el nom, però vol dir associació espanyola de logopèdia, fonologia i audiologia. I va ser creada pel doctor Perelló. Aleshores, estic com a vocal a Catalunya, i la feina que faig és muntar formació i intentar que els logopedes que ja estan exercint puguin anar-se posant el dia de les novedats. Hi ha un problema en la logopèdia com a altres col·lectius que les revistes científics estan en anglès, i aleshores hi ha un percentatge molt elevat de persones que no poden llegir articles amb anglès, i aleshores intentem que les novedats arribin tot i així, que no estiguin amb... no puguin llegir amb anglès, puguin conèixer que hi ha noves maneres d'intervenir, noves maneres d'evaluar, etcètera. Aquesta és una d'aquestes que ha d'intentar formar els professionals. Exactament. Doncs d'aquesta manera acabem l'entrevista amb la claustre Cardona, una persona que, com podem veure, s'ha dedicat tant al món de l'ensenyament com després també al món de la logopèdia i de l'audiologia. Moltes gràcies, claustre, per haver vingut al programa, i acabem una cançó que t'agrada molt. Quina cançó és? L'Everso, que és de Forer. Doncs acabem amb L'Everso de Forer. Moltes gràcies, claustre. Moltes gràcies, l'Everso. L'Everso, que la mà de fama va llançant et vendrà un jour dels adeus, car il faut que le forme pleure, que l'Everso, que l'envies totes les horizons que ve. L'Everso, que l'envies totes les horizons que ve. L'Everso, que l'envies totes les horizons que ve. S'adormirà, s'adormirà per l'home de l'octobre so. Car l'home de l'octobre so.