Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques i avui ho fem amb la Úrsula Ferras o la Úrsula què tal? Hola, què tal? Úrsula Ferras porta, sisplau, eh? Úrsula Ferras porta. Hem de reivindicar el seu bon cognom, perquè és el de les mares. Els conoms de les mares sempre ens el deixem, eh? En un segon pla, però també reivindiquem el segon cognom. La Úrsula és endurrana, vas néixer endurre l'any 48 i vas viure fins als 16 anys, endurre la vella. Sí. Què recordes d'aquella etapa endurre? T'agradava viure endurre? Bueno, m'agradava, sí, vull dir, veure, és una etapa ja molt llunyana, no? I bé, no puc dir que tingués una infància especialment bona, vaig anar a escola, era un endurre molt diferent de la que tenim ara, ara no té res en punt de comparació el que és conèixer ara com a endurre, com a l'endurre dels anys 50, no? És el que hi havia, llavors, que era tot molt més, molta mena gent, mena construcció, era més un poble, no? I amb 16 anys va ser quan vas a cap a Barcelona? Sí, perquè allà no es podia fer estudis, no hi havia una universitat encara, i llavors havies de decidir anar a França o a Espanya, i jo vaig decidir estudiar en Farmera i llavors vaig baixar a Barcelona a fer-ho. Vas acabar els estudis l'any 68 i vas entrar a treballar a la sanitat pública a l'Hospital de Sant Pau? Exacte, jo vaig acabar estudiant a Sant Pau i em vaig quedar treballant allà, que llavors aquests anys també eren uns anys que ja es van començar a reformar tots els hospitals de la sanitat pública, amb una estructura, amb un personal jerarquitzat, amb uns mitjans de materials diferents, o sigui que vaig viure tot el creixement de la sanitat pública per entendre'ns. Sempre es treballa a la sanitat pública, sempre ha estat vinculada a la sanitat pública, primer a l'Hospital de Sant Pau i després a l'Hospital Clínic? Exacte, nosaltres vam ser la generació d'enfermeres que vam traure a les monges dels hospitals, d'alguna manera, que les monges no estaven fent enfermeres, sinó que estaven de governantes, com se dieixi. Nosaltres vam ser de les primeres generacions preparades que ens vam posar a treballar com van fer enfermeres als hospitals nous. L'any 84 va ser quan vas venir a Viras en Just, havies tingut el teu segon fill. Bé, ja va néixer aquí el segon fill, el Roger, ja va néixer aquí, ja va néixer aquí. Tens dos fills, l'Arnau i el Roger, i va venir a Viras en Just per què? Per què va venir a Viras en Just per ser casualitat? Bueno, teníem ganes de sortir de Barcelona i aquí teníem uns oncles meus que hi vivien i ens van facilitar i ens van ajudar a trobar a casa i vam vindre cap aquí. Més endavant vas implicant la vida del poble, segurament el primer pas va ser a través de l'apa, el que ara són les ampes, en aquell moment eren les apes. Sí, va ser a través de l'escola, dels nanos que anaven a l'escola Canigó, l'escola pública, i doncs també per la preocupació de seguir una mica el que estàvem fent, ens vam començar a implicar i vam arribar a ser una colla de mares, que encara seguim mare, que ens vam posar a l'apa i vam estar-hi uns quants anys? Era curiós que es digués apa i que les persones que hi participessin fossin mares. Jo et diria que de la nostra grup quan vam acabar no hi havia cap pare, potser un, el Villegas, però sinó tot que hi anàvem mares. Després això ja es va canviar. Nosaltres vam anar obrint camí perquè després anessin fent i altres canvis. També en aquesta etapa vas participar en els Consells Municipals d'Educació? Sí, perquè anàvem amb una representació, anàvem amb els Consells que es feien amb les diferents escoles i a l'institut. Que d'alguna manera es va ser un pas més també d'implicació amb el municipi. I potser per aquesta implicació es van posar en contacte amb tu per formar el Consell de les Dones? Sí, exactament no sé com va ser, però jo sé que ens vam posar amb el Consell Municipal de les Dones. Com es va formar aquest Consell Municipal? Està format per dones de diferents àmbits? Sí, la idea és que hi hagués dones representants de diferents àmbits del poble. Llavors hi havia representants pels partits polítics, pels associacions de dones, com just dona, per exemple. Després també em sembla que hi ha les altres dones que hi eren, que era la Dolors i jo, que eren un títol individual que també es contemplava. Això la permanent, després en el plenari hi havia moltes altres institucions, però en el plenari, que era el núcle que treballava el dia a dia, hi havia aquests representants, partits polítics, just dones i dones, el títol individual. El principi era que hi havia representacions d'entitats, de partits polítics, i el principi era pensar, home, què farem nosaltres dues que estem aquí en representació pròpia? Jo crec que sí que va ser encertat, perquè, per almenys, tenies un altre punt de vista, que no era tan... Això de les militàncies, jo sempre les he portat una mica malament, però això de haver d'ho veí, sobretot en els partits polítics, que la millor no tenen massa una mirada feminista, doncs, no ho sé, nosaltres teníem una visió més lliure del que... Podíem opinar d'una manera més lliure, no teníem la partit política alredera, no? De fet, sempre has estat implicada en moviments feministes, moviments de dones, però em deies que mai amb carnet, mai he sigut militant de res, però... A mi partit polític... Això del partit polític també és una mica pel fet de ser estranyera, entre cometes, que també dius, potser no m'haig d'implicar a nivell... Tampoc pots votar, no? Jo no puc votar a les eleccions. Llavors dius, tampoc... I a més que jo crec que em seria molt difícil... Hi ha unes coses molt difícils que reconec que els homes teniu desmentatge, una era el servei militar, que jo d'obediència d'eguda havia de ser una cosa difícil, i després tenim el tema dels partits polítics, que clar, tu, si estàs dins d'un partit, has de seguir les regles del partit, i a mi això crec que em costaria bastant. Per tant, no has format mai part on no has militat en cap partit, però sí que has estat implicada en molts moviments feministes, també una mica per la teva professió. Evidentment. Tu ets infermera, i és una professió que per algun motiu sempre està molt associada a les dones. Sempre l'han fet les dones. Jo crec que primerament ha estat associada a les dones, perquè culturalment el tema de cuidar i d'ensenyar sempre s'havies, com a magistri també, s'havies que semblava que eren professions més femenines. I després han anat professionalitzant, siguin entrant més homes, en farmers, però vaja, segueixig en una professió feminina. Què et sembla que sigui una professió tan femenina? A mi no em sembla malament. A més, jo potser tinc la meva opinió que penso que les dones, amb aquest tenir cura de la persona, tenim en general, en general, sempre hi ha dents simples, potser una sensibilitat a fer-ho, que els homes potser també és un tema cultural, els costa més. Però ja et dic ja de tot, hi ha molt bones enfermeres, i en canvi també hi ha molt bons enfermers. Però jo crec que les dones se'ns dona millor. Després tornem al tema del Consell de les Dones, que havíem mitjançat, però ara que hem començat a parlar també de la teva professió, abans em comentaves que has tractat amb moltes companyes de feina, dones, evidentment, pel que comentava en un moment, i que es pugui veure com per les dones ha suposat un hàndicap a haver de compaginar aquesta primera feina, la formal, amb la segona feina, que és la de les feines de casa, que sempre se li dona la dona. Sobretot les dones de la meva generació. Jo suposo que ara cada vegada això va canviant, però nosaltres veníem d'una generació en què les mares ens havien inclocat, que s'havien de fer les feines de casa, i com les havíem de fer, com elles es quedaven moltes a casa fent-ho tot el dia, i en canvi nosaltres havíem de fer les dugues, i teníem com també amb el tema de les criatures. El fet de treballar i deixar els criors a la guarderia, també a vegades podia pressuposar que era com... i el pare els deixava, vull dir, no sé. Això jo crec que de mica en mica s'ha anat treballant, i a més a més és un tema que som les pròpies dones que ens ho hem de creure. O sigui, si nosaltres no ens creiem que la nostra feina és tan important, o més que la que fa l'home, difícilment la podrem defensar després. Evidentment que ja no la meva professió, perquè hi ha una entitat pública que cobrava amb el mateix, però sí que és veritat que la diferència de això existeix, i doncs sent-la perquè el fet que l'home aporti més diners a casa té més drets de que reconegui més la seva feina. Però hi ha una enfermera que treballa 7 hores o 8 hores a l'hospital, i et dic jo que quan arribava a casa hauria d'estar agotada, vull dir que la feina no es faci. També m'has dit, per exemple, que moltes dones volien combinar les seves vacances amb la dels homes, sempre intenten s'adaptar, no? Clar, et trobaves que et deies, tindré a fer les vacances a l'hospital perquè el meu home les fa. Potser ser el teu home que les haurà de canviar, no? És un tema d'anar-nos a mica en mica, les coses és veritat que cal a poc a poc, i també cal en generacions. És que les mares, diríem, de les dones de la teva generació, havien inculcat segurament una manera de fer que a mica en mica en canvien. Hi ha una diferència entre la generació de la teva mare o la teva mare mateixa i tu, en la manera de fer? I tant, amb les coses de casa, completament. Jo no podria fer el mateix que fer la mare a casa, que estava tot el dia a casa. Has de compartir, sí, has de compartir, no delegar, sinó que has de compartir, i has de simplificar, que és el que s'ha fet. També la feina de infermera t'ha portat a tractar amb temes de violència masclista a l'hospital clínic, va començar un protocol per atendre aquestes dones, que venien amb problemes d'agressions sexuals. Nosaltres a l'hospital clínic, des del Saber d'Orgiència, era el centre de referència per les dones agredides sexualment a Barcelona. Llavors, el que es va intentar és fer un protocol en què totes les parts implicades amb l'atenció d'aquestes dones es desplaçaven a l'hospital i ja tenien el metge Forense, com la policia, els Mossos d'Esquadra, venien a l'hospital, i tot el que se li va fer amb aquella dona, a part dels metges que se la visitaven, que podien ser el genocòleg, el psiquiatre, el treball social, també, intervenia, o sigui, la dona, un cop acabava aquesta primera atenció, no havia d'anar allò més a tornar a repetir el que havia passat i a tornar... A més, aquesta primera assistència se li feia tot allà. Això era una part, però després també arrel d'això i arrel de ser més sensibles amb el tema, també ens en vam adonar amb l'assistència de les dones que feien el dia a dia, a urgències, i hi havia moltes vegades que se'ns escapaven caços de dones maltractades que venien a consultar, per exemple, per un mal de cap, però que, si tu li preguntaves i podies entrar i parlar amb aquella dona, allà hi havia un tema de maltractaments. I això sí que es va intentar que hi hagués una sensibilització de tots els professionals per intentar detectar, perquè és una de les polítiques que s'ha de fer. Si no sabem el que passa, no podem ajudar a solucionar. La detecció de la violència física pot semblar més evident d'entrada, però la detecció de la violència psicològica és més complexa. Molt més complicada, molt més complicada. Per això també, a part del món de la salut, que des de les àrees bàsiques, que és un lloc on es pot fer molt millor, perquè l'àrea bàsica coneix a la persona d'una manera més continuada, urgències la veus puntualment, normalment, però des de les àrees bàsiques, des de tots els dispositius que, per sort, ara hi ha de tema de treball social, d'ajuda de diferents juristes, advocats i de més, fa que la dona li sigui més fàcil si ha decidit denunciar. Jo dic si ha decidit, perquè el que hem d'intentar no jutjar mai, el que a vegades es diu alegrament, és que per què no dona denunci... No, el fet de la denúncia és un tema molt seriós que la dona ha d'estar molt convençuda, que ho pot fer-ho i que ho podrà suportar tot el que li ve sobre, que pot ser que la matin, que pot ser que la caigui davant d'una casa seva, que pot ser que perdi una feina. És un tema molt seriós, com per què intentem ajudar la dona, acompanyar-la i seguir el tempo que ella pugui fer amb tot el seu procés. Abans m'has comentat també, de forma anecdòtica, però una anècdota molt representativa, de fet no diria anècdota, un tema que ha sigut evolucionar, que és que abans una persona, quan anava al metge, una dona quan anava al metge i mostrava símptomes de possible violència de gènere, no se li podia preguntar o no se li preguntava si allò havia estat conseqüència de violència. És que eren els mateixos professionals que ens postaven. O sigui, li és més fàcil, per exemple, preguntar al metge o a la enfermera quan està tenent alguna persona, si ha fet conductes de sexuals de risc, si té sucre, si... 50.000, però a vostè el seu marit li pega. O sigui, fer aquesta pregunta. Això a les enfermeres i als metges, ho hem hagut de discutir, ho hem hagut de preparar per fer això. Perquè costa molt. Moltes vegades et fa por que si la persona et contesta que sí, afrontar, perquè és un tema difícil. És un tema complicat per els professionals. No és més fàcil posar un tractament i administrar un suero, que no entablar una conversa i intentar aquesta persona conduir-la cap al lloc on la podrà ajudar. Això forma part, també, d'un protocol. És a dir, aquesta pregunta està tablerta. A la intenta que hi estigui, està tablerta ja com a norma a tot arreu, sí. Tornant al tema de Sant Just, del Consell de les Dones, que ens hem començat a formar part durant molts anys, de fet, fins fa un parell d'anys, em deies que trobeu que no acaba d'haver-hi relleu o que és complicat trobar gent jove que s'impliqui? És difícil. A nosaltres ens ha costat trobar relleu. Però jo diria que no solamente és el Consell de la Dona. Vull dir, hi ha altres institucions aquí al poble, com poden ser les seves, com que és complicat. Jo crec que arriba un moment que som massa crítics amb la joventut, i que la gent jove no s'implica, i benvenos a això. Jo crec que la gent jove no s'implica amb el que fem nosaltres i de la manera que ho fem nosaltres. Suposo que ells trobaran els seus mecanismes, que seran completament diferents, però que també s'implicaran i s'impliquen amb les coses que passen. Vull dir, ara es veu mateix, per exemple, amb el tema de la violència, amb el tema de la manada, de la sentència, i he sortit i he sortit molta gent jove. No és que sigui un tema que no interessa. Interesse, però interesse fer-ho d'una altra manera. Exacte. Evidentment han estat molts anys el Consell de les Dones, per tant, has tingut l'oportunitat de posar el teu gra de sorra en moltes accions. Des que el Consell de dones era un òrgan, o és un òrgan, perdó, el consultiu que fa propostes i després... A través de l'Ajuntament. De gènere, que és la seva presidenta, es regidora. Es passa per tres regidores diferents. Vaig començar amb la Costi, després amb la Palmyra i ara amb la Gina. Quines són les propostes o els temes més importants que heu tirat endavant? No se n'han fet. Propostes així més global s'ha fet els plans de gènere que s'han anat fent per anys. I opinant de diferents temes, des d'urbanisme, mobilitat, formació, etcètera. També quan es va fer el barri de Mas Lluís també es va treballar amb els noms dels carrers per fer un barri de gènere també. Quins criteris es van escollir? Es van escollir un número de dones, amb els criteris de dones de Sant Just, dones de Catalunya, dones de l'estat espanyol i de la resta del món, que tinguessin alguna rellevància pel seu fet, per el que havien fet i per el que havien representat. De tots els àmbits, vull dir, des de cantants, a científiques, a dones d'ensenyants. Vull dir, no eren, només que fossin rellevants amb una gran... No, dones que en el seu moment van ser importants. Hi ha algun nom de carrer al Mas Lluís que et fes particularment il·lusió que es posés i que proposessis? Sí, per exemple, a la Violeta Parra, que vam proposar, després també hi havia la Rosa Luxemburg, hi havia la Rosa Leveroni, amb dones d'aquí, després hi havia les dones de Sant Just. Es va discutir, clar, es va fer una mica de tria, perquè no hi havia tants carrers, no? Potser el Barri s'havia creixent i... Potser ara igual es poden fer carrers amb una altra temàtica, o ampliar, evidentment, de noms per ampliar, n'hi ha. També has treballat amb els actes del 8 de març, del 25 de novembre. El 25 de novembre, que també... Veus el 25 de novembre? Estàvem molt bé perquè es treballava molt amb els alumnes de l'institut. I llavors cada any hi havia una proposta per part d'ells en què normalment necessitaven alguns poemes, també es feia alguna cançó, vull dir, música, i estàvem molt bé perquè s'implicaven i era un tema que treballaven ells a l'institut, hi ha uns mesos abans. És important sensabilitzar els joves. Evidentment, s'ha d'intentar. Després, evidentment, ells faran el camí que hagin de fer, però és important que ja, i amb una edat com és a l'institut, vull dir, bueno, ells treballen els temes de gènere, vull dir, això es treballa. I també vau engegar una emoció perquè es fessin 5 minuts de silenci, cada vegada que hi ha un cas. Sí, veiem l'emoció dels 5 minuts que es va... Crec que va ser de les primeres que es van fer a l'Estat espanyola. Es va proposar l'Ajuntament i es va acceptar. De fet, encara fa uns dies es va fer una concentració a l'Ajuntament. Abans d'un ple precisament perquè va ser el dia de la sortida de la sentència de la manada. Bé, hem repassat diversos temes relacionats amb el feminisme. De tots aquests anys de dedicació, diríem, amb aquest aspecte, com diries que ha evolucionat? Ha evolucionat molt, vull dir, a veure. És que, clar, jo he tingut la sort de viure uns anys que tot ha anat, vull dir, a la feina es va expandir perquè va haver-hi més sanitat pública, les dones, els moviments feministes també van creixer, i els últims anys ha sigut una mica de replegament o de canvi. Però els primers anys, vull dir, sobretot amb el control de natalitat, amb la llei del divorci, amb l'Aigot, amb intentar que la dona pogués accedir al món laboral, vull dir, clar, tot això va ser una part expansiva, a tot arreu, vull dir, clar, qui es reflexa d'altres llocs del món. No haurem solamente aquí, no? I abans també parlàvem de fins a quin punt els homes han de ser-hi part o s'hi han d'implicar també. Creus que els homes importants que sigui una part activa d'aquest moviment? Jo he defensat, amb uns primers anys, que els moviments i el consell, i de més, fóssim només les dones, perquè jo crec que ho havíem de treballar i ens ho havíem de creure, però potser ha arribat un moment que crec que s'ha d'obrir espais, que hi participin també i que s'impliquin els homes, perquè hi hagi uns canvis. Quan estem parlant de la violència masclista, estem parlant de que les dones... Molta violència que hi ha és perquè les dones han canviat. Vull dir, abans, quan la dona era sumisa, no hi havia tant problema, ni havia tan bé, cuidado, el que passa és que no es deia, però la dona era més sumisa i quan la dona volgut ser més ella és quan ha sortit i ha furat més el tema de la violència. Si les dones canvien, però els homes no canvien, això està evocat al desastre. Els homes també han de canviar, i potser per canviar és bo que hi hagi uns espais on hi hagi debat, on hi hagi intercanvi d'opinions i que puguin parlar de les coses. S'està parlant de les noves masculinitats, però sí que s'ha de parlar, s'ha de canviar. El consell de les dones potser són d'aquests espais que continuï o potser és una altra manera. Abans de veure les dones que hi ha ara. Moltes gràcies, Úrsula Farras i Porta, per haver vingut al programa. Acabem amb la cançó que ens has dit de la Violeta Parra, que és la vida amb aquesta cançó. Acabem l'entrevista. Gràcies a la vida que me ha dado tanto los luceros que cuando los abro perfecto distingo lo negro del blanco y en el alto cielo su fondo es trellado en las multitudes el hombre que yo amo. Gracias a la vida que me ha dado tanto me ha dado el oído que en todo su ancho graba noche y día grillos y canarios martillos, turbinas, ladridos, chubasco y la voz tan tierna de mi bien amado. Gracias a la vida que me ha dado tanto me ha dado el sonido y el abecedario con en la palabra que pienso y declaro madre, amigo, hermano y luz alumbrando la ruta del alma del que estoy amando. Gracias a la vida que me ha dado tanto me ha dado la marcha de mis pies cansados con ellos anduve ciudades y charcos playas y desiertos montañas y llanos y la casa tuya, tu calle y tu patio. Gracias a la vida que me ha dado tanto me ha dado el corazón que agita su marco cuando miro el fruto del cerebro humano cuando miro el bueno tan lejos del mano cuando miro el fondo de tus ojos claro. Gracias a la vida que me ha dado tanto me ha dado la risa que me ha dado el llanto así yo distingo dicha de quebrando los dos materiales que forman mi canto y el canto de ustedes que soy mis como canto y el canto de todos que es mi propio canto gracias a la vida que me ha dado tanto