Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques i avui ho fem amb la Agostina Sabate i Margalef. Hola, Agostina, què tal? Com estem? Bé. L'Agostina, que és de Vandellós, de Tarragona, no sé si ho he dit bé. Vandellós. Allà és on va anar l'escola i on va viure la primera etapa de la seva vida. Com recorda aquella etapa de Vandellós? Molt maca. El seu pare era fuster? El meu pare era fuster. Vaig tenir els quatre germans i allà va ser la meva vida. Està 27 anys o així. Entre mig va anar un any a Barcelona a estudiar costura. Ah, estudiar costura. Sempre li havia agradat la costura? Molt. Ja de petita, ja feia els vistits a les línies. I es va venir a Barcelona, va estar un any estudiant costura, i se'n va tornar cap a Vandellós i allà va estar treballant de costurera. Sí. Li agradava l'ofici i ja s'hi va estar dedicant uns anys. Uns anys, ja està, que em vaig casar. I aleshores es va casar? Amb quina edat? Més o menys es va casar? Jo crec que tenia uns 27, 26 a 27. No ho recordo, però ho ve. I es va traslladar que passen just després d'un any que va viure a Cornellà? Un any vaig viure a Cornellà, sí. Com és que vam venir a viure amb el seu marit, cap aquí? Perquè ell era d'aquí a Barcelona i treballava aquí a Esplugues. I ens vam buscar un piset, fins que vam vindre aquí sent just. I va anar a viure on viu ara també, al carrer Vers del Pilar? Vers del Pilar, número 5. Es va sentir ben acollida? Molt. Molt. Igual per als veïns, que per a la gent, per a tots, vaig estar. Era difícil fer el pas de deixar a Bandallós, on havia viscut sempre i venia cap aquí? Jo sí, perquè a casa estava molt bé. Però vam, i vaig a vindre... No li va costar adaptar-se? A la primera any potser una mica, però no... I aleshores va tenir dos fills? Dos fills. Un fill i una filla, el Ramon i la Montse. Ramon i la Montse. Quan el seu fill va ser fillaren petits, vostè va dedicar-se a les feines de casa i a cuidar els fills. Sí. I quan van ser més grandets, i em vaig posar a la parròquia a fer catequesis, hi ha coses de la parròquia, que també vaig estar molt ben acollida per les catequistes, i per tots que encara m'aprecien ara. Va ser el seu primer contacte... La gent, diguéssim. Allà va conèixer molta gent a la parròquia. Va estar fent catequesi, com ha dit, i suposo que també van passar molts nens per a la parròquia. Molts nens, molts. Li agradava? Molt, molt, també. Era molt maco. I va estar fent catequesi amb diversos mossents que van anar passant? Sí, mossent Ramon, l'altre, com se diem, mossent Anton i mossent Miquel. Per tant, va estar uns quants anys fent catequesi, i allà va conèixer diverses persones a la parròquia. Sí, a la Carme Sagarre i a la Montse. I precisament, al fet de conèixer la Carme Sagarre, li va donar la opció després... Sí, perquè em va dir... I em va dir, diu... Ara veuríeu d'altres que volem fer un grup, de noies, per ensenyar... Bé, em va dir... I em van anar... Era uns grups de serveis socials... Ah, això. Amb dones del poble. Del poble, sí. Que era un projecte que va engegar la regidora. La regidora, sí. La Clàudia. La Clàudia Cortés va ser la regidora que va iniciar. La Carme Sagarre. La Carme, la Ne i la Montse. I l'Anna López, la Montse. I vostè, si va afegir... Jo vaig de costura i la Mercedes de Pintura. És a dir, es van fer uns grups de dones, diverses activitats, perquè les dones sortissin d'alguna manera de casa i tinguessin relació entre elles. Aquesta era la funció. Aquesta era la realitat, la funció que volíem fer. Que elles se poguessin comunicar i tinguessin altres activitats que no fossin les de casa, que poguessin sortir de casa. Perquè abans les dones estaven potser una mica més... Retraïudes, no sé. Era una necessitat que tenien les dones. Sí, i així sortíem, feíem excursions, també. I... I vostè es van carregar de l'activitat de costura. Sí. Què recorda dels primers anys d'aquelles activitats? Era, suposo, una iniciativa molt innovadora. Molt innovadora. I ho van acceptar molt bé. I s'hi van a vindre molt bé. I tots els grups... No ho sé, molt units tots. A les dones els va agradar apuntar-s'hi? O l'entrada els va costar una mica? No, no, no, no. Primer em van agafar unes quantes i anaven a tots els grups, sí que és veritat. Igual anaven a pintura, el primer any, que... que a costura... i a cuina. Però llavors ja vam haver de... els que els agradava la costura, la costura, els que els agradava la cuina, la cuina. Ja eren més... m'entens? La pintura. No, no, no, de seguida se van adaptar, sí. La Mercedes Casado feia els cursos de pintura. De pintura. La Montse Giró feia els cursos de cuina. El sur de cuina i el costura. I vostè els de costura. Les dones, què feien aquells cursos de costura? Què els ensenyava? Compràvem unes revistes que es diuen figurins, que allà hi van tots els vestits, i elles escollien el que... el que els agradava, i jo els ensenyava de treure els patrons, d'allí, amb uns papers fins, que el caben i els ensenyava, i després els ensenyava a cosir. I els feia les proves jo. I bé, primer passaven els punts, després primer el tallaven, els ensenyava a tallar, perquè n'hi havia que no sabia ni agafar els llisors, però els ensenyàvem a tallar, després els passaven punts, cosien la màquina, i quan estaven a punt de prova els ja en provava, i bé, però s'estaven molt contentes, i bé. Tenia bones alumnes, el ranien ràpid? Molt, sí. Però va, sí, sí, molt. Hem comentat abans aquests grups de la costura, de la pintura, de la cuina, tenien aquesta funció, d'ensenyar aquestes activitats, però sobretot, servien perquè aquestes dones sortissin a relació amb ells. Aquest era el gran objectiu, i el van aconseguir. Sí, l'Ània, s'hi cuidava d'organitzar les excursions netes que fèiem, i ens reuníem tots els tres grups, i anàvem d'excursió, igual al teatre, que vam anar a Mollirussa a veure uns vestits preciosos, hi ha molts puestos que no me'n recordo, però molts sortíem molt. Vostè ha dit que en aquell moment, moltes d'aquestes dones que es van apuntar, fins a les hores havien estat molt a casa, fent una vida molt cap endins. Sí, i després, tot això, també va sortir més, i les veies més alegres i més contentes, no sé. I les famílies i els marits, com van encaixar aquests nous grups, si va semblar bé? Per almenys els meus, està inclús, quan sortien de classe, molts les venien a esperar allà, cosa que no deixeu, i encara anàvem a donar un to. Volien dir que no es fèiem massa llavors, a la primera, després ja eren més joves. Es van formar grups d'amigues? Molts, sí. Tots els grups estaven molt units, perquè tenia quatre grups. El primer grup estava unit, el segon, ja amb les del segon, volien dir que tots els grups estaven molt, molt. Encara segueixen contacte amb algunes d'aquestes dones que van anar al principi? Sí. I què li diuen quan la veuen? El dia Sant Jordi veig desfrut de molt, perquè com que jo no surto massa, el dia Sant Jordi que feien sardanes, hi havia moltes dones, i totes me venien a estimar. Sí? Ha notat com aquesta dedicació que vostè va donar li ha tornat? Sí. Sí, sí, sí. M'ha dit que fèiem moltes sortides, recorda alguna excursió memorable? Sí. Alguna sortida que recordi amb carinyo? La que més carinyo tinc jo la de m'ho lliro, sé, perquè va ser preciosa. I moltes... No me'n recordo més, oi? Bé, em van ser moltes. Escolta'm una cançó i em diu què li recorda. Què recorda quan escolta aquesta cançó? Les recordo molt, perquè quan van saber que havia de marxar, se van posar un grup al dixó i em cantaven això, i encara recordo una que pobre de la gemparada, era la que cantava més. Sí? Vostè és una persona que somriu molt? Sí, per tant. A la ràdio ara ho estem veient, és una llàstima que els uïns no ho puguin veure, però sí que ho poden sentir, i la recorden d'aquesta manera, com una persona que somriu. Doncs bé, aquests grups de costura que van durar fins fa poquet, fins fa 4 o 5 anys... Jo no crec tant, però la meva... Bé, fins fa poc que encara fes aquests cursos, per tant, han estat molts anys de cursos. Ha passat molta gent. Ha anat canviant el tipus de públic, la gent que ve els cursos, els objectius dels cursos. Hi ha grups que han sigut més joves, i han tingut una altra iniciativa, però no, no. Ara tinc 3 germans que quan me veuen, mare. Ha tingut també gent jove, darrereament, que ha vingut els cursos. Com són els alumnes més joves? Doncs mira, tenen més ganes de... No, de treballar també, però tenen un altre estil, doncs. En saben més de costura? En saben menys, els costa? Sí, en saben menys, però no... En saben menys, però tenen acció, i tenen voluntat de prendre. Tenien, va bé. M'ha explicat abans que al principi vostès tenien una guardiola en què posaven diners per comprar els materials. Per comprar els materials, vaja. Sí, sí. Teníem una guardiola, encara la tinc, així, que estàvem en can d'oet, i posàvem el que bonament podia cada un, no li puc dir el que, perquè no ho miràvem, i quan mos feia falta alguna cosa, l'obríem, i ho compravem, paper, rastisores, o algun detall que mos faltava. Després, a l'ajuntament ja mos va donar més... Ja ho vam reunir, ja mos va donar, i mos va comprar unes màquines per acogir, dos màquines de acogir, i ja podien acogir allà, i mos van anar comprant més coses, diguéssim. A l'ajuntament van a col·laborar. Això mateix. Han vingut moltes dones als cursos. Quin tipus de dones eren les que venien més? Dones molt arrelades a Sant Just, eren dones que eren immigrants d'altres parts d'Espanya, sobretot? N'hi havia, que potser eren nascudes a Sant Just, però no estàvem tan arrelades aquí, doncs. Però no, no, jo no vaig veure diferència en cap, de les que estaven aquí, de les filles d'aquí Sant Just, a les que eren... Doncs més d'això. I homes ha vingut algun? Un. Un home. Un home. Un home. Sí. Li va agradar els cursos? Li va agradar? Molt. I cosa que cap senyora... Mira, veus, se feia pantalons, i aquell nyoi se va fer dos pantalons, i va fer unes quartines precioses. Si no havia fet mai cap alumne havia fet pantalons fins que va venir el home? El meu. Mira, que estàs una anècdota curiosa. Sí, sí, sí. Se va fer uns pantalons més macos, i fa temps que el vaig... potser un parell de mesos que el vaig veure a la plaça Margall, amb una alegria que va vindre i no el coneixia pobret. Li hauria agradat que vinguessin més homes els cursos? Sí. Perquè ells hi veien totes les senyores, però era molt aixerit, molt... No... Doncs, com hem dit abans, no sabem els anys exactes que fa que va acabar, però fa pocs anys va anar a acabar aquests cursos. Vostè ho troba a faltar? Sí. Ho enyora? Sí. Ara ja em faig més gran, però el primer dia sí que vaig ser enyora molt. Vostè va anotar que era el moment de retirar-se, i li va anar bé en el moment o li va costar fer aquest pas? Ho vaig fer, però m'hauria agradat continuar un any més. Ho vaig fer bé, vull dir. Però... Ara la tendència és que cada vegada la gent li agrada més les plàstiques, potser s'ha apostat més per aquest tipus de cursos, i quan vostè va deixar el curs de costura, ja no s'han seguit fent més cursos de costura? No. Jo vaig dir que marxava, i totes van dir, doncs si no continuo és tu, i veig que sí, que va ser així, perquè ara no sé si em fan posar més o qualsevol. I ja sabeu greu que ningú ha fet el vaieu? Sí. Sí, perquè el que dius, hi havia noies joves, joves que ara venien, que feien coses que posaven els pantalons, posaven una cremallera, coses que ara els hi convé. Clar. L'hi demanaven coses diferents, les noies més joves. No volien potser fer-se un vestit. Ah, això mateix. Si només arreglar coses. Ah, això. Sí. Les més jovenetes, sí. Per tant, els cursos encara feien una funció necessària. Jo crec que sí, ara més, perquè si posava la joventut, crec que podien aprendre coses que els val incèntims, i s'ho podien fer elles. Doncs bé, els cursos han acabat, i no hi ha hagut ningú que els segueixi. L'Agostina ha estat la persona que va començar els cursos de costura, i la que els ha acabat. Doncs acabem l'entrevista amb l'Agostina Sabater, moltes gràcies Agostina per haver vingut al programa, i acabem amb una cançó del Diango, que és un artista que li agrada. Molt. I té alguna relació especial amb el Diango, o li agrada. M'agrada. Doncs bé, amb aquesta cançó de Diango, la mare, acabem l'entrevista. I lluna el cor a sol el deixa mai sol, llunyosa, suspira, i ballant el seu somni amb amor, ella pensa tranquil·la i viciosa. El meu vent pal un món i un teresor, i n'adorm tot cantar el dia amorosa. Fes-me una reiet, fes-me unes en fi el meu, que ets una xelef, que m'ha enviat el teu. El ves a la cara, el ves al fons, fa torns d'una mare, el més gran del món. El nen es misca, la mare plora i viu cada dia. No surtis d'anir i puig dels musics treballa, i t'apalgui els defectes que té, que consella amb carinyo i el guia, el camí del travail del vent, que es moqueria, desitza i ansia. El meu cor, el meu cor, el meu cor, el meu cor, el meu cor molt mal camí, que mal t'aconsella dius ser con ningú. Fes cas d'una bella que sols viu per tu. T'ho haient perdut de tots desfrustiar, per què no has vingut aquí al meu costat? No m'has vist la cara, aixeca el fons, que et queda una mare, el més gran del món. Fes cas d'una bella que sols viu per tu.