Un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pòn. Comencem l'entrevista d'avui de Sant Justenques amb la Montserrat Oviols i Bou. Hola, què tal, Montserrat? Hola, bon dia. La Montserrat Oviols, que va néixer l'any 41, a l'Hospital de Sant Pau, a Barcelona, quan el seu pare va tornar de la guerra. Es van casar just després de tornar de la guerra i ara ens ja està. És a dir, potser haurien escut abans, si no haguessis escut abans. Si no haguessis escut a la guerra, suposo, perquè es van prometre justament abans... Abans de la guerra. Sí, sí. El seu pare va anar a lluitar amb el bàndol republicà. Sí, això mateix. I, a més a més, va estar també uns mesos abans de la guerra. I, a més a més, va estar també uns mesos presos. Sí, sí. I, llavors, quan va tornar cap aquí, va ser quan es van casar. El setembre del 40. I l'any 41 va ser quan la Montserrat Oviols va néixer a l'Hospital de Sant Pau, tot i que a la seva família ja vivia sent just. Sí, sí, sí. Era de Sant Just de tota la vida. Sí, sí, els Oviols, sí. El bau de la meva mare no perquè era de Castelló, però els altres, sí. De fet, els seus avis havien estat els primers que havien portat al bar de la Taneu. Sí. Expliqui-m'ho, això. Sí, en aquell moment en què, d'alguna manera, el meu avi em van marxar de viure al Raval i tenien un terreny al carrer Bora Vista. Es volien fer la casa allà amb la meva àpia. I, com que en aquell moment s'estava fent la Taneu, necessitaven uns cafeters allà, algú que cuides tot aquella cosa així, i se'n van anar a cuidar aquella part de la Taneu. Que encara diu que conserva una fotografia en què es veu els seus avis i el seu pare. El meu pare, que tenés 7 anys com a bàxim. Sí, sí. A una família de Sant Just de sempre, en dia que la seva família s'estava construint a casa, el carrer Bora Vista Cent Deu, que és on encara hi viu ara. Sí, sí, sí. Va haver-hi un moment en què, quan aquí Sant Just, van construir per banda i banda del que van a vista, els pisos de la casa de l'Espinàs, no sé, una torna de l'Espinàs, qui viuen, i després també a la part de dalt. I llavors, quan vam fer tot això, es van dir que ningú podia xegar cap més pisos sobre allò. Ens vam fer una mena de protesta, protesta oficial, i vam donar-nos un temps de termini per si algú podia edificar més pisos. I això és el que vam fer a casa. Un pis pel meu germà i un per mi. Vostè va anar a l'escola Núria, l'escola és Núria. Què recorda d'aquella etapa? Jo la tinc molt agradable, la veritat. Sí, molt agradable, perquè m'agradava moltíssim anar a l'escola, i d'alguna manera vam tenir unes mestres bastant bones, que vull... Sí, tinc molt... Tant és així que vull un que m'agradava, van insistir molt de que fes el batxillerat, i llavors... I va seguir estudiant. Recorda, també jugar pel carrer... Sí, això també moltíssim, això sí. Ens anàvem moltes tardes a buscar els de la manquera... Regaven el carrer Bonavista, perquè era de terra, el carrer Bonavista. I ens anàvem cap allà, fins a la torre de Dr. Sánchez, allà. I anàvem allà, la manquera curta, que no arribarà fins a la passàtida, i ells distreien i nosaltres corren cap allà. El recorregut era des del començament de la carretera, el començament del carrer Bonavista, fins just a la iglesia, no? O sigui, fem tot aquest recorregut. També diu que la zona on viu ara, abans, pràcticament, ja començaven els camps, allà? Sí, bueno, hi havia... Sí, segur, segur, vull dir. Passat algun dia, si la iglesia, el campanà i una miqueta, aquesta, una o dos cases que hi havia en senzilles per allà, darrere hi havíem, doncs, el Sabra, la Rufès, hi havia. Bàsicament, la Rufès, i després de muntanya així, i ginesta, també, ho veuràs amb el que sé, i anàvem a jugar per allà, i ara agafàvem un garrofer, deia, aquesta és la meva casa, i l'altra l'altra hi jugàvem. Vostè va estudiar, com dèiem, a l'escola Núria, després, als 15 anys, va començar a treballar, uns laboratoris. Laboratoris de plogues, de societat general de farmàcia. I la seva il·lusió era semestre. Sí, però no encuadraven els horaris. O sigui, que estudiaven els horaris... Jo ja treballava, com vaig anar a això, als laboratoris, doncs feien només les classes el dematí, i no podíem. Llavors, vull lluitar, no vull buscar-ne un tipus d'estudi que em feia gràcia fer, doncs em vaig entrar a que feien de l'assistència social, i aquesta, quan era a les tardes, i vaig anar-hi. És a dir, que d'entrada va estudiar l'assistència social per casualitat, perquè li anaven millor amb els horaris? Sí, sí, sí, sí, és així. O la que em feia gràcia és la semestre, però vull dir, aquestes no... Ara són coses que té la vida, no? Sí, això mateix. Que acabes prenent decisions per motius puntuals? Ets molt jove, però que penso que ho vaig fer amb tot l'ànima, amb el teu sentiment ben bé, que era això el que volia. Li va agradar després els estudis? Sí, sí. A mi em va introduir en un món molt maco de tu contacte amb les persones que tenien problemes, ja volen escoltar-los, fer-los un servei d'ajudar-missil·lit, o el que fos, vull dir. Vam anar també a un estiu a Holanda, perquè tot això... Ja em pregunto per què era on t'havia tota la... Va anar a visitar a Holanda i Bèlgica? Sí, per... per el meu compte, eh? O sigui, per fer la pràctica d'assistència social amb una sèrie de... de... de... de Bèlgica, i... i llavors vaig entendre molt més tot l'embargador dels serveis socials i tot el que em va ser. Sí, va estar vivint a... No, no, això era un estiu, un estiu, un estiu, algun mes, un mes, vico... Era les pràctiques d'assistència social que les vam fer amb uns locals de... de les institucions que hi havia allà a Brussel·les, justament, i llavors ens vaig anar coneixent tot el tema de serveis socials. El tema dels serveis socials, aquí no estava gaire desenvolupat? No, en aquell moment no, gent, gent. I, per tant, Holanda i Bèlgica, aquests països del nord d'Europa, eren un mirall. Sí, i van ser els que van crear... No sé si ells ho van treure d'un altre lloc, però van crear el servei de Junts i Síl·lios, van crear ells. Vostè va estudiar serveis socials i quan va acabar els estudis van treure una temporada a l'Ajuntament de Cornella. Sí, sí. Va ser com un testet. Sí, sí. El primer que em va sortir, vaig anar a la mateixa escola i et deien molt possiblement aquí o allà i vaig anar a l'Ajuntament a veure si em podien. I sí, em van agafar un temps per fer tot aquest servei socials allà. I, aleshores, es començava el desenvolupament també dels serveis socials i va començar a treballar amb la Seguretat Social a la vegació. A nivell d'Espanya, sí, llavors, o sigui, van copiar el servei de l'ajuda de Míssili, que se la van crear als Solers de Bèlgica i Holanda, no? I, llavors, la van copiar i la vam implantar. Teníem, com que d'alguna manera havíem fet els casals d'avis, vam fer els casals d'avis, i allà teníem els despatxos. Per Barcelona n'hi havien 6 o 7 de casals d'avis. I amb ells, els resistents socials, ens vam anar fent una miqueta tota la creació de com ens repartíem a Barcelona, que feien com m'organitzàvem l'ajuda de Míssili a persones grans, i això és molt... M'ho vaig passar molt bé, perquè llavors també busca la persona que els tenia que cuidar, donar-li una preparació prèvia, no? I també va ser una feina que vam fer totes juntes, i a la vegada que, també, d'alguna manera, la delegació ens anava tota l'any, no? Era una feina molt femenina, la d'assistència social era amb dones? Sí, sí, totalment, totalment, totalment. A aquest moment, a Barcelona, devia entendre d'això de l'ajuda de Míssili, moltes assistents estaven al casal d'avis, que llavors va ser, a mi, l'altra moda, de la creació de casals d'avis per districtes, a Barcelona, i el mateix casal hi havia un assistent per l'empat, per el pròpi casal i un altre per l'ajuda de Míssili. Jo sempre em vaig quedar amb l'ajuda perquè m'agradava molt. Diu que va estar treballant a Bac de Roda amb gent gran, sobretot. Quins problemes tenien aquesta gent gran que necessitaven ajuda? Bé, bàsicament, el model que trobava és que hi havia una persona sola, o dos, però que algun estava molt malalt, i que no hi havia família darrere, i llavors hi anava una... o tres dies a setmana, un treballadora familiar, que em deien que vam haver de crear aquesta titulació, de treballadora familiar, i d'on els dies a la vegada estudiaven una miqueta, també, no vull, perquè, a partir d'aquell moment, començava a organitzar el servei de Míssili, enviar-me a aquesta senyora que feia unes sores en aquella casa, una altra, una altra, una altra casa, i una altra, una altra casa. Explico, no? Deia que anàvem a una casa a l'altra, i així anàvem. Però tinc un record molt, molt agradable de tota aquella època, del treball amb equip, tant d'assistents socials com de treballadora familiar. I del contacte amb les persones, dir-hi. I les contactes, de la sort, per això tinc els casos, encara molt vius, encara jo la meva zona era, que quan ens vam repartir Barcelona, era, bàsicament, que la de poble nou, però a la vegada, com que a la zona central no hi havia cap casal, ens vam repartir també tot, i jo tenia de la Rambla, baixant a Madrid, aquella banda era la meva de... A zona del Raval? Sí, això mateix. I tenia poble nou, més al Raval, no? I després, els serveis socials van passar a mans de la Generalitat. Aquí hi va haver un traspàs. Sí, sí. I vostè també va fer el traspàs. Llavors, aquest va ser un moment així, una miqueta punyena o difícil, no? Però vull dir, em van oferir la gent de qui que coneixia, algú de la Generalitat que em devia conèixer, em recordo aquí, el que trobés, o com va a buscar, i em van dir que si volien a treballar als serveis centrals per crear tota aquesta organització dels serveis socials que revia la Generalitat dels Tres Passats. I llavors, doncs, em vaig dir que, bueno, sí, i, bueno, ens vam començar a muntar, doncs, això. Primer, el de la Vallessa va continuar treballant, amb altres professionals, però, vull dir, depenent de la Generalitat, i llavors vam muntar que aquesta va ser l'altre gran pas als serveis socials amb els ajuntaments. Llavors, va haver-hi un departament que va dividir cada província i que sona amb quants ajuntaments, quanta més o menys li correspondia, doncs, i encara tinc a casa, un llibre de les àrees bàsiques que en dèiem, no, dels ajuntaments amb totes les composicions. I a partir d'això, doncs, anar visitant ajuntaments i convèncer-los a que muntessin els serveis socials de base, que en dèiem. Per tant, vostè va treballar amb el grup que va començar a muntar els serveis socials als ajuntaments. Totalment, totalment. Amb un company, no teníem una companya, el Marina Valls, l'Ignas i Casals, i jo, vull dir, que ens anàvem agafant el cotxe, a vegades amb el meu cotxe, a vegades amb el d'un altre, i anàvem a recórrer els ajuntaments per muntar aquests serveis socials allà. Amb els cotxes amb un llavall. Això mateix, sí. Primer, els serveis socials s'agrupaven per municipis, oi? Sí. I va fer aquest mapa que no totes municipis, no? Vull dir que a vegades era englobar dos o tres municipis, perquè si són populations més petits, llavors s'ha de fer. Però després, una mica en mica, ja van anar a casa, a juntament, tenir el seu propi servei de serveis socials. Però al principi eren una miqueta unes àrees de petits, o dos o tres poblats, sí. A tot això vostè es va casar, també, una d'at més gran del que era habitual. Que tocava. Amb 40 anys es va casar, i a més a més no va fer una persona a qualsevol, no? No, això mateix. Vaig fer-ho amb el Joaquim Gomes, la Neuija, que ell havia estat cap allà, i havia estat Vicaré, qui és en Justo, que ho coneixia d'aquí a aquella època. I bé, doncs, amb aquest treball que feia d'aixista en social, que anava molt a Centro-Barcelona, i de vegades començaria a malhora de dinar amb una colla, i que anaven tots allà, i jo hi havia jo, Joaquim, i també anava amb el grup de... Ell era cap allà, i va deixar-ho? Sí, sí, després, oi, va tardar uns anys, eh, però vull dir que ens vam casar durant totes, o sigui, que ens vam demanar-ho cap allà al 80, sí, o sigui, o sigui, sí, és una cosa d'aquestes, no? Sí, estàs parlant d'aquell moment. Ens vam casar l'any de les olimpiades, o sigui, que ho tinc d'aquí. Ens vam casar grans i no van tenir fills. No, no. Després, vostè també, quan els volten dels 60 anys, va demanar una excedència de la feina. Sí, sí. Per què? Perquè jo, mentre estàvem tot això a les tardes, en què vull demanar-me, em vaig voler fer-hi gràcia estudiar, i llavors em vaig matricular a la universitat. Vaig treure l'examen de més de, no sé quina, més de 35 anys, no sé què deien, feien un examen, si passaves, podies no calia tota l'altra, tota l'altra persona. I llavors em vaig... em van acceptar, i ja està, em van aprovar i... I va estar a la història, a la carrera de la història. A partir d'aquí vaig fer la història. Després, no sé per què. No sé per què la vida és una vegada, no la dissenyes per tant, vull dir, en vegades les coses que em van... Em vaig anar a Angrescà a fer una tessis, i llavors vaig fer un treball de tessis, de doctorat, sobre un monestirista Arseng, Santa Maria de Vall d'Aura, que estava a parlar al Vergallà, que vaig anar a veure-ho, i tot el que vaig trobar a la documentació al Madrid, els archivs de les històricos nacionales de Madrid, doncs vaig anar trobant tota la documentació i vaig fer-la a tot el... És a dir, que vostè amb 60 anys va estudiar la carrera de història a la Universitat de Barcelona i després va fer el doctorat. Això no ho pot dir qualsevol. No, el joc que jo també em va apujar molt amb això, eh, perquè era la veritat, sí, no ho sé, em vaig anar a Angrescà, en vegades, per demanar adéu, demanar adéu, però què va passar? Se li va fer complicat o al contrari? No, va ser fàcil. Tinc bons records, tinc bons records, de veritat, sí. Tinc bons records, o sigui, que penso, però com ho vas fer, ho m'ho vaig fer perquè tot això és treballant, no vull dir. Treballo, en dia a la vegada, fent les coses, la teixis va haver-hi tres mesos que els útils que vaig dir, demano una excedència de tres mesos per acabar-la, perquè, si no, dos mesos, me'n recordo. Vull dir, dos o tres mesos per acabar-la. Perquè, clar, la documentació estava a l'Arxivo Històrico Nacional de Madrid. Tenia que agafar Madrid a fer els viatges, per fer-les-lo diuen. Després ho van de partir d'aquí, fer tot el recorregut de la història, en cotxe i una mirada com era tot, no?, per redactar-la correcte. I ja està. Això ho va fer combinada amb la feina, treballava menys hores o treballava les mateixes hores? No, treballava el que vaig fer en un moment determinat, ja que t'encaves de demanar un temps d'excedència. Dos anys o una cosa així, o un any i pico, em recordo. Després, a Sant Just, vostè també ha estat implicada en diverses entitats, a l'Orfeón Rick Moreira... Sí, des de sempre. Tot a la vida. Quins anys, sí, vaig anar. Des dels 15 anys fins ara, encara. Sí, accepta una època que en coincidien, les classes d'una cosa i els assatjos, que podria ser un any o un any i pico, però a tu l'altre ho he fet sempre que he anat a l'Orfeón. Molts anys de l'Orfeón. Molt. Dos 15 fins ara, vull dir, canicant-ho. I molts records, m'ho imagino, també. Moltes vivències, no? Sí, molt maco. És veritat. M'agrada molt que en t'hagessis, això. I una altra de les implicacions importants, que també tinc una Montserrat Oviols a Sant Just, amb el tema del tracte amb les persones, també ha estat el comitè de Nicaragua. De la germana, menys, sí. Això va ser fins i tot abans de que es fundés Sant Just Solidari? Sí, Sant Just Solidari va ser conseqüència de posar tota aquesta trobada amb el Lluís Casals i d'unes quantes persones que vam anar fent tot un... els vam conèixer, vam anar allà a Nicaragua, a conèixer el comer, i tota aquesta història, i després... Té bon record del viatge a Nicaragua? Sí, molt, molt, molt, molt. Sí, és veritat, ja. I això va ser el... El que va... Perdó, em pensava que em preguntava la data. Això va ser el que va començar a Sant Just Solidari? Sant Just Solidari més, aquí. Sí, sí, sí. I allò, el Lluís... I el Lluís és el que va agafar més la renda, però que s'hi va tirar a l'aire i encara ja està més fàcil. I què es recorda, què és el que més necessitaven a Nicaragua, en aquell moment, quan vostès van visitar? Bueno, era molt senzill, molt senzill, molt senzill la vida, i clar, l'organització potser era l'organització d'escoles, de metges, d'aquestes del part d'assistència mèdica. Tot això, una miqueta, estava penjat, no vull dir que t'han penjat. Però eren molt bona gent, vull dir, hi va haver un diàleg molt fàcil, entre la gent que encara ara, que és l'any que vam venir, saps com em va dir fa poc una cosa, i vull dir, encara ara era com... Jo tinc molt bons records, sí, de veritat. Jo, que se n'ha preocupat molt, molt, molt, és el Lluís, que és l'altre. I anant més vegades després a Nicaragua? Jo diria que una altra vegada, una vegada així, i unes de més allò de Nicaragua. Un escapada. Sí. Doncs, a veure, un col·laboració també amb entitats de Sant Just, com Sant Just Solidari. Es va crear amb el Pàgico Benparqueso, sí, sí. Es va crear per aquesta primera visita, com a conseqüència d'aquesta primera visita. Doncs Montserrat Ovíols i Vau, moltes gràcies per haver vingut al programa, i per acabar, posem una cançó que vostè ha cantat amb l'Orfeón Rick Moreira. Moltes gràcies per tot. És dolça a Catalunya, patria al meu cor. Doncs amb aquesta cançó acabarem l'entrevista. Moltes gràcies, Montserrat. Gràcies a vosaltres, de veritat. Moltes gràcies per haver vingut al programa. Per per sempre Déu. Perpes del bosc, mincens i cadarneres. Que el meu sofrí que té plenall Agostos i ripegrès Ah! Déu sí., ah~! Gràcies. La teva llunya, patria del meu cor. Quan tu, sa llunya, d'enyorar-s'es molt. Adéu germà, adéu si ja m'empara, no us veurem més. O si el fusà, on lleu una dolça mare, jo alli tingués. Arpes del bosc, pinçans i caderneres, canteu, canteu, jo dic plural. Arpes del bosc, pinçans i caderneres, adéu si ja m'empara. Doça Catalunya, patria del meu cor. Quan tu, sa llunya, d'enyorar-s'es molt. Oh, mariners, el vent que m'am d'asterra, que em fa sofrir. Estigma l'al, desa i torneu-me a terra. I vull morir. Doça Catalunya, patria del meu cor. Quan tu, sa llunya, d'enyorar-s'es molt. Doça Catalunya, patria del meu cor. Quan tu, sa llunya, d'enyorar-s'es molt.