Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques avui amb la Ima Periques i Pages. Hola, Ima, què tal? Com estem? Bé, bé. Amb la Ima conversarem durant 25 minuts sobre la seva vida, la Ima, que va néixer el 18 d'octubre del 44. Això tothom és pogut estalviar, eh? Sí. Tothom és pogut estalviar, sí. Sí, sí. Vale, vale. És públic i notari. Sí. Doncs bé, és quan va néixer. Exacte. Tilla d'una família amb 11 germans, de un idò. I a més a més, és la gran. O ets la gran, vaja. Sí, sí. A mi sempre m'agrada presentar-me com la gran d'11 germans, amb molta orgull, sí. Quina era el teu paper com la gran? Bueno, com la gran has d'anar d'un exemple, com la gran s'hauria d'ajudar a la casa, com la gran... Però poca cosa més, eh? Però això de l'exemple era una cosa que sí, que pesava. Evidentment, entre 11 fills i filles hi havia nois i noies, hi ha nois i noies, evidentment, entre els teus germans. M'has dit que la mentalitat a la teva família és matriarcal, el sentit que les dones són el pal de paller? Bueno, això ha sigut després, quan han sigut grans, eh? D'entrada, doncs, a casa qui m'anava era el pare, sobretot. Suposo que la mare influïa per fer-lo, canviades d'opinions, potser una mica massa severes amb nosaltres, però era el pare el que m'anava. És després, doncs, que les noies suposo que una mica com els signes dels temps, que les dones han anat agafant una més força i més capacitat de defensa del que creiem i dels criteris que teníem, i aleshores, doncs, han anat fent molta pinya, sobretot en moments difícils, especialment quan la meva germana segona, la Mercè, va estar malalta de càncer, i les germanes van fent molta pinya, perquè sempre hi ha alguna celebració a fer a casa, els pares ja havien mort, i aleshores, doncs, això ens va unir molt i ens va donar sentit al fet d'estar junts, doncs, mirar què podíem fer perquè ella no es desanimés, perquè estés contenta, perquè hi haguessin motius de riure i de passar-ho bé. Aquí les germanes volen fer una mica més les regnes de la família. I aquí, aleshores, les germanes van agafar les regnes de la família, i a partir d'aquí, doncs, d'una forma molt natural, ens ha sigut molt les germanes, que hem estat molt, molt a una, i bueno... La mare de l'Ímna, de l'Ímna, evidentment, tenia feina, però ja teníem cuidar les criatures, fer una feina més de casa, i el pare de l'Ímna era Jaren, oi, d'una fàbrica textil. El pare era enginyer i, aleshores, ella es va fer càrrec de la fàbrica de la família. Després, aquesta fàbrica estava a Torrelló. Després d'una inundació terminda, que va haver-hi l'any 1940, que va haver-hi morts, per ser una inundació del riu Ter, i, a partir d'aquell moment, va fer càrrec de la reconstrucció de tota la fàbrica, perquè havia quedat, em sembla, 3 i 4 metres de fang. Va tenir que desfer tota la maquinaria, tornar-la a muntar, i, a partir d'aquell moment, ens va fer càrrec de l'empresa. De fet, ara mateix, m'has explicat que estàs indagant sobre els horizons de la teva família. Estic molt divertida, molt interessada, dona molta feina de buscar documents, per anar seguint cap a munt, la família. Tinc indicis que és possible que vinguem de sota del Pedraforca, però no està massa clar, hi ha noms de cases que porten el nostre cognom, el nom Periques. Però, és feina per molt de temps, i em fa il·lusió, i sobretot em fa il·lusió, pensant en els meus nets, que són fills de pare Jamaica i de la meva filla, que han escut a Nova York, han viscut a Egipte, han viscut molts llocs, molts altres llocs del món, i no tenen prou el coneixement de les seves arrels aquí a casa nostra, i a mi em fa gràcia poder-nos-hi deixar una escrit explicant una mica d'on provenen. Així sabran d'on ve la família Periques i Pages. La família Periques i Pages, sí, són dos famílies. Com dic, li m'ha vaneçat a Sarrià i ella va estudiar també a l'escola Sagracor. A Sagracor, col·legi de Montges, sí, que ja hi havia estudiat la meva mare i les seves germanes. Volies estudiar medicina? Volia estudiar medicina. Però, d'entrada, no ho vas poder fer? No, la veritat és que el meu pare li va assobtar que una filla seva, que una dona volgués estudiar a l'universitat, tot i que en aquell moment ja hi havia força dones a l'universitat, i el fet de que fes medicina encara li va espantar més, perquè li va semblar que no era adequat per una noia, i em va donar com argument que les noies s'han de casar i que la vida ja se la guanyarà el marit, que s'han de cuidar ells de la casa i els fills, elles, de la casa i els fills. Però, bueno, el que sí que em van permetre és d'estudiar disseny i arts gràfics a Elisaba. Vaig estar en la tercera promoció d'aquesta escola, i em va anar molt bé perquè tot i que a les monges els hi tinc a agrair moltes coses, en altres aspectes, el fet d'anar en aquesta escola em va obrir horizons tremendos en el món de l'història, de la geografia, de l'art, de la cultura en general, que per mi va ser el descobriment d'un nou món. Per què medicina no hi disseny si? Suposo que coses de l'època, no? Coses de l'època, més val que no t'ho digui. La que li feia por, li feia por als estudiants de medicina, li feien por al meu pare, i després em vaig casar un metge perquè jo tenia la idea que la medicina era... D'alguna manera estaves predestinada a temes de salut, no? Exacte, exacte, si a més teníem un bon model a casa nostra d'un metge, que era una persona fantàstica i a mi em semblava que era una professió molt bonica, molt interessant i de servei als altres. De fet, quan vas acabar d'estudiar disseny va ser quan vas casar i d'alguna manera, ja quan et vas casar, ja sabies que volies seguir estudiant, no? Sí, sí, sí, jo no vaig desistir mai i el tema del disseny vaig trobar molt maco però em semblava poc... bueno, potser un pèl frívol per el que jo volia de la vida i aleshores amb el meu marit va estar molt d'acord en què jo estudies a la universitat, vaig entrar a filosofia i lletres amb la idea de fer psicologia i vaig acabar la carrera de psicologia. Mentre estudiaves també és quan vas tenir els teus dos fills? El primer fill que va ser una noia, la Maria, va néixer a mig curs del primer curs i el segon, va néixer al final del segon curs. Com vas portar el fet d'estar estudiant i a la vegada embarassada amb fills acabats de néixer? Mira, acompanyava el meu marit a fer urgències i em quedaven al cotxe, en aquell moment es podia aparcar una mica més bé cara però així i tot era difícil, i em quedaven al cotxe i estudiava mentre ell feia la visita. I, bueno, va anar bé, ho vaig portar bé i anar a la universitat en panxa, tenia el seu... el seu què? Quan vas acabar la carrera vas fer pràctiques i aquí és on va sortir una oportunitat professional? Vaig fer pràctiques en el gabinet del doctor Toro, que era un psiquiatra infantil i a les hores va haver-hi un grup de pares que tenien filles amb alguns problemes d'aprenentatge i tot això que ens van demanar de muntar a una escola i uns quants d'ells que estàvem treballant allà ho vam fer, vam iniciar una escola i a les hores em van demanar si jo me'n volia fer càrrec, si volia ser la directora i jo tenia 27 anys i realment devia ser bastant altra vida perquè vaig dir que sí i això ha sigut una aventura atrevenda. 27 anys directora ja. En 27 anys vaig passar d'estudiant a directora. I aquesta escola es va instal·lar a Sant Just? Aquesta escola es va instal·lar en una casa preciosa, moníssima, al passeig sagrera al costat de Can Sagrera i a més doncs, bueno, la vam restaurar, la vam arreglar perquè pogués servir per fer una escola on les classes havien de ser petites perquè teníem pocs alumnes per classe. Aquesta era la gràcia que fos una escola d'educació especial, el fet que hi havia pocs nois o pocs nens i nenes i a les podies dedicar-te més individualment a cada un. I sí, doncs, vam fer una escola molt maca, vam utilitzar colors molt bonics perquè l'escola fos molt alegre, que no fos un ghetto, sinó que fos una escola que fos atractiva. En aquella època es començaven a obrir les primeres escoles per persones amb necessitats especials fins a les hores. Què es feia per aquestes persones que hi havia? A veure, les persones que estaven molt afectades, doncs algunes, inclús estaven tancades a casa i no s'ensenyaven o s'amagaven. Altres, doncs, amb alguns barris, en parròquies o en llocs que fossin una mica grans, doncs s'havien agrupat alguns nanos, com si fos un centre de dia on hi havia unes persones. Jo diria generalment voluntàries que els atenien, que els distreien, que els estimulaven en tot el que podien, però no es pot dir que fossin escoles. I a les hores, els finals dels 60, començaments dels 70, va ser quan van començar a surgir les escoles d'educació especial. Era complicat engegar aquestes escoles des de zero? Bueno, va ser un risc. ¿Va aconseguir finançament, per exemple? El finançament va ser més complexa. Encara era època franquista. Vam anar diverses vegades a Madrid a demanar subvencions. I sempre se'ns deien que els diners que hi havien d'educació especial eren per les provincies o les parts d'Espanya on hi havia necessitats, però no hi havia la iniciativa que hi havia a Catalunya per fer coses d'aquest estil. Perquè recorda que en aquella època, també dels 60, va ser quan es van fer moltes escoles aquí a Catalunya, escoles privades que les van promocionar pares que potser no estaven massa conforme amb l'educació que havien rebut ells en escoles religioses i van començar a muntar escoles catalanes. Per tant, en aquest context és quan es van començar a fundar aquestes escoles que va ser a Sant Just, i aquest va ser, d'alguna manera, el primer vincle que vas tenir amb Sant Just. La veritat és que a Sant Just ens van ajudar molt, ens van facilitar molt les coses, no sols a menys ens van ajudar, sinó ens van acollir a molt defecte. Recordo que des del senyor Rodolfo Sánchez, després del senyor Malaret, els regidors que hi havia en aquell moment, la assistenta social, que era la Carme... La Carme Sagarra? La Carme Sagarra, hi ha gent que ara m'oblido, però inclús la gent que ens va arreglar l'escola, el senyor Migón, els senyors Marats, molta gent que ara... M'encantaria poder nominar-los a tots, perquè tothom es va aportar meravellosament bé, van fer una restructuració preciosa de l'escola. L'alcalde era el Rodolfo Sánchez. L'alcalde va ser el Rodolfo en aquell moment, era el Rodolfo, i a veure si trobo una foto que es veu tallant la cinta de... De inauguració. El dia de la inauguració. L'escola era l'escola Sant Frà. L'escola Sant Frà, es deia Sant Frà. Això ha anat evolucionant cap al que vull és la Fundació Sant Frà. Bueno, és la Fundació Nou Sant Frà. Quina ha estat l'evolució? L'evolució, doncs... Per una banda, hi ha l'evolució que nosaltres vam començar amb una societat anònima, perquè era la cosa més ràpida de legalitzar. I després vam passar una associació, i després es va fer una fundació, perquè ens semblava la forma més correcta de portar a terme el que teníem entre mans. Però bueno, això ha sigut molt més tard. Però per altra banda, en aquella escola que vam començar d'uns ananos, i va arribar un moment que eren 80, aquí en aquesta escola de Sant Just, doncs el que es pretenia és que aquestes persones que tenien necessitats educatives especials poguessin ser tractades d'una forma molt individualitzada, i amb especialistes, amb l'ecopèdia, com a atrocitat i aquestes aspectes... Aquestes especialitats. Aquestes especialitats, que aleshores, amb aquest tracte així, molt individualitzat, aquests nanos poguessin fer un tom, i poguessin anar una altra vegada a l'escola ordinària. Aquest era el plantejament. Alguns es van poder fer, però no tots, perquè així i tot, hi havia unes dificultats. Alguns van poder anar a l'escola formació professional ordinària, també, i per uns van trobar que uns altres no podien seguir, i aleshores van muntar l'escola formació professional, que es va dir Sant Miquel, a Sant Feliu de Llobregat, perquè a Sant Feliu és on vam trobar un espai que ens van sedir les monges franceses del bon Salvador, i allà vam començar a fosteria, jardineria i confacció. Ara s'han afegit dues branques més. Ara s'han afegit dues branques més, perquè teníem un edifici amb un jardí impressionant, amb un gran i enorme, i vam celebrar tres casaments en aquell jardí. Les monges es van vendre a l'espai, aleshores aquell edifici que eren les monges franceses va passar a l'Ajuntament, i ens vam quedar molt reduïts de terreny, i en canvi vam demanar que us dàvem un edifici nou, d'altra manera no teníem futur. Finalment, l'Ajuntament ens va fer un edifici que és molt bonic, molt maco, i gràcies a tenir més espais, uns espais molt més adequats i sense barreres arquitectòniques, que és el que s'exigeix en aquest moment, vam poder introduir dos branques més, que són hostaleria i cuina. Per tant, teniu cuina, hostaleria, fusteria, jardineria i comerç. Tenim comerç perquè, confecció, ens ho vam fer canviar per comerç. Tenim aquestes cinc branques. Abans d'anar de la promoció professional d'aquestes persones, un altre dels aspectes que es treballa a la Fundació Sanfrà és també l'autonomia i la independència d'aquestes persones. Com es treballa això? Mira, el que ha anat passant és que nosaltres hem anat adaptant-nos als necessitats dels nois i noies, a mesura que s'anaven fent grans, i les necessitats dels nens que teníem al començament són diferents que les necessitats dels joves i els adults i de les famílies correspondents. Hi ha un moment que els pares fundadors que han estat sempre al darrere empanyent i ajudant els professionals i facilitat tot el que es podia, aquests pares van dir que no fem grans, que passarà amb els nostres fills. Volem ja veure'ls, d'alguna manera, vivint la vida que faran quan nosaltres siguem grans. I aleshores va proposar de començar a fer uns pisos. Vam fer dos pisos on d'entrada hi vivien set persones en cada un. És a dir, que eren com una família nombrosa, i això, com que ja ho dominava, no va ser complicat de muntar-ho. Però després d'aquesta experiència que ha canviat amb el temps, ara ja no poden ser tantes persones en un pis, sinó que només hi ha quatre a cada pis. A partir d'aquí va haver-hi altres famílies que van demanar que nosaltres fessin una assistència o un recolzament en persones que vivien en pisos sols o en parella. I en aquest moment tenim 28 persones a les que donem un recolzament 10 hores a la setmana. I gràcies a això, aquestes persones menja anar d'acuadament perquè vas a comprar el menjar que els correspon, els pots acompanyar al metge si és convenient, els ajudes a posar les rentadores, a tenir la casa en condicions, és a dir, facilites que el fet de viure independentment no sigui un desastre, sinó que realment... Que tenen una ajuda, criem. Que tenen una mica de suport. Tot i aquest totalatge d'uda termà per professionals, se'ns dubta que aquests pisos els donen molta independència, aquestes persones. Aquests pisos els donen molta independència, sí. I la veritat és que jo crec que és una bona troballa el fet de viure d'aquesta manera. Tenim l'experiència que a Sant Feliu que n'hi ha uns quants que viuen així, doncs en facilitat es troben entre ells, encara que visquin a diferents barris de la ciutat, es troben entre ells en un bar per veure un partit de futbol, o se'n van a fer una caminada junts, o agafen les bicicletes, o simplement se'n van a un bar a fer una cola i unes olivars. És a dir que també aquestes ciutats que no són massa grans faciliten el que aquestes persones tenen una vida més normalitzada, perquè pots anar caminant d'una banda a una altra et pots trobar a més facilitat que si estàs en un Barcelona i has d'agafar el metro o... Si és un altre, és un hàndicat més. Tot i que els que estan a Barcelona també tenen facilitats en el sentit de que poden anar a fer alguna activitat en una d'aquestes... Aquestes cases com la casalitat, casals, on hi ha activitats, en què ells hi poden participar, per exemple, una coral o una classe de ceràmica o de pintura. Després d'altra banda també hem comentat al principi que el vincle de l'Ima Parí, que és en Sant Just, comença els anys 70, quan l'escola ve cap aquí que passa en Just, però l'any 99 vas venir a viure-hi. L'any 99 vaig venir a viure-hi, sí. Perquè jo vivia a la casa dels meus pares, era una casa que a mi no d'un companyia, i per altra banda era de tots els germans, i aleshores vaig pensar que Sant Just era a prop de la feina, que ja estava bastant vinculada per... perquè fíem uns anys que em relacionava amb gent de Sant Just a través de la feina que feia. Tenia a prop Sant Feliu, que moltes vegades hi vaig caminant, i aleshores vaig tenir la sort que vaig trobar una caseta al carrer de la sala, i ella hi visc, i vaig tenir una sorpresa molt agradable, que m'agrada comentar, i és que l'última persona que hi va viure és la Maria Antònia Pagès, que és exactament el nom de la meva mare, sense que tinguin res que veure. Sí, la teva mare és la Maria Antònia Pagès també. Per tant, doncs aquesta casualitat de l'Imma Periques, que va venir a viure-Sant Just, i també es va implicar amb la Parròquia, sobretot. Sí, sí, sí. De fet, vas formar part del Consell Pastoral durant 4 anys? Durant 4 anys, sense l'acaba fa un any, que ja vaig plegar. Va formar a l'Imma Periques part del Consell Pastoral, i també participa en un programa d'aquí de la casa, els veus de la Parròquia? Veus de la Parròquia, amb en Lluís Segura. Aquesta implicació amb la Parròquia? Bueno, jo penso que és una... que és interessant, que, a més, doncs, jo soc una persona que em sento cristiana, amb tots els meus defectes i amb totes les meves possibles crítiques a l'església. Però, bueno, reforçar o intentar ajudar la Parròquia a tirar endavant i oferir el que pot oferir el cristianisme en la comunitat, en la que jo visc en aquest moment, em sembla que és... bueno, que ho tenia que fer. No és que hagi tingut un paper molt relevant en tot això, però... Ja s'ha portat el teu gra de sorra. Jo he portat el meu granet de sorra. Molt bé, doncs, d'aquesta manera acabem l'entrevista amb l'Imma Periques i Pages. Moltes gràcies, Imma, per haver vingut al programa. Gràcies, Sergi. I acabem amb una cançó de Mahler, que és un dels teus compositors preferits. Molt bé. Doncs amb Mahler acabem. Moltes gràcies, Imma. Moltes gràcies a tots, Sergi. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies.