Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques, una nova entrevista avui amb l'Aulàlia Parés i Cortina, o l'Aulàlia, què tal, com estem? L'Aulàlia, segurament coneguda per a molts, per treballar a les farmàcies Parés i Salom, també, a Sant Just, per estar d'arregat a l'Ell de les farmàcies, però ella va néixer a Vilafranca del Penedès, no vas néixer a Sant Just, vas néixer a Vilafranca. Sí. Vaig néixer el 44 al carrer de la parellada de Vilafranca, però només hi vaig viure 3 anys, o sigui que ho recordo molt poc. Els primers anys de la teva vida vas anar voltant, de ciutat en ciutat, com a mi el que dius. Vaig després viure dos o tres anys, dos anys, havia la nova il·legia al tru i després ens vam anar a viure a Girona, i el meu pare estava treballant de metge a Girona, i va semblar... va fer dos anys, es va treure la carrera de farmàcia i va comprar la farmàcia d'aquí a Sant Just, i vam venir... jo crec que és el 53. O sigui, teu pare era metge? Sí, el 21 anys va acabar la carrera de metge fins als 42 o 44 que va fer àggels, i després va... Havia de ser notari, d'entrada? Sí, perquè l'avi ho volia que fos notari, perquè ell era notari i li feia gràcia, i ell li va dir que està tancat tot el dia dintre d'un despatx que no volia. Ni parlar-ne d'això? Ni parlar-ne. I segurament per això vau voltar tant? No, no, jo crec que... no sé, a mi la gent quan els dic que et deia que ets guardi i el teu pare et dic no, és feia de metge, però era molt... jo de fet tenia que havien escut a Venezuela, perquè junta amb un altre amic se'n volien anar a Venezuela, però tenia la seva mare que era molt gran i li va sapir greu deixar-la, i això ens va salvar i ens vam quedar... Era difícil per una nena anar amb un llavall? Que va, jo quan avui dia ho diuen, oi, no podem, si bé tenim una feina i volem canviar, però els nens, jo dic que no ens ho van preguntar mai. Ens anem cap aquí, ens anem cap allà, i tothom anava on te deien els pares, oi? Sí, sense cap problema d'attacció, ni un. A Girona és on vas començar l'escolarització? Sí. I a una escola de monges? Sí, les domínicas. I després vas continuar aquí a l'escola Núria, a Sant Just? Quan vam arribar tots venen menys la Gloria del Salsí, aquí la més gran, que ella ja va començar a fer el preu universitari, però les altres que tots vam anar, les altres tres a la col·legi Núria, i després va néixer un altre germà patit que també, a casa ja hem anat 8 o 9 al Núria. Com va ser l'arribada a Sant Just a l'escola Núria, com recordes? Molt maco. A més, la gent de Sant Just era quasi com una família, tots ens coneixíem, tothom s'ajudava molt, la gent vivia bastant al carrer, a més nosaltres vam passar d'estar a un pis a Girona, a tenir un tros de jardí arradera, que aquella edat ho disfrutaves moltíssim, vull dir, recordo sempre de berenar sobre una prunera i estar-me tot el dia buscant cargols per allà arradere. Perquè de fet no ens deixaven sortir molt. No? No, els meus pares, no. Que vés que la vida ja la feia o el jardí de carrer. Sí, sí, sí. Si no necessitava, o tampoc anà gaire lluny. No, no, no. I jo tenia cara de molt bona nena, però després era bastant dimoni, puc dir, no filar-me a taulades, no filar-me els arbres... T'havien de lligar curt. Hasta pa'les taulades del carrer bona vista, filava, saltava del terrat i algun veí deia eh, senyor Pérez, la seva filla que està per la taulada de fosalba i doncs me l'escarregava. Però no, eren molt bons nens, en general, dels nens abans no teníem malícia ni... En màgons teníem que entretenir perquè no hi havia televisió ni hi havia res de res. Després vas estar a interna a les colàpies i a l'estonac a Barcelona? Sí. Vaig estar a interna, tots àngeles a les colàpies i doncs la meva germana va tenir un accident i es va morir i els meus pares ja em van treure a l'internat i vaig estar acabant, vaig lligar a l'estonac. I vas començar a estudiar l'escola Massana? Sí. Anaves per artista? Sí, per mig artista, però vull dir, el que jo vull dir és que ens sap molt greu amb molta gent que diu ahir les molles i tal, vaig anar a les domíniques a les colàpies i a l'estonac, sempre vaig ser una nena molt feliç i les molles em van estimar un munt i me les estimo. A més els hi greu, això és el tipus d'educació que m'havien donat, el sapigues, estar sentada callada, tenir un ordre... No tens mal record, doncs, de l'etapa a les escoles amb els nens? Em sap greu, perquè no es pot generalitzar mai, vull dir, jo m'ho vaig passar molt bé. Segurament hi ha hagut que hi ha hagut experiències negatives, però no és el teu cas. Gens. I després com anem, anaves per artista, vas anar a l'escola Massana i vas estudiar ceràmica? Feia, vaig estar fent ceràmica, però de vegades a casa necessitaven perquè els ajudés i vaig acabar de fer, em van donar el títol, l'Angelina Lóz, que treballaves plugues, que és una serigista de les més bones, i de vegades anava el migdia a classe i després doncs anava a obrir la farmàcia i a treballar i... És a dir, la família necessitava que alguna de les filles s'encarregues de la farmàcia? Sí, que ajudés. Ajudés i de vegades vaig començar a ajudar. Hi havia presió, perquè us deia que sigui la farmàcia, la família o...? No, no, no, no. A més, el meu pare em va dir que no sabia ben bé què volia fer ni estudiar i em va dir que tot és mà per pintar i per fer coses, perquè no vas a l'escola Massana. O sigui, t'animaven perquè fessis el que t'agradava. Sí, el que volguessin. De totes formes, ja vas començar a treballar a la farmàcia, de fet, la farmàcia principal, la farmàcia pareja, la del carrer Bonavista, però vas estar treballant a la farmàcia del carrer Creu, a la part alta del carrer Creu. Sí. Vaig estar 7 o 8 anys, 7 anys, jo crec. Allà van néixer els meus dos fills grans i després ens vam trasladar al carrer Cedet, al restenya número 3. Què recordes de la primera etapa com a farmacèutica, treballant a la farmàcia...? Era molt maco, perquè la gent era com tothom amics, ens coneixíem tots, era un barri gran, el barri dels pisos, era gent que havia arribat deia poc del resto d'Espanya, molta gent, però no hi havia mai problemes entre la gent, vull dir. Estava a prop de l'Espluga City? Sí. Sí, sí. Vam muntar per fer pel·lícules i era molt graciós i camps de blat, perquè tot el que era la maiola eren camps de blat i la mirant de la gent es feia a les seves cases, els diumenges i era molt maco, vull dir. Comentaves abans de començar l'entrevista que aquesta va ser una època dura, però que la gent s'ajudava molt. Molt. I, a més, jo aquesta farmàcia de Carre de la Creu donava al sal obert de Radela, on t'adonàvem totes les finestres i galeries, i sempre veies les dones, els cumbran, els tenen, però sempre cantant, sempre les veies contentes, vull dir, no senties baralles ni penes ni... I s'ajutaven en unes entre les altres, vull dir, eren, ja t'hi tothom venia per a aixecar, no?, i ho passaven malament, perquè tothom venien crios petits i la vidèria dureta, però la gent era molt alegre. El servei que oferia una farmàcia era diferent, en aquell moment? Sí, jo parlo més, sobretot, a la farmàcia del meu pare, perquè com que la gent també sabia que era metge, doncs, quan no trobava el metge o el que fos, sempre anava a la rudera del meu pare, aviam el que li semblava, si el podia aconsellar o... Però, vull dir, havíeu de fer coses que segurament ara la gent no va a la farmàcia, si, per exemple, doncs s'ha fet un trau, no? No, clar, vull dir, jo me'n recordo que era petita i uns senyors que van venir aquí s'enjornaven en cotxe, van picar contra una abra i no trobaven cap metge i els van dur tots els ferits a casa, i el meu pare va dir, vaixem ajudar, jo era joveneta, i els traus i nanyos per tot arreu, però les primeres cures totes van fer a casa, després van anar cap al clínic, però vull dir, el primer fet amb moltes coses, una perdigonada, una pentorrilla, van venir a un veí, deia, si veure treure els perdigons, vull dir, coses impensables, o si es feien un nen o un trau, tu, perquè la mare no el renyés, li derrentaves, li posaves una mica de cosa, una tireta, i se n'anava, no vull dir, no t'atreveixes ni ho fas, i, a més, hi ha ambulatoris i... L'ofici de farmacèutic tampoc no tenia horaris, és a dir, en qualsevol moment havies d'estar... No, el meu pare va estar moltíssims anys, va estar jo crec que 20 anys, que obriem a les 8 o el de matí, tancàvem a les 10 de la nit, les 10 de la nit si no venia gent encara, però, i els diumenges tancava de 2 a 6, però si hi havia una emergència podien trucar-te. És a dir, que les úniques hores que descansava era diumenge de 2 a 6, i a més a més a les nits, atents per si... Sí, sí. No, primer, hi va venir el Seren o el Vigilan que estaven de torn per acompanyar la gent, perquè vull dir, també, no obrien sense ningú, nosaltres no ens ho donem compte, hem passat una època molt tranquila, però ara, per exemple, també hi ha moltes farmàcies que no obren les portes, perquè fa por a les nits, jo me'n recordo que el farmacèutic anterior a nosaltres tenia muntat un filferro, una cistalleta i tirava la cistalleta, li posava la receta, ho agafava, els tirava als medicaments i per no sortir... Per no haver d'obrir. Per no obrir. Per no obrir. Per no ser perillós, a les nits. Sí, sí. D'altra banda, també els productes que es venien eren diferents. Sí, completament. Les espirines anaven... Sí. Amb paquetets. Sí, hi havia el tubó de 20, pel que aquí se'l podia pagar, però si no hi havia, sobretot No es feia servir a local i venien amb sobretes de dos pastilles. De vegades hi havia farmàcies, inclús cobrien els tubos i els donaven de dos a dos o de tres a tres per fer-ho més barat. Vull dir, però un sobre d'espirines de dos, espirines, era molt i ha canviat molt. Després es feia molta fórmula i hi havia quatre coses. Es venien, per exemple, jo recordo, fa 40 anys, per veritat de supositoris. I ara, supositoris no es fan servir per res. Vull dir, que sé jo, coses molt... Ha canviat, ha canviat molt. En aquesta època, mentre estaves al carrer Creus, com et vas casar? Sí. Amb salom? Sí. I el meu pare va dir que... Bueno, que vendrien aquesta segona farmàcia i el meu marit va dir que jo faré farmàcia i per això vaig continuar allà. El marit és enginyer, però va estudiar farmàcia després també. Sempre he treballat de les dues coses. Va estudiar farmàcia per poder també continuar amb el negoci. Va començar a estudiar un any abans de casar-vos. Sí. I després va tenir fills, va ser una època molt feina. Sí, dureta. Perquè fer una carrera amb casat, treballant i amb criatures, ja és costa. Vull dir, és el mateix com quan tens totes les hores per poder estudiar. Has tingut un fill i dues filles? Sí. El Joan, que és el farmacèutic, la Francina, que és interiorista i la Mercè, que fa de tot. Va fer belles arts, va fer cine, va fer de tot, escriu... I aquesta viu entra a Berlín i s'enjust i té una cama a cada post. Per tant, dels fills n'hi ha hagut un, que és el Joan, que ha seguit amb la tradició. Sí, sí. La tradició farmacèutica de la família ho ha fet a la farmàcia del Carrer Tudona, que és on va anar després del Carrer Creu i després d'un pas pel Carrer Sedet. Del Carrer Sedet, sí. Com va anar això d'obrir la farmàcia del Carrer Tudona? Perquè la de Carrer Sedet era un local molt petit i no el podíem ampliar. I llavors el meu pare va fer aquesta casa al Carrer Tudona i em va dir més el Carrer Tudona. Primer, perquè al marxar nosaltres al Carrer Tudona donava impuesto a una altra farmàcia que es va posar al Walden. Estava cobert tot Sant Just i havia la del Walden, la del Carrer Tudona, la dels Pisos i la del Carrer Bona Vista. Era cobert tot el poble. Ens comentàvem que la feina dels farmacèutics ha canviat molt, que les farmàcies abans donaven un servei, ara han anat canviant. Com és, ara, portar una farmàcia? També hi ha la farmàcia així, més com de barri, que hi ha més confiança, que la gent et pregunta, que la gent t'explica. I hi ha la farmàcia de passa volant, de qualsevol posto de Barcelona, que tenen gent que ni la coneixen, ni que tothom va, agafa el seu i se'n va. No sé, també la gent, avui dia no els hi has d'explicar les coses com els expliquen. Jo t'explicaré una anècdota d'un senyor que li va receptar uns supositoris pel mal d'acoll. I bé, el cap de dos dies he fet una altra cosa, perquè el que m'he d'adonar, m'he menjat tota la camisa. Però com que li menja la camisa, poso una tirita, però em surt per sota i em taca les camides. Com que eren uns supositoris pel mal d'acoll, el senyor no s'havia posat mai, i se l'enganxava amb una tirita al coll. I clar, s'ha d'uniar. Moltes vegades, ara, la gent ja pràcticament s'autodiagnostica, però es pensa que sap què és el que necessita, però no sempre és així. No, inclús, jo em sembla que hem fet una pàgina al hospital clínic per orientar més o menys a la gent i que no es fiqui tant per internet, a qualsevol pàgina, perquè de vegades el que es fan és posar-se un cap com un bombo. Creus que potser l'ofici dels farmacèutics el valorem poc? És a dir, que són més necessaris del que ens pensem? Jo crec que és això, que ho digui, generalment, si veus gent que el millor que sigui, fa servir sempre les mateixes gotes, o les ve comprar de dos en dos, li has de dir, escolta, que vostè les compra de dos en dos, fa un excés, vagi al metge, si se les posa tantes gotes d'aquestes, per exemple, al nas, i no li soluciona, és que no li funciona, canvi... Sempre pots donar un cot de mà si vols. Més coses que volia comentar també, ara tens set nets, seguiran la tradició familiar a la farmàcia? No ho crec, de moment n'hi ha un que sembla que sí, però no... No està clar? No. I de fet els animeu a que facin altres coses? Jo sempre dic que facin el que els agradi, que és tota una vida que ho has de fer, i si no t'agrada és terrible, i si t'agrada no costa tant anar a treballar. D'entrada no volies ser farmacèutica, volies dedicar-te a l'art, a la ceràmica? Jo no, ni farmacèutica, ni... Quan mirava en algun noi que era jovenet indent, estudia farmàcia, per metge, jo veia la vida que havia portat amb un pare i estava cansada de veure'l de guàrdies i de sortir d'urgències. Ara que han passat els anys ja t'has oblidat? No, estic contenta. Estàs contenta de la vida que has... Sí, perquè t'acabes estimant, els coneixes molt a la gent i són més amics que no clients. Tens... no ho sé, són justes. Ara s'ha fet molt gran, però de totes maneres coneixes amb moltíssima gent. Suposo que tens sensació també d'haver fet una feina que ha ajudat a les persones, no? Sempre he intentat, vull dir, s'intenta ajudar, de vegades no ho fas bé o no ho fas bé per tothom, però vull dir... El principal és això, jo crec que la llarga és estar contenta amb un mateix. Doncs, mira, amb aquest missatge que vam l'entrevista, moltes gràcies a la Lluia París i Cortina per haver vingut a la ràdio i acabem l'entrevista amb una cançó de diango que es diu La Mara. Gràcies, adeu. Gràcies. El meu fill pel meu món i un teresó i no dorm tot cantar el dia amorosa. És mona, reiet, fills nones, el fill meu, que ets una geleta que m'ha puguit adeu. El ves a la cara, el ves al front, doncs d'una mare l'ú més gran del món. El nen és més gran, la mare et cura, que diu que cada dia no surtis de mi tots dels buzis, treballa, us dormia i tapalgui els defectes que té. La consell amb carinyo i el guia, el camí d'altaraball del bé, que és el que ja desitza i ansia. Per vomens i meu porjota estalvi, que el meu cor et veu per molt mal camí, que mal te congeia diu ser conmigo. Fis cast una bella, que sols viu per tu. La gent t'ha perdut de tots d'espressia, perquè no has vingut aquí al meu costat. No ho has vist, la cara et checa al front, que et queda una mare l'ú més gran del món.