Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques i avui el dediquem, dediquem aquesta entrevista a la Joana Clavero Campos. Hola, Joana, què tal? Hola, què tal? Molt bé. La Joana coneguda a Sant Just segurament per dos aspectes, per professional, pels negocis que ha tingut a Sant Just i també per la seva implicació en els balls de saló i en les entitats del municipi. Però comencem pel principi, però la Joana va néixer a Córdoba. A Córdoba, amb un poblet de Córdoba, Pena Roya Puebla Nuevo. L'any 45. L'any 45, sí. No t'hi vas estar gaire temps, a Córdoba. Quatre anys. Tot va ser per la situació familiar. Això venia de la història dels teus pares, que és una història més a més molt bonica i molt curiós. Explica'ns quina és la història dels teus pares. La història dels meus pares és que es van enamorar amb una presó. O sigui, van empresonar el pare de la meva mare per ser de dretes a la Guerra Civil, quan el meu pare era totalment republicà i estava a la presó controlant i vinculant els que estaven presoners de dretes. És a dir, el teu avi era dels nacionals i el teu pare era republicà. Era totalment republicà. Aleshores, quan la meva mare li anava a portar el menjar al seu pare, els dos es van enamorar. Per tant, va fer sortir de seguida de la presó el meu besavi, el pare de la meva mare, i molt aviat es van casar, però no es van casar només que pel civil, perquè el meu pare per l'eclésia no hi havia manera. Una història molt bonica i, a més, una història simbòlica de que, en un moment en què Espanya la divisió era total, encara va poder... És pràcticament com el Romeu i Solieta a la espanyola. Una mica, sí, sí. És un record que tinc que sempre me l'han explicat, primer l'explicava la meva mare i després el tinc un germà més gran que sempre me l'has recordat. I sí que és veritat que hem viscut en moltes mancances, però sempre he vist el meu pare i la meva mare amb molt de carinyo. Jo crec que això m'ha format un caràcter bo. Dius que els pares van casar pel civil, que no hauria de ser molt habitual a l'època, però després sí que s'ho van casar per l'eclésia. Van passar molts anys. Van passar molts anys quan el pare estava molt malalt, sí que és veritat que va morir molt jove, va morir que tenia 49 anys i es van casar al senatori on estava el meu pare per la malaltia que tenia. I es van casar simplement perquè nosaltres fóssim reconeguts com fills naturals, com fills llacitis, per poder treure la partida de naixement reconeguda, de fet. El teu pare treballava a la mina i això li va provocar la malaltia. Silicòsis, després li va complicar amb tuberculosis. Això va fer que la teva mare hagués d'afalar regnes de la família d'alguna manera? Sí, sí, una dona molt treballadora, molt. I de fet, va venir a Barcelona quan tenies 4 anys amb els teus germans? Sí, no, primer van vindre la meva mare i la sola, i després al cap de dos anys o així va vindre el resta de la família. Va venir les dues soles a buscar-vos la vida? Sí, em va deixar amb mi, amb una tia, amb la germana d'ella, i la meva mare es va posar a servir en diferents cases, però bueno, que si sempre estava, que fins i tot es quedava a dormir i tot, i jo es quedava amb la meva tia, fins que no van vindre tota la família. I després va ser modista també la teva mare? Sí, la meva mare va ser modista i anava a cosir cada dia. La majoria de vegades a casa és de militars, perquè eren els que ens podien permetre tindre una modista a casa. Després t'has dedicat molt a vendre roba, al món de la moda, d'alguna manera et va inspirar la teva mare? Sí, la meva mare i el meu pare, perquè quan va caure ja malalt de la Silicòsis, ella al poble va posar al mercat un puesto de vendre també, que deia amb vetes i fils, però el meu pare sempre deia que venia fins a els gitanos, o sigui que també d'aquí m'ha pogut vindre la vena comercial. La Joana Clavero no va anar a l'escola, vas aprendre a llegir i escriure per el teu pare, t'hi va ensenyar? Sí, sí, sí, el meu pare ens sabia molt, va estar intern molts anys, i quan va sortir pràcticament era un mestre d'escola, i ell va ser el que em va ensenyar pràcticament tot. Però no vas poder anar a l'escola en aquell moment? Sí. I vas començar a treballar amb 9 anys? Sí. Avui en dia això seria impensable. Explotació infantil. Vas haver de donar un cop de mà a la teva mare també? Sí, sí, sí. Ha passat a l'hora. Ha passat a l'hora? I quina va ser la primera feina? La primera feina va ser de fer la gent gran, ho sabrà, que es deia Terra d'Escudella, que era una espècie de polvos com el Vim, i jo feia la paparina d'aquesta terra, que es feia per netejar les cassoles i les paelles i tot això. I aleshores passava molt de fred, perquè la cola estava molt gelada, i de quant en tenia que pujar a casa escapar-me les mans del fred que passava, de fet. Després també es treballava en taller de bolsos. Sí, marroquineria. I allà fins i tot, de tant en tant, havies d'amagar. M'havia d'amagar quan tocaven el timbre, perquè no estava permès treballar amb 12 i 13 anys, de fet. I ja em portaves uns quants treballant? Ja em portaves uns quants, sí. De unidor són coses que avui semblarien impensables. Te'n segur creu més endavant no he pogut anar a l'escola? No, o sigui, són coses de la... A veure, sí que amb el temps de la transició, jo vaig anar a l'escola d'adults, i no vaig acabar el graduat, però vaig fer bastant. Però em vaig donar a compte que totes les materials que em donaven tampoc no em servien tant per la vida. I jo vaig deixar una mica mitges, la veritat. A mi em sembla que no has après a l'escola, sinó que has après a la vida. Això que diuen de l'escola del carrer, doncs... Sí, sí, sí. Aquest cas seria cert. I tant. Després, amb 14 anys, vas entrar a treballar a un altre lloc? Sí. A on va ser? L'electromecànica Fois, el senyor Fois de Vendrell, un senyor encantador. I aquí on anirem? Tota molt curiosa, també. Molt. Explica'ns-la. Doncs mira, clar, jo, com que era cordobesa, la veritat, vaig començar a festejar amb el meu marit, que tenia 14 anys, que em porta 10 anys, per cert, i vam començar, que parlàvem castellà, i a casa meva parlàvem castellà, com és Llosi. Però aquest senyor, quan vam fer l'entrevista de treball, em va dir que si era molt catalanista ell, i em va dir que si parlava català, que em deixaria el despatx. Però que si no parlava català, que em posaria a treballar a baix a la fàbrica, de ventiladors i de màquines de feitar. I aleshores jo li vaig dir que segur, que jo parlaria català, perquè més o menys ja tenia coneixements i que parlaria català. Em va deixar el despatx i els dos mesos, i jo parlava correctament català. Vam obligar, correcte? No, no. Vam donar un incentiu molt important. Un incentiu, ho vaig fer molt a gust, i estic encantada, la veritat, d'haver-ho fet. Estava tan encantada que fins i tot, aquest senyor Foyz, em va posar un amic seu, professor, perquè m'ensenyés, m'ensenyés a escriure màquina, i m'ensenyés una mica a escriure el que és l'únic, que és una espineta que tinc, que no ho sé del tot. Bé, aquella època ja has comentat, quan vas conèixer el teu marit, i ara l'època del José Guardiola són com aquesta que l'escoltarem. Quina cançó és aquesta, Joana? L'emociona molt perquè em va donar el primer petó amb aquesta cançó. Per tant, és un record de quan vas conèixer el teu marit? Sí, és un record molt maco, molt. Ell tenia 10 anys més que tu? Sí, sí, sí. Te'n recordes de la primera vegada que vas veure com el vas conèixer? Sí, perquè vivíem molt a prop, tots dos vivíem al carrer Provença, ell treballava amb obles a la fàbrica, i jo l'esperava sempre que podia, per només veure'l. Ell era molt tímid, i li feia cosa que jo el mirés tan descaradament, però a mi m'agradaven molt i continuava. Era aquesta època també de José Guardiola i d'aquesta cançó? Sí. Suposo que hauria de sonar... Sí, molt, molt, molt. Era molt famós. I a les hores, més endavant, us vau casar. Quina edat tenies quan us vau casar? Tenia 18, encara m'han festejat 4 anys. I a 18 anys, quan us vau casar, vau venir a viure esplugues. Sí, sí, el carrer realitat. També vau tenir les vostres dues filles, la Sírvia i la Pepe, i esplugues ja... Després de casar-te, vas estar una època que no vas treballar? No, creava les nenes, esclar. I esplugues vas començar amb els negocis, obri negocis. Qui va ser el primer negoci? Va ser l'any 69 i va ser... Van posar... Jo crec que un dels primers noms en català de comerç, van posar bonic, perquè jo pensava que tot el que estàvem venent era molt maco, perquè era juguets, pricultura, imòples, dormitoris infantils. Per tant, doncs mira, em feia... Potser ja estava molt afectada pel jefe que havia tingut tan catalanista, i jo volia el nom en català, de fet, sí, sí. I vas tenir un problema per posar el nom en català o no? Cap, donava la casualitat que esplugues, hi havia una família que es deia en bonic, i es pensàvem que era aquesta família. D'acord, no sí que no... Cap problema. No van posar cap pega per posar aquest nom. Com deies, una botiga que era de juguines, de pricultura i d'emòples. Una mica variada. Infantils, sí, era per fer dormitoris infantils. I com va anar aquest primer negoci? Molt bé. Treballava molt, però molt bé. I el moment també d'engegar el negoci? Bé, la veritat és que primer estava jo sola, el meu marit era tapisser, treballava a Barcelona, però de molt poc temps ja de seguida va vindre amb mi, perquè el negoci començava anar molt bé, molt bé, molt bé. Era molt habitual que una dona engegués un negoci? No. I et diré que la primera vegada que vaig anar a demanar un pressupost justament al banc de Sabadell, que encara treballo moltíssim, doncs me'l van negar si no portava la nòmina del meu marit. I aleshores jo vaig dir que si no me'l donaven, que marxava i me'l van donar. Molt bé, sí que vas plantar. Era difícil per una dona... Per mi no, jo feia d'una manera natural, jo volia vendre, no sé avançar a la vida, era molt jove, clar, i no tenia ni 30 anys, és clar, i aleshores tenia molta força i tenia moltes ganes de treballar. De fet no es pot dir que fos il·lusa d'alguna manera, perquè després estava molt bé, després el temps t'ha donat la raó, no? M'ha donat la raó, totalment, sí. Aquella va ser la primera botiga, el bonic, l'any 69, després em van venir d'altres. Sí, just davant mateix vaig posar la primera de roba de nens, que ja es va dir petit bonic, perquè jo portava les nenes vestides, com a mi m'agradava i tal, i la gent em va animar a que possés una botiga de roba de nens, perquè segur que m'aniria bé i em va anar molt bé també. Però això no va acabar aquí, no vas seguir ampliant la teva xarxa de negocis, de botigues. Sí, sí. Després vas passar a Sant Feliu. A Sant Feliu, sí. Per primer vaig posar la primera al carrer Vidal i Ribes, i per inèrcia el meu primer gendre li va agradar el negoci, i el vaig deixar amb aquest negoci, i després jo me'n vaig anar al carrer Recturia a posar un altre negoci i a donar una altra cosa, però que també m'agradava molt, que era corseteria, llenceria, bany i roba de dona. I després el meu primer gendre va continuar la meva trajectòria, posant dos més de roba de nens, que es deien petit bonic, i la de corseteria i llenceria es va dir bonica, per continuar la trajectòria. Aquest va ser el tema central del bonic, i llavors en funció de la temàtica de la botiga. Exacte. En aquest moment ja eren 6 petits bonics. Hi havia 4, Sant Feliu, dues esplugues, i després amb maneres de Sant Just, també. Exacte. Abans vam posar un altre... A Mollerussa. Sí, a Mollerussa, exactament. Amb una noia, molt amiga meva, o sigui els marits amics des de petits, i també va anar molt bé, la veritat. El que passa és que aleshores sí que treballava moltíssim. Era plegar el dissabte d'esplugues o Sant Feliu, i anar a Mollerussa a portar control i tot, i ens va durar uns 3 o 4 anys. Després ja vaig delegar amb ella i es va quedar ella, la botiga. Va ser una molta feina portar tantes les botigues? Sí, però m'agradava. No ves com una càrrega? No, no, tot el que faig ho faig perquè m'agrada molt, perquè li poso molta il·lusió, perquè és que, si no, jo crec que les coses no resulten tan bé, de fet. De fet, d'hauria agradat molt, perquè l'any 2000 vas obrir el 8è bonic, si no em vaig descontar, a Sant Just. Cursateria. El petit bonic el té la meva filla. I el que va ser abans, perquè el petit bonic de Sant Just ja sembla que ara ja fa 27 anys, i el 2000 jo vaig posar el Cursateria i en Seria i Bany, que primer vaig estar amb la meva filla, justament al carrer Montserrat, i després em vaig traslladar al carrer Creu, una miqueta més abans de la meva filla, però pràcticament la mateixa finca, i també em va anar molt bé, la veritat. La gent de Sant Just, no és perquè estigui parlant ara, però vull dir, m'encanta. Han sigut unes clientes fantàstiques, que encara és clientes amigues, que encara me les trobo pel carrer, i ens estimem, la veritat. D'entrada hi havia qui t'havia dit que Sant Just, que no t'hi aventuressis perquè era complicat. Sí, la veritat és que moltes persones, les primeres persones que em venien a comprar, em deien que havia sigut bastant atrevida a posar perquè jo vaig començar amb unes marques i una qualitat extrema a Sant Just. I semblava que al principi podia tenir una miqueta de por, però la veritat és que no. És que totes les marques i tot el que he venut, molt bé. Sí, el truc o la forma de vendre és fidelitzar. El client sempre, això ho aconsello a totes les persones que comencin, totes les persones. O sigui, t'has d'entregar molt i t'agradar les persones, t'agraden molt la gent. Perquè és que, si no, ja és una mica més difícil. El tracte amb les persones ha estat una de les... un dels factors que t'ha agradat d'aquesta feina. Sí, em continua agradant. Sempre estic amb gent, amb persones, vull dir. Avui és curiós perquè, normalment, parlem amb persones que han estat molt vinculades a Sant Just, perquè el cas de la Joan Acravero és una persona vinculada a Sant Just, a Esplugues, a Sant Feliu, i que ara fins i tot viu a Sant Joan d'Espí. O sigui, pràcticament ets una persona coneguda en tota aquesta zona. Sí, amb aquests municipis. De fet, per pal comerç, vull dir, tampoc. No és res extraordinari. De fet, t'has implicat també en iniciatives com als concursos de paradors. No has guanyat uns quants. A Sant Just i a Sant Feliu també. Sant Feliu més, encara, que a Sant Just, sí. I això pel que fa a la base professional, als negocis de la Joan, a Sant Just s'ha implicat també amb la Teneu i amb els Valls de Saló. D'on ve l'afició dels Valls de Saló? Bueno, primer de tot perquè m'agrada molt ballar. Després vam començar a Sant Feliu i vam començar a vindre als Valls de la Teneu. A la Teneu ens vam fitxar de seguida perquè ja estava format, diguéssim, una associació de Valls de Saló. I aquí ja m'hi vaig integrar també a continuació de seguida. També a l'arriba aquí em vaig fer socia de la Teneu, que també és important. I més tard em vaig fer vocal de la Junta de la Teneu. I, per tant, estic sempre dic que la Teneu és la meva segona casa. No és la primera persona que ho diu en l'entrevista i, possiblement, tampoc és l'última. Molta gent doncs que ha destacat el paper important, que ha tingut la Teneu en les seves vides, en el teu cas, la basant dels Valls de Saló. Sí, sobretot. En quines activitats has participat més dels Valls de Saló? Doncs mira, jo faig, a la Teneu, concretament, faig ball de saló al dilluns, llatins als dimarts, precisament amb un professor que ara està sortint a Bailando con las Estrellas, i ho han salgado, puc dir el nom, i li faig una miqueta de publicitat. Després el dijous faig claquer, i el dissabte, quan fa ball, doncs anem a ballar. Això, totes les gràcies que jo pren, i després d'agut aquella pres, també vull transmetre el que jo sé i dono classes al milenari, ja fa anys que dono classes al milenari, a gent gran, i després dono classes també a esplugues amb una associació de dones, associació de dones del gall, que dono dijous i divendres, i al dimarts al milenari. Aquesta és la meva activitat. Per tant, no només participes en activitats de ball, sinó que dones classes, a més a més. T'agrada? Molt, molt, molt. M'encanta. M'encanta rebre el carinyo de la gent, la veritat. Suposo que el fet de donar classes... Jo sempre dic que si sembres bé, reculls bé. Que és el que també has aplicat els teus negocis, d'alguna manera. La veritat és que sí. Vas també a ballar amb el teu marit. Amb el meu marit faig ball de saló i faig el claquer. I el meu marit continua ballant, però fantàsticament bé. I també has s'organitzat desfilades a Sant Just? Desfilades vaig començar organitzant dintre de la Unió de Boticers a Plugues, i després vam tenir continuïtat aquí a Sant Just. Recordo una molt memorable a Can Mèlic, amb la passadela a sobre de la piscina, i després recordo també diverses a la plaça Maragall d'aquí de Sant Just. Va jubilar fa uns anys. 65, perquè em van voler traspassar la botiga, sinó no em jubilo. Però veiem que segueixes molt activa. Potser inclús més i tot que quan estàs treballant. Quasi que sí, amb coses que m'agraden, naturalment. És una persona que li agrada... no li agrada aturar-se. No, ja m'aturaran, suposo. Doncs moltes gràcies, Joana Clavero Campos, per haver vingut al programa Sant Justenques i explicar-nos una mica més sobre la teva vida. Moltes gràcies. Moltíssimes gràcies a tu. Ha sigut molt amable, molt carinyós, i estic contenta d'haver-ho fet. Moltes gràcies. Adeu. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies.