Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques avui amb la Marina Figueres i Pinyol. Hola Marina, què tal? Hola, bon dia. La Marina Figueres és Sant Justenques de tota la vida. Tot i que els seus pares, el seu pare i la seva mare, venien d'altres punts de Catalunya, oi? Sí. El meu pare i la seva família venien de tota la vida de pellejar, eren els guixaires d'allà. De fet, la mare va néixer arriba a Roja d'Ebre perquè tota la seva família era d'allà, però va haver un moment en què les mines d'escarpes van quedar sense feina, l'avi no podia continuar allà, i van baixar cap a pellejar, que van anar a treballar els ciments molins, com encarregat. I la meva mare hauria de tenir uns 7 o 8 anys, o menys, no ho sé exactament. I a partir d'allà ja tota la seva vida d'infantesa i joventut va transcurre allà. Per tant, ells es van conèixer a pellejar? Sí, van ser nòvios a partir dels 15 anys, o sigui que... I van venir cap a Sant Just? Sí, perquè el pare era de la quinta del 36 i li va tocar fer l'Emili en la guerra. I ell va estar els 3 anys de guerra, més 4 mes, que va estar en diferents presons de tot Catalunya, i quan va sortir l'any 43 ja es van casar directament, van sortir a l'estiu i es van casar el mes de desembre, i a les hores van poder venir a viure a Sant Just, perquè com ell era guixaira i treballava pel constructor sèculi de Sant Just, ells hi va dir, bueno, hi ha un piset i tal, i van anar a viure a la plaça dels Estudis Vells, que allà és on vam néixer el meu germà i jo. Per tant, tu ja vas néixer a Sant Just, vas crir a Sant Just, els primers anys quan eres més petita només et vas anar a jugar a la plaça dels Estudis Vells, oi? Sí, sí, perquè clar, per por de que passessin coses, tot i que en aquell moment pràcticament no hi havia cotxes, a la plaça hi havia el Treginer, el Mateu Guadell, que tenia un camió i també tenia una motoci de car, i quan ell arribava era, ei, canalla, pareu, que arriben, tots quiets, quan ja estaven aparcats, podíem continuar jugant tranquil·lament. I més endavant va ser quan et van deixar anar a la plaça Berdeguer, que ara ho penses i està 50 metres, no? Sí, però clar, hi havia de creuar tota una altra carrera i tal, i a les hores en allà jugaven molt a la plaça Berdeguer, que llavors em deien la plaça de l'Església, i a casa de la Dolors Cardona, que anàvem a l'escola juntes i ens havien fet amigues, i també venien les noies del Coloma, que eren la Teresa Amigo, la Joana, també hi venia la Nassimó, que vivien allà, i després la Carme del Río, i feien un grupet allà i ens ho passaven molt bé. Anaves a l'escola Núria? Sí. Què es recordes d'aquella etapa de l'escola Núria, dels jocs al carrer? A l'escola teníem un pati més o menys minçó, però quan nosaltres disfrutàvem eren els dijous a la tarda que feien festa de l'escola, i quan ja vam ser una miqueta més grandetes, 9, 10, 11 anys, no ho sé, ara exactament, ens ajuntàvem un grupet, amb el verenar, i ens anàvem a sota dels garrofes que hi havia a Can Pedrozeta, i arribàvem fins i tot a Can Candeler. I doncs que a casa era una família, aquella tenia una tenda, l'altra tenia una altra cosa, i bueno, i de fet afortunadament no ens haverien fet mai mal que hi haguem de capabre, però sí, sí. Molts dies sortint d'escola Núria, escutàveu aquesta cançó, oi? Quina és aquesta cançó? Aquesta és, ahir aquests ulls tan negres del duo dinàmico, que a casa tenien ràdio, i la mare sempre tenia la ràdio posada, i la sentia moltes vegades. I què et recorda aquesta cançó? Doncs una època en què els estímuls et venien per la ràdio, i que disfrutàvem molt, escoltant la música, i després també quan sortia de l'escola a les 12 anàvem corrent cap a casa, perquè a dos quarts d'una començava el conte, que em sembla que es deia tambor. Al vespre n'hi havia una altra, i després hi havia unes sèries que feien de Matilde Perico i Periquín, el Taxi Key, de l'Icidro Sola, són programes de ràdio d'aquella època, que realment penses ara els nens admirarien. Què fan aquests escoltant això, no? Quan encara no havia arribat a la televisió. Exacte, quan encara no havia arribat a la televisió. Almenys a casa meva. S'ha explicat una mica quina era la vida d'una nena, en aquest cas, a Sant Just, en aquell moment. També el vincle amb la parròquia era important, no? Sí, la parròquia ja anava amb els dissabtes a la tarda, que hi havia una sèrie de senyores que s'encarregaven de reclar, de netejar i de reclar els altars, posar-hi flors i tot això. Llavors les ajudàvem a portar els gerros des de dintre del que eren els locals de la... no, la sacristia, sinó on hi havia el cinema i tot això, disfrutaven cap allà i després els altars que ensenien les espelmes, doncs esclar, el de Goteig, escriava tota la sèrie a la patena, no? I nosaltres, doncs, disfrutàvem moltíssim desfent aquella sèrie. Havies participat, doncs, amb... En fi, havia fet catequesi. Sí, sí, sí. És a dir, anàvem a la catequesi, els domenges... El matí i la missa, sobretot, no ens perdéssim la missa, sinó el mossèn ens posava falta. I després, a la tarda, anàvem a la catequesi, a la feina dintre a l'Església, a diferents bancs, amb diferents... Normalment noies que ens explicaven el catecisme, i ens ensenyaven les oracions, i després, per acabar, d'haurien ser allà a les 6 o així, ens feien cinema a la sala que té la barroquia dintre, no? I, evidentment, allà veiem tots els gordo i flacos i totes aquestes pel·liculetes del moment. A última hora ja havien començat a fer la Marisol, un rayo de luz, i allà també hi havia una persona que venia de... Ara en diem xuches, que eren llaminadures, i, per exemple, a casa em donaven 5 pessetes, 3 em costava el cinema, una me l'agastaven les llaminadures, i l'altra anava la guardiola. I eren ben invertides, aquestes 5 pessetes? Exacte, aquestes 5 pessetes anaven molt ben invertides. I després, quan arribava la tarda de reis, tota la colleta anàvem a escombrar les escales, perquè estessin ben netes, perquè així els reis estarien molt contents i ens portarien més joguines. Tot això va durar fins que... Fins que vam saber el secret, evidentment. Són anècdotes d'infància. També, un altre anècdota interessant és que la Marina Figueres havia anat a jugar diverses vegades a Can Ginestar, quan encara era una casa privada. Sí, perquè la família Modulell tenia una anavoda, que vivia Canàries, la Margarita, i quan ella venia per qui s'enjust, doncs perquè no estés avorrida, perquè tot eren gent gran aquí a la casa, doncs la Dolors, l'Anna i jo mateixa anàvem a jugar allà, en els boscos, o ja venia a les cases o així, però realment ens ho passaven molt bé. De fet, quan ella ja va anar a la família, es va anar morint i tot això, ens escrivíem, però després vaig perdre el contacte. No obstant, l'any 81 vaig anar a tenir la sort de poder anar a Canàries, i la vaig localitzar, i vam passar un dinar i una bona estona junta, jo ja tenia la meva filla i ja estava embarassada del segon fill, i ella ja en tenia dos, i va ser un record entrenyable tot i que després no ha continuat. Ara és a Noi, tens contacte amb ella? No, no, la podria localitzar, perquè pels connomes Margarita, Modulell, Anallà, Allà no n'hi ha gaire. I també una altra activitat en què la Marina hi va participar molt va ser en les catifes de flors. Sí, amb una altra activitat de barri. Això s'ha perdut a Sant Just. Últimament havien començat a fer alguna altra cosa, només aquí davant de Can Cardona, com si diguéssim. Però abans era tot el poble que cada carrer competia a veure qui la feia més maca, i nosaltres sortíem de l'escola, i ja anàvem a berenar, agafàvem unes tisoretes, i a tallar verd, perquè fes... O sigui, verd, que era el xipre, que era bastant duret, que era per fer el verd de les catifes. Després, el dia abans de que es fessin les catifes, anàvem a Can Coscoll, que ens deixaven agafar les roses que estaven obertes, i tots els altres flors que tenien, la bugambilla, havia anat aquí baix al paradó a agafar bugambilla, perquè punxava. I el mateix dia de les catifes, el matí, venia el camió del rei dels fems, que l'havia netejat per l'ocasió, i ens portava aquí a Collserola, i amb sacs i cistells fèiem una bona collita de ginesta per fer els colors grocs. I tota aquesta era una activitat que a mi m'omplia moltíssim, perquè et senties com important. Després, a l'hora de posar les flors a puesto, els que us dominaven deien... Tu posa aquestes només, no? Perquè les coses finetes les volien fer ells. Bueno, normal, suposo. En l'àmbit acadèmic, la Marina Figueres, com deien, va anar a l'escola Esnúria, i després ha estudiat també comers nocturn. Sí, vaig fer els dos anys de comerç a la mateixa escola, Núria, i com que a l'escola i al comerç havien fet l'idioma al francès, doncs per acabar, no deixar-ho córrer, doncs a casa em van dir bé els pisos, hi havia una acadèmia que es deia Luis Coderc, i en allà vaig continuar fent el francès, fins que vaig començar a treballar en una empresa que ens van demanar que hauríem de saber l'anglès. I a partir d'aquí vaig intentar compaginar els dos idiomes, i la veritat no em va ser possible, i llavors, com que ja era per feina, va guanyar l'anglès. Sí, l'anglès va acabar imposant-se. Tot i que encara el puc llegir, l'entenc bastant, però vaja, no tinc fluidesa. També vas fer cursets de català més endavant, no? Sí, sí, sí. El català suposo que avances era difícil d'aprendre'l, no? A l'escola Núria encara teníem sort, perquè tot i que els llibres i dictats i les lliçons, allà, la senyoreta, a vegades, si no en tenies alguna cosa, t'ho explicava en català, m'esclàvem bastant. En aquell moment no hi havia problemes. Me'n recordo de venir l'Isabel, que venia de Salamanca, i en 15 dies ja estava el dia del català. No hi havia problema. Aquí la gent s'adaptava molt ràpidament. Una altra cosa és quan ja vas a un lloc que no tens la necessitat de parlar-la. A casa, doncs, sempre l'havíem parlat, evidentment, amb les castellanades que es feien a l'època. I jo me'n recordo que quan el meu germà va fer l'Emili, perquè ens portàvem 9 anys, i ell, doncs, li escrivíem com els nens quan aprenen, tal com raja, tal com sabíem, no? Però després la Taneu va fer un primer curset, i vaig apuntar, després vaig tenir més inquietud, em vaig posar a fer classes particulars, i a finalment una vegada vaig dir, ara vaig a perfeccionar-lo una mica, vaig anar a l'escola d'adults, i jo anava només perquè m'ensenyessin les quatre regles que jo tenia fluixes. I al final la noia va dir-me, estàs força bé, podries presentar-te l'examen del nivell C, i vam fer unes proves i vam veure que sí que podia, i la veritat és que me'l vaig treure la primera, o sigui que era una cosa que et motiva. Clar, tens més... Tens més interès en aconseguir-ho. Exacte, més facilitat per aconseguir-ho també. També has estat molt vinculada a les seves, des dels 14 anys vas començar a fer excursions. Els 14 anys vaig aconseguir que els pares en donessin permís per anar-hi, les meves amigues ja anaven, perquè els seus germans grans també hi anaven. Els pares eren molt proteccionistes en aquest sentit? Jo en aquell moment, d'acuta tot el que t'he explicat abans, que ja es van haver de casar, que ja tenien 28 anys, i que amb el meu germà jo m'emportava 9, doncs clar, ja eren uns pares quan de 39 anys, quan jo vaig néixer, per tant, doncs avui dia això és l'habitual, però no en aquell moment, i clar, jo tenia 11 anys i ells ja en tenien 50, amb el qual les coses vistes d'una edat o de l'altra, doncs s'ho miraven més. Vaig aconseguir-ho, perquè ja t'he dit que quan m'interessa una cosa, la aconsegueixo, i recordo la primera excursió que vam fer de gelida corbera, i bueno, a partir d'aquí, cada vegada que feien l'excursió un cop al mes o quan fos, doncs anava apuntant a totes les que podíem. També vas ser secretària de l'entitat, monitora també de grups infantils, de la secció infantil. I quan allà, no sé si tenia 16 o 17 anys, amb fulgència i banyos, que ja ens havien... o sigui, primer vam començar com a infantils, i després hi havia un grupet que ja tenien dos o tres anys més, que anaven sueltos, i el fulgència va pensar que potser ens aniria bé a tots, a tots i a totes, doncs, a juntar-nos, i vam passar amb aquest grupet, que aquí és on te vaig conèixer en el Jaume, que va ser el promès i el marit fins a l'actualitat, no? I aquí, després, quan el Jaume va fer l'Emili, quan va tornar, doncs, quedava un buit a la secció infantil, i ens van dir, per què no veniu ajudar a fer demonitòs i tal, i ens hi vam posar. I en aquell moment, doncs, bueno, vam estar, doncs, no sé, del 74, fins... estàvem casats i tot, que vam fer una travessa a nosaltres dos sols, amb uns quants nanos, i fins que jo em vaig quedar embarassada al 78, ja tenia unes altres obligacions que no podia oblidar. Per tant, el Jaume, que en precis, el vas conèixer a les seves, a l'any 72, quan va començar a ser nòvios, a festejar. Sí, vam començar el festeig, i va durar 5 anyets i ens vam casar al 76. L'11 de setembre, del 76, que va ser el primer... L'11 de setembre, sí. Que va ser el primer any que es va fer la manifestació San Boi. Sí, va ser el primer onze de setembre, diríem, ja després del franquisme, no? Exacte, sí, sí, sí. I vas tenir, bé, una filla, primer i un fill després, la filla va néixer l'any 79, l'Estel, el fill l'any 82, el Genís, sí. I amb els fills, doncs, també, com has dit, vam venir d'altres responsabilitats i també altres implicacions amb altres àmbits, no? Exacte, ells, bueno, estaven vinculats, els van portar a l'escola Montseny, i l'Estel va començar a fer bàsquet, però ja tenia uns... Encara estava a l'escola, però, bueno, no era molt infantil, era secció infantil, però ja no de 7 o 8 anys, sinó que ja tenia uns 13 anys que va començar, i, bueno, jo crec que va durar fins als 20 i pico, amb el qual hi havia molts desplaçaments, anar a veure, doncs, els partits, i els pares hi anàvem, no? I el Genís, doncs, es va decantar pel futbol, i ell, doncs, aquí, jo ja no hi anava tant, perquè eren molt d'hora pel matí, i havia feina a fer, a casa, els altres acostumaven a ser a la tarda, sí. Però, bueno, quan a Sant Just van posar grades, ja vaig veure més ganes d'anar-hi a visitar-lo, sí. I també les ampes de l'escola, també hi vas tenir el teu paper? Sí, quan vaig, bueno, l'Estel va entrar a l'escola Montseny, feia, doncs, un any que funcionava a l'escola Montseny, perquè abans era l'escola de la Teneu, i, bueno, necessitava gent que es posés a treballar, no? I va haver un moment en què, com que hi havia hagut molt problema amb el tema del menjador, perquè no hi havia espai per tothom, tothom el venia d'una escola pública, es volia quedar a dinar, i hi va haver una sèrie de problemàtiques, i a l'acabar el curs, la comissió de mitja pensió va plegar el complert. I aleshores, en aquell dia que estàvem fent una troada, una assemblea, d'una reunió de pares, van començar a dir... quasi bé ha dit, no? I em vaig veure allà dintre, que també vaig fer un altre grup de gent molt maco, i vam estar-hi treballant uns quants anys, no? I llavors, se suposa que aquestes coses s'han d'anar renovant, i llavors vaig deixar la comissió, i quan ja no estava a la comissió, llavors em vaig presentar el Consell Escolar, i també vaig estar tot el que va durar un o dos consells, que el Jaume ja havia estat abans, o sigui que d'una manera o altra, estàvem vinculats a l'escola. Amb un educatiu, no? D'alguna manera. Bé, hem fet un repàs de moltes entitats en les que has estat vinculades, són moltíssimes, ja n'hem passat unes quantes, però per exemple la Teneu, també, des dels 16 anys, era't sòcia? Sí, perquè quan em vaig fer sòcia de les seues et deien que als 16 anys, com ja s'ho posava, que ja d'això, havies de ser sòcia de la Teneu, i jo com que em vaig ser molt guadiant, als 16 anys, pam, em vaig ser sòcia de la Teneu, i doncs mira, si en tinc 64, doncs calcula els anys que fa que soc sòcia, no? I també l'agrupació sardanista, que aquesta és una altra entitat en la que també es dediquen molts esforços. Sí, 30 anys. Com va néixer l'agrupació sardanista? L'agrupació sardanista l'any 86, l'Ajuntament va tenir a veure d'organitzar un corset d'estiu de sardanes, i jo vaig voler portar-hi la meva filla, i llavors ja hauria de tenir un 7 o 8 anys, i vaig veure que hi havia gent adulta que també estava fent el curs, i aleshores jo vaig pensar-me per estar-me esperant aquí, però també m'hi poso, i clar, em va anar molt bé perquè s'havia fet tots els pasos i tal, però no havia pres mai a comptar-hi repartir. I en aquell moment, doncs, bueno, ho vaig aprendre, vaig trobar-ho molt interessant, perquè és un exercici de matemàtiques, i a més a més, està molt pendent de no perdre't, no? I quan vam acabar el curset, el senyor Moliner, que era el que el feia, que era de la coordinadora de cornellars, va dir, home, un grupet que estava amb el Toni Pi, la Teresa Cots i jo, ens va dir, home, aquí s'enjust no hi ha res, des de fa molts anys vosaltres ho hauríeu d'animar i tal, tot el que ens va anar empanyant, empanyant, fins que va aconseguir que ens muntéssim com a agrupació, vam fer estatuts, vam fer-ho tot, estàvem a la coordinadora del Baix Llobregat, i anàvem a diferents poblets d'aquí a la vora, perquè ens expliquessin una miqueta com funcionava tot, i, evidentment, abans de muntar-ho tot, vam anar a parlar amb l'Ajuntament, perquè, clar, nosaltres diners no en teníem. I, aleshores, l'Ajuntament, que en aquell moment feia quatre ballades l'any, ens va dir, bueno, nosaltres us donarem aquests diners i vosaltres organitzeu les ballades. Bé, això va ser l'octubre, i ens vam dir, bé, si podem fer una ballada el desembre, ens vam posar a fer l'uteria, per aconseguir uns diners. I amb els diners que vam aconseguir de la loteria, vam fer una primera ballada el desembre del 86. I, a partir d'allà, vam anar fent socis, que també pagaven els dinerons, i, aleshores, les ballades passaven amb la barretina, amb la voluntat. I aquesta voluntat vam pensar com l'engruixirem, no? I els companys de la coordinadora ens van dir, home, si feu alguna rifa, la gent també s'aniva més a posar dinerons, no? I, aleshores, vam començar a fer una ruta per tots els establiments i botigues del poble, a veure si ens podien donar un regal, el que ells volguessin, i, aleshores, el rifàvem, això era un cop al mes, que hi havia la ballada. I, bueno, la veritat és que vam aconseguir uns bons resultats, perquè, bueno, i quan va l'això? No, això va en regal per la... el que et diries a la barretina, no? I bé, la veritat és que molt bé van a funcionar molts anys, però les coses tenen un principi i un final. Entre mig, hem fet moltes coses, corsets d'ensenyament, pel que han passat moltes gens, hem anat a Plex, hem inaugurat en Vital, ja que ens demanaven venir, feu aquí una balladeta perquè els avis estiguin contents, teníem una sòcia que era d'un poble de lleide, que ens va dir allà, fan sardanes a la festa major, però com que no hi ha ningú que ens sàpiga ballar i repartir i tal, per què no veniu tal que ens vam animar, i un grupet ens vam anar al poble aquest, camp de futbol, a Plesol, doncs també vam estar allà molt bé, i després, com a entitat, també participàvem a la flama del Canigó, a portar la flama fins al trosset que ens deien i tot això. Vam celebrar els 10 anys, els 15, els 20, els 25, i com va arribar els 30, a mi l'enrere no hi havia absolutament ningú pel relleu. És quan va plegar l'entitat. Sí, l'entitat va plegar. M'he descuidat de dir que em sembla que va ser quan vam fer els 15 anys, vam fer el pregò. Ens van dir si volíem fer el pregò de festes de tardor, i va ser el primer pregò assenificat, perquè enlloc d'una persona sortint a llegir un text, vam sortir amb els infantils que tenien en aquell moment, i vam fer com unes converses, i per dir tot el que volíem dir al respecte. Després ens anàvem a ser els 20, que també vam tornar a fer una altra vegada el pregò. Després també has estat al grup dels 50 anys, el teu cas va ser la gent nascuda l'any 53, aquí m'has dit que vas conèixer també altra gent que potser no havies conegut abans tant. Esclar, aquí ens coneixíem tots els que havíem anat a l'escola, que érem del poble, però com que aquesta crida que vam fer, que buscàvem gent nascuts als 53, totes les persones que havien nascut en aquell any, que haguessin nascut o no, vam fer una convocatòria i vam venir molta gent. I la gent, com sempre, va ser l'any 2003, aquest any fem el 65. I aleshores la gent va tenir coses, va deixant el grup, a vegades ben o no, però el grupet que hem quedat actualment, són gent que he conegut arrel d'aquestes trobades i que em sento molt còmode, perquè quins anys donen per bastant, de mi estat. En l'envi professional vas començar treballant a Prodes, que el teníem aquí al costat. Ha passat per diverses empreses, l'Institut Electroquímic també, després 42 anys has estat treballant en la mateixa empresa, i vas quedar a la tour l'any 2013. Exacte, sí. L'empresa va passar per unes dificultats econòmiques, i el resultat de tot això va ser que ja em vaig quedar a la tour, i quan vaig fer el 61 any em vaig jubilar, perquè no tenia més possibilitats. I a partir d'aquí, doncs... S'ha d'obligar una amiga a canviar, buscar homes, sí, perquè he d'anar 120 hores cada dia a trobar-te de cop i volta, perquè va ser pocs dies sense això, doncs descoloca una mica, no? Però bé, afortunadament vaig remontar-ho molt bé, i aquí estem, gaudint de tot el que podem. Per cert, que a partir de l'any 2013, possiblement arreglar això, també vas començar a col·laborar amb Dona i Empresa, oi? Sí, amb Dona i Empresa em sembla que s'acabava de crear, i aleshores eren unes festes de tardor, i amb en Vendivina, Gassinaràs i tal, jo coneixia la Montserrat Ferras, la Teresa Hernández, que ja estava en el grup, i jo he dit, bé, si jo no tinc Empresa, ni en aquests moments no tinc cap pensament de crear-ne cap, bueno, però és igual, Vina, que ens ajudaràs, i a aquestes ens ajudaràs, doncs, m'hi vaig posar i he estat 5 anys amb elles treballant a la junta, i ara, aquest any, en aquesta assemblea última que hi ha hagut, en el mes de març, ho he deixat, la junta, no l'entitat, perquè aquí he conegut persones també molt maques, que, bé, et creien unes altres perspectives, he fet altres coses que no havia fet abans. I pel que fa a la tasca també de Dona i Empresa, aquest assemblat, doncs, està implicat en aquesta associació. Home, és molt interessant, perquè clar, hi ha diferents tipus de comerços, tant de venta, com de creació, com de serveis, com de, jo què sé, de tipus mèdics, quasi bé, no? I aleshores, doncs, les coses que t'aporten cadascuna d'aquestes persones són molt maques. A mi m'ha agradat molt poder-hi col·laborar, i si he posat el meu granet de sorra per ajudar-les, doncs encantada de la vida. Bé, hem d'anar a acabar l'entrevista, perquè arribem al final, hem comentat moltes coses, moltes entitats, molta participació en la vida associativa de la Marina Figueres, i acabem aquesta entrevista amb aquesta cançó.