Un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Just, avui, amb la Júlia Durant i Arroyo. Hola, Júlia, què tal?Hola, molt bona tarda. La Júlia Durant, empresària Sant Just, presidenta de l'Aubic, durant molts anys, i Sant Just, també, des de la xarxa. Ara què ve? Aquell moment que tinc, què dius, els anys que tinc? No he preguntat, però si ho vols dir, endavant. Bueno, va, 65. Digues que ho porto molt bé per això, si no, malament. Molt ben portats. Els uïns no ho poden veure, però sí que ho poden intuir molt, i que per la manera de ser i de parlar, i per la veu, també. Els pares no eren d'aquí, però el pare i la mare no eren d'aquí. Els pares no eren d'aquí, però el pare i la mare no eren de Sant Just, ni tampoc catalans. No, la meva mare va néixer a Madrid per circumstàncies familiars, i el meu pare va néixer a Cáceres, perquè era de Llauri Hondo, sus pares. I van venir aquí per temes de feina, bàsicament, no? Van venir, sí, bàsicament, perquè es van conèixer a Huelva, i es van casar a Huelva, i al meu pare tenia un treball amb un senyor que era d'esplugues, i sembla ser que li va oferir la possibilitat de venir a esplugues, a tenir una vida, una mica millor de la que tenia a Huelva, i això és el que van fer, que a mi van parar a València, un parell d'anys, i allà va néixer la meva germana, i llavors van arribar a Sant Just, els pisos que li deien de Camp Pióska, que són al costat del Parador, i mentre no tenien els pisos acabats, aquests que faltava poquet, van estar visquant uns mesos, crec que avui, tot 10 mesos, al carrer Consell de Sena Barcelona. Per tant, quan ells ja van ser aquí, quan vas néixer, ja, Sant Just... Jo vaig néixer aquí Sant Just, i al carrer Miquel Reberte... Miquel Reberte número 6, al segon, segona, ja vaig néixer jo, i els meus 3 germans posteriors, nosaltres som 5 germans, 3 noies i 2 nois, molt bé, germans que la veritat és que són un amor, tots, que ha d'utilitzar la seva manera de ser i les seves formes, però al final, la base que ens van donar els nostres pares, la tenim tots, i això fa que tingui que dir i dic que som un amor. La base, la vam donar als pares, i també la base acadèmica, l'escola Núria. Exacte, nosaltres vam anar al 5 a l'escola Núria, i allà, doncs, vam aprendre molt, i tenim records molt macos, i tenim amics que són i amigues, que són encara dels que vam conèixer quan vam entrar a l'escola Núria, amb 3 anys, quasi 4 anys, i que anaven pel carrer, agafen dins l'alama i, bueno, cap a l'escola, primer acompanyats, després ja vam començar a anar sols, i les arrels de l'escola Núria, doncs, han pesat molt, tinc que dir que sí, jo sóc una persona molt positiva, i me n'alegro, i ho sóc, i, a més, vull ser-ho, i sempre crec que intento, i puc dir que sí, que quasi, quasi, que sí, de tota la part positiva de les coses. El que hem anat malament, doncs, bueno, possiblement perquè jo m'ho he buscat. A vegades no t'ho busques i et venen les coses malament? Sí, però, bueno, sempre hi ha un momentet d'aquells que dius, ostres, el got no m'havia fixat i el tinc mig ple, bueno, ja està bé. Les escoles Núria van deixar una, jo crec, una senyala important a tots els que vam anar a l'escola, ja haurà aquí dirà, segurament, algun dels meus germans també ha volgut alguna vegada, quin rotllo era l'escola de l'inclusió, ens obligaven a anar a missa, havíem d'anar al rosari, havíem d'anar, no sé què, sí, però, bueno, és una història també, Maca, una part de la nostra vida. Aleshores hi havia dues escoles, s'han just, les escoles Núria i les nationals. Exacte, hi havia les nationals, que nosaltres li demanem l'escola del Pueblo, no ho sé, perquè suposo que no ens en recordàvem de com es deia, o perquè la gent també deia com el carrer... Encelc la ve, el carrer de la sala, doncs no ho sé, l'escola del Pueblo. Era una manera de dir-ho, no? Sí, una manera de definir una mica el que seria l'escola... Ara tinc que dir una paraula que queda molt lleig, però és igual, hem de prendre la... bé, l'escuela de pago i l'escola que no s'apaga tant. Llavors anàvem a l'escola Núria, era com una mica més alabada, entre cometes, i perdó, per favor, que ningú se sentiu fes, i l'escola... L'escola, les escoles nacionals, posaran com més del poble, és veritat, és que era més del poble. Deies, per exemple, recordes una anècdota, no? Els teus veïns molts anaven a les escoles nacionals. Recordo una anècdota a l'escala nostra, i nosaltres érem junta amb els altres dos veïns més que anàvem a les escoles Núries, hi havia un matrimoni que portava els seus fills a l'escola nacional. I recordo com una cosa que ens havia sorprès, per almenys a casa nostra, que els... Jo crec recordar que eren els dijous, que venien a casa amb un pot de llet amb pols. I nosaltres, clar, no teníem aquest pot de llet amb pols. I la primera vegada que jo recordo bé, ha anomenat aquesta estrellesa de dir... Escolta, mama, perquè nosaltres no tenim aquesta llet amb pols, no? I la meva mare, bueno, perquè ells tenen una ajuda, que tu no necessites, i ja la tens, la llet, de l'altra manera, la vas a comprar a casa de la Marina. I ara me n'hi hem recordat la senyora Marina, a la plaça Campreciós, que allà anàvem a comprar de llet fresca, de les vaques, portades cada dia. També hi havia baralles, entre les de les coles Núries i les de Ciutadans. Bueno, perquè... Llavors, les èpoques nostres, els jovenils, les nenes, i m'hi cuento jo, crec que havia caigut més d'una vegada d'algú nabra, sortíem al carrer, no hi havia una altra manera de passar-nos bé, i teníem que sortir al carrer perquè no hi havia tràfic, i perquè, per exemple, tot el que és el paradó, la part d'arredera hi havia dos masies, crec que recordau, tres, i tot el que era el garrobo és garrofès, tot arbres, i amb allès i garrofès. Tots parlen filats. Exacte, i llavors ens feien el típic, l'arco i les fleixes, i pals, i això entre nosaltres, però també de quan, quan venien els desplugues i nosaltres, també els donàvem guerra als desplugues. Sí, sí, era una manera... Una mica gambèrreros i gambèrreres. Sí, sí, sí. Després ens hem convertit en nenes més finetes, però de moment... Déu-n'hi-do. T'entrada, sí, en guerreres. Sí, sí, sí. Després vas estudiar secretariat i comerç a Barcelona. Vaig anar a Barcelona amb una acadèmia que hi havia a la Plaza Castilla, i allà vaig fer secretariat i comerç, que, malauradament, vaig dir que sí, em va servir per això, perquè per aprendre t'equigrafia, mecanografia, per aprendre a portar una sèrie de documents que, d'una altra manera, no sabria fer-los, però després no m'ha servit de res, ningú m'ha reconegut els meus dos sacrificis que havia fet de baixar a Barcelona a estudiar. No estava homologat, diríem, aquest títol ara. No ha estat homologat. I, a més, parles de sacrifici, perquè no només estava estudiant, sinó que treballaves justament a l'abripe. Bueno, perquè a casa meva tenien molt clar 5 fills, un pare que treballava, la meva germana, clar, ens portem 4 anys, la meva germana i jo. Ella va també començar a treballar aquí, s'enjust, quan hi havia la telefònica s'enjust, el que rebeu a la vista, i a casa meva tenien clar, és allò de estudies o treballes, estudies o treballes, o és que jo no serveixo per estudiar, que problema, tu ho ha de treballar. Home, és que jo vull treballar, però vull estudiar, treballes i estudies, i els dematins anava a l'abraig, a les oficines, i a les tardes anava a l'acadèmia. Treballaves a les oficines, a l'abraig. Sí, treballava a les oficines, a dalt, a sobre de la benzinera, que llavors hi havien els pares Módolell, Josep Maria Módolell, Salvador Módolell, i Javier Módolell. I quina feina feies? Doncs amb una espècie de... És que, com te diré, jo feia les fitxes del que era la benzina de les empreses, tenien unes fitxes i una espècie de... com si fos un ordenador, però que no era un ordenador, sinó que jo anava introduint les dades de tot el que s'havia fet durant el dia, i les hores del que s'havia venut de benzina, jo ho introduia allà, i era com una màquina... no sé, una cosa allargada, que portava així, com piquitos, i sortien les fitxes, no ho sé. Una feina de números. No, perquè els números i jo no... era, jo posava els números, sí, però era una cosa que venia feta. Els números i jo no hem sigut mai amics, i ara, amb la meva edat, encara menys. No, jo l'Elletra, si t'hagués tingut que estudiar, hagués fet lletres. Després de treballar a l'abraig i d'aquesta etapa, també que estudia a la Plaza Castilla, vas entrar a treballar a una empresa de filatures. Sí, llavors, a través del pare d'una amiga meva d'aquí de Sant Just, que també era amb de les escoles, Núria, em va oferir feina amb una empresa que estava al carrer Caspe, número 32, Caspe Vialaietana, que es deia Filatures Color Fil. I aquesta era una empresa que la tenien... que els propietaris eren un senyor alemany, el senyor Wabler, Hans Wabler, que tenia les filatures amb un poble de Girona, però com si anéssim cap a Rives, o com si anéssim cap a... La província de Girona, a la part alta. A la part alta i a la part interior. Era un puesto que hi havia diferents filatures. Es veu que tenia que ser allà perquè hi havia el riuter al costat, i el riuter el necessitaven per fer... Era l'energia, no? Sí, l'energia, m'imagino, no sé ben bé. Però sé que estava allà perquè una vegada van fer la inauguració d'algun producte que havien de fer, o d'una part de la fàbrica, no sé, i ens van convidar els empleats d'anar allà a fer una festa, un dinar. Allà hi va estar una tapa treballant. Allà hi va estar un parell d'anys o tres poders, i d'allà, com que jo sortia al carrer i anava als bancs, d'allà teníem una corresponsalia bancària, que estava al carrer Tocet, Tocet 8 i 10, i allà hi havia una empresa que era la corresponsalia bancària d'una família que encara viu un dels fills... Bueno, viuen els fills, vaja, el pare, ja no, pobre senyor. En Salvador Carrera Fillet, que va ser el que va fundar la banca Carrera, i era una filiar de banca, que, bueno, després d'això, ja ha desaparegut, però en aquell moment era... a veure, diferents bancs que anaves a buscar els clients, i les hores muntaves una empresa per tenir els clients, per portar-los a diferents bancs, i llavors era una corresponsalia bancària, i, a més, era una financiera, que era espanyola de finances, comportava un senyor que es diu, perquè viu encara Joaquim Frigola, no sé què, no me'n recordo. No sé si està bé què digui els homes. És igual. No ho escriurem després, però... Ah, vale, vale, vale. I d'allà vaig estar, també, com 3 anys, més o menys... Feina de secretària. Allà feia la feina de secretària, sí, hi havia dues secretàries, i després ja era Guillermina i jo, i després hi havia els directors, el director de financió, el director comercial, el director de no sé qui, i el director de no sé quantos. I els clients eren peces gordos. Allà venia... No podem dir els noms, però... Allà venia gent importanta, perquè la banca carrera, després va ser la que, entre varios, va muntar la banca catalana. I, bueno, sí, veníem personatges importants, que després, clar, hi ha anat veient públicament diferents càrrecs a la generalitat, de molt al nivell, i diputats a Madrid, i... bueno, sí, sí, sí, sí. Després d'aquesta experiència professional, ja va ser quan vas fer el sàldria amb muntar el teu propi negoci. D'allà, efectivament, vaig a través de... Això sí que no recordo com vaig arribar a contactar amb el senyor Antonet Malaret, que havia sigut alcalde de Sant Just, i després, i el seu soci, el senyor Jacinto Costa Carrera. El senyor Jacinto Costa Carrera es vaig contactar a través d'una vivenda que tenia per vendre aquí Sant Just, i que li vaig aconseguir vendre de seguida, i, aleshores, aquest senyor va veure que jo tenia madera per vendre vivendes. I la veritat és que porto 42 anys, madera, tengo, eh? Va tenir bon ull. Sí, sí, tinc que dir que sí. A més, ell em va ensenyar 4 directius de com s'havien de fer les coses, que encara dia d'avui li agraeixo, que m'ho digués perquè realment... Que ho segueixo. Sí, ho segueixo, i em funciona, funciona. I quan algú em demana algun consell, li dic, mira, a mi em van aconsellar, vaig escoltar, i tinc que dir, oi, i feu això d'aquesta manera, que us ho endanareu compte de la diferència. I amb ells, amb el senyor Costa i amb l'Antonet Malaret, doncs vaig començar a treballar i vaig vendre el primer edifici que van edificat, entre tots dos, que va ser, al carrer Bonavista, 112. Que algunes persones coneixen com a l'edifici de Migueli, perquè amb Migueli li vaig vendre el seu pis, Maria Dolores. Sí. I aquest va ser el primer edifici, després, bueno, vam venir molts edificis a Sanyús, molts pisos, moltes cases, durant dos anys. Home, que s'han adonat que la senta més, suposo que moltes... Moltes promocions, va. Quan jo vaig començar, només hi havia la Viu de Mat, que li diuen a Viu de Mat, de Mat Finques, amb ella, que ella era la que portava l'oficina. I al cap d'un temps, ella venia, només eren ben... Ai, perdó, ells només administraven, i jo només venia. O sigui, administració de Finques, jo no portava res. Per tant, no era en competència directa. I, de fet, l'oficina que jo vaig muntar al carrer de la Creu, 66, la senyora Mat em va venir a veure i a desitjar-me, que tot em n'és bé, i que, si necessitava alguna cosa, li digués. Que sembla que l'estic veient assentada amb la meva taula, allà, les dues parlant, ella em coneixia perquè els meus pares, a l'edifici aquest, on te van venir a viure els meus pares, eren totes les 3 escales, el 2, 4 i 6, de Vical-Reverter, són edificis de dos famílies que sempre ho han tingut de lloguer. I els meus pares van anar a ser els primers que van llogar allà al pis, i la Mat era qui administrava aquestes Finques. Per tant, ens coneixíem, coneixia la meva família, a través de la lloguer de la vivenda. Per tant, va venir a felicitar-me, i jo vaig ser molt contenta, perquè ja tenia consciència que jo no tenia que ser competència de ningú, si no jo la mi, jo la tu, jo. Després ja les coses van canviar quan es van fer càrregle i m'ha col·lat i la Joana ha mat del tema, i ja, diguem que ells han sigut per un camí, amb el qual jo no... jo és més llibre que m'he cruzé, i jo he seguit amb el meu que no necessito cruzar-me com n'havia. Vas a començar el negoci amb el Pedro, que és la teva parella? Sí, Pedro, Emilio, Galam, Fernández, que havia sigut la meva parella, amb ell vam començar, i la veritat és que va anar els principis molt bé. Després, les circumstàncies familiars fan que les coses canvien. Ell venia del món del viatge, amb el qual va arribar un moment que jo em dedicava més als pisos, i ell, els viatges, i vam muntar una oficina al carrer Raval, l'agència de viatges, carrer Raval, al costat del Passatge, que s'ho ha obert, que dona cap al mercat, allà hi havia l'agència de viatges, hi havia hagut unes oficines de la Caixa, i quan les oficines de la Caixa van passar a l'edifici d'on t'estan ara, doncs ens van sedicar el local, amb tot el que tenia, i la mar de bé, allà vam muntar l'agència de viatges. Per tant, porteu unes finques, una agència de viatges... Sí, pujàvem finques i agència de viatges. Durant 7 anys vas estar portant també l'agència de viatges? L'agència de viatges, sí. I al final hi va haver un moment que no podia ser tot. A veure, l'agència de viatges, mentre no van haver-hi tantíssimes majoristes com es van crear, i les companyies aèries, al llas d'hores, només venien els billets a través de les agències de viatges. Tu no anaves a comprar un billet d'avió directament, i menys, clar, on anaven, això, que ni pensàvem que avui hi hauria aquest sistema, i aleshores va arribar un moment que les companyies aèries van decidir que els seus mostradors tenien que vendre directament, i les majoristes que podien vendre directament a l'espanyol i a l'epiè. Aleshores ja les agències van començar a tenir verdaderes problemes, les petites. I jo que vaig decidir un bon dia, ja no sabia si el que entrava a la porta volia un viatge o volia comprar-me un pis, i vaig dir, mira, no pot ser. L'agència de viatges t'exigia entre cometes que estiguéssis molt, el dia amb el que tenies que oferir, això comportava viatges, part positiva, doncs, que hi havia etxat bastant, i visc països que, d'una altra manera, crec que no els hagués pogut veure, a més, amb una circumstància molt bona, perquè els viatges que t'oferien les companyies aèries eren de altre nivell, però, clar, no, te'n pots anar 15 dies a fer invento mèxic, i tornar-hi al cap de un mes, ara me'n vaig 15 dies a Brasil, i ara torno, i ara me'n vaig... Això no pot ser, no pot ser. No es podia portar al ritme de les dues coses. Si nosaltres haguéssim tingut força personal a l'agència, doncs igual dius, mira, me'n vaig jo, i és que he del personal, però érem tres persones treballant, amb el qual no era, no era el cas. I va venir una oferta de viatges casals, i li vaig vendre viatges casals, i vaig continuar jo amb la immobiliària. Aleshores, el pescà amb la immobiliària, i també entretant es va crear l'OBIC, la Unió de Boticers. Amb l'agència de viatges ja vam crear l'Unió de Boticers, i d'això fa, puf, com 40 anys deu de ser, o 38 anys, una cosa així, ben bé, eh? A què responen les sigles de OBIC? Unió de Boticers i Comerciants de Sant Just. OBIC vam fer-ho. Nosaltres vam ser els primers que vam muntar les guirnaldes de Nadal del poble. Va ser una iniciativa de la Unió de Boticers, amb l'Ajuntament, evidentment, però les guirnaldes de tots els carrers, perquè hi havia el típic, a quatre arbres, una mica guarnits, i nosaltres vam fer i vam reunir els cèntims entre tots els botigues per pagar les guirnaldes. Això va començar l'OBIC amb la Lluísa Notària i el Mariano Moreno de Jóvisport, la Mariona Díaz, també. Que tenia una botiga de roba interior. El Ramon Vallar, de la botiga de Vallar. El Ramon Vallar, la sostalleria Vallar. Amb el Jordi Ferraz de... Fels Loretto. Loretto, amb el Lluís Llosa. Amb el Lluís Llosa, exacte, exacte, d'òptica Llosa, tant. El primer president va ser el Mariano Moreno, després el Ramon Vallart, i després va venir l'Azulia Durant. També hi havia l'Antonio de la Resenya i la Maria, també, formava en part. I és possible que em deixi algú que em sap molt de greu, perquè, clar, han passat molts anys i, de sobte, em recordo de coses, però... Però, bueno, segurament, si em deixo algú, li demano d'equip molt, molt, molt perdó, perquè no ho faig s'adre de ni molt menys. És difícil en recordar-se de tots els detalls, no? Sí, hem passat molts anys, però tinc que dir que els nostres inicis van ser superdivertits, perquè ens reuníem a les nits, a casa de la Mariona, no ho dic bé, a casa de la Lluísa i el Mariano, que vivien al carrer Montanya. Després ens reuníem allà a la botiga de la plaça Campressiós. Després, bueno, vam tenir... Clar, les trobades eren així, i les hores vam començar a demanar molt. Vam tenir un suport molt important de l'Ajuntament des de la primera dia. Vam tenir un suport important de la Diputació, i em havia fet molts viatxets a la Diputació a llorar per coses que volíem fer, i clar, en uns altres moments. Allà ho tenien muntat de manera que les unions de botigues que anaven creixent tenien una força porta oberta molt bona, i una ajuda important, diguéssim. Bé, vam fer moltes coses, vam estar molt a gust. 30 anys de presidenta, no? Doncs sí, entre 30 anys. Exacte, no tot seguit, perquè vaig ser regidora de l'Ajuntament i no era compatible, i les hores quan jo vaig deixar de ser president, va ser el Jordi Ferras, però sí, he sigut presidenta, hasta que vaig dir, ara fa 4 anys, que s'ha acabat ja. Initiatives com Fira Desbert, per exemple, segurament la més important, no? Fira Desbert va ser un reto molt important, no va ser l'Unió de Botigues, va ser l'Ajuntament per commemorar els mitjans del poble. Però l'Unió de Botigues va lluitar molt, i va ajudar molt, molt, molt, molt amb aquesta fira. Vam ser tots els associats que vam fer una participació tremenda amb un puesto que era horrorós, la plaça Maragall, que en aquells moments ja estava fatal, fatal, fatal. Però allà ho vam fer-ho, i vam fer-ho molta alegria i ens va sortir sensacional, i la gent va respondre molt. I va arribar bé més de 100 negocis afiliats, a l'Ui. Sí, a l'Unió de Botigues. Tot els negocis de Sant Just. Jo diria que en un moment donat van ser socis. La Fira Desbert després va passar a la plaça Camuapa. Després del cap de la Fira es feia cada dos anys, i crec recordar que a la segona Fira encara la vam fer a Maragall, però diria que a la tercera Fira ja s'havien fet tots els pisos de l'Illa Walden, i aleshores els comerços de l'Illa Walden demanaven que hi hagués més vida amb aquella zona, perquè lògicament tot es feia per la part d'aquí dalt, del centre, la part del mercat, etcètera. Aleshores que vam fer, doncs jo vaig dir a l'Ajuntament, escolta, per fer-me una cosa, trasladem la Fira a la plaça Camuapa, i l'Ajuntament de moment va veure com una cosa bastant inviable. Bueno, jo tinc una cosa que és que sóc una mica tossuda, i perquè jo acabi baixant del burro, tinc que tenir molt clar que el burro baixa, que puc baixar i no m'havia caigut, però si jo tinc el més mínim, que puc anar continuant caminant amb el burro i no m'havia caigut, jo tiro cap endavant. I vaig fer, i vaig tocar totes les portes que creia que eren imprescindibles, perquè acabéssim jo amb el convenciment que efectivament es podia anar, i podia tocar la porta d'alcalde i dir, senyor Alcalde, la Fira es pot fer. I efectivament, me'n vaig anar a veure a Juan Votí que el coneixem moltes persones que ha sigut sempre el tècnic de l'Ajuntament, l'enginyer de l'Ajuntament, i l'enginyer em va dir que cap problema, hi havia un torped allà al prop, que per allà es podia treure perfectament tota la línia que necessitéssim, que l'acompanyia de la Llum faria el mateix servei que havia fet a la plaça Maragall, que el tema d'aigua també hi havia un punt que podien sortir d'allà tots les necessitats d'aigua, bueno, que on t'assemblava que no, es va començar a obrir portes i portes i portes, i quan es vaig tenir totes obertes, vaig dir, obres la meva, i me'n vaig anar a l'Ajuntament, i vaig dir, escolteu, sí que es pot fer. Tot el primer vaig demanar el consens a la Unió de Votíguers, ojo, i em van dir, sí, sí, podem fer-ho, postirem cap endavant. Al final no van tenir cap moment per dir-te que no. No els va quedar amb els nassos, i la vam fer allà. I va ser un èxit. I va ser un èxit, i vam venir, sabeu que estem a Germanats, amb Hopper Nércar, i les hores vam venir a d'ahor, vam venir per l'enegoració de la Fira, l'alcalde que tenien a les hores, el Michael, molt maco, va venir a l'enegoració amb l'Àxel, i va anar amb una sèrie de persones que han anat venint, i vam fer una Fira espectacular, espectacular, perquè el posto és molt, molt, molt bo. Altres iniciatives que fer-ho, vinc, que he estat desfilades de moda, o de comerços de Sant Just, un sorteig d'un milió de passetes, també... Un sorteig d'un milió de passetes que es va fer, efectivament, sorteigos que fèiem en Nadal, que tinc algunes fotos, que ja les aportaré amb el que precisament se li va regalar a la Maria de la Resenya, va tenir un prèmit, a la Teresa va tenir una nevera, i una altra senyora, que ara no recordo com es deia, que també va tenir... vam repartir tres premis al mercat, vam tenir, bueno, iniciatives, hem tingut moltíssimes, moltíssimes sorteigos, de cada any, cada any, cada any, hem fet sorteigos de Nadal, o sigui, sorteigos que es fan davant del mercat, hem tancat el carrer del mercat, i hem tancat el carrer... part del carrer Bonavista, hem posat totes les persones amb altaveus, el Carritos ja ho sap, que ens hem vingut a muntar tot, per poder fer aquests sorteigos dels premis de Nadal, hem regalat viatges, creuers, estades, un millor de passetes, evidentment, bicicletes, televisors, hem fet de tot, de tot, de tot, de tot. I a totes són, encara, bastant temps, durant una temporada de ser regidora d'interior. Bueno, sí, vaig ser regidora de l'Ajuntament, que a les hores no em podia dedicar res de la Unió... No em podia dedicar, no, perdó. Era incompatible. Presidenta podia estar, perquè jo estava dins de la meva botiga. Era incompatible als càrrecs. Exacte, com a càrrec, no, però com a botiguera, sí. I com va anar això, com és que t'hi vas posar? Bueno, és perquè jo era partíciper del... sempre he sigut simpatitzant del PCC, i de simpatitzant vaig aparèixer amb unes llistes, em van proposar anar amb llistes, tot i que era independentista en aquell moment, i bueno, simpatitzant, era de fet. I les hores em van proposar, i jo vaig dir que sí, em vaig presentar les llistes, i vaig quedar per sota del regidor que anava per sobre meu, que era en Joan Minyarro. Després hi havia filata, ja sóc PCC, ja tinc el meu carnet, sóc a filia del PCC, i en un moment donat per la feina que tenia en Joan, va tenir que desistir de ser regidor, i automàticament passava jo a ser regidora, i l'actual alcalde va venir-me a veure el despatx, i em va dir, mira, hi ha aquestes circumstàncies, en necessitem que vinguis tu de regidora, i vaig posar-hi. Durant 3 anys. 3 anys, ja algo, sí, vaig ser regidora. Regidora. Vaig ser regidora d'interior, sí, sí. Com és que no vas seguir? Bueno, doncs jo crec que per circumstàncies, les coses també són com són, jo crec que ho vaig fer... Bueno, jo estic molt contenta, i crec que ho vaig fer, sí, molt, molt satisfeta, perquè em queda un bon record. Clar que vaig fer coses que no les tenia que haver fet, o em vaig equivocar, pensant que tirava per al dret, i havia de tia't per l'altra carrera, però, bueno, per això som os humanos, si no s'equivocamos. Però, bueno, amb conjunt, haig de dir que estic satisfeta, molt contenta, i, a dia d'avui, encara hi ha persones que hi ha aquell vinculó, sobretot entre policies, perquè vaig tenir... vaig aconseguir, en aquells moments, una quadrilla molt maca de policies. Podia haver-hi algun o dos, així que havia de quedar-les de bé sent quan, d'un toquecito, però suave, suave. Però va haver-hi un grup tan maco... Va haver-hi bona sintonia. Molt, molt, molt, molt, molt. Vam aconseguir les dependències actuals de la policia, perquè, aleshores, quan jo vaig arribar, la veritat és que eren unes dependències un poquitos obsoletes, i vam aconseguir, per supòs... Cap aquí, hem costat la ràdio, no estem a... Sí, i que es fes tot aquest edifici tan maco, i es va fer una inauguració estupenda, i, bueno, jo estic molt satisfeta. Abans d'acabar un parell de preguntes més, la teva activitat professional sempre ha estat, doncs, al món de l'empresa. Com a dona, t'has trobat algun impediment al món de l'empresa, o sempre ho has tingut, no has notat? No, no, mai no el puc dir que hagi notat absolutament res, amb re, al contrari, el contrari. I he tingut molta ajuda per part de tothom. Jo no sé si es vol dir-ho o no. A mi m'agrada ser dona, i m'agrada estar al posto que estic, i el senyor que estigui el suposto, i jo que estic el meu. Que podem fer coses amb conjunt, sí, però jo continuaré sent una dona, i l'altre continuarà sent un senyor. No he notat mai, de dir, ostres, és que si ara jo fos un senyor en ves de tenir uns honoraris a tal per cent, es tindria de tant. No, no, jo els marco els meus honoraris, i sóc tan respectable o més com aquell senyor que els marca a la seva manera. Que els marca més alt, doncs mira, millor para ti si té los dan, però no m'interessa entrar. És que no entro en baralles de cap mena, i tinc que dir que mai, mai, mai, tinc clients que m'han conegut fa 40 anys, els continuo tenint els seus fills, i, a més d'un net, que continuo tenint-los de clients, i sempre superbé. Cap problema. Mai, mai, mai. Al principi de l'entrevista, tu ho has dit, 65 anys, i continues el peu del canó. Sí, sí, sí, continua. Per molt temps. Bueno, la veritat és que en aquests moments estic en un moment de filiar-me, de fer una connexió, una associació amb una immobiliària d'esplugues, amb unes noies que són molt maques, que tenim molta finitat, molta, molta, molta. Perquè, bueno, jo no m'agradaria que el que jo he creat, no és el mateix que tu obris la porta del que sigui, del negoci que sigui, que te l'han deixat qui sigui, pares, qui sigui, que tu obris la porta d'un puesto i diguis, bueno, i ara em començo per on, perquè tot ho tinc a fer jo. Si tiro pel qui, m'equivoco, doncs mira, mala suerte, jo no he anat l'altre lado. No m'agradaria deixar-ho tancat i que es perdés. I, aleshores, m'he anat preocupant de buscar algú que continuïm la meva línia, però sense que de moment ho deixi, no sé, jo de moment estic molt a gust, i a més m'agrada molt, molt. I estic venent per la Sona, però també... Estic venent per tota la comarca. A través d'amistats, el que dèiem, de clients de molts anys, m'han anat a Palau de Plegamans a vendre, estic venent a Tarragona, estic venent al Maresme, estic venent... No, espero acabar de vendre. Ho tinc en perspectiva, eh? Doncs bé, ja ho veieu, la Júlia Durant, que continua molt activa, professionalment. I tant, sí, i tant. Moltes gràcies per haver vingut a Sant Justenques, a aquesta entrevista ràdio d'Esvern. Moltes gràcies. Gràcies, de veritat, i d'acord, a vosaltres. I acabem aquí l'entrevista. Bona tarda. I ara és el dia que anirà. El amor, que un dia detuve, a dónde irà? A dónde irà? El viento se llevará. Ya estuve como el tiempo. Tu amor borrará. Y ahora soy yo quien dice no. Oh, oh, oh, oh. No llames, no vengas, no entiendes que... Ya te olvide, se siente bien Mirarte y no ver el amor de ayer Cada camino que recordes tiene un final Es una pena que este amor la sucedió igual Tu me enseñaste a querer, yo tendría a olvidar Por más oscuro que este siempre amanecerá Yo que soñaba hasta morir contigo Y terminó mi corazón herido Pero el tiempo le dio sentido Y ahora soy yo quien dice no No llames, no vengas, no entiendes que Ya te olvide, se siente bien Mirarte y no ver el amor de ayer Ya es tarde, hay puertas que se cierran y que nunca se abren Te fuiste pensando que no podía olvidarte Si me acuerdo de que es porque viniste a buscarme Ya es tarde, a dónde irá el amor que un día te tuve A dónde irá, a dónde irá el viento se llevará Las nubes como el tiempo tu amor borrará Y ahora soy yo quien dice no No llames, no vengas, no entiendes que Ya te olvide, se siente bien Mirarte y no ver el amor de ayer El amor, el amor, el amor de ayer A dónde va, a dónde fue Ya es tarde La la la la la no La la la la la la la la