Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pòn. Comencem un nou programa de Sant Justenques, i avui ho fem amb una Sant Justenka, nascuda lluny d'aquí, que és la Enke Birgit Mahinek Bayer. No sé si ho he dit bé. Enke? Molt bé. Hola, què tal? Hola. L'enke fa anys que viu de fetes pluges al costat de Sant Just, però evidentment pel teu nom ja veiem que no ets d'aquí, que vens de lluny, oi? Molt bé, de molt lluny. On vas néixer? En Roklav, que antes se llamaba Breslau, en Silècia. Sí? I allà hi vas viure els primers anys de la teva vida? 7 años, sí. Vas néixer en un moment que era convuls a Alemanya? Molt, molt. Que teníamos que evitar en los bombardeos de estar en la calle jugando, éste sí, era muy peligroso estar. De ser en plena Segona Guerra Mundial? Exacte. Com recordes aquells primers anys de la teva vida amb la guerra? Muy confulsos, de verdad, y muy ruidosos, porque muchas noches, pues cuando hay alarma, la madre nos despertaba para bajar a los sótanos, y si teníamos mala suerte, pues al lado caía una bomba con un estruendo espantoso. Era, sabes, este miedo de la gente que estábamos allí nos contagió a los pequeños, ¿sabes? Y los sentíamos como un dolor, es curioso. Encara que fossis molt petita, els nens ja sabia el que estava passant als nens i les nenes? Sí, porque yo me acuerdo desde que tenía dos años y medio de muchísimas cosas, porque eran muy tiempos muy fuertes, y esto te queda, y sobre todo, y la gente mayor no lo sabe, cuando hablan, nos hemos enterado de casi todo, porque enseguida te espabilas para salvarte, vamos a decirlo un poquito, ¿no? Y esto pues ayuda, pero mientras estaba la madre, te sentías protegido, ¿sabes? No, este miedo suelto no llega. Una vez me llegó que cuando nos echaron de, digamos, de Broklar en un tren hacia el campo donde vivían mis abuelos, había pues cantidad de gente y poco sitio en los vagones, y yo me perdía en el andén, y había gente que me llevaba a un vagón, pero no veía a mi madre, pues me preguntaba, fíjate, tenía entonces seis años, me preguntaba fríamente qué hago para que puedo estar otra vez con mi madre y empezaba a chillar, pero no llorar, chillar. Què ho vas aconseguir? I tant, ràpidament i van a buscar a mi madre, que estava tres vagones més allà. Per tant, us van fer fora d'on vivíeu? Sí, perquè Broklar, si va fer la última, digamos, frontera contra los rusos en la lucha, en la guerra, y echaron todos los que eran mujeres y niños, y pues nos fuimos, y suerte porque a los pocos días cayó una bomba en la casa nuestra, donde vivíamos, sí, sí. Sí, que va anar de pocs dies? Várias veces me salvaron, sí. De fet, el que no es va salvar va ser el teu pare, el teu pare va morir. Sí. Amants dels alemans? De los alemanes, sí, señor. I per què? Porque era periodista y escribió un artículo el año 44 de que la guerra no se podía ganar, por esta otra y otra razón, y eso no gustó en absoluto al gobierno de Hitler, y mandaron, llamaban estos soldados, Kettenhunde, en la traducción es perros de Ketten. Com cadells? No, no, de cadenas, ¿sabes? Pero era una pronuncia, era un, son soldados especializados en matar a los, por ejemplo, que en el frente no querían luchar. És a dir, mataban a los suyos. Mataban a los suyos. A los seus que no estaban al costat del régimen, ¿no? Exacto, no sólo esto, sino también durante las luchas, ¿sabes? Cuando ahí tú estás ahí dando que te pega con tu fusil y disfustices, ¿para qué? No quiero seguir así. ¿Y quieres retroceder? Pues ahí te matan. Ellos están ahí esperando para matar estos. La teva família estava en el vandúl dels alemanys. Sí, sí, sí. Mi padre era polaco de nacimiento y mi madre alemana. Aleshores, quan va acabar la guerra, va haver de marxar de la vostra ciutat. I on va anar a parar? A Itzikov, que era un pueblo pequeñito, donde estaban mis abuelos. Y de allí, pues, nos echaron, después, hacía fricia. I allà on vas, a l'escola? I jo ja, en Wroclaw, ja he ido a la escuela, i en Itzikov també, el primer any. Va seguir una escolarització? Sí, i després, en fricia, allà seguia, després a Nord, que era institut, més o menys, i després a Oldenburg. I després vas estudiar a la universitat? Sí. Però no va ser fàcil entrar? No, perquè era una dona. I era, encara, en aquest temps difícil, entrar a la universitat en ciències o tècnica. Perquè deien que la dona no estava nascida per això. No sé com se les ocurrió, però deien això. I llavors, per poder entrar a les dones, feien una entrevista abans d'acceptar o no acceptar-los. I el entrevistador, un professor, em deia dir, tu per què vols estudiar? ¿Te terminaràs davant de les olles? Yo estaba indignarísima, y, claro, he conseguido entrar, pero he terminado delante de las oyes. Però vas estudiar, vas tirant davant amb els estudis? Sí, sí, sí. Hasta casarme, sí. I després va ser quan vas casar amb un català? Un català, sí. En quin vas casar? Josep Maria Marquesaet. Conegut també a Sant Just, perquè està president de la Teneu, entre altres coses. Com us ho coneixeu? En Frankfurt, en una fiesta de Carnaval. Va ser una mena d'intercanvi? Sí, entre... Jo vivia amb una residència de Monjas i José en una residència de Freiles. Y hicimos intercambio en tiempos de fiesta, bailes o así, y en uno de éstas conocido, bueno, José. Y lo que ahí pasó era que José, que no le gusta bailar, bailó tres horas seguidas conmigo. Sí? O sigui que vam... Decía, no la voy a soltar, porque... Estava interessat. Sí. Perquè fins i tot va ballar, que no li agradava. No li gusta. I us heu casat? Us heu casat l'any... Ho tenia perquè he puntat 61, l'any 61, a Frankfurt. Sí. I després vau venir cap a... A Madrid. A Madrid, al primer lloc. Siete años Madrid, sí, por el trabajo de José. Y después aquí otra vez a Barcelona. Bueno, Barcelona, Sant Just, no? Bueno, esplugues, però... Feu la vida a Sant Just? A Sant Just. Casi exclusivament en Sant Just, sí. Heu tingut tres fills i tres filles nascuts... Per tot arreu. Per molts llocs diferents? Sí, sí. Ha fet el més gran, és nascut a... A Frankfurt, sí. I després han venido tres en Madrid i dos aquí en Catalunya, en Barcelona. De fet, vau tenir tres fills i tres filles. Una va morir de molt, molt petita. Sí, sí. Muy pequeño. La muerte de Cuna lo llaman. Que de repente dejan de respirar. Suposo que és complicat, no? Es lo peor que te puede pasar, perder un niño. De verdad. Tot i així, doncs, has estat una mare molt ocupada, molts fills. Sí. I, de fet, la segona etapa de la teva vida la dediques gairebé en cos i ànima, no? Sí, exacto, exacto, exacto. I m'ha gustado mucho hacerlo, sí. De fet, com a anècdota també, vau venir a esplugues a Sant Just per un dels fills. Explica'ns què va ser el motiu. Mira, el mèdico detectó una sombra en el pulmón de mi segon. I nos recomendó muchas horas de aire libre y libre de contaminación sobre todo. Entonces, ya cuando llegamos a Barcelona hemos buscado un sitio fuera de Barcelona. Y hemos llegado pues a la Miranda, aquí, de Sant Just esplugues. Y en medio año estaba sano el niño. Sí, que vau encertar. Sí, y ya digo siempre ha corrido maratones y se dedica el deporte ahora. Perfecto. De fet, ni a Josep Maria Marquès, ni a l'enquere de Sant Just, van venir cap aquí. Quina va ser la collida, quan vau arribar? Perfecto. Es que no he tenido nunca ningún problema. Ni hoy si contesto en castellano que muchos dicen los catalanes no, en absoluto. Recordes quin any vau arribar a Sant Just? Sí, el 69. L'any 69. I després, després de cridar els fills, la tercera etapa de la teva vida, la que has dedicat a l'art. Exacte. Vas a estudiar enginyeria, no t'hi vas arribar a dedicar, i després ja vas dedicar l'art. Exacte. Pintura i tapis. I també decoració de muebles. Com va arribar aquesta inspiració per dir a mi que m'agrada l'art? Sempre m'ha agradat pintar. He dibuixat així molt i pintat també, però quan volia fer una cosa més seria, veia que em faltava ofici. He decidit estudiar. Vas tornar a la universitat de gran? Sí, sí. Una edat més avançada del que és habitual. Exacte. Quina edat tenies quan vas anar a la universitat? Per segona vegada. 40 i alguns. I com va ser l'experiència de tornar a la universitat? Al principi era un poc difícil, perquè és una altra vida. Haces altres amics, coses així. Però com m'interessava molt, era fàcil. Després, en casa he estudiat amb els meus fills. Ells estaven allà estudiant els tevors, i jo també en un rincó. I això ens ha unit bastant. Després, com deies, he deshecat la pintura, restauració de mòbles, restauració artística de mòbles, i també els tapis. Molta dedicació a l'art, has presentat moltes exposicions a Sant Just, 12, i ara faràs una tragena. Exacte. Tenim unes 48 exposicions que he fet fins avui. I com ha sigut aquesta experiència vital d'exposar tant? Mira, les primeres vegades vamos a decirlo suavemente, casi no salía del water, de los nervios. Y todavía me he pasado un poquito hoy. És complicat agafar les teves obres i exposar-les. Bueno, perquè... Vamos a decir, es como si te desnudaces. Porque están tus sentimientos y tu vida ahí dentro. Y lo enseñas, y lo abres para la gente. Y no sabes nunca cómo reaccionarán. Y esto es lo que pone nervioso. Bueno, a mí. Quan crees, quan fas creacions artístiques, estàs pensant en que aquestes creacions artístiques siguin vistes per algú? No, absoluto. No, no per a mi. Lo hago porque quiero ver mi pensamiento realizado. A veces hay cosas que ya puedes tirarlos enseguida. No creas que me ha pasado en pintura, en tàpid és més difícil tirar primer. Tienes que senyor de molt a la tècnica. Molt. I en aquest temps de, diguem-ne, de ingenieria, tenies per arreglar colors, formes, adaptar-los. Porque estás delante, lo que hago es de alto liso. Y entonces tienes un marco o vacío. Y lo tienes que llenar con tu idea. Y esto tada tiempo. Y tienes tiempo para verlo crecer y hacerlo crecer. Una de les tècniques més característiques de l'Enquesta és el tapís. Com has comentat, és el que hi has dedicat més hores? Sí, molt més hores. Perquè te quiere totalmente. És a dir, abans em deies, quan faig un tapís, tenir la idea és bastant ràpid, però després fer-la són moltes hores. Moltes, moltes, sí. Quantes hores pots dedicar a fer un tapís? Cada dia. O dies, setmanes, mesos? Mesos. Perquè jo cuento con tres, cuatro horas mínimo cada día. Hay días que no puedes, pero digamos así. Y después meses. Porque el último que hago ahora ya llevo nueve meses en ello. A la Teneu ho entens un de tapís, que segur que molta gent que ens escolta l'haurà vist. Sí, sí, Catalunya es diu. És com una representació de la senyera? És més o menys la senyera, i fora el water, el mediterrani i el camp, que és el característic per a mi de Catalunya. I això ho he fet, ja he fet anys, d'haver-ho fet. Ara ho faré diferent, perquè amb el temps confulso que portem, més dedicaria més temps en el pensament separatista. Com estàs vivint aquest moment polític, diríem? També com una persona que ve de fora. Jo vaig a cada maní que puc. Perquè de veritat, és la injustícia que s'hi viu, i cal fer alguna cosa. Vas a Alemanya, sovint? No, ja no, antes sí, cuando vivía mi madre sí, ahora ya no tanto. I tens encara germans? Uno, uno, sí, uno que vive. Pero también tengo familia polaca que vive en Alemania y en Polonia, y también los voy a visitar. Porque imagínate, después de 60 años de la guerra, nos hemos vuelto a encontrar con mi familia en Polonia. No els havies vist des que va acabar la guerra? No. A quina part de la família? Por parte de mi padre. Porque uno de ellos buscaba magíneques de la familia y encontró mi hermano, porque es médico y estaba en el Google. Y a través de él hemos empezado a conocernos, a estimarnos, y yo estoy muy contenta de haberlos encontrado. És a dir, amb la teva família per part de pare? Sí. Són una de les famílies que va quedar dividides per la guerra? Sí, sí. Unos han quedado, otros han tenido que ir. Y claro, estos tiempos para encontrar a alguien de la familia era casi imposible. Ells van quedar a la part soviàtica? Exacte, exacte. Bueno, Polonia, són ara Polonia. Bé, són molts anys una vida més a més, en molts moments diferents, perquè des de Alemanya, la Segona Guerra Mundial, després venen cap a Madrid primer, cap aquí cap a Sant Just. Ara s'hauràs dedicat a l'art. Sí, i tant. I és que això no ho deixes mai? No, no, ni pensar-lo. És un vici. L'art és una vocació? Jo ho llamo vici, no sé si és vocació. Yo hago lo que pienso, lo que siento. Los demás que exigen de mí la sinceridad y la quiero dar. Profesionalment has pogut dedicar a l'art? Has venut algunes de les teves obres? Sí, sí, sí, sí, clar. No son muy baratos, ya sabes, un tapiz. Un tapiz són moltes hores. Suposo que és difícil vendre'l a un preu que faci justícia de totes les hores que has dedicat. Nunca harà justícia, nunca. Et sap greu d'espendre't d'una obra? No, no, perquè quan la termino, he terminado yo con ella. Sabes que ja està. Bé, avui hem repassat la vida de l'enque. Moltes gràcies, enque, per haver vingut al programa. Gràcies a ti. Acabarem amb aquesta cançó que ens has dit. Per què has volgut triar aquesta cançó? Mira, uno de los últimos tapices lo he hecho en honor a Vangelis y se llama Chariot of Fire. T'inspires en la música? Sí, siempre. En todo, pintura, también. Acabem l'entrevista amb aquesta cançó. Moltes gràcies, enque, per haver vingut. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu.