Un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Just, i avui fem entrevistant l'Isabel Ortoño Esteban. Hola, Isabel, què tal?Hola, bon dia. Molt bé. L'Isabel Ortoño, persona coneguda, Sant Just, fa anys que hi viu, però que va néixer lluny d'aquí, a Múrcia. Sí, vaig néixer a Múrcia, no sé si ni tinc a dir el dia i l'any. Com vulguis. Doncs vaig néixer el 29 d'abril del 55. L'Isabel va néixer a Múrcia, però amb 3 anys ja la teva família es va traslladar cap a Barcelona. Sí, amb aquell temps hi havia molta feina per fer el metro de Barcelona, i el meu pare va decidir venir a treballar al metro, i cap aquí ens va fer un lloc d'acord. Va decidir venir a treballar al metro, i cap aquí ens va portar a tots. Al principi va anar a 9 barris. Sí, i viscut vam anar allà, el meu pare va fer una petita caseta, era l'estil d'aquell moment, tots els immigrants que veníem, ens feien una caseta, i allà vaig viure fins que estava a punt de complir els 20 anys que em vaig anar a fer vida independent. Què recordes d'aquells anys a 9 barris? Era un barri amb una personalitat particular, no? Molt particular. Mira, a partir-te que les escoles, en aquell moment, parlem dels anys 58-60, encara estaven els noies, noies segregades, eren escoles evidentment franquistes, com quasi totes els que hi havia, però cantàvem el Caral Sol, cada dia ens feien cantar, i hi havia molta, molta desigualtat, un barri... Bueno, molt reivindicatiu des del primer moment, perquè hi havia molts problemes i moltes necessitats. No és si potser per créixer en un barri com 9 barris, o una mica també perquè ho portaves ja dins, l'Isabel Lortuño sempre ha estat una persona molt reivindicativa, des de petita, oi? Sí, molt petita, ja vaig fer algun fet de dir, això no ho tolero, i vaig intentar mediar amb algunes situacions de, sobretot, situacions de no igualtat, o de unes violències exercides contra les dones, de manera no justa. De fet, amb 10 o 11 anys hi va haver uns pares, un grup de famílies que es van reivindicar a l'escola, perquè abans les escoles eren segregades, nens i nenes, i va sumar aquesta reivindicació. Sí, jo no arribava a 11 anys, i vaig anar a parlar amb la directora de l'escola, que es deia un Dolors Lacasta, la recordaré sempre, perquè era una de les persones amb les que jo podia parlar, i li vaig explicar que jo sí podia col·laborar, perquè jo pensava que els nens i les nenes tindrien que estar junts a les classes, i les escoles estaven bastant a prop, la meva es deia Onésimor Redondo, i els nens estaven a la Sant Antonio Maria Claret, i finalment em va dir que es posa en contacte amb alguna mare de lampa i tal, i ajudes, i és el que vaig fer. I finalment, al cap de 3 anys, abans d'anar major de l'escola, vam aconseguir que les classes fossin mistes, o sigui que vaig col·laborar amb alguna coseta. Un altre anècdota que crec que defineix molt, Isabel, és que quan tocava fer la primera comunió, d'entrada vas plantar. Absolutament, jo, com en aquell temps, les comunions es començaven a gestionar des de les escoles, i allò que dius, no, ja et toca, ja tens que fer la comunió, la meva família, quan els van cridar per anar a fer la primera comunió, bueno, la meva mare va dir que ja li semblava bé, però que com tenia també un germà un any i mig més petit que jo, que la podien fer junts i tal, i jo vaig dir que no, que no, que jo no hi creia... que dius no estava en nou barris, i, per tant, que jo no entenia això de fer la primera comunió, i em vaig negar de moment. Després resulta que vaig contactar amb el capellà, que sí que donaré el seu nom, que és el Carles Cardonet, que per mi va ser una descoberta d'un capellà obre, i em va començar... És una de les persones que em va ajudar en aquell temps, i em va començar a dir que era millor les coses, fer-les i transformar-les des de dintre, que m'han tenit al marge, no? I és el que vaig fer, finalment, vaig acceptar fer la primera comunió amb el meu germà, i, bueno, em va servir per realment començar a lluitar amb una iglesia obrera des d'allà des de Santa Magdalena de Bardum, i això m'ha servit allà de la meva vida. No m'ha acostat massa a la iglesia, de fer les meves filles, que en tinc dues, no estan ni batejades, crec que són opcions personals, però en aquell moment em va servir molt. I vaig ajudar alguns nens i nenes, també de la meva edat, a que entenguessin algunes coses. Aquest consell de canviar les coses des d'ins, sí que el vas agafar? Sí, sí, sí. Sempre he dit que per intentar transformar cal implicar-se, i, clar, implicar-se vol dir estar des d'intre de les coses. Sí, és una mica... A vegades està massa, em diuen, és que t'impliques a estar massa en coses que el millor no tindries, però, bueno, sí, intento fer-ho i ser coherent, intento. Un dels temes en què t'has implicat molt és el moviment feminista. En 13 anys et van regalar un llibre que va canviar la vida, en aquest sentit. Sí, jo en 13 anys ja anava a fer algunes oretes amb una feina, i encara que l'agala amb aquell temps laboral era 14 anys, però vaig tenir la sort de conèixer una persona que em va regalar un llibre, la mare de Gorki, que és realment el primer llibre que vaig pensar que m'ha influït molt, molt, molt amb la meva vida posterior. Vaig veure que jo ja tenia, bueno, com una fixació amb això de les desigualtats i treballar perquè no es produïsim, però amb aquell llibre vaig veure claríssim que, sí, que m'anava a fer militància feminista de totes totes. Jo ho vas fer amb 14 anys. Sí, en 14 anys ja tenia la legal de treballar i, per tant, ja treballava, i sortint de la feina m'anava a la coordinadora feminista d'aquell temps. Pensem que parlem de l'any 69 i que estava al carrer Caspe, i allà vaig començar a fer els meus pinitos d'ajuda a altres dones. També va ser militant de CNT? Sí, sí, sí, també. Amb aquell temps jo era àcrata i vaig estar al sindicat de CNT i vaig estar uns anys fins que vaig entendre també que per fer convenis laborals que amb el sector que jo treballava no hi havia i jo considerava que era importantíssim el sindicat amb aquell temps. Com ja sabem era que no negociava convenis, que no podíem estar a les taules de negociació, i per tant me'n vaig anar perquè jo creia que tenien que fer un conveni laboral. Em vaig apropar amb un altre sindicat i des d'aquest sindicat vam fer el primer conveni de tallers de protecis dental de Catalunya, sí. L'Israel Ortoño, doncs, ja ho has explicat, treballaves a primer una clínica dental després de... Doncs en la indústria, diríem, dental, t'has dedicat donant molts anys, 20 anys a nivell personal vas marxar de casa, vas independitzar, va ser un canvi important, no? Sí, vaig... bueno, vaig intentar viure la vida com jo pensava que tenia que fer-la amb aquell temps, a nou barris les dones, i dic les dones, els 14 anys, quasi totes, les nostres sortidaen en laborals, els estudis no estaven fets, segons deien, els nostres grans, els nostres pares i mares no estaven fets per les dones, o sigui, això era pels germans o nois de les cases, i jo, com una dona més, vaig fer-ho, però no ho han tenia, i per tant, els 19, quasi 20 anys vaig dir, jo vull fer una vida independent, precisament per poder fer allò que jo creia que teníem que fer les dones, que tenia les mateixes oportunitats, que els homes i oportunitats estiguin referint-me, en aquest cas, d'accesar els estudis, no? De fet, me'n vaig anar perquè jo vaig intentar estar-ne a casa, meticular-me per fer un noctur, i, bueno, familiarment, no se'n va consentir. Les dones, doncs, se suposava que no havien d'estudiar, treballaven fins que coneixien un homes que saben i tenien fills, aquest era, diríem, el camí que se suposava que havia de ser una dona, l'Isabel no va seguir exactament d'aquesta manera, i molt menys. No, t'explicaré, que inclús un dia em van dir, mira, hi ha un noi d'aquí del barri que li agrades i que vols, voldria ser el teu novi, vaig dir, un i dos. Dic, no, jo no crec que la meva vida tingués que passar per això, no? I em van dir, però per què et resisteixes a això? Les dones, el vostre missió és això, portar les cases i ser mare, i tal, jo vaig dir, uf, de fet, no ho vaig ser mare fins molts anys després, i després d'una verdadera reflexió, o sigui... La se mare amb 28 anys. Sí, 28, quasi 29, sí. Que ara seria més normal, però en aquell moment era tard. Les dones, en aquell temps, tenien els fills molt més joves, sí. I, a més, amb el pare de les teves filles, us vau casar en el moment de tenir les filles, i tampoc era una cosa que entrés entre els vostres plans. No, no, no, vivíem junts des que teníem 21 anys, o sigui que ens vam conèixer que tots dos teníem 21 anys, i vam viure junts, en principi, bueno, tots dos no volíem tenir fills, sobretot jo, jo deia que no, que era molt fort això d'aquesta responsabilitat, de tenir que, doncs això, que educar un fill, pensava que era prou difícil, i sí que algun dia anàvem passant els anys, i jo li deia, bueno, si algun dia decidim tenir fills, sí que, llavors, serà quan decidirem si legalitzem o no la nostra situació de cara, doncs això, un matrimoni, i finalment, quan, realment, vam decidir que tindrien fills, i em vaig quedar embarassada, llavors vam considerar que ens calia casar, i vam anar un dia a fer, doncs, a la vó del jutjat. L'Isabel l'Ortonyó va tenir les seves filles als anys 83-85, tu volies tenir filles, concretament, era la teva il·lusió, això no es pot escollir, però vaja. Sí, jo sempre he pensat que les dones teníem que fer molt, molt per canviar aquesta... i amb aquell tens més societat d'una mica d'injustícia, de noigualtats, pensava si tingués una filla o filles, m'agradaria que fossin dones, i tenia claríssima, més a més, també, com voldria que es digués la meva primera filla, si és que era filla, Anna, i és com es diu. I la segona filla? Es diu Marta. Després, a l'any 87, hi va haver un parentesi a la teva vida, per situacions familiars, va marxar que passava manca tota la família. Sí, sí, sí. Va haver-hi un moment que va morir el pare del Pere, el meu sogra, i vam prendre la decisió d'anar als orígens de la família, perquè hi havia tot un seguit de coses que ens tenien que fer càrrec, i vam dir, bueno, anem cap a una ciutat on la cultura i l'educació es donava, per suposat, que estava en un nivell molt bé, i ens van traslladar, sí, a l'any 88, i estaven allà visquent. El tema de l'educació de les teves filles era primordial per tu, i allà no vas trobar el que t'esperaves? Sí, absolutament. Per mi, per això em va costar molt la decisió de tenir filles, perquè era tot un recorregut, i, evidentment, tenia que ser en una escola que, d'alguna manera, sigués igualitari, progressista, laica per descontar, i nosaltres ho havíem aconseguit aquí, a Barcelona anàvem en una escola, que tenia tots aquests requisits, i ell, i quan ens vam anar a viure a Salamanca, una de les coses que ens va preocupar molt és dir, tindrem escoles semblants, i ens vam trobar amb la sorpresa desagradable que jo allà a Salamanca no vaig trobar el que necessitava d'escoles per les meves filles, i, de fet, vaig arribar a Salamanca, i, precisament, pel tema de l'educació, vaig començar al retor, a quasi, quasi, el dia 1 d'estar a Salamanca. Si no hagués vingut per sota, t'hauries vist més tants a Salamanca o tampoc? A veure, si hagués tingut la part d'educació de les meves filles, d'alguna manera, que t'hagués satisfet més, no? Exacte, que ens haguessis satisfet més. Possiblement haguessis m'aguantat, però em vaig trobar una societat molt conservadora, molt... bueno, sempre es diu que els castellanos són fuertes, però sobretot, també són molt cerrados, doncs em vaig trobar una societat molt tancada. Una societat que jo dic que els horaris del mercat comença a les 10 del dematí, és una ciutat que crec que, bueno, que ja ho diu tot. Vau tornar, doncs, cap a Barcelona, encara no és en just a Barcelona, però ja ho començàveu a tenir en compte la idea de venir a Sant Just. Com va ser que us va venir aquesta idea al cap? Nosaltres vam tornar, sobretot, a que les nenes nascin a la mateixa escola de la que havíem sortit, i, per tant, vam buscar una vivenda de Lluge a prop de l'escola, amb la idea de dir, bueno, a veure, finalment, on acabem residint i on acabarem comprant una vivenda, no? I això va ser... estava en allà, i a l'escola tenia molta confiança amb algunes mestres, i dintre de les mestres hi havia una de música, que és la Camila Roca, allà a Lipsi, que ens sempre em deia, ostres, a Sant Just, les escoles públiques són molt bones, això que tot preocupa molt, i, a més a més, la vivenda, ara, en aquests moments, el Walden també ens està venent pisos, allà també vivia el Walden, i, bueno, va ser una mica la que ens va ajudar a venir cap a Sant Just, i, efectivament, tal com ell em va recomanar, vaig anar a visitar les escoles i vaig veure que, efectivament, aquí al nostre poble tenim una escola pública d'una qualitat molt alta, i això ens va ajudar, sobretot, a decidir el tema de les escoles, a part de la vivenda, que també vam trobar el Walden en aquell moment, que s'estaven venent els pisos d'uns preus raonables. Les tres filles van anar al Montseny i van anar a viure el Walden, just en aquell moment en què hi havia aquell problema amb les rejoles, famós. Sí, nosaltres vam començar a evitar el Walden, el juny del 93, el vam comprar uns mesos abans, i era just quan anaven, estaven negociant el fet de fer la rehabilitació, que amb això l'Ajuntament també deien que ajudaria molt, i, de fet, amb aquella revista de la Vall d'Avers d'aquella època, em vaig mirar d'informar abans de comprar el pis, una mica com estava tot això, i sí, vaig, inclús, no hi vivíem quan vam anar amb una assemblea multitudinària que va haver-hi a la Teneu de Sant Just, per, d'alguna manera, votar si es doia terme aquesta rehabilitació. Sí, vaig venir just quan estava tot aquest conflicte, però ja amb fase de resolució. I es va fer una assemblea a la Teneu, una assemblea molt multitudinària, i ja vas fer una intervenció, quan encara no coneixies pràcticament a ningú, a Sant Just, i va ser una intervenció, suposo que amorable, perquè ja et van fitxar. Sí, bueno, jo ho vaig fer una intervenció, que per mi era la llògica, jo estava veient allà uns interessos, com, jo per mi anàvem a votar que allò rehabilitava. En un moment donat de l'assemblea vaig veure que hi havia com dues maneres de pensar i de rehabilitar l'edifici, i que una manera es contradia amb l'altra, i que, possiblement, si no apostàvem per fer una verdadera assemblea conciliadora, que allò que havíem comprat un pis i que, possiblement, el risc era que no es rehabilités, no? I jo, en un moment donat, vaig dir, ostres, jo aquí, malgrat que no coneixo ningú, ni entenc tècnicament del que estan parlant, però el que sí que em va fer parlar és la por a que no es rehabilités, finalment, i sí, efectivament, vaig fer una intervenció, i al sortir ja em van preguntar què era, d'on venia, i que, en fi, que gràcies per la intervenció. Segurament una mica a partir d'aquí vas acabar entrant després com a presidenta del Walden. Suposo que sí, que allò va ser l'espurna, de dir... Bueno, sí, al cap d'un temps, el Tonard de Voll, que era el millor president que ha tingut el Walden, em va venir i va dir, escolta, Isabel, de fet, hi ha un testimoni gràfic, un vídeo que es va fer del Walden i tal, i ell diu amb el vídeo que no podia ser una altra que l'Isabel Ortuño dona i l'Isabel Ortuño. La nova presidenta del Walden i, efectivament, des del 96, el 2001, vaig ser presidenta. No sola, eh? Em vaig plantejar que això ho tenia que fer amb un equip, i l'equip del Walden amb el que vaig treballar va ser, ens vam entendre, amb la Teresa Ferro, el Carmelo Palomo i el Roberto Ney, i jo mateixa vam ser els quatre impulsors d'una junta que també amb el Walden es recorda com una bona junta, almenys és el que crec. Com hem comentat ja anteriorment a l'entrevista, el feminisme és un dels temes, un dels pilars principals a la vida de l'Isabel Ortuño, des que vas arribar a Sant Just ja vas buscar quines associacions hi havia en aquest sentit i vas entre Just Dona, oi? Sí, jo ja crec que s'està veient que des dels 14 que ja vaig entrar a la coordinadora sempre he estat vinculada i no pot ser d'una altra manera, almenys per mi. Jo venia de la vocalia de dones de l'Esquerra de l'Eixample, que era on vivíem, i vaig dir, ostres, ara tinc que buscar-me aquí a Sant Just com està l'associacionisme de dona, no? I vaig anar a parar a Just Dona, que era en aquell temps l'única associació de dona que hi havia. Estava a la Maria Antònia, englés de presidenta, i em vaig començar a vincular i al cap de poc temps també... bueno, vam fer un assemblei i em van nominar presidenta de l'associació, que encara ho sóc. Posant a la mirada enrere, com creus que canviarà la situació de la dona? Bueno, amb molts fòrums es diu que ja està, que ja hem assolit la igualtat real i que ja està, que ho deixem, perquè la societat és igualitària, no? Jo discrepo, absolutament, i crec que tothom que s'hi pari a pensar una mica veurà que, efectivament, no és igualitària. Evidentment que hem fet un recorregut, que hem anat i hem avançat en coses, només faltaria, no?, però aquesta societat que diu en igualitària no ho és, i amb el tema concret de la violència vers les dones, la violència de gènere, a veure, tu mateix podries pensar si realment és igualitària, el fet que hi hagi tantes dones mortes encara, no? Però, bueno, la desigualtat està amb molts aspectes de la vida de les dones. Hem parlat d'aquest aspecte del femenisme, però l'activisme de l'Isabel Ortoño no acaba aquí, també amb molts altres àmbits, també ha de ser coordinadora comarcal de caps, explica'ns què és a caps. Sí, jo també quan vaig arribar al poble també vaig posar-me en contacte amb l'entitat de solidaritat i amb aquell temps, i ara actualment també me'n vaig fer sòcia de Sant Just Solidari, que crec que fa una feina excel·lent, i vaig començar a veure que realment algo que nosaltres, jo això ho tenia també amb aquell temps una mica no clarificat, el fet que era la solidaritat real i com tenien que implicar la contraparte, a l'altra part, que no era enviar uns diners, que no era allò que una vegada es pensen, bueno, va, vinga, pago 15 euros i ja està, i col·laboro amb metges sense fronteres o amb una altra entitat. Vaig veure que teníem que fer algo que fos diferent, i a través de Sant Just Solidari, vam impulsar i vaig proposar el fet de ser un municipi acollidor de nens refugiats dels campaments a Jaraguis, a caps, és la associació catalana d'amics del poble a Jaraguis, i feia aquest programa que encara es fa de colònies, de la possibilitat que nens dels campaments de refugiats surten d'allà per venir a fer una estada amb famílies, i aquí a Sant Just Solidari ho vam proposar a la població, i vam tenir la sort que es van acollir moltes famílies, i hem estat uns anys fent acolliment de nens a Jaraguis a l'estiu. Jo era la coordinadora comarcal, i aquí també vam fer un equip de gent, i entre les famílies, l'Ajuntament, Sant Just Solidari... Nomenaria persones que em van ajudar, l'Òrdes Borzón, el Josep Sànchez, molta gent, i per tant va ser algo que crec que ens va fer veure als nens refugiats de manera diferent. En l'àmbit professional, l'Isabel Artunyó, com hem dit abans, es va dedicar al món d'antal, d'alguna manera, a l'empresa d'antal, i després també vas treballar al Consell Comarcal, d'aquí del vaig obregat, a l'apartament d'ensenyament. Quina valoració fas d'aquesta etapa? Bueno, jo, quan vaig tornar de Salamanca, una empresa també del sector d'antal em va fitxar uns anys, era una empresa de metalls preciosos també per a les eleccions d'antals, i em va permetre anar a treballar un temps a Estats Units, a Búfaló, molt poc temps, però veure una altra realitat també, i quan vaig tornar vaig dir, Ostres, Isabel, això d'estar al sector privat, no, tens que fer a algun nivell laboral diferent. I vaig veure un anunci en un diari d'aquí de la comarca, i vaig dir, ostres, mira, necessiten personal al Consell Comarcal, i m'hi vaig presentar. I, en real de presentar-me, jo també volia tenir més horari lliure, i això sembla que es presenta en un lloc públic, penses, només treballaràs de 8 a 3 i tal, i, bueno, és una mica utòpic, això. I vaig entrar en allà, i vaig, entre altres de les coses, gestionar les beques de menjador de la comarca. L'experiència, doncs, bueno, tens uns diners que tens que gestionar, que no ets tu la responsable, que era el departament d'ensenyament, que delegava la gestió al Consell, i t'arribaven més sol·licituds que bé que es podies donar, no? I, per tant, ja també comences a veure una altra basanda, dir, no arribem a totes les necessitats que són, no? I després et surts, és una altra oportunitat a la Fundació Caviga. Sí, treballant al Consell Comarcal, el Consell Comarcal té, junta amb 3 ajuntaments, un centre d'atenció, persones amb discapacitat intel·lectual, que estava ubicat a Vilà de Canys, i se'n va proposar si m'interessava poder anar cap allà a treballar. Vaig pensar que sí, que en principi era un món que no coneixia, però que em va traure des del primer moment, i hores d'ara tinc a dir que és la millor feina que he fet amb la meva vida. O sigui, ara estic jubilada parcial, però aquests 14 anys que he treballat amb persones amb discapacitat, amb i per les persones amb discapacitat, m'han enganxat de tal manera que, laboralment, és el millor que he fet. I he estat feliç fent aquesta feina. I ara comença una altra etapa, perquè dius que estàs ja prejubilada, com l'enfoques aquesta nova etapa? Bueno, tothom em preguntava, tothom del meu cercle intim, però ja t'has organitzat, tens previs que faràs, jo els decidia amb previs, no? Faré el que faig, o sigui, no parar, estar allà on m'interessi estar, faré segurament més coses d'oci que ara no tenia temps, estaré amb les meves netes, però també continuarem al cine, continuarem a les assemblees que em toquin a les entitats que hi estic, i, bueno, i sobretot continuaré ajudant a les dones per la igualtat real, i tot el que signifiqui les dones, o sigui, la igualtat real, crec, estem en una societat molt desigual. Doncs amb aquesta mirada cap al futur, acabem l'entrevista amb l'Isabel Ortoño Esteban, moltes gràcies, Isabel, per haver vingut al programa, i acabem amb aquesta cançó. Gràcies a vosaltres, gràcies a tu, Sergi. Quina cançó és aquesta? Uf, és un canto a la llibertat de José Antonio la Bordeta. Des que la vaig descobrir fa molts anys, és la cançó de la meva vida. Tinc altres, però aquesta és la que encara continua vigent, i és estrany que una cançó continua vigent, que la sentís fa 25 anys i que somies que algun dia la terra, i tots ve diem una terra que es digués llibertat, i que avui continuo desitjant veure una terra que digui llibertat. Doncs amb aquesta cançó acabem. Moltes gràcies, Isabel. I tu, que estic de sempre, queràs sense levantar, cura que en el de miedo ante la libertad. Haremos el camino de un mismo trajado uniendo nuestros hombros para así levantar aquellos que cayeron vinando a liberar. Hemos un día en que todos al levantar la vista hemos una tierra que ponga libertad. Naran las campanas desde los campanarios y los campos desierto volveran a granar. Unas estigas altas dispuestas para el mar. A un panquelo si yo nunca fue repartido entre todos aquellos que quiero lo posible por empujar la historia hacia la libertad. Haurá un día en que todos al levantar la vista hemos una tierra que ponga libertad. Un día será posible que saldos a mañana ni tú ni yo ni el otro la lleguemos a ver. Pero habrá que empujarla para que pueda ser que sea un viento y arranque los matujos surgiendo la verdad y limpia los caminos de sin ordenes novos contra la libertad. Haurá un día en que todos al levantar la vista hemos una tierra que ponga libertad. Haurá un día en que todos al levantar la vista hemos una tierra que ponga libertad.