Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem una nova entrevista de Sant Justenques avui amb la nostra convidada, que és la Maria Lluísa Murató Agustí. Hola, Maria Lluísa, com estem? Hola. La Maria Lluísa Murató va néixer a l'Eixample, la família materna era de Barcelona, de tota la vida, de farmacèutics, família de farmacèutics, la família paterna, perdó, era de farmacèutics... I químics, i químics. I bé, una família que s'havia dedicat aquest ram durant molts anys, oi? Molts anys, sí, sí, sí. I fins i tot una de les coses que m'agrada com dona lliçenciada, ara jubilada, és que la meva tia, paterna, la germana gran del meu pare, que havia néixer l'any 1900, va ser ja farmacèutica. Per tant, ja va ser un referent d'una dona lliçenciada, més o menys que en aquell moment no hauria de ser molt habitual. No, devia ser molt habitual, la meva quinta tampoc no era gaire, però el meu referent. La família era de Barcelona, però també és cert que el vincle amb Sant Just ja venia d'abans. Com va arribar aquest primer vincle de la família amb Sant Just? La família, per part de la meva mare, la família Agustí, vivien al carrer, la meva mare va néixer al carrer del Carme, a sobre dels magatzemals índio, a l'Índio, que ha tancat, fa deu fer un parell o tres d'anys, ha tancat allà aquest magatzem, i va caure una de les primeres bombes de l'exèrcit de l'aviació Condor, que va bombardejar a la població civil, a Barcelona va caure allà, en el magatzemal índio, i llavors es van quedar una família de Barcelona, una família del meu avi, Agustí, tota la família era de Barcelona, no tenien parells fora, i uns amics d'aquí i Sant Just els van deixar a la casa, amb el qual la meva mare va passar al final de la guerra a Sant Just el segre cor, amb una casa al segre cor, perquè aquests amics els van a suplugar aquí Sant Just, i llavors d'aquí ve unes arrels molt agraïdes, molt agraïdes, amb Sant Just d'Esber. Aquest és el primer vincle amb Sant Just, l'avi també va comprar una casa del que refereixes, oi? Sí, a l'acabar la guerra, llavors l'avi va comprar la casa que s'estava fent, al senyor, a l'escriptor espinàs, el que refereixes, el nombre 20, i allà hem viscut, tota la meva infància, allà, tota la setmana santes, els corpus, els he viscut d'aquí Sant Just, perquè passàvem això, llavors eren relativament freqüent que la gent de Barcelona sortís, més estiuajant, trecometes, pobles, com Sant Just d'Arc, en aquell moment era com molt lluny de Barcelona, de l'Eixample, si sí, és que des de petita recordo això, recordo els corpus, recordo la Santa, recordo la Palma, recordo tot això aquí Sant Just. I també recordes com et portaven a l'escola des de Sant Just? Sí, sí, això és molt graciós, perquè malauradament el meu pare va morir, quan jo tenia 12 anys, va morir els 40 anys, i dels records que tinc del meu pare és el més demà, portar-me a l'escola a primera hora a Barcelona, a l'escola amb el cotxe ple de roses que havíem agafat de la jardida, el que refresca, sí, sí, això és un dels bons records que tinc del meu pare. Aportava que per l'escola que era l'Iceus Francesc, primer i després l'escola Alemanya, les escoles que vas anar, escoles extranjeres. Sí, bueno, el meu pare sempre explico el mateix en aquests moments, queda molt bé aquí nata l'Iceus Francesc i el col·legi d'Alemanya, però hauria pogut anar al col·legi Txino o al col·le, jo què sé, el Suec. El meu pare tenia molt clar la família del meu pare, la família moratora, la família republicana, discretament repressaliada, discretament perquè el sé lliçenciats i que tenien una indústria química, una indústria farmacèutica, un laboratori farmacèutic, tampoc no van ser massa repressaliats, però el meu pare tenia molt clar que el que volia era un col·le like i un col·le que no fos franquista, que no m'ensenyessin l'Ori o sí, ni coses d'aquestes, ho tenia molt clar. Només es podia aconseguir pràcticament anar a una escola senzillera? A una escola, sí, nosaltres vivíem a prop del col·legi de l'Iceus Francesc i llavors vam anar des de la llar d'infants, vam anar tots els quatre germans a l'Iceus Francesc i jo després vaig anar al col·legi d'Alemanya. El teu pare era de metge cardiòleg? Sí. Has hagut d'una influència? Sí, molt, molt, molt. A més, el meu pare també, que m'he dit malauradament, va morir quan ell tenia 40 anys i jo en tenia 12, el meu germà en petit en tenia 3 anys, només. I era metge, era una persona molt apreciada, va fundar amb aquesta curta vida. Va, la primera escola professional d'especialitat d'Espanya, que és l'escola, era l'escola de cardiològica, que llavors li deien del port, a sota les ordres del professor Givercaralto, perquè havia estat 5 anys a Londres, amb el qual buscant també tenia un esprit molt diferent del franquisme que impregnava els anys 50 aquí. Després, bé, com dèiem, vas estudiar medicina? Sí. Te'n tenies escala des de ben petit? Sempre, tota la vida. No havia de ser xat, ser res més. I vas estudiar medicina a quina universitat? L'única universitat que hi havia allà, que era la central de Barcelona, el clínic, aquell edifici presentant aquelles escales que encara tinc el record del primer dia, veure aquelles escales enormes. Quins records tens d'aquella tapa d'estudiant? Va ser uns records meravellosos. Suposo que per la meva formació del bacherat i de l'escola petita no vaig tenir masses problemes per estudiar. Recordo com molt fàcil entre cometes estudiar medicina i fer una carrera dura, però em va ser relativament fàcil. En canvi, com deia, amb bàsquet molt tambant, contra Franco hi havia molts millors. Va ser una època, facultats tancades, els crisos corrents per dintre del clínic, els cavalls recordo, els cavalls dintre de l'hospital clínic, això ho recordo, són coses que recordo. La veritat és que va ser un ambient molt, molt, molt potent en aquells moments, va ser un ambient molt potent. Tenia més bayes d'encord de menjar-te el món, i records de la facultat divertides. Des d'aquí no recordo, recordo anècdotes, com jo què sé. Potser portava un mes la facultat jovent joveneta, perquè de més faig els anys a final d'any potser devia acabar de fer 18 anys, recordo de la primera pràctica d'anatomia L'ugobre, el clínic tècnic, fos que amb unes finestres de dalt hi entra per fer les pràctiques d'anatomia amb la sala que fos amb un olor formol, amb els calavers per allà, amb troços d'acabades, amb unes banyeres plenes de formol. Tinc un record horriblant i de repent no sé com va anar el professor o l'ajuda, no sé si diu que les dones, les mujeres, estan excentes si quieren de hacer pràctiques, la adivineu que vaig fer sortir d'espera, no em van tornar a veure mai més. Per tant, hi havia una diferència del tracte entre els estudiants homes i les estudiants dones? Ara aquest sentit sí, sí, en aquest sentit que era bé va ser positiu. No em van tornar a veure mai més. Això és, tampoc podies fer pràctiques nocturnes? Això va ser i al final quan feien guàrdies, quan feien guàrdies a la nit en aquell moment hi havia monges. Jo vaig estar d'estudiant a la medicina, ja tenia clar que volia fer medicina interna, vaig estar en una catedral, a la catedral del professor Riber, que era el to de medicina interna, amb allà fet, ja vaig estar per allà, i la veritat és que vaig aprendre molt. I llavors feien guàrdies, que les guàrdies crec que és molt positiu perquè et dona soltura després per davant d'un malalt. Però marxaven, tenien que marxar a la nit, a les 10 hores no ens la marxaven, perquè les monges no ens deixaven quedar a la nit. Obre clar, oge, genial! Feies guàrdies i ja s'haurà d'anar a dormir a casa que més volies, no? Però part d'aquests records, en aquest sentit, que clar, si ho profundices veus que és discriminatori, però que bueno, que per mi van ser positius, la veritat és que durant tota la meva vida laboral no he tingut un sol problema com a dona, la veritat és que no. I hi havia moltes dones a estudiar medicina en aquell moment? Jo crec que en aquell moment devien ser com un 20%. Sí, sí, i això que era de les facultats que potser n'hi havia més. Jo recordo una companya del col·legi que va fer arquitectura i era l'única arquitectura. Que dintre tot era un dels rams on hi havia dones? Hi havia un 20%, eren poquets, però ja t'ho dic, a part que de més a sobre ja t'ho dic, venia dels professors d'anatomia, no sé què fos, de tort, de les monges d'allà. Vull dir, a part, eren d'alguna manera ho veiem com a algo, com a algo molt, molt extra. La veritat és que no he tingut mai. També a l'època d'estudiant vas tenir la sort de fer unes pràctiques als Estats Units? En van, sí, sí, en van, vaig optar una beca. Vaig optar una beca, una beca, una beca, una beca, i vaig guanyar aquesta beca i vaig estar a xicar amb un hospital de condat, de xicar un hospital universitari. La veritat és que em va servir molt tant per la meva formació com a metge, com per formació humana, crec, això va ser l'any 72, en aquella època aquí el franquismo, que eren les cavalles, però no deixava de ser franquisma i dictadura. Llavors, clar, ha sortit en un país com Estats Units, en una gran ciutat com el Chicago, i va ser per mi des del punt de vista tant de la medicina com personal, va ser una experiència increïble. També es conèixer una altra forma de fer medicina. Una altra forma, sí, molt avançada, molt tècnica, però molt pacomana. I aquesta és una de les raons que mai he intentat anar a treballar allà, ni quedar-me allà. Després vas fer el mir, el vas fer el bitge. A Bellbitge, sóc també. També, en un moment, convuls. Sí, vaig, sóc la primera promoció de Bellbitge, era un hospital que va començar un hospital amb gent molt jove, molta gent venia del clínic, molt ben formada, una gent molt, sobretot, lo cantíem nosaltres, amb un explíit molt clínic. És a dir, primer, el pacient. És a dir, jo sempre explico diferències entre centres. És a dir, a Bellbitge era el senyor Sergi. Sergi, posem pel cas, o la senyora Lluísa, que de més tenia una anomenia, que de més tenia un càncer dovari. En canvi, la medicina que es feia en molts altres llocs era el càncer dovari de l'habitació tal, o del llit 23. Era un tracte humà. Era més que humà. Jo crec que és com ha de ser la medicina. La medicina això, la medicina cada persona és diferent, cada pacient és diferent, i la medicina és el senyor Antoni, la senyora Josefina, que de més té això. L'any 75 hi va haver moguda. Ja t'ho dic. Em diria en Franco, i a més a sobre, quan te n'adones que és el final, que això era el que ens sentíem molt valents, tots ens sentíem molt valents. Jo era, en aquells moments, RU, resident en primer any. Havia fet ja el primer any de metge inter. Llavors era RU i no teníem contracte laboral. Llavors vam lluitar per contracte laboral, vam fer una sèrie de vagues, vam muntar un polló a nivell estatal, en metges de tot Espanya. I va ser molt divertit, vam guanyar l'octubre, vam guanyar el segon judici. Uns treballadors van guanyar per administració. El primer va ser el famós mil uno del Marcelino Camacho. El segon va ser el del Smir. Vam guanyar el judici, però llavors hi havia un article que recordo un número, perquè en aquell moment hi havia una galeta que se llamava 222, i llavors aquest article feia que si l'empresa no ho volia admitre't, continuava pagant el teu sol i te n'anaves. I llavors vaig marxar a Londres amb uns quants convants d'I8. Vam fer fora i seguia pagant el sou. I jo recordo arribar a Londres i al·lucinava. Com pot un país que en aquells moments es considerava pobre a nivell de la Unió Europea pagar tota la formació que és caríssima. I una vegada tan format... Pagar-te per no treballar? Pagar-te per no treballar, clar, em van estupendo allà. A Londres vaig estar al meu pare, com he comentat abans, havia viscut 5 anys, vaig contactar amb els companys del meu pare, vaig poder fer una espècie de formació posar-ho molt bé, primer en el Middlesex, en el London Hospital, feia cardiologia amb un company del meu pare. Fins que l'Aries Navarro no s'amnistió, no s'indulta exactament, no recordo què va fer. I l'hem sortit disparats, que va aquí, la morrinyala, gil·lis terrorífica, i això era un exili entre cometes light. Però la veritat és que les llistes negres existien, i la gent que es va quedar aquí, que no va marxar, no podia treballar, no es deixaven treballar, i les llistes negres no es van deixar treballar. Després vas tornar cap a Barcelona, vas acabar al Middlesex, va ser un Middlesex més llarg de l'habitual. Sí, clar, perquè l'any que havia estat fora, l'any fora, l'any que havia començat, i quan es van optar si volíem passar ja resident de Salomón, un any o repetir curs, vam optar per repetir curs, clar, un any més de formació, que més vols, no? Sí, sí, llavors vaig estar a Bellvitge, fins que vaig acabar la residència, t'ho dic, vaig estar 8 anys a Bellvitge, molt bé, la veritat és que penso que m'ha sigut molt vàlid per després fer una bona d'això. I l'any 80 va ser quan vas acabar el mir, es va organitzar la Sarca Sub, que era Sarca d'utilització pública, dels hospitals, que els hospitals que abans eren havien sigut privats, o de corporacions, o de muntes, van passar la Sarca Pública, en aquells moments molts dels meus companys, tant de sobretot internistes, residents, que havíem acabat la residència, tant del clínic com a la Vall d'Hebron, com de Bellvitge, pràcticament vam copar els hospitals aquests comercials, i vaig acabar la cap de servei, amb 33 anys, 34 anys cap de servei, de la medicina interna. Molt jove, no? Molt jove. Però tots eren iguals, el de Filafranca era una altra companya meva, el de... Va ser una promoció potent. Sí, sí, sí, era... Home, estàvem relativament ben formats, estàvem molt ben formats, i aquests hospitals necessitaven passar de centres absolutament privats, que es podien dir que eren clínices privades, passar la Sarca d'utilització pública, necessitaven gent potent, i la veritat és que, ja t'he dit, a Calella, a Calella de la Costa, a Villafranca, a Sant Pere de la Vit, vives pràcticament, vam copar tots els... I ja no dic de Tarragona, o de més enllà, sí, sí. L'any 80, vas tenir el teu fill? El teu fill? Sí. Tens un fill? Tinc un fill. Com es diu? Oriol. Oriol, el color collosa del meu fill. Quan va néixer l'Oriol, vas haver de triar, des del punt de vista professional. No, no, encara vaig aguantar. A més, a sobre, el meu fill, té dos germans que vivien amb nosaltres del primer matrimoni del meu marit, ja vivien amb nosaltres, és a dir, clar, seran tres. Jo vaig tenir... He criat tres... tres crios, però, bueno, superhumans. Que encara no sé com ho feien. La veritat és que quan ho veig de lluny no entenc com ho feien. I llavors, quan el meu fill tenia tres quadrenys, vaig tenir... Vaig tenir que triar. L'hospital em matava. Tenia una plaça del segur. Ho feia tothom en aquell moment, i més si t'havies format. Si tenies una especialitat via mir, era molt fàcil hoctela. Pots les aprovaves a la primera. Tenia una plaça... També a Sant Boi. Vaig demanar al trasllat de qui Sant Just, la meva mare, havia vingut a viure a Sant Just, la casa, aquesta del meu avi, del carrer Freces, ja vivia aquí. Tu havies esplugues, també, però has tocat a Sant Just? Somri, clar. Jo que l'esplugues venia de mare al costat. El costat està més a prop visquines plugues, perquè, com sabeu, el carrer... el carrer... N'esta senyora de l'Ordes, una banda s'esplugues l'altra banda de Sant Just, que és el carrer que ha estat tocat de casa meva. La Rosa, vas venir a Sant Just, que encara no hi havia al cap? No. Estàvem a la Creu Rosa, estàvem davant de la venginera de la carretera, en un local de la Creu Rosa. Estàvem el senyor Eli Pérez, que, malauradament, ens va deixar, ja fa dos anys, el senyor Julio Candiel, que amb 90 i pico d'anys, encara aguanta aquí. Ells dos, com a infermers, hi havia el doctor Serra, que també desgracidament ens ha deixat, i la doctora Trinxán. Jo vaig agafar la plaça, no sé si la jovent suposo que ens recorda del doctor Porta, que era un doctor molt entrenable, també. I estàvem allà. La veritat és que vam començar allà, intentar fer una medicina diferent. Vam tenir la sort que el director de la llamança em deia la direcció d'atenció primària, és dir, com s'hi agafés el centre, que agafa diverses centres d'atenció primària, a Cornellà era el doctor Jaume Estany, una persona excel·lent, com persona excel·lent, com professional, que tenia molt clau, que anava a ajudar molt a la gent. A l'ambulatoria de Sant Josep estava fet, de l'edifici estava fet, i no s'obrien, no recordo, perquè aquí era el problema. No es va obrir aviat. Llavors es va obrir l'any 90, el febrer març, el març de l'any 90, es va obrir, i una gran satisfacció per mi va ser que els metges, els que era allà, els que he comentat, es van tots, llavors passàvem de mitja de dos hores, a mitges jerarquitzats, que se'n deia fent tota jornada completa, i llavors una satisfacció personal va ser que els meus companys van decidir que tots deixaven les dues hores, passaven, la jornada completa, jerarquitzar-se, que se'n deia amb el qual no guanyàvem econòmicament, que guanyàvem si... Perdien diners? No, més que no perdíem diners, en el sentit que van ser treballades dues hores, i ara em treballaves sis i tenies altres coses. No perdies diners, potser guanyaves una mica, però personalment em perdies sobretot a nivell de... de trienis i coses d'aquestes, que els sentitius no havien, això no hi havia, però era una altra manera de treballar molt més satisfactòria. Jo vaig triar com a coordinadora. Va ser molt, molt agradable. Per tant, va ser la primera coordinadora del CAP. Tinc l'honor de ser la coordinadora del CAP, tinc l'honor de que moltes coses d'organització que encara continuen igual van ser obra meva. Va ser difícil enjar el CAP? Que va, que va, quan tens la confiança que els teus companys no exenys difícil. Era una pinya, la veritat, que recordo que aquella època meravellosa va ser com una pinya, va ser molt, molt, molt fàcil. Si em permeteu, llavors, eren coordinadors dels centres d'atenció primària. Ara són directors. Els coordinadors eren càrrecs, que eren els nostres companys, que ens triàvem per 4 anys, i després tornàvem una treballada en la nostra feina. Ara els directors són càrrecs escollits per als de dalt. I jo crec que en aquests moments, una de les... dels fets que fa que... Tu creus que no t'ha començut aquest canvi? No, no, no, jo crec que molta gent tampoc, jo crec que tampoc, jo crec que els de baix, com hem dit sempre, amb llenguatge així molt pleners de la trinxera, si volem gestionar i volem fer la medicina que volem, que a nosaltres mateixos no podem anar a mordar des de dalt, des d'un despatx, que no han tocat mai la trinxera. L'any 94 també es tenia l'oportunitat de formar part de l'Ajuntament de govern del Col·legi de Metges. Sí, això és un altre honor. El doctor Bruguera feia la candidatura, va decidir que necessitava alguna dona més, de 20 i pico, que era a l'Ajuntament, de 504 dones, bueno, algú és algú. I, a més, sóc la primera dona d'atenció primària, que va entre una junta de govern del Col·legi de Metges, i estic molt satisfeta, vaig estar dos legislatures, les dues del doctor Bruguera, estic molt satisfeta en el sentit que crec, que la tasca que vaig iniciar en aquests moments ha donat molts fruits perquè en aquests moments hi ha molts metges de primària, l'atenció primària és una branca important dels Col·legi de Metges. Tinc molt, molt, molt contenta. Com hem dit, la teva carrera professional, la majoria d'anys, la part important va ser aquí a Sant Just, fins que vas oblar el cap, quan vas oblar. El cap, sí. Ah, quan vaig fer 65 anys no et deixen estar més. Crec que vaig estar un mes més, no? Crec que a mi ja em va tocar estar un mes més. Sí, quan vaig fer 65 anys anar al 73, el novembre del 73, amb el més, més aquest. Sí, sí, molt contenta. Crec que quan vaig triar, com comentaves abans, al formar una família, el tenir més obligació, veia que em perdia moltes coses del meu fill i dels seus germans. Quan vaig triar, vaig triar per una medicina de qualitat, que crec que es pot fer l'atenció primària, es pot fer una medicina de molta qualitat, però amb una continuïtat. A l'hospital et quedaves amb el pacient, ho podies fer molt bé, però després, el pacient el donaves dalt, et podies veure un, dos, tres vegades amb la consulta. La continuïtat, no? Ah, i això és de les coses que encara ara trobo a faltar. Sempre trobo algú pel carrer, trobo a faltar el tracte amb els pacients. Això és de les coses. La veritat és que estic molt satisfita i molt... I també rebo molts reconeixements del gran... Afortunadament, afortunadament, he rebut reconeixements de la societat catalana de mitjans de família, em van fer sòlci d'honor. La societat espanyola m'ha donat, ara fa 3 anys, el premi i la teresotària professional. Penso que el que estava més content era la societat catalana, perquè era la segona edició, ja va ser una dona i catalana, aquí estàvem, a Catalunya estàvem molt contents, pensem, l'espanyola, i pensem, ara aquests últims temps convulsos, perquè rebenia el rest de l'Espanya, molt contents, i el col·legi de metge, en va l'any 2006, em va donar un dels premis de l'excel·lència personal. Ara, tots aquests reconeixements que agraeixo de veritat, són per la tasca que jo he fet d'aquests 25 anys, i com vaig dir en el moment que em donaven un d'aquests reconeixements, m'ho he passat molt bé fent de metge, he sigut molt, molt, molt feliç, revera de la meva família, ha sigut el meu segon gran amor, fer medicina, clínica en medicina de diàpia, cant diem, i clar, si a sobre posa això, et reconeixen què més vols en aquests moments. La veritat és que estic molt contenta. Doncs arribem al final de l'entrevista. Moltes gràcies, Maria Lluís Amorador, per haver vingut al programa i explicar-nos la teva experiència vital. Moltíssimes gràcies a vosaltres. Bona tarda. Bona tarda. I potser, en el deixar-se vença, comença la platja enamorada, no sóc l'esperallarga, i obre els braços, no fos cas. L'unada vull voler escaldar. Així, només em deixo, que tu em deixis, només així, que teixo, que ara em deixis, jo tinc per tu, que aniu en el meu arbre, i un núvol blanc, penjat d'alguna branca, molt blanc, molt blanc. Sovint és quan el sol declina, que el mira, el pesarò sap que si m'imve, l'estimes. Arribem tard a voltes, sense saber que a voltes el fragilar d'un gest senzill, podria dir-te que un moment així, em deixo, que tu em deixis, així, només així, que teixo, que ara em deixis, jo tinc per tu, que aniu en el meu arbre, i un núvol blanc, penjat d'alguna branca, molt blanc, molt blanc. Jo tinc per tu, que aniu en el meu arbre, i un núvol blanc, penjat d'alguna branca, molt blanc.