Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques i avui ho fem parlant amb l'Àngeles Tamora Roda. Hola, Àngeles, què tal? Hola. L'Àngeles Tamora va néixer a Conca, completament a Minglanilla, la província de Conca. Està més a prop de València que de Conca. De Conca, sí. Allà és on vas néixer, què recordes d'aquella etapa en què vas viure a Minglanilla? De jugar molt, jugar molt al carrer i de ser feliç. No recordo molt, perquè la meva vida, com ho veureu, ha canviat molt, però sí, tens molts records del poble. De fet, ja des de la petita tenies un vincle amb Sant Just, perquè la teva àvia i els teus tiets hi vivien, oi? Sí, allà pels anys 50 va venir la meva àvia i 5 dels meus tiets, perquè eren 6 germans, i nosaltres la meva mare ja estava casada i es va quedar al poble. Jo ja havia nascut i no, la meva germana encara no. Que la teva àvia i els teus tiets portaven negocis aquí a Sant Just? Bueno, la meva àvia va ser la xurrera, si algú d'aquella època feia xurros i les meves ties, dues ties que tinc, les venien, i venia la gent allà del barri nor a comprar. Més tard, el meu tiet, el més gran, que era cuiner, va obrir al bar, també ara no existés, lògicament, va a les rodes, ho va obrir ell, i que després va ser el Can Domingo, i ara que és la major l'ententista, però va ser ell que va obrir. Per tant, abans de venir a Sant Just, tu ja tenies aquest vincle i havies vingut a vegades a Sant Just? Sí, havíem vingut, doncs no ho sé, veníem a les vacances, o sigui que jo al set anys ja havia estat per aquí. A l'enterrament de la Sardina, no? Sí, això mateix, sí, que per mi anar allà a la font de la Bonaigua a fer tota una excursió. I, aleshores, més endavant, amb la família vol decidir venir cap aquí, però hi va haver problemes per arribar. Explica'ns aquesta història. Aquesta història és que el meu pare, clar, en aquella època no havia feina, el tenia vinyes allà, però no li produien lo suficient, eren cinc de família i no podia ser, llavors van venir, decidir, venia aquí a Barcelona, amb molta migració, però el meu pare es va quedar allà perquè tenia unes feines que feia, i va venir la meva mare, els tres germans, i una cuina d'ella. I recorda que en aquella època, els anys cincuanta-quatre deia ser, no sé quan començaria això, tot el que venia de fora, que no tenia residència, us agafaven i us enviaven al Palàcio de les Nacions, que era un palau que havien fet pel 29, a l'espo. No sé què va passar, un dels meus siers tenia que venir a buscar-nos a l'estació, però per horari, o sigui, no havia ningú, i no es van ficar, no es van enviar allà. És a dir, si ningú venia a recollir, no et deixaven quedar-te a Barcelona, o bé, no et deixaven buscar-te la vida. Això mateix, i t'hi enviaven una altra vegada on vivies. Les hores també finalment sí que vau poder sortir? Sí, de seguida en telegrames, perquè en aquella època no és com ara. En telegrames, el meu tia ja va pensar quan va arribar, i van dir que el tren nostre ja havia arribat, i diu, home, aquest és tan el món lluit, perquè ja se sabia que la gent que venia total, que van venir a l'ajuntament, que van fer un certificat com el que tenia a casa, que tenia família aquí. I, bueno, van estallar dues nits. La meva mare, amb la tieta, en la cuina, a vegades ploraven, a vegades riuren i nosaltres per allà. Però jo me'n recordo perfectament d'allò. I van sortir, li van fer... Bueno, bueno, i clar, com que el meu pare no hi era, li van dir al seu marit vindrà, no, no, no, és que veníem al casament d'un germà. És a dir, que no era veritat? No era veritat, però, bueno, tenia que dir alguna cosa. Segur que el seu marit no vindrà? No, no, no, no. Bueno, la meva mare sembla que va escriure el meu pare, dient-li, escoltar, quan vingui s'avisa perquè n'hi ha això, i ell no s'ho creia. Total, que va venir, no va avisar, i ho van ficar, també, dintre. Sí, segona vegada va tenir el casament. Segona vegada, llavors la meva mare va tenir que allà, i clar, com era perquè havien passat el millor 15 dies, no? Vostè no deia que el seu marit no vindria, bueno, mira, bravingut, és que tenim el casament, i no que sé, total, i no van dir que ens van deixar el meu pare, també, però dient que tenien que sortir. I aquí el vam pagar la tornada, no? I ell va dir que no, que encara tenia diners per... i es va enfadar molt, com és natural, lògicament. És a dir, us van fer tornar cap a com? Sí, sí. Tota la família? Tota la família van tornar. I vau tornar? No. Van tornar al poble, sí, sí. Quants anys vau estar al poble? No, al llavors, al poble, no sé, perquè en aquella època, el Brasil, la capital del Brasil, era Río de Janeiro, i l'estaven fent a Brasilia, el centre del Brasil, i demanaven molta gent, molta emigració, igual que ara venen d'allà... Molts obrers per anar a construir la nova capital. I el meu pare va dir, va conèixer uns que també n'havien estat en Argentina, tot el va dir, bueno, si no, me'n vol anar d'aquí, o es me'n vaig. I se'n va anar, va preparar els papers i tot això, i se'n va anar primer el sol. Va estallar dos anys. Que en aquell moment anava a Brasil era una aventura, no? Anaven amb vaixell. Suposo que hi hauria avions, lògicament, però el més normal era anar amb vaixell. El Cabo San Roque encara me'n recordo. I quan trigava aquest viatge? Pues mira, el 13 dies. 13 dies? Sí, sí, 13 dies. El teu pare va anar primer, eh? Primer, va estar treballant allà, i me'n recordo que va dir, diu, no, aquí, mira, dormirem amb una... amb una barraca, no sé què, i què va. Vas viure en un poblet que tinc el record, vam viure allà dos anys, tenia un pis muntat, uns jardins que hi havia... Va ser a Brasilia? No, no, a Sant Paulo. No va arribar anar a Brasilia. No va arribar anar a Brasilia, perquè allà hi havia feina també. Demanaven gent, però tu una vegada allà podies anar on vulguessis. I la veritat és que era un poblet petit, ens van acollir molt bé, me'n recordo que jo anava a l'escola, i les nenes ens reien, perquè clar, en veien parlar diferent, no havia com ara, que n'hi havia molta gent d'aquí d'allà, doncs eren la novedat. I la professora em feien anar a casa seva per ensenyar-me. Bé, vam aprendre sense voler. Per això, quan la gent aquí diu, oh, és que el català, si jo vaig aprendre el portuguès sense donar-me, els nanos aprenem tot. Suposo que d'aquesta època Brasil és quan sona aquesta cançó. És una cançó molt coneguda del Brasil. Porta records, no? Sí, que porta records, sí. Molt bé. Va ser una etapa feliç, el Brasil? Molt feliç. Clar, jo tenia 11 o 12 anys, i després vas tornar, o sigui, vas passar l'adolescència allà. Jo anava a l'escola, després anava a estudiar per la nit, vaig començar a treballar allà, o sigui que jo estava feliç allà. Els meus pares són els que volien tornar. I jo també volia tornar, perquè sentia, oh, és que allà a Barcelona, a Espanya, no sé què, i jo també volia tornar. Tenies una visió idealitzada, potser. Ah, això mateix, això mateix. I ara mirant cap endarrere, t'hauries quedat? Home, no, perquè després, quan jo vaig arribar aquí, els dos mesos ja ja estava adaptada. O sigui, al principi va ser una mica fòria, la meva germana també. I aleshores vas tornar amb la família cap aquí, i ja veu una que passen just. Clar, perquè nosaltres el meu pare allà va vendre el camp que tenia, o sigui, nosaltres al poble ja no tenien res. I van venir aquí a Sant Just. I aquí comença la meva història a Sant Just. La teva història a Sant Just comença al carrevador, que és on va una viura, i quins són els primers records que tens de Sant Just? Els primers records, va arribar al carrevador, i vivien en front de la Francisqueta. I més recordo, devia ser quan feien el corpus, i ell va dir, escolta, nena, s'haurien d'ajudar-nos a agafar la Ginesta, i jo vaig dir, ostres, dió poc sí. O sigui, això va ser la primera cosa que jo vaig fer aquí, la primera col·laboració. Les catifes de Sant Just, sí, que no sé per què són coses que... Han anat passant i s'han de ser de fer, però un bon record, suposo. Jo li vaig dir, sí, sí, i al dematí vam anar a buscar la Ginesta, i després es micular una mica, i vam fer les catifes. A Brasil treballaves en un despatx, després com vas anar aquí a Sant Just? Portava una setmana, i vas començar a treballar a Instituto Electroquímico, que estava al costat de la Benzineria 3 anys. Oximetal. Oximetal, ara en primer es deia Instituto Electroquímico, després va ser Oximetal. I ara, no sé, sembla que està encara, però s'ha traslladat. Va ser una mica dur adaptar-se al principi. Sí, al principi va ser dur, perquè clar, jo allà estava acostumat a una forma de treballar. Aquí era un altre, a més a més havia l'idioma. En què canviava la forma de treballar? Doncs no sé, allà són molt bosses senyoria, i molts són molts. No sé, la forma d'escriure una carta és molt diferent. I jo no estava acostumada aquí. Però vaig espavilar, i jo me'n recordo que al principi, jo digo, no ho sé, jo baixava al carrer, que la meva vava vivia al carrer, i baixava tot aquell, i quasi que anava plorant el dematí, perquè jo pensava i diuen meu, però no, després el Matel cap m'ho va dir, diuen mira, el cap de una setmana no em volia dir, i gràcies al cap de personal va dir home, tinc una mica de paciència, que ha vingut, fa una setmana que ha vingut d'un altre país, i sí, i bueno, vas treballar allà fins que es vas casar 4 anys. El cap de 4 anys vas casar amb el teu marit, com es diu a del marit? Jaume Rui, aquí també ho coneixen, el bomber, treballaven junts, i mira, els vas conèixer, i els vas casar als 60, no els vas casar. Llavors et vas casar amb el Jaume, i en aquell moment les dones, les que davant de saben de treballar, i es deia que era la família. Vau tenir dos fills, l'Òscar i la Mònica. Un fill i una filla, els primers anys quan va néixer, va dir que ha criat els nens, estan bé. Però a més endavant, ja vas... reprendre, diríem, l'activitat a nivell personal, vas voler aprendre català? Sí, vaig anar a classes de català, que abans van començar a fer les ajuntaments, i jo vaig presentar aquí. Me'n recordo que hi havia, me'n recordo del nom de la Núria Jiménez, que sembla que una filla treballa a l'ajuntament ara. I jo li vaig dir que venien a aprendre, però només se va presentar un senyor i jo, i com eren solamente dos, doncs no es van a derivar si volien anar a esplugues. I vaig anar a esplugues allà, a la Carrera Iglesia, a Can Tinturé, i allà li vas fer les meves primeres classes de català. L'entrada l'entenies, però no... Jo l'entenia perfectament, però no m'atrevia allò que no t'atreveixes a parlar-ho. Que ara, jo ja sé que el meu català és més bé anar sent castellà, però bueno... No, però és bo. Però en escriure me'n defensa un millor, veus? Perquè a vegades el meu marit, clar, com a ell d'aquí, el va aprendre castellà, tot en castellà, el no va anar a classes de català. Jo sí, vaig anar, encara que era més gran, era gran. Que vas aprendre a escriure en català? Vaig aprendre a escriure, fas errors, lògicament, perquè el català neunidó, sobretot els pronomes febles, té la marinera. Però bé, però me'n defensa un millor que parlar-lo, no? Aquesta etapa doncs vas fer les coses de català, i l'any 78 és quan vas començar a treballar a l'escola Núria, a l'ampa de l'escola Núria. Sense voler. Bueno, no, a l'ampa no, a l'escola Núria. Nosaltres eren de l'ampa. Perdó, eres de l'ampa i després es comença a treballar a l'escola Núria. Però va ser per casualitat, pràcticament. Resulta que estàvem en una reunió i la directora va dir tenim un problema. La secretària, la senyora Domínguez, si algú l'escoltar la coneixerà, la senyora Domínguez li han de fer una intervenció i necessitem algú. I jo la vaig mirar i vaig dir si voleu, dius-me tu, dius-me sóc una mamà, però jo he treballat sempre en un despatx i això jo vaig pensar això, per mi no res. I va dir, bé, doncs d'acord. I vaig començar a treballar tot el dia, que al principi va ser una mica perquè jo tenia els nanos, que encara eren petits, però bé, jo vaig pensar és sol uns dies no n'haurà problema. Vas haver de compasinar al principi la feina amb la vida familiar, que en aquell moment era que hi havia molt sobre la dona, molt més cara, segurament. Tot el que vas com... Però resulta que va tenir problemes la intervenció que li van fer o li van trobar alguna cosa, tot el que va ser dos mesos de baixa. I jo, clar, la vas tenir que substituir. De coses de comptabilitat no vas fer res, portava la conta, diguem-lo, de diari, no? Doncs venien les mares a pagar el rebut allà. I justament un d'aquells, en aquell mes, ho van fer pel banc. I això ho vaig aprendre jo. O sigui, van deixar de venir les mares, ho van domiciliar. I això ho va tenir, que jo me'n recordo, que vaig anar a la caixa del Panader, perquè em diguessin com ho tenia que fer. Clar, al passar dos mesos, quan va tornar a la senyora Domínguez, que ella no podia en tanta feina. A més a més, en aquella època, hi havia molts alumnes, les classes eren de 35, i a vegades de 40. I, clar, hi havia molta feina. O sigui, va canviar el volum de feina a 50, i quan va tornar a la senyora Domínguez... Clar, ella tenia molta feina reterida. Total, que dius que faig. Bé, m'hi van dir que si volia quedar-me, el dematí. O sigui, ella estava tot el dia, jo estava de 9 a 1, que és el que feien les classes. I al final, 20 anys. I al col·legi Núria s'ha fet de tot. Va començar com una substitució, i a vegades... A vegades, per això, has de ser... no ser oberta a tot, i després mira. Al final dels anys 90, és quan es va acabar aquesta feina. Sí, perquè la escola... La senyora Domínguez va jubilar, jo vaig estar dos anys al paro, perquè la escola, llavors, ja no hi va bé. Era quan començava una mica la crisi de l'escola. I ell es va jubilar. I quan ell es va jubilar van cridar a mi a veure si volia. O sigui, que els últims anys de l'escola jo vaig estar tot el dia treballant, i llavors vaig tancar l'escola també. Entre tant, també vas començar a treballar a l'Eubic? No, abans d'això vaig quedar en paro, quan va tancar l'escola, em van cridar com a test. Tenia el paro, em van cridar de l'oficina del paro, si volia treballar en l'institut de Sant Jus. De Sant Jus, sí. I vas dir, bueno, doncs vinga. Això va ser del 98 al 2013, aquests són els anys que vas estar treballant en l'institut. Vas estar treballant a l'institut en el menjador. I quin record tens d'aquesta etapa? Bé, és molt bé. Va ser al menjador, jo era la coordinadora, perquè allà d'on estic, allà d'on hi ha papers, jo estic fent coses. Vaig fer un curset també, té monitora, la empresa ens va pagar un curset, perquè més o menys. I ara que jo li vaig dir que a l'institut hi ha coses per entretenir els nanos, però a l'institut la veritat que no. Però bueno, em va servir per a algú. I aleshores sí que vas fer la secretària de l'Eubic? Això. Després a l'Eubic, no sé per on, qui em va dir, que teníem un món de rebus i papers, que podies venir. Bueno, ja vindré. I vas començar a l'Eubic. I a l'Eubic també he fet de tot. Allí he estat 18 anys, fins que va tancar més o menys. No, abans. Fins l'any 2010? El 2010, sí. Quan vas acabar l'Eubic? Vaig venir per arreglar uns rebus i papers i he fet campanyes de Nadal, Fira, pàtget real, el pàtget real que estava allà molt a la porta del mercat, quasi sempre. Els últims ja... S'organitzaves? Jo no s'organitzava. Jo què sé, el que he fet allà. I la Júlia, durant, també, que era la presidenta, m'ajutava molt també, entre totes dues. Per tant, era una feina que al principi havia de ser més aviat administrativa, i al final va passar a haver de remengar i fer moltes altres coses. Va ser molt enriquidora també, perquè jo de cosa del comès no sabia res i ha pres un montón de coses. I anava a visitar un, i anava a visitar l'altre, i la veritat que sí. També està mora, com hem vist, una persona molt implicada en diverses entitats de Sant Just, però també a nivell de col·laboració, amb l'associació de veïns, per exemple. Sí, sí. Encara estava a la Unió de Butiquers, i ja col·laborava amb l'associació de veïns, també. Sí. Asociació de veïns, i després, també, i comissió de festes, que estic fins ara. Del barri nord. Del barri nord. L'associació de veïns de Sant Just o del barri nord, també. Sí. L'associació de veïns és que abans la comissió de festes era com una... com una... una afegit, no? Sí. O sigui, però després, al cap de 4 anys, ells revien una quantitat de subvenció de l'Ajuntament, no es tenia que passar nosaltres, tot el que van dir, bueno, i per què no podem ser una entitat? Sí. I me'n recordo que vas venir aquí, van dir sí, sí, naturalment, i llavors van ser una entitat. O sigui, estic a l'associació de veïns i la comissió de festes del barri nord. La comissió de festes del barri nord, un munt d'activitats que he organitzat, oi? Sí, sí. Quines recordes? Bueno, de l'associació de veïns, primer, he fet, doncs no sé, l'Ajuntament de la Fena Principal, he sigut sempre portal d'espatx, i atendre els socis. Ara estic tot el dijous i el centre civis, Joan Maragall, i he col·laborat en les activitats de moviment i les associacions campanyes. La més principal va ser la campanya d'aigua, que venien, la gent, o sigui, va veure un de les sessions, nosaltres estem federades, i va veure un moviment que la gent deia que els impostos no se tenien que pagar. Total, solament pagaven el que era l'aigua. Fins que no, la reglesin, no? I venien tots allà, tenien que fer-li un altre rebu, tenien que pagar, bueno, era una història. O sigui, solament tenien que pagar l'aigua, i va durar molts anys, i aquesta... Jo me'n recordo. Hi va haver un problema amb l'aigua, amb impostos que venien amb l'aigua. Això mateix, sí, sí. I aquesta vegada els tenia que trucar a l'escolt, que teniu que portar el rebu... I quin paper feia la SOS de veïns en aquest sentit? Els ajudava amb el pagament? No, tenien que fer un paper perquè fossin a pagar el banc, i solament tenien que pagar el que era aigua, els impostos no. D'acord, i això ho feia la SOS de veïns, aquests papers. I aquest ho feia jo, vaja. Que era la que estava la secretària, la representació de la SOS de veïns. I amb la comissió de festes, on són molts altres activitats també? Sí, sí. La comissió de festes... La rebel·la, la rebel·la primera que es va fer... I jo vaig fer la rebel·la, saps per què? Perquè el meu marit, en aquella època, no era bombe encara, perquè ha sigut bombe, i després ha sigut el bombe... ell tenia el bombe dintre d'ell, no? I des jovenet ja... i a final ho va aconseguir, però al principi anava de voluntari. I després va ser, per això, ha sigut el bombe més antic de tota Espanya, perquè ha portat molts anys, sí, sí. Perquè clar, si tenia 15 anys i ja estava allà amb els bombe's, llavors, ell no treballava amb bombe's encara, però, clar, se n'anava molt. I el dia de la rebel·la, doncs jo em quedava sola perquè se n'anava bombe's, perquè, clar, els bombe's del dia de la rebel·la... Tenen molta feina. Tenen molta feina. I jo veia que tothom estava allà, dius, doncs la manera de ficar-me dintre, i em vaig posar a la comissió de festes que feien la rebel·la. I feien la rebel·la al carrer Creu, entre carrer Nord i muntanya. Allà l'Ajuntament posava un dalt d'Ado i allà li feien la rebel·la. Després d'anys després, quan ja feien la plaça, se'l va traslladar a la plaça Maragall. I heu col·laborat amb moltes altres festes, també, del poble, amb xocolatades, amb botifarrades... Botifarrades, xocolatades... Vaig fer una vegada fins a la Mercè Castelvi. Escolta, us atribueu a fer macarrons? Va venir un senyor que no sé divenia de França, no sé què, que va portar uns... uns pols, no sé què. Un condiment. Un condiment van fer macarrons amb paparina. Pots va estar bé, també. I, bueno, i... i a Can Ginestar van fer botifarrades. Bueno, feien de tot. Van fer moltes, moltes coses, la veritat. També carnastoltes. I carnastoltes, la primera carnastoltes, que sembla que va ser el 1906. Llavors, aquí a Sant Just feien, solamente, feien els nens, feien la rua, no?, de les escoles. I aquí, va ser el primer. I ens van dir a nosaltres si volien fer una xocolatada. Bueno, ara me'n vaig a un altre allò. La xocolatada a sortir, la primera que sempre va fer, va ser a la festa major. I va ser l'Ajuntament que es va dir, que a nosaltres s'atreveu a fer una xocolata per la festa major, i nosaltres van dir, bueno, i des de llavors, o sigui, van ser ells, que al principi tenim fotografies que estan a l'alcalde donant la xocolata. I a rell d'això, ja hem fet. I aquesta primera carnastoltes, doncs la van fer a la porta del mercat. I van fer la xocolata, que jo me'n recordo, que digo, bueno, aquí no es disfressem, i em vas posar un... van fer un corro de paper, i van posar la xocolata, un, que bona! I va ser la primera que es va fer. Allà es va fer tres o quatre anys, i després es va passar allà, a baixar el barri sur. I ara fa 4 o 5 anys, que es fa a la plaça Maragall. I el Carnastoltes deies que fins al 2016, només en les escoles, a partir del 2016, va començar a ser un Carnastoltes obert als adults, també? Sí, al 2006. Sí, i des de llavors, cada any nosaltres fem la xocolata. I l'any 2008 va guanyar un premi, també? Sí, es van disfressar de la Simpsons. O sigui, ens disfressaven també, perquè feien la xocolata i després donaven la xocolata disfressada. Esperar aquell any, doncs mira, totes iguales, i ens van donar un premi. Un premi que va ser com un berenar, perquè havia pernil, xurissos i coses d'aquestes, i va ser molt maco allò, perquè van disfrutar molt fent-lo les disfresses, perquè les van fer nosaltres, després anar a la rua, i després el berenar, o sigui, que va ser complet. L'Àngel està molt a mitja vida de participació, d'enjust i de col·laboració, però això, si t'hagessis quedat al Brasil, no hauries pogut. Però sempre sé que el meu destí era tornar aquí. Sí, no sé si queda alguna cosa més que vulguis destacar, fins que acabi l'entrevista. Bé, va ser també l'any 2000, l'Ajuntament va fer el porta a porta, perquè jo qui és que no parava, per informar la ciutadania, per reciclar l'orgànica. I també vas col·laborar. Va ser molt una experiència enriquidora, i des de llavors jo separo tot. Sí, ets una ciutadana exemplar. Sí, inclusive, jo t'he portat unes fotografies, que una vegada, en una xocolatada, ara ja tenim les collaretes, que ja són orgàniques, però al llavors no havia, eren de plàstic, i els gos no eren de paper, al llavors jo tinc i van posar collaretes aquí, i gots allà, perquè la gent posessin cada cosa al seu lloc. Estaves ben conscienciada. Sí, conscienciada. I és ara que ja tenien els gos, són recicables, veia, no, orgànics, i les collaretes també. Doncs amb aquesta anècdota acabem l'entrevista amb l'Àngeles Tamora. Moltes gràcies per haver vingut, Àngeles, al programa, i acabarem amb un altre cançó, que també segurament et recordarà la teva època a Brasil, que és la Garota de Ipanema. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies.