Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques avui amb la Josefina Carbó i Amigo. Hola Josefina, què tal? Hola Sergi, bé. Com estem? La Josefina segurament molts la coneixereu per la botiga Vallart, per la botiga Sistelleria, botiga de regals també. Ah, això, sobretot ara, això. Durant molts anys, però com sempre, les entrevistes amb Sant Justenques comencem una mica pel principi. Per part de la teva mare, la família era de Sant Just de tota la vida, oi? I per part del pare sí que venien de fora. El pare venia dolent de bones balles, però la mare, el meu avi és del 1887, o sigui, i tirem enradera i tots eren de Sant Just. El pare del meu avi, l'avi del meu avi, tots eren de Sant Just. El pare era fill d'una família amb nou fills? Sí. I d'alguna manera li van dir, t'has d'espavilar, no? Exacte. I els nou anys el van posar a treballar, perquè el mantinguessin. Va anar a fer de forner. I d'aquesta manera va venir a Sant Just? Va venir a Sant Just, seguint els fòrrens, va anar a treballar a Calforriol i es va enamorar de la meva mare, que vivia al carrer de baix, i a Calforriol s'entrava pel carrer de baix al forn. Sí, es veien cada dia. Cada dia es veien, sí. L'any 34, quan es va a casa, el 35 va néixer el teu germà. L'Emili, sí. I tu no vas néixer fins més tard? Fins el 44. Perfecte. Motius que segurament tots ens podem imaginar, no? Exacte. Motius de la guerra. Per motius de la guerra el pare va haver d'anar al front, i evidentment a tot allò es va complicar molt, va ser immobilitzat, va anar al front d'Extremadura de Cabezadevoy, on hi havia el setè cos de l'exèrcit de la República. Bé, en fi, després ell es va trobar malament i van diagnosticar una llaga d'estómac, i la veritat és que tenia senyorava de la seva dona i del seu fill, i d'alguna manera es trobava molt malalt, i va decidir, bueno, el van trasladar a Lleida, a Lleida abans, i estava ja malament, i aleshores allà van tenir una... van entrar en combat a Tèrmens, van passar al Segre Nadal, i quan hi havia moltes baixes, van tenir moltes baixes entre ferits, morts i ofegats, era una operació ja de retirada, perquè ell era jove, el van cridar una mica més tard, a files. Per tant ell va anar tornant ja cap a Sant Just. Va anar tornant cap a Sant Just, amb la família, va anar caminant per la muntanya, va trobar soldats que també fugien del front, perquè veien que allò estava perdut, i bueno, va arribar a casa molt malalt, i va rebre l'assistència quasi clandestina del doctor Rivalta. I aleshores l'any 44, ja amb el pare aquí a Sant Just, és quan va néixer la Josefina. Exacte, llavors vaig néixer jo. El carrer de la Teneu. El carrer de la Teneu vaig néixer jo. Sempre has viscut el carrer de la Teneu. Sempre el carrer de la Teneu número 4, sempre. Déu-n'hi-do, això sí que és constància, no? Sí, eh? La Josefina va anar a les escoles nacionals, les tenies allà d'abans, per cert que abans aquest carrer es deia 18 de Julio, i abans carrer de la República. O sigui que jo no m'hi he canviat de carrer, però el carrer ha canviat de nom. Sí, han anat passant diversos carrets per al mateix. I ara carrer de la Teneu. I has anat a les escoles nacionals també perquè eren les més econòmiques, eren una família humil, la família Josefina. I quins records tens de les escoles nacionals? Molt bo, un record molt bé, jugàvem molt al pati, ens enfilàvem... Hi havia l'entrada del refugi, que és ara el refugi que hi ha al carrer de la Teneu, i hi havia com una rampa, ens enfilàvem allà, jugàvem. Teníem aquell pati tan magnífic que ara han fet la reforma, l'han respectat, aquell pati interior, i tot el dia jugàvem. Estàvem clar, eren unes escoles diferents d'ara, i no teníem les comoditats. Per exemple, anàvem a buscar-nos llenya per centrar les estufes a la Serreria de Can Vullíc, que ens donaven retalls de llenya i de fusta, i amb això ho posàvem a les estufes. Anàvem a demanar flors per les cases al mes de maig. Vull dir, clar, era diferent, però jo vaig ser molt feliç amb aquelles escoles. Vaig estar molt bé. I com era la vida Sant Just per una nena en aquell moment? El carrer. Tot el dia, el carrer. Sorties de l'escola, anaves a casa, agafaves panxocolata, totes les cases eren obertes, i d'una casa a l'altra, amb la meva amiga feliça de tota la vida, anàvem cap aquí, cap allà, jugant pel carrer. No sé, eren molt feliços en aquells moments. No teníem coses, però no ho necessitàvem. Estàvem molt bé. Després de les escoles nacionals vas anar a l'acadèmia Texas? A l'acadèmia Texas, que la portàvem a la senyora Vas, que era la meva mestra de les escoles nacionals, i ens va proposar unes quantes nenes d'anar a l'acadèmia Vas, inclús ens ho va arreglar més de preu, ens va fer uns tractes especials, i vam anar a l'acadèmia Vas del Texas. Va ser fantàstic, també, perquè el seu nen, jo tinc una infantesa que no teníem grans coses, però era molt feliç, era molt feliç, i allà a l'acadèmia vam aprendre molt, feia una mena de batxillerat a l'acadèmia, però no ens anàvem a examinar els instituts. Això no ho feia. A l'època d'ans a examinar, les que no pagaven per anar a examinar, ens quedàvem en aquells dies a l'acadèmia, i seguíem el batxillerat, però sense aconseguir un títol, diríem, un batxillerat elemental. En aquell moment la mentalitat era que les nenes no tampoc no calia que estudiessin gaire. Això mateix. Perquè després es casarien, no? Exacte. A casa meva deien, és que no t'envoinis, si saps cosir, saps colinar, saps... Ja n'hi ha prou, saps llegir, escriure, i tot això, ja n'hi ha prou. Respecte, aquesta mentalitat amb la que han pogut tenir les teves filles, suposo que ha canviat molt, no? Evidentment, evidentment. Jo he pensat que havien d'estudiar tant nois com noies, si volien, i els hi feia gràcia, i tenien aptituds. I en el cas de casa, va ser així, van estudiar tots igual, nois que noies. Per tant, no va seguir estudiant després de l'acadèmia Texas, i vas anar a treballar ja als laboratoris Carlo Herba. Exacte, a casa em van dir, si et vols quedar un any més els estudis, t'hi pots quedar. Però jo la veritat és que tenia ganes d'anar a treballar. I vaig anar a treballar perquè altres amigues meves ja treballaven, també de la mateixa edat, van treballar. I jo, doncs, als 14 anys, vaig començar a treballar a Carlo Herba, desplugues. I després també a la banista Cal Climent. Sí, al cap d'un any vaig anar a la banisteria de Cal Climent i vaig entrar al despatx d'aquella empresa de Moples. I una de les teves tasques era anar a buscar els calés. També. Asplugues o a Barcelona? També, sí, sí, sí. I ara, quan hi penso, penso, ostres, portaves els diners del setmanal al bolso, i és que no tenies ni por, ni pensaves, ni pensaves que portaves aquells diners, que clar, eren bastant importants, perquè hi havia uns 20 treballadors i 10 nidors. Que eren els diners de tota la empresa. Els diners de tots els treballadors de la empresa, els anàvem a buscar. Sí, que era un bon feix de diners per l'època. Sí, per l'època, eren uns quants diners. La setmana de, per exemple, de 20 persones. Clar. I jo les portava al bolso, anaves plugues, a vegades anava a Barcelona, havia d'agafar el metro, però no tenia cap mena de por. No, no, i no va passar mai res. Després, amb 21 anys, va ser quan vas casar amb Ramon Vallart. Exacte. Sí, sí, amb el Ramon Vallart em vaig quedar. Vas casar amb el Ramon Vallart i la seva família, els seus pares, tenien la... Abans una cistelleria, abans... Era una esparteria. Esparteria. Abans la carretera, la carretera real número 36. I aleshores el marit va dir, home, no cal que estiguis treballant fora, no? Aquí tenim feina per tu. Exacte, exacte. Sí. I què si feia a l'esparteria? A l'esparteria el meu sogra treballava a l'espart. Feia escombres, cabassos, forrava garrafes, feien fregalls, la meva sogra feia els fregalls, i ell, bueno, ell tot el dia estava treballant allà. Tenien a la rebotiga, i hi havia un local que era el menjador, la cuina, el taller, i allà ho feien tot, tot. I sempre treballaven allà. I, bueno, la meva sogra, allà menjàvem i dinàvem, i la meva sogra, que era molt gran cuinera, a l'hora de dinar, apartava tot el que hi havia per allà, cabassos, espars, retalls... I aleshores, ella parava a la taula, i sempre tenia molt de gust amb això, i parava una taula que no semblava aquella que fos un taller de... Es transformava, el taller. Es transformava, es transformava, i sempre, sempre. La teva àvia, de fet, t'havia recomanat que treballessis fora, que no treballessis amb la família del marit. Això és curiós, perquè l'àvia era la... potser tenia una mentalitat que avui ens semblaria més moderna, no? Exacte. L'àvia era una dona, era molt sàvia, era molt sàvia, era molt sàvia, perquè ella deia... Sempre em deia, nena, nena, més val que tu tinguis els teus diners, no deixis de treballar, i sempre tindràs els teus diners, i te seràs més autònome amb coses de poder comprar o poder fer, però la meva mare deia que no, que més volia que hi hagi vent i feina a casa del meu futur marit, doncs que jo em quedés... Això era abans de casar-vos, inclús? Sí, sí, ja m'ho deia, perquè llavors havia de prendre la decisió de deixar-la feina o no deixar-la, i llavors ella em deia, no la deixis, més val que no la deixis. T'anirà més bé tenir els teus sentiments. Per tenir una independència, no? Per tenir una independència. Però jo vaig pensar que potser sí, el meu marit també em deia, escolta, el meu futur marit, doncs, em deia, si casa hi ha feina, perquè has d'anar fora a treballar, i bueno, ho vaig fer així, d'aquesta manera. Quina era la teva tasca a l'esperteria? A l'esperteria, la tasca, doncs mira, em van ensenyar a despatxar a la botiga que tenien allà mateix, i llavors també em feien fer cortines de canotillo, que deia, i aquesta part de les cortines les feia sempre jo, que era enfilar canotillos, fer-ne tires a metros, i després penjar-les en un muntant i tallar-la la mida que et demanava el client. I d'això em encarregava jo. I en aquesta mena de cortines per les mosques, no? Per les mosques, sí, d'aquelles cortines per les mosques. I evidentment no teníem sou, no teníem sou, era una manera d'administrar-se molt, molt curiosa. Diríem, jo, si necessitava alguna cosa, el meu marit ja ho deia a la casa, en els pares, i els pares, doncs sí, sí, el que necessitava, ens donaven els diners. Però era una manera molt curiosa d'administrar-se. És d'alguna manera el que deia a l'àvia, que no tenia independència econòmica. No teníem independència econòmica, no teníem sou. Després ells ens ajudaven amb el que necessitaven, perquè és clar, però inclús el meu marit ho va suggerir a la seva mare i van dir que això se'ls faria molt raro, ve de donar, que tot era de tots, com si diguéssim. No, no, i després quan necessitaven ells, el meu marit era fill únic i ells eren generosos i el que necessitaven, doncs ho teníem. Però funcionaven així, una manera com antiga de funcionar. Després vam veure que la carretera no hi havia tant negoci, una mica a una mica... Vam veure que els negoci es van anar cap al centre de Sant Just, i el 71 va ser quan van traslladar el local, que va traslladar el local cap al carrer Bonavista. Exacte, sí, vam traspassar el local a la Gabi, que tenia una botiga de comestibles, i la propietària d'això era la senyora Carolina Catesús, coneguda del poble, que tenia quasi totes les botigues del carrer Bonavista, eren de la Carolina, i nosaltres li pagàvem lloguer a la Carolina. I allà vam anar, perquè la carretera es havia fet econòmicament dolenta, no hi anava tanta gent, no passava tanta gent... No hi havia tant moviment. L'esperteria continua oberta, però... L'esperteria va... Ai, perdó, la carretera. Sí, així van quedar els meus sogres, i van continuar amb la seva despatxant allà, i fent igualment cabassos, fent el meu sogre, es va morir. Ara no recordo ben bé l'any, però es va morir treballant fent cabassos, es va morir d'un atac d'acord. Sí, sí. I aleshores la sogra va venir també cap al carrer Bonavista. Sí, la sogra, el quedar-se viuda, ella sempre ho deia, no em vull quedar amb aquesta casa, que era molt gran, i va venir a viure amb nosaltres de seguida que es va quedar. Va venir a viure al carrer de la Teneu, amb nosaltres. I, bueno, va estar vivint amb nosaltres uns quants anys. Sí, sí. El carrer Bonavista va tenir la nova botiga, on és ara, i la si estallaria ballar, i el model de negoci també va canviant. Esclar, perquè, esclar, de coses d'espart, la gent ja no necessitaven tantes, de garrafes no s'enfurraven, les escombres ja no eren tampoc del gènere o de palma, que eren les escombres, totes van anar canviant, van entrar els plàstics, van entrar totes aquestes coses, i allò, pues, anava deixant de vendre. I nosaltres vam anar evolucionant, sempre tenint en compte l'artesania, vam introduir la ceràmica, el fang, treballar a tamar, pintar a tamar, teníem molts providors de breda, veníem molts cantis, la gent feia col·lecció de cantis, veníem molts cantis de tot Catalunya, els anàvem a buscar, recordo molt que els diumenges agafàvem tots els tres nanos, i ens anàvem com d'excursió, a breda, per exemple, i llavors ens entravem en contacte amb els ceramistes, llavors els compravem, els encàrrecs que els havíem fet, i després anàvem a dinar i tornavem cap a casa, i els nens ens ajudaven a descarregar paquets, i tot el que portaven. O sigui, el meu marit sempre deia que del treball em feia una festa, perquè anàvem a treballar, però ho comportíem amb una cosa que ens ho passaven bé, tots. Per tant, van anar canviant d'alguna manera el model de negoci, i va passar més a productes d'un ressò de regal, o... mantenint sempre els cistells d'anar a comprar, mantenint estores d'espar, mantenint totes aquestes coses que nosaltres veníem, els cistells, els cistells d'anar a buscar bolets, que tot això continuem tenint ara, encara. Però, clar, si vam evolucionar, hi van haver articles que ja no es podíem introduir, i en vam introduir molts de nous, moltsíssims. A tot això, el Ramon i la Josefina van tenir tres fills, dos nois i una noia, el Brauli, la Berta i el Xavier, que també van col·laborar a la botiga, no? Sempre, sempre. Per les vacances els feien venir, sempre, els dematins ajudant-se un rato o les tardes, o tal com hi ha explicat, quan anàvem a comprar aquest gènere usafora, que amb ells també doncs... bueno, nosaltres sembla que els agradava i els veiem contents, i els vam acostumar que s'havia de col·laborar. I, inclús, bueno, quan vaig quedar a viure, també ens van ajudar molt, molt, que estàvem... Ja vindrà, doncs, ja en parlarem, doncs, d'això. Amb 48 anys va ser quan el Ramon va tenir un càncer, li van diagnosticar un càncer... Exacte, sí, sí. ...que semblava que havia de ser tot molt ràpid, al final va estar encara tres anys. Tres anys i mig, i dels tres anys i mig, tres, amb bastanta qualitat de vida. Gràcies, sí, com ho dic sempre, el doctor Hélios, que era natuòpata, el doctor Barrios, i el doctor Camprodon, que ens van ajudar moltíssim a fer més lleuger aquest diagnòstic tan fatal que ens van dir, quan el van operar, que ens van dir que tindria un any de vida, i esclar, això va ser tant dur, va ser... bueno, duríssim. Suposo que és un moment complicat. Com es porta, també, la botiga, tenint tot això en la vida personal? Doncs, mira, la botiga teníem... Hem tingut unes dependentes que sempre ens han ajudat molt, que són la Filo, la Lisa i l'Antònia, que han viscut tota la malaltia del Ramon, i em van ajudar molt, perquè jo estava molt entregada amb el Ramon, estava moltes hores fora de la botiga, i gràcies a elles, la veritat és que ho vam poder portar, ho vam poder portar... Doncs mira, mitjanament, tal com... No sé com dir-ho, perquè és molt dur, va ser molt dur. Evidentment, el Ramon i la Josefina eren un equip que tiraven endavant la família i el negoci. Sobretot el Ramon, i jo l'ajutava, jo sempre m'he considerat mentre hi havia ell. Però quan et vas quedar sense el Ramon, vas a portar la botiga sola, també ho vas fer? Sola, però també els principis, clar, com que ens vam casar joves, els nanos eren grandets ja quan es van quedar sense pare, i sobretot el principi, la veritat és que m'ajudaven molt, anaven a entregar les coses que jo venia a la botiga, les que s'havien d'anar a entregar i anaven ells, després, amb el tema de comptabilitat de tot això, ells m'ajudaven moltíssim, moltíssim. Bueno, és que una cosa que va ser impagable, això. I després, de mica en mica, jo vaig anar siguent, també, autònome amb tot això, vaig anar buscant solucions i anar-ho buscant jo, perquè és clar, ells tenien la seva carrera, la seva feina, les seves coses, però aquells anys va ser... Era difícil, emocionalment, també, portar la botiga? Evidentment, i també vaig dir que aquella botiga havia de tirar endavant perquè era la botiga del pare, i vaig dir que havia de tirar endavant, en la botiga del Ramon, i que havia de tirar endavant. I això, mira, això també em va donar molts ànims i que ens en sortirem i tirarem endavant, i també era la nostra manera de guanyar-nos a la vida, clar. Els fills van ajudar molt de la botiga, però ells sé que han buscat camins diferents, professionalment. Sí, professionalment han buscat camins diferents. El Braul i el Javi porten el centre d'òptica Vallard, del carrer de la Creu 42. Estan allà fa una pila d'anys, i treballen bé, treballen fi, i treballen, no sé, són molt tocats i posats amb tot, i tenen clientela, i tenen gent, i són apreciats. I l'Aberta, que va estudiar química, doncs quan jo, bueno, doncs també per situacions de malaltia, i per edat, em vaig jubilar el 65, que ell també que estava treballant a universitat, i això va dir que li feia il·lusió aquesta botiga, continuar-la, i doncs se la va quedar ella, i, bueno, jo amb molta sorpresa per per meva, i, bueno, doncs ara ella la fa funcionar, i la fa funcionar bé. Com va ser el moment de la jubilació? Tenies ganes de jubilar-te o també és complicat? No, no tenia ganes de jubilar-me, ni pensava jubilar-me encara, sí que potser m'ho prenia una mica més amb tranquil·litat, sí, havia de fer una sortida entre mig de setmana a la feia, però, clar, resulta que em van diagnosticar l'any 2007, amb 63 anys, un càncer de pit, a mi, i aleshores la cosa, doncs, esclar, em vaig passar la química i la ràdio, bueno, aquestes coses tot va funcionar bé, i, bueno, llavors et plantegis la vida d'una altra manera, quan ja vaig acabar d'aquest tema, doncs afortunadament em vaig sortir, i aleshores, clar, vaig pensar, bueno, l'edat que tens potser que ja pensis en jubilar-te, i llavors ho vaig comunicar a casa, i l'Aberta va dir, doncs, mare, jo em faria il·lusió continuar-la, aquesta botiga, i mira, amb molta il·lusió per part meva, i també fent-li reflexionar que supenses bé, doncs, bueno, aquí està l'Aberta, tirant endavant la botiga. Suposo que fa il·lusió que la filla segueixi el negoci, no? La veritat és que sí, eh, la veritat és que em fa una gran il·lusió que ell ho porti. I ara, més a més, també, a nivell familiar tens nets, també? Sí, sí, sí. Ara sóc àvia d'un, bueno, d'un nen de 12 anys, i d'una nena de 10, però a l'agost ja em farà 11. Que la veritat que això... El Roger i l'Èlia. No, el Roger, has dit Roger, oi? Sí, el Roger i l'Èlia, sí, sí, sí. Que són dos nanos, bueno, com totes les àvies, són els més macos, els més intel·ligents, com diuen els meus fills. Això ho diu l'àvia, eh? La veritat és que això et dona molta il·lusió. I jo a vegades dic que el món està ben muntat, que quan sembla que potser ja ho has fet tot, et venen aquests nens que et tornen a festar una mica el corrent de tot, de les escoles, de les coses... Ara mateix, doncs, no ho sé, dels herois de la tele, de les coses... I de veritat és que... Porten aire fresc, no? Porten aire fresc, molta vitalitat. Una vitalitat que no s'acaba mai, no s'acaba mai. I tu procures, doncs... Bueno, jo els disfruto molt. Els disfruto molt, també he de dir que he sigut una àvia, que no soc una àvia estressada, perquè els tinc... Però no haig d'anar a la set del dematí buscar-los a casa i portar-los i tornar-los i buscar-los, sinó que jo els tinc cada setmana un parell de cops i disfruto, però a tope d'ells, disfruto a tope. A part de la vida professional de la Jurafina amb la Sisselleria Vallart, també forma part d'algunes entitats del municipi, de l'Oubic, en tant que... en tant que comerciant, no? Exacte. Bueno, haig de dir que l'Oubic, el meu marit, i juntament amb altres botigues, la van muntar. No n'hi havia, no n'hi havia de botigues a Sant Just. I el meu marit va ser soci, actiu, i membre de la Junta sempre i treballador incansable de la Unió de Botigues. I jo també, també... Bé, soc soci, és clar, jo era socis, doncs jo vaig continuar, i vaig ser membre de la Junta molts anys, molts anys de la Unió de Botigues. Segurament aquelles fires del comerç, la Fira d'Esvern, és un dels actes més recordats. Un dels actes que vam fer, que vam fer, un acte, bueno, va ser... També ja també van col·laborar tots els fills a muntar la Fira, a desmuntar-la, a atendre la gent mentre estàvem en allà, vull dir tots, la meva filla, els meus fills tots, tots vam col·laborar. I fins i tot també havies format part de l'Orfeo. Sí. Això ens remuntem fa molts anys, eh? Sí, fa molts anys, quan tenia... Bueno, abans, quan acabàvem de treballar, per exemple, les noies anaven a coger una de les coses que feien. Cada dia anava a prendre a coger. Això quan tenia 14 o 15 anys. A més o menys, una edat semblanta, vaig entrar a cantar l'Orfeo. Primer ens ensejava, ens ensejava amb el senyor Piquet, però després ja vam començar... No sé ben bé com va anar, però ja vam començar a anar a l'Orfeo en Ric Morira. I vaig cantar fins que em vaig casar. I encara ara, quan puntualment demana la col·laboració d'antics cantaires, per poc que pugui, vaig. I m'agrada, m'agrada, és que m'agrada cantar. La veu, clar, està una mica tocadeta, potser també de la botiga de tant parlar i tot això, però bé, però hi vaig i vaig. Doncs bé, moltes gràcies, Josefina Carbo, per haver vingut al programa. Hem d'anar acabant, ja. Només et volia dir que soc sòcia de la Teneu, també crec que des dels 16 anys, soc sòcia del Centre d'Estudis en Justencs, i soc sòcia de la Grupació Cerdanista, fins que es van acabar les sardanes. També hi agraen les sardanes. M'agrada tot el ball, m'agrada molt ballar, molt. I la música, també. La música moltíssim, moltíssim. Doncs mira, acabem l'entrevista amb la sonata primavera, el segon moviment. Fantàstic, m'encanta. Moltes gràcies, Josefina. Gràcies a vosaltres. Gràcies, Josefina. Gràcies, Josefina. Gràcies, Josefina. Gràcies, Josefina. Gràcies, Josefina. Gràcies, Josefina. Gràcies, Josefina. Gràcies, Josefina. Gràcies, Josefina.