Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques i avui ho fem amb la Margarita Matutano Milà o la Margarita, què tal? Hola, molt bé. La Margarita que no va néixer Sant Just, va néixer a Barcelona, oi? Sí, a Sants. I més endavant va venir cap a Sant Just amb els pares. El teu pare es dedicava a vendre colònies, oi? Sí, sí, sí. La feia ell, la feia ell. I llavors anava pels futbolets, anava per gavà, a Viladecans, Castell de Fels, a vendre la colònia. I havia vingut a Sant Just, insituat quan viviau encara a Sants, i havia vingut a Sant Just. Abans de la guerra, abans de la guerra, havia vingut a Sant Just. I aleshores hi va un moment que el teu pare ja es va cansar, o ja va ser gran, per anar portant la colònia amb un llavall. Sí, exacte. I la meva mare va dir, aviam, si podem buscar una porteria o algú, diu perquè un el papa sigui més gran, doncs que podem viure nosaltres. I sí, sí. Com vivíem a Sants, davant vam fer un bloc de pisos, i vam anar, vam comprar una porteria, però ens van enganyar. I quan vam anar a netejar la porteria, hi havia una altra gent visquent. Us van prometre una cosa que al final no va ser. Bueno, perquè tenim que viure aquí a Sant Just, de vegades les coses passen predestinat, exactament. I allà, al mateix constructor, va dir, ja us portaré aviam a Sant Just, i llavors es va posar a bontejar la botiga, ara que hi havia una bòbila, hi havia una caseta de l'encarregat, i es va posar allà. I vam estar posant bé un any i mig o dos, i com a fer falta el terreny per fer els pisos, que hi ha ara, doncs es van donar la botiga, que era una vivienda. Per tant, pràcticament us hi vam portar a Sant Just, havies estat abans a Sant Just, sabíeu on veniu? Del meu pare sí. El pare sí, perquè havia vingut a vendre. Exacte, la casualitat de la vida, però nosaltres no, la meva mare ni jo no. I aquesta bòbila estava a la zona on ara és el barri nord? El barri nord, exactament. I de fet, amb el Congrés Eucarístic, és quan es va construir aquest barri, oi? Exactament. El barri nord, tots alguns blocs de pisos, que vam arribar amb moltíssima gent, 2.000 lípico de persones, 2.500, una cosa així. De fet, el poble crec que tenia uns 2.000 habitants en aquell moment, i es va duplicar la població. Exactament. I tot gent jove. Tot gent jove, en crigues, allò era un barri, que hi havia una vida, una vida, m'entens? Que pensa que treballàvem tota la setmana, hasta els domenges, el de matí. Només fem festa al domenge a la tarda. Però és que la gent venia... Els teus pares són l'Arturo i la Pepita, oi? El teu pare era de Castelló, la mare de Sant, al final va venir a viure Sant Just, quan es va construir aquest barri, cada dia amb els pisos, que se li va intentar posar el poble nou, oi? Sí, sí, sí. És un poble nou, és un poble nou, amb més gent que no passa que hi havia a Sant Just en aquest moment. I d'entrar hi va una mica de racel, al centre. Clar, sí. Una mica, perquè una valència de gent, saps? Tot és clar, tot el que el poble estava tranquil, era un poble tranquil i de cop en vindre tanta gent, però bueno, també els hi va anar bé, que vinguessin tanta gent, que era un poble gran, i bé, per les botigues, i per tot millor. La Margarita va anar a l'escola, a l'escola dels Escoles Nacionals, i vas entrar, suposo, ja, una mica més gran, perquè venies de Sant. De Sant, d'això mateix. Vaig entrar amb els deu anys. De 10 anys vas entrar a l'escola dels Nacionals, i després vas anar a l'acadèmia del Sant Llobàs, la senyora Carmen Verdum, la mestre. Com recordes aquesta etapa de formació? Molt bé, perquè a l'escola Montserrat, per exemple, a l'escola Montserrat, que era el nacional, no era una classe per cada un, era de les noies, nenes, però de totes les edats, saps? No hi havia una edat en els de vuit anys junts, els de set anys, no, no, no, en aquell pati que hi havia, la senyoreta Carmen, que era sempre una mestre, molt xerida, molt nerviosa, saps? Molt bé, molt bé, i llavors, com van obrir el Texas, l'acadèmia Texas, que era... i van posar el seu marit, i va anar-hi també, tres anyets, va anar. I com era, també, els moments d'oci, que van ser molt bons, a Sant Just. A Sant Just, doncs mira, esperàvem la festa major, saps? La festa major al gran esdeveniment. Esperàvem la festa major, perquè venia els caballitos aquí al parador, i llavors feien ball, feien ball, el ball de Bermut, que és com tothom estrenava els vestits, saps? Llavors, això l'ateneu, eh? I llavors també hi havíem... fent el ball de socis casats, socis solters, venia unes orquestres molt maques, fer també ball, el que és a baix, a la pista del Roura, era tothom... És que no hi havia res més, que hi havia l'ateneu, molts anys l'ateneu... També el cinema, oi? Del cinema. Vull dir, que hasta que no havà vingut el Texas, hem estat molts anys amb l'ateneu, que feien festa, que feien cine... al digous, a la tarda, i dissabto i domenge. Doncs mira. La gent estrenava els vestits, també, per aquests balls, l'ateneu, pel ball de Bermut, oi? El ball de Bermut, el ball de Bermut. Era molt maco per fer uns concerts a dintre del cafè de l'ateneu, saps? Llavors el vespre a la tarda, i a fer amb el ball, a dintre de sala. Llavors abans em comentaves que em va una viura en aquesta bòbila, aleshores van construir els pisos, i us van donar un pis... Una planta baixa. I allà va ser on vau muntar la tenda. La tenda que és avui en dia, saps? Però la vam muntar que era un rabador, era un rabador, i allà van venir amb la colònia, que feia el meu pare, i vam posar una mica de marçaria, m'entens? I amb mica en mica, amb mica en mica pos vam anar a tirar una pareta a terra, llavors ja vam posar alguna coseta més, i així es va anar ampliant la cosa. O sigui que la història de la marçaria Margarita és una història d'un negoci que va començar des de zero, i mica en mica ha anat evolucionant. Ha anat evolucionant, evolucionant, i ara ja la tercera generació. Després ja vau agafar la botiga amb el teu marit? Sí. Quan la vau agafar? Quan jo vaig tenir la segona filla, que ara li vaig dir, és que hi ha molta feina, i dic que busquem una dependenta o plegues tu el que vulguis, i dius, doncs plego jo, i ens vam estar 40 anys, al mostrador tots dos. L'any 61 és quan vas casar amb el Sebastià Planes, el teu marit, i vau viure també a l'habitatge de la marçaria, no? Sí. Si es va quedar viure amb els meus pares en la botiga, i llavors vam tirar les parets del terreny, quan s'havia de fer més gran. També, en aquell moment, la relació amb el client era molt diferent, del que és ara. És a dir, abans la gent comprava, per exemple, la colònia. Com es comprava la colònia? La colònia es comprava a la vida. Hi ha una passeta de colònia, i una passeta de brillantida, una botelleta, saps? I s'ha quedat la banda puig. Vols m'hi haver d'anar a dir? Vols m'hi haver d'orientar? Això seria impensable, no? Seria impensable, tothom comprava les botelles, però hi havia unes provetes de vidre, saps? 50 grans, 100 grans, segons el que volien, però es va dir, i es posava amb les botelletes, si es tenia el forat de petitet, hi havia un embut, un embut de goma, que s'apretava, i l'oblíem. I a l'exili es venia de buscar la colònia, m'he perfumat, i cap a la teneu. I també els vestits, i la roba es comprava d'una altra manera. D'una altra manera, la gent anava molt la reclada, abans, saps? Volia venir un casament, quan venia, oi, me'n portaràs això, que em portaràs allò altre? Sí, sí, t'amoïnis. Una venta personalitzada, no ho entens? Una venta personalitzada, que això s'agraeix molt. I ja, tants anys, ja som com família, perquè quan deia, oi, mira, la teva filla, ah, sí, que ha tingut un nen, oi, per favor, ja me'n vindràs, ja me'n ensenyaràs, oi, però sí, ja vindré, vull dir, una cosa com si fos de la teva família. I fins i tot es venien a termini? Es venien a termini, estaríem unes tarjetes, saps? I llavors hi havia molt tothom de fer-se a la juar, que es diuen que estaven a la juar, i les noies, doncs, compraven llançols, tovalloles, on tens? I llavors anaven a treballar en una fabriceta que es deia, de teixits, que es deia, i tot el que guanyaven fent les hores, passaven per la botiga, i deia, tova, t'ho doies, tova, t'ho doies, quan tothom ho tingui apagat, ja me'n el llevaré, i tota la gent, doncs així, però que la gent complia, i tot això, doncs tu saps que cada setmana tenies els diners, fem un favor motiu, saps? Jo ho feia amb ells i ells me'n feia amb mi, vaja. Per tant, era un altre sistema, abans es fiava més, no? Clar, abans sí, tothom, però està el menjar, el pa, tothom, m'ha trobat a pagar-hi al final de setmana, al final de setmana, al final de setmana, era així, però quan van sortir a les tarjetes, no les fèiem davant, però ara amb les tarjetes posia, les tarjetes ja s'ha perdut, eh? La botiga, evidentment, doncs, ha anat evolucionant, no? Ha anat... s'ha anat ampliant, també. Exactament, per si la meva filla se l'ha quedat la Marta, que tota la vida ha estat treballant nosaltres. Va estudiar des d'any i moda, i llavors ja... és el primer... No, ha treballat sempre a nosaltres, ha anat a treballar cap més, perquè sempre li ha agradat. Tens 3 filles? Sí. La primera va néixer l'any 63. Ah, això mateix. La Margarita. L'any 67, la segona filla. La Montse. I l'any 75... La Marta, que és la que s'ha quedat la botiga. La Marta, que és la que s'ha quedat la botiga. La botiga, sí. Les dues filles grans van tirar per altres camins. Sí, ja tenia la seva feina, saps? I com que ja estàvem endependizades, al quedar-se a la Marta, doncs ja sortia d'alcohol i ja venia la botiga. I sortia, mira, Marta, despatxa això. Dona aquella senyora allò altre, i ja li va anar agradant, agradant, agradant. I al final, mira, se l'ha quedat ella. Fa il·lusió, suposo que s'hagi quedat una filla, no? Ah, sí, m'agrada molt, perquè és molt diferent baixar i veure que hi ha una peixat d'avui. Tres vegades falta perquè és la teva vida. De quan tenia aquests anys, imagina't. Doncs ara, ara baixo. Mama, que pots anar aquí, que pots anar allà, que em pots obrir, que sí, també. Sí, doncs sí. Oi, mama, si poguessis anar a la modista. Si poguessis... Jo, és igual. Tot allò que fa falta, perquè jo m'agrada. Perquè arriba un moment que dius, jo m'he de jubilar, que tinc que viure la vida, tota la vida treballant, tampoc. I bé, però estic contenta. Ara la botiga, si venen altres coses, no és només una merseria, no? La merseria la tenim perquè s'enjust. No penso que només hi ha una. I nosaltres, i si tens que anar a buscar una cremallera, t'entens que anar a esplugues, o quan volen anar a buscar una cremallera, i nosaltres tenim un racó, sempre, només per si en diuen pla. Venen coses complicades, però una cremallera, fills, botones, aquestes coses... I alguna manera també us manteniu com un negoci de referència, no? La gent sap el que teniu. El sé mateix. Si no ho tenim, ho portem, sempre som així. Què vols, això? T'ho porto. Està endavant de comprar, t'ho porto. I la gent ja ho sap, que és veritat. Que quan diuen una cosa, es compleix, i llavors d'això ja se'n refien, m'entens? Suposo que amb tants anys de tenir la botiga, quants anys fa que va obrir la botiga? La botiga, doncs mira, 15, 60 anys. Suposo que la gent us deut tenir molt presents, no? Quan veu pel carrer, ja deuen saber... que ets la Margarita de la Mercèria. Exacte, la Mercèria, se'n recorden. M'ho adreus, mira, quantos anys. Ui, va tot el temps, t'hi inverteu, ara no supo perquè aquesta calla té molta cuesta, perquè venien del barri sul, saps? Diuen, bueno, igual, ja no es veurem, saps allò que sí? Sí que se'n recorden, claro. Són tot molta gent gran, no? Sí, també ve a la botiga. També, també. La gent que abans, quan veu obrir la botiga, estarien 25 anys, potser mira, doncs vénen. I llavors, clar, troben, també, perquè és clar, s'ha de tindre de tothom. És com ho he dit, s'ha de tindre tot el d'estil, perquè s'ha de tindre de 15 anys, que de 40, que de 60, que de més grans, perquè és que roba de talles de gent gran, costa de trobar. Un tent. És que fa uns 10 anys et vas jubilar, o trobes a faltar? No, no trobo a faltar, perquè tinc aquestes cosetes, que vol dir-te que me'n vols obrir davant mateix, t'hi cofriré a la cinc, perquè té que anar a veure portes obertes de l'escola i tot això, doncs bé, és tranquil·la. Jo és el que no he trobat, la truco, el que... La qüestió és no tancar la botiga, saps? Si jo baixés i no estigués la botiga, sí. Si tens aquesta sort que pots seguir anar a la botiga quan vulguis. Quan vulguis, però estil lliure, pa i curset, o si vas venir a tres o quatre dies quan has anat fora, això és molt diferent de tindre cobrir una hora, marcar un altre. Ha canviat l'estil de vida, suposo. Sí. Què t'agrada fer, ara, que estàs jubilada? Mira, parlar de fer yoga, m'agrada de Barcelona, com aquell dia que vaig anar a veure l'Oconvalla, que jo no podia anar-hi mai, perquè era amb dijous, però sempre és dijous, i no és tan fàcil que m'hagi anat, doncs si vull anar a m'agradar molt la platja, ve a coses així, viatjar també, també, també, posar-ho a pujar. És aquesta llibertat que et dona no haver d'obrir cada dia a la persiana. T'agrada, però és clar, algun dia posar-la a la tarda, dius que s'ha tard d'encarre de dir aquí, tens que d'obrir. Però sempre m'agrada molt la botiga, no he fet mai la força, sempre m'agrada, i la meva filla és millor que jo. T'agrada moltíssim, no té... No, no, el que s'ha de fer és fa fins acabat. Però portar un negoci t'ha d'agradar, no? T'ha d'agradar. Si jo t'ha d'atrat amb el públic, no pot ser. I perquè tampoc no fitxes com en una empresa, és a dir, el negoci és teu? Sí, sí, sí, és teu. T'has de posar de voluntat, perquè escolta, si no pots dir, doncs no, obro, obro les 10, no? Però si t'agrada, tens un horari posat a la porta, de tal hora, tal altre, però contenta, i contenta, i si algun d'unes clientes queda un vestit, m'han preguntat més gent, on te l'has cobrat? Tu estàs contenta, és a dir, veus que bé, a fer propaganda, aquesta dona. Suposo que hi ha moltes dones de la teva generació que quan es van casar van deixar de treballar, en el teu cas no va ser, sí, per tenir un negoci propi. Exacte, jo no. T'ha agradat que hagis estat així? A mi sí. A mi sí, perquè estarem més al dia amb les coses. I no, perquè a casa què? No sé, alguna cosa que has fet, eh? Perquè quan tenia 15 anys a l'edat que hagués començat a treballar, però... No, la meva mare va tenir una bona idea. M'entens? Perquè de pensar això el meu pare es farà gran, i què? Allà de tu, i què? I després no podrem anar a aquests cistells per aquí, per allà. Doncs mira, tenia que ser. La vida tot està escrit, oi? Sí. Havíem parlat amb la Margarita Matutano, de la Mercèria Margarita, una mercèria que van obrir els seus pares, després la portat ella amb el seu marit Sebastià durant molts anys, i ara la porta a la seva filla. Per tant, un negoci familiar d'aquests... de cap a peus. La tercera generació, eh? Doncs moltes gràcies, Margarita, per haver vingut al programa i explicar-nos tota aquesta vida també al capdavant de la botiga. Acabarem el programa amb la cançó que ens has demanat, que és els Vells Amants del Joan Manuel Serrat. Moltes gràcies. Moltes gràcies. La seva mirada s'estimen com jo voldria ser estimat, si els costums que segueixo permeten, s'estimen com jo voldria ser estimat, quan l'esperança comença a estar seca, i s'agafa en les mans els Vells Amants. I recorda'l com ahir les flors que van collir, i s'agafa en les mans els Vells Amants. Es miren i ho saben tot, no els cal dir res. Cap moto, on els Vells viuen, es va aturar el temps, amb el retrat que a la paret penja, on els Vells viuen es va aturar el temps després, que es va en casa aquell diumenge, la ràdio antiga i el rellotge gran, i el cobra-taula carregat de rendes, la ràdio antiga i el rellotge gran, que encara sona d'hora en hora mandra. I s'agafa en les mans els Vells Amants. I es brassolen cada nit com dos ufans petits, i s'agafa en les mans els Vells Amants. I es pregunten, estàs bé? Avui no et fa mal o res, i per Sant Jordi ell li compra una rosa, el mòlic d'un paper de plata, i per Sant Jordi ell li compra una rosa, mai no ha oblidat aquesta data, i pels carrers han perdut els Amants, no tenen por, no tenen pressa, i pels carrers han perdut els Amants amb una flor, i la seva t'endreza.