Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques avui amb la Marta Balada Montclús. Hola Marta, què tal? Hola, bon dia. Com estem? Molt bé. La Marta és filla de Sant Just, sempre viscut a Sant Just. De fet, vas néixer a Barcelona, però ja a la família està a Sant Just, per tant, podem dir que n'has hagut de Sant Just. Els pares no eren de Sant Just, però... No, eren catalans i van venir aquí, els avis paterts eren de la Sènia, l'últim poble de Catalunya van venir a Sant Just, treballaven aquí, i la mare va venir als 18 anys que era de Ginestar, de Rivera de Ibaram. Per tant, els dos eren de les terres del sud de Catalunya. Exactament. I com és que van venir cap aquí? Els avis, perquè la veritat és que no recordo, perquè des de sempre se sabia que estaven aquí, i després vaig saber que no, però la mare va ser perquè coneixia una família de Sant Just i que després de la guerra necessitaven una persona que ajudés a casa, i sobretot perquè la senyora de la casa estava malalta, i la meva mare va ser la persona que la va ajudar a cuidar. Per tant, la teva mare treballava amb aquesta família, i el teu pare era fill d'una família que portava una botiga. Sí, l'àvia era carreter de Can Domènec, i l'àvia portava la botiga que estava a la carretera i era una mica de tot. I la botiga de la carretera va ser el punt de connexió entre ells? Allà es van conèixer. Aleshores va néixer la Marta, va creixer un ambient de poble, la parròquia, l'escola Núria. Sí, un ambient de poble molt agradable que m'ha marcat pel resta de la meva vida, perquè m'encanta viure aquí a Sant Just, i valoro molt el que ha volgut dir una vida de poble. Que us creus un bon lloc per créixer, per néixer i per créixer? Molt, molt, i sobretot perquè nosaltres vivíem en una casa que hi havia un espai molt gran, hi havia hort, i de petita era un plaer, baixar l'hort i collir la frita madura, i jugar i córrer i saltar per sota els pins. Això ja costa de veure, Sant Just. Això costa molt de veure, sí, però alguns ho hem de tenir de petits aquí. Com deien, vas anar a l'escola Núria, què recordes de l'escola Núria? Recordo el grupet que vam estar amb la senyoreta Sinteta i com ens va formar. Els dissabtes feien com un cèrcle d'estudis, i llavors va ser una persona que ens va introduir en el món de la literatura, en el món de la música, ens portava la penya del moro. Perdó, sobre Can Freixes, a la Creu del Pedró, i a vegades allà assegudes ens explicava i feia que participéssim. Va ser una mestra que va marcar a molts de nosaltres. Va ser un primer contacte amb l'Àret, també, a l'escola Núria, és on va tenir el primer contacte? No ho recordo tant, això, però sí que, en canvi, quan el senyor Sòria, el que teníem, ens va portar un matí al grup de Grés o de primer, ens va portar el monestir de Pedralves, i em va quedar gravat pel rest de la vida. També molt vinculada a la parròquia, de petita, el teu ambient d'amistats també era la parròquia, oi? Sí, érem tots del poble, del centre del poble, i de compartir tot allò que se'ns oferia a la parròquia als anys 50, 60, que imagina't tu, el que era, no? Si volíem veure una pel·lícula quan érem petits, havíem de passar primer pel catecisme, pel rosari, pel viacrucis a l'època de Semana Santa, que em feia terror el viacrucis, no m'agradava gens. Treien aquell Sant Crist, que de petita m'impressionava moltíssim, i quan el tapaven demorat, encara més. Sí? Després vas estudiar el sagrat cor? Sí, vaig estudiar formació professional, perquè havia de treballar per ajudar a casa, i vaig ser un secretariat, sí. Després arts i oficis, també? Sí, mentre treballava als vespre, i ja vaig veure molt clar que el meu era fer... que de l'art si podia, i si no alguna feina que sí relacionés, i llavors vaig decidir fer belles arts i treure molt títol per tenir la llibertat. Sempre havies tingut aquesta idea? M'havia agradat sempre dibuixar. Treia molt bones notes, copiava els quadres que hi havia a casa, el quadres de pintura amb una capsa de quarelles que havia demanat, el meu padrí ja també li havia demanat per un Sant, igual tenia 9 o 10 anys, una capsa de pastelsgoia, una capsa de llapisos de color, Faber, aquests records que et queden, perquè després ho feia servir, m'agradava. En aquesta època de formació, també abans d'entrar a belles arts, i mentre estaves encara estudiant a belles arts, també vas treballar a una revista, com a secretària. Com et va arribar aquesta oportunitat? El grup de la parròquia teníem molt contacte amb Joaquim Gomis, que era el Vicari, i que ens va ajudar molt amb la nostra formació, moltíssim. I llavors ell em va dir que estàs buscant feina nova. Dic, sí, perquè no m'agrada, perquè els germans necessiten una secretària, si vols anar-hi a parlar, i vaig anar-hi i em vaig quedar uns quants anys. Era la revista Cierbo? El Cierbo, sí. I allà vas tenir l'oportunitat, també, de conèixer moltes persones d'un àmbit intel·lectual d'esquerres. Sí, sí, la veritat és que clar, jo, com a secretària, evidentment, però vaig tenir relació amb persones, amb els llanos de Madrid, que vaig conèixer la seva experiència i em va marcar molt, perquè se n'havia anat a viure després de la guerra al barri de Vallecques, a les barraques, per estar al costat dels virginats, i escrivia el Cierbo. Llavors jo tenia relació de correspondència amb ell, com també la vaig tenir amb un capellà del nord, que es deia Marió Sarrió Nandía, que ens vam escriure molt, i havia obert portes, el Pere Gimferrer, el Comín, el pare de l'actual conseller, els germans Fernández Ordóñez, que el gran va ser un dels primers ministres del Govern Suárez, allà va passar molta gent, i està en contacte amb un món que era de pensament, em va ajudar molt a introduir-me en la literatura, amb el món del cinema, hi havia un crític d'art que es deia Laossa, que era boníssim, em llegia tots els seus articles, i anava a veure totes les pel·lícules d'art i assaig. També una anècdota curiosa és que en aquell moment hi havia censura, el ministeri que quan dava Manuel Fraga, hi havies de portar la revista. Portava les galerades a l'edifici que hi havia, aquell dels murals de Esmal, vermell, a la Diagonal Arribau, i quan tornava, ho hauria al sobre i veia el que havien tachat i m'esgarrifava, de tantes coses que s'havien tachat durant aquells anys, perquè no volien que es publiquessin. Llavors allò s'havia de... Allò anava fora, allò anava fora. La revista s'havia de recomposar. Tachaven frases, articles sencers? Bueno, jo recordo tachar parts importants d'articles o articles sencers, a vegades, si eren temes conflictius d'un nivell polític que no els interessaven, doncs no es deixava publicar això. És una experiència que marca, no? I tant, i tant. Aquella època vaig fer una obra que era un ocell tancat amb una gàbia. Un ocell de paper? No era casualitat. No, no. Em vaig comprar una gàbia de veritat, la vaig pintar, la fusta, i vaig posar un ocell dintre fet per mi de paper, que estava fet amb trossos de paper de diari, expressament. Després vas estudiar, o bé, durant aquesta època... Durant aquesta època? Estudiant Bellas Arts. Què recordes d'aquella etapa? Bueno, jo la veritat és que vaig tenir molta sort de conèixer un grup, perquè vaig estudiar treballant. I, en canvi, anava a classes de tercer, durant primer curs, doyent per fer dibuix. Ja venia d'Ars i oficis i ja dominava el dibuix. I el professor m'ho va permetre. Llavors jo a la carrera la vaig fer lliure, no la vaig fer oficial, perquè aquella època no es podia fer oficial si no tenies el dia lliure, perquè les assignatures eren de matí i de tard. Després això va canviar. Es podia fer tot el tor de matí o tot el tor de tard. Però jo treballava 8 hores al matí. Per tant, la carrera me la vaig treure amb els examens lliures. D'acord, o sigui, no seguies totes les cases al peu de la lletra? No podia. I hi havia moltes dones estudiant en aquell moment? Sí, sí. Vellesars era una carrera amb moltes dones? Sí, però també hi havia molts nois. Hi havia comparitat a la promoció que jo em vaig poder acollir. I després ja vam ser companys sempre. Vull dir que m'hi vaig introduir molt bé. Estic contenta d'haver-ho fet. Després d'aquesta etapa estudiant vellesars és quan vas començar a dedicar-te també el món de l'ensenyament? Sí, sí, sí. El que podia fer, que estava més a prop del que m'agradava, era ensenyament. I llavors vaig trobar feina al barri del Besòs amb una filial d'institut i allà m'hi vaig estar temps. I vaig tenir la sort de poder estar a segona etapa i a primer de batxillerat amb els mateixos alumnes. Amb el qual vam fer una trajectòria d'educació artística que a mi em va permetre, inclús, escriure articles per quadrenos de pedagogia de l'interessant que era el que feien. Que a més a més era una zona, hi havia alumnes de barris... Bueno, era un barri deprimit que no hi he tornat i precisament fa poc parlava de qui vull tornar i vull veure com està allò, perquè el cap dels anys em va agobiar bastant. Pensa que hi havia vegades manifestacions i eren molt agobiants perquè hi havia els grisos, bueno, havien matat, si no recordo malament, a dos obrers de la tèrmica amb una manifestació... Bueno, et parlo dels... O sigui, va morir Franco, qui jo treballava allà, i van ser aquells anys tan durs del final del franquisme... Els migans del 70. Sí, exacte. Era un repte a ensenyar en aquesta zona? Era un repte, però diré una cosa. Els lliçenciats que estàvem allà per explicar cadascú a la seva àrea de coneixement, anàvem a treballar allà amb moltes ganes. Volíem ajudar aquells nois i noies a fer realment un aprenentatge ben fet, i crec que això ho vam aconseguir. I la veritat és que jo estic molt contenta de la feina que vaig fer allà. A més, em vaig demostrar que jo podia fer classes i em funcionava. Que va ser la primera contacte, diríem, amb el món de l'ensenyament de les classes. Després vas passar a altres filials d'instituts, a Sants, a Poble Sec. Vaig estar a Poble Sec, amb un altre filial d'institut, i després vaig estar a l'Institut de Sant Just, els dos primers anys. Allà vas ensenyar... Hi ha una escola abans de l'Institut de Sant Just. A Sants, també, oi? Un estava a la bordeta, a la carretera de la bordeta, i l'escola aquesta del CPEP estava al carrer Intensa Paral·lel, que era una escola boníssima, que es deia L'Aia, que es treballava superbé. I també vaig fer una experiència molt maca, molt agradable. I aleshores ja vas venir cap a Sant Just, a l'Institut de Sant Just... A l'Institut de Sant Just. I vas fer bup. Sí, exacte. I tens por en record, a l'Institut? Molt, molt. Ja fa anys que funcionava. No, no, va ser el primer any i el segon que hi vaig estar, jo. Molt bon record, tinc. Vaig tenir alumnes de fills d'amics, vaig tenir alumnes que no coneixia que vivien al poble, vaig tenir alumnes que venien de l'Hospitalet, a la banda de Coll blanc, que eren molt interessants, em va agradar molt treballar amb ells, vaig fer primer, segon i tercer, de grup, diríem, i vaig poder donar classes de plàstica primer i de disseny a segon i tercer. I em va encantar, em va agradar molt fer-ho. I aleshores et va arribar una... vas anar al Gerví, perdó, després vas anar a l'escola... Abans de l'Institut. Ah, no, perdó, no, després de l'Institut. A l'escola Gerví, allà vas fer primària. Sí, una altra vegada, sí. Perquè no volia fer oposicions a l'Institut. Havia de donar molt dibuix teny que no és el meu. I no estava disposada a fer això. A mi m'interessava molt més el món de la plàstica i el món directe amb l'art. Entre tant, n'havies tingut també una oferta per ensenyar a la Universitat Autònoma. Sí. Era per formar professors d'infantil. Sí, i no la vaig agafar perquè no coneixia... O sigui, vaig pensar que no era prou honesta si anava a l'autònoma a fer això, perquè jo no havia treballat mai amb nens petits. I l'espacialitat d'infantil creia que s'havia de dominar més. I no hi vaig anar. Ens has comentat que havies tingut l'oportunitat d'ensenyar dibuix tècnica a l'Institut, després d'ensenyar també a l'Universitat Autònoma per formar professors d'infantil. Sí, i vaig anar a un curs a fer una substitució. Sempre has intentat ser bastant fidel en fer allò que creies que podies fer? Allò que crec que estic preparada per fer, o que em puc preparar per fer, però no allò que no... no domino. Jo el dibuix tècnic de caure no l'hagués pogut donar mai. Si has intentat ser honesta al màxim, no? Ho he procurat, ho he procurat. Però després sí que et va arribar una altra oportunitat per fer el pas a l'Universitat. Sí, i aquí la veritat és que em vaig veure capaç. És a dir, jo ja coneixia el món de la primària, m'havia estat molts anys, molts quants, i entrar a formar mestres em feia molta il·lusió i creia que tenia un bagatge que m'ho permitia. I vaig guanyar el primer concurs de mèris de la LRU a la central. Aquesta va ser una etapa de molta feina, moltes suposicions, una càrrega molt gran de feina... Una carrera d'hortacles. A més a més, a totes són la vida personal, la Marta també ha de tenir dos fills, amb el Toni Gasull, l'Èlia i l'Adrià, i s'ajunta a tota aquesta feina a la vida professional amb la tasca familiar. Sí, la veritat és que el Toni ja ho ha tingut els fills, em plec creixement professional, però em sembla que ho he pogut portar bastant bé. És a dir, intentàvem ser molt professionals, però també fer tant bé com podíem el rol de pares. Per tant, quan no treballàvem, la prioritat eren els fills. I també és veritat que a casa hem tingut ajuda, perquè la nostra mare, la meva, ha viscut amb nosaltres, encara viu, i ens ha ajudat molt. Va tenir ajuda, evidentment, una persona al matí i una a la tarda, però no hi érem nosaltres i era ella. I llavors recordo que els fills, d'alguna manera, li van dir un dia, és que aquí sempre hi havia un llum, quan nosaltres arribàvem. Ell, llum, era ella. I això la meva mare ho recorda, perquè és de les coses que li queden, de dir, els nets m'han tingut molt en compte, i el realment també és molt important una cosa. Els tres vam anar a una amb l'educació, no hi havia contradiccions, els tres anàvem a una. I és que la meva mare és una persona que no va poder tenir estudis i hauria pogut ser metge, infermera, pedagoga, psicòloga, perquè té molts recursos. Segurament si no hagués estat per aquesta ajuda, hauria sigut difícil. Jo no hagués fet la tesi doctoral, l'hauria deixat a mitges. La vaig fer perquè ella m'ho va dir. De fet, al final vas acabar plegant abans de l'hora de jubilació normal, perquè havia estat un desgàs molt gran. Massa feina, massa responsabilitats, i totes a l'hora. I això, una vegades no mesura prou les forces, i les forces fallen, i a vegades fallen de veritat. I la prova va ser que me'n falla de veritat, perquè no vaig recuperar energia per tornar a la feina. Segurament les persones que ens estiguin escoltant diran, Home, la Marta Valada la coneixenta bé pel carrau blau. Això no es l'estan deixant. No ens l'estan deixant. Va ser segurament una de les parts més vinculades amb Sant Just, de la teva trassectoria professional. Això ha estat un tresor. Coneixerà. Coneixerà la soledat, saps? Com la desconeixerà? Amb unes festes de tardor, la soledat munta el riu llobregat, nens d'aquí Sant Just, amb uns plàstics blaus, caforada, i fa sortir els caps de les nens per allà posant un peix al cap, que està mort, perquè el riu està contaminat, perquè el tema que havia proposat la secció de Cultura de la Teneu aquell any, que era finals del 70, era el tema de la contaminació, el planet emperill, etcètera. I quan vaig veure allò, vaig dir jo que aquesta persona la veia de conèixer. I sí, sí, li vaig demanar per conèixer-la, i des de l'endemà fins avui. Sí, de seguida us vau haver-hi bé. Un regal, un regal per a totes dues. Us vau conèixer, i aleshores va organitzar uns tallers, que això va ser iniciativa teva. Jo li vaig dir, per què no proposem, sí, per què no proposem de fer alguna cosa per nens del poble de tallers de plàstica, i va dir, oi, ho trobaria fantàstic, i va ser com vam proposar el primer Ajuntament Democràtic, que tot just acabam de comprar a la Casa de Cultura de Can Gina Estat, si ens seguirien uns espais per poder fer un corset d'estiu per nens, que el Juliol, aquells anys, tampoc et pensi escrivia tantes activitats. La prova és que se'ns van apuntar 100 nens. 100 nens i només dues mestres. Era un dels professors i va funcionar a la perfecció, perquè allà vaig descobrir la soledat pedagoga. La soledat és una pedagoga extraordinària. I això va ser l'embrió del que es passaria a la oblau. Sí, perquè li vaig dir, mira, saps què? Això ha funcionat també, que farem una memòria i la presentarem a l'Ajuntament. I com que havíem estat parlant de buscar un local aquí Sant Just per muntar un taller i són molt cars, i això faria que no tothom hi puguis assistir, vam fer la proposta a l'Ajuntament amb aquesta memòria, i vam demanar un espai a Can Ginestàs si podia ser, i ens van donar les golfes. I vam muntar el carrer oblau, i va ser una experiència única, fantàstica. Tu hi vas estar els primers anys fent de mestra, perquè després ja... Estava a Garbí i el taller. Per motius professionals després quan vas entrar a l'universitat ja va ser impossible, no? D'una classe sí, i aleshores el que feia era compartir les experiències. Del taller i de l'universitat, i llavors el feedback va ser continu. Tant és així que la soledat va arribar un moment que li veig i tens que publicar, perquè aquí hi ha tant material que això ha de sortir publicat, i va ser quan va fer diàlegs amb la sorra que jo el vaig presentar. I al cap d'uns anys, com que continuàvem treballant i compartint, vam tornar a parlar de publicar, i llavors a mi se'n va acudir que podíem fer monogràfics. I n'hem fet 15. O sigui, aquí m'he imaginat si hem treballat. No sé si els hem fet amb 13 anys, ja, no et pensis. Una de les parts interessants també d'aquest projecte del carrer oblau va ser després aquest feedback que hi havia a la universitat, no? Però aprofitaves el que es feia el carrer oblau per la universitat i el que es feia a la universitat pel carrer oblau. Exacte, i això va ser molt bo per a totes dues, pels meus alumnes i pels alumnes al taller, perquè a vegades provàvem coses de tècniques, que li deien, mirem, provat això perquè no ho proves, i llavors el taller es disparava tot, perquè hi havia tantes possibilitats de fer feina amb els nens, que era fantàstic, sí, sí. Després, a un cop jubilada, has pogut dedicar-te a tirar endavant projectes que d'alguna manera havien quedat aparcats? Sí, perquè evidentment, si jo deixéssins era, els anys que em vaig posar a treballar, si jo hagués pogut, hagués fet velles arts oficial, i segurament m'hauria muntat un estudi de pintura, que és la meva passió. Això no ho vaig poder fer, però estic molt contenta de l'altre... o sigui, de l'altre camí que vaig optar, perquè si una cosa dona, és el fit va comar, i l'ensenyament és un regal pels mestres i pels professors. Sempre hi ha alumnes que et donen molt més del que tu els hi has donat. És una onada que a vegades es converteix en un tsunami. Això m'ha passat amb alguna promoció a la facultat, amb els mestres, que han tingut alguna de boníssima, que tu t'has implicat i t'has implicat, però el que et torna és molt més encara. I clar, això t'enriqueix, com a persona, com a professional, enriqueix la teva vida. I clar, jo us trobo que l'ensenyament és molt gratificant, encara que exigeix molt. Si tu vols que et donin, has de treballar molt. Desgasta. Desgasta, això també és una veritat, no? Però no havia pogut pintar més que esgarrapades d'algunes vacances, de fer algun regal personal, el company, els fills, la mare, alguns amics, i el que vaig fer va ser dir, ara aniré a fer gravat, que és una il·lusió que tinc, i fa 12 anys que faig gravat, i la veritat és que és un premi de la vida, això. Suposo que també tenies ganes d'arribar aquest moment en què poguessis fer les assignatures pendents. Sí, sí, sí. Puc llegir molt més, puc fer gravat, estic en un club de lectura, m'ho passo molt bé, amb el feedback que hi ha amb els companys, amb el coordinador, que en sap moltíssim, que porta molt bé, i, bueno, puc escoltar molta música, que m'agrada molt, puc passejar, puc disfrutar de Sant Just, amb els amistats. I aquesta col·lecció de llibres també que has comentat, expliquem-nos una mica més, què són aquesta col·lecció de llibres que vas publicar amb la Soledad? Sí, mira, la col·lecció és una col·lecció única, i m'agrada dir-ho, perquè he seguit molt les publicacions de didàctica i de pedagogia que s'han fet en el món de l'educació artística, i nosaltres hem fet una deportació única, és a dir, hi ha la part de la Soledad, que és majoritària, perquè hi ha tot el que han fet els nens del taller, amb tots els anys, els nens i els joves del taller, i llavors el que jo he fet és agafar cada un dels temes de cada monogràfic, i del meu archiu dels armaris que tenia de material archivat, que havia generat molt, donar el cos didàctic en aquesta primera part. I clar, el mestre podia tenir per una part el que era la praxi, el que fan la canalla, com si fes aquella proposta, i de l'altra podien anar al disseny curricular. Llavors tenien els continguts, la metodologia, i tot aquest treball de referències, de recursos, que jo els podia donar perquè era el que havia treballat a Magisteri. Sí, que clar, ha sigut un treball d'equip perfecte, ha casat a la perfecció. I a més a més, d'alguna manera també resumés, el que ha estat la teva transsectora professional. Clar, a la ve de plegar abans de treballar, el que em va suposar això va ser tancar la meva vida professional d'una manera digna, trobo, perquè acaben de fer els monogràfics, jo podia sentir-me còmode en el sentit de dir, no he pogut treballar els anys que em falten, però en aquests llibres deixo el que seguiria explicant a l'aula. Doncs un projecte interessant també per acabar la transsectora professional. Moltes gràcies, Marta Balada, per venir a la ràdio, a fer aquesta entrevista, i acabem amb la cançó que ens has demanat, que és Adagio de Samuel Barber. Moltíssimes gràcies per comptar amb mi. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies.