Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques, avui amb la Montserrat Giro i Selma. Hola Montserrat, què tal? Hola, moltes gràcies. La Montserrat va néixer a Vilanova i les Altru, l'any 44, filla d'una família... Teu pare era recader? Sí, el meu pare era recader de Vilanova a Barcelona. Llavors, en aquella època, no em deia entre giner, sinó que era recader i agafava el tren i teníem una agència al carrer Agó, i ell feia de recader. Allà a Vilanova és on vas néixer, on vas creixer, vas anar a l'escola, una escola de monges? Sí, bàsicament. Hi havia entre les escoles de monges i jo vaig anar a l'escola de l'imaculada, que tenien també una escola a Barcelona, la casa mare era a Barcelona. Entens un bon record de l'escola? Et diria que no en tinc un mal record, però sí que vaig dir que els meus fills no anirien a l'escola de monges. Després, als 6 anys, quan tenia 6 anys, el teu pare va morir, i això va ser un cop d'un o per la família? Sí, va ser, realment, una època molt difícil, perquè estem parlant de l'any 50, va morir l'any 50, i en aquell moment, doncs, cada família depenia de la seva pròpia economia, i això va ser per la mare, doncs, tenir que tirar endavant, amb una germana més gran i un germà basó. Germà basó va morir ara, quan va fer 6 anys. I això va comportar tot un primer, vam estar a un temps intern a l'escola, però la mare això li suposava, doncs, no veure'ns, i després vam passar a mitja pensió, i ella, doncs, imagina't que en aquella època, una persona que només havia anat a Barcelona molt poques vegades, que no coneixia els carrers per enlloc, es va haver d'enfrontar amb una feina, i es va haver d'enfrontar amb una feina d'homes, encara que ella sempre havia treballat, perquè, bueno, ella, els meus avis materns eren de cretes, i quan vam venir a viure la nova, i abans, l'àvia cinta, cretes tenia una botiga d'aquestes que hi havia de tot, i a la nova van també posar una botiga, per tant, ella sempre havia treballat, però es va haver d'enfrontar amb un món d'homes, que en aquell moment, doncs, era molt complicat, però era una dona excepcional, amb molts aspectes, amb molts aspectes. I aquest treball, pensa que el va fer fins que va tenir més de 60 anys, i anava a Barcelona, el dematí agafava el tren a les 7 del dematí, tornava a les 3 de la tarda, i els últims anys, tornava a agafar el tren de les 5, i tornava a les 8 del vespre, i nosaltres l'ajudàvem, l'ajudàvem a portar els paquets, les cartes, aquelles coses petites... Suposo que us va afectar també als fills, d'alguna manera, el fet que la mare s'hagués d'encarregar de la família, us va obligar a ser més autònoms, d'alguna manera. Sí, sí, ens va obligar a ser més autònoms, però la vegada també, o sigui, era com... no una dependència, però també... era com depenguéssim d'altres persones, no sé com dir-ho, la família que ens ajudava, sí, era una barreja de cantar. Es explica que la teva mare va ser una dona forta, potser per això també aquesta és una de les cançons que m'has demanat, que soc una dona de la Marina Rossell, que l'escoltem. Aquesta cançó fa referència a un poema, oi? Sí, un poema de la Maria Urelia, que em manyo, que, doncs, penso que és molt representatiu, perquè també aquest any fa els cent anys la Maria Urelia i se li va dir que amb ella, potser hi hauria algunes frases que les canviaria, segurament, però perquè jo sempre a casa sempre he vist tant per part del pare com per part de la mare, i després per la Fasomia, diguéssim, de Vilanova, sempre he conegut que les dones han treballat. Aquesta va ser una dona treballadora. Una activitat que també has fet durant molts anys, i que per tu va ser molt important, perquè va ser com una mena d'escola de la vida, practicament, va ser l'escoltisme, oi? Sí, sí. A Vilanova? A Vilanova, sí. Hi havia l'agrupament, l'agrupament del veig, que després ens vam ajuntar amb els de la Joltru, que es deia Roger Fló, i per mi va ser la meva escola activa. Era un grupament de noies, abans l'escoltisme era sagregat? Exacte, no hi havia la coeducació, només va ser fins als últims anys que hi va ser, que a nivell de segreteriat i d'allò ja vam començar a parlar, però fins que ens trobàvem amb els nois, però sempre amb una distància. Ara, fora de com a festes, també ens trobàvem. Vas estar amb les daines, no? Sí, vaig estar. Vas estar com a majorala, es deia? Exacte. Llavors es deia amb els nens, era l'Aquela, i amb les nenes era les daines, que era la majorala, i llavors també estàvem, com que estàvem a Barcelona, era la casa mare per entendre-nos que portaven totes les coses endavant, l'agrupament de Vilanova tenia connexió en tota la demarcació de Tarragona, i llavors això també va fer que estiguessin viatjant i fent coses. La Montserrat va començar a treballar també aviat, els germans van poder seguir estudiant, la Montserrat va posar treballant diverses feines en comerços, i els 17 anys també a la Fàbrica Pirelli. Sí, va ser el treball, i dels últims anys també una mica l'estudia, però a la Fàbrica Pirelli allà vaig conèixer el monobre, vaig estar-hi durant uns anys, allà quan el contracte era obligatori que s'hi casaves, havies de deixar la feina. Els últims anys que vaig treballar, amb l'empresa tenia el que en deien el jurat d'empresa, i en aquest jurat hi havia una part que era dels empleats, diguéssim el que estava en tota la part administrativa, i després i tècnica, i després els obrés, em van demanar si m'hi volia presentar, em vaig presentar, i puc dir que va ser la primera, el que vaig treure a més números de vots, i això va ser una tasca que, en aquell moment, fixeu-vos que defensàvem les 40 hores, treballàvem 44 i defensàvem les 40. I ara, quan hi penso, m'esgarrifo els canvis que hi ha hagut, que han anat a pitjor, no passen millor. A moltes reunions que es feien en aquell moment, reunions de sindicats, clandestines. Exacte, sortíem, anàvem a esmorzar el pis de la Masia en Cabanyes, que avui és un museu molt agradable de veure, i anàvem amb enrere, perquè la Pirelli tenia un altre enrere, i llavors ens trobàvem a l'església, ens teníem les reunions a dintre de l'església. L'església protegia, d'alguna manera, aquesta reunió. Sí, protegia, protegia. Jo penso que no només les protegia, sinó que hi havia capallans molt compromesos. Després, la Montserrat Giró va ser, també, arreu de l'escoltisme que va conèixer el Jesús Castro, el Jesús Castro és el teu marit. Us el coneixes o per arreu de l'escoltisme, oi? Sí, ens vam conèixer amb una festa que no era una festa, era una castanyada, que es va organitzar així a Voleu, per dir-hi així, i ell amb altra gent de Barcelona va venir a Vilanova, i ens vam conèixer, i a partir d'aquí, doncs feia el que llavors deia a festejar, no? Sí. I era un grup d'amigues que els seus... els seus... la seva parella també era de Barcelona, i llavors els diumenges, després venien el cap de setmana, venia a Vilanova, i a despedir-lo després a l'estació... És curiós, perquè el Jesús Castro, com has dit, era a Barcelona, de la Barceloneta, concretament, tu eres de Vilanova i les Altru, i d'alguna manera vol dir, doncs anirem a viure a un lloc tranquil, i a més a més, com a mig camí, més o menys, de Sant Just. Sí, Sant Just, perquè el Jesús treballava a Barcelona. És més a prop de Barcelona, però... Sí, vam buscar un lloc tranquil, i bueno, doncs, el primer que vaig conèixer a Sant Just, va ser la administració de finques. La Mat, la senyora Mat. Exacte. Va ser la primera persona... La primera persona que vam connectar per poder llogar el pis. Us vau casar a Sant Just, aquí, a l'Eslésia de Sant Just? Sí, ens vam casar a l'Eslésia de Sant Just, que llavors hi havia mossèn Rimon Grané, que ens coneixíem també perquè ell estava... l'havia estat a Canyelles, i tenia tingut relació amb Vilanova, i així va ser com vam decidir venir aquí, perquè, clar, hem de portar les dues famílies, i vam dir, no, es comencem allò que hem de viure. En el moment de casar-vos, vas veure obligada a deixar la feina, perquè, aleshores, les dones, quan es casaven, deixaven la feina. Era obligatori deixar la feina. També és veritat que, al venir a viure aquí, tampoc no podia, no era compatible, però la real principal era que estava... per contracte ho havies de deixar. Per una dona era complicat, també, no? Aquell moment d'hauria de ser més normal, però ara em sobta. Bueno, pensa que jo sempre... Vilanova ha sigut una... hi havia molta indústria d'extil, i la dona treballava. O sigui, jo tots els meus entorns han sigut de veure la dona treballant. Doncs en aquell moment vas deixar la feina, i molt aviat ja també et vas quedar embarassada. Sí, molt aviat. I vas tenir, primer, el teu fill Jordi, però has tingut tres fills. Dos fills i una filla. El Jordi, la Mariona i l'Oriol. Exacte. O sigui, jo era l'any 68, el maig del 68 nosaltres esperàvem el Jordi, i va ser una... bueno, van viure, potser, des de la distància, el maig del 68, però també, o sigui, convençuts d'aquell que s'estava fent, aquelles protestes, nosaltres també ens hi veiem implicats. Com dèiem bastant i tres fills, quan vas arribar a Sant Just, la primera vinculació va semblar parròquia, perquè ja he conegut el mossèn, i ja des de les hores està vinculada la parròquia, oi? Sí, perquè penso que la participació és important per tots els àmbits que ens movem, perquè formem part de la societat, i hi ha coses que les hem de fer funcionar, a partir del que nosaltres estiguem, també. Després parlarem més a fons també de la teva vinculació amb la parròquia, però quan van néixer els teus fills també, això va donar peu a una altra participació, la col·laboració amb la comunitat, que va ser a través de les àpes, a les hores, que ara són les àmpes. Sí, exacte. Llavors, el Jordi, tots tres van estar escolaritzats a l'escola Primer Teneu, després va ser escola Montseny, però el Jordi va ser que va començar l'escola de la Teneu, i va acabar l'escola de la Teneu, en refereixo a l'edifici de la Teneu. Llavors, quan matricula el Jordi aquell primer any, hi va haver eleccions del que allà se'n deia patronat, patronat de pares també, o sigui, encara no... Llavors també, de les persones que es van presentar, també vaig ser una persona que vaig estar a la vida, i això va ser també una descoberta del món de l'educació, que sempre he pensat que l'important per les persones és l'educació, és donar compte el temps de treball, i després va quedar que era una cosa que es havia de defensar l'educació, sobretot que les persones tinguin aquest criteri i siguin lliures en el pensament i en la forma d'actuar. També ser presidenta, no, de l'apa? Els últims anys, els últims anys vaig ser presidenta, va ser l'època que hi havia, doncs, ja estàvem a l'escola Montseny, i per mi doncs va ser un temps també, estàvem molt en comunicació amb les diferents escoles, amb les pluges, o sigui, va ser una època molt rica també d'emoiment. Quan els fills van ser grans, el Jesús va deixar feina i va començar un negoci de parells de mesura industrial. Exacte, vam amb una altra família, una altra soci, vam començar, i llavors jo vaig començar com a empresària, vaig estar un temps, perquè doncs aquella necessitat també de tenir vida pròpia, de no estar, i el Jesús també és el que sempre m'ha ajudat, m'ha ajudat, entés perfectament que hi ha d'haver autonomia. I de fet, a partir d'aquí també vas començar a estudiar diatètica, a vas estar una temporada fent d'oxiler d'infermeria també? Sí, primer vaig estar a Sant Joan de Déu, que ho vaig estudiar a Sant Joan de Déu, quan l'acabar vaig fer unes suplències, però allà a Sant Joan de Déu la norma era començar pel torn de nit, i llavors va arribar un moment que era incompatible a la casa, els fills, amb nosaltres també vivia la mare, que això per una banda era una tranquil·litat que era una ajuda, però també era una persona gran que havia de cuidar, i va arribar un moment que vaig dir no, així no pots continuar, perquè no era viable. Era impossible, no? Exacte, llavors abans d'estudiar vaig tornar a ajudar el Jesús amb la seva feina, però després ja em vaig dedicar, bueno, ho compaginava, el dematí anava al taller, i després anava a estudiar a la tarda. Estudiaves dietètica, que era formació professional, a les hores com és que vas decidir fer aquest pas? Bueno, perquè vaig veure els programes, em va agradar, i llavors vaig decidir, i no sol, juntament amb el Jesús, doncs vam decidir que allò era un moment de poder-ho fer, ell m'hi va empènyer molt, i realment penso que va ser un encert, un encert. Vas fer pràctiques a primer a un hospital privat, després et volia fer un públic, a Bellvitz, que va ajudar molt, no? Tenir aquesta doble visió. Sí, em va ajudar molt, perquè sempre heut considerat que el públic és important perquè és per tothom, i llavors el coneixer a l'oprivat, que realment va ser, allà vaig aprendre molt, vaig tenir tracte amb persones molt agradables, i em van ajudar molt, però vaig voler conèixer la basant pública, i per sort, coneixia una persona que és de qui s'enjust, la Còbil Arasau, i ella va fer que pogués fer les pràctiques en allà, i realment és un altre món, i això va ser que encara m'obris més els ulls en el sentit de defensar les coses públiques. Després d'aquesta etapa estudiant, vas estar treballant a l'Ajuntament també una temporada? Sí, va ser una temporada molt bonica, llavors hi havia l'Antònia López de Calda, i la Clàudia Cortés de Regidora de Benestar Social i Sanitat, i es va posar en marxa un curs que es deia Promoció de la Dona, i jo vaig fer el curs que dietètica aplicada, hi havia psicologia, hi havia pintura, hi havia costura, o sigui que era tot un conjunt de... i penso que tot el grup de dones que en aquella època va tirar endavant, van encarar les trobes, i consideren que va ser una portació molt important a la seva vida. Va ser d'alguna manera uns cursos per fer que les dones sortissin de casa, tinguessin més un espai propi, no? Sí, exacte, i sobretot penso la part psicològica que hi havia a l'Antònia López, feien coses molt interessants, i els va ser, mira, només com a anècdota, en aquella època el carnet d'identitat de sus labores. Clar, què vol dir sus labores? No vol dir res. Com a mínim, mestresses de casa, i vam tèxar-ho, i vam fer mestresses de casa, perquè... Com a reivindicació, no? Exacte, exacte. En aquesta etapa també has fet xerrades a les coles, xerrades a l'11, per exemple, sobre dietètica. Sí. Sempre t'ha agradat, no?, que està basant educativa? Sí, la part educativa m'ha agradat molt, m'ha agradat molt, perquè a l'època, diguéssim també, que vaig estar més a les escoles a dintre de diferents comissions, doncs també m'agradava aprendre del que estava en aquell moment fent, o que pogués entendre tot el que era l'ensenyança. I després d'aquesta etapa, t'ho van demanar una vegada, i a la segona, finalment, es va acabar acceptant de tornar o de anar a treballar a l'Hospital de Bellvitge. Sí, sí, perquè... Va ser derrugada, entrada? Sí, perquè en aquell moment tenia aquests projectes a Barcelona i aquí d'educació, i jo volia continuar amb educació, però després vaig veure que clenar per lliure, en aquell moment era molt complicat, i també, doncs, vaig dir, amb el Jesús em van parlar, i va decidir que sí que ho acceptava. I també vaig veure que també em podia dedicar a l'educació, perquè la relació amb els pacients comporta una part educativa, comporta una part educativa, i ho recordo com vaig estar-hi durant 20 anys, i per mi va ser una època d'un treball de grup, d'un treball d'equip, d'un tracte que et deia amb el pacient, que és el que pateix l'informatat, doncs, de primer vaig estar més dedicada a persones que... amb el tí infecciós, a què llavors jo vaig tractar més persones que tenien el VIAC, i després, ja als últims anys, em vaig dedicar més a l'obesitat mòrvida, i això porta un tracte i una riquesa impressionant. Clar, això ha estat la teva tasca a l'Hospital del Vigil durant 20 anys, fins que em vaig oblar. Que deies que estaves amb una equi quan hi havia tres persones de Sant Justa, curiódament. Sí, no sé si... dic els noms, no? Una és la doctora Virgíli, que encara ja està treballant en Orió Virgíli Casas, i després, la coordinadora, la Coacobi Larassal. Amb elles i amb tot l'equip, doncs els estic molt agrits, perquè sempre m'han ajudat, i sempre han sigut un referent. Hem repassat la vida professional de Montserrat, però també cal destacar, doncs, tota la col·laboració que ha fet amb entitats del poble, la parròquia, ja ho hem explicat, també el col·lectiu Nostradona. Quin és l'objectiu d'aquest col·lectiu? Bueno, aquest col·lectiu Nostradona té, diguéssim, la... està, o sigui, primer forma part d'aquesta parròquia, d'aquesta vida activa de la parròquia, i després, doncs, anar fent estudis o profunditzar en diferents temes que, doncs, potser... hem anat descobrint aquest missatge més femení que també té l'Evangeli. I després, i això, quan... l'any passat, per exemple, vam treballar el tema de la pobresa, perquè la pobresa femenina, o sigui, la pobresa té nom de dona, vam treballar des de l'Evangeli i hi havia l'actualitat. Doncs això, doncs, el que estudiem o el que parlem, ho donem a conèixer després a tota la població. I també formem part del col·lectiu de dones en l'església que es treballa per la varietat. El col·lectiu hi ha entèòlegues, doncs, eh, la Manivau Triné, la begonya romana, altres, doncs, que tot això doncs fa que... que el teu horitzó, doncs, s'ampli i que estigui més fonamentat amb el que és, realment, la vida de la dona. També, dins de la parròquia, amb un seguit giró participant al programa Vos de la Parròquia, fa ajuntament amb altres persones. Sí, amb la Lina, fem el programa amb la Lina, que es diu Paraula Viscuda, ell és la conductora del programa i participo d'una manera, doncs, més senzilla, diguéssim. Com a membre de la nostra dona, també creus que l'església és un nen, una entitat masclista, en general? En general, per sort, no totes les persones... Si no parlo de Sant Just, parlo en general. En general, sí, en general, sí. Pensem que algun dia això podrà canviar, però, de moment, hem d'estar... Pica en pedra, en aquest sentit. Pica en pedra, pica en pedra. Sí, perquè, de vegades, les interpretacions que es fan de les coses, però desitgem que això canviï, perquè no té sentit en l'època del segle que estem. Una altra implicació important de la Montserrat Girós, l'Associació de Salut Mental del Vashio Bregat, com és que vas decidir col·laborar amb ells? Bueno, o sigui, jo quan em vaig jubilar, vaig plantejar quines coses podia fer. Jo coneixia l'Associació a través d'altres persones, i vaig decidir que m'hi volia dedicar, perquè és una de la malaltia que ha estat molt mal compresa per la societat, molt deixada de banda per part dels governs, sobretot de tota l'època primera de la democràcia aquí a Catalunya, i doncs requereix un treball continuat, perquè també t'ajuda a comprendre i entendre altres situacions. Bé, com hem vist la Montserrat Girós i Serma, una persona molt implicada també en diversos aspectes socials? Ara, amb el que és l'Associació de Salut Mental, estem en un projecte que en diem Salut Comunitària, el Vashio Bregat, amb tots els pobles del Vashio Bregat. Fa poc ho vam fer una festa fantàstica, i perquè és un canvi de paradigma, formen part de les persones que tenen, formen part de la societat, i està comprovat que les persones que tenen habitatge, treball, un suport, diríem, social, aquestes persones tenen menys ingressos, són més felices, i estem en aquest projecte, i estic en un grup que es diu Vida Bona, i aquesta Vida Bona és la que volem i la que desitgem per tothom, sigui quina sigui, la seva procedència, la seva malaltia, perquè ja no parlem de malaltia, sinó que parlem de fragilitat. Doncs, amb aquest missatge de la Vida Bona, acabem l'entrevista amb la Montserrat Giro i Serma. Moltes gràcies, Montserrat, per haver vingut al programa. Gràcies, Sergi. Moltes gràcies d'haver-me donat aquest altaveu, perquè... Una oportunitat, també, per explicar... Sí, perquè penso que les persones que som... que no som nascut en el mateix lloc, no se'ns coneix de la mateixa manera que el que sempre és del veïnat, no? Però jo sí que t'ha de dir que nosaltres, a Sant Just, vam fer una bona elecció, perquè ens ha sentit molt estimats i molt volguts, tota la família. Vam fer una bona elecció, i aquí estem. Doncs, gràcies. Perquè vam aconseguir molt més, molt millor, de Jara de Palau. Gràcies, Montserrat. Moltes gràcies, Sergi. Moltes gràcies, Sergi. Moltes gràcies, Sergi. És millor si el que em passa, em passa contigo. És millor, mucho más, mucho mejor, más divertido. És millor si estoy contigo, me lleva la vida mejor, contigo todo tranquilo, más feliz mucho mejor, más feliz que entretenido, más feliz mi corazón, pasa la vida contigo, más feliz mucho mejor, más feliz mucho mejor, más feliz mucho mejor, más feliz contigo, más feliz mi corazón, pasa la vida contigo, más feliz mucho mejor, más feliz mucho mejor, más feliz mucho mejor,