Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques avui amb la Rita Estapé Turull. Hola Rita, què tal? Hola, molt bé. La Rita va néixer a Sant Joan d'Espí. La família prou no era de Sant Joan d'Espí? No, no. El meu pare era de granullers i la meva mare de prats del rei. I com van arribar a Sant Just? Va ser una història per casualitat, no? Va ser per casualitat, perquè la vida va anar a una sèrie de circumstàncies. Els meus pares es van conèixer al ballers, es van casar, van tenir en un forn, va venir la guerra, molts problemes, el forn que tenien, si va caure una bomba, i després van anar a petar a Moncada, a Moncada hi havia molta humitat, en aquell temps a Moncada hi havia molta boira, els nens que tenien no els hi sentava bé, i tenien un oncle a Sant Joan i van anar a petar a Sant Joan d'Espí, i allà vam fer la resta de la vida, allà hi vaig néixer, la meva germana, les tres germanes van néixer allà, els germans no. Pràcticament perquè aquesta bomba que va caure al forn de Llinàs, es van veure obligats a marxar a un altre lloc. Això va ajudar, i suposo que en aquells temps eren temps difícils, i se'n devien sortir com van poder. Família numerosa, no? Família amb cinc germans. Cinc germans, més dues germanes més que es van morir quan jo encara no havien escut. O sigui, set fills, i entre fills i filles van tenir set. Set fills, sí, sí. Déu n'hi do. La Rita, com dèiem, ja va néixer a Sant Joan d'Espí, van a l'escola Sant Joan d'Espí, era una escola d'aquestes on totes les edats s'agrupen, oi? Tots eren, i la professora li deia amb la senyoreta Dolors, una gran professora, no crec que n'hi hagués cap avui un dia, que pogués aguantar 75 crios de totes les edats al col·legi. I ja soles, 75? Sí, i que tingués l'habilitat d'ensenyar bé a tanta gent. Una mestra portava 75, eren nens i nenes? No, només nenes, eren només nenes. Sí, sí, però era una gran professora en tots els sentits, vull dir que s'havia d'organitzar quatre nens, també mentre les nenes ens ensenyaven a cosir, doncs sempre n'hi havia una que llegia un llibre interessant de literatura, amb veu alta, per poder aprendre a parlar amb veu alta, i entre els més grans també ensenyaven als més petits com convenia, i se'n va sortir, fins que va arribar el batxillerat, que llavors ja vam començar amb una altra escola, i vam començar a estudiar diferent. Suposo que la col·laboració dels alumnes més grans era indispensable, no? Era important, hi havia molt bon ambient, també eren altres temps, avui en dia això és inviable, evidentment. Després vam estudiar batxillerat? Després vaig estudiar batxillerat, i quan vaig acabar era batxillerat també que l'estudiava per lliure, que llavors anaves a examinar a Barcelona, a l'Institut Maragall o a l'Institut Berdaguer, i després a partir d'aquí ja vaig estudiar comers a Barcelona, i vaig estudiar idiomes, i em vaig anar formant a base d'estudiant. Bueno, el que ara vosaltres és a diferent forma, però anar fent cursos que hi havia que a mi m'interessaven, i compaginar-ho amb el treball. En aquell moment moltes dones o noies, quan sortien de l'escola, exactament ja es posaven a treballar, i fins que es casessin. En el teu cas, el teu pare t'havia inculcat molt que havies estudiat. Exacte, en el meu cas, a Sant Joan d'Espí, quan jo era petita, havia de tenir 3.000 habitants, amb la qual cosa vol dir que els que vivíem el núcle antic ens coneixíem tots, i els que anàvem a l'escola que continuessin estudiants, eren 4 o 5 famílies, és més, i jo vaig tenir que intentar convèncer-la d'una amiga meva, molt amiga, per no quedar-me sola en el meu curs. I el meu pare primer no volia estudiar, i inclús me'n recordo que vaig plorar, i el meu pare em va dir amb aquella veu tan sèria, filla meva, fins als 18 anys tu estudiaràs, perquè human o jo. I a partir dels 18 anys, si vols treballar, fes el que vulguis, però que quan arribis a casa, em va fer servir la paraula si vols treballar, descombrir, i jo t'ho respectaré perquè tots els treballs són dignes, però quan sortiràs del treball, tu seràs una persona que no manipularà ningú perquè tindràs prou coneixement per entendre els llibres, les lectures i el que diuen i el que volen dir. Si encara recordes aquestes paraules del teu pare, se vol dir que et van marcar, no? Em van marcar. Hi ha dos coses que em van marcar molt del meu pare, un aquest i l'altre, quan volia una cosa i no me la donava, em deia, plora, plora, que mal més que ploris tu, que no pas que hagi de plorar jo, i em feia una ràbia. La rita també va estar molt activa, Sant Joan d'Espi amb diverses entitats, esportives, per exemple, amb l'Envol, es va formar una equip d'Envol femení, que no hi deuria haver gaire. Cap, bueno, Sant Joan era el primer, a tot Catalunya n'hi havia en pocs, n'hi havia en alguns de Mons, i uns altres, com nosaltres, que començàvem i eren dolents, però jugàvem contra tothom, nosaltres sempre perdíem, però, bueno, boníssim, estupendo. Una experiència pionera, clar. Pionera, fantàstica, els homes eren molt bons, quasi bé van arribar, van arribar a primera divisió, en pensos de Sant Joan, i llavors algun d'aquests jugadors ens devia animar, i ens venien, no teníem un entrenador sempre al mateix, ens venia un dia a un, l'altre dia a l'altre, i anàvem fent, vam participar. La rita bastant, aquest primer equip d'Envol femení, a Sant Joan d'Espi, també la primera colla sardanista. Exacte, la Boig Grevon. Que anàveu a competir. Sí, per tot Catalunya. Sí, sí, sí. I no érem dolents. Sí, com el Jambol, eren molt dolents, avallant sardanes no érem dolents. Si tenies una de freda i una de calenta. Sí, encara que amb sardanes sempre guanyen les violetes del gos. Ara, també, encara. Que són de granullers, potser? No me n'enrecordo, això. És possible, que són del baller segur, però d'on són segur, no ho sé. Bé, sardanes encara t'agraden les sardanes? Sí. Veu què passa, que ara em costa més saltar, i aguantar els braços. És un altre estil, potser, de sardanes. Sí, ja no és el mateix. Bé, més coses després la Rita, mentre vas estar estudiant també ho vas compaginar amb la feina. Treballaves a una pastisseria, oi? La pastisseria Vila de Sant Joan d'Espi, els cap de setmanes, després l'estiu a les tardes, i, bueno, vaig anar compaginant. Era un negoci familiar? Allò era un negoci familiar, sí. Era com si anessis a casa teva. I la mentalitat era totalment diferent, no? Totalment diferent. Era com paternalista. A mi m'ha agradat sempre pentinar. A la mestressa, la senyora Maria, la pentinava sempre. Ens estimàvem. Ens estimàvem. A més, una família ara potser és poc professional, no? Totalment, ara poc professional. Però això, a mi, em va donar una cosa molt important. Jo era molt tímida. Està enrere a un taulet. Vaig haver de perdre aquesta timidez. I et donaven instruccions. Tu has de saludar tothom, tant aquí com sortís d'aquí, mentre treballis aquí. I, evidentment, això em va fer obrir. O sigui, que ho dono com una cosa molt positiva. Segurament de cada experiència de la vida s'entreu alguna cosa positiva, no? Segur, segur, ja penso que tothom. Després també vas treballar sabadell, com a administrativa. Sabadell, en aquells temps, marxava a mitjanit per arribar allà a les 8 del matí. Les combinacions no eren com ara. Marxaves a mitjanit? Jo dic a mitjanit, però molt d'hora. No sé si era a les 5 o 4 o 6 del matí. Anàvem tren, fins a... No, llavors era... Passeix Gràcia, llavors a peu fins a Catalunya. I a Catalunya fins a Sabadell. Però sí, per casualitat, el tren de qui anava malament, a l'altre no passava fins al cap d'una hora. O sigui que podies haver-te llevat a la signola de matí i arribar allà una hora tarda a treballar. Però també hi vaig estar, en un lloc molt agradable, i hi vaig aprendre molt. Tota una audicè, anar a treballar. Sí, sí. I allà vas aprendre molt. També van ensenyar molt l'ofici de administrativa. Ah, exacte, allà em van ensenyar molt. I la empresa va anar creixent. Jo vaig ser com que vaig començar, quan va començar la empresa, era també una persona de confiança. Després vas passar a treballar a Barcelona, per un motiu curiós, també. Home, tenint òbvio vaig conèixer el pare dels meus fills, i esclar, amb tantes coses que feia, i treballant a Sabadell, i tantes activitats que feia, no el podia veure. Llavors, un estiu veig dir, mira, és el moment de que, quan ara que vindran vacances, buscaré feina. Vaig buscar feina, i el cap d'una setmana ja la tenia, i llavors vaig quedar sense vacances. Però vaig anar a treballar a l'edifici Mercúri. A l'edifici Mercúri el que feies era llogar oficines, i el parking també t'encarregaves de l'administració. L'administració, exacte. Allà eren oficines d'empreses importants, oficines molt maques, en aquell temps a l'edifici, era més maco, jo crec, això ja caldre d'autopistes que estaven una mica més avall. Això ho dic jo, perquè és clar, allà hi vaig treballar, i m'agrada. Però va ser una època també molt maca, allà també administrava amb els lloguers de totes les oficines, i les entrades i sortides del pàrquing, i jo també ensenyava les oficines a la gent que volia llogar-les, a les empreses, que no eren gent, llavors sempre en empreses hi havia a l'abà, i ara hi havia empreses molt grans. D'aquesta etapa també hi ha un anècdota curiosa, i que il·lustra bastant quina era la mentalitat de l'època. Hi havia un home, també, que feien les mateixes que tu. Exacte, hi havia un home, em van llogar a mi per ajudar l'home, i al cap de, jo diria que tres mesos o quatre, van despedir l'home, i primer em van dir si em veien corda portar-ho jo, i ells hi vaig dir que sí, i llavors van acomiadar el senyor que hi havia, a mi em van apujar un 50% al sou, amb el qual cosa jo vaig estar supercontenta, vist des d'avui tot i així no cobrava ni la meitat del que cobrava aquell senyor sol. És a dir, aquell home cobrava molt més que tu, potser quatre vegades més, pel sol fet de ser un home. Sí, exacte. I quan el van acomiadar et vas quedar cobrant el doble del que cobraves, però encara menys del que cobrava l'home. Ah, sí, sí, sí. Però el que recordo més és l'alegria que vaig tenir, com em van dir el sou, perquè de Mariano Coví, a mi jo ho gusta, que passés a Gràcia de Goh, devia arribar-hi amb 5 minuts. De l'alegria. De l'alegria. Tot i així és curiós veure aquesta diferència que hi havia de tracte, entre els homes i els dones, també, en aquell moment. En aquell temps era xigeredíssim. O sigui, arribar ja a ocupar un lloc, com aquest, que jo llavors tenia la gent a sota meu, allà una proesa de recometes, però a cobrar això ja no hi havia ningú que guanyés, que ho pogués arribar-hi. Després és quan et vas casar amb el teu home, amb el que va ser el teu primer marit, amb l'Enric, i vas seguir treballant, però... Sí, vaig seguir treballant fins que va néixer la meva filla, i llavors vaig plegar. Vaig plegar per cuidar la meva filla, doncs era molt senzill trobar feina. També ho dic que no és el mateix. I vaig plegar perquè em feia il·lusió i pensava que ho podia fer, fins que va néixer la meva filla i el meu fill. I entre mig, això va ser cinc anys d'estar a parada, com que jo era bastant activa, em vaig a dir que a fer ventes de l'estanjom, que les persones que tinguin la meva edat se'n recordaran, que es feien reunions a casa i es venien productes de neteja. I amb això, puc complementar una mica el sou del marit. Quan et vas casar, moltes dones, quan es casaven, no ens deixaven de treballar. En el teu cas, no només no vas deixar de treballar, sinó que durant una època vas mantenir la família amb el teu sou, també. Bueno, al començament teníem un projecte amb el que va ser el pare dels meus fills, el meu marit. Ell tenia una il·lusió de muntar un negoci, que no va poder ser fins que ens vam casar, llavors vam tenir un sou els primers mesos. Tu muntes el negoci sense cobrar, i amb això sortirem, doncs no teníem fills i era més senzill, no? I així va ser. Aleshores vas fer aquesta feina dels productes de neteja, que es feien reunions a les cases? Sí, això era una cosa semblant el tàper. Tu tens una amiga i dius, escolta, crida 10 amics tu o 10 veïns a casa teva, fas un cafè i em convides a mi, jo porto una maleta plena de productes, i els faig una demostració. A la persona que organitza li donava un alcequi, un alcequi que era d'algun producte, alguna cosa d'aquestes, i el que venies tu tenies una convició. I llavors estaves donada d'alta fiscal, aquell temps això era bastant habitual, com a complement salarial, no per treure un sou. I aleshores vas començar a buscar feina també, s'enfalia una oficina que havia de ser cada feina? Abans vaig anar a una empresa que tenia el meu marit. D'acord. Abans vaig anar allà, era una època de molta crisi, i allà hi vaig estar treballant 3 anys, que va anar malament, i el meu marit al final va buscar feina per una altra banda, perquè és clar, allò no donava, i fins que vam tancar l'empresa. Aleshores va ser un moment complicat econòmicament, suposo? Sí, va ser-ho. A veure, tota aquesta època que t'estic dient, mai va ser econòmicament boiante, jo no he anat mai boiante. I aquella època va ser difícil, perquè és clar, tancar una empresa sense feina, però bueno, llavors jo buscava feina quan vam tancar, i a l'oficina d'atur de Sant Feliu, doncs mira, com que no costava gaire, 3 cops, 4, 2 segons si les coses que tenia hi anava, i al final vaig trobar... Pràcticament aconessien, ja? Sí, hi havia una noia que en coneixia, i ens vam fer conegudes amigues, no, saludades, que diuen. Però sí. I esclar, quan hi va haver aquesta feina de seguida, m'ho van dir, i vaig anar a Sant Just, i em van entrevistar el senyor Cuevas, encara me'n recordo, i em vaig passar la primera reunió, la primera entrevista, i no sé si va ser la segona o la tercera, que ja em van dir que em quedava, però amb la condició de que era només per l'ístium. Expliquem aquesta història, perquè hi havia un senyor que treballava al Walden, van voler prescindir d'ell, i aleshores van voler buscar un altre home. Exacte. Però no el van trobar? No, no hi havia cap home disposat a sacrificar l'ístium. I sí que hi havia una dona disposada a sacrificar l'ístium, que era la Rita, i a més a més que tenies l'experiència laboral, diríem similar, no? Sí, igual no, però són coses que s'adapten en el temps, veus que són paraleles. Jo em van dir, per molt bé que ho facis, no t'agafarem perquè volem un home, m'ho van dir així de clar. I vaig fer els càlculs, el meu marit tampoc li agradava gaire, que l'estiu en quedés sense estar amb ells, però són 3 mesos, amb aquests 3 mesos jo monto l'habitació del meu fill, que encara dormia amb un llitet d'aquell de branes. I després deu tirar. I així va ser. I vaig posar, i allà em vaig quedar. Vas treballar aquell estiu, i quan va acabar l'estiu què et van dir? Tots, quan tenies el cap, que quan s'acaba l'estiu et anaves al carrer. Em van dir que hi havia una llista de morosos impressionant, que jo vaig aconseguir reduir-la moltíssim, hi havia gent que no sabia ni qui era, perquè no havien vingut mai allà, jo vaig aconseguir trobar gent, que van estar contents de la feina que jo vaig fer. I llavors ens van dir, que si volíem podia quedar, però que buscarien un senyor més a més. I bueno, en sense pressa, també van buscar un senyor que va venir allà al cap de, no sé, si un mig any o un any, no me'n recordo. Però ja vas continuar la feina. Jo vaig continuar la feina. La Margarita a la Salle va ajudar molt també en aquest moment. La veïna Margarita a la Salle va ser una persona per mi, que encara li tinc carinyo, que molt seria, molt professional, molt persona, i em va ajudar a organitzar molt el tema d'allà també. Vas estar-hi 27 anys al Walden, suposo que has viscut moltes coses al Walden. Per exemple, aquell capítol de les rajoles, famós. He viscut tantes, que si hagués sigut una mica espavilada, hauria hagut d'anar a prendre nota i fer un llibre. Pràcticament es podria haver escrit un llibre en tants anys. Què recordes, per exemple, d'això, aquest episodi de les rajoles? Home, va ser una època dura. Va ser una època dura, perquè fins que no es van posar d'acord, perquè un o quatre ho assumís, hi havia els que agosicionaven, que hi havia molts nervis, no sabia què passaria, i els veïns defensaven el seu. I quan hi havia enqueixes, totes anaven a parar també al mateix lloc, és normal. Però bueno, va ser molt agradable. Agraïble això no, però vull dir la solució després. Va sortir bé. Va tenir la seva recompensa, vaig conèixer molta gent interessant, que tenien molt a dir en tots els camps, persones molt més formades que jo, que per el meu puesto vaig tenir la sort de conèixer. També suposo que has viscut la evolució del Walden, que han anat canviant una mica la mentalitat. Sí, jo ja fa deu anys que no hi sóc, però la mentalitat sí, perquè l'ideal del principi, jo crec que era ben bé això, un ideal de joves, però la vida de cada dia porta que la gent vol clara les cases, la gent vol finestres, la gent vol viure com tothom, el millor possible. Per tant, aquest projecte comunitari d'entrada al final... No, però va conservar una cosa, i encara jo crec que la conserva. El Walden a dintre és un poble, el que no vol ser vist ni que el vegin, perquè per dir-ho, per exemple, jo tinc una liga i no el veuen, però el que vol viure en comunitat el pot viure, perquè hi ha moltes activitats, la gent es troba, hi ha places, hi ha sales, hi ha la piscina... Per tant sí que es manté una mica aquest esperit. Sí, és com el meu poble de petit. Com ho comentaves fa deu anys que et vas jubilar, com més aquesta vida de jubilada? Bé, a la vida de jubilada trobant saber és fantàstica, perquè tens molt de temps per tu. Ara que hi ha al principi la nit somiava amb el Walden. Va costar deixar el Walden? No, no em va costar deixar el Walden, però em va costar deixar-hi de pensar, perquè allò que et passa, no? Ara no hi ets, i les coses aniran, doncs sí, tot va. El primer any va ser fantàstic, perquè amb el meu marit, que ja feia dos anys, que estava jubilada... En Joan costa freda, oi? Sí, en Joan costa freda, vam poder fer un creuer, que jo no ho havia fet mai ni pensava que m'agradés, em va agradar molt, vam fer viatges, però al cap de uns 15 mesos vam tenir la mala sort que el meu marit es va posar malalt, però m'ha aprofitat tot el que hem pogut, i sí, francament, jo també he dit que segurament et jubilen, perquè tens feina en el metge. Ja tens una altra feina. El teu marit es va posar malalt, però tu dius si ho siguis fent coses, o siguis viatjant, també. Amb els teus germans tens una relació molt propera? Molt, nosaltres. Això sí que és com una lectoria que no tothom té. Hem sigut un equip, nosaltres érem 5 germans, però érem 10 germans. Les parelles també van ser com germans. Ara, per desgràcia, ja només em quedem 6, els de més em mort. Però tots anàvem de viatge junts, feien molt sopar, molta celebració en junts. Nosaltres eren molt alegres, vull dir. Si un comprava una cortina, li feien celebrar, li feien parar un sopar, vull dir. I això ho vam mantenir. Ho hem mantingut, vaja, a pesar de totes les coses. I també els nets. Tens la Rita i l'Enric, els teus fills tenen fills, per tant, tens nets. Això sí, això sí. Totes les àvies ho saben. Només ho saps quan ets àvia, l'alegria que donen als petitons. És com una manera de rejuvenir, també. Exacte, exacte. Les alegries que donen, a veure la meva mare, que no ho entenc. A vegades veia que amb una casa sempre hi hauria d'haver-hi un nadó, un petitó. Perquè omplen molt, aquella inocència, aquella bondat, aquella... Tot. Són molt macos. Això sí que ens dona molta alegria. De fet, amb aquesta malaltia que hem passat, els nets ens han ajudat. Bé, avui hem parlat amb la Rita Estapé, que ha estat secretària durant molts anys del Walden. Ha estat segurament la vinculació més gran amb Sant Just, tot i que ella va néixer i viu a Sant Joan d'Espi, una persona que ha viscut molt a Sant Just, per aquesta vinculació amb el Walden. Moltes gràcies, Rita, per haver vingut al programa. I acabarem el programa amb la cançó que ens has demanat, que és del duo dinàmico. Escolta'm-la. Gràcies. Aquesta cançó l'escoltaves fa anys, no? Fa molts anys, fa molts anys. Però encara quan... Jo ara m'agrada en les altres cançons, però sempre que he tingut oportunitat, el vaig a veure encara el duo dinàmico. Per en recordar-me'n. Per en recordar els vells temps. Doncs acabem amb el resistiré del duo dinàmico. Moltes gràcies, Rita. Moltes gràcies. I me pongan contra la pared. Resistiré. Herbido frente a todo. Me volveré. De hielo para endurecer la piel. Y aunque los vientos de la vida sobrenfuerte. Soy como el jumbo que se dobla, pero siempre sigue en pie. Resistiré. Para seguir viviendo. Soportaré. Los dolpes sí jamás me rendiré. Y aunque los sueños se me rompan en pelazos. Resistiré. Resistiré. Resistiré. Resistiré. Herbido frente a todo. Me volveré. De hielo para endurecer la piel. Y aunque los vientos de la vida sobrenfuerte. Soy como el jumbo que se dobla, pero siempre sigue en pie. Resistiré. Para seguir viviendo. Soportaré. Los dolpes sí jamás me rendiré. Y aunque los sueños se me rompan en pelazos. Resistiré. Resistiré.