Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques avui amb la Carme Caminals Vidal. Hola, Carme, què tal? Hola, bon dia. La Carme Caminals segurament, doncs, molts uïns la coneixeran per la seva dedicació al món de l'educació, a l'escola de Taneu, a l'escola de Montseny, a l'Institut de Sant Just, diversos centres educatius de Sant Just, però la Carme va néixer a serriar. Va néixer serriar quan encara tenia aquesta flaire de poble, d'alguna manera? Sí, vaig néixer als 50, serriar, venia a ser un poble, de fet, els diumenges anàvem a entretenir-nos al centre perroquial, els pares anaven a fer teatres i fer tots amb un grup social, que es deia el patronat Obré, i bueno, l'aire era de poble, de fet ens passàvem el dia jugant pel carrer quan no hi havia escola, i hi havia una zona prop de casa fins i tot que li deien el desert de serriar, perquè només hi havia dues o tres torres i res més, i allà ens passàvem els dies d'estiu jugant. Suposo que ja has tornat sovint a serriar perquè està força prop, el veus molt canviat? Evidentment, evidentment és molt canviat, hi ha moltes coses que han anat desapareixent. L'estructura un conserva era com molt vertical, tot el carrer major amb un llavall, i bueno, el que ha canviat més crec que són els passeig de la bona nova, que quan jo era joveneta eren tot torres, i el rei Nelisenda també, rei Nelisenda encara n'hi ha més, hi ha torres, però perquè hi ha consolats i hem fet històries d'aquestes, però això sí que ha canviat molt, i evidentment hi ha moltes edificacions noves, ha desaparegut el bar de la plaça major on ens reuníem de jovenets. Ara, Serrià té la fama d'un barri de gent que toca calés, això abans era així també? Hi havia de tot, evidentment, perquè si parlo del passeig de la bona nova pla de torres, hi havia gent amb molts diners, però el que era el nucli del poble, hi ha veus que t'he parlat del centre social on anaven els meus pares a reunir-se, a acusir la mare, a fer tòmboles i el pare a fer teatre, això era el patronat obrer, per tant la gent era molt treballadora, no era gent amb diners. La Carme va anar a l'escola pública, a Serrià, després també vas començar a preparar-te pel batxillerat, algunes hores extra. A la mateixa escola pública. Com recordes la teva etapa, la primera etapa de formació? Jo normalment m'ho he passat molt bé les escoles que he anat, tant al principi a l'escola pública, que van ser dues diferents, un al perbulari i l'altre, que anàvem nens i nenes junts, i estava més amunt de casa, al final d'aquest desert que abans he dit, i després vaig anar ja al Dolors Montsardà, que era l'escola pública de nenes, i jo allà m'ho passava bé, independentment del que fessin amb les companyes. El que passa és que després ja de les classes quedar-me amb una mestra i un altre nen a preparar el batxillerat, doncs ja no agradava tant. Va ser complicat? Sí, jo potser no era conscient del que se'm demanava que fes, i la primera part que va ser un any fer l'ingrés, bueno, jo va ser molt senzill, però ja ha preparat primer de batxillerat, que eren com vuit o deu assignatures, que jo no entenia res, ens feien una hora de classe al dia, i jo no sabia ni com havia d'estudiar. Vaig suspendre el juny, vaig passar l'estiu asseguda davant dels llibres, sense saber què havia de fer, i el setembre vaig tornar a suspendre tot. I en les hores què vas fer? Llavors, evidentment, clar, m'havien preparat per anar a un institut públic, no podia. I ens van matricular en Beca, a una escola privada de Serrià, que li deien les Elizabeths, que està allà al Carrebergós, i ara em sembla que és de los guerrilleros de Cristo Rey, però llavors no ho era. És quan la teva mare et va preguntar si volies anar a una escola de monges? Sí, la mare em va dir que vols anar a l'escola de monges, o vols anar a l'altra, l'altra també havia monges, però eren de clausura, en el professorat era l'Aik, i un capellà era el director. Però, clar, hi havia... era una mica més oberta. Hi havia algun capellà que ens feia classe, per exemple, de química o de religió. I hi havia... era un convent, un antic convent molt gran, en un pis estaven les noies i en un altre pis hi havia nois. I l'últim dia de trimestre ens deixaven jugar junts. Això era un gran event per l'època. Però la teva família era molt catòlica, per tant, en aquest cas era com un gest que la teva mare preguntés, si volies anar a l'escola de monges o no? Sí, sí, sí. Jo crec que per l'època era un gest molt obert, perquè en general no es preguntava, en els nens què vols triar, te les decidia i ja està. Jo sempre ho vaig agrair, perquè a l'escola, almenys la de Sarrià, el segre cor, hi havia la part d'estudis de les riques i de les pobres. I a mi això em semblava molt malament. I vaig dir, jo ja no hi vull anar. Després vas estudiar per ser secretària també? Sí. Vas començar a treballar a la consulta d'onocolista? Sí. I també vas estudiar idiomes? Quan vaig acabar el quart de batxillerat, que era el Batxillerat Elemental, en lloc de continuar al superior, em van enviar a l'escola de la dona perquè als 16 anys pogués començar a treballar, i em van preparar a estudiar tachigrafia, mecanografia, administració... I dins d'això també estudiava el Francesc, que l'havia fet el Batxillerat, i vaig començar l'anglès. I llavors als 16 anys vaig anar a treballar a casa del doctor brus, localista, però m'havia agradat el d'estudiar idiomes. El de la màquina i la tachigrafia no, i no me'n recordo de res com es fa, però els idiomes sí, i vaig continuar tot i treballava. Vaig anar a l'Institut Britànic i a l'Institut Francesc per seguir els estudis dels idiomes. Vaig seguir molts cursos fins que es podia? Vaig seguir fins que s'acabava, i un cop vaig acabar el Britànic i el Francesc, llavors vaig anar a l'escola oficial per treure amb la titulació que em podia obrir més portes aquí. La Carme volia... sempre li havia interessat més les lletres que els números, sempre ha sigut de lletres, oi? Sempre ha sigut de lletres. I t'agrada molt també la lectura, t'agrada la lectura per influència també familiar, d'alguna manera? Sí, jo crec que el Besavi del meu pare, que era d'Olot, en Josep Cederra, havia participat en els Jocs Florals, en l'organització dels Jocs Florals d'Olot, i escrivia i llavors l'àvia, la seva filla, que era àvia meva, tenia a casa encara llibres, tenia una biblioteca de llibres de la biblioteca Patufet i molts llibres que a mi m'agradava, i a més l'àvia, quan jo estava malalta, abans passàvem quarantenes i teníem el sarampió i totes aquestes coses, i venia amb una caixa de llibres, una caixa de sabates plena de llibrets petits, i em deia, avui quin conte vols que et llegeixi, avui quin conte, i ara havia el llegeix maqueta, ara l'altre, ara l'altre, i ens passàvem la quarantena amb aquella caixa de sabates plena de llibrets. I d'aquí segurament aquesta passió per les lletres? Aquesta passió per les lletres i la lectura. Després amb 20 anys va ser quan vas a donar que volies semestre, no? Sí, bueno, jo crec que sempre havia tingut la idea, perquè la meva relació amb els nens més petits sempre havia sigut molt bona, i als 20 anys vaig dir jo no vull ser secretària, no vull semestre, llavors vaig començar a treballar sense titulació, llavors es podia fer, perquè hi havia gent que posava el títol, llogava el títol, i tu treballaves en el seu nom. Això va durar, primer va ser a Cornellà, en un centre social, que se'n van enorris per les riades, del 71, crec. Després vaig anar a una altra escola pública i, finalment, el 74, vaig aterrar a l'escola de la Teneu. Tot això vas veure també que calia començar a estudiar a la carrera, no? Per això de treballar sense títol ja es veia que no duraria gaire. No duraria gaire, per tant, el 74 jo tenia 24 anys, els 25 podia fer un examen d'ingrés a la universitat, per tant, durant aquell curs em vaig estar preparant per fer aquest examen, i el maig juny del 75 vaig fer l'examen, vaig passar, i al setembre vaig començar els meus estudis a l'escola del professorat de Sant Cugat. A tot això la Carme, en l'àmbit personal, en 23 anys et vas casar. Tot i que no era la teva idea, diríem. No ets una d'aquelles persones que sempre hagués somiat casar-se, per dir-ho sí. A veure, no, però enamoradissa sí que era. Va arribar un moment que vaig conèixer un noi, i aquest noi proposava que anéssim a viure junts, però donat de la meva família molt catòlica, jo no me'n vaig atrevir a donar aquest pas i provocar aquest daltabaix a casa. Per tant, tot i que ell deia que no es volia casar, que volia que anéssim a viure junts, finalment va consentir i ens vam casar. És a dir, hauria sigut un terra a l'estall, anar-te'n a viure amb ell sense casar-te, des del punt de vista familiar. Almenys és el que jo vaig intuir i no em sentia en corda de portar-ho a terme. Aquest matrimoni es va acabar al cap d'uns anys. Aquest matrimoni es va acabar per diferents raons, al 80. Tornant a l'àmbit professional, deies que havies començat a l'escola de Taneu, aleshores vas fer un parentesi per estudiar? Sí, vaig fer un parentesi de 3 anys. Durant aquest parentesi vaig estar fent altres feines, i al 78 vaig tornar a l'escola de la Taneu, a Sant Just, i aquí estic. I vas començar amb els més petits? Vaig començar amb els més petits. Ja veurem que has anat pujant de l'arts. Sí, sí, sí. Vaig començar amb els més petits, no recordo ben bé els tempos, però vaig estar un parell d'anys amb P4, després vaig passar a Primer, de GV, vaig fer plàstica, vaig fer manualitats, vaig fer una mica de tot, i va arribar un moment que vaig dir que tinc ganes d'investigar més aquest món dels preadolescents, i vull canviar una mica el fer més aviat de mama i de... És més de mestre que de cuidadora. Sí, i poder parlar a un nivell més, una mica més gran. Tot el que em sembla que va ser el 85, crec, vaig fer el sal de 6 a 7 i 8. Va ser un sal important, no? Va ser un sal molt important perquè el meu llenguatge oral i corporal estava acostumat a nens petits, i només et diré que el primer any els de buitè em van regalar una campaneta a la mestre més innocent que havien tingut mai. I llavors, clar, vaig pensar que aquí es depèn d'alguna cosa, perquè si no, no te'n sortiràs. I mica en mica, clar, perquè per exemple, una cosa que feia amb els de primer o segon, si no estàs a gust, vés a fer una volta el pati i torna, no sé què. I una vegada se'n va acudir amb els de setè. Se'n podeu anar al pati, es van posar d'acord, i van sortir tots, se'n van anar de la classe cap al pati. I jo darrere buscant-los, perquè vull dir que eren... La manera d'ensenyar era diferent. Totalment diferent la manera de parlar, de dirigir-te el llenguatge, l'actitud corporal, tot és diferent quan treballes amb pre-adolescents, que quan treballes amb nens petits. Això demostra també que és una professió de mestre molt... molt canviant, que té moltes cares, no? M'has dit que és una professió apassionant, no? Per mi, per mi he estat apassionant treballar de mestre. Penso que he après moltíssim, i penso que és apassionant veure quan arribes als alumnes després d'aquell hagut algun conflicte, veure que el lloc de disciplina, autoritat, què són disciplina i autoritat? La disciplina pot ser una disciplina de treball, no cal que sigui la disciplina del càstig només, no? Llavors tu has d'ajudar a arribar a una disciplina de treball, d'organització i tal, però tu has d'ajudar, no has de només imposar, no? I l'autoritat, en un curset que vaig fer, em van dir una cosa molt interessant, que l'autoritat ha de venir no de donar ordres, sinó del coneixement que tu tens de cada alumna. Quan els alumnes capten que tu els coneixes, llavors tu tens alguna autoritat sobre ells. Si per a tu són uns desconeguts, no hi ha aliança possible. A tot això, tu vas començar a l'escola de Taneu i vas passar al Montseny, per tant, vas veure els primers anys de l'escola Montseny, com van ser els primers anys d'aquesta escola? Com van ser? Et recordo que era adaptar-se a un nou espai i no és fàcil. Jo no sé si tu has canviat de pis alguna vegada i els primers dies vas com desorientat, que no trobes... Instintivament vas a fer una cosa, però no és el lloc on feies aquella cosa i has de re-adaptar-te, no? Jo crec que sobretot el primer any va costar una mica aquesta re-adaptació, però ens vam fer nostres el lloc, el funcionament, la gent. Va ser una experiència molt maca també al Montseny, molt enriquidora. Va ser el Montseny que vaig canviar de petits a grans i jo tinc un record molt agradable i positiu de l'etapa Montseny. I amb aquest canvi de petits a grans, després va venir la ESO. ESO? És a dir, el Satè i el Vuitè, passava a ser primer i segon d'ESO i la Carme va anar del Montseny cap a l'Institut de Sant Lluís. Sí, esclar, vaig dir ara que els nens se'n van, doncs jo me'n vaig amb ells. I el primer any només hi havia primer, va ser el 96, 96, 97, va ser un altre canvi molt important, no només d'espai, sinó de estructura organitzativa. La manera de treballar era diferent dels mestres. A veure, nosaltres veníem d'una escola que havíem estat s'apec i que es decidien les coses al claustre. Si l'equip directiu proposava alguns canvis, havien d'estar molt argumentats, s'havien d'acceptar. De fet, es pensava que tothom havia d'acceptar la idea per poder-la portar a terme positivament. Perquè, si no... El model assembleari. I l'Institut això no funcionava així? No, l'Institut era un model jeràrquic, totalment, i molts cops es deia, ara heu de fer això, això i l'altre, a vegades es feia, a vegades no. Per mi va ser un canvi molt fort, em va costar molt adaptar-m'hi, però com els hi vaig dir als companys, el dia que em jubilava, dic, bueno, ens hem parellat, hem discutit, m'heu posat en qüestió, i heu discrepat, i hem discrepat, dic, i jo us ho haig d'agrair, perquè m'heu ajudat a reafirmar-me en el que jo crec que és l'ensenyament. Perquè un cop vaig veure que discutir no em portaria enlloc, vaig prendre la decisió de, jo havia anat allà a treballar amb alumnes, i que havia de aconseguir trobar-me bé, treballant amb els alumnes, passar-m'ho bé amb ells, ajudar-los, aconseguir que funcionessin les classes, i que aquesta era la meva feina, i ja està. Per tant, vas a veure una mica de canviar la teva manera de veure l'escola o l'organització de l'escola. Evidentment, l'organització, vam tenir discussions així, però no sé, tot i que jo pensi que hi ha d'haver un funcionament en un lloc de treball, doncs si els altres no ho veuen així, doncs bueno, jo el que faré és funcionar dins de les meves classes, com jo crec que haig de funcionar. Fa 8 anys et va jubilar l'any 2010, després d'uns 15 anys a l'institut, aproximadament 14 anys a l'institut, ho trobes a faltar? No, no, et diré. La relació amb els alumnes, bueno, alguna vegada el primer any sí que estava molt desorientada, però em vaig buscar els meus recursos, col·laboro amb l'Ajuntament i una sèrie de jubilats, fem un reforç escolar setmanal, llavors jo puc, durant una hora a la setmana, que no és estressant com les 20 i pico de classe, puc fer la meva feina de docent, amb un... ara tinc un noi, a vegades ha sigut una noia, i puc ajudar-lo, m'ho passo bé, i penso que és positiu per mi, i per aquest... Que pot seguir sent mestra, però d'una forma més relaxant. Exacte. I després, jo anava a un club de lectura, a Esplugues, i va coincidir que poc abans d'aquell home jubilès va plegar la persona que coordinava el grup. I quan em vaig jubilar, jo em vaig oferir, dic si voleu, jo ara tinc temps, i puc preparar-ho i tal, i des del 2010 estic coordinant aquest club de lectura, va relacionar-la a lectura, i molts cops els dic, us agraeixo tant, perquè jo estava acostumada a tenir molt públic, i ara resulta que si no faig classe, no tinc públic, per tant, d'alguna manera, jo em preparo, no és que faci allà una classe, perquè parlem totes i tal, però jo heig de buscar informació de l'autor, de l'autora, vaig de preparar, de què parlarem, de què no parlarem, i d'alguna manera estic també fent un altre tipus de treball d'ocent. En l'ambi personal també tens un fill, l'hector, que la bastanem 43 anys, poc usual. Com és ser mare a aquesta edat? Per mi va ser meravellós, perquè era un somni que havia quedat pendent, i que, finalment, es va fer realitat, et diré als 43 anys, 43, 44, 45, i l'autora encara et necessita molt. És molt cansat. És molt cansat, les energies no són les mateixes que els 20 o els 30, però d'altra banda, no tens el neguit de sortir al cinema, de sortir al teatre, d'anar al concert, d'anar a la excursió, d'anar, no sé què, jo havia viatjat molt, m'agradava molt viatjar, havia sortit molt, havia passat les meves nits amb blancs i calia, per tant, tota aquesta part l'agafes a molta més calma. I després, potser com que també havia treballat amb nens petits, davant de situacions, no t'atabales tant. Clar, ja tens més mà esquerra. Tens un bagatge que t'ajuda. Et falta potser aquella xispeta de la joventut, però bé. Per cert, hem repassat la vida professional de la Carme Sant Just, però la Carme també viu a Sant Just, després de viure molts anys les pluges i a Barcelona, vas passar a viure Sant Just, com va ser? Va ser una oportunitat, no? Va ser una oportunitat, perquè l'últim lloc on havíem anat a viure les pluges, sempre havíem viscut de lloguer, però a les pluges vam coincidir que ja havia entrat en funcionament la llei boia de lloguer, i que havien desaparegut els lloguers any definits i havien entrat en funcionament els lloguers de tres anys que s'acabava el lloguer, havies de tornar a fer lloguer de nou, et podien apujar el que vulguessin, el triple, el triple, el que fos. Vam començar pagant, us ho diríem passetes, perquè eren així, passetes, 30.000 passetes, i al final estaven pagant cap a l'any abans del 2000, ja estaven pagant 100.000 passetes, vam dir si amb tan pocs anys això ens ha pujat d'aquesta manera, on anirem a parar. Vam decidir comprar, però esclar, s'enjustes, pluges, tota la rodella aquesta estava molt cara, i ens en vam anar a mirar cap a les afores, i ara no me'n recordo el nom del poble, Esparraguera, i ja estàvem començant a fer tramits Esparraguera, i va aparèixer la promoció de Promunse de Camp Roig, i vam dir, mira, provem-ho. I va tocar? Em va tocar, ho considero la loteria de la meva vida, perquè altra loteria no m'ha tocat, però aquí estem des del 2003, molt bé. Amb el Damial, la teva parella? Amb el Damial, la meva parella, i amb l'Ector. I amb l'Ector, amb el teu fill. Doncs moltes gràcies, Carme, per haver vingut al programa, i repassar amb nosaltres la teva vida, personal i professional aquí a Sant Just. Gràcies, i acabem amb la cançó d'Eric Clapton, Tears in Heaven. Molt bé. Gràcies. A tu. Gràcies. I bring heaven. Would you hold my hand if I saw you in heaven? I find my way through night and day. Because I know I just can't stay here in heaven. Time can bring it up, time can bring it to me. Time can bring it up, time can bring it to me. Time can bring it up, time can bring it to me. Time can bring it up, time can bring it to me. Would you hold my hand if I saw you in heaven? Time can bring it up, time can bring it to me. Time can bring it up, time can bring it to me.