Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques, avui amb la Maria Sinta, Montegut Sanchó. Hola, Maria Sinta, què tal?Hola, bon dia. Benvingut a Sant Justenques.Gràcies. La Maria Sinta va néixer a Madrid, tot i que els teus pares eren catalans, oi? Sí, els meus pares eren catalans, eren de Tortosa, tots dos, i van haver d'anar a viure a Madrid. Bueno, després de la guerra són aquestes històries que moltes famílies de la meva generació han viscut. Després de la Guerra Civil, el meu pare va anar a França i va tornar l'any 45 per qüestions de la Guerra Mundial, perquè els alemans van avançar fins al poble que ja estava i va haver de fugir. I va tornar i va passar uns mesos a la presó, com tots els que havien tornat, i després va trobar feina a Madrid, és a dir, que la família es va establir allà, i allà es va quedar com és natural. Per tant, els pares, tot i que eren catalans, van ja quedar-se a Madrid, i els fills vau fer el camí contrari. Sí, la meitat dels fills, el meu germà gran i jo vam tornar a Catalunya, i els altres dos, per motius de feina també, perquè un quan ja fa la vida en un lloc és difícil que es mogui, s'han quedat a Madrid. Jo tinc dos germans que viuen a Madrid. De totes maneres sí que la teva etapa de formació la vas viure a Madrid, vas anar allà a l'escola pública, vivies en un barri que era nou? Era nou, era nou. Jo vaig començar vivint els meus primers set anys de vida, ells vaig viure al carrer Alfonso XII, que estava davant dels retiros, a dir, al centre, perquè el meu pare treballava per allà, i tenien un pis d'empresa que va viure allà. Però després ens vam traslladar a un barri que s'ha resient fet, que el vam estrenar a nosaltres, que ara mateix es diu Hispano-Amèrica. Era un barri de classe mitjana, treballadora, gent, treballadora, gent més o menys normal diríem, i sí, ara és un barri que s'ha convertit en un barri una mica així, pijo, podríem dir. Però, bueno, en aquests moments era un barri nou. I vas estudiar també filosofia lletres a la conclusió de complotència. Com recordes aquella etapa? Molt bé, la recordo molt carinyo, perquè va ser una etapa maca, d'amistats, de coneixement, de coses noves. Molt bé, jo record... hi ha un record que tinc de la universitat, que és una mica xungo, però feia un fred horrorós a l'hivern. No teníem la calefacció, hi havia un dia que funcionava i 14 que no, i moltes vegades feien classe amb l'abric i els guants posats. Era una mica així xungo, però bé, estava bé, vaig tenir uns professors i uns alumnes bastant... bé, no sé, normal. Quan ets jove fas amistats i... Era una època políticament també complicada. Home, era el franquisme, era pleno franquisme, nosaltres anàvem a la facultat i teníem dos guàrdies, dos policies nacionales a la porta. I a vegades, dintre de classe hi havia algun policia d'aquests que ja sabíem qui era de paisa. Sí, però ja tenia un... No, sí, sí, sempre s'ha pogut qui era, sempre s'ha pogut qui era. Van ser anys de converses al bar, molt interessants. I, bueno, són els anys de formació. Després vas venir cap a Catalunya, has tornat a Madrid, tornes sovint? Com ja t'he dit, tinc família allà. I sí, quasi cada any. No exactament amb una periodicitat concreta, però sí, sí que vaig cada any o cada dos anys, sí que vaig, sí. Vas venir cap a Catalunya quan vas acabar la carrera i vas a provar oposicions? Sí, sí, jo vaig treballar... Després de la carrera vaig treballar a l'escola de Magisteri tres anys fent el que llavors es deia. Jo no sé si ara es continua dient, però el que llavors es deia vaig ser peneni, és a dir, professora no numerària. I mentre estava allà vaig fer les oposicions, les vaig guanyar i vaig venir cap aquí. Vas venir cap aquí perquè també hi tenies un germà? Tenia el germà gran i per les places que havien sortit a concurs quan jo vaig fer les oposicions, eren molt variades per a tota Espanya, però per exemple recordo que hi havia places a Canàries, al País Basc i després a Cuenca. A llocs així sí que a mi no em deien res, i a més els de Canàries, els nois eren nois en aquest moment, els nois de Canàries volien anar a Canàries i naturalment tothom li va dir, vale, vale, neu, neu, perquè, claro, traslladar-se a Canàries l'any 75, jo vaig venir a Barcelona, que tot s'ha de dir, jo vaig venir a Catalunya l'any 75, l'any que va morir Franco, jo vaig venir al setembre i ell va morir el novembre, és a dir, que vaig venir en aquella època, era el final del franquisme, però encara era tot molt franquista, molt atreçat, molt endarrerit. I en Arsena Canàries suposo que... En Arsena Canàries era com en Àlex Zilli i llavors entre totes les places que hi havia els que més gràcia en feien eren ells de Catalunya, perquè a més a més, a Catalunya tampoc li ha venit ningú. No? No, no, la gent preferia estar per els bolsals de Madrid, que és jo àvila, a Segovia, a Valladolid, però a mi jo normalment a un lloc on no tingués ningú i que tampoc m'encridava gaire l'atenció, doncs vaig preferir venir cap aquí. I a Catalunya vas una mica de tur per diversos ciutats? Sí, bueno, és lo normal. Quan estàs en la funció pública, això passa. Va tocar treballar en diversos municipis? Sí. Jo vaig començar a Moncada i Rishak, que era un institut nou, també, i em vaig fer amics, companys, que després vaig coincidir amb ells també. Per exemple, Fernando Martínez, vaig acompanyar-ho allà i després aquí a Sant Just, quan vaig venir a treballar a Sant Just, vaig estar a Moncada i Rishak, després vaig estar a l'Àusiasmarc, un any a Ripoll, perquè vaig passar de professora agregada, vaig fer el concurs a Catedràtic i em va tocar a Ripoll, vaig anar a Ripoll, un any, i després ja vaig demanar el trasllat a Ciutat Badia, però està més prop de Barcelona, i, finalment, aquí a Sant Just. S'ha de dir que quan jo vaig venir aquí a Sant Just, em va tocar a Sant Just perquè ningú sabia on t'estava. Ara us riureu, però és veritat, ningú sabia on t'estava a Sant Just. Jo no tenia un número, jo tenia per davant de mi gent amb millor número que el meu, que van demanar a pobles com Cornellà o com a Sant Joan de Espí, però a Sant Just no el va demanar a ningú, llavors jo vaig poder venir a Sant Just i tothom em preguntava i això em tastava. Doncs no era lluny de Sant Just. No gaire lluny de Sant Joan de Espí, però res, gent amb millor número que jo va agafar places, podríem dir entre cometes més dolentes. Llavors va venir cap a Sant Just, sempre has escut el Walden a Sant Just, oi? Sí, sempre, sempre. Jo vaig viure uns anys, jo tenia un pis llogat, era meu, uns anys al carrer Enric Granados Mallorca, que era un lloc fenomenal, molt maco. Molt cèntric, cèntric. Bueno, jo era en la època, clar, vaig agafar una època en la que no hi havia, com ara vas al carrer Enric Granados, hi ha 100 exagerants, naturalment, bars, restaurants, llocs de sortir, quan jo vivia allà no hi havia res, hi havia la tintoleria, el colmado, les coses normals d'un barri, les coses normals d'un barri. Vivia la Teresa Pamies, anava de casa meva, me la trobava al mercat, vull dir, era una vida molt de barri, i després, pues mira, ja va arribar un moment que, com que ja tenia la plaça aquí Sant Just. Com és que vas decidir anar a viure al Walden? Doncs mira, en definitiva no vaig decidir-ho massa, perquè teníem la possibilitat de tenir un pis al Walden i van dir, doncs posem al Walden i ja està. El projecte al Walden t'atreia també? Home sí, sí, perquè era un projecte diferent, un lloc molt avantgardista, una manera diferent de viure en lloc d'una casa, una casa en forma de paral·lele pipet, una casa més oberta, més diferent. I el Walden, la Maria Sintero només ha estat una veïna qualsevol, sinó que ha estat presidenta de la Junta del Walden, això va ser la dècada dels 2000, a mitjans de dècada dels 2000. Sí, a mitjans, no recordo exactament les dades, perquè mira, si m'arribo a pensar que em preguntaries, m'ho hagués buscat, perquè tinc els papers guardats. Més o menys va ser cap a aquesta etapa, sobre el 2003, 2004, més o menys. És molta feina? Home, en aquests moments... Anem a veure, feina és, sí, naturalment, perquè un edifici gran sempre comporta algun que altre problema. A més, jo vaig haver d'empaitar les obres de remodelació dels baixants, de canvi dels baixants, perquè els baixants, naturalment, un edifici que ja tenia a la seva edat, i els materials de quan es van fer no eren els mateixos que ara hi ha, llavors s'han hagut de canviar els baixants. I després també s'han hagut de canviar, arreglar els balcons de les façanes, perquè està ben esquerdats, que hi hauria un cert problemes de seguretat. Aquesta va ser segurament la obra més gran, que vas fer com a present de la Junta. Després anem que vas venir a Sant Just, quan vas venir a Walden a l'institut, era molt diferent del que és ara? L'institut era molt diferent per a diversos motius, un d'ells perquè era més petit, era un institut molt familiar, on els alumnes podien sortir a l'hora del pati. No hi havia... Sortir al carrer? Sí, sortir al carrer, al carrer, anar-se al capravo, o a la granja, comprar-se l'entrepà. No, podien sortir al carrer tranquil·lament. Tanta mania de la seguretat que hi ha ara. Jo no ho trobo malament perquè ara hi ha nanos molt petits, en aquella època no eren tan petits, i eren pocs també. Era un ambient més familiar. Era un ambient completament familiar, completament. Pocs problemes, un alumnat seriós, la majoria... Jo tinc molt bon record dels primers anys de l'institut de quan l'institut era petitet. Després, quan es va fer l'edifici nou i tot això, van començar això que no podien sortir del pati, que s'havia de vigilar molt el pati, totes aquestes coses ja... La cosa va canviar. I va canviar també el tipus d'alumnat, perquè va canviar també la societat. Abans, si tu renyies a un alumne o li posaven una nota, o alguna cosa, et venien els pares i preguntaven què passava, com és que passa això, allò i tal. Ara, en els últims anys que jo vaig treballar, els pares quasi-quasi t'acusaven de alguna cosa, per haver-los suspès o alguna cosa. És a dir, va canviar molt. Va canviar molt. Jo no sé ara com és. M'imagino que fatal per allò que llegeix això als diaris. I perquè també tinc coneguts que continuem treballant als instituts, però ha canviat molt, sí. Ha canviat molt i ha canviat molt també, no tan sols l'alumnat i la relació entre els pares i els professors, sinó que també ha canviat la burocràcia. Ara s'han de fer molts papers. Vas ensenyar, sobretot, llengua i literatura que està allà? Sí. De fet, ara entraré també a parlar de la teva besant més literària, perquè has escrit 12 llibres de poesia. Des de quan escrius poesia? Això és molt difícil de dir, perquè en realitat, quan ja tens una afició literària, ja començo i jo vaig llegir molt, molt. Jo era una nena malalta, jo soc asthmàtica, i quan jo era petit, aquesta malaltia tenia molt poca medicació. Aleshores, jo era una nena que sortia a poc al carrer, em va deixar a poc al carrer, perquè això sí. Jo crec que hi ha una de les últimes generacions que ha jugat al carrer, que això és important. Aquí Sant Just és normal que els nanos puguin sortir, però en una ciutat gran, com és Madrid o Barcelona, que els nanos juguen al carrer ja és molt complicat. És molt complicat. I quan jo era petit era normal. Llavors... No podies sortir tant com els altres? No podies sortir tant com els altres. Jo tenia dos germans grans, que tenien una bona biblioteca, i llegia molt. Jo em passava moltes hores a l'estiu llegint. I a l'estiu, i quan acabava els deures, llegint. Llavors la literatura, la scriptura, és una cosa que ve molt lligada a l'amor, a la lectura, a les lletres, a tot això. Has publicat tots els llibres, ara també tens un blog, estan canviant els formats, no? Home, mira, el blog és una manera, com si diguéssim, de contactar amb el lector d'una manera més directa. Això no vol dir que després no publiquis o no intentis publicar. Sí, perquè el llibre és una cosa que tens sempre, i a internet d'una manera no sabem com evolucionarà, mentre que el paper és el paper i queda. Però menys és el que jo penso ara, potser no és veritat, però és així. I així el blog vaig publicant alguna coseta, més que repos, però rebre una mica de feedback, rebre una mica de... De notícia, sí. De notícia del que el lector s'opine. També, a banda d'escriure llibres, també n'has traduït. És una feina més esporàdica, però vaja, també ho has fet. Sí, també ho he fet, també ho he fet, perquè la traducció, sobretot, com jo, que no l'encaro com una feina alimentícia, diguéssim, sinó com un repte, és això, exactament, en un repte per introduir-te en la manera de pensar de l'altre que l'altra persona que ha escrit en altra llengua. Però és divertit. Has traduït de l'Itàlia i del francès. Quins tipus d'obres? No, sempre tradueixo poesia. És difícil traduir poesia. Sí, és molt difícil, però precisament és un repte i és una cosa que a mi m'agrada, perquè t'enfrontes amb la teva pròpia llengua i això és sempre interessant. Perquè una de les problemes que anem avui en dia tant en català com a castellà, perquè el problema és idèntic, és la pèrdua de vocabulari. És a dir, la gent viu amb unes quantes paraules i prou. En canvi, si has de traduir, has de fer una recerca... De buscar els límits. Sí, busques els límits de la llengua i això és sempre molt interessant. Em comentaves que el francès el vas aprendre estudiant mentre estudiava la carrera, però l'Itàlia, que és el traduït amb el que has traduït, l'has après llegint, viatjant... Viatjant a l'Itàlia. Llegint a l'Itàlia, escoltant la ràdio, la televisió a l'Itàlia... I... Bueno, m'ha sigut relativament fàcil. No sé si és que tinc facilitat per les llengües que també... Per les llengües que m'agraden, perquè tampoc... Seria capaç de prendre unes altres coses. Però ho he après així. Jo tenia una revés àvia italiana i sempre he pensat, és una mica una broma, sempre he pensat que en el meu cervell hi ha alguna part genètica d'aquesta senyora i per això l'Itàlia sempre m'ha sigut molt fàcil. Potser ho portaves dintre, no ho sé. Potser sí. També la Maria Sinta Montegut ha treballat molt per paper de les dones, en el món de les lletres. Una de les iniciatives va ser el Comitè d'Encuentros de Mujeres Poetas. Què era aquest comitè? El comitè, en realitat, estava format per 3 o 4 persones. No et penses que era gran cosa. Però... Va haver un moment, en l'any 90, del 95, 96, en endavant, que un grup de dones van decidir trobar-nos per parlar de les nostres coses, per parlar de les nostres obres, per donar-nos a conèixer. En fi, per fet, de fet, les trobades tenien una forma de congrés, podríem dir. Hi havia ponències, taules rodones, lectures com si fos realment... Bueno, el que realment eren un congrés. La idea de les trobades aquestes va surgir d'una poeta que ara ja és molt gran i es velleta. Maria Soseca i Zan, de Gallega, i la primera trobada la va organitzar a Vigo. En aquells anys hi havia diners per la cultura, la Caixa de Vigo li va finançar tot, i van fer una trobada de poetes de totes les autonomies allà. Allà es va decidir que, com havia resultat molt bé i havia estat tot molt positiu, es van publicar les actes i tot, que s'havia de repetir. Llavors, una poeta, el Salópez, va dir que la propera la faré a Malalfarote, que ella és canària, i llavors es va fer un altre acord, va a Málaga, a Vitoria, una poeta d'un lloc, deia que jo l'organitzaré a la meva ciutat, i llavors aquesta persona s'encarregava, que és una feinada, no et pensis, s'encarregava de buscar la financiació, a través de bancs, caixes, diputació, Ministeri de Cultura. En aquells anys el Ministeri de Cultura donava diners, però donava diners de veritat. Donava diners de veritat. No 3.000 euros, no. Donava milions de pesetes. Perquè quan van fer l'any 2000 van fer aquí la trobada de dones poetes aquí a Barcelona. Recordo que el Ministeri de Cultura ens va donar 5 milions de pesetes. Això seria impensable. Això és impensable avui dia. Fins que t'havia vingut poetes estrangers. Sí, sí, havia vingut Nicol Brossard del Quebec del Canadà, havia vingut Inge Christensen, de Alemanya, van venir poetes, una poeta portuguesa també. Vam tenir, inclús, vam tenir estudioses nord-americanes, com Sharon Ogalde, que és una catedràtica d'una universitat nord-americana que és experta en poesia espanyola. Vam poder convidar gent de fora. Està fundadora de l'associació Mujeres i Letres, que l'objectiu és donar a conèixer l'obra de les dones. L'obra poètica de les dones, sí. I amb Mujeres i Letres van fer diverses sessions de taula rodona, lectures, l'Institut de Cultura i també la Conselleria de Cultura de Catalunya ens donava diners. I ho podien fer. En aquests moments sí que els diners eren bastants justets, però ho feien a Barcelona i era fàcil. Per tant, d'alguna manera has treballat per donar més visibilitat a l'obra de les dones. Sempre el món de les Letres també ha estat un món d'home. Ho està diu és, perquè si tu no tens més que agafar, només és un exemple molt senzill. Tu agafes les llibres de text que m'he batxillerat o de primària o de secundària i tu agafes la part de la literatura i veuràs que quasi mai hi ha dones citades. I quan necessita alguna dona, no coincideix mai la mateixa dona a tots els llibres. Sempre hi ha una per aquí, una per allà. És a dir, no hi ha referents. Referents, clars. No se'ls dona als estudiants. Referents, clars de la literatura, escrita, perdones. Tot i que, naturalment, a totes les èpoques neoguts, jo precisament tinc un llibre publicat que deiu tomar la paraula aproximació a la poesia escrita per a les dones que és un llibre d'història de la poesia, escrita, perdones. I es va publicar l'any 2014. Allí vaig posar exemples en totes les èpoques i han hagut dones i dones de molt interès i de una gran qualitat que la història després ha esborrat, simplement. Un exemple és la Rosa Leveroni. Un exemple és la Rosa Leveroni, per exemple, aquí a Catalunya. Sí, precisament l'any 2000 que van fer la trobada de dones poetes, la van fer aquí a Barcelona, la van fer... Ho tenia al cap i se me n'ha anat. Això és qüestions de la edat. A la biblioteca de Catalunya... A la biblioteca de Catalunya van fer la exposició i també van fer per allà la trobada, van fer una exposició aprofitant que Vinyet Panyella era directora de la biblioteca en aquests moments i que, naturalment, li van menjar oferir fer una cosa sobre Rosa Leveroni i ella de seguida va dir que sí, perquè a més a més tot el lligat de Rosa Leveroni és a la biblioteca de Catalunya. I jo me vaig passar uns mesos, que anava tres cops a la setmana, a la biblioteca a veure el fons, perquè a més Rosa Leveroni era una dona absolutament tot. Tenia totes les felicitacions de Nadal que havia rebut al llarg de la seva vida, per exemple. Totes les cartes que havia escrit, les cartes de la gent que l'havia escrit amb ella, originals, manuscrits, tot, tot, tot, tot... I, clar, s'havia de fer una tria per poder fer una exposició. I em vaig passar moltes hores allà, però va ser molt interessant. Com hem pogut veure, la Maris Senta Montagut ha treballat molt per donar aquesta veu de les dones al món de les lletres. També és vocal de l'Associació Col·legial d'Escriptors de Catalunya. Sí, sí, sí, la sec. A nivell personal fa més de 40 anys que ets parella de l'Anna Bofill, com vius amb ella. Com era, també, fa 40 anys, el fet que dues dones visguessin juntes comparties amb una altra. No és que creguis que realment ha sigut així, que dues dones visguessin juntes no causava cap problema, vull dir, cap intriga. Per tant, no... Normalment les dones... Normalment les dones són invisibles. Tu comprova, tu ves a un bar, a una terraça d'un bar, a una terraça d'un bar, i seus. Tu seus en una taula, o seus tu i la teva companya, o els teus companys igual, seus tu, i en una altra taula hi ha seu una dona o dos dones. El cambrer sempre, però sempre, va a preguntar a la taula on hi ha un home, sempre. Sempre. És a dir, inclús, si les dones han arribat abans, han arribat primer, és una estadística que pots fer. Jo ja, al final, hi ha un ric, però és així. És a dir, les dones, al llarg de la història, hem tingut una certa invisibilitat, perquè inclús dones que han sigut molt importants de la cultura del seu temps, al cap de 20, 30 anys, han desaparegut, han desaparegut de la memòria col·lectiva. Tu et dic que ara aquest és un tema que està... Ara és com si diguéssim una moda, que sempre les modes tenen com a problema que duren un temps. I després acaben, ja està. Doncs veurem si aquesta moda dura més. No, simplement ara el que hi ha és una sèrie de drets que s'han aconseguit, al llarg de la història, al llarg del temps i per la lluita de moltes persones, s'han aconseguit uns drets de ciutadania, podríem dir. Doncs amb aquesta reflexió que veiem l'entrevista amb la Maria Sinta Montagut. Moltes gràcies, Maria Sinta, per haver vingut. Moltes gràcies. I acabem amb la cançó, Conso Blanca Palídez. Molt bé.Gràcies. Caminos en el cielo Misterios en el mar Y las sombras del desvelo Que me vienen hace día Si preces que se mesen Con el viento nocturnal Y vibrando con el olgano Un preludio sin final Entre mis sueños de veo A mi lado otra vez Y tu rostro tan sereno Conso Blanca Palídez Que estrellas que se apagan Algo más que se dan Pensamientos que me divagan Y siempre que repran Que suelen mis oídos Con la fuerza de obsesión Y llorando con el olgano Está mi corazón Entre mis sueños de veo A mi lado otra vez A mi lado otra vez Y tu rostro tan sereno Conso Blanca Palídez Que estrellas que se apagan Entre mis sueños de veo A mi lado otra vez Y tu rostro tan sereno Conso Blanca Palídez Y tu rostro tan sereno