Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques i avui ho fem amb la Màlia Barriel Adelantado. Hola Màlia, què tal, com estem? Molt bé, molt bé. La Màlia va néixer a Igueres, a Castellón, l'any 46. Què recordes d'Igueres? Doncs que havia mucho trabajo y muy duro en el campo, pero sí estaba bien. Viva al colegio. Els teus pares treballaven al camp? Sí. I era un treball d'un, d'aquests de sol a sol? Exacto, exacto. Bastante. I la Màlia anava a l'escola? Sí. Com era l'escola? Pues petita, pero íbamos unos 14 o 15 y nos enseñaban bastante. Era una escola rural, no? Sí. Ens anaven nens i nenes junts, d'edats diferents junts, i anàvem a prendre les coses bàsiques, escriure, llegir... Multiplicar, dividir... Que em deia que aquestes coses també li van anar molt bé després. Claro, el ser dependienta em va de meravella, per les contes. Sabeu unes coses bàsiques de matemàtiques, per poder portar els negocis. Exacto, exacto. La Màlia va néixer a Igueres, allà hi va passar els primers 14 anys de la seva vida, suposo que també jugant al carrer, el que feien els nens de l'època, no? Sí, sí. I aleshores va venir cap a Catalunya? Sí. Però no vas venir a Sant Just, d'entrada? No, a Pobilla Casas. Hospital, i com és que vas anar cap a Pobilla Casas? Perquè allí tenia unos primos yo, que tenían un establecimiento, necesitaban una chica, y entonces me fue de meravella. O sigui, quan vas venir sabies que anaves amb els seus cosins? Sí, sí, ja ho sabia. Vas viure amb ells i vas treballar amb ells? Sí. A un supermercat? Un supermercado. Me trataron de meravella. O sigui, va ser dur venir cap a Catalunya al principi? Sí, el primer o el mig de l'any, sí, pero como había mucha comida, y más que en mi casa, pues estaba de yo muy bien. Trabajo también, eh? Trabajo todo el día. Desde las 6 y media de la mañana que me levantaba, hasta las 8 y media de la que se cerraba el supermercado. I cada dia de la setmana? Bueno, el sábado y el domingo, el sábado por la tarde. El 17 de la tarda i el 10 minuts ja tenia festa. Va ser dur en quant a feina, però almenys va tenir una feina i va tenir menjar i diners. I diners. Aquesta era la diferència que portava la gent a venir cap aquí, no? Exacte, exacte. I allà va estar-hi 8 anys concretament. Què recorda l'etapa d'hospitalet? Ah, pues muy bien. Con las señoras igual, con la dependiente, allí estaba cerca vivía mi marido, mi novio, y allí nos hicimos novios, y allí nos casemos, y nos quedemos allí a vivir unos años. Com a conèixer el Jesús, el Jesús Meleros, el que després seria el seu marit? Ya hacía allí colchones ya, con su hermana, y su cuñado, muy cerquica, y entonces allí pues estábamos bien. Ell tampoc era català, també havia vingut a Barcelona? Él era de Navarra. Havia vingut jove, també, com vostè? Sí, 18, 18 anys. I els dos vivien a Pobilla Casas? Sí. Les van conèixer, se'n recorda del dia? No, es que, com treballamos cerca de los dos, de puerta con puerta, entonces nos veíamos, con su hermana me quería muchísimo, a mí, y así estábamos. Sí, que era amiga de la seva germana, també. Exactament, sí. I aleshores van estar de novios una temporada, i es van casar amb vostè, tenia 22 anys. 22 anys. Va ser un dia feliç, el dia del casament? Pues sí, mucho, mucho, mucho. I després de casar-se van venir que passen just? Exactament. On es van casar, per cert? En Pobilla Casas, també. Sí, la calle no la sé, pero era una... por donde las monjas, un de estos que habían de las monjas, pero muy cerquica de allí, le habría mirado a flores muy cerca. I llavors van venir que passen just? Com és que van decidir venir a Sant Just? Porque un familiar tenía esta tienda de colchones, y la quería dejar, que llevaba a su hijo, era jove, y nada más estaba por las chicas y no estaba por la tienda. Entonces, su hermana, mi cuñada, dice, pues queréis poneros allí, vosotros. Y ya como sabía hacer el de esto, mi marido sabía hacer colchones, entonces aquí no había ninguna, y allí estuvimos, nos vinimos bien. Per tant, va agafar aquesta botiga de matalassos, que aquest familiar la deixava, i aquí ja se van estar tota la vida. Tota la vida, tota la vida, allà. El seu marit era el que s'encarregava de refets matalassos. Sí, sí. I vostè portava més la part de comptabilitat? La botiga. I algun... En tot es vendia de todos, se vendían cunas, se vendían mesos de cocina, se vendían allí de todo, pero cuando vino, los colchones que se tenían que poner, tumbados, entonces ya no cabían allí cosas, no más cabían colchones solo. Llavors es van especialitzar ja en els matalassos. Expliquim com feia el seu marit els matalassos, però aquest és un ofici que d'alguna manera s'ha anat perdent. Si va per la mañana a les 8 de la mañana, se llevaba el colchón, lo llevaba a la vara, a la banderia, que era de su hermana, y entonces a una hora y medio así ya lo subía para arriba al almacén y allí los lo rehacía y lo pasaba por la máquina y a las 6 de la tarde ya los entregaba a la señora para que pudiera dormir. És a dir, en un dia els tenia a punt. Estaven totes molt contentes amb ell. Sí. I vostè s'encarregava de la botiga? De la botiga, de llevar la botiga i de llevar el negocio. És a dir, el seu marit era l'especialista matalassos i vostè era la que manava, no? Jo la mestresa. I quina la relació amb els clients? Era molt diferent, no? No, no, no, no. Hace 4 años que yo me he jubilado y en 4 años no ha cambiado. Però abans esfiaven els clients, això no es fa tant, ara. Eso es ahora, no, ahora no se hace. Yo cuando estaba, si la conocía mucho, en 2 o 3 veces me lo hacía. Pero jamás me han dejado de ver nada, nada. Nadie, nadie. Y a veces lo hacía en 5 o 6 veces. Que no lo pasaba por el banco, ¿eh? O sea, els clients pagaban a terminis o pagaban més endavant si tenían problemas econòmics. Exactamente. Si ellos no podían venir me decían, no puedo este mes. Bueno, tranquila, había a lo pagarse el mes que viene. Sempre els negocis locals, la proximitat amb la gent ha sigut molt important, no? Sí, sí, sí, sí. Vostè coneixia els clients. Exacte. En cuanto entraban por la puerta sabía yo quién eran. Sí. I de fet, em deia també que... s'enjustia molts extrements. Sí, muchos, muchos. Està llunans on hi ha gaires. No, pocs. Però els pocs que ja els coneix. Exacte, exacte. M'ha dit que ania 3 o 4, no? 3 o 4, 3 o 4 solo. I els extrements també li compraven molt a la botiga. Sí, i els catalanes també. Perquè a la cerra del colchón és el meu marit, perquè a los catalanes les ha gustado mucho el colchón de lana. Muchísimo. El catalán tenía un colchón de lana y lo tenía para siempre, para toda la vida. Entonces los mismos clientes venían a la tienda a comprarme. Otras cosas. I tenia vegades problemes, perquè els clients o les clientes no sabien com dir matalàs en castellà. No lo sabien, no lo sabien. El colchón no sabien dir-lo. Era una senyora major. Digo, no se preocupe. Usted me diga matalàs que yo la entiendo perfectamente. Y me habla el catalán, porque era una senyora mayor y que no sabía hablar el castellano. Pues no sabía. Digo, yo le hablo en castellano, pero usted me habla el catalán. Y sí, sí, perfectamente. Ha tingut algun problema amb això? Jamás, jamás. Doncs són molts anys a la botiga. Em deia també abans que és complicat, tenir una botiga en un poble com s'enjust. És complicat, però... en todos los sitios hay complicaciones, porque mi hermano se puso una colchonería en hospitalet, en una calle que pasaban cientos y cientos de personas, y mi hermano me dice, mira, como pasan tantísima gente, no es que me compre una o dos, ya tengo bastante. Pues tuvo que cerrar. Tuve que cerrar porque pasaban mucha gente, pero allí no le compraban. Y sin embargo, a mí, la que me venía a la tienda, me venía a comprar. Me venía a comprar porque ya me conocía. Y jamás he engañado a nadie, sabiéndolo, no lo engañó a nadie. Porque los colchones hay de unas casas que son más buenas y otras casas que no son tan buenas. Perquè a part de reparar matalassos... Vendí a les colchones de fles, de picolín, de relàs, de indecol, de moltes marques. Mica a mica els matalassos també han anat evolucionant, abans d'anar de... De dana, de muelles, el que creia antes que venia cuando estaba aquí en la casa fles, que ara se me ha ido a Portugal, antes aquí estaba en Esparraguera, y aquí hacían los colchones de Esparraguera. Se fueron a hacer a Portugal, hará unos 10 o 12 años. Entonces, allí en Portugal no saben hacer colchones, y ya no eran los mismos. Ya no eran los mismos fles, el mismo colchón fles, que antes vendías un colchón fles como el mejor, te duraba 25 años, pues ahora ya no. Entonces, al final, los colchoneros, terminemos por poner otras marcas que eran más baratas, y también te duraban 10 años. Per tant, també deia que per una botiga que pogués sobreviure, havien de treballar amb marces de benefici molt petits, venent el més barat possible. El más barato posible, pero tampoco no dar mal a la calidad. Tenías que tener un poco de calidad y venderlo que no te ganes mucho. És difícil mantenir aquest equilibri, no? Difícil, difícil, no, porque hay casas que la casa real es mismo, que es muy buena, muy buena, y no es tan cara como la casa fles o la casa picolín. Bé, com podeu veure, la Màlia sap de què parla, com en parla de matalassos, perquè són molts anys venent matalassos. 45 anys o 47? Jesús i la Màlia han tingut dos fills, m'han tenut dos fills, es diuen Javier i Miguel Ángel. Quina anys va tenir els fills? Vec, eren 23 i 26. I quina tendència els fills són grans? Sí, ara tenen 47 i 43. Els fills també ajudaven a la botiga, quan eren joves, i amb aquests diners podien... I de petits, també? De 14 anys ja em petaven a repartir, i a fer colxones. O sigui que han après l'ofici, també. En 14 anys, sí, ho saben. O sigui, anaven a l'escola i després ajudaven a la botiga. De totes maneres, ells han anat per altres camins, han estudiat altres coses. Sí, l'un ha estat en telefònica, i l'altre... Espera't que m'ha de coiure. Informàtica. I també la botiga seguia en peu, evidentment, a la botiga dels matalassos, però no era suficient per alimentar tantes boques. És a dir, s'havien de buscar altres camins, els fills. Jo sempre deia que la vaca no dava per tant. La vaca no dava per tant. Que per tres cases que no, que jo se tinguien que estudiar, i que buscassem un treball que les gustara, però que la tienda no dava per tot. Per una persona sola. I per... I per anar fent-ho, sí, però per més no. O sigui que els fills van estar ajudant mentre van ser joves, i aquests diners es van poder pagar els estudis, i més endavant ja van seguir el seu camí, es van quedar vostè i el seu marit, amb la botiga. Exacte. Fa 13 anys va morir el seu marit, en part també pels matalassos. Està relacionat, no? El polvo de la lana, i també fumava un poc al principi, fumava de porillat, no pudo, però fumar també ha fumat bastant. Però el polvo de la lana, sobretot, no lo dijo el médico, que la había perjudicado bastante. Al final va acabar morint d'un infart de cop, i vostès va quedar al capdavant de la botiga. Va ser dur, aquest moment. Doncs no, gràcies a dius, perquè jo la llevava a la tienda jo sola, i la que mandava era jo, i no perquè els meus fills me repartien, doncs jo no tuve ningún problema. És a dir, vostès estava molt acostumada a portar la botiga, i tampoc no va ser tan complicat, els fills la van ajudar, li van donar suport, i va poder tirar endavant la botiga. Finalment, els seus germans Ramíros va quedar a la botiga, quan vostès vas obrir la fa 4 anys, oi? Sí, sí. Però ell venia de Sant Feliu, i ell se creia que aquí atava a los perros con organizas, en Sant Justo, me lo decía, que aquí eran muy ricos todos. Yo le dije, pa dependienta, y para que te quede aquí y pagarme mi no al quiler, no te da. Yo no te voy a engañar, porque soy tu hermana. Que sí, que sí, que sí. Entonces a los dos años vio, se fue otra vez a otra tienda de Sant Feliu cerca, y ahora por fin se ha jubilado, y ya está. O sigui que no va fer cas dels seus consells? De mi, nada. I no li va sortir bé? I no li va sortir bé. I després ho ha reconegut, que li hauria de fer cas? Sí, sí, me lo dijo, me lo dijo. Eso sí. I, a més a més, també, quan ell portava la tenda, els anys que ell va portar la tenda, la demanava a vostè. Exactament. I subia allò, los martes y los jueves, para que vieran que aún estaba yo allí, y él pues tampoco no le sabía mal, porque claro venían todas preguntando por mí. Y él decía que entonces él que pintaba allí. Y por eso se fue otra vez allí a Sant Feliu, porque allí se lo conocían todos, y aquí no lo conocía nadie. Suposo que un negocio també es coneixe dels clients i molts anys, no de confianza. Exacto. Confianza sobre todo, confianza. Vostè ha viscut el Carrer Roquetes, amb el seu marit, ha viscut sempre el Carrer Roquetes. Sí. I també em diu que en el temps lliure, sobretot ha anat molt a Torra d'en Barra, no? Sí, sí. Té una casa i allà no m'ho passava molt bé, molt bé. I ha anat cada cap de setmana? Casi, casi, casi. Casi, casi, porque él tenía allí a su hermana y a su cuñau, y no pasabaos muy bien. O sigui que s'anjos pràcticament i han viscut entre setmana i treballar, no? Exactament, exactament. I ara... I ara... Mi marido también hacía pueblo, ¿eh? Sí. Sí, sí, sí. I ara la botiga de Matalassos s'ha tancat, no hi ha botiga de Matalassos a Sant Just, era la única Matalassaria que hi havia, i ara ja no n'hi ha cap. Li sap greu que a Sant Just ja no n'hi hagi. Però bastant. Bastant, sí. Sí. Suposo que són molts anys, no de feina. Pues sí, ella l'ha vist tot. I ja m'imagino que haurà sigut complicat després de tants anys de portar la botiga. Sí. Bé, Amàlia, moltes gràcies per haver vingut al programa i explicar-nos la seva vida, venint des de Castelló, des d'Aigueres, a Castelló cap aquí, cap a Catalunya, i després cap a Sant Just, i tots aquests anys que ha portat la botiga de Matalassos. Molt bé, gràcies. Moltes gràcies, i acabem l'entrevista aquí. Molt bé. El corito de la pasió boina roja en la cabeza la camisa i pantalons com la cal. Y esa estampa de nobleza que es la misma de tu hera de roncar. Y al son de guitarra la Jota Navarra me hizo soñar. No te vayas de Navarra si no quieres que me muera la ventona. No te vayas de panflona. No te vayas de Navarra que por ti pondré bandera si no manta tu persona flor morena. No te vayas de Navarra. Nunca más en la vida lo he vuelto a ver porque un 7 de julio lo conocí y cayó bajo el toro con clavar en la fiesta Navarra de San Fermín. A mi birice macarena le pedí que me mantara otra pasió pero es clavar de la pena. Su recuerdo me requema el corazón y un llanto de amores deshoja mis flores con esta cancina. No te vayas de Navarra si no quieres que me muera la ventona. No te vayas de panflona. No te vayas de Navarra que por ti pondré bandera si no manta tu persona flor morena. No te vayas de Navarra.