Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques i avui ho fem acompanyats de la Joana Mat i Amigo. Hola, Joana, què tal? Hola, bon dia. La Joana Mat segurament molts la coneixereu per ser empresària de la immobiliària Amat. La Joana és d'una família Sant Justenques, els pares en Sant Justenques, els avis també. Som Sant Justenques, que les escritures de casa a la mare les tenim del 1707. Imagina't tu al carrer de l'església. Imagina't. Doncs una d'aquelles famílies amb generacions Sant Justenques vas anar a l'escola Núria també. Per tant, ja des de petita també, involucrada amb la vida del poble. La Joana Mat va néixer justament dos dies o tres dies després d'un fet tràgic a la família. Jo vaig néixer a l'endemà de l'enterrament del pare. El pare va morir el dia 31 de maig, l'enterraven el dia 1 de juny i jo naixia el dia 2 de juny. Aquest és l'inici d'una història en què el teu pare deixa la família per la seva mort també amb una empresa. Sí, li deixa l'empresa aquell moment només tenia tres anys de vida. Era una empresa molt jove, amb molta il·lusió per part del pare. I feia res aquests tres anys que ell havia comprat una cartera i havia començat la seva pròpia aventura. Estem parlant d'una època en què segurament el que la majoria de gent s'hauria imaginat o el més normal hauria sigut que la teva mare renunciés a la empresa, tornes a la feina on estava i s'ha acabat. Però la teva mare va decidir que volia seguir endavant el projecte del teu pare. I contra tot pronòstic, perquè la família li deia que anés a treballar a l'empresa. L'empresari, que era uns laboratoris farmacèutics desplugues, la van anar a buscar. Per tant, ella tenia feina garantida. Però li semblava que la il·lusió del meu pare no era ningú per trencar-la. El teu pare era una persona molt empenta, com ho demostra el fet que tenia 25 anys quan va començar l'empresa. Sí, 24, em sembla. I la mare no es va quedar enrere, va aguantar la responsabilitat de portar a l'empresa, que era molt difícil. Va aguantar i va ser duríssim al principi. Va ser la primera dona a Espanya, en el sector immobiliari, no n'hi havia cap. I era un món, no sols amb men d'homes, sinó un món antic. Perquè podria haver sigut homes moderns, però no, no, era un món d'homes com molt antic. I una dona en allà no la volia, no l'admetia, ningú, pensa que havien d'anar acompanyat moltes vegades del seu germà, perquè sobretot les institucions, que era el pitjor, no li obrien la porta amb una dona. Per anar a un banc, per exemple? Bueno, bancs, és que llavors quasi ni n'hi havien. Era sobretot per naisenda, tot era molt administratiu, per tant, ell es havia d'anar a naisenda, una cosa que en deien el sindicat de banquers, el catastre i els jutjats. Eren com quatre llocs, on sempre es havia d'anar, i que realment a la dona no li obrien la porta. La teva mare ho va tenir complicat amb l'empresa, i també va ser molt difícil per ella, a nivell familiar, evidentment, perquè es quedava amb dues filles petites. Vau anar a viure amb els teus tiets, oi? Sí. La mare, quan va sortir de la clínica, ja no va tornar a casa seva, ni va desmuntar a casa seva, li van fer els amics, i ella va haver d'anar a casa als avis, aquesta casa del carrer de l'Església que abans et deia, que era un casolot gran, i aleshores va anar a cap allà, però esclar, allà hi vivien els meus avis, que llavors encara eren molt joves, el meu oncle que va acabar de casar amb la meva tieta, embrassada de tal manera que arriba la meva mare amb dues nenes, la meva germana de dos anys, jo acabada de néixer, i al cap de dos mesos néix la meva primera cuina germana, són com bessones, va néixer el cap de toc, i al cap de dos anys l'altre, per tant, en aquella casa ens vam reunir immediatament moltíssima gent. La teva mare, aviam, no per voluntat pròpia, però va fer poc de mare. Tot el que va poder, ella va haver de compartir sempre la feina, i el poder fer de mare era mare de dijous a la tarda, que era quan els nanos feien festes, ens emportava a Barcelona, i de dissabte a la tarda, i de diumenge a la tarda, perquè dissabte al dematí es treballava, i diumenge al dematí, quan la gent sortia de missa, i l'anava a veure, anava a passar a contes, on anava a pagar, on anava el que fos, però tampoc la veies gaire, ens van anar a criar... Ni diumenge a fer a festa. Sí, ni diumenge, però és que la vida era així, llavors no sols amb ella, molta gent treballava moltes hores, i a tot arreu, i anaven criants a la iaia, i sobretot a la tieta, i ens anàvem compartint amb la mare. I la Joana ha d'haver-se de fer gran ràpid, també. Vas haver de créixer ràpid, no? Sí, jo crec que tots. Quan et passa una cosa com aquestes, tothom ha de col·laborar, tothom ha de col·laborar, i la meva germana i jo, des dels 10 anys, amb una lletra de nena petita total, anàvem fent els rebuts de lloguer. Ma era la nostra feina del mes, i cada vespre feia una mica, i sempre se'ns acumulava la feina, perquè volíem anar a jugar, però a les hores, l'última setmana del mes, corre, corre, corre, comença el mes i no hem acabat els rebuts, des de ben jove. Sortiu de l'escola Núria, i fa el que pot treballar. I a fer rebuts, cap a casa, i a fer rebuts, i llavors vies de fer el rebut, una matriu, tot era com molt artesà. Després vas estudiar a l'institut, vas anar cap a Barcelona, a estudiar a l'institut. Sí, cap a l'institut Montserrat. I també vas començar a cobrar altres zones. Sí, llavors hi ha els migdies. L'institut tenies classe de matí migdia i tarda, no? El migdia, en lloc de dinar, doncs anàvem a un entrepà, i ens anàvem a cobrar el gòtic, o el gòtic, que llavors era de veritat barri xino, barri xino total. El carrer Robadors teníem clients, el carrer La Lluna, el carrer Hospital, tots aquells carrers, i després el barri de Gràcia, el carrer original del pare, estava partit entre aquests dos zones, i anàvem a cobrar per casa, per casa, i moltes vegades més d'una vegada al mes a cada casa, perquè la gent no podia tenir tots els diners. I t'havies d'anar allà, donaven una cifra a compte, i tantes vegades, com fos necessari, fins a acabar el mes, i pogués pagar-ho tot. La gent tenia problemes econòmics per pagar llogueres. I cobrava per setmanes, i cobrava per setmanes. Erem capaços d'estalviar el diner d'un mes, llavors feien el setmanal, i llavors, amb el que havia de la setmana, tornaves allà, i ja pas posaves allà. A compte, tants diners, i quatre vegades, doncs quatre vegades. Era tot un altre mes. Allà va veure també una realitat social dura, no? Sí, anar a cobrar llogueres és el que ens va generar la consciència social real. Vam veure com vivia la gent realment. La misèria era el primer dels anys 60, o mitjans dels anys 60, la misèria d'altíssima, era altíssima. Llavors es tenien molts més fills, els homes feien doble jornada si feia falta, les dones moltes a casa, amb moltes criatures, convivint en uns pisets de res per allà al gòtic, sobres, amares, les criatures, i moltes dones alcoholitzades, perquè era una manera d'escapar-se de la situació. Potser per a que contacte que vas tenir amb famílies, amb més problemes i zones més deprimides, en quins anys vas començar a introduir-te en política? Sí, la política era... T'hi anaves trobant, era l'inquietud. L'inquietud, que des de l'institut veies que te n'anaves, que llegies llibres prohibits, perquè en aquell moment era com si bullís la societat. Era clar, no era mort el franc, coné molt menys, però són ben més fruits de la generació del 68. Jo el 69 em vaig anar a París, amb les noies de l'institut, el fer el viatge de final de curs quan sempre es anava a Roma, només per respirar, que havia passat el 68, i que vam venir carregades de llibres prohibits, perquè era la gràcia. I això fa que, en seguida, ens reuníem a l'Església de Sant i el de Fons, del carrer Madrazo, i vam tenir els primers contactes, primer amb el Partit Comunista Internacional, i al final van entrar en el suc. Que és curiós també d'una família d'empresaris, no? Bueno, nosaltres venim d'una família de classe obrera. Ens enganyéssim, que després vam poder anar fent una empresa, d'acord? Però nosaltres no ens renunciàvem mai als orígens. A casa nostra era una casa de classe obrera, això sí, llegida. En el sentit que eren gent que ja tenien esplic crític, que llegien molt, que sabien compte bé, que ja tenien inquietud, però no anàvem de gent de classe treballadora i tant. Aquesta inquietud també es va veure traduïda en les teves col·laboracions amb la Taneu? Sí, nosaltres en tenim a la Taneu. Des de l'escola ja anem al centre excursionista, a la CES. I la CES és una mica l'entrada de la Taneu. Tots els companys que tenim, i encara són els nostres amics avui, tots venen de l'escola o de la Taneu. I a la Taneu realment fem el grup d'amics, fem el grup de parelles, perquè quasi tots ens hem casat amb gent de la Taneu, aquella generació, i fem el que seria. I comencem a treballar amb la Comissió de Cultura. La Comissió de Cultura ens motiva tant que realment per nosaltres és el gener de diries, és el gener de coneixement, és el gener de compartir, i de crear. I va portar persones molt conegudes a Sant Just? Bueno, nosaltres ho vam anar fent entre tota la Comissió de Cultura, sí, sí, la Comissió de Cultura, però realment molt conegudes. García Márquez va venir aquí, el Lluís Llach, el rei Mont, quan començava el Jerena, que la gent no ho podia ara, no sap qui és, però no em va ser famósíssim. No sé, és que l'oblidi un monlló, tothom passava per la Taneu de Sant Just, tothom. És que era inevitable, perquè era com un punt de també, que se sabia en aquell moment que hi havia una gran, una forta idea cultural dintre de la Taneu. I també les festes de Tardo, era un moment... De la Taneu surten. Quan decidim que hem de sortir de la Taneu, quan al món creiem que s'ha de fer diferent, i creiem que s'ha de compartir amb tot el poble, i la idea és que creien les festes de la Tardo, i les festes de la Tardo sempre tenen una real cultural. De fet, cada any ho dediquem a un fet que vol ser innovador, i vol treballar. No sé, vam fer un any les tàpies. Les tàpies era pintar les tàpies, un any Picasso, un any de l'I, un any de l'ecologia, o sigui, el que es pretenia era aprofundir, millorar el nivell cultural d'entre tots, entre tots investigàvem, i des de la canalleta més petita, que els meus fills van aprendre qui era el delit, perquè veien els relatges penjats, i els pans enganxats a les parets de l'Ajuntament, per el qual, d'alguna manera, ja els he quedat de tota la vida qui era el delit, i qui era el Picasso. Per tant, això, i amb el Carraublau, i amb tota una sèrie d'organitzacions que hi avuien a Sant Just, es conseguia fer un grup prou ampli, com per motivar a moltíssima gent a treballar. Tot ho feien nosaltres, o sigui, enllà no hi havia un euro, tot anaves fent-ho tu a base de voluntariat i treball personal. En aquella època també és quan vas casar, amb 20 anys, jove, però em deies que tu ja no t'ho semblava, que eres tan jove. Em semblava que em veia capaç de portar a la casa, d'estar a l'empresa, de treballar per la secció de cultura i de fer el que fos, però jo crec que a Real d'haver sigut com jove, molt jove, i per tant, quan em caso amb 20 anys, amb la mica estic superpreparada, i ara veig una de 20 anys i veig un mes. I vas tenir dos fills, el Pol i la Nadia, ha estat difícil també durant tots aquests anys, el capdavant de l'empresa, conciliar amb la vida familiar? Home, jo crec que nosaltres hem tingut la sort de tenir uns companys que realment han sigut el que ens han ajudat a tirar endavant. És ben bé la idea que si no tens un bon company que t'ajudi això, és inviable. Seria inviable perquè nosaltres arribàvem tardíssim a casa, feia amb les reunions de comunitat a les nits, cada nit arribàvem més tard a les 11 i a les 12 de la nit. En canvi, el meu home era al revés, havia d'obrir l'empresa molt d'hora, per la qual ell era un pare de vespre, i era una mare de matí i així ho compartia. I els caps de setmana, vam trobar un model que era agafar una caravana i nansar-me un espai molt petit, amb 6 metres quadrats, tots junts. Un cap de setmana, si un cap de setmana no, ja estàvem tots junts d'una manera que compartíem bé i mai vaig tenir sensació de pena i d'abandonament. Mai he tingut mala consciència. Era el vostre espai, diríem, aquest era l'espai que trobàveu. També suposo que l'exemple de la mare influït molt. Segur. Segur. Ara, de totes maneres nosaltres, després, a mi de que l'empresa estava fent gran, hi veia en pres la decisió d'un empresa de dones, sí que vam haver d'anar imaginant coses perquè les dones se'ns abandonaven a les segones maternitats, perquè no era tan fàcil seguir. No era gens fàcil, perquè no hi havia. Vull dir, no hi havia guarderies, no estava prevista la societat com això, i nosaltres en genera aquesta consciència de què podem fer per les dones. Fa 32 anys que tenim un calendari, per exemple, de 6 setmanes de vacances l'any, perquè han enganxat una mica el calendari escolar, aquestes coses... I avui dura, encara. Vull dir, vas fent petites coses, avui tenim coses de maternitat a la carta, tenim moltes coses, això ha evolucionat molt. Però sempre hem anat fent proves i coses per poder retenir a les dones, perquè s'aconsient que les perds. De fet, no sé si ara són tot dones, els empleats de desdemàt, però hi veiem un moment que apostàveu per tenir tot dones. Vam decidir. No, no, es va ser una decisió... Absolutament pensada. La meva mare li va ser no difícil. Li van posar tots els obstacles del món per tirar endavant ella com a dona. Però és que la meva germana i jo encara vam agradar això. Encara ho vam agradar. Preguntes anàvem amb companys professionals i eren les dues úniques dones amb 100 homes, per exemple, reunions de companys professionals. I eren aquelles nines de poble. Vull dir que no ens apeloraven per res. I vam decidir que tindríem una empresa només de dones i que seria la millor posats a fer la veritat. I llavors això va durar fins al 2008. I amb la llei de la veritat decidim incorporar homes. Us ha funcionat, evidentment, aquest model? I esteu orgullosos, no? Ens ha funcionat. T'haig de dir, per exemple, que jo he sigut apassionada de la tecnologia i una de les parts de la tecnologia que entra tan a fons a la meva empresa és pel fet de buscar solucions per les dones. Nosaltres podem fer moltes coses perquè tenim tecnologia puntera. Vam arribar a comprar la empresa de tecnologia proveïdora nostra. I avui fa 14 anys que la dirigim. Doncs per què? Perquè d'alguna manera podíem marcar el pas, experiències de teletreball, experiències de call center, coses que fessin que les dones poguessin seguir mantenint uns horaris determinats, una flexibilitat determinada, etcètera. Vull dir que hi ha un binomi que va posant equilibri entre la innovació que tu fas que, a més, ajuda les dones. No es fa només per les dones, però sí que ajuda. Que us que tenim molt recorregut per endavant, encara molt camí per fer. El projecte que ara jo he començat, des de Fidem, és una mostra del que hi ha per fer. Això no hem comentat. La zona mateixa és presidenta de la Fundació Internacional de la Dona Emprenadora. Fidem, quin és l'objectiu d'aquesta fundació? La fundació va néixer fa 22 anys per ajudar l'emprenadoria. Pasa que s'ha fet molt gran, és una fundació gran, que són moltes dones treballant, i fa ara té moltes comissions d'emprenadoria, de valors, de legal, té moltes comissions. Però l'últim que ha arrancat, l'últim projecte que ha arrancat, és un projecte que és tan gran que ha sortit de Fidem, perquè hem demanat embolgut, somari, totes les organitzacions d'empresàries de dones, començant per Máters, que és un grup de mares lectants, i això és un projecte que es diu Copersona. El projecte Copersona, el que pretén és, en un termini de dos anys, crear un nou model de corresponsabilitat social, però que realment sigui possible en el sentit que, econòmicament, sigui sostenible. I per fer-ho, hem posat en contacte tres línies de treball, que serien educació, sanitat i economia. Per tant, tenim, des de l'inceu català de la Salut, a totes les organitzacions d'empresaris, homes, caps de recursos humans de multinacionals i de mitjanes empreses, els sindicats UGT i Comissions Obreres, universitats com la Pompeu-Fabra, l'Universitat de Vic, Rosesensat, Escola Nova 21, tots junts, tots junts, 60 i pico de persones, ja porten des del 8 de maig treballant durant dos anys per trobar aquest model. I després tenim tota una sèrie de gent que ens ajuda, que han fet una comissió des dels col·legis professionals, col·legis de periodistes, col·legis d'apocats, col·legis de censors jurats, doncs aquesta gent treballant per la comunicació i també per posar el model a valor real, per construir el model a la realitat social. Per fer-lo útil, per fer-lo gàlid, per fer-lo que sigui realment que es pugui implementar. La responsabilitat social de les empreses també és un tema en el que t'hi has involucrat. També formes part de respon.cat. Sí, estic a la junta de respon.cat i respon.cat és una organització que el que pretén és treballar fons des de l'empresa la responsabilitat social, estructurar-la, estructurar-la, donar-li valor i que sigui l'empresa, no l'empresari, sinó l'empresa com a tal, tota l'organització que treballi per una sèrie de fins socials. I això fa donar qüesió en l'empresa, dona realment un bon clima de treball i genera projectes boníssims. Nosaltres, per exemple, et posaré només un cas, posem una taula del càncer cada any, l'hem posada a Barcelona, l'hem posada a Sant Just i tal. La taula, l'empresa, la taula, la dirigeixen els nostres empleats i l'organitzen si s'ho munten. Però és que aquí va demanar, a més, els diners. Moltes vegades són els nostres propis clients que formen part del projecte. Involucrem en el projecte empleats i clients. I tots treballem per una idea comú que és la de recullir diners pel càncer. També Amat s'implica amb el món cultural, a Sant Just, amb Amat Cultura. Sí. També ara participeu de forma molt intensa amb actes culturals a Sant Just. Sí, nosaltres vam decidir crear una línia que és Amat Cultura i vam començar primer a Sant Cogat. A Sant Cogat ja portem anys que es presenten quatre llibres l'any d'escritors que viuen a Sant Cogat o que són de Sant Cogat. I això ara ho hem reproduït aquí. Hem començat amb el llibre T, que és la llibreria de referència i presentacions a la Teneu. També ja hem fet, o sigui, el dia de Sant Jordi. Per vols, hem fet el Joan Marguerit. Hem fet, ara me'n recordo com s'ha deia l'últim escriptor que vam fer, però realment gent molt potent i que crec que tenen una oportunitat aquí a Sant Just i poder venir a explicar la seva obra que jo crec que està al costat d'un escriptor és un privilegi, i poder pensar com ha fet la seva obra i com ha fet. Hem tingut un inquietud cultural altíssima de sempre i l'hem tinguda i l'hem compartit amb la gent de la Teneu. Estem en els últims cinc minuts d'entrevista i pràcticament encara no hem entrat a fons en el tema immobiliari, que de fet és el principal de finques Amat. Heu viscut, clar, una època de molts canvis, perquè sobretot la zona del bas llobregat ha canviat moltíssim. Hem vist creixar el bas llobregat, l'hem vist omplir, l'hem vist patir, anàvem a cobrar lloguers per les cases, traspassant vinyes, quan anàvem a cornellar a cobrar lloguers i avui veus, veus el que veus, tens tot un món que per nosaltres ens ha anat molt bé, perquè ens ha desenvolupat i ens ha permès creixer com empresa des del punt de vista, de vendre obra nova o administrar comunitats, que hem anat creixent també amb lloguer. Tu personalment has dedicat més al lloguer, no? Sí. Nosaltres ens hem anat especialitzant i la meva germana s'ha dedicat molt més a tota la part comercial d'obra nova i segona mà i jo m'hi he dedicat molt més a tot el que seria el món del lloguer. Per quines situacions ha passat el lloguer en els últims anys, amb crisis mobiliàries? El lloguer, nosaltres veníem d'un món de lloguer de contractes indefinits. Després ja vam trobar oportunitat, quan va acabar el 94 en el llei del 94 vam començar a treballar amb els clients perquè s'ha de fer molta pedagogia, sobretot a mantenir els edificis que estaven molt abandonats i després ve el moment de la crisi. El moment de la crisi va ser duríssim per nosaltres, però ens vam poder avançar. Teníem dades suficients, quan percepigué quan venia i vam plantejar en els propietaris una rebaixa unilateral que ens van fer cas del 20% de manera que així es poguéssim... Teníem que l'opitjor de la crisi era els desausis i volíem evitar-ne el màxim. I una manera d'habitar-nos era reduir això. Vam baixar aquest 20% i la veritat és que ens vam fer cas. No va ser suficient. A l'any 2011 encara vam haver de demanar una rebaixa de un 10% més. Ens vam aturar un 30% i només perquè tinguis una idea de com hem treballat. El 2012 vam començar a 81 desausis a vegades només per poder parlar amb el lloguer té, perquè no és que se'n vaguessis que estàvem d'estat de xoc. Ja no hi havia manera de parlar amb ell. Quan revia la demanda sí que se sentava a la taula i vam aconseguir d'aquests 81 només haver de fer dos desdonaments. Tots els demés els vam poder reconduir. Vam poder signar acords amb la propietat, ajornar deutes, veure com fer quites de les deutes, buscar solucions. Cada una o una, o sigui, això és un traje a mesur, a mida, però buscar la finalitat última era que propietaris i lloguer té passessin junts la crisi, perquè crec que anava bé per tots dos, pel lloguer té perquè no perdia la casa, però el propietari, que també li conservava a la casa i encara que hi havia menys diners, tenia garantit un diner que de l'altra manera poder no. Quan parlem de responsabilitat social, això també és responsabilitat social. Això és absoluta. Que l'empresa estigui allà quan les coses van bé i es poden fer més calés, però també quan les coses són més complicades i no hi ha tant marge de benefici. No sabíem perfectament quan nevenàvem una baixada del 20%, que baixàvem directament als nostres honoraris un 20%. Però és que és important saber que has d'estar a les verdes i a les madures. I moltes vegades això fa que després generis vincles amb els clients que són per molts anys, perquè has pogut treballar amb ells i ells han vist que has pogut aportar valor en aquest sentit. Abans em parlaves que anava a cobrar els lloguers que la gent no es podia pagar ara dels desnonaments i estem parlant de fa uns quants anys. Sembla que hem tornat al mateix. La crisi es va ser duríssima i va afectar cuidado, no tant a barris, va afectar tothom. Perquè aquesta crisi si ha sigut algo, ha sigut transversal. És que veia gent a família sencera sense feina. Però nosaltres també tenim un núcle i molt important d'habitatges, hospitalet, per exemple, esplugues la perbaixa, el gòtic, que encara ens perdura, i aquesta gent va sortir absolutament afectades d'aquesta crisi. És que era duríssim, duríssim, anaves en llocs que tothom estava a l'atur. Tota la família sencera. 5, 6 persones a l'atur. Com tu poses sort, i amb això els haig de dir, les institucions van donar molt de recolzament. Després es van acabar els diners, però anàvem als assistents socials, dels ajuntaments, dels consells, perquè t'has de bellugar i ens bellugàvem nosaltres. Perquè els clients, quan estem a estat de xoc, no és capaç ni de fer aquest pas. Però quan ho fèiem la nostra gent, que ja tenia les maneres d'entrar i de dir, mira, tenim aquesta família, tenim aquesta, què podem fer, etcètera, i anàvem rebent recursos. I ara com estem? Perquè va haver crisi, ara sembla que comencen a posar de nou els preus. Sí, ara hi ha hagut... Aquí tenim un problema, i és greu i s'ha de sapiguer, que és que hem estat molts anys que hem vingut tots els pisos de producció oficial. I això ha fet, perquè al final el terreny és fin i això ha fet que tot el que podia haver-hi d'oferta, perquè quan arribés aquest moment pogués tenir una borsa de lloguer important, ens l'hem menjat. I ara, què ens passa? Que hi ha poc lloguer, hi ha poc lloguer, i no tothom té que comprar ni estar a possibilitat de comprar. Per tant, hi hauria d'haver-hi una oferta, perquè portem 10 anys sense construir, per tant, es necessita la vida continua, es necessita habitatge, i no tenim respostes. I això fa, immediatament, pujar els preus. També t'haig de dir que a vegades hem de baixar les coses al terreny real. Sí que és veritat que, si us vull donar un pis, el preu puja molt, però, en canvi, no és tan veritat que quan s'ha de reconduir un contracte, perquè s'ha acabat, els preus pugin a preu de mercat. Això no és així. La nostra mitjana del 2017 i els números són absolutament reals és el 9%. I estem parlant de contractes que nosaltres ja els estem fent la majoria de 5 anys, perquè hem de demanar a les propietaris que els fessin de 5, perfectament, que s'haurien d'estar fent de 5. Va ser un error gravíssim la llei del 2013, porta un temps aportat. Per tant, amb contractes de 5 anys que pujis un 9% de mitjana, no és tan complicat. I t'haig de dir que recondueixen el 88% dels contractes. Per tant, nosaltres, amb números absoluts, només un 8% dels contractes no s'han reconduit. També hem de sapir una altra dada, perquè no arriben al final del contracte, no arriben al 55%. Cuidado amb això de mirar les dades, perquè hi ha molta gent que marxa abans pels motius que siguin, perquè canvia de feina, perquè se separa, hi ha mil motius. Tot això, quan parlem de números, amb la premsa s'ha d'anar molta cura, perquè s'han de posar en el seu valor real. Hem parlat de present i de futur immobiliari a nivell personal. Quin és el futur que s'aplanteix? Veiem molt activa encara. Jo crec que ens morirem activa, la meva germana i jo. Nosaltres ja hem donat pas a la tercera generació. En aquests moments, hi ha un nou director general, que és el meu nebot en Guifre. Tota la tercera generació està implicada en l'empresa d'una manera o d'una altra. Estic al Consell de Família, el Consell d'Administració en testigui, però nosaltres ens agrada la feina i ens agrada investigar. Jo estic a l'observatori de l'habitatge del metropolità, de Barcelona, la meva germana està amb altres entitats. Ja veus que estic a Fidem, a Respon.cat, amb altres fundacions, a la Fundació de la Motor de Propietària. Estem en molts llocs. Puguem donar una mica, primer a l'empresa, tot el que necessiten de nosaltres, i després, puguem donar allò que saps. Jo, per exemple, si m'he especialitzat en els rendaments i conec de rendaments, quan em van demanar estar a l'observatori de l'habitatge, sí, perquè sé que treballarem molt als rendaments, per la confiança. I, per exemple, cada escur allà on t'he pogut donar de la seva vida professional, ampliar, fantàstic, i, si no, personalment, el tema de les dones, ja ho veus, mira quins projectes, a set anys vista. Doncs, bé, amb aquesta reflexió de cara al futur acabem l'entrevista i ho fem també amb aquesta cançó. Morte per la libertad. Morte per la libertad.