Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem l'entrevista de Sant Justenques d'avui amb l'Elena Marín i Guàrdia, o l'Elena, què tal? Molt bé, i tu, Sergi? Molt bé, doncs molt gràcies per seguir-nosaltres en el programa de Sant Justenques d'avui, en què parlem de l'Elena, que és l'Elena del Super-Elena. Exacte. Segurament molts Sant Justenques i Sant Justenques la coneixeran, sobretot, pel supermercat. Comencem pel principi, però perquè l'Elena no va néixer Sant Just. No. Lluny de Sant Just. Sí. On vas néixer? Vaig néixer Arnes a la Terra Alta, vaig estar-hi molt poc temps, però soc filla d'allà. I els meus pares i els meus avis. De fet, quan vas néixer, la teva família ja no vivia, Arnes? No, vivia Gandesa. Però com els avis eren d'allà, doncs la meva mare volia que la venia a atendre la seva mare i veixi, tots eren del mateix poble. Estava molt a prop, eh? És molt a prop. La teva mare treballava al món de la Pagèsia, i el teu pare havia viscut a França molts anys. Bé, 20 anys. És un detall que després veurem que també té la seva rellevància, la seva forma de pensar i de treballar. Vas estar vivint a Gandesa fins als 7 anys, els teus pares tenien un bar. Sí. Com ara la caneu. I passaves moltes hores al bar. Doncs sí. De l'escola al bar i de l'escola. Era molt gran, llavors vivíem, hi havia la vivenda, hi havia Cina, hi havia el ball, hi havia... És com a la teneu, però potser molt més gran. I me'n recordo de fer deures, posar a les taules i adormir-me a les taules. I quan teníem 7 anys, els pares van decidir venir cap a Barcelona. Sí. Era per buscar... els nous recursos... Els nous horizons. Els nous horizons, buscar-se la vida d'una altra manera. Tenien d'altres, molt para, almenys tenien d'altres aspiracions. Van anar cap a Barcelona, al carrer Diputació, vau anar cap al carrer Diputació, i allà els teus pares portaven un altre bar. Sí. Quin bar era? El refugi. Que encara existeix. Encara existeix. El que passa és que quan nosaltres estàvem, s'havia de baixar unes escales, que per això és el nom del refugi. I ara hi ha anat unes quantes vegades, i està tot lliç, diguem-ho, o sigui... Ha canviat. Ha canviat, però el nom no ha canviat. Estem treballant al bar, al refugi, que estava just davant de l'escurçador. Sí, davant mateix. Això marcava molt el tipus de clientela, no? Sí, tot homes. Amb aixoria. En aquella època, la Laina anava a l'escola de l'OPD Vega, perquè rosa ell també és que tenies un bon tros caminant. Sí. Sí. I ajudaves des de ben petita. Molt petita. Una banqueta per poder netejar vasos i fer coses. Em posaven perquè sinó no arribava a la pica. I el llevas està treballant fins a certa edat en què... Bé, com comentaves, la clientela era molt marcada, molt marcada per l'escurçador. El meu pare, per mi, filla única, amb una noia, no li agradava. És a dir, no li agradava que estiguessis al bar amb l'ambient que hi havia. No li agradava gens. Tot homes i un ambient una mica masclista, per tirar alguna manera. Sí. Fins i tot em comentaves també que si entrava una dona per casualitat... No tornava a vindre. No tornava a venir. Perquè no, perquè se li posaven bé en coses i llavors, vull dir, les dones no estaven còmodes. Quan el teu pare va veure que ja tenies una edat que començaves a ser dona, va dir, no et vull més per aquí. No. I a les dues què va fer? Doncs no sé com va ser, doncs que van vindre a Sant Just. Això sí que no me'n recordo. Vam anar als pisos del gasoll que en diuen, que no tenia mai gaire. Encara, vull dir, no teníem aquella correnta dels pisos. I allà pos vam obrir la carniceria i polleria, que no teníem ni idea, i després, a cap de tres mesos, una parada al mercat. La meva mare estava als pisos i jo estava al mercat amb una dependenta. Fins als 14 anys. És que la teva família no anava sobrada econòmicament. Engegar tots aquests negocis era un cert risc. Sí, però el meu pare era molt arriscat. El teu pare era treballador, arriscat i decidit. I la meva mare molt treballadora. I també era molt estric del teu pare. Molt. Això ho recordes? Molt, i tant. Sí, abans em deies que no havies fumat mai, perquè el teu pare et deixava claríssim. I casada tampoc, vull dir, el meu marit no m'hauria dit res, però el meu pare sí, i el meu pare avui no. Ens explicaves que vau venir que passen just. No recordes molt bé el motiu? No, no, no. Com no fos per estar amb l'ambient de l'escurtxador, i veia que tothom tenia menjar i semblava que visquessin millor vida? Potser per això ell va pensar que volia una vida millor per nosaltres, sobretot per mi. No sé si es va inspirar per voler començar el negoci de la Carme. Sí, perquè no tenien ni idea. Vau arribar a un 11 de gener a Sant Just, en recordes de la data exacte? No, perdona, el 23 de gener. 23, perdó, 23 de gener. Sí. I això va ser arribar als pisos del casull. Del casull, dintre del casull, perquè era l'àmbit d'allà dels pisos, que van fer aquells blocs de pisos. I al davant teníem una bòbila, que ara hi ha cases, i hi havia una bòbila. Te recordes també de qui va ser la primera persona que va conèixer, la primera persona que us va donar un cop de mà? Sí, els meus sobres després. L'avi Pere i l'avi Arrita. Que en aquell moment no eren els teus sobres, evidentment. Tenien els menuts del poble, l'única parada, l'única botiga, i li van oferir el meu pare deixar-li la càmera per poder posar la mica de la cara que nosaltres podíem vendre, fins que no vam poder fer una càmera. La família Gafferot. Li van deixar un espai a la càmera frigorífica, no? Sí. I bé, vau estar primer als pisos del casull, vas estar dos o tres mesos en l'escola, s'enjust, però va seguir estudiant després. Sí, a la tarda. Perquè el dematí tenia que treballar. Tenia que anar al mercat i treballar, i allà ens vam anar al senyor i les senyores que feien l'acadèmia, que estava abans, estava a Correus, i ells vivien allà, i després l'acadèmia la van posar a sobre dels cilineats Texas. I allà vam continuar fins que vaig fer el buiter, però vaig estar allà per fer... perquè el dematí no podia. T'agradava estudiar? Sí. T'hauria agradat estudiar més? Sí. Però el negoci familiar t'atirava molt, en aquell moment? Sí. És que quan veia que els meus pares feien tot el que podia ni més per mi, ni se'm va ocórrer d'una altra cosa. Tenia que ajudar i continuar en el que els meus pares es pensaven que era el millor per mi. La nena és filla única? Sí. Si ho hem comentat, que això també marques, perquè és la única filla que pot ajudar i que pot seguir el negoci. Sí. Són notes que t'ha marcat, també? Sí, però arriba un moment que... que, bueno, és que no... jo trobava normal. El que els meus pares em deien, jo trobava normal. Sabia que era el que... ells volien el millor per mi. Doncs jo... ho tenia claríssim, que tenia que continuar treballant, fent el que pogués i tal, i el treball, i continuar amb ells. I en 14 anys ja va ser quan vas quedar sola la parada del mercat? Sí, i encara sobrava. Perquè no hi havia gent, no hi havia ningú, no hi havia tècnic amb diners... Era complicat els primers anys? Molt. Moltíssim. Perquè per l'altra banda hi havia més carnissers, que feia anys que estava en el poble, i nosaltres eren els carnisses nous, que ens deien els carnisses nous. Perquè és clar, molt difícil. I en 14 anys no vagis a comparar amb una persona que tingui experiència, que tingui 25 anys. No, no és el mateix. Però, bueno, jo... jo recordo tot amb dificultats, però amb alegria, vull dir, amb feliços. No necessitàvem res més. No demanàvem res perquè no hi havia res. Vas haver de créixer ràpid, això sí? Vareixem que 14 anys ja estava sola a la parada. Sí, molt ràpid. Molt ràpid, molt responsable, sempre... Això ho has agradat dels teus pares, no? Això el do que espero. Després vas deixar als pares la botiga dels pisos, i ja la teva mare va venir cap al mercat. I dius també que veníeu pollastres. La carn de Badella us venia de l'escursador, no? Però els pollastres? No, els pollastres els van anar a comprar en viu, a les cases, a les granges. I la carn l'anàvem a comprar en viu, i la matàvem aquí, a Sant Jos. I els pollastres les matàvem a casa. A casa, i plomàvem els pollastres a casa, i portàvem pollx per la mar de d'Hebre. Suposo que això ha canviat molt. Bueno, moltíssim, moltíssim. Doncs teníeu aquesta parada del supermercat, on venia la carn, i aleshores va ser quan el teu pare va tenir la visió d'obrir un supermercat, en una cosa que molta gent ni coneixia, no? No. I com és que va tenir aquesta visió? Perquè jo no volia, perquè en aquell moment ja teníem tres fills, i jo penso que treballava molt, i jo em negava, i el meu pare em deia, em donaràs el disgust de la teva vida, si no em deixes fer això. Jo li deia, sí, però tu estàs malalt, estava malalt del cor de molt jove, però el que tenim que treballar som el Ricardo i jo, i la meva mare. Vull dir que escoltem, jo ho veig tot molt complicat, el de matí a la tarda i tot plegat, però baixa, ell estava... Va ser feliç. A tot això hem fet un sal en el temps, perquè en 22 anys és quan vas casar amb el Ricardo Gafarot, i en 23 ja ets mare de la teva primera filla, en total tens 5 fills. Com es diuen? Helena, Ricard, Montserrat, Miquel i Marta. 3 noies i 2 nois. Molt ordenats. Un de cada. I aleshores el teu pare va tenir aquesta visió de muntar el supermercat, perquè ell també ho havia vist a França, i el va muntar, una mica en contra del que era la teva opinió, el teu desig, i al principi també va ser difícil. Molt difícil. Però molt difícil perquè va costar diners, i no tenien diners. Llavors els bancs i tot això tothom et deixava diners, però amb una de les hipoteques no eren com ara, que són tan baixes, en aquell moment es pagava moltíssim diners. I clar, tot el que feies i treballaves, era per anar pagant el que devíem. Va ser difícil, vam fer un salt d'una parada al mercat, van fer un salt gran, i treballant... Bé, hem sortit, gràcies a Déu. És una mostra més de la valentia que tenia el teu pare. Sí. I a més el mercat tampoc és gaire bons ulls, que s'hauria de ser un supermercat. No, perquè veien, és normal, veien com competència, perquè és clar, és així, que passa que jo sempre m'he estimat el mercat, i m'he estimat la gent del mercat, i m'he despedit de... em vaig despedir de tothom, i si volen alguna cosa, vull dir que sempre he procurat quedar bé amb tothom. No he deixat mai de tenir una parada, no? No he deixat mai de tenir una parada. Bé, han estat molts anys de molta feina, el súper, em deies que... pràcticament no fèieu festa, o els caps de setmana... No, no, no, una setmana al final de setembre, i pare de comptar, després sempre treballant, i algun domenge havíem deixat els fills amb la meva mare i el meu pare, i anàvem a dormir. Sí. A dormir, perquè estaven rebentats. Xecans havia plegat tard, després arribaven allò als nens, no sé què, després ploma aquí, escolta'm. Vull dir, s'ha treballat molt, no jo, sembla que en aquelles èpoques també treballàvem molt dur. Ara també per això, perquè també veig la meva família que també treballen, físicament, mentalment, i penso que també... que és difícil, les coses... Te les has de treballar. Te les has de treballar, exacte. El superanà és estar franquitzat, ara mateix amb condis, abans era distop, quan va començar aquesta relació? De bon principi, perquè nosaltres, com que no teníem ni idea del que no era cap cosa nostra, que és tot el que és etiquetat i estanteria, nosaltres no teníem ni idea d'això, i només coneixíem la nostra part precedera, que és la pollastre, el conill i tal, però amb diltocino, tampoc. I llavors ens vam posar, amb un senyor que es deia Lluís Sinyol, després ja vam començar a vindre les cadenes, que llavors ja es van posar amb la cadena distop, fins que el distop s'ha venut al condi. I dèiem també que la part de la carn, si que la vau voler, controla a vosaltres. Com ara, sí, sí, encara. Encara jo vaig a marcar la carn, les meves filles estan molt contentes, i el meu marit em deia sempre que no compres la carn per telèfon, que vagi, la marques i després te la porten. El teu marit ho va tenir clar, que la carn l'havia de controlar a vosaltres. I el que feia ell ho faig jo. Els fills i les filles també ajudaven, el supermercat, estudiaven durant la setmana i a les cares de setmana ajudaven. El dissabte tothom ha ajudat sempre. I em deies també que dues filles teves han seguit amb el negoci. Gràcies a Déu. Et fa il·lusió, suposo. Molta, molta. Suposo que un negoci familiar és important, que ho segueixi. M'ha quedat i la Marta, i m'ha fet molta algaria. De tot el que hem fet, s'ha aconseguit, encara es mantén, com la mateixa filosofia de la venta, que a Íngel Rivera. No m'ha canviat res. Aquesta filosofia de venta és important, i també la proximitat amb els clients. Això és el que nosaltres no ens agrada canviar de personal. Vull dir que normalment fan molts anys a casa, hem tingut una persona 47 anys a casa, s'ha jubilat, ara s'han enjubilat dues més, que feia 25 i 28 anys, i tothom... Vull dir, m'agrada que se sentin còmodes, i jo també estic més còmoda. Hi ha persones que venen a comprar, que és la tercera generació, i això m'omple d'orgull. I entro al súper i em fa molta alegria. Llavors els persons que conec de sempre, m'estimo molt, ens ha costat molt, i m'estimo molt, i dono gràcies a l'esforç que ha fet tothom, perquè ens han ajudat sempre. M'has comentat, ja ho heu anat veient, no, des del principi de l'entrevista, que el teu marit i tu va fer un equip, des del principi. Sense l'un o sense l'altre, no hauria funcionat. Ell feia una cosa i jo feia una altra i ens ho parlàvem. Sempre. Ell feia compres, jo feia ventes. Aleshores vull dir que anàvem a treballar junts, feia junts, i treballàvem de debò, perquè treballar és cinc fills, procurant que no... Cada vegada que millora, i procurar estar al màxim possible amb ells, i gràcies a Déu, jo el meu marit farà 8 anys, que no el tinc, però estic rebent tu el que hem donat, perquè els meus fills, la meva família, i els meus amics, se m'aporten de meravella, de meravella. Em sento totalment acompanyada. Que per cert, abans també m'has comentat que els teus fills els vas tenir, i ja estaves treballant al supermercat, fins i tot vas estar a punt de tenir-te algun allà. Sí, sí, sí. Aquella anècdota d'una dependente, que et va dir que... O plegues tu, plego jo. És veritat. Però, a més a més, el poble em sembla que quasi tothom ho sap, la gent del poble, el poble, que és així, tal com t'explico. I, com diem, l'equip que feien amb el Ricardo, la nena i el Ricardo, per portar al supermercat, també el teu marit reconeixia molt el paper de la dona, que en aquell moment era més complicat. Sí, sí, sempre. Sempre va dir que amb una casa faltava un home, el pare, i tot continuava igual. I quan faltava una mare, aquella família se n'anava a terra. Qui diu la família, les coses. Totes destruia. Sempre, sempre m'he sentit molt valorada pel meu marit, que en aquella època no era gaire moda. Encara que ho pensessin, però no ho deien. El meu marit, sí. Finalment, el que va faltar va ser el teu marit. Fa 8 anys va morir. Ara el setembre, fa 8 anys. Després de patir la malaltia de Lela, que és una malaltia generativa. Sí. És dur, veure com una persona estimada va perdent les seves capacitats. Molt dur. I em va ensenyar què tenia que fer quan ell no estigués. El teu marit, abans de morir, va voler-lo deixar tot ben lligat. Tot ho tenim, tot. Tot el de la família. Vull dir que no tinc... que rumia res, perquè ja ho vam rumiar els dos al seu moment. Això també d'alguna manera és una sort, no? Sí. Poder t'acomiar d'una persona i poder planificar el futur amb ella? El primer any, com que ja sabíem el que tenia, que estava ell més bé, vam estar rumiant les coses i penso que els meus fills estan conformes. I nosaltres el que volem és la família, que estiguem contents bé. Estic bé amb tothom, tinc les joves molt maques, tinc els gents de mètic, vull nets magnífics, penso que tinc molta sort. Només em falta el meu marit. Per cert, abans també ho havíem comentat, abans de començar d'entrevista, que havies vingut a la ràdio una vegada a parlar de la sanitat pública. Sí. Per què vas voler parlar de la sanitat pública? Perquè en aquell moment no es parlava gaire bé de la sanitat pública, estic parlant de fa 12 anys enrere. I quan el meu marit es va posar malalt amb la Ela, hi havia de donar unes pastilles, que eren una droga. Aleshores tenia que anar a Belviche, nosaltres a l'Hospital de Catalunya, però després tenia que anar a buscar això a Belviche. I jo em pensava que tindria problemes i se'n van portar de meravella, de meravella. Després els metges de pares em van vindre a casa. Bueno, millor servida, impossible. Si has estat una defensora de la sanitat pública. Sí, perquè no havia anat mai, i aleshores la gent no en parlava gaire bé, i aleshores jo sabia que tenia que anar allà, a la força, si jo sí, ni podia comprar les pastilles, ni me les podia receptar cap metge, jo tenia que anar a Belviche. Aleshores, francament, estava una mica espantada. I no, no, no em va faltar mai res, ens van portar de meravella, i encara ara, cada any per Nadal, jo truco els de pares, amb una hora que sé que no ho escolten, perquè tenen molta feina. Deixo el mensatge, i molts anys em tornen a la resposta. Sí. Bé, arribem al final de l'entrevista, l'Elena Marín continua encara treballant, el supermercat. Poso la parada, m'agrada molt la zona de la carn, passo el moxo per davant del super, tenim unes rejoles, i vaig a Sant Joan d'Espi, que fa més de 30 anys que hi anem, marco la carn i després me la porten. Molt bé. O sigui que segueixes encara al peu del canó, creus que podràs viure mai sense estar vinculada al supermercat, d'alguna manera? Jo, mentre estan les meves filles, estan... no condentes, no, l'ociuen. Tant tranquil·les, estan contentes, jo, si elles volen, jo canvio un seguida, vull dir que no, però que estan superorgulloses que jo vagi, estan tranquil·les, que la mama fa la única cosa que entenc, és treballar i ser carnisseda. Molt bé, doncs mira, amb aquesta reflexió, acabem l'entrevista. Moltes gràcies, Helena, per haver vingut a Sant Justenques, i per haver-nos explicat la teva vida. Moltes gràcies a tu, Sergi. Adeu, bon dia. Bon dia, tingueu. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit.