Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques amb la Marta Roig Felip, coneguda per la seva escola de dansa, o la Marta, què tal? Hola, bona tarda. Com estem? Bé, molt bé. La Marta Roig, que va néixer a Barcelona, va néixer el cas Cantico, oi? Sí. La Marta Roig era a Barcelona? Sí. O sigui, generacions de Barcelona... Bé, no, no, no, ben bé així, no, no, el meu pare era de l'Arbós, un poble d'arribat, del Penedès, i la meva mare de Molins de Reis, però tots ja vivien a Barcelona. Per tant, ja vas néixer a Barcelona, llavors on vas a l'escola també? Exacte, sí. Què recordes dels anys que vas viure a Barcelona? Home... Quan era petit va ser una vida una mica complicada, eh, a casa meva, doncs, la meva mare se'n va anar i ens vam quedar soles tres germanes amb el meu pare, una mica complicat, però ens vam en sortir. Com és que va marxar? Mira, coses d'aquelles que passaven a aquella època que no hi havia divorci, i ella era una persona molt lliure, i no ho va tenir clar de quedar-se, i se'n va anar. La recordes a la teva mare? No, bueno, sí l'he conegut més tard. Després l'has conegut? Sí, l'he conegut. Jo, gran, ja, amb 28 anys, però l'he conegut, sí. I com va ser per tu i els teus germans creixent amb el pare? Erem tres noies. Erem tres noies? Sí. Jo a la petita. Era complicat perquè teníem una bodega i el meu pare, doncs, havia de portar la bodega i nosaltres ens pujava com podia, avui dir, sense una dona, que llavors era complicat que no hi hagués una dona a casa. La figura de la dona? De la mare, sí, clar. Era molt important. Però saps què passa? Jo sempre dic que quan una cosa no la tens no la trobes a faltar. Les meves germanes sí que la van tenir, però jo no. Ens a petita. Jo tenia 15 mesos, llavors. Què vols que et digui? 15 mesos no te s'ha faltat, que t'has quedat sense mare. Clar. No ho vaig patir gaire, però després amb la vida normal sí que veus que hi ha mancances de com has d'anar a vestida o quan has de dutxar, quan no t'has de dutxar. No sé, coses cotidianes. Segurament les tasques dels homes i de les dones estaven molt més diferenciades. Sí, sí, sí. Tot i així no tinc un mal record de la meva infantesa. No, no, no. Vas anar a una escola de monges. De monges, de monges. Dius que en una escola de monges va estar molt moderna. Molt moderna. I allà de fet vas tenir el teu primer contacte amb la dansa. Sí. Com va ser? Doncs aquestes monges estan fantàstiques, que ho dic de veritat. Doncs van portar, els va semblar que una educació per nosaltres era una educació física i artística, portar un professor de dansa. I va terrisar un senyor que es deia Joan Tenna, que ja és molt pobra senyor, i allà vaig començar a fer, bueno, pos gran band-bans, i plies, i rellevés, i totes aquestes coses que es fan. I vaig lliure, això, m'encanta. És a dir, allà vas descobrir que la dansa t'agradava i que era el teu? Sí, sí, en certa manera, sí, tant i tant. Tu vas estudiar a l'escola, després vas estudiar a Batxillerat també? Sí, ja. I vas seguir estudiant dansa, no? Sí, amb diferents mestres, perquè llavors es feia molt això, d'anar per les cames amb un i per els braços amb un altre, i per l'estil de no sé què amb aquell, i que ho partíem, bueno, havíem d'anar d'un lloc a l'altre per anar agafant coneixement. I a 16, 17 anys, aproximadament, vas tenir una experiència també, que era els estius anar a ballar pels pobles de la costa, pels turistes. Sí, sí, era molt divertit. Bueno, a vegades m'agradaria tant. Sí, doncs bé, uns mestres que vaig tenir molt joves, que necessitaven fer un balet, no parella vertística, i bueno, quatre eren quatre i el guitarrista. I, bueno, ens vam preparar tot un any, perquè jo, això del flamenco, i les solearis, i les jotes, doncs no era el meu. Però, bueno, ens vam preparar molt bé, i feien bolos a l'estartit, a llançar, a sitges... Bueno, era... bueno, era curiós. Tenia 16 anys, em sembla. No era major d'edat, no, no, què va, què va. I va ser aquest estiu, i brou. Aquí ja començaves a dedicar-te la dansa ja, que va de més seriosament. Què et van dir a casa, què et va dir el teu pare? No, el meu pare va morir també. Va morir quan jo tenia uns anys, a casa no em deien rem, deixàvem... Clar, és que em deixen... Qui m'ho volia de prohibir. Llavors vivies amb les teves germanes? Les meves germanes i uns oncles. Els oncles es mantenien al marge. Per tant, es tenia molta llibertat, en aquest sentit. Moltíssima, sempre, afortunadament. I perquè, clar, en aquell moment, suposo que el dígat dedicaves a les artes sècniques hauria de ser un estrany, no? Sí, el que passa és que després d'aquest estiu de bolos, de la costa, em van oferir aquesta mateixa parella d'aquest matrimoni que eren mestres meus, que ara no me'n recordarà. Ah, sí, a l'emporio. Llavors es deia emporio, que era una sala de festes, però també hi havia el terné, que es deia llavors. I jo vaig dir, doncs mira, no. Què vols que et digui? Tants anys estudiant. I anar a parar en un lloc que hi ha... Hi ha una barra americana, doncs no em ve de gust. I vaig dir, això no és el meu, deixem-ho córrer, i va ser quan vaig començar a plantejar-me donar classes a l'ensenyament. Sí, i aleshores és quan vas venir Sant Just. Sí. Com vas arribar fins a Sant Just? M'has dit abans que ni coneixies, no sabies ni on era? No, no sabíeu tirar Sant Just. Jo ja donava classes a Barcelona, a algunes escoles, però, bueno, va donar la casualitat, una amiga meva es va casar amb un noi de qui Sant Just, i a través d'ella, quan un dia vine a casa, es devenia, es devenia, és que no se'n té Sant Just. Jo anava en moto, i va dir, agafa-me la diagonal, i tira recte, quan veig esplugues tomes, i així vaig arribar a Sant Just. I, bueno, a través d'ells vaig conèixer una persona que em va introduir a la Teneu, en Xavier Puiggrós, i això era l'època franquista, esclar. I la Teneu és poques activitats es feien en aquell moment. I la veritat és que em van obrir les portes, i em van deixar donar classes, i així vaig començar. Si vas començar a la Teneu, no et coneixien de res, però et van donar aquest vot de confiança? Doncs sí, la veritat és que sí. I com va ser començar a fer creix de dansa? Hi havia una persona que feia creix de dansa, però era un altre estil, oi? Sí, bueno, d'entrada el mateix feia en clàssic, les dues s'assuncien petit, però ella feia molts anys que era, perquè era d'aquí, i ja feia molts anys. Ella tenia escola privada, i jo vaig començar una mica a veure què passava, no? Però no, vaig començar a venir nenes i nenes, i molt bé, estic molt contenta. Tot això vas anar compaginant l'ensenyament, també amb formació pròpia, no? Sí, sí. T'has format amb molts mestres diferents, per agafar una mica de tots, no? Sí. Els anys 60, finals, finals del 70, va començar a venir el jazz, la dansa contemporània, els professors americans, i una mestra molt coneguda, la Namalera, es va començar a portar gent de fora, i fer cursos i cursos i estàix, i bueno, ens vam nodrir molt, molt d'aquesta gent. I llavors vaig canviar d'estil, vaig començar una mica a una mica a deixar el clàssic, perquè a les nenes els hi costava, això del clàssic, això de tanta rigorositat i tanta disciplina. A tu t'agrada el clàssic, però? Sí, sí, però reconec que avui en dia, per exemple, a vegades sempre diem els petits, les petites, quan comencen, comença fent jazz i mica en mica, si t'agrada la dansa ja faràs clàssic, per agafar tècnica i per agafar més formació. Però avui en dia, amb les històries de... tot ha canviat molt. Poses una nena a fer una barra de clàssic i bueno, no et dura ni una setmana. A no ser que sigui una nena molt especial. És difícil. Ja fa anys que ens hem d'adonar i vam canviar de xip. Llavors vas tirar més cap al modern, perdó, cap a ball més modern. Jazz i contemporani, sí. I molt bé, molt bé, molt bé. M'explicaves abans també que l'èxit d'algunes pel·lícules de cinema ha fet que hagi crescut l'afició, no? Sí, han sigut booms, per això. Mira, ens han anat molt bé a totes les escoles, clar. De cop i volta surt Feim, surt Flashdance i aquestes Greys. I clar, les nenes s'emocionen i es pensen que vindran i en quatre dies seran les superballarines. Això no és així. Llavors, clar, és un boom que després baixa. N'hi ha que no, que es queden i diuen, però és difícil, però m'agrada. Però d'entrada això funciona. A les escoles ja ens agrada que hi hagi aquestes pel·lis. És com una moda de promoció, no? Sí, ara veig que hi ha WhatsApp i Story, doncs mira, no se sap mai. Potser hi haurà un altre boom. Potser hi haurà un altre boom. Això no hem comentat, que vas començar l'escola... vas començar, perdó, a ensenyar dances en just a la Teneu, però després vas obrir la teva pròpia escola. Vaig començar el que refreixes. De refreixes, sí. Mira, un local petitó i per començar va estar molt bé. Donava classes a nenes i a senyores. Els matins feien manteniment, gimnàstica i aquestes coses. Recordes com vas decidir fer aquest pas de dir doncs ara obro la meva pròpia escola? Bé, perquè les mares, algunes mares i gent més gran em deien, oi, perquè no obres un local, perquè així vindrem i tal i qualsevol. Aquestes no van venir, eh? Però, bueno, van venir d'altres. I, bueno, i al final vaig pensar que sí que volia de fer. Que després vas obrir un altre local, que és on ara hi ha l'escola, que és el que rebeu a la vista? Sí, perquè aquella va quedar massa petita, justeta, començàvem a tenir horaris de compartir horaris amb dos aules. I, clar, no era possible. I, mica en mica, vam anar canviant i ara tot està al carrer Bonavista, que ho porta una excel·lència meva, la Mireia Domingo. Fa uns 15 anys, aproximadament, és quan vas decidir deixar-ho? Deixar-ho, sí, vaig dir, ui, ja en tinc prou. Va ser difícil o va ser un pas natural? No, va ser bastant natural, perquè de fet vaig deixar de donar classes, però vivíem a Girona, vam anar a viure a Girona amb el meu marit i els meus fills, i baixava pràcticament cada dia, que això també. No va durar, bueno, va durar un parell d'anys o tres, no ho sé, fins que vaig dir, bueno, això no pot ser, això no pot ser, pujar i baixar, pujar i baixar. I vaig deixar-ho del tot. Vaig començar molt jove i estava una mica cansada. Portaves molts anys, ja? Molts anys, per mi som molts anys, ja que no s'ho saben acabar, i oi, no podia viure, jo sí. Sí que pots viure, sí, sí, sí. No, la dansa és la dansa, tota la vida ho serà, però treballant amb la dansa, ja està. Has seguit vivint la dansa d'alguna manera? En certa manera, sí, sí, puc anar a veure espectacles, i vaig clar. Ha canviat tot molt, ara ja, ballar, ballar, costa veure ballar. Sí? Sí. Què es veuen? Home, són unes altres... unes altres normes, unes altres... uns moviments diferents, supercomplicadíssims, que jo, bueno, perillosos, per mi, això que es tira, ensatge, que no es torna a tirar, molt de merari. Però, bueno, disfruto, disfruto igual, sí, sí. És una altra forma, no? Una altra forma, una... Sí, evolucionant molt. Em deies que tens un fill i una filla de dos matrimonis diferents, els has intentat inculcar la dansa, o has deixat que ells fessin el seu camí, d'alguna manera? No, ells han ballat sempre de petits, i fins a Dolors Pan, a la meva filla, fins als 18 o 19 anys, va ballar. El meu fill, fins als 14, però... No, no, com perquè agafessin aquesta professió. No, no. No tenen res a veure amb les seves professions. Però han ballat, han ballat, i el que passa és que, clar, després vam marxar i Girona, la dansa, en aquells moments, tampoc era una cosa massa atractiva. Com es diuen els teus fills? Teimos i dinar. I a què s'han dedicat després? La meva filla és tècnica de radiologia, treballa a l'Hospital de Figueres, i el meu fill és mecànic de control... No, sí, electromagnètic. D'acord. Sí, que han anat per recamins, no tenen res a veure. Aquí, quan vas deixar l'escola, la vas deixar, com comentaves abans, a una alumna. A una alumna, sí. A la Mireia Domingo. Exacte. Suposo que volies trobar algú, que seguís el projecte. Sí. Sí, sí, sí. I estàs contenta amb la Mireia? Estic contenta, ho fa molt bé. Sí, sí. Ho fan tan bé que fan exactament el que... vull dir, el que s'ha fet tota la vida, l'estil d'educació, ara no em surt la paraula. Pedagògic. Pedagògic de sempre. Això està molt bé, perquè és el que ha funcionat. Per tant, quan tornes a la Marta Roig, a l'escola, que encara porta el teu nom, encara segueixes notant que és la mateixa escola. Doncs sí, sí, és la mateixa línia. Sí, sí, sí. Parlàvem d'aquesta alumna teva, que és la Mireia Domingo. Hi ha hagut altres alumnes, també, que han seguit amb la dansa, professionalment, que han obert escoles, que han viatjat. Quins alumnes recordes? Home, n'hi ha uns quants. Ara no em vull descuidar ningú, però hi ha gent, la Susana Pous, que està a l'Havana, a Cuba, i perquè es va casar amb un Cuba, ara s'ha tornat a casar amb una altra Cuba, i té una escola i una companyia bastant important. Ara mateix està a Colòmbia, amb un balet de Colòmbia muntant una coreografia seva, una persona que ho triomfa totalment. I després un alumne, el Jordi Calí, que aquest és més jove, i està a Lio, a França, ballar, ballar, no ballar, ha parcat la dansa, i fa uns altres històries d'aquestes que es fan avui en dia, sobretot a Europa, unes performances amb fustes, i cordills, i arbres, i bueno... Per seguir-te amb les arres escèniques, que a alguna manera hi ha un bé d'aquí, no? Sí, i amb la base de dansar. Quan fa alguna cosa per aquí la vorra, el vaig a veure, clar. I també l'escola Tutuguri, per exemple? Sí, ara mateix la porta a la Joan arriba. Potser amb algú més, però d'entrada el que conecs, és ex a l'una meva, també, clar. Bueno, clar. És així. Vull dir que hi ha hagut persones que van començar a fer dans amb tu, i al final han trobat que era el seu camí, també? Exacte, la Renata Ramos també va començar amb mi, amb quatre anys. Amb quatre anys? Amb quatre anys. 4, 5, posa, no sé. Però res, era un atvuf. També em comentaves que les primeres alumnes que vas tenir, ara ja tenen 50 i tants anys. Sí, 56, 57, por ahí, por ahí, sí. Suposo que la gent, quan veu pel carrer, deu recordar encara quan feia dansa. Sí, sí, sí. Això deu ser... Deu ser bonic, no? És molt agraït, sí, la veritat. També m'has parlat, sobretot, d'alumnes noies, el Jordi Galí, és un dels nois que havia arribat lluny, diríem, en el món de la dansa, que ha fet coses en el món de les recèniques. Sí, no com a gran ballerí, triomfador, no, perquè no... Però és que tampoc és el que ell volia. Però hi ha hagut moltes més nenes i noies que no pas nois, no? El món de la dansa és molt femení. Ara no tant, però van sí. I per què? N'he tingut més de nens, eh? Però poquets, poquets, el que aguantava, era perquè n'hi havia una altra. Però si estaven sols, el més sol ha estat el meu fill, que sempre ha anat sol. Però bueno, per ell era una cosa normal, sortir d'escola i venir a classe. I per què ha sigut tan així? És més un tema de percepció social, o realment la lança és més per noies? No, no, no, que va, que va. Era percepció social, i moltes... Molts prejudicis, també. Però ara han desaparegut, eh? Diria jo, diria jo, i ara ara. Si creus que això està canviant per positiu. Sí, però veia nosaltres... Em sembla que l'any passat hi havia un de nen a l'escola, a la meva. Un, o com a molt, dos. Dos, dos, potser, dos. Això és, bueno, però si sobres no van a la mateixa classe, saps? Però bueno, la veritat és que els nens els hem cuidat tota la vida, els hem portat amb safata, perquè allò que no se'n vagin, que es diu, si el nano s'implica, no? Clar. Els hem portat, bé, més cuidats no poden estar. I a la vegada els hi van molt bé tractar amb noies, perquè perden les vergonya, aquelles dels nens, amb les nenes... Els hi van molt bé tractar amb noies. O sigui que ho recomanes pels nens? Jo sí. Que si els agrada que s'hi apuntin. Primera perquè... Perquè és una activitat artística que ets a dir. Però els hi va molt bé a nivell de desenvolupament personal davant de les noies. Perquè tots són iguals allà, i fan la cua, i parlen, i fan les piles, i assagen, i en fi, hi ha un bon rotllo. Abans hem comentat que te n'havies anat a viure a Girona, a Espina Bessa, i has tornat a Sant Just, fa un parell d'anys. 5 anys. Fa 5 anys. Ara a l'agost. A l'agost farà 5 anys. Ara és una idea, fa uns quants anys. Vol decidir que al final preferiria tornar cap aquí? Sí, sí. Ens vam veure que ens anàvem fent grans, que per tot havíem d'agafar el cotxe, els cotxes. Que ara escolti el seu, perquè si no havíem d'anar junts a tot arreu. Que per anar a comprar el pa feia amb 14 quilòmetres. Que? Això no... Sí, sí, quan tingui 80 anys, si és que hi arribo, què farem? Molt de feina, una casa de pedra. Però, clar, moltes eranyes, moltes trenyines, molt d'animals d'aquests de camp. Molt bé, m'està 14 o 15 anys i contents. Però s'ha acabat, ja. Però ben quina, no, no, tu. Tornem a la ciutat, que si volem anar a veure una pel·lícula, tenim allà mateix, anem de fer 15 i 15 30 quilòmetres per anar a Figueres a veure una pel·lícula. Que? O una espectacle de dansa o teatre, perquè allà això... Un poquet, no? Poquet, poquet. Poquet, has d'anar a Girona, tornes a les Tantes... Sí, contenta d'haver tornat, fer-ho aquí. Molt contenta, sí. Jo entenc que la gent que n'ha escut allà ho té claríssim. Sí, acostumat, no? Sí, acostumat, ells viuen allà, i si han d'anar al metge fan els quilòmetres que sigui o la veïna a la porta. Però els que hem arribat i hem vist de què va la història, hem dit, estres tu, bueno, nosaltres tornem, tornem. Bé, doncs, es torna a que passen just, i has tornat a la ràdio també, que m'has dit que feia anys que no hi havia. Ui, molt clar, perquè ja no com a professor de dansa, ni com a cap de l'escola, no? Doncs un plaer haver-te tingut a la ràdio. Moltes gràcies per haver vingut, Marta. A vosaltres. I acabem amb el The Greatest Love of All, del George Benson, que és una de les teves cançons preferides, oi? Sí. Doncs acabem amb aquesta cançó. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies.