Un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pòn. Comencem un nou programa de Sant Just, avui, amb la Imaculada de Mat i Amigo. Hola, Imaculada, què tal? Hola. Com estem? Molt bé, molt bé. La Imaculada va néixer a Sant Just, filla d'una família de Sant Just, filla d'una família de Sant Just, i amb un context molt particular, perquè quan tenies dos anys el teu pare va morir, el teu pare havia començat l'empresa, que avui són les finques amat. Exacte, sí, sí. I amb morir el pare va significar un trasbalg i un canvi de vida, per tota la família. La teva mare es va fer càrrec de l'empresa, o a tirar endavant contra pronòstic o contra el que marcaven, d'alguna manera, les tradicions de l'època. I segurament contra l'opinió de tota la família, perquè era una decisió complicada, i tothom tenia por que es posava en un món on te no se sabies si se'n sortiria. Per tant, una decisió valenta. Sí, sí, molt valenta, la de la teva mare. Però era una dona tossuda i molt treballadora i se'n va sortir bé. Què recordes de la teva infantesa? Que vas anar a l'escola Núria, oi? Sí, jo vaig anar a l'escola Núria, perquè a més la teníem a cinc minuts de casa. I la veritat que recordo és que ens ho passàvem molt bé tant a l'escola, com a la plaça de l'Església, que és on te jugàvem tots els veïns. I, però, a més, teníem un valor afegit, la meva germana i jo, que és que cada dia, a partir que teníem uns 10 o 11 anys, cada dia havíem de fer rebuts de lloguer durant una hora, abans d'anar a jugar al carrer, que era el que... I, clar, nosaltres allò ens tenia absolutament agobiades, si només volíem acabar, acabar per sortir a jugar, que és el que ens interessava. El fet de que la teva mare es fes càrrec de l'empresa i la tira endavant ella sola, feia que les filles també haguessin de tenir un paper important, no? Sí, sí. No teníem clar que ajudàvem des de molt petit, no sols hem fet això, sinó que, a partir dels 14 euxins, anàvem a cobrar lloguers. Cosa que fèiem rondinant, perquè et pots imaginar que no ens feia gens de gràcia, però que després, amb els temps, ens vam adonar que això ens va donar un coneixement del territori, no sols menys de Sant Just, sinó de l'entorn i de mons diferents que no teníem. Perquè nosaltres anàvem a cobrar lloguers, després va cornellar hospitalet a Barcelona, al barri gòtic, i, clar, venint de Sant Just, que és un entorn privilegiat, doncs et donaves compte que no tothom vivia com tu. Va veure com es vivia a altres zones, no? A altres zones, sí, sí. Avió ha arribat a anar a cobrar lloguers, que es van cobrar en setmana per setmana. Exactament, sí, perquè la gent cobra el setmanal. I, per tant, donaves el divendres, sobretot, i a cap de setmana, perquè així tenien els diners que havien cobrat aquell dia. D'alguna manera, ja l'empresa familiar i el món de la immobiliària ja heu crescut amb això, no? Deies abans que a vegades vas a fer xerrades als instituts i els expliques aquesta experiència. I els expliques abans que a vegades a la vida tu tens opció d'escollir i a vegades no tens opció d'escollir. I t'hi trobes. I si t'hi trobes, el que has de fer, que és el que vam fer nosaltres, és aconseguir que allò que quasi fas forçat t'agradi i, al final, t'acabi passionant, que és el que ens ha passat, no? Ho has aconseguit. Sí, sí, i tant. M'ha encantat. Després, la immaculada Mat va estudiar a la universitat, vas fer dret, en una època també era molt convulsa, no? Ho veig tant. Jo era un simple promotor, perquè sempre penso que va ser una època excepcional. Perquè vaig entrar a la universitat i aquest de 4 mesos va haver-hi un maig a França, un maig a França és del 68, tot allò va significar una revolució, una universitat de Barcelona espectacular, i ja vam empalmar en totes les lluites antifranquistes i, en fi, d'anar a classe poquet, d'estudiar justament pels examens, però d'experiències i de viure al carrer i la vida, bueno, espectacular. Tots aquestes experiències de la infantesa i de la juventud et marquen, no? Sobretot. I, a més, et donen uns valors i una manera de pensar i una manera de fer, sempre tenen un impacte. De fet, tant tu com la teva germana vau estar al suc, també? Sí, sí. I bastant range. I el teu marit, també? Sí, sí, amb el marit. Francesc Comeda. Sí, sí, amb el marit va ser el que va crear el suc a Sant Just, i va estar-hi, va guanyar les primeres eleccions municipals, imagina't, després de la franquina. Després no va ser a Alcalde. I va estar militant el suc fins als anys 80, a mitat dels 80. Això, també, el context del moment us porta cap aquí, no, d'alguna manera? Sí, sí. Però no ens n'hem penedit mai, eh? I perquè sempre et penso que ens va donar uns valors socials de catalanitat, una sèrie de coses, que ens han servit pel resta de la nostra vida. A nivell local, va una... tant tu com la teva germana, a les seues, a la teneu, la veu està molt vinculada, no? Molt, molt. I allà vam conèixer els marits, les dues. Perquè és clar, t'has de posar en aquell moment, en aquell moment no et deixaven sortir a Barcelona. L'únic lloc que ens deixaven sortir el sèrie de setmana era a la teneu. I a les seues, i a la discursió, i en fi. I allà hi hem tingut tots els amics, que eren els mateixos a l'escola Núria i els mateixos que tenim ara. També a la teneu, doncs, ho ha organitzat en una sèrie d'actes culturals, juntament amb altres persones, també, de la teneu, com ho recordes? Vam fer un munt de coses perquè eren uns anys d'una gran intensitat, diguem-ne, que érem joves, amb moltes ganes de fer coses, de canviar el món, perquè és juster, en un moment de la transició, i vam dedicar-nos a fer molts actes culturals, però moltíssims, per setmanes, cada setmana, fèiem alguna cosa. I la veritat, vam crear les festes de tarda o xerrades diverses concerts de tot, de tot. I la veritat ho recordo amb molta passió, perquè ens ho vam passar molt bé. Algú acte va ser sonat. Sí, vam aconseguir que vingués a García Márquez, que em dic molt conegir, ni nosaltres, que, després, quan ho penses, dius que impirvil·legi, no? Vam portar tots els cantautors de l'època, des del Raimón, el Serrat, l'Ovidim, i jo, Gerent, vam portar un munt de gent, no vam parar de fer activitats. Pel que fa a la immobiliària, els finques amat, sempre heu estat vinculades, tant tu com la teva germana, com deiem, em comentaves que a l'any 64 va entrar la primera treballadora. Sí, la Maria Lluísa Pérez. Que es va jubilar fa poquet. Es va jubilar el desembre de l'empeçat. Vam treballar 51 anys a l'empresa. Aquest humèrit és excepcional per ella, sobretot. Perquè, esclar, va entrar amb 14 anys, que vol dir mitjonets, que sortia de l'escola, i, per tant, amb una preparació molt bàsica, però, quan era una noia superintel·ligent, molt llesta, molt disciplinada, estudiosa... L'hem d'anar formant, formant, i va ser dur amb molts anys, que va ser molt especial, va tenir una llarga trajectòria. En aquell moment, l'empresa era una empresa petita, familiar, i ja veieu que era un món molt d'homes, oi? Ui, a tot arreu. Quan vaig acabar i vaig posar-m'hi de ple, el primer que vaig fer va ser anar al col·legi de ministre 2, per veure com era, clar, tot era en homes, i, a més, la... El que vaig veure aquell moment és el mateix que penso ara, només que he canviat de dècada, de Santúria, perquè vaig pensar, ostres, són bons professionals, gent molt honrada, que en aquell moment em semblaven del segle XIX. I avui continuo pensant que són bons professionals, gent molt honrada, però una gran part són del segle XX. Vull dir, en canvi, quan vaig fer les oposicions, per treure'm el títol de gent de la prioritat immobiliària, que en aquell moment era molt diferent, hi havia moltes barreres d'entrada, hi havia d'anar a Madrid a fer unes oposicions, a la ministeria del fomento de l'època, i vaig anar per primera vegada a la col·legi, ostres, allà vaig veure ússimament diferent. Era la qui té pillo, qui té mato, era corplesista, vaig pensar que era difícil de moure't, perquè és molt diferent de l'entorn que tu esperes. Estaven molt d'homes, però les circumstàncies, vostres familiars, una mica per com havia estat la història, era per casualitat, ens havia portat que fossi una empresa totalment femenina. Sí, vam ser dones fins al 2008, fins a la llei de la prioritat que vam fer el canvi. Vaig continuar amb 182, 80% dones, perquè la tenim dones de molt llarga trajectòria. D'alguna manera també heu fet una aposta per això, no? Fins que s'ha mat, heu fet una aposta important per dir-nos que hem de reivindicar el paper de les dones. Home, mira, per nosaltres, eh? Per nosaltres vivíem, i sobretot al principi, vivíem molt malament quan una dona deixava de treballar perquè no podia organitzar-se, pensàvem que això no pot ser. Perquè, a partir del moment que una deixa de treballar, perd com la llibertat econòmica i la llibertat de decidir, diguem-ne. I, per tant, nosaltres sempre lluitàvem perquè ningú aplagués per això. I això ens va fer fer polítiques de conciliació, que diuen, ara, quan no tenien home. Nosaltres feien coses perquè les dones no deixessin de treballar. I així hem anat lluitant, no? I tota la vida, nosaltres hem tingut un poema de la Maria Mercè-Marsal, que totes les conferències, tot el que hem fet, l'hem acabat amb aquest poema que defineix molt bé el que nosaltres pensem que som, que és un poema que res, molt curte, que diu a l'Azara graia això 3 dones, haver nascut dona de classe baixa i no sigui oprimida, i el tèrbul et surt de ser 3 voltes rebel. Aquest poema ens ha acompanyat al llarg de tota la nostra vida, des que l'ha fet la Maria Mercè-Marsal. Mire, això som nosaltres. Segurament el que em deies del context que et va tocar viure, també revolucionari, us va fer volent cara a aquestes situacions. Sí, sí. I també abans comentàvem, quan la teva mare es va fer càrrec de l'empresa, al principi va ser difícil, perquè els clients, diguem, aquesta noia jove... Sí, sí. Nosaltres durant molts anys quan et joves més critic, i pensàvem, ostres, no estàs gens bé el que li hem fet a la mare, és clar, molta gent pensava com li haig de posar confiança amb una noia que té 25 anys, que és tan jove, que no sap res d'aquesta feina. Segurament una part era lògic de clients que pensessin que no se'n sortiria. Però se'n va sortir i molt bé. Per això havia d'anar sempre amb el seu germà? Sí, durant el primer mig any sempre va anar acompanyada del nostre tiet. Sí. Perquè això li donava com la seguretat. De fet, no és que ens sapigués més de... La cançavillera era ella, perquè es va propir la severna. Però era el referèndum home que l'acompanyava, no? Després ve, com diem, l'empresa ha apostat molt per les dones, i hi vam un moment clau dintre de l'evolució de l'empresa, que va ser quan vas estudiar programa de direcció general d'empreses. Sí. Aquí vas fer un canvi en la visió estratègica del que havia de fer a l'empresa. Sí, fins aquell moment nosaltres teníem la consciència que teníem un despatx. Com si això fos una cosa d'anar fent, no? I quan vaig fer el programa aquest, i penso que ja tenia jo 42 anys, perquè vaig fer un 92, allà vaig veure que el que teníem era una empresa que li organitza com si fos una multinacional, però el nostre nivell, i per tant que li havia fet polítiques, que li havia pensat en l'estrategia de l'empresa, on volíem anar, com ho volíem fer, havíem de pensar en polítiques de recursos humans, en temes de màrqueting, vam posar en marxa comptabilitat analítica, que és una cosa que és bàsica, i en avui hem fet un canvi, una transformació, i la veritat que hem sigut gent molt curiosa, i sempre ens agradem veure què passava més enllà, i intentar aportar la nostra empresa allò que veiem, que feien les altres empreses, que ens semblava que era avançar. M'has parlat també dels referents americans, que sempre van un pèl per davant. Sí, en temes d'empresa, històricament, han anat per davant. I jo, de molts anys, vaig convertir en fora l'actora de llibres de màrqueting i d'estatècia norteamericana. Bueno, aprenies coses i volies posar-lo a la pràctica, no? I quan vas veure que calia dissenyar una estratègia que no és més enllà del dia a dia, cap on vau pensar que havia d'anar a Mat? En quin moment? En aquest moment, el 92, que dius... Hem de creure una estratègia. No, mira, vam pensar en diverses coses. Primer, igual que els models norteamericans de serveis, vam voler fer el mateix, que és dir, l'empresa, crear-la tal com la tenim organitzada, una àrea que fos de recursos fixes, recorrents, que això et dona ingressos sempre, tant si les coses van bé com si no van bé, una altra àrea que seria... Aquesta primera és la patrimonial, una altra àrea que seria la comercial, que és una àrea que, quan les coses van bé, genera beneficis, molts beneficis, però quan les coses no val bé, pots prendre mesures a fi que el dany sigui al mínim. I una tercera àrea, que és l'àrea d'innovació que diem nosaltres, que és el mateix que fa nens, que són tiposes serveis nous en marxa. I així hem posat serveis d'això que abans t'explicava, que hem posat tipus de finances i tipus de fiscal, que no teníem fins ara. Hem tirat endavant serveis de consultoria per empreses de patrimonials externes. Hem fet una sèrie de serveis nous, que els hem posat sempre en aquesta tercera. Hi ha grans potes que fan que l'empresa pugui anar avançant, malgrat que el mercat, té pujades i baixades. Per les d'aquestes pujades i baixades, segurament, el mercat immobiliari és el sector abandonat, tant quan les coses no van bé com si que van bé, des d'aquests sectors que és molt volàtil. Molt, molt. Però una altra cosa que és important sempre amb una empresa, és observar molt les coses, perquè nosaltres, per exemple, a la Castutima Crigi, la vam veure venir a l'any 2005. En canvi, els nostres indicadors anaven molt bé. Molt bé, perquè venien més que mai, donaven hipoteques més que mai, tot fantàstic, però observant veies que tot Catalunya estava bosc de gruas, i no t'ho pensàvem. I qui anirà? Per qui són tants pisos? Perquè encara no havia vingut els estrangers... I clar, dius, això fallarà d'aquí un temps. Una altra cosa que passava, que els preus es van convertir en tarifa plana. Tarifa plana vol dir que un pis volia la mateixa repercussió, hospitalet, que corna allà, que s'enjust, que s'ha encogat. I això és un mercat malalt. Un mercat sà, és un mercat on cada zona té un preu, en funció de les seves equipaments, de les seves característiques, que quan tu veies aquestes coses, dèiem, ui, ui, que això s'acaba. Mira si ho veiem, que el 2006, el primer trimestre, una trepa fem xerrades per clients, vam agafar els promotors, vaig fer venir a un cares molt famós, que no era el Bernardo, que vingués a Catagat i que ens havia molt, que vingués a explicar-los-hi, que ens semblava que els cicles havia acabat. La veritat és que ens vam equivocar, perquè va haver-hi un any més que va continuar la cosa nan fantàstica, i no ens va creure ningú. Però nosaltres, com que sí que ens ho vam creure, ja vam prendre mesures a llavors. En el qual, quan va vindre la patacada de veritat, el segon semestre del 2007 i el primer semestre del 2008, que el 2008 pensava que les bandes ens van baixar a 80%. Llavors nosaltres ja estàvem per a pàrots pel que venia. L'empresa sempre ha tingut una visió de llarg termini, també. Per exemple, amb els treballadors, també sempre heu ofert un tracte molt bo, abans amb quantes al cas de la Lluísa, no? I no és la Lluísa sol, tenim treballadors de fa 20 anys, a fa 25. Nosaltres sempre hem d'intentar que la gent faci carrera amb nosaltres. Perquè faci carrera i no perdis competitivitat, vol dir que també has de fer una altra cosa, que és una gran aposta per formació continuada. Perquè, si no, el món avança molt ràpid, no? I sobretot aquests últims anys. Per nosaltres, una de les coses diferencials també és que sempre, sempre, sempre, tenim en marxa plans de formació de tot el personal per nosaltres i per tota la nostra gent. També ara l'empresa està patint una transformació, no? Tens dos fills, el Gifre i la Martina, i el Gifre és el que està agafant la direcció de l'empresa, oi? Sí, des de Genès, el director general. Ell va entrar, precisament, en plena crisi, perquè li vam fer la proposta que entrés el 2011, quan vam obrir l'oficina a Barcelona, i li vam dir, mira, si entres i portaràs aquella oficina, que partíem de zero, vull dir que hi havia crisis, una entrada dura per ell, però, com que vam veure que se'n sortia i tal, clar, i nosaltres anàvem fins a Grans, vam anar planificant, ja teníem un... vam fer, hi ha dos protocols familiars, vull dir que això feia anys que anàvem preparant, i ja vam anar planificant, perquè ha arribat l'any passat, al final d'any, el 30 de desembre, nosaltres passàvem a la presidència i a la vicepresidència, i ella agafava la direcció, agafava el dia a dia, no, l'executiva, la paraula executiva. Per tant, ha estat una decisió meditada i progressiva, no? Sí, perquè el primer protocol vam fer el 2004, i després ja feia dos anys, fa dos anys, vam revisar-lo i vam posar terminis, a fi de que es fes el traspàs efectiu, no? És difícil fer què pas, de dir... A partir d'ara deixaré de portar les regnes i vaig fent passos al costat. Sí, sí, és difícil. El que passa és que l'avanteixi que tenim la Joana, és que, com que feia anys que ens anàvem preparant, que anàvem romiant-ho, doncs... Ja la teníeu planificada. Sí, que el dia que ho fas no dius... Uf, ha arribat un moment, no? Però, concretament, ens vam buscar alternatives. Bé, no ha sigut... T'he de dir que, 5 anys enrere, pensàvem... Serà molt més difícil. No, hem anat fent-hi la veritat que no ha costat tant. Ara la gent pensarà... Els uïns pensaran... S'ha anat retirant la imaculada, i ara fa vida molt tranquil·la, doncs no. No, no. No, perquè... Has canviat de senari. Exacte, he canviat de senari. Perquè, com que per tenir clar que havia d'anar deixant, també vaig tenir clar que havia d'anar ocupant-me d'altres coses. Perquè, si no, no sabria estar sense fer-ho. I vaig pensar que la millor sortida era dedicar-me... situar-me en llocs de la societat civil, on precisament hi haguessin molts homes, i una dona pogués reivindicar aquest paper, la dona dintre dels organismes que no hi és, no? I estic a molts llocs d'aquest tipus. En moltes minories femenines dintre de mons d'homes, no? Moltes, moltes. Per exemple, parlem d'algú d'ells a Femcat, ets secretari general. Sí, soc la secretaria general, i penso que Femcat som un cent empresaris, i som deu dones, i no eren tomes. Vull dir que sí, sí. I les deu dones som de les que no ens perdem ni una. Anem a tot. Perquè reivindiquem el nostre paper, no? I la veritat és que no és fàcil, perquè les dones crec que funcionem diferents als homes, i una cosa que ens costa molt és acceptant-se a nosaltres mateixos el nostre paper. T'ho explico. Que la vegada que un home li proposen estar en un lloc, sempre diu que sí, sense qüestionar-s'ho. Una mica és allò de dir si m'ho han proposat, és perquè veuen que hi ha való, no? Les dones ens passen una cosa diferent. Quan et proposen un lloc, sempre et fas la pregunta, i en aquell moment ella diu que estaria preparada. I això ens passa totes, no? Sí, és una cosa molt curiosa, perquè hi ha qui compartit en moltes dones que ens trobem al lloc del món impasarial, no? I dius, sí, si t'ho proposen, és segur que t'ho proposen igual, perquè vals per aquell lloc. Però ens acostimem, ens costa més. És que és per més autocrítica, per falta de confiança? Jo crec que som molt perfeccionistes i molt crítiques amb nosaltres mateixos. Ens exigim molt. I altres els costa fer aquest pas d'entrar en uns mons on te predominen els homes i els costa fer el pas. I ha de demostrar més també una dona? Sí, sempre. Això, mira, té les seves avantatges en el nostre cas. Per exemple, el fet de ser dones en el sector ens va portar tres conseqüències. Una, que vam fer de ser molt bones professionals, per força, perquè sempre havien de demostrar més. La segona és que pagaven més que els homes, que les empreses d'homes, perquè si no, anaven dient no si elles tenen dones, que tenen menys. I això, pots imaginar que nosaltres ens posava a mil. Això, vull dir, i la tercera, que vam fer moltes polítiques... Els posavien acusat de tenir una empresa amb treballadores... Exacte....per poder pagar menys. Exacte. No tenien que podíem tenir una empresa de treballadores per principis, per demostrar... I que funcionava, també. I que funcionava. Ostres, va costar, eh? Ens deien, clar, era molt més joves, no? Aquelles nenes de Sant Justo. Amb un to així, una mica... Despectiu, saps? Sí. Després, doncs, també formes part d'altres... altres entitats, altres... Bé, organitzacions, com per exemple a EADA, l'Escola de Negocis, ets patrona, no? Sí, sí. I estic a la Comissió Ejecutiva. Aquí fa molts anys que hi estic. I quin és el teu paper? Ui, allà, a la Comissió Ejecutiva, per exemple, jo me n'ocupo molt del tema d'obres, a EADA. Estem en un moment de transformació de l'edifici més important que està al carrer Agú. I porto anys lluitant perquè allò funcioni i es canviï... Bé, molt bé. També al RAC, el regal Automobil Club de Catalunya, formes part de la Comissió Ejecutiva, amb mobilitat i transformació digital, no? Sí, sí, estic a les dos. Amb vits que potser d'entrada pensaves no és el meu, però... No és el meu, perquè la mobilitat... Clar, quan tu vens de fora, penses que la mobilitat en el RAC parla de cotxes i de la circulació dels cotxes. No, la mobilitat és una cosa amplíssima que engloba tot, no? Des del piator, a la model de ciutat, el disseny de l'urbanisme, clar, engloba el futur de com ens circularem i com anirem d'un lloc a l'altre, amb tots els mitjans que hi anirem, que és espectacular, no? Va molt més allà, de samàfors i carreteres. I molt més allà del cotxe, perquè és clar que en pocs anys la mobilitat del cotxe, que era com l'únic que circulava, o el cotxe i la moto, ara hi ha una mobilitat... No es cal que vagis per la Diagonal, per un passeig d'aquells, és espectacular, no?, els patinets, les bicicletes i aquelles robes, que hi ha de tot. I el que queda, segurament, i el que queda. També l'APCE, què és l'APCE? És l'Associació del Promotors de Catalunya, que malgrat que nosaltres mai hem sigut promotors, però sí que hem treballat cols a cols amb molts promotors, perquè hem vingut molt a Baranova i estic a l'exocutiva de Fatem. També la Câmara de Comerç. Allà estic al Planari, també. I la moto ha agarçat. Exacte. La llista és llarga. Sí, segurament. La veritat és que estic en els llocs, i a tot arreu intento portar el màxim, i també rebre el màxim, diguem-ne, no? I això permet, doncs, també, tenir contacte amb moltes persones també del món polític. De fet, em deies que obrirem una nova oficina. Hem obert una oficina per setmana santa, però fem l'inauguració oficial aquesta setmana que ve, a més de juliol. I també vindran moltes autoritats i tal, perquè tenim molt bona relació amb molts entorns. És igual, des de l'Ajuntament de Barcelona, a la Generalitat, a les conselleries tenim bona relació, perquè també és veritat que nosaltres som gent molt col·laborativa, que quan ens demanen dades, quan ens demanen coses, els hi facilitem amb tota la transparència. La transparència ha estat un dels pirates fonamentals, també, demà. Sí, nosaltres som dels que fem una memòria amb tots els números, amb tot el que fem durant l'any, cada any fem cada semestre un estudi de mercat on te surten els preus de veritat de tot arreu, on te nosaltres treballem, sempre del que nosaltres treballem, i la veritat que s'han convertit en referents, no? I això fa que, per exemple, els periodistes, quan necessiten dades, ens telefonen i ens pregunten sempre. Estem arribant al final d'entrevista, però m'adono que m'he deixat una part important, també, que explica bona part la personalitat de la imaculada i, en aquest cas, també del seu marit, i és que us vau casar pel civil, va ser el primer casament pel civil, que hi va haver senjors. Sí, el primer casament que va comportar en aquella època que havies d'apostar-te...Quin any va ser? El 72. Fies d'apostar-te, que va ser una cosa complicadíssima, i que va tenir de conseqüències per l'Ajuntament, perquè a l'arcalde d'aquell moment era molt aviat de casa meva, va haver vingut el nostre casament, i després hi van aixecar un expedient al govern civil, però va haver vingut el casament, va tenir unes conseqüències destret, va ser molt destret. Va formar part d'una mica d'aquest terenar revolucionari, no? Bueno, però t'has volgut ser conseqüència amb la nostra manera de pensar. Una mica ho hem volgut ser sempre, i en el negoci també, nosaltres som de les que hem marcat unes línies vermelles que sabem que no es poden traspassar, i ho som nosaltres i la nostra gent, i no les hem passat mai. I a vegades hi ha gent de la nostra mateixa empresa que no ho entes, i nosaltres els diem si no ho enteneu, doncs no teniu lloc en aquí, diguem-ne, no per formar part de la nostra organització. Doncs mira, això que estem comentant ara mateix, casa també amb la cançó amb la que acabarem l'entrevista, que és diguem, No del Raimón, una cançó també... ...de referent. El Raimón és un referent. Un referent, sí, sí. Doncs acabem l'entrevista amb aquesta cançó. Moltes gràcies i maculada per haver vingut. Gràcies. Ara que som junts, diré el que tu i jo sabem, i que sovint oblidem. Hem vist la por que serà llei per a tots, hem vist la sang que sols passen ser llei del món. No, i jo dic no, diguem no, però nosaltres no som deixemons. Hem vist la fam serpar dels treballadors, hem vist tancats a la presó, a més prens de raó. No, i jo dic no, diguem no, nosaltres no som deixemons. No, diguem no, però nosaltres no som deixemons.