Un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pòn. Comencem un nou programa de Sant Justenques avui amb la Maria Elena Vuissan i Serradell. Hola, Maria Elena, què tal? Hola, molt bé. Com estem? Molt bé, molt bé. La Maria Elena és nascuda a Barcelona. El que arribi l'adomat és un biscut amb desviure. Un biscut, molt senzill. El teu cognom, Vuissan, és ara agonès, no m'ho explicaves? Sí, el pa, el nostre pare va venir de Saragossa. Són uns cosins i són la família de la provín... Són de Saragossa, i va venir cap al 1900, no ho sé, 14 o però, a viure a Barcelona, és on va conèixer l'àvia, que també té ascendència de cap a Mallorca o cap a No sé on, i allà es van conèixer, i el meu pare va néixer al dissabte. Allà es van conèixer, i el meu pare va néixer al 17, a Barcelona, ja. Allò que diuen que Catalunya és una terra de trobada, no? Doncs vens una mica d'arribar a Saragossa. I nosaltres hem hagut de conviure gent de moltes diferents províncies, i després, pel meu casament amb el meu home, encara més. S'ha ampliat encara més el cercle. Després anem avançant i sabrem qui és el teu home d'on ve. En qualsevol cas, tu vas anar sempre a l'escola pública, oi? Sí, nosaltres vam anar al col·legi de Barcelona, de la ciutat de Barcelona, eren escoles públiques. De fet, eren, com ara es diuen, públiques. Abans es deien escoles de l'Ajuntament, o sigui, on eren escoles públiques, i amb castellà entraves per la porta, i encara que amb la mestra parlessis pel carrer amb català, passaves de la porta i parlaves amb castellà. Eren aquells anys, després, perquè n'escuda jo a l'any 46, per tant, era a l'escola amb castellà, sempre, amb el qual vos vam ser bilingües perfectes. Des que anàvem a l'escola, vam ser bilingües per... A casa català i a l'escola, que estan bé. Bilingües perfectes, a casa o al barri, o amb la família, o amb els coneguts. Sí, sí, bilingües perfectes, sí. T'agradaven a l'escola? Molt, sí, m'agradaven a l'escola, sí. I ja tenies ganes de quedar-t'hi, diríem, quan començis a treballar? No ho sé, però sé que m'agradava molt i em va agradar molt sempre. Per tant, sempre recordo que sempre volia ser mestra. Menos un temps que m'agradava molt dibuixar i vaig començar a pensar que potser podria ser també delineant. Però en aquell temps, una dona delineant, els anys 50 i pico a l'escola de delineants, no n'hi havia de noies. Era més fàcil dir que volia ser mestra, segurament. Era una mica... i no, no, i com que sempre havia dit mestra, jo... mestra. Per tant, ja vas tenir la vocació des de ben petita. Ho tenia molt clar, sí. Vas estudiar magisteri amb 14 anys, eh? Nosaltres teníem, en aquell temps, només que tinguéssim el batxiller elemental, que sortíem amb 4 anys, amb 10 anys feíem un ingrés, amb 14 anys feíem fins al quart de magisteri, en aquella època ja podies anar-te'n a l'escola de magisteri, que no era dintre de la universitat, però és igual, perquè era el muntatge, era així, i amb 14 anys feies un ingrés a magisteri i entraves. L'escola de magisteri durava 3 anys, per tant, si no, per dies cap all, amb 17 anys eres mestra. Amb 17 anys ja eres mestra, havies acabat magisteri, en aquell moment el teu pare va animar a seguir estudiant. El meu pare em va dir que era molt joveneta i què feia jo treballant, perquè no me n'anava a la facultat, perquè no me n'anava a fer pedagogia, perquè no me n'anava amb 17 anys. I, de fet, a casa el pare mínimament es guanyava la vida, una mica, era una classe mitja de llavorants, i perquè no estudies una mica més, però jo m'ho veia una cosa grandiosa, treure'm una lliçenciatura de 5 anys, que faria tot l'esforç, que la provaria, que estaria 5 anys o 6 anys a la universitat estudiant, i que, quan acabés, me n'aniria a l'escola del perbolari. O sigui que per mi era... Bueno, sí, un esforç molt important, però si jo volia ser mestra de petits, per què em havia de ficar a la facultat per tornar-ne a l'escola de petits? I ho tenia molt clar. No li veies l'utilitat per tu, no? Que seria un esforç molt gran i no. Llavors li vaig dir, home, de tota manera, sí que podria fer algunes coses a estudiar, a part de treballar, perquè en aquella època, clar, no teníem el català bé, tampoc, perquè tot ho havíem fet amb castellà, i teníem uns coneixements perquè jo, de la família, o el que sigui, perquè hi havia llibres, però vaig fer català, com jo, personalment, me'n vaig anar a estudiar una mica de català, perquè no feia falta, evidentment, no tenia molta base de llibre. I després també francès, m'agradava moltíssim el francès, i també me'n vaig anar al Institut francès, vaig fer 5 cursos al Institut francès, que això ho feia tornant de l'escola. Tornant de l'escola, un parell de tardes a la setmana, a dintre de Barcelona mateix, que no era cap problema, feia alguna cosa així, i vaig continuar estudiant, diríem coses, però per aquesta banda de llengua, de idioma de francès, que llavors s'estudiava, la primera llengua que s'estudiava, llavors. Vaig estudiar coses complementàries, per entendre'ns, mentre ja treballaves. I me'n vaig anar a treballar. Amb 17 anys, els escolàpics, que vaig estar dos cursos, perquè encara no tenia oposicions, i com que no tenia oposicions, posé a l'escola en particular. Per anar a agafar una experiència. Escola privada, per treballar. Me'n recordo que el meu primer sou, no sé, devien ser 3.600 passetes al mes. I a l'any següent, quan ja tenia el títol, me'n vaig anar a veure el director, em va ensenyar molt sèrio, i li vaig dir, miri, que ja tinc el títol, i em diu, i què vols, ara? Doncs com apujar el sou. I ara em va apujar el sou, 3.600 passetes, em sembla, no ho sé. Molt valenta, no? En tota sèrie. I com aquelles coses que els pares van a veure els seus fills, el meu pare em veia tan joveneta, a la classe de 30 criatures, amb una altra noia mestra, que era més experimentada, que era la meva parella, i va anar a veure el director dels escolàfics, i va dir, com ho fa la meva filla de mestra, va bé? Com si fos... El meu pare, tot preocupat, sempre anava una mica a veure on em tocava anar, perquè... Bueno, esclar, i em veia molt jove, i em deia, mare meva, aquesta nena, on s'ha ficat, tan aviat, no? Si vas començar tan jove que els teus pares fien reunions de pare. A veure, el director va dir, no, no es preocupi. Si va molt bé, miri, la seva mestra parella, que té molta experiència, porta també 30 criatures, jo no sé quantes. Diuen, els resultats són iguals, de les dues classes, no hi ha cap problema, molt bé, el meu pare. Sotisfet, no? Moltes gràcies, coses que avui dia no passen, no? Perquè no passen, però llavors sí que el meu pare estava tot prou. Avui dia tampoc hi havia una mestra de 17 anys a l'escola, segurament. No, ara de 20 i quan acaben de tenir... Almenys 22 o 23 anys com anem. Almenys 23, per això l'edat laboral tiren darrere, perquè els estudis duren més. Vas a passar per tota una llista d'escoles, perquè no vas canviar en pràcticament cada any, no? Sí, nosaltres en aquella època, llavors, si tu realment volies que la teva professió et servís per tota la vida, que és el que realment busques, havies de fer oposicions. Llavors vaig fer oposicions, mentre estava als escolàpics, anava a un acadèmic, anava preparant-me i vaig treure les oposicions. Quan treies les oposicions, que va ser quan vaig tenir 19 anys, llavors havies d'anar a l'escola que triaves o que et donaven. En els anys 60 hi havia moltes escoles noves, perquè hi havia molts barris, perquè hi havia molta immigració, diríem molts treballadors de moltes provincies, que venien a viure aquí i a treballar a Catalunya. Llavors es feien els barris que sortien com volets, que no tenien temps ni d'esfaltar els carrers, ni de posar llum en el públic, ni res, i quan plovia hi havia unes baixes de por, i llavors la gent venia a viure. Clar, el mateix temps que feien el barri, feien l'escola, i ens tocava anar als mestres més joves, els que estrenar escoles als barris, i trobàvem el que trobàvem, els barris de treballadors, el que trobàvem. En 19 anys, doncs clar. Primer, estrenar l'escola de Santa Creu de Barbarà, al barri de Sabadell, en aquell moment, no existia Barbarà, ni molt menys. Barri de Sabadell, estrenar l'escola. Però ja començàvem el primer dia, les reunions de mestres, tots jovenets, a descarregar taules i cadires que arribaven amb els camions, perquè no hi havia de res. Aleshores, estrenar l'escola de Sabadell el primer any. Estrenar l'escola de Robí, Robí, el barri de 25 de setembre, que es va fer quan hi va haver aquelles grans inundacions, que va haver-hi moltíssima gent que es va quedar sense vivenda, van fer el barri del 25 de setembre i van fer l'escola. Estrenar l'escola de Robí del 25 de setembre. Després, a Sabadell, Sant Cosme, vaig arribar allà i amb un local petit, perquè no havien acabat l'escola. L'escola la van acabar i la vam estrenar el gener, el febrer, no me'n recordo, mig del curs. I com que era un tros de curs, em van posar el despatx, perquè era l'única provisional i els demis eren tots, nomenats per 4 mesos, i em van dir a l'organitzar el despatx. Vaig haver d'anar amb els directors d'altres postos a dir com es fa. A estrenar el prat. Sant Cosme. Clar, era l'única provisional, que ja estaven allà sola, van nombrar mestres nous, els altres eren interins per poc temps, fins que acabés el mes al lluny, i em van col·locar el despatx. Llavors, allà, vaig haver d'aprendre a fer de secretària de directora, i allò que fos, és igual, obrir la matrícula... I allà, Sant Cosme, Sant Cosme. I a l'any següent, igual Sant Cosme, 4. Sant Cosme arribaven, era el primer barri que hi va haver, de les viventes aquelles, i portaven... Els donaven persones pis, vivien aquelles vivendes que moltes ara ja els han hagut de tornar a fer, perquè eren fetes precari i tal, i arribaven d'on vinguessin. Venien famílies de poblacions perquè venien a treballar, venien famílies que venien de suburbis, famílies que els donaven a casa o pis que venien de barraques, hi havia positenets que tot el dia havien viscut al seu... i no sabien ni fer servir un pis. Si no tenien diners, arrancaven un tros de tovaria o una xeta, per tenir 4 duros i poder compromanjar. Hi havia famílies, em recordo, que es va fer un incendi a un dels pisos, perquè eren famílies que tota la vida havien viscut en foc a terra, tenien la seva foguera petitona, i amb un pis trobaven a faltar el seu foc, on fem el foc, el plat de la dutxa. El plat de la dutxa feien el foc i se sentava la família al voltant del foc, xerrava i se n'anaven a dormir. Algun dia hi va haver algun foc, clar. Totes aquestes històries et venien posnents de tot arreu. Estàvem tan a prop dels avions que, quan arribava un avió per a terra, ens passaven per damunt del prat. Havíem d'acallar, i quan ja no fèiem tan sol, continuàvem com si no passés res. Això ens passava cada... Ara passaria continuament, perquè ara hi havia molts avions, abans no n'hi havia tants, però ens passava. Era el més normal del món, ja s'acostava, hi havia un sol massa fort, ja l'avió ens passava per damunt del cap, quan estàvem al pat i ens veiem. I allà vam, i continuàvem parlant, i així. I eren les millors condicions, evidentment. Tots els mestres molt joves, i havíem de tirar l'ensenyament endavant, perquè els nens que arribaven s'ho mereixien, no ho necessitaven. Necessitaven escola com tothom. Després te'n vas anar a una altra escola molt diferent, en un entorn molt més rural. El tema és que quan tothom tocaven uns anys provisionals, fins que ja et tocava, que et donessin un nomenament que era definitiu, el nomenament definitiu, evidentment, com que érem els últims, fos els llistes de pobles, eren llunyanyes, de mira què demanaré. Vaig demanar anar a Graugers, a Graugers que depenia de la població d'Avià, que està al costat de Berga. Graugers era un lloc molt petitó, amb camins i gent de pagès, i era amb una unitària, i vaig arribar allà, sola, hi havia 20 criatures, des de 4 anys, fins a 11 o 12 per all, i t'havies d'adaptar a l'edat de cadascú per fer-los la mica de la classe. I anaves pel camí, a un encreuament de camins que hi havia, ja van fer una mena d'aula, com si fos un galliner que digui jo, una mena de lloc, com una edificació molt senzilleta, i allà tenia la classe, i llavors van anar cap al bar, que ja tenia una habitació llogada, perquè allà guanti, hi havia l'escola, al mig del camp, sola... Hi havia el pal mestra, però... Hi havia una caseta de mestra, però era... guardava allò al paper, els llapissos, i guardava la llenya per la setmanaia, no per la setmanaia, per una estufa. Mai a l'avi d'haver hagut d'encendre una estufa de llenya, em portaven tota la gaulia, però havia d'encendre l'estufa de llenya, havia d'enfilar-me a la taulada quan els tubos em embossaven i feien fum, i per darrere, amb una escala, havia de pujar a la taulada de desembulsar-les. No ho heu fet de mestra, sinó moltes altres coses. Ja ho vaig fer de demanar als pares que m'ajudessin per netejar l'escola, vam netejar, vam pintar, i vam deixar bastant millor de com estava, i va quedar a l'escola la classe molt boniqueta. I allà hi vaig estar dos cursos. L'Eunidor. Tot una experiència, també. La bona sort, clar, sola, i teníem les reunions a Berga, de tota la comarca amb els mestres de la comarca, i mira, allà vaig conèixer el meu marit, i d'allà vam venir tots dos cap aquí Sant Jordi. Que ell també estava allà per casualitat. Ell va arribar allà perquè va demanant el seu concurs. Qualquer poble de la provincia de Gerona, Barcelona, Tarragona, no sé què, però ell es mirava al mapa, i ell li agradaven els pobles que es veia al mar, perquè ell era de Valverde, de Jucar, de la provincia de Cuenca. I ara ens li agradaven molt els pobles de mar. I diu, qualsevol població d'aquestes llocs. Li diuen el Pere Pirineo, perquè era qualsevol població de la provincia de Barcelona, o qualsevol població de la... Ja s'ha quedat tot parat, perquè diu, usted mira Valmar, pero cuando lo escribió no puso que fuera costero. Potser es veia des de molt lluny, des d'alguna muntanya. Sí, i vam anar als dos al Pere Pirineo, i allà ens vam conèixer, i després, quan... Vam venir cap a Sant Jordi. També per una persona que coneixeu precisament d'allà. Teníem una mestra coneguda que estava allà dalt, que es deia Assuncion, li deia Assuncion Ribé, que va venir de mestra Sant Jordi l'any abans nostre, perquè allà era de corbera i volia acostar-se cap aquí, era molt lluny allà, a Berga, i va dir... ¿Por qué no se vienen a verme, llavors vienen a visitarme, don Emilio, venga a visitarme, porque aquí hay escuela que se está haciendo grande, habrá plazas, y también hay viviendas. I, por lo tanto, venga a ver. I vam venir i vam dir, pues, a demanar-ho. Ho vam demanar al concursos de Tasllat. Jo vaig voler fer unes altres oposicions de pàrbols, perquè a mi m'agradava els petitons. Vaig fer unes altres oposicions, i el meu home va concursar pel concurs general, la primària, i jo pels dos. I amb ell li van donar pel general, i a mi me'l van donar per per volar-hi, Sant Jordi. O sigui, que molt bé, ens vam casar, ens vam donar en el concurs, no sé si era el mes d'abril o el maig, no sé quan donen els resultats al fobre, depèn del surt. Ens vam casar a l'agost, i vam venir aquí al setembre, com a matrimoni, i vam tenir una vivenda aquí, i ja, des de llavors, l'any 70, el curs, el setembre de l'any 71, 71, 72. L'Emilio Barambio i la Maria Elena Vuissan, que vam venir cap aquí, que passen just, en una escola que s'estava creant. Des que, pràcticament, no hi havia res. No hi havia res, vam arribar. Vaig estrenar el per volar-hi, perquè, llavors, no hi havia per volar-hi encara, el dalt del Canigo, depeníem de l'Escola Montserrat de Sant Just, perquè l'Escola del Canigo només tenia quatre aules, depeníem de l'Escola Montserrat, i no hi havia res. Taules cadires, piscarra, i una petita assignació que ens donaven... ens donaven, a l'any, que en teníem prou per compreguiix, punto. Aleshores, el que... Per fer un mínim per volar-hi, doncs jo, els pares que vam venir, feia una reunió de pares, evidentment, cada principi de curs, després em va veient amb ells, i deia, com que no tinc res, si teniu un alfombre que a casa ja no us valgui, me la porteu. Si teniu contes que a casa no us valgui, me'ls porteu. Si teniu joguines que ja no voleu, o és que tot el que us treieu de casa m'ho porteu, perquè no teníem diners tampoc per comprar, res. I així vam anar creant el per volar-hi, a poc a poc, i comprant just el que podíem. O els pares en aquelles èpoques pagaven permanències. L'escola gratuïta era fins a les 5, i anaven a l'escola fins a les 6. I aquella hora li deien la hora de permanències. Cada pare donava, no sé, 20 o 30 passetes al mes, i feia la hora que representava de 5 a 6. I amb aquestes 20 o 30 passetes al mes, es podia comprar paper, colors, partida. Les coses més bàsiques. I a poc a poc vam anar comprant alguna coseta. Però el que hi havia al principi era... tot el que portaven les famílies, que no necessitaven a casa, que molts deien, ai, que bé, mira, ja tinc això que vull fer i et poso, no? I així teníem, perquè clar, el terra era fred, eren rejols, hi havia fusta, hi havia parquet, els petitons, però els nens estan molt a terra, eren rejols fredíssims allà. I a poc a poc vam anar posant el primer material. Fins i tot s'havien fet classes al menjador, no? S'havien fet classes al menjador, perquè a l'escola, a poc a poc, cada any obriam un aula més. Quan els nens d'acord passaven a 5, posen un aula més. Quan els nens de 5 passaven a 6, un aula més. El van fer a la edifici de baix. La edifici de baix el van fer, perquè ja no hi havia més espais, es havia de fer classes al menjador, es van posar una fusta que baixava, com una porta, i tancava la part del poller de la cuina, on posaven els plats que servien, allà ho tapava, el forat de la cuina. I llavors, a dintre, estaven treballant les cuineres, estaven fent classes als de 6. I llavors, vam poder inaugurar l'edifici de baix, i vam poder seguir ampliant l'escola. Primer, una línia, i després ja vam anar tinguent espai per fer la segona línia. Llavors, anaven els nens a l'escola fins a... vuitè. Fins a vuitè, que és el que és avui segon d'això. Clar, i llavors, fins a vuitè, només teníem per volar-hi de 4 i 5 anys, i era sola, i a mi de que vam anar tinguent més alumnes, i vam tenir més espai, vam anar desduplant. Va haver-hi dos de P4, dos de P5, dos primers, i vam anar desduplant les aules. I després P3, també. Després va venir P3, mentre tant després també va venir l'escola catalana, perquè no em de oblidar que tothom fèiem en castellà, absolutament tot. I llavors jo... Si vas veure aquest canvi de castellà català. El canvi de castellà català, llavors vam venir a mirar escoles, que ja també feien nosaltres, els mestres, perquè com ens preparem, vam anar a veure escoles particulars o privades, diríem que ja feien una mica d'ensenyament amb català, i vam anar adaptant el material per anar fent la immersió lingüística. Va ser un salt complicat, un canvi complicat? Per nosaltres sí. Era fàcil, perquè per nosaltres era fàcil, perquè si jo era una mestra que era catalana, no costava res parlar en català, però tot el material era en castellà, llavors es van haver de fer material en català, les famílies, una mica de problema. Els mestres que no tenien ni idea de català perquè eren castellans, es van bé de plantejar si realment els interessava continuar aquí o marxar. Van ser una època difícil pels mestres, pels escoles i això. I vam anar fent aquesta adaptació i aquest pas a fer l'escola amb català. I bueno, vera, en principi, com deia el meu pare, totes les persones que tenen dos dits de front saben conviure i saben solucionar els seus problemes, si parlen. I per tant, poc a poc, vam anar fent les coses, i amb els pares mateix no us preocupeu, tot anirà molt bé, tal i qual, i vam anar fent la prova és que l'escola Canigo és tan allà dalt que no tenia un barri gran al voltant, sempre va tenir cada dia més i més i més alumnes. Per tant, que es van arribar a plantejar quina equivocació que hem fet aquesta escola aquí dalt perquè l'haurem de tancar. Mai es va haver de tancar perquè sempre hi va venir gent, perquè els que venien seguien i deien en els demà gent, que venien molt a gust, clar, el lloc era molt ideal, molt llum, molt sol, molt taire, s'estava molt bé, i sempre vam tenir alumnes, sí, sí. De fet, els teus tres fills, Amaranto, l'Alan i l'Enric, també van anar a l'escola Canigo, els porten al Canigo, després van a l'institut, com va ser això, de tenir els teus fills com alumnes? Molt bé, en plan familiar ens interessava tenir-los a l'escola perquè estaven vivint al costat, si portar-los a una altra col·legi te'l podien haver anat al Montserrat, però havíem de portar-los cap a Vall i tornar-los a pujar. El tema no era aquest, era que estaven allà mateix, i el tema que em vaig plantejar és P4 i P5 tindré dos anys, perquè en aquell moment era sola els tindré la meva classe, però, bueno, un cop passin de la meva classe, les de més mestres totes seran unes altres persones, que no ho sabem nosaltres. I quan arribin a més grandets, ens trobaran el seu pare a l'escola, però també és veritat que, llavors, ja teníem els cursos de dos amb dos, per tant, els nostres fills podien estar amb l'altre tutor, no tenien d'estar amb el seu pare. Per tant, ens van haver, i ho vam solucionar bé, i els nostres fills vivien i anaven a l'escola allà, i a nivell familiar, molt bé ens van anar, sí, sí. Fa 12 anys va zubilar, ja superaves, diríem, els anys que s'havien de treballar. Des dels 17, tu tenies de tenir 40 anys treballats i 60, o 60 d'edat. Jo tenia 60 d'edat per 43 treballats. Per tant, vull dir, 100% del sou, evidentment, és igual, podies treballar més, però ja està, i com que el meu home també ja estava jubilat, vaig dir, et toca jubilar, ja estava molt bé, i jo sempre he estat molt a gust a l'escola, molt, molt, molt. Ho has trobat a faltar, després? Sí, una mica sí. Hem viscut també al barri, al viure al barri també... Tios a prop del canigó?Vivim al carrer Balmés, amb el qual, quan sentim els nens jugant al pati, pos mires i ja estan al pati, quan sents nens que pos mires i ja canten, mira la música de fer la fila, vull dir, que ho vas sentint, i el que sí que he continuat anant en estones o moments a l'escola, i hem continuat amb un projecte que fa molts anys, no ho sé, ja farà 18 o 20 anys, vam començar abans de jubilar maió, que el meu home ens obria la porta, teníem el cas en hòstia, un tros de hort, hi havia un ciraré, i ens vam agafar les perbolistes, la idea que es podia fer un projecte amb els petitons de P3, perquè amb els petitons de P3 es poden fer les coses molt limitades, anar des de l'escola fins al carrer, de l'escola que és canigó 35 fins a l'hort, que és canigó 23, era un trosset de carrer, i ens vam inventar el projecte d'anar a fer la visita al ciraré a cada estació de l'any. I llavors, a començament de curs, l'anàvem a veure amb les follars de la tardor, l'hivern despullat total, la primavera amb les flors, i a l'estiu, ara en juny, a menjar cireres, el ciraré a menjar cireres. És un projecte que el vam començar fa 18 anys o 20, no sé quant, molts anys, i això ho segueixo fent. Vigil·lo el ciraré, i és curiós, perquè... Portes els nens al ciraré. Vaig de recollir-los amb les mestres, les ajudo a portar-hi a tornar, i anem a veure el ciraré. Quan arriben a l'escola fan un dibuixet, i després al final del curs porten el dibuix del ciraré les quatre vegades que l'han anat a veure, i es veu l'evolució del nen a P3, des que vol intentar començar a dibuixar una obra, fins que al final del curs hi ha el dibuix, no? I és una cosa que continuem fent. Em fa molta gràcia veure'ls per bolets, els acompanyo i els torno, i, inclús, ja fa molta gràcia, perquè ara els trobo comprant amb les seves mares, i em diuen, Helena, com està el ciraré? Em pregunten. Com està el ciraré? És l'Helena del Ciraré. Com està el ciraré? Molt bé, aviat hi sortirà les fulles, o molt bé, aviat tindrà flosa, molt bé. Ensenyant que els alumnes se'n recorden i molt. Doncs moltes gràcies, Marielena, 80, per haver vingut al programa i explicar-nos tot aquesta trajectòria al món de l'educació, i també concretament a l'escola Canigo. Jo l'únic que tinc de dir és això. Nosaltres som de nascut al 46, la nostra vida... Una vida senzilla, però de tipus classe mitjana, no em va faltar mai res. Puc dir que ha sigut una vida molt feliç, que he pogut fer el que he volgut fer i el que m'ha agradat fer. Per tant, estic molt i molt i molt contenta del camí, d'aquest camí de la vida que m'ha portat. Jo penso que altra gent l'ha tingut més difícil, i jo l'he tingut més fàcil. Ens quedem amb aquesta reflexió positiva. Molt contenta, perquè la meva vida personal ha sigut una vida agradable. Ens quedem amb aquesta reflexió positiva com a cruenda, i acabem també amb una cançó infantil, que segur que l'has hagut d'escoltar moltíssimes vegades. I cantar continuament cada dia. Doncs vinga, acabem d'aquesta manera. Moltes gràcies. ...cada dia el de ti canta el ganchi-cri-cri, i la gent mitja dormida es desperta de seguida. Cada dia el de ti canta el ganchi-cri-cri, cada dia el de ti canta el ganchi-cri-cri, i la gent mitja dormida es desperta de seguida. I cada dia el de ti canta el ganchi-cri-cri-cri.