Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques. Avui tenim nosaltres a la Meri Barranco Garcia. Hola, Meri, què tal? Molt bé, bona tarda. Com estem? Molt bé. Encantada i agraïda que facis aquesta entrevista. Avui parlarem una mica de la vida i de la implicació de la Meri Barranco amb Sant Just. La Meri Barranco Pro va néixer lluny d'aquí, però va néixer a la Provincia d'Avila, oi? Sí, així. Amb un poblet molt petit, que es diu Tortolins de la Sierra. Fins els 9 anys vas estar allà. I quin record tens? Molt bo. Són les meves arrels. El record d'un ambient rural amb una família molt maca, de tres germans abans que jo, amb un pare i una mare molt preocupat pels seus fills. I és una recomanació que jo faria a tothom que visqués els primers anys de la seva vida amb un entorn rural en contacte amb la natura, amb els animals. Potser d'això sempre jo tinc aquesta afició pels animals i aquesta estima i per la natura. Ho trobes a faltar? No, perquè Sant Just tenim un entorn molt agradable. Potser no hi ha tants animals, però sí. Has trobat un equilibri. Sant Just ha estat el meu poble d'adopció. La teva família era una família que es dedicava a la remaderia, a l'agricultura, i també era una família republicana, amb un clar mercat, amb un perfil polític força mercat. Sí, evidentment segurament que per el que va passar durant la guerra, però sempre havien estat republicans i republicans som. De fet, la teva família durant la post-guerra, durant la guerra civil, havia estat involucrada, no? Sí, el meu avi diríem que és el que més va influir el malpensament polític, i potser de la família era secretari d'un poble, del meu poble, i durant la guerra, per coses que passaven als pobles, enveges i coses d'aquestes, va estar detingut, patia del cor i va morir aquella nit a la presó. Jo crec que això va ser un avanç i un després a la nostra família. Després, un germà del meu pare, que havia estat a la Fundació de la Legió, com l'Anastrall, va ser ferit de guerra, li van tenir que em puta un braç i estava retirat, i per no voler trair el govern republicà que l'havia escollit i que ell el considerava que era legítim, no va voler encargar-se de feina que li encargaran els nacionals i els van posar allà. Suposem que les muralles d'Àvila, i un altre germà del meu pare, va ser també en un camp de concentració, i el meu pare no el va poder agafar perquè ell havia estat 18 anys a Estats Units i era ciutat de North-America. Sí, per això es va salvar. Per tant, per això segurament la teva família volia buscar un altre lloc on viure, per tant, no tingués algunes llibertats més, encara que no fossin completes. En aquella època els ires de llibertat es vivien i s'intuien més bé aquí a Catalunya, que no justament amb allò com vivíem nosaltres, i el meu pare amb 50 anys va decidir veure què passava aquí a Catalunya, com estava la vida, i va decidir marxar del poble, i en aquell moment també és quan s'he construït els pantans del senyor Francisco Franco, el seu sigui si és que va arribar el temps, si sinó que el trobi no em t'estigui, i va venir a treballar, perquè abans havia vingut un cos i germà meu a treballar aquí, que havia estat inhabilitat per ser república, era inspector d'enciença mèdia a la coruña, i ginyo mayoral va arrancar, i justament van parlar amb el meu pare i va dir, tio, allà és una altra cosa, tio, volia per què era onc, no per què era germà de la setmana, diu allà viure d'una altra manera, i viurem més lliures, i sí, va venir... A tu pare no s'ho va pensar, no? No, no s'ho va pensar venir, vam veure com estava la cosa i va decidir de seguida, i clar, llavors he trobat feina, el meu pare era mestre, he vist tu ja la carrera de magisteri, encara que no vegi-hi mai, vull dir que tenia una formació per treballar, qualsevol cosa, no? I amb 9 anys va ser quan vas venir cap a Catalunya, primer amb a quinença? Sí, primer amb a quinença, el meu deixem barco va ser amb a quinença, amb 9 anys, sense entendre el que deien la canalla a l'escola, però amb una molt bona amiga, la Carmina Soro, que veient que no jugàvem amb la canalla em va preguntar, que no jugues, dius que no us entiendo lo que decis, dius vine, ven, que ja veuràs com aprendes, i allà vaig aprendre el Lola Pau, l'home a quinença o el que sigui, però sempre li tinc un gran record. Sí, la Carmina et vas tendre a la mà, en aquest moment, que va ser una mica crític, segurament, per tu. Bueno, no ho sé, jo m'ho veia molt tranquil·litat, mentre les classes, allà vaig començar a fer l'ingrés del batxillerat, les classes estaven bé, jo anava a casa, i les criatures se'ns acoplem de seguida, i les millors ajudes són de criatures a criatures, igual que ara. Allà vas estudiar el batxillerat, com dèiem, amb a quinença i a Ribarroja també. I per ser l'última, a Ribarroja, va ser, després a Ribarroja va entrar la del meu pare allà, i va marxar a Ribarroja, allà vaig estudiar el batxillerat, allà vaig conèixer el meu marit, que era del poble. Com es diu, el teu marit? Manuel Castelluí Arbolí. Allà vas conèixer el Manuel, i us veu que era bastant joves. Jo tenia 20 anys. 20 anys. Ara això seria poca habitual. Sí, molt poca habitual. Faltaven uns dies per fer 21, però tenia 20 anys, i la veritat és que estic molt contenta, perquè m'haig estat molt bé i estic molt bé. A 20 anys a Pascasai ja vau venir cap a Barcelona, oi? Sí, primer abans de casar-me van venir els meus pares també a viure a Barcelona, perquè el meu germà també el que va davant meu també treballava aquí, i després, quan ens van casar, vam venir a viure a Sant Just, perquè el meu marit vivia a Sant Just, tenia uns onglos aquí, que vivien des d'abans de la guerra, i per això vam venir a viure a Sant Just, i em va agradar molt, i em va dir que ens quedem aquí i que aquí ens quedem. Llavors no hi havia el transport que hi ha ara, els taxis no volien venir a Sant Just. Havies de demanar que sí com a caritat, vagi a Sant Just. Que estava lluny. Clar, era molt lluny de Barcelona. En aquella època t'havies treballat a l'Ener. Sí, una temporada, a Porta. Sí, hi ha d'altres llocs a Porloma, d'altres empreses que havia treballat, sí. Sí, vas anar canviant de feina. Sí, sí, sí. I, a les hores, quan vas casar-me venir cap aquí, que passen Just, com va ser la integració d'entrada al poble? Però després ha estat una persona que ho repassarem molt, molt activa. Com va ser els primers anys? Doncs mira, jo als primers anys, quan els meus pares vivien a Barcelona, aquí tenia les amistats i la gent coneguda. I amb la mia en aquest moviment era de Barcelona. Però, mica en mica, a partir del naixement del meu fill a l'Ivan, és quan jo ja m'integro més amb el poble, te quedes a la guarderia, al col·legi, a la plaça... Llavors és quan ja comences a tenir més contactes i decideixes que, com és el poble que has triat, treballa una mica per ell, no? I també beneficiet de les coses que hi ha al poble. Has tingut un fill, no? Sí, un fill només. Tens un fill. Un fill de 40 anys. Aleshores va ser a partir del teu fill que vas començar a enblocar-te. També tenies, d'alguna manera, la teva família, sempre havia sigut una família compromesa. Això d'alguna manera també condiciona, modela la teva personalitat, no? Sí, és un ambient que has viscut a casa, on els valors, diríem, democràtics i predemocràtics, que llavors no hi havia... Se me van inculcar, el meu pare sempre ens va parlar molt clar que allà on vivíem, ens havíem d'incorporar i havíem de participar, perquè ja que estava en un lloc doncs havíem de servir i servir-nos, i això sempre ho he tingut present. El meu pare content el primer dia que li vaig dir que havia pres una paraula en català. El meu pare parlava anglès, francès, castellà, i va dir molt bé, molt bé, molt bé. A veure quan ho traes més. També sempre estic amb la filosofia d'entrar a entitats o col·laborant llocs on necessitessin i tu poguessis també treure alguna cosa positiva, no? Sí, perquè el meu pare i la meva mare, que han estat unes persones de molta influència en la meva vida, sempre deien que al lado d'un tonto aprendés poco, i al lado d'un listo pogués aprendre alguna cosa. Per tant, jo entenia que allà un nen és segurament beneficiaria del que feien. Per exemple, em vaig apuntar a les sardanes perquè no sabia ballar sardanes. Doncs vaig participar dins de les meves possibilitats com vaig poder. Vaig participar amb l'Empada a l'Escola Núria. Doncs perquè el meu fill anava a l'Escola Núria. Jo també participava perquè ajudava i també d'alguna forma ens beneficiàvem, no? Vaig participar amb l'Associació de Dins del rellançament de la segona Asociació de Dins perquè entenia que milloraria la qualitat de vida de molta gent i també la meva, perquè jo m'hi formava a part d'aquesta comunitat, amb alnos, perquè el tema de medi ambient ha estat sempre una preocupació meva i la natura. El frontenis, perquè m'agradava jugar a frontenis o m'agradava veure com jugar a frontenis i vam facilitar que la gent jugués a frontenis. Jo crec que no és per egoisme, però sí com una mica d'obligació de participar en allò que tu pots aportar alguna cosa. I si estàs aportant, t'has d'omplir de coses d'aquella entitat, perquè si no... Ja has repassat algunes de les entitats en les que has col·laborat. Són moltes. Després encara en veurem algunes més. Però també si per alguna cosa destaca la presència d'Ameri Barranco s'han just estat per la teva implicació en política. Quin va ser el primer contacte que vas tenir amb la política? El primer contacte crec que va ser una conferència que han fet sobre la OTAN que vaig anar. És el primer contacte que tenia en política amb el PSC. Però en política predemocràtica vaig ser interventora de... Espera com se deia allò que no me'n recordo. Procuradors en Cortes del senyor Tarragona d'aquí de Barcelona. Jo era molt jove, no sabia ni el que era. Però ho vaig sentir per la ràdio i vaig dir, aquesta experiència no me la perdo. I va ser el primer contacte que vaig tenir en gent que estava d'alguna manera políticament vinculada al poble. No dic quina franja de vinculació, però vaig conèixer molta gent molt interessant. I després jo vaig anar a fer-me militant del Partit Socialista, una nit que feia anys de la mort del meu pare. Per la nit amb la mà del meu fill vaig arribar a dir vull ser militant del Partit Socialista. Vaig trobar una persona molt acollidora, el Bernard del Mendros, que ja ens ha deixat. I primer va dir, ¿sabes lo que ha de fer? Dic, claro, sé lo que hago. I fins avui. Em vas fer en política tot i que el teu pare et veu que no ho fessis. Sí, no a mi i els meus germans també, que no entressin en política i ens havien donat prou pals per estar en política. No va aconseguir, no? Aquest consell va ser propor ser l'únic que no va seguir. No no va seguir, no? I aleshores ja vas entrar al Partit Socialista i has estat durant molts anys, al Partit Socialista. Fins avui, fins que em mori, sí que vol. I després vas estar, a principi ho vas mantenint secret, inclús? Sí, sí, el meu pare no ho sabia. Ho vam dir quan va morir el meu pare. Recordo que estàvem amb un dinar a la meva mare i els meus germans i van començar a sortir carnets allà i van sortir 3 carnets, de 4 germans 3. És curiós, no? Sí, la meva mare va dir, bueno, tard o temprar, no esto iba a passar. Bé, també al Partit Socialista has destacat que vas conèixer moltes persones que després han sigut molt influents en la teva carrera política, també. Bueno, jo no diria carrera política, sinó diria... L'emplicació en política, no? L'emplicació en política sí, perquè això és un tema vocacional. Qui va a la política és per fer servir i servir, no servir a la ciutadania. Jo vaig tenir la sort d'entrar a militar al Partit Socialista juntament quan estava el Segura, el Ramon López, el Figueras, El Soler, la Malaga Riga, l'Anna Hernández, el Almendros, eren gent d'un pes polític, d'una formació política molt bona. La Claudi Cortés, la Claudi Cortés, el Garriga, jo sempre dic que la Claudi Cortés és la meva mare política. I això em va ensenyar molt, molt. Jo crec que va ser el punt tal de la meva actuació després en política. Sí, possiblement, si no haguessis conegut aquestes persones, després no hauria estat regidora? No ho sé, però jo crec que va estar regidora com un element natural. Allò que va fluint, normalment, entres, te preocupes, i un dia et diuen vols venir a la candidatura el Segura. El Lluís Segura t'ho va proposar. Que anés amb el número 9. El Lluís Segura va anar a les llistes, però encara no va ser regidora, i ja va ser després el Ramon López, i ja sí que va entrar a l'Ajuntament. I els tres mandats que ell va estar, jo vaig deixar d'estar a l'Ajuntament el 2003, i allà vaig conèixer també perquè estaven treballant i pacte de govern a Esquerra iniciativa, i vaig conèixer molts companys. Tinc un gran record, el Jomac en pressió, amb la pressió molt, el Lluís Casals, la Costi, el Lluís Epsànchez, la Candida Nevado... Bueno, jo crec que si m'endeixo algun que em disculpi, vaig aprendre molt d'ells, i vaig treballar molt a gust amb ells, de veritat. A vegades parla dels pactes de govern com a un equilibri delicat, però pel que em comentes, vas treballar a gust, no? Jo molt, amb totes aquestes persones. Molt, molt. No era una època de molta il·lusió, de treballar en moltes coses, de fer moltes coses noves, de prendre coses en conjunt, la Costi Rubio també que va estar, perquè hi ha amb els altres d'initiativa, amb el Llu Rióls i a Nova Ixerri, ni amb el Palacios tampoc. Va ser en la Costi, amb el Lluís Casals, amb el Lluís Epsànchez, i la Candida Nevado. I d'esquerra va ser el Jomac en pressió, sempre va estar sola, ara que tenen dos regidors. Després, bé, vas entrar ja com a regidor, com deien, la primera etapa va ser del 99 al 95, i vas a Famèdia Ambient esports i consum, oi? La primera etapa? Sí, crec que sí. Jo em deixo alguna, però sí, crec que sí. Després va ser el 95 al 99, que vas a la cultura, benestar social, sanitat, transports i turisme, més o menys, ho dic bé. I després, en l'última etapa, també va ser presidenta d'àrea, va ser benestar social, personal, vas a fer la policia també, transports, participació ciutadana, és a dir, que has tocat moltes residuries, no? Sí, jo crec que menys urbanisme i economia, bueno, crec que també... Educació tampoc ho no he tingut, però sí, va ser una experiència molt bonica. Quins projectes recordes, o què és el que més recordes d'aquesta etapa com a regidora? Vull recordar molts projectes, molts, perquè érem un equip que dic treballar molt, els pisos tutelats, ja se van fer llavors, el tema del transport, el tema de les escoles esportives, el tema del medi ambient, el tema del turisme, que fem sortides culturals amb el Jordi Amigo per la comarca, per ensenyar la comarca, turisme industrial, que va ser un de les primeres sortides que havíem fet, cultura, tot, jo m'hauria estat molt... Si diria d'alguna cosa que m'ha agradat molt més, molt més, molt més, ha estat el tema del medi ambient. El medi ambient m'ha agradat molt cultura també, però què m'ha agradat a tot? I alguna acció que s'hagi fet en alguna de les teves residuries, mentre hi eres, que després hagi quedat, que diguis, mira, això, que vam començar a nosaltres, ara... Doncs el tema molt important del tema dels pisos tutelats, i sobretot el tema del transport a l'esplobús, que va ser 5 anys de lluita, i de treball a l'esplobús, és l'hereu de l'esplobús i l'esplobús. Com li deien aquella autobús? A vegades li deien meribús. És un nom que enganxa, eh? Es podria haver quedat... Bé, com hem vist moltes accions que s'han anat fent, evidentment, 12 anys de regidora, donant per molt, i el 2003 va ser quan vas decidir fer un pas enrere. No va ser fàcil, no? No, perquè jo feia una feina que m'agradava molt i m'acompensava molt. Però sempre he cregut que en política estàs un temps a servir, a la ciutadania, has de deixar pas a gent més jove, o no gent més jove. Jo crec que és una sort ser regidora del teu poble, d'adopció, però tothom ha de gaudir d'aquesta felicitat i d'aquesta experiència. I vaig decidir que llavors ja era prou 12 anys, i vaig dir a l'alcalde, vull ser el número 20 de la llista. I vas tancar llistes. I vaig tancar llistes. Que ara no he tancat la il·lusió de treballar en política, eh? No, de fet, s'haurien d'estar a la sucessió de veïns, que he estat donant molts anys. I l'associació de veïns d'alguna manera és acció política, des de fora, però també... Sí, sí, perquè... Intenta influir, no? Clar, nosaltres des de l'associació de veïns hem de ser els recollidors de les inquietuds i les necessitats de la ciutadania, i les hem de traslladar i aconseguir que es modifiqui allò que entenem que és millor per a la ciutadania. La veritat és que la relació amb l'Ajuntament sempre ha estat molt bona, hi ha moments més fluïda, menys fluïda, però sempre sense ha considerat i entenem que és la feina que ha de fer una entitat. Nosaltres no som polítics des de l'associació de veïns, som activadors socials i recollidors de les inquietuds. És curiós perquè has estat, d'alguna manera, les dues bandes, com a política, i ara, o ja sempre, l'associació de veïns, com a aquella persona o aquella plataforma que veien, això s'ha de fer, no us despistàvem això. L'associació de veïns o les associacions de veïns, que també hi ha estat a la Federació Comarcal i a la Confederació, per mi ha estat també una escola de democràcia. En entendre que no la teva proposta és la millor, sinó que has d'explicar-la bé i has d'aconseguir convence, no vence. I això ho he après molt en les associacions de veïns. Ara estàs a l'associació de veïns, també es ploga a la televisió, amb la programa Línea de Servei. És un projecte que ve derivat de la participació a la ràdio. Aquí a la ràdio també està molt temps. Sí, a la ràdio vam estar molt temps fent programes. Jo vaig estar fent programes també en un altre grup de gent parlant de la droga, i va venir una proposta de la televisió, si volia fer un programa de televisió, i vaig dir que sí, i fins avui, fa molts anys. Per tant, avui segueixes fent aquestes coses també a Javi, ara? Aquesta és la millor professió de la vida. La millor professió? La millor. Però totes les que hem repassat, has dit que t'han omplert molt, que t'han agradat molt, has tingut sort? Sí. O has hagut buscat-te-la també? Jo crec que he tingut molta sort. He tingut molta agraïtat a la vida. Molt. Perquè he tingut una família estupenda per a mi la millor. He tingut una família del meu marit que m'ha ensenyat a Estima la Terra Catalana. He fet les coses que realment volia fer, o potser totes m'il·lucionaven, i si alguna cosa no he volgut fer, no l'he fet. Però jo, i d'estar molt agraïda, sempre ho dic, gràcies a el que la vida m'ha donat, i gràcies que m'han permès treballar per aquest poble i per les entitats, en equip, que jo soc persona d'equip sempre. Doncs bé, és una sort immensa, si sempre es puc fer coses que t'han omplert i que t'han agradat, amb aquesta reflexió que veiem l'entrevista amb la Meri Barranco. Moltes gràcies, Meri, per haver vingut. I acabem amb la cançó que ens has demanat, que és el pare de Joan Manuel Serrat. Gràcies, Josep Jus. Adéu, bon dia. Per allís que com un bar mort sota un pam, t'escuba blanca. Pare, que el riu ja no és el riu. Pare, abans que torni vistiu, amagi tot el que és viu. Pare, digueu-me aquell, hem fet el bosc, que no hi ha arbres. A l'hivern no tindrem foc, ni a l'estiu lloc per aturant-se. Pare, que el bosc ja no és el bosc. Pare, abans que es faci fosc, ompliu de vida el rebost. Sense llenya i sense peixos, pare, ens caldrà cremar la barca. Hi ha un alblat per les enrunes, pare, en tres panys la casa hi deia un vostè. Pare, si no hi ha pis, no es fan pinyons, ni cucs, ni ocells. Pare, on no hi ha flors, no es farà belles ser animals. Pare, que el camp ja no és el camp. Pare, demà del cel ploureçant, al vent ho canta plorar. Pare, ja són aquí, altres de carn amb cucs de ferro. Pare, no, no tingueu por, digueu que no, que jo us espero. Pare, que estan matant la terra. Pare, deixeu de plorar, i ens han de clarar la guerra. Pare, que estan matant la terra.